dimarts, 25 desembre de 2007

La Vida de los Otros (Das Leben der Anderen, 2006) - La Crítica

La Vida De Los Otros és una pel·lícula alemanya del 2006 dirigida per Florian Henckel von Donnersmarck. Ha guanyat un seguit de premis, entre els que es compten un Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa i un Globus d'Or a la millor pel·lícula estrangera. Ambientada inicialment al Berlin Est del 1984, la història segueix a un agent de l'Stasi, la policia secreta de l'Alemanya de l'Est, mentres espia les vides d'un famós escriptor i de la seva dona actriu que són propers a intelectuals subversius de l'època. La misió implica escoltar, a travès de micròfons ocults i línies telefòniques intervingudes, totes les converses que tenen lloc a la llar de l'escriptor i l'actriu i podrem veure l'efecte que té aquesta participació d'amagat en la vida dels altres sobre l'agent de l'Stasi, un home gris i convençut de la importància de protegir l'estat de l'acció subversiva dels lliurepensadors. A mesura que avança la història l'agent va prenent consciència de les baixeses, la corrupció i la hipocresia que existeixen als engranatges de l'Stasi i comença a sentir-se més proper a la parella a la que se suposa que ha d'espiar.

Aquesta és una pel·lícula amb missatge, i aquestes històries sempre corren el risc de caure en la demagògia o en la simplificació, però La Vida De Los Otros se'n surt magníficament del seu propòsit i factura una història potent i intensa, amb un personatge central sòlid que va adquirint complexitat conforme avança el temps i amb el què és fàcil empatitzar. El canvi que s'opera en l'agent de l'Stasi es veu reflectit en la valoració d'ell que fem nosaltres en diferents moments de la pel·lícula que, sense deixar de ser una mena de Novelas Ejemplares, sap mantenir l'interès i l'emoció tot i fent-nos reflexionar sobre el que deu voler dir viure en un estat totalitari a on els pensaments i els actes estan controlats. Frapa pensar que estem parlant dels anys 80, que, com qui diu, van ser ahir.
Una d'aquelles pel·lícules que tothom hauria de veure alguna vegada.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Powered by ScribeFire.

dilluns, 24 desembre de 2007

Soy Leyenda (I'm Legend, 2007) - La Crítica

Soy Leyenda és una mala adaptació (una altra, ja se n'havien fet dues, d'adaptacions) d'una novel·la bastant gran escrita al 1954 pel Richard Matheson, un dels clàssics de la ciència ficció que va escriure altres novel·les com The Shrinking Man o What Dreams May Come. El que a la novel·la era un conte post-apocal·líptic que contenia cert grau de reflexió sobre el significat del bé i del mal, i sobre què és ser un monstre, a la peli es transforma en un clon descafeïnat d'altres pel·lícules com la Nit dels Morts Vivents o la recent (i molt recomanable) saga de 28 Días Después, 28 Semanas Después i la possible 28 Meses Después, amb un final diferent i molt menys potent que el de la novel·la què, a més, altera i roba el significat del títol original. Això pel que fa a la pel·lícula com a adaptació, perquè com a pel·lícula aïllada no està malament. En Will Smith, que actualment està demostrant que té a la seva disposició un registre interpretatiu molt més ampli que altres actors sorgits de la comèdia, dóna vida a un científic què és, pel que sembla, l'última persona viva sobre la terra. Després d'una epidèmia viral creada accidentalment per l'home que ha destruït a la civilització humana (creant, com a efecte secundari, una raça de vampirs antropòfags) i enfront de la qual ell, per algun motiu, té inmunitat natural, el Dr. Neville (Will Smith) intenta sobreviure a un Nova York devastat mentres intenta trobar un tractament per a la plaga vampírica. La recreació de la ciutat devastada és impecable i impressionant, creant una atmosfera postapocalíptica espectacular. A la primera meitat de la pel·lícula el Dr. Neville, acompanyat només per la seva gossa (un dels millors personatges de la història), de dia vagareja per la ciutat buscant menjar i subjectes d'experimentació mentres anem aprenent els detalls dels esdeveniments que van acabar provocant la situació, mundial i personal, actual. De nit, s'amaga a casa seva intentant que els vampirs no el trobin. Quant, accidentalment, els monstres troben el seu refugi, el Dr. Neville es veurà obligat a prendre mesures desesperades. Així com la primera meitat de la pel·lícula és molt eficaç, la segona part deriva en una peli de mostres vivents com n'hem vist tantes a la gran pantalla i perd bona part de la força acumulada durant la primera part del metratge, prenent uns tons políticament correctes que acaben en un final una mica forçat i totalment previsible, molt diferent del desenllaç sorprenent de la novel·la, que transformava de manera inquietant la història de la que havíem estat testimonis fins llavors. Una peli recomanable per passar una bona estona menjant crispetes amb algun ensurt que altre, que es mereix un notable en l'apartat d'entreteniment i conté algunes imatges memorables. Permet passar una bona estona, però si el que vols és passar-ne de dolenta, què és el que la història es mereixia, millor llegiu la novel·la original o mireu-vos 28 Días Después o El Amanecer de los Muertos.


[Escrit originalment per a Xelu.net]


Powered by ScribeFire.

divendres, 21 desembre de 2007

LOST pelos como escarpias

Oh my FUCKING God!



Via Espoiler

----------------
Escoltant: Jay-Z - Roc Boys [And The Winner Is]
via FoxyTunes

dijous, 20 desembre de 2007

La Música del 2007

Després de molt pensar-hi, i tot i saber que aquestes llistes no serveixen per gaire, aquests són, per a mi, els 10 millors discos publicats durant el 2007 (dels que he escoltat, evidentment). M'han acompanyat durant bona part de l'any (o no, n'hi ha algun molt recent). En ordre aproximat de preferència i depenent de com bufi el vent:

Els 10 millors a Codonyades

In Rainbows (Radiohead)
Un dels discos més accessibles de Radioheads. Pot escoltar-se milions de vegades abans de que comenci a perdre lluentor. M'encanta. Incombustibles.






Ga Ga Ga Ga Ga (Spoon)
Fins ara, cada disc d'Spoon ha estat un redescobriment per a mi. Aquest grup és gran, amb un so molt personal que (per desconeixement, segurament) no puc comparar amb res. M'encanten les lletres i la veu de'n Britt Daniels. Per a mi, el millor disc que fan desde Girls Can Tell.



Hissing Fauna, Are You the Destroyer (Of Montreal)
Tot i haver llegit moltes i molt bones crítiques d'aquest disc vaig trigar prou a donar-li u na oportunitat, i va resultar que les crítiques eren encertades. Màgic.





American Gangster (Jay – Z)
Alguns dels discos d’en Jay-Z són considerats alguns dels millors discos què ha donat el hip hop americà, però he de dir que, fins ara, jo devia ser inmune a la seva grandiositat. Fins ara. Inspirat en escenes concretes de la pel·lícula del mateix títol de’n Ridley Scott, aquest disc conceptual que ens explica l’ascens i posterior cl atellada d’un gangster és al·lucinant. Brutal. Si la peli m’arriba la meitat que el disc ja estaré content.

Eardrum (Talib Kweli)
En Talib Kweli és un dels MCs que més m’agrada, tot i els seus entrebancs. Eardrum és el seu millor disc desde Train of Thought/Reflection Eternal. La seva cantarella t’absorbeix com una aspiradora, i et fa seguir-lo per un tunel rítmic que no saps a on et durà.


A Weekend In The City (Bloc Party)
És un disc per escoltar atentament i deixar que el cervell descomposi en capes. Trepidant i preciós al mateix temps, de vegades sembla una composició fract al.





The Sepherd’s Dog (Iron & Wine)
Tot i que tots els discos d’Iron and Wine m’han agradat, el cert és que, sincerament, eren massa avorrits per escoltar-los d’una sentada. Cada disc, però, era una mica més interesant què l’anterior i amb The Shepherd’s Dog el nostre barbut amic Sam Beam ha aconseguit fer un disc emocionant i vibrant, amb un so més sofisticat que no renuncia a la seva delicadesa i atenció al detall habituals. Molt xulo.

Untrue (Burial)
Amb aquest títol i nom artístic aquest disc no pot ser alegre, oi? Però és una tristor bonica, embolcallada en vellut. No hi ha molta música electrònica que m’entusiasmi, però aquest disc m’hipnotitza.





8 Diagrams (Wu Tang Clan)
Després de més de 5 anys sense treure cap disc d’estudi, Wu-Tang Clan han gravat un disc brillant, amb una diversitat d’estils que molts han criticat com un defecte però que personalment trobo molt atractiva i estimulant. Un dels millors discos que enguany ha donat el hip hop.



Walls (Apparat)
El meu primer contacte amb Apparat va ser la seva col·laboració amb Ellen Allien al (recomanable) disc Orchestra of Bubbles, així que quan veure que Emusic.com venia el seu nou disc em va fer gràcia escoltar-lo. Aquest tiu és un arquitecte del so boníssim, i ha fet un disc amb un component pop molt maco.

dimarts, 18 desembre de 2007

Polònia, el PP, i una Merda Punxada en un Pal



----------------
Escoltant: Of Montreal - The Past is a Grotesque Animal
via FoxyTunes

Promesas del Este (Eastern Promises, 2007), de David Cronenberg - La Crítica

Promesas del Este (Eastern Promises, David Cronenberg 2007) explica la història d’un submón. Amb bastanta més mala llet que Negocios Ocultos (Dirty Pretty Things, Stephen Frears 2002) la pel·lícula ens mostra les vides d’uns inmigrants al Londres contemporani que proven de viure en una societat poc disposada a rebre’ls amb els braços oberts però a on els protagonistes de Negocios Ocultos maldaven per adaptar-se a la societat londinenca amb normalitat per trobar-se víctimes de la corrupció del sistema, els russos de Promesas del Este s’aprofiten d’aquesta mateixa corrupció per donar força a una màfia patriarcal basada al mateix temps en un codi d’honor reminiscent de la màfia italiana de El Padrino i en l’explotació sense escrúpols, ja sigui a través de la prostitució, el contraban o altres mitjans, d’altres inmigrants vinguts (o portats) de l’Europa de l’est indefensos davant del poder de la màfia coneguda com a vor v zakone. Amb una posada en escena que treu partit de la fredor dels suburbis londinencs i una utilització de la violència molt més continguda i focalitzada en moments concrets de la pel·lícula que a l’anterior Una Historia de Violencia (A History of Violence, David Cronenberg 2005), la pel·lícula aconsegueix crear una història colpidora i impactant, deutora en bona part de les interpretacions de Viggo Mortensen, Naomi Watts, Vincent Cassel i Armin Mueller-Stahl.

Quan la llevadora Anna Khitrova (Naomi Watts) ha d’atendre el part d’una noia russa que es presenta sagnant i plena de punxades d’agulla als braços durant el seu torn de guàrdia a l’hospital, només pot salvar al nadó a expenses de la vida de la jove mare. Quan descobreix que la mare portava a sobre un diari personal escrit en rus i comença a moure’s per traduir-lo. Això la posa en contacte amb el carismàtic Sr. Semyon (Armin Mueller-Stahl), patriarca rus d’una gran familia responsable de dirigir una sala de festes utilitzada principalment per inmigrants russos, el seu violent fill (Vincent Cassel) i l’inquietant Nikolai (Viggo Mortensen), i desencadena una cadena d’actes de violència que orbiten al voltant del petit diari personal i la informació que conté. Els esdeveniments se succeeixen amb el grau just (difícil d’aconseguir) de previsibilitat, en el què l’espectador copsa el que ha de passar poc abans de que efectivament succeixi, facilitant la inmersió en una història intensa i inmensament efectiva. Amb un argument que no és totalment original pel què té d’universal, unes escenes tremendes i un final ambigu, efectiu, una mica precipitat i amb un punt de tristor en David Cronenberg ha construït una història brutal, construïda a base de capes d’emocions que van del més primari a la sensibilitat més amagada. Per a mi és la seva millor pel·lícula.

[Escrit originalment per a Xelu.net]


Contravincle: A Lo Bloc de de l'Ivan Ferré també en parlen, i com que parlen de que en parlo m'agradaria aprofitar aquesta oportunitat per vincular-lo i fer un vincle rinxolat!

----------------
Escoltant: UGK - How Long Can It Last (Ft. Charlie Wilson)
via FoxyTunes

dissabte, 15 desembre de 2007

Blood Meridian, de Cormac McCarthy - La Crítica

"Everywhere there were horses down and men scrambling and he saw a man who sat charging his rifle while blood ran from his ears and he saw men with their revolvers dissassembled trying to fit the spare loaded cylinders they carried and he saw men kneeling who tilted and clasped their shadows on the ground and he saw men lanced and caught up by the hair and scalped standing and he saw the horses of war trample down the fallen and a little whitefaced pony with one clouded eye leaned out of the murk and snapped at him like a dog and was gone."

Blood Meridian, de Cormac McCarthy

La lectura de Blood Meridian, de Cormac McCarthy, és una experiència intensa. Sabia per algunes referències que aquesta novel·la està considerada una obra mestra de l'autor i una de les millors novel·les que ha donat la literatura nordamericana contemporània, i també que era extremadament violenta i difícil de llegir. Tot això que sabia, en realitat, no va aconseguir que estigués gaire preparat per tot el que vaig trobar en començar a llegir les primeres pàgines del llibre. per començar, l'anglès era difícil, molt difícil, amb un estil d'escriptura barroc i líric que em demanava un esforç desacostumat en la lectura. Com m'ha passat altres vegades llegint llibres en anglès, vaig trigar unes quantes planes a sintonitzar amb la veu de l'escriptor i en trobar la musica interna de les paraules a la que ens adaptem sovint sense saber-ho quan llegim en els nostres idiomes materns. Un cop vaig aconseguir, però, trobar el ritme amb el que va estar escrita la història la màgia de la literatura es va fer present i em va fer recordar una altra vegada que l'escriptura és un art i que el total és més gran que la suma de les parts. Blood Meridian és un western ambientat a l'antic oest de la dècada de 1850 a on seguim les desventures d'un grup de pistolers que volen fer diners venent les cabelleres dels indis per a què la noblesa Europea en pugui fer perruques. El personatge que protagonitza més consistentment la història és el noi, que als 15 anys s'uneix al grup de caçadors d'indis, però el focus d'aquest protagonisme, sense abandonar mai del tot al noi, s'allunya d'ell durant bona part de la novel·la per mostrar-nos el fer i desfer d'altres personatges que prenen dimensions mítiques, com el cruel i sovint més gran que la pròpia vida Jutge Holden, el sanguinari Capità Galton o el descregut i covard antic Sacerdot. Sense una estructura clàsica de plantejament, nus i desenllaç la novela descriu un panorama de violència desenfrenada i cruel sense sentit a on tots són els dolents i que, tanmateix, mai no arriba a repel·lir i en la que l'important no és tant la violència en si mateixa com les reaccions, o la mancança d'elles, dels diferents personatges davant de la mateixa. Fent del llenguatge un instrument de precissió tallant com un escalpel i amb uns malabarismes idiomàtics brillants i sorprenents, la sensació que dona és què l'autor és un boig amb una visió extremadament pessimista de la natura humana. Amb l'aparent hipòtesi què la violència és el tret més característic dels éssers humans i del "progrés" de la història, ens trobem davant d'una inmensa novel·la, difícil, complexa, misteriosa, captivadora, colpidora i oberta a interpretació, què se't fica a dins com una punyalada i es queda clavada tallant la respiració. En la meva memòria la tinc arxivada a la mateixa categoria que Waiting for the Barbarians, de J.M. Coetzee, que fins ara no havia trobat una companyia literària mereixedora d'acompanyar-la. Una puta obra mestra.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

dimecres, 12 desembre de 2007

Joc de Rol, o Donde Hubo Brasa...

... queda rescoldo.

Feia molts anys que no em cridava l'atenció cap joc de rol. En el seu moment vaig dedicar massa, massa, massa, massa i massa caps de setmana a aquest tipus de joc i l'àrea rolera del meu cervell es va cremar. O això pensava. Llegint una anotació de Wkr he arribat a un blog que no coneixia, A Una Urna Griega, a on hi ha una ressenya llaminera de Polaris: Chivalric Tragedy at Utmost North.

Polaris és un joc narratiu per a 4 jugadors què s'aparta bastant dels jocs de rol als que estic acostumat. D'entrada no hi ha director de joc ni, entenc, daus, i funciona en funció d'unes frases pista a partir de les quals els jugadors van creant una història col·laborativament. A més, la funció de cada jugador varia progressivament conforme avança el joc. L'extraordinaria recensió que ja he esmentat és insuperable, de manera que a ella us remeto.

El joc em sembla molt interesant i estic valorant seriosament fer-me'n amb una còpia [Es pot comprar a Indie Press Revolution]. Crec que pot agradar al grup amb qui acostumo a jugar. Mmmm... fins i tot el traduïria per a què estiguessin disposats a jugar-hi.

----------------
Escoltant: Joan Amèric - Dirariu Boreal (Epicentre)
via FoxyTunes

dilluns, 10 desembre de 2007

Set Tota La Vida (Mishima, 2007) - La Crítica


"Diu que et transporta a un altre planeta, t'inflama el cor amb mil somriures i del cel fa caure espurnes d'or per cada moment que tornes a viure"

Set Tota la Vida, Mishima

Set Tota La Vida és el quart disc del grup barceloní Mishima, el seu segon album en català. Seguint la línia de pop elegant d’anteriors treballs, Set Tota La Vida representa un progrés notable tant en la qualitat dels seus arranjaments musicals com en les seves lletres. Amb els seus 36 minuts, aquest és un disc curt amb resonàncies hipnòtiques. Musicalment és molt el·laborat, amb un protagonisme important de la guitarra acústica, el piano i la bateria. Molt ben produït i, a falta d’un mot millor, majestuós. Amb lletres menys críptiques que als discos el·laborats, el disc forma un conjunt proper més pensat per escoltar-lo mentres es condueix sense pressa sota la pluja què per sonar en una discoteca. Un grandíssim disc de batecs ressonants.


Disponible a emusic.

[Escrit originalment per a Xelu.net ]

La Brújula Dorada, de Chris Weitz - La crítica

Vaig anar a veure LA BRÚJULA DORADA esperant una montanya russa i vaig trobar un tren de la bruixa tronat. Pot no ser correcte parlar d’una pel·lícula comparant-la amb la novel·la que l’alimenta, però... és que recull tan poc la primera de la segona que se’m fa difícil, impossible, no preguntar-me què se n’ha fet de la personalitat rebel de la Lyra, de la majestuositat asprosa dels Gipcis, de la fredor distant de’n Lord Asriel, del misteri que envolta a les bruixes o de l’emoció que ressona a la història de’n Pullman. De tot això a la peli no en queda res. Però res de res. Els aconteixements són reconeixibles, els personatges és diuen igual però, amb la possible excepció de la Srta Coulter i en Iorek Byrnisson, han perdut tota sustància. La peli no fa més què tirar pel camí fàcil, defugint tot aspecte potencialment polèmic o punt narrativament complicat de la història (el funcionament de la bruixola, la natura de la profecia, el paper de l’església, l’ambigüitat de molts personatges, el vincle entre els daemonis i els nens...). Fins i tot ens roben el final! El que a la novel·la original era un clímax brutal que mostrava sense maquillatge la duresa de Lord Asriel es queda en res. Literalment. Francament, sabent com continua la història... només pot anar a pitjor. En definitiva, quan els llums de la sala s’encenen la sensació que queda és el desig de beure molta Coca Cola.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

dimecres, 5 desembre de 2007

Beowulf, de Robert Zemeckis - La crítica


Beowulf és una de les llegendes èpiques anglosaxones més antigues (i extenses) conegudes. La seva creació està datada entre el segle VIII i XI, i la història explica les aventures de l'heroi Beowulf al llarg de tota la seva vida enfrontant-se a en Grendel, un gegant monstruós que terroritza el poble Danès d'Heorot, a la seva mare, una mena de bruixa maligna de l'aigua, i a un drac molt relacionat amb el seu passat. En Robert Zemeckis, conegut per ser l'artífex de pel·lícules tan populars com les que composen la trilogia de "Regreso al Futuro", "Qui va enganyar a en Roger Rabbit" o "Forrest Gump", ha escollit aquesta antiga llegenda per donar cos a una pel·lícula d'acció i fantasia en la que porta a l'últim extrem la tecnologia de digitalització d'actors reals amb la que ja va experimentar a la pel·lícula infantil "Polar Express". L'expressió "portar a l'últim extrem", en aquest cas, no és només una figura retòrica: treient partit de les tècniques cinematogràfiques desenvolupades pels cinemes de gran format tipus IMAX, l'equip que ha el·laborat aquesta pèl·licula l'ha dissenyat per a poder ser exhibida en 3 dimensions reals (més o menys) a les sales preparades per a fer-ho, gràcies a la utilització d'unes ulleres polaritzades que semblen ulleres de joguina tretes d'una botiga de "tot a 1 €". A Barcelona els multicines de La Maquinista tenen una sala dedicada a projectar la pel·lícula amb aquest sistema, així què vaig cedir a la meva curiositat i vaig anar-la a veure. I va ser màgic. Un cop posades les ulleres van començar els títols de crèdit, i tot d'una les lletres del títol van començar a caure des del cel i es van quedar flotant a 2 metros escasos del meu nas, i ja no vaig poder deixar de somriure en el poc menys de dos hores que dura la pel·lícula. Batalles, dracs, monstres, l'Angelina Jolie, tempestes al mar, l'Angelina Jolie, castells, fogueres, l'Angelina Jolie, tots ells, i l'Angelina Jolie també, van aparéixer davant dels meus ulls com si davant meu s'hagués obert una finestra a un món fantàstic, cada fletxa disparada cap a mi feia que els meus reflexes m'impel·lisin a esquivar-la, cada gota de sang (i n'hi ha molta) que esquitxava la pantalla em feia patir per la higiene de la meva, d'altra banda molt neta, roba. Em falten les paraules per explicar-vos, i que m'entengueu, fins a quin punt em va impactar la perfecció amb la què es recreen les 3 dimensions a la pel·lícula. Mai no havia vist res tan espectacultar, en tota la meva vida, en una pantalla de cinema.

I la peli? Se'm fa difícil ser equànim. Tant vaig gaudir què no puc desentrellar l'aspecte tècnic del narratiu. Dit això: La peli està molt bé. La història està dividida en 2 meitats molt diferenciades: una primera part durant la qual en Beowulf, jove, fatxenda, ambiciós i assedegat de glòria i de fer-se un nom inmortal que perduri pels segles dels segles, arriba a Heorot per ajudar al poble a desfer-se del monstre Grendel, i una segona meitat en la què Beowulf, envellit, ha estat coronat rei d'Heorot i viu assetjat pel remordiment i la vergonya per raons què no puc avançar sense esbudellar el suspens de l'història i a de responsabilitzarse del resultats de les seves accions passades. Tant a la primera com a la segona meitat en Beowulf es dibuixa com un heroi humà, capaç d'error i carregat de defectes però coratjós i capaç d'enfrontar-se als perills més grans. El personatge és objecte d'una evolució creïble, com evolucionen també els personatges secundaris què l'envolten, com el seu capità, la reina i el rei què el va precedir (interpretat, no se si pot dir-se així, per l'Anthony Hopkins). Les escenes d'acció són, simplement, brutals, i treuen un gran partit de la tecnologia de les 3 dimensions. Els monstres són monstruosos. La recreació històrica em va semblar molt interesant, i reflecteix la brutalitat què devia ser la vida a Europa durant els primers segles del cristianisme. Aquest darrer aspecte, l'inici del cristianisme, també queda reflectit indirectament, i se'ns mostra un moment històric de canvi de paradigma durant el queal el Déu únic dels cristians va anar substituïnt, progressivament, les tradicions d'una època heroica inspirada en la tradició nòrdica dels Víkings i dels bàrbars dels què en Beowulf i els seus contemporanis van ser els darrers representants. La divisió en dos meitats clarament separades per un període d'anys què estructura a la pel·lícula permet veure alguns dels canvis provocats per aquesta transició. "S'ha acabat l'època dels Herois. El Déu dels cristians ha fet què ja no sigui necessària", li diu en Beowulf al seu amic Wiglaf. La set de glòria, l'heroisme autèntic, l'ambició i la redempció són alguns altres dels temes que queden recollits amb bastanta fortuna en aquesta història què en realitat no pretén ser res més què un entreteniment màgic i brutal, què no és poc.

Us recomano molt i molt què feu l'esforç d'anar a La Maquinista (no cobro comissió) a veure-la en 3 dimensions, de veritat.

[Escrit originalment per a Xelu.net ]

dimarts, 4 desembre de 2007

Bang! , d'Emiliano Sciarra

BANG!

Us heu despertat? Bé, doncs continuem.

BANG! Aquest és un joc de cartes ambientant al Far West dels Spaghetti Westerns. Està pensat per a ser jugat per 4 a 7 persones i la caixa afirma què una partida dura 30 minuts, indicatiu de l’elevat nivell intelectual dels creadors del joc, ja què en el nostre cas sempre s’acosten més a l’hora sencera de durada.

BANG! Al principi del joc l’atzar, aquest gran demòcrata, asigna un rol a cada jugador què determinarà els seus objectius al llarg del joc. Així, el Sheriff ha d’aconseguir matar a tots els bandolers. Els ajudants del Sheriff han d’ajudar al Sheriff a matar a tots els bandolers (per això es diuen ajudants del Sheriff, per si algú no ho havia copsat), els bandolers han de matar al Sheriff (com a mínim, no tenen gaires escrúpols) i el renegat ha de renegar i matar primer als bandolers i després al sheriff, per robar-li la bossa, la vida i, per damunt de tot, la feina de sheriff. Part de la gràcia del joc vé donada perquè l’únic personatge “públic” és el sheriff, mentres que tots els altres mantenen el seu rol en secret fins al moment què perden la vida.

BANG! Un cop repartits els rols comença el ball. A cada ronda, cada jugador roba 2 cartes i en juga tantes com vol. Algunes cartes tenen un efecte inmediat, mentres que l’efecte d’algunes altres és manté fins a què un altre jugador utilitza una carta que li permeti eliminar la primera. Posiblement, espereu a sentir això, la carta més important del joc, segur que us sorprendrà, la què permet en última instància complir els nostres objectius, és un toc de geni, és diu, no us ho podeu imaginar, BANG!

BANG! Les cartes BANG! (repeteixo, BANG!) simbolitzen un tret disparat pel personatge què juga la carta a algú altre. En un principi només es pot disparar als jugadors què tens inmediatament a la dreta o a l’esquerra, però conforme avança el joc apareixen cartes que permeten disparar a jugadors més llunyans o fins i tot disparar més vegades. A la que sona un BANG!, si l’oponent no té manera de defensar-se, perd un punt de vida (això és fàcil: hi ha punts de vida. Si et quedes sense, mors). Altres cartes permeten recuperar vida (són cartes de birra!), utilitzar cavalls per fugir o empaitar altres jugadors llunyans, tornar-se boig i començar un tiroteig indiscriminat, desafiar a un altre jugador a un duel, ficar a algú a la presó, etc. A més, cada jugador té, a més d’un rol, un personatge què, al seu torn, té algunes característiques especials: alguns disparen més lluny, altres són lladres, i varis personatges més propis dels Spaghetti Westerns.

BANG! BANG! El joc és molt dinàmic i molt divertit, té èxit en un tipus de joc què en realitat és difícil fer bé, el gènere del puteo. El component d’atzar és gran, però la varietat de cartes és prou gran com per permetre un marge de maniobra considerable. El punt què fa què el joc funcioni, crec, rau en el caràcter secret del rol de tots els jugadors tret del Sheriff. Això fa què, si bé no es pot dir què el joc sigui d’estratègia, si què és de psicologia i t’has de dedicar a estudiar els patrons d’atac (BANG!) dels altres jugadors per decidir quins són els teus objectius i com xoquen (o no) amb els teus.

BANG!, en definitiva, és un joc molt divertit, què funciona molt bé i què dona molt més de si del que podria pensar-se en un primer moment. Recomanat queda.


Trobareu més informació i links interesants a regles i demés (o comprar-lo) a LaPCra.

I evidentment, l'obligat link a Boardgamegeek.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Supersalidos (Superbad, Greg Mottola, 2007)


He vist Supersalidos.
Supersalidos?
Sí, Supersalidos.
Però tiu... què fas... quines coses veus...
Si, bé, tu l'has vist?
No.
Doncs a callar la puta boca.
...
...
...
D'això... I què tal estava?
...
...
...
Està molt propera a ser una gran merda...
...
...
...
Això sí, rius... una mica... I diuen molt "polla".
...
...
...
Pfffff... quines coses veus...

Doncs això.

[Escrit originalment per a Xelu.net]