dimecres, 30 de gener de 2008

L'Altra Doña Elena Francis

Avui he sentit a la ràdio una entrevista que m'ha cridat l'atenció. Entrevistaven a la Pietat Estany, una senyora que va treballar, durant 8 anys, a la redacció del programa radiofònic de l'Elena Francis. Suposo que ja el coneixeu però que, com jo, no l'heu sentit mai. Aquest programa era un consultori sentimental que del 1947 al 1984 responia les cartes dels oients (dones sobretot) donant recomanacions i consells diversos, sempre aprovats per la censura. El programa va ser tot un fenomen social i quan va acabar va provocar que milers d'oients enviessin cartes a la redacció protestant desamparats. El cas és que, obviament, només una petita proporció de les cartes rebudes rebien resposta en antena (resulta que a sobre bona part de les cartes eren falses, redactades per un tal Juan Soto Viñolo que treballava de guionista al programa). El és que al programa hi habia una redactora, la Pietat Estany, responsable de proporcionar una resposta per carta (mai emeses) a totes les cartes que es quedaven sense resposta al programa. Aquestes cartes contenien autèntics drames, desde violacions incestuoses fins a maltractaments diversos, i la censura mai va permetre que es llegissin per antena ni que se'ls hi donés resposta, però la Pietat Estany va intentar contestar-les totes amb tota la bona fe i el seu considerable sentit comú, i l'oposició de la censura del programa, no cal dir-ho. Aquí hi ha material per una bona història, sigui novel·la, conte o pel·lícula. El cas és que ara, amb 71 anys, La Pietat Estany ha escrit Estimades Amigues (El Darrer Escrit d'una Doña Elena Francis silencios i silenciada), a on rescata de l'oblit (literalment, ja que no va conservar les cartes) les preguntes que va respondre i la peculiaritat de tota aquesta situació. M'ha cridat l'atenció, m'agradaria molt llegir aquest llibre.

Podeu troba i sentir l'entrevista a la web de El Matí de Catalunya Radio. Us la recomano.

----------------
Escoltant: eddie vedder - society
via FoxyTunes

dimarts, 29 de gener de 2008

La Banda Sonora d'Into The Wild

Into the Wild (Hacia Rutas Salvajes) és la darrera pel·lícula que ha dirigit en Sean Penn. Tinc moltes ganes de veure-la, tot i que darrerament totes les pel·lícules que vull veure al cinema se m'escapen i no sembla que això de canviar en un futur proper... ans al contrari. L'Eddie Vedder, solista del grup Pearl Jam, n'ha composat la banda sonora. És un disc acústic amb lletres sencilles amb regust a folk i a blues. M'ha agradat més que qualsevol dels albums de Pearl Jam, grup que aprecio però que crec que està enormement sobrevalorat. Un disc molt maco i molt recomanable.

Podeu trobar una altra crítica del disc a Hipersonica.

Us deixo amb el videoclip-trailer promocional i les lletres de la cançó, que segurament no és la més representativa del disc, però també m'agrada molt.

Enjoy.





Eddie Vedder - Hard Sun


When I walk beside her
I am the better man
When I look to leave her
I always stagger back again

Once I built an Ivory Tower
So I could worshop from above
When I climb down to be set free
She took me in again


CHORUS:
There's a big
A big hard sun
Beating on the big people
In a big hard world


When she comes to greet me
She is mercy at my feet
When I see her pin her charm
She just throws it back at me

Once I dug an early grave
To find a better land
She just smiled and laughed at me
And took her bruise back again


There's a big
A big hard sun
Beating on the big people
In a big hard world

There's a big
A big hard sun
Beating on the big people
In a big hard world


When I go across that river
She is comfort by my side
When I try to understand
She just opens up her hands


There's a big
A big hard sun
Beating on the big people
In a big hard world


Once I stood to lose her
When I saw what I had done
Bound down and flew away the hours
Of her garden and her sun

So I tried to warn her
I turned to see her weep
Forty days and forty nights
And it's still coming down on me


There's a big
A big hard sun
Beating on the big people
In a big hard world

There's a big
A big hard sun
Beating on the big people
In a big hard world

(Repeat chorus 6x, fading out)


----------------
Escoltant: eddie vedder - end of the road
via FoxyTunes

dilluns, 28 de gener de 2008

The Book Thief, de Markus Zusak - La Crítica


La Lladre de Llibres (The Book Thief) és un llibre curiós. Ambientat a un petit poble a les afores de Munich durant la 2ª Guerra Mundial, una mort comprensiva, cansada i una mica cínica ens explica la història de la petita Liesel Meminger. Per culpa de la militància comunista del seu pare (que mai no apareix a la història) la mare de la Liesel és obligada a donar a la seva filla i el seu germà petit en acollida. Durant el viatge en tren cap a Munich, a on haurà d'entregar els seus fills, el germà de la Liesel mor per culpa del fred, marcant per sempre més el caràcter de la Liesel. Després d'entregar la Liesel a en Hans i la Rosa Hubermann, la seva mare és traslladada a un camp de concentració i la Liesel es queda viure amb els Hubermann. Amb ells, la Liesel viurà la 2ª Guerra Mundial i establirà una peculiar relació amb els llibres i les paraules.
He començant dient que aquest llibre és curiós. Per què? Primer de tot pel narrador: La mort. Una mort enfeinada, una mica sobrepassada per la càrrega extra de feina que suposa la guerra, una mort compasiva que intenta oblidar la natura de la seva feina distraient-se mirant els colors del cel i que només enveja dels homes que siguin capaços de morir, a diferència d'ella. Al llarg de la novel·la la mort es troba 3 vegades amb la Liesel, i a una d'elles troba el seu diari i decideix explicar-nos la seva història. La narració està esquitxada dels comentaris de la mort sobre la conducta dels homes i sobre la guerra, que serveixen, sobretot, per plantejar-nos preguntes i dubtes sobre el que devia ser l'holocaust durant aquest període a Alemanya. És, també, un narrador trampós, i això em porta al segon aspecte que crida l'atenció del llibre: la linealitat temporal de la història es trenca continuament. Com si fos un oracle, el narrador s'avança continuament als esdeveniments anunciant el que ha de passar. És una mostra de la diferència entre suspens i sorpresa, que et fa mantenir l'atenció i esperar, sovint amb ansia, que passi el que ens ha estat anunciat fent més interesant el camí per arribar-hi. Una altra característica de la novel·la és el seu to juvenil. No dubtaria en recomanar aquest llibre a qualsevol institut i de fet ha guanyat algun premi de novel·la per joves. Considerant que estem sent testimonis del drama que es va viure a Alemanya durant la 2ª Guerra Mundial l'atmosfera general de la novel·la està amarada del caràcter vivaç i rebel de la nena Liesel i el seu amic Rudy. Això no vol dir que la història no sigui trista: si sou de plorar plorareu rius. El to lluminós de la història destaca la natura sinistra de la persecució dels jueus i del poder del nazisme entre els alemanys i probablement és un reflexe encertat del que devia significar ser un nen en aquella època i país. Com un "La Vida Es Bella" sense sucre, per dir-ho d'alguna manera. El millor del llibre, però, és que conté algunes imatges, recursos narratius i escenes amb una potència memorable. L'holocaust és un tema delicat, i d'aquest llibre s'ha criticat que banalitza una mica el tema i que idealitza a uns ciutadans alemanys que van permetre que les coses se surtissin de mare. Potser sí, al capdavall és el més bèstia que ha succeït a Europa i va succeir ahir mateix, com qui diu. És veritat que el llibre està més aviat cap a l'heroïsme dels ciutadans normals que cap a altres aspectes més sinistres del seu comportament, però malgrat tot a mi em sembla un llibre honest i ben escrit, amb trossos brillants. Si li hagués de trobar un defecte seria que al final del viatge no saps ben bé a on has arribat, però durant el paissatge que haurem vist durant el viatge de ben segur paga la pena.

He conegut aquest llibre gràcies a Miss Mole.

[Escrit originalment per a Xelu.net]


----------------
Escoltant: Love of Lesbian - 03 noches reversibles
via FoxyTunes

dijous, 24 de gener de 2008

Llibres Temptadors i Llibres en Cua de Lectura

Ja vaig comentar que tenia la intenció de frenar la meva compra de llibres fins que no acabés els que tinc pendents. No ha passat molt de temps, no té molt de merit, però de moment mantinc el meu propòsit. No m'està resultant fàcil, però, i constantment m'he de recordar el meu propòsit. No passa un dia sense que aparegui un llibre que m'agradaria llegir. Aqui en tenim uns quants:

  • The Blade Itself i Before They Are Hanged, de Joe Abercombrie: Aquests dos llibres formen part d'una trilogia de fantasia, amb el tercer llibre pendent de publicació. La crítica destaca el caràcter de novel·la negra de la història i l'enfasi en la psicologia dels personatges. Explica la història d'un inquisidor lisiat i amargat que s'ha convertit en torturador i d'un capità d'origen noble que es dedica a l'estafa i es un tipus egoista i egocèntric. Pot ser una gran decepció, però sempre em sedueix la possibilitat de trobar un llibre de fantasia que no sigui un trunyet.
  • The H-Bomb Girl, de Stephen Baxter: D'aquest autor només he llegit The Time Ships, la magnífica continuació de La Màquina del Temps de H.G. Wells que va escriure fa uns anyets i, per cert, una de les millors històries de viatges en el temps que he tingut el plaer de llegir. A més el progrés de la trama reconstruia amb molta gràcia pràcitcament tots els tòpics del viatge en el temps en la literatura de la ciencia - ficció. The H-Bomb Girl reprén el tema dels viatges temporals, però en essència és una novela d'història ficció ambientat al Liverpool de 1962, durant la crisi dels missils cubans. Els viatges en el temps, crec, són un aspecte més aviat secundaria de la novel·la, que més aviat se centra en les aventures de 3 nens que viuen en aquest Liverpool alternatiu. Dels llibres d'aquesta llista, és el que més em crida l'atenció.
  • Els llibres de la saga de Temeraire, de Naomi Novik: Aquests són els que es quedaran sense llegir. És una barreja de les històries de'n Patrick O'Brian i els dracs d'Eragon. Diuen que és realment entretingut. No se, allà està, al nebulós món de les possibilitats.
  • A Deepness in the Sky i A Fire Upon the Deep, de Vernor Vinge: després de llegir Rainbows End vull llegir més llibres d'aquest autor. Aquests dos llibres formen un díptic i en el seu moment van guanyar el premi Hugo de ciencia ficció. Tracten sobre la singularitat tecnològica, un tema que m'agrada molt i sobre el que algun dia escriuré al blog. Aquests cauen segur.
  • Evil for Evil i The Escapement, de K. J. Parker. Juntament amb Devices and Desires formen la Trilogia de l'Enginyer, una història de venjança amb un component de fantasia no èpica que té molt bona pinta. El cas és que el primer dels llibres de la trilogia (Devices and Desires) va ser el darrer llibre que vaig comprar abans de fer el propòsit de restricció de compres, i és clar, m'agradaria tenir-lo sencer. En qualsevol cas, fins que no hagi llegit el primer no decidiré res al respecte. És molt llarg, i em fa una mica de mandra començar-lo per això, però tinc la sensació de que serà tota una descoberta. Espero bastant d'aquests llibres.
  • I, Claudius i Claudius the God, de Robert Graves: Fa molt de temps que vull llegir aquests llibres... però al final sempre són adelantats.
  • El tríptic de Tu Rostro Mañana de Javier Marías: M'encanta com escriu aquest senyor. Aquesta trilogia és una asignatura pendent que em frena per la seva extensió, però segur que m'agradarà.
  • Els que em falten per llegir, o em fa ilusió rellegir en anglès, de J.M. Coetzee i de Paul Auster. Que no són gaires.
Segur que me n'he deixat algun i segur que la llista creixerà.

Abans, però, he de llegir, si no tots, alguns dels que ara estan acumulant pols a l'estanteria de casa. Els que segur que llegiré són:

  • The Interpreter of Maladies, de Jhumpa Lahiri. És un recull de relats protagonitzats per indis que s'han establert a Anglaterra. L'autora mateixa és d'origen bengalí però viu a Londres i fa temps que escriu. Aquest llibre va guanyar el premi Pulitzer de narrativa curta del 2000 (aquest, juntament amb el premi Booker i el premi Llibreter, són dos dels premis que valoro a l'hora d'escollir un llibre). És un llibre curtet que té pinta de llegir-se en un sospir. L'autora ha escrit una novela anomenada The Namesake de la que s'ha fet una peli que encara no he vist però que està rebent bones crítiques. We'll see.
  • Sayonara Barcelona, de Joaquim Pijoan. Aquest llibre me'l va ser un regal de reis. Va guanyar el premi Sant Jordi de novel·la al 2006 i explica la història d'un home que torna a Barcelona després d'haver marxat a la Francesa i viure molts anys al japó. La portada és absolutament horrorosa. El llibre sembla interesant. Poc més puc dir ara mateix.
  • Lluvia Negra, de Masuji Ibuse. És un clàssic de la literatura japonesa contemporània (1966) i me'l va regalar el meu cunyat seguint un impuls, sense gairebé saber res d'ell. Explica la història del bombardeig d'Hiroshima i dels seus supervivents, que s'han d'enfrontar a la discriminació i a l'aïllament social per l'estigma que comporta haver estat exposat a la radiació i a les malalties que això provoca. No té pinta de ser molt divertit, oi que no? Però sí que té pinta de ser brutal, oi que sí? Aquest tinc moltes ganes de llegir-lo, serà el segon que llegiré després d'acabar La Lladre de Llibres. El primer serà...
  • No Country For Old Men, de Cormac McCarthy. M'agradaria llegir-lo abans de veure la peli així que és el proper que llegiré. Si el 2005 va ser l'any que vaig descobrir en J.M Coetzee i el 2006 va ser l'any que vaig descobrir en Haruki Murakami, el 2007, sense dubte, ha estat l'any que he descobert en Cormac McCarthy. De moment he llegit Blood Meridian i The Road, i cadascun d'ells, a la seva manera, ha estat com una tempesta al meu cervell. M'encanta com escriu aquest paio. Jo vull saber escriure com ell. De debó, és al·lucinant, no se com ho fa.
  • All the Pretty Horses, The Crossing i Cities of the Plain, de Cormac McCarthy. Tots 3 formen La Trilogia de la Frontera, un western contemporani. Res a dir, només repetir que en McCarthy escriu com... no, com Déu no, més aviat com Satanàs.
  • Arthur and George, de Julian Barnes. Fa moooolt de temps que tinc ganes de llegir aquest llibre. No he llegit res de'n Julian Barnes però me l'han recomanat molt. Explica una història ficticia ambientada a principis de segle i protagonitzada per dos personatges que van existir realment: en George Edalji (mande?) i l'Arthur Conan Doyle (Sherlock Holmes? Sí, aquest). És una història de detectius. Tercer llibre a la cua de lectura.
  • Devices and Desires, de K.J. Parker. D'aquest ja n'he parlat abans, oi que sí? Bé, doncs això, que he de llegir el primer llibre de la sèrie i veure si continuo o no.
  • Beloved, de Toni Morrison. Aquest és un clàssic de la literatura nord-americana, va guanyar el premi Pulitzer de novel·la al 1987 i l'han considerat una de les millors 4 noveles americanes dels darrers 25 anys. Feia temps que li anava al darrera. He de dir que el vaig començar fa un parell de mesos i què està magníficament escrit. Perquè no l'he acabat? Era tan i tan trist (i difícil) que no vaig poder seguir amb ell i vaig decidir posposar-lo. Després de Blood Meridian necessitava alguna cosa una mica més positiva. El tema gira al voltant de l'esclavatge als USA a mitjans del segle XIX, i explica la història de Sethe i la seva filla Denver, esclaves fugitives. Un "dramón" de tres parells de nasos. Acumularé bon karma abans de tornar-hi.
  • World Without End, de Ken Follet. Que dir d'aquest llibre? The Pillars of Earth em va agradar molt. Aquest em fa por. I si em cau al dit del peu i em lesiona de per vida? I si m'adormo mentre el llegeixo estirat al sofa i moro d'asfixia? I si en agafar-lo de l'estanteria em quedo clavat? Ja he tingut lumbàlgies abans i us juro que no és divertit. D'altra banda el metge m'ha dit que he de fer més exercici, i aquest llibre és l'excusa perfecta per fer-lo. Queda per l'estiu.
  • I en queden d'altres que tenen més probabilitats de no sobreviure al meu propòsit de no comprar llibres nous. Són llibres que m'han regalat o que he trobat en llibreries de segona mà a molt bon preu, o que s'ha comprat la meva dona i, per tant, no es veuen afectats pel propòsit d'any nou. Aqui trobem La Biblia de Barro, de Julia Navarro (Ecs), Camí de Sirga, de Jesus Moncada (aquest sí que tinc moltes ganes de llegir-lo, però les prioritats el perjudicaran), The Beach, d'Alex Garland (sí, és el de la peli. El vaig comprar a Tailàndia perquè passava allà. Tenia moltes ganes de llegir-lo però, curiosament, sempre hi ha altres que li passen al davant), El Noi del Pijama de Ratlles, de John Boyne (un dels èxits comercials del nadal. El dia menys pensat me'l poleixo), The Dante Club, de Matthew Pearl (Mmmm... aquest té bona pinta, no el recordava :-P ), El Origen Perdido, de Matilde Asensi (ho he dit mai, que no m'agrada gens la Matilde Asensi? Doncs no, no m'agrada) i Exodus, de Leon Uris (aquest em fa una mica de mandra, però crec que quan m'hi posi m'agradarà).
I això és tot! Si heu sobreviscut a aquesta necessitat de fotre un rotllo sou uns campions i us ho agraeixo.

Petons.


----------------
Escoltant: Brightblack Morning Light - We Share Our Blanket With the Owl
via FoxyTunes

dimecres, 23 de gener de 2008

Waving Flags - British Sea Power



BRITISH SEA POWER LYRICS - Waving Flags

You are astronomical fans of alcohol
So welcome in
Are rising in the east and setting in the west
All waving flags

We’re all waving flags now
Waving flags
But don’t be scared

And you, you will be here for a while
And it’s all a joke
Ooh it’s all a joke
Oooh

Are here of legal drinking age, on minimum wage
Well, welcome in
From across the Vistula, you’ve come so very far
All waving flags

We’re all waving flags now
Waving flags
But don’t be scared

And you, you will be here for a while
And it’s all a joke
Ooh it’s all a joke
Ooooh

Beer is not death
Beer is not life
It just tastes good
Especially tonight

Oh welcome in

Oh welcome in, we are Barbarians
Oh welcome in, cross the Carpathians
Oh we can fail, … against the sea
No we won’t fail … against the sea
So walk away

Waving Flags Lyrics - BRITISH SEA POWER SONG WORDS

Song Words by Artist / Band : BRITISH SEA POWER
Song Lyrics Title : Waving Flags
Taken from Music Album : Do You Like Rock Music?
Single Released : 7 January 2008 (Digital Download)
Music Genre : Indie



----------------
Escoltant: British Sea Power - Waving Flags
via FoxyTunes

dimarts, 15 de gener de 2008

Propósito Para el 2008

Tengo que dejar de comprar libros sin leer primero los que ya tengo en lista de espera.

En serio.

Miki dixit.

----------------
Escoltant: Paul McCartney - Vintage Clothes
via FoxyTunes

dimarts, 8 de gener de 2008

Death Note, deTetsurō Araki - La Crítica

Què faries si tinguessis el poder de decidir qui viu i qui mor? Aquesta és la pregunta que ha de respondre en Yagami Light, l'estudiant més inteligent de tot el japó, quan es troba un "quadern de la mort", el llibre de'n Ryukk, un Déu de la Mort. El quadern inclou les següents regles:

  • Els humans els noms dels quals hagin sigut escrits dins d'aquest quadern moriran.
  • Això només succeirà si l'escriptor té en ment el rostre de la víctima mentre escriu el seu nom.
  • Si s'escriu una causa de mort abans de quaranta segons d'haver escrit el nom, la víctima morirà exactament com s'ha escrit.
  • Si no s'escriu una causa de mort, la víctima morirà d'un atac al cor.
Què farà en Yagami amb la seva prodigiosa inteligència i el quadern? Ell ho té molt clar... un món millor sense criminals a on ell sigui adorat com a Déu.

Death Note és una sèrie de 37 capítols de 20 minuts de durada escrita per Tsugumi Ohba i dirigida per Tetsuro Araki a l'estudi Madhouse. Protagonitzat pel "dolent de la sèrie", Death Note és un thiller amb tints d'horror amb una primera mitja part d'una brillantor (hauríem de dir foscor, parlant d'aquesta sèrie) absolutament delirant i una segona mitja part una mica més accidentada però encara notable. Quan la taxa de mortalitat dels criminals es dispara a nivells estratosfèrics es fa evident que aquesta massacre no té una causa natural, i s'organitza un equip internacional d'investigació per descobrir qui hi ha darrera de qui els mitjans han donat en anomenar Kira (Killer pronunciat a la japonesa). Al capdavant de l'equip d'investigadors hi ha el misteriós L, el millor detectiu del món, i un dels millors personatges que he "conegut" darrerament (enigmàtic, trist, amb una inteligència sobrehumana, aïllat de la resta de la societat). No passa molt de temps abans de que s'estableixi un joc d'enganys i contraenganys entre Kira (o Yagami Light) i L, cadascun d'ells intentant predir els moviments del contrari per ser el primer en desenmascarar el rival i poder acomplir el seu objectiu. Conforme la investigació es fa més complicada es va posant de manifest la autèntica natura del quadern i dels Déus de la Mort, i Kira va transformant-se en una figura de dimensions èpiques adorada per la societat com un nou mesies que acabarà amb les guerres, el crim i la maldat. El to de la història és fosc, tens i molt emocionant. El meu parer és que l'han estirat una mica massa i a partir de cert moment el pas del temps se'ls en va una mica de les mans i l'història se'n ressenteix una mica, però en conjunt ens trobem davant d'una obra inquietantment magnífica, amb uns personatges principals dotats d'una psicologia complexa i apasionant. L'entreteniment està servit.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

divendres, 4 de gener de 2008

The Man From Earth, de Richard Schenkman - La Crítica

Quan després de 10 anys donant classe a la universitat el professor John Oldman decideix marxar a viure a un altre lloc sense donar explicacions i sense motiu aparent, els seus colegues decideixen fer-li una festa de comiat a casa seu. Pressionat per explicar els motius del seu trasllat, el professor Oldman fa una confessió que deixa a tothom astorat: té 14.000 anys, va néixer a l'edat de pedra i cada 10 anys ho abandona tot per no despertar sospites davant de la seva manca d'envelliment. Els està prenent el pel?

Amb aquesta premisa tan senzilla es construeix una curiosa pel·lícula bastida completament al voltant dels diàlegs entre el professor Oldman i els seus colegues. Amb una estructura que recorda alguns dels relats curts clàssics de l'edat daurada de la ciencia ficció, s'estableix un diàleg que em recorda algunes dels debats seudofilosòfics típics d'institut: És dessitjable l'inmortalitat? existeix Déu? Pot la ciència explicar-ho tot? És un exercici dialèctic a on els colegues del professor intenten demostrar alternativaent que el que ell diu és impossible i que, en qualsevol cas, és impossible demostrar la seva falsedat. En tota aquesta discussió ell dona testimoni dels fets històrics dels que ha estat testimoni, i mira, davant de la incredulitat dels seus companys, de fer-los entendre l'impacte real que tindria per a una persona ser inmortal. La reacció dels amics va passant de la incredulitat més absoluta al dubte, passant pel convenciment de que pateix alguna mena de trastorn psiquiàtric. Cinematogràficament és una pel·lícula extremadament austera, amb un grau zero d'acció i representada en un escenari mínim d'una habitació i un jardí. Si te la prens seriosament, que és com s'ha de prendre, és molt interesant i em va captivar des del primer moment. Recomanable.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: Talib Kweli - Eat To Live
via FoxyTunes

dijous, 3 de gener de 2008

Animación Curiosa y Bonita



----------------
Escoltant: Bloc Party - Kreuzberg
via FoxyTunes

dimecres, 2 de gener de 2008

Tin Man, de Nick Willing - La Crítica

La DG és una cambrera a un petit poble de Kansas, infeliç amb la seva rutinaria vida i que cada nit somnia amb un món de fantasia i amb una dona vestida de reina que l'adverteix que s'acosta una tempesta. Poc s'imagina que el món d'OZ ("the Other Zone") és real, i que la seva tirànica reina-bruixa, Azkadelia, està interesada en ella... quan la DG és arrossegada a OZ accidentalment, començarà una aventura en la que aprendrà coses sobre el seu passat, sobre la seva família i sobre la seva extranya relació amb aquest país de fantasia. Aconseguiran la DG i els seus companys vèncer Azkadelia? O està el país d'OZ condemnat a una eternitat de foscor i tirania?

Tin Man
és una minisèrie de 3 capítols emesa durant el desembre a la cadena americana Sci Fi Channel, en la que s'explica una curiosa història que vol ser una continuació, molts anys després, de la coneguda El Mag D'Oz, de L. Frank Baum. Amb un pressupost que desconec, però que sembla bastant limitat comparat amb moltes de les grans superproduccions que sovint envaixen les nostres pantalles, Tin Man té un èxit notable en explicar una història d'aventures que resulta interesant i emocionant, i que és una continuació bastant suggerent del llibre original. A nivell visual aquesta falta de pressupost, certament, passa factura, i molts dels efectes visuals, sobretot els que tenen que veure amb la representació dels èssers més fantàstics, són més de fireta que els que darrerament ens hem acostumat a veure, però com acostuma a passar amb les bones històries aquesta limitació és fàcil d'ignorar a mesura que ens deixem atrapar per la narració. No passarà a la història, però és una petita joia, molt digna, que ens pot fer passar una molt bona estona en companyia de la DG, l'Home de Llauna, l'Espantaocells i el Lleó.

El Moscardón Asesino és qui m'ha posat sobre la pista d'aquesta sèrie.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: Love of Lesbian - 08 me amo
via FoxyTunes

The No.1 Ladies' Detective Agency, de Alexander McCall Smith - La Crítica

Darrerament he sentit parlar bastant de "The No.1 Ladies' Detective Agency", el primer llibre de la sèrie detectivesca escrita per l'escocès Alexander McCall Smith. Al llibre, i en general a la sèrie, la Precious Ramotswe, una dona africana que viu al gairebè utòpic país de Botswana, decideix obrir una agència de detectius, la primera dirigida per una dona de tot el continent. Amb aquesta premisa el llibre està estructurat al voltant d'un seguit de capítols més o menys curts què expliquen els primers casos de la detectiu. La connexió entre els capítols és bastant laxa, de manera que el llibre està a mig camí entre l'antologia de relats curts i la novel·la. És un llibre de lectura fàcil i agradable, escrit amb un llenguatge senzill i cap pretensió d'estil, que es recolza totalment en la personalitat carismàtica i intuïtiva de la protagonisme i en un exotisme idealitzat de Botswana per a tractar un seguit de temes com la superstició, el lloc de la dona a l'Àfrica, el masclisme i l'amor que sent la Precious per l'Àfrica. A mi no m'ha agradat especialment, m'ha semblat massa inconnex, superficial i pla, però és una lectura senzilla i tendra que presenta alguns casos curiosos en un entorn al que no estem (jo no estic, si més no) acostumats. Si no es demana massa de la literatura, pot agradar.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: Niña Pastori - Angelitos negros
via FoxyTunes