divendres, 25 abril de 2008

La Humilitat i els Gustos

Crec que gairebé tothom està convençut de la infal·libilitat dels seus gustos. Tots duem un crític a dintre, tots sabem que tots portem un crític a dintre i tots pensem que el crític que porta altri a dintre és més petit i menys saberut que el crític propi. El meu crític ho pensa, això, i n’és molt, de saberut. Més que el d’altri. Deu ser això el que explica que quan recomanem una pel·lícula, una novel·la, un disc o una obra de teatre que ens ha agradat especialment, i la nostra recomanació cau en sac foradat, ja sigui perque no en fan cas o, encara pitjor, perque n’hi fan i després no agrada, la reacció habitual (permeteu-me que, en bé de la concisió, generalitzi desde ja) sigui una combinació de incomprensió i justa indignació. Sobretot indignació, i justa. El primer que es tendeix a pensar quan a un amic no li agrada una pel·lícula, novel·la, obra, història en definitiva que nosaltres hem recomanat pensant que la seva qualitat era, com a mínim, digna de ser compartida, és que no l’ha entès. Margaritas para los cerdos, que diem en castellà. Pensem el mateix si el que no agrada no és quelcom deixat en préstec per nosaltres sino una pel·lícula, obra de teatre, concert, que hem vist plegats i que a un entusiasma i a l’altre embafa. Tempta pensar que és una qüestió de bon (el nostre) i mal (el d’altri) gust, però sovint és difícil agafar-se a aquest clau per falta d’antecedents que el justifiquin o abundància d’altres que el desmenteixin. En el fons parlem d’orgull ferit i a poc que us assembleu a mi sereu com nens, i quan es fereix l’orgull d’un nen aquest es rebota primer i després s’entristeix. Després el temps tot ho cura i més en aquest cas, que en el fons és tonteria i tot s’oblida amb la següent coincidència en un judici estètic. Entenem que els nostres gustos no són infal·libles perquè no ho són els de ningú, i que no és la infal·libilitat una virtut a la que l’estètica sigui receptiva, fa que no vingui al cas. I tots tan amics i a seguir recomanant, però ara amb humilitat.

divendres, 18 abril de 2008

The Way I Am, de Eminem

L'Eminem és un paio controvertit, complicat, probablement mala persona, desagradable, el que es vulgui. Però, i molts no estaran d'acord, és un enorme artista. Ha publicat dos dels millors discos de la història de la música moderna (així ho dic, amb moderació): The Marshall Mathers LP i The Eminem Show. Tots dos àlbums són inacables, es poden escoltar una i altra vegada sense que destenyeixin. No hi ha molts lletristes tant eficaços i hàbils com ell. Dóna veu a la ràbia, i a la provocació, i no escriurà pentàmers iàmbics però el seu domini del llenguatge és desmesurat. Desde codonyades el proclamo poeta urbà. Hey yo!

Com a mostra d'això darrer, The Way I Am





"The Way I Am"


[Eminem]
Whatever..
Dre, just let it run
Aiyyo turn the beat up a little bit
Aiyyo.. this song is for anyone.. fuck it
Just shut up and listen, aiyyo..

I sit back with this pack of Zig Zags and this bag
Of this weed it gives me the shit needed to be
The most meanest MC on this -- on this Earth
And since birth I've been cursed with this curse to just curse
And just blurt this berserk and bizarre shit that works
And it sells and it helps in itself to relieve
All this tension dispensin these sentences
Gettin this stress that's been eatin me recently off of this chest
And I rest again peacefully (peacefully)..
But at least have the decency in you
To leave me alone, when you freaks see me out
In the streets when I'm eatin or feedin my daughter
To not come and speak to me (speak to me)..
I don't know you and no,
I don't owe you a mo-therfuck-in thing
I'm not Mr. N'Sync, I'm not what your friends think
I'm not Mr. Friendly, I can be a prick
If you tempt me my tank is on empty (is on empty)..
No patience is in me and if you offend me
I'm liftin you 10 feet (liftin you 10 feet).. in the air
I don't care who is there and who saw me destroy you
Go call you a lawyer, file you a lawsuit
I'll smile in the courtroom and buy you a wardrobe
I'm tired of arguin' (of arguin')..
I don't mean to be mean but that's all I can be is just me

[Chorus: Eminem]

And I am, whatever you say I am
If I wasn't, then why would I say I am?
In the paper, the news everyday I am
Radio won't even play my jam
Cause I am, whatever you say I am
If I wasn't, then why would I say I am?
In the paper, the news everyday I am
I don't know it's just the way I am

[Eminem]
Sometimes I just feel like my father, I hate to be bothered
With all of this nonsense it's constant
And, "Oh, it's his lyrical content -
- the song 'Guilty Conscience' has gotten such rotten responses"
And all of this controversy circles me
And it seems like the media immediately
Points a finger at me (finger at me)..
So I point one back at 'em, but not the index or pinkie
Or the ring or the thumb, it's the one you put up
When you don't give a fuck, when you won't just put up
With the bullshit they pull, cause they full of shit too
When a dude's gettin bullied and shoots up his school
And they blame it on Marilyn (on Marilyn).. and the heroin
Where were the parents at? And look where it's at
Middle America, now it's a tragedy
Now it's so sad to see, an upper class ci-ty
Havin this happenin (this happenin)..
Then attack Eminem cause I rap this way (rap this way)..
But I'm glad cause they feed me the fuel that I need for the fire
To burn and it's burnin and I have returned

[Chorus]

[Eminem]
I'm so sick and tired of bein admired
That I wish that I would just die or get fired
And dropped from my label and stop with the fables
I'm not gonna be able to top on "My Name is.."
And pigeon-holed into some pop-py sensation
To cop me rotation at rock'n'roll stations
And I just do not got the patience (got the patience)..
To deal with these cocky caucasians who think
I'm some wigger who just tries to be black cause I talk
With an accent, and grab on my balls, so they always keep askin
The same fuckin questions (fuckin questions)..
What school did I go to, what hood I grew up in
The why, the who what when, the where, and the how
'til I'm grabbin my hair and I'm tearin it out
Cause they drivin me crazy (drivin me crazy).. I can't take it
I'm racin, I'm pacin, I stand and I sit
And I'm thankful for ev-ery fan that I get
But I can't take a SHIT, in the bathroom
Without someone standin by it
No I won't sign your autograph
You can call me an asshole I'm glad

[Chorus (except change first word "And" to "Cause")]

dijous, 17 abril de 2008

Defensant Terramar

En Xevi, de Xelu, ha fet una crítica molt negativa d'un llibre que li vaig recomanar jo, Un Mag de Terramar, de l'Ursula K. Le Guin. Que no li hagi agradat m'entristeix, em sorprén i m'extranya. M'entristeix perquè sempre esperes que els llibres (o el que sigui) que recomanes perquè t'han agradat, agradin al seu torn als destinataris de la teva recomanació. Em sorprén perquè són uns llibres que he recomanat a altra gent, sovint lectors habituals, i com m'ha dit avui un conegut al twitter "Que raro. Si siempre gustan". I és cert, sempre agraden (ara ja no, però). I m'extranya perquè era justament el tipus de llibre que creia que li agradaria a en Xevi.

D'una manera o d'una altra: m'ha tocat la fibra sensible. Estem parlant d'un dels meus llibres preferits, el que més vegades he llegit i rellegit a la meva vida, ja devem anar per la cinquena i ara hi haurà una sisena per curar la pupa que m'ha fet en Xevi. Un atac inmerescut com el seu no es mereix quedar sense resposta, així que resposta l'hi he donat.

Podeu llegir la seva crítica de'n Xevi clicant aquí (I de pas visiteu Xelu, que s'ho val).

I la meva resposta és la següent:

Estem parlant d'un llibre que per a mi és una de les cimeres de la literatura fantàstica. He llegit els 3 llibres que formen la trilogia original unes 5 vegades, en català i en anglès, i els 2 llibres que va escriure l'autora després continuant la història un parell de vegades cadascun d'ells, i cada vegada que els he llegit m'han enganxat com la primera i hi he trobat més virtuts. El món que s'empesca és dels més suggerents i rodons que s'ha inventat en aquest gènere, i al mateix temps original, amb prop de cap punt en comú amb altres coses que s'han escrit. Els 3 llibres formen un conjunt molt maco: en el primer se'ns explica la infància, adolescència i entrada a la vida adulta de l'Esparver (o Ged), al segon la seva vida adulta i al tercer la seva ancianitat, i cadascun d'ells ens ofereix una perspectiva diferent i complementària no només del personatge, sino del món de Terramar. A la versió catalana la Madeleine Casas (em sembla recordar que s'escriu així) fa una de les millors traduccions que he llegit mai, bonica i poètica, i l'edició original té una prosa magnífica, cosa que no és extranya a l'autora, l'Ursula K. Le Guin (que a part d'aquests llibres n'ha escrit d'altres magnífics, i altres que no ho són tant. Un especialment recomanable és Els Desposseïts). Tot aquest vagarejar de'n Ged que en Xevi no aprecia està, no obstant, ple d'una melangia i una sensació de derrota (autoderrota, seria) impressionant, potser crepuscular. Per a en Ged, vèncer l'ombra que el persegueix és vèncer-se (o com s'escrigui) a si mateix, conèixer-se i acceptar-se i aprendre a arriscar-se i a acceptar les seves responsabilitats. L'ombra és una creació literària meritòria, al meu entendre, una metàfora del mal que fem quan obrem sense saviesa i que és responsabilitat nostra reparar. La màgia de Terramar, la importància de la paraula i el poder que dona conéixer el nom, la natura, d'allò que t'envolta, és una de les propostes de màgia més convincents i suggerents que se m'han posat al davant, a un llibre o a una pel·lícula. NO és un llibre d'aventures, però és una de les millors històries que s'han escrit.

I ja faré una contracrítica més estructurada, que aquesta l'escric en calent i tal com raja.

M'agradaria acabar, responent a una al·lusió mig apuntada per en Xevi, dient que comparar el Harry Potter de la Rowling (del qual sóc fan i defensor) amb el Mag de Terramar de la Le Guin és com comparar l'església de Montcada amb la Sagrada Família (i a la meva comparació, en Harry Potter NO és la Sagrada Família). I si de cas, em quedo curt.


Si voleu participar a la discussió, sou més que benvinguts.

dimecres, 16 abril de 2008

Tot Llegint Javier Marías

Fa poc va ser el meu aniversari i em van regalar la trilogia Tu Rostro Mañana, de Javier Marías. He llegit uns quants llibres d’aquest senyor i tots ells m’han agradat, especialment el primer que vaig llegir, Corazón Tan Blanco. Si sóc sincer toca rellegir-lo. Han passat massa anys, ja, i poc recordo de l’argument. Recordo bé, en canvi, la sensació electritzant que m’envaïa quan m’endinsava a les seves pàgines. Amb els següents llibres que vaig llegir la novetat no va ser tan gran però tots ells em van produir un impacte notable. És per això que li tenia ganes a Tu Rostro Mañana, les crítiques que m’havien arribat eren molt positives i sentia molta curiositat. Ja he acabat el primer volum, estic ben atrapat al segon i va per llarg fins que acabi el tercer. Ara fora prematur escriure una crítica formal (informal, de fet, com totes les que escric) del llegit: la història no s’ha acabat, no se on em durà i encara hi ha temps per que se’n vagi tot en orris. De fet, ara, faria de mal escriure, una crítica, perquè l’estructura del llibre no és tant la d’una trilogia com la d’una novel·la molt llarga. Molt llarga. Però molt. A més se’m fa una mica feixuga, sobretot per la distància que he de recòrrer fins arribar al seu final. Em sembla, però, que no és culpa de la novel·la, més aviat és meva. Tinc tantes coses al cap, entre traduccions que em deixen dormir poc, impaciència per la Clàudia Codony que s’apropa, tesi dels nasos i maleïda espera i, també, el disseny d’un nou estudi a la feina que m’il·lusiona però em resulta complicat, que quan trobo un moment per posar-me a llegir, o un moment d’oci en el que llegir sigui el que vull fer, un llibre tan dens com aquest no és el que més de gust em vé d’agafar. Tampoc el vull abandonar. L’experiència em diu que trigo a recuperar un llibre que he deixat a mitges, i aquest el vull llegir; o els vull llegir tots tres, vull dir, perquè comptat i debatut el cert és que és molt absorbent. En Javier Marías escriu, més en aquest llibre que en els anteriors, com si estigués dintre d’una caixa d’Schrödinger. Cap possibilitat queda sense explorar, cap branca desatesa, cap pensament del protagonista, i creieu-me quan us dic que el protagonista pensa molt, deixa de ser pensat. El meu origen lector (i estètic, si m’apureu) està a la ciencia – ficció (gràcies li dono al meu pare per això, i als llibres que em van precedir i em van esperar a les estantèries del domicili familiar) i és per aquest biaix, crec, que no puc evitar pensar en Tu Rostro Mañana com una novel·la quàntica. En Greg Egan gaudiria. Possiblement. O gaudiria i no gaudiria al mateix temps. He he, això era una broma quàntica. Per a què us en feu una idea. Clar que potser no us la feu, i en aquest cas... doncs així prop de 2000 pàgines però amb frases molt, molt més llargues (i millor puntuades). La sort, aquí, és que ho escriu algú que sap escriure i sempre resulta interesant i intensament personal. Al primer volum, amb unes 300 planes, s’expliquen 3 o 4 esdeveniments comptats que donen peu a extenses disquisicions sobre la vida, la llengua, les persones, les relacions de parella, l’envellir i temes molt més diversos, sempre ben lligats els uns amb els altres i que indueixen a mirar cap endins i contrastar-los amb les experències pròpies. El segon volum, de moment, està més orientat a la narració pròpiament dita sense abandonar del tot ni, de fet, de poc el to reflexiu. En conjunt m’està agradant molt tot i fer pujada. No és recomanable per a tothom, però. Només per aquells que no tinguin pressa i els agradi d’assaborir les paraules. És això, les paraules, el plat fort de’n Javier Marías. En algun moment vaig llegir algun autor que parlava de la importància que tenia per a ell, quan escrivia, intentar empenyer el llenguatge per a fer-li fer coses que no s’havien fet encara. Sorprendre amb cada oració sense per això perdre claredat ni ser críptic. Recordo que em va sobtar i què, de fet, pensant en els llibres que més m’havien impressionat i agradat vaig estar d’acord amb ell. És una característica d’estil difícil de definir, que no tots els escriptors posseeixen, que ni tan sols tots els bons escriptors posseixen, i si alguns escriptors que no ho són, de bons. Com arreu a la literatura no hi ha fòrmules magistrals i el que unes vegades funciona no ho fa d’altres. En aquest sentit el Javier Marías, per a mi, si més no, és l’escriptor viu en llengua castellana més important que existeix. Ara bé, quan acabi els volums de Tu Rostro Mañana... quan acabi necessitaré, segur, ho necesito ja a estones, una novel·la de ciència – ficció ben animada, lleugereta, amb moltes llums de colors i, això sempre, ben escrita!

dimarts, 15 abril de 2008

Dennō Coil (電脳コイル, Dennō Koiru) - Una Crítica


El 2026, onze anys després de la popularització de les ulleres de realitat augmentada connectades a Internet, la Yūko Okonogi i la seva familia es traslladen a Daikoku, el centre tecnològic del nou món semi-virtual. La Yūko s'uneix a la "agència de detectius" de la seva àvia, formada per altres nens equipats amb eines virtuals i metaetiquètes. A mesura que la seva recerca va revelant proves de la desaparició de nens que han estat "robats" a l'altra banda de la realitat, es van embolicant en una conspiració dedicada a amagar la perillosa natura autèntica i la història d'aquesta nova tecnologia.

Dennō Coil és una sèrie excel·lent, que referma la meva convicció de que l'animació, sobretot, però no només, japonesa és una de les formes de narració audiovisual més importants i amb una potencialitat i personalitat més gran. Dennō Coil (la seva traducció aproximada seria “Cercle d'Ordinadors”) transcorre en un futur proper i possiblement probable a on fa pocs anys que s'ha desenvolupat una tecnologia de “realitat augmentada” que ha revolucionat les comunicacions d'una manera que recorda l'impacte de l'internet actual. Aquesta realitat augmentada consisteix en una capa de realitat virtual sobreimpressionada a la realitat física, visible només utilitzant unes omnipresents ulleres que permeten, també, interaccionar amb ella. Així, molts dels ginys que avui utilitzem, com ordinadors, telèfons o semàfors, existeixen només com a metàfores visuals tridimensionals que poden ser invocades i manipulades a voluntat. Daikoku és la ciutat pionera a on més gran és la implantació d'aquesta tecnologia, que amara gran part de les àrees de la vida quotidiana. Aquí coneixem un grup de nens i nenes preadolescents que han crescut quan les ulleres ja són un objecte popular i que se senten més còmodes amb elles que els adults que els envolten, que han viscut el seu desenvolupament però l'han incorporat als seus costums, o l'han incorporat poc als seus costums, ja en etapes avançades de les seves vides. Al voltant d'aquest escenari o pretexte la Yasako, la Isako i els seus amics escenifiquen les seves rivalitats i jocs davant d'uns adults preocupats i convençuts de que els seus fills tindran problemes per a diferenciar la realitat i la fantasia sintètica que viuen a través de les ulleres. Però què és la realitat? Amb una imaginació visual elegant i fora de mida, amb les possibilitats gairebé màgiques que dona la realitat augmentada, la sèrie explora una sèrie de temes com la ja esmentada diferenciació entre realitat i fantasia, el procés de fer-se gran, l'amistat, les llegendes urbanes, el valor i la responsabilitat, sense deixar mai de banda l'aventura i el misteri que fan que un cop es comença no es pugui abandonar la sèrie. Amb un argument principal que gira al voltant d'un misteri que es va originar quan les nenes protagonistes prinicipals eren petites, veurem començar i acabar una sèrie d'històries menors que són petites obres d'art per mèrit propi i acompanyarem als nens a les seves aventures per un món que, com succeix segurament amb cada generació, a ells els pertany més que no pas als adults. Què s'amaga darrera les ulleres? Què intenta amagar l'empresa que les va inventar? Per què hi ha nens que entren en coma quan les utilitzen i ja no desperten? Obrirà els ulls el germà de l'Isako? Qui, o què, és la misteriosa Srta. Michiko? Són molts misteris que la sèrie no deixa sense resposta, però la resposta no vé ràpid. El to de la sèrie és melancòlic i pausat, allunyat d'aventures anfetamíniques, poètic fins i tot i filosòfic, sempre preciós i també preciosista, mai avorrit i a punt d'esclatar de tanta meravella continguda.

[Escrit originalment per a Xelu.net]



dimarts, 8 abril de 2008

The Savages, de Tamara Jenkins - Una Crítica

És curiós com algunes històries et remouen els sentiments. Un dels (molts) problemes no resolts de la nostra societat és que fer amb la gent gran quan no deixen de ser capaços de fer-se càrrec d'ells mateixos. És aquest un problema al que, en primera instància, molts de nosaltres haurem de donar resposta: en primera instància amb els nostres pares, en darrera algú altre l'haurà de donar per nosaltres. La resposta més freqüent, eficaç i alhora absolutament inadequada, és recòrrer a les temudes (pels que hi han d'anar) residències d'avis. En altres temps, ens diuen i molts hem vist, la família funcionava diferent i no s'entenia només cap endavant sino també cap endarrera. Vivim una altra època, però, i sense ser culpa de ningú però també una mica de tothom l'estructura de les famílies ha canviat, o l'estructura dels valors de les famílies si més no, que no és ben bé el mateix però pel que fa el cas s'hi assembla notablement, i ara és difícil integrar una persona gran, normalment necessitada de molta ajuda per a realitzar les tasques cotidianes, als pisos petits i als temps escasos. Tampoc és que aquesta solució sigui ideal, però és que solucions ideals n'existeixen molt poques, només pels problemes ideals i d'aquests gairebé no se'n veuen. En certa manera, per pragmatisme, necessitat, o com n'hi volgueu dir, ens comportem com salvatges (i ara em sap greu, políticament correcte com sóc, haver pogut ofendre a un salvatge). I vet aquí el pretext de la pel·lícula, i tot el que m'ha fet pensar. I a més la pel·lícula és molt interesant, ben escrita i magníficament interpretada i compassiva, o comprensiva, o segur que hi ha una paraula que acaba en "iva" que l'hi va bé però com que no sóc poeta m'hi barallo, amb les paraules, i no trobo l'adient. El cas és que en Jon i la Wendy Savage fan honor al seu cognom, i quan el seu pare comença a perdre el senderi decideixen internar-lo en una residència sense gairebé ni mirar-lo als ulls, com qui posa un jersei vell al fons de l'armari per que no destorbi però saber a on està guardat. Actuen malament de totes totes, amb una insensibilitat desmesurada, però no és fàcil condemnar-los (què faríem, nosaltres? La pel·lícula no deixar de preguntar-nos-ho) quan aprenem que el pare va ser brutal, que durant anys no han sapigut res els uns dels altres i que, amb poca gràcia, és cert, però amb una constància que s'ha de valorar les vides dels dos germans es paren mentres el pare està a la residència, i no deixen de visitar-lo ni un sol dia ni d'intentar millorar la seva situació. Tot això ho fan empesos pels remordiments, per a què negar-ho, que són una forma més, una de les més freqüents de fet, d'egoïsme. I mal saben com recolzar al senyor Savages o amagar-li el malestar i l'incomoditat que els produeix, però ho fan i, si com jo, heu passat per l'experiència de tenir un avi a una residència, vivint lluny, sabreu que la majoria d'avis no en reben gaires, de visites. La pel·lícula aconsegueix, al meu entendre, fer un retrat realista d'una situació complexa que és difícil jutjar d'una manera fàcil, sense oblidar-se de que és una pel·lícula i, per davant de tot, o potser a la vegada que tot, ha d'explicar una història interesant. No s'oblida, tampoc, d'arribar a una conclusió i quan s'acava en Jon i la Wendy Savage han aprés alguna cosa sobre la vida i sobre ells mateixos, igual que els espectadors.


[Escrit originalment per a Xelu.net]

dilluns, 7 abril de 2008

Breathless, de Nick Cave & The Bad Seeds

Nick Cave & The Bad Seeds són... ells fan... no tinc paraules, deixe-m'ho amb la cançó...

Enter Breathless



Breathless
Album: The Lyre of Morpheus

It's up in the morning and on the downs
Little white clouds like gambolling lambs
And I am breathless over you
And the red-breasted robin beats his wings
His throat it trembles when he sings
For he is helpless before you
The happy hooded bluebells bow
And bend their heads all a-down
Heavied by the early morning dew
At the whispering stream, at the bubbling brook
The fishes leap up to take a look
For they are breathless over you
Still your hands
And still your heart
For still your face comes shining through
And all the morning glows anew
Still your mind
Still your soul
For still, the fare of love is true
And I am breathless without you
The wind circles among the trees
And it bangs about the new-made leaves
For it is breathless without you
The fox chases the rabbit round
The rabbit hides beneath the ground
For he is defenceless without you
The sky of daytime dies away
And all the earthly things they stop to play
For we are all breathless without you
I listen to my juddering bones
The blood in my veins and the wind in my lungs
And I am breathless without you
Still your hands
And still your heart
For still your face comes shining through
And all the morning glows anew
Still your soul
Still your mind
Still, the fire of love is true
And I am breathless without you

----------------
Escoltant: Nick Cave & The Bad Seeds - Breathless
via FoxyTunes

dijous, 3 abril de 2008

Can't Forget About You, de Nas (amb Chrisette Michele)

Tot samplejant "Unforgettable" de Nat King Cole.

Hip Hop is dead?

No way.




Can't Forget About You (amb Chrisette Michele)
Album: Hip Hop Is Dead

[Nas]
There comes a day in your life when you wanna kick back
Straw hat on the porch when you old perhaps
Wanna gather your thoughts, have a cold one
Brag, to your grandkids about how life is golden
So I will light a cigar in the corridor of the crib
Pictures on the wall of all the things that I did
All the money and fame, 8 by 10's
Of the whole Rat Pack inside of a big frame
Collidin with big names that could've made your career stop
All that, and your man is still here and I'm still hot
Wow, I need a moment y'all
See I almost felt a tear drop

[Chorus]
When was the last time you heard a real anthem
Nas, the millionaire, the mansion
When was the last time you heard your boy Nas rhyme
Never on schedule, but always on time

[Hook]
These streets hold my deepest days
This hood taught me golden ways
Made me, truly this is what made me
Break me, not a thing's gonna break me [2x]

Ohh, I'm that history I'm that block
I'm that lifestyle I'm that spot
I'm that kid by the number spot
That's my past that made me hot
Here's my life long anthem
Can't forget about you
(Can't forget about, Can't forget about you) [2x]

[Nas]
Can't forget about the old school, Bam, Cas, Melle Mel, Flash
Rocksteady spinnin on they back
Can't forget when the first rap Grammy went to Jazzy, Fresh Prince
Fat Boys broke up, rap hasn't been the same since
So irregular, how it messed you up
When Mr. T became a wrestler
Can't forget about Jordan's retirement
The shot Robert Horry to win the game in the finals kid
Some things are forever, some things are not
It's the things we remember that gave the world shock
They stay in a place in your mind so snug
Like who the person was with whom you first make love

[Chorus]
When was the last time you heard a real anthem
Nas, the millionaire, the mansion
When was the last time you heard your boy Nas rhyme
Never on schedule, but always on time

[Hook]
These streets hold my deepest days
This hood taught me golden ways
Made me, truly this is what made me
Break me, not a thing's gonna break me [2x]

[Nas]
Unforgettable, unsubmittable, I go by N now
Just one syllable, it's the end cause the game's tired
It's the same vibe, Good Times had right after James died
That's why the gangsta rhymers ain't inspired
Heinous crimes help record sales more than creative lines
And I don't wanna keep bringing up the greater times
But I'm a dreamer nostalgic with the state of mind
The past the past enough of it, aight then
But nothing gives me chills like Douglas and Tyson
Or Mike when his talk was live
Or when he first did the moon walk on Motown 25

[Chorus]
When was the last time you heard a real anthem
Nas, the millionaire, the mansion
When was the last time you heard your boy Nas rhyme
Never on schedule, but always on time

[Hook]
These streets hold my deepest days
This hood taught me golden ways
Made me, truly this is what made me
Break me, not a thing's gonna break me [2x]

[Nat King Cole sample]
That's why, darling, it's incredible
That someone so unforgettable
Thinks that I am unforgettable too

dimarts, 1 abril de 2008

No More Heroes, O Com Desestressar-se Amb Una Wii

No More Heroes és el darrer joc que he comprat per la Wii. És un joc absurd i ultra-violent, característiques que no solen agradar-me en un joc, però el cas és que m'ho passo bomba amb ell. És una manera divertídissima de descarregar tensió. Aqui us deixo la vídeo-crítica que han fet del joc els de Gamespot.



----------------
Escoltant: Radiohead - The National Anthem
via FoxyTunes

The Inner Life of a Cell

Sempre m'ha fascinat la biologia, especialment la humana. Per això, equivocadament, vaig estudiar medicina. El cas és que (ara fa un temps, ja) un equip d'investigadors de la Universitat de Harvard van fer aquest vídeo d'animació sobre com deu ser l'interior d'una cèl·lula. És una meravella. Podeu veure'n una versió explicada aquí, i un article que en parla aquí.



----------------
Escoltant: R.E.M. - Hollow Man
via FoxyTunes