dilluns, 30 juny de 2008

The Incredible Hulk, de Louis Leterrier - Una Crítica

The Incredible Hulk és una pel·lícula molt entretinguda i no arriba a ser més per culpa d’una ressolució idiota. Potser sóc dels pocs als que va agradar més la versió de l'Ang Lee, però el cas és que aquesta, un cop acabada, m'ha deixat una mica fred. És indubtable que és divertida, no val negar-ho. A poc que t'agradin les pelis d'acció i de superherois, és difícil no passar-ho bé. I també és cert que m'agrada molt més l'Edward Norton fent de Bruce Banner que l'Eric Bana. Fins i tot m'agrada més el grafisme d'aquest Hulk que el cúbic de l'Ang Lee. Tampoc tinc cap però a posar-li al plantejament de la història: reprenent la història a on la va deixar la primera part, trobem a un Bruce Banner que s'amaga dels militars americans a una favela brasilera, un paisatge urbà hipnòtic a la pel·lícula, mentres treballa a una fàbrica de refrescs i s’entrena en tècniques de relaxació per aprendre a dominar la ira que pot obrir-li les portes al terrorífic monstre verd. La primera irrupció de Hulk, provocada per l’atac al que es veu sotmés en Bruce Banner per part d’uns soldats americans que l’han localitzat, funciona molt bé i aconsegueix transmetre la violència de que és capaç al mateix temps que deixa palès el seu desig de que el deixin en pau. Fins aquí molt bé, francament interesant i, com a cinema, molt satisfactori. El nus de l’argument tampoc esgota la veta de recursos interesants. La retrobada de’n Bruce Banner amb la Betty Ross, que ha reprès la seva vida després de la desaparición de’n Banner – Hulk a la primera peli, és molt emotiu i no mancat d’imaginació. La seva fugida junts i la reencesa del seu amor amb les dificultats que comporta la bomba de rellotgeria que porta ell a dins és original i s’allunya de tòpics. La segona aparició de Hulk, de nou provocada per la persecució dels militars, és prou èpica i té moments brillants. El seu rival (que, en la millor tradició dels videojocs, té “dos fases”), interpretat per en Tim Roth, em va agradar molt al principi i molt poc a la ressolució de la peli. I és aquí, al meu parer, on la peli més aviat naufraga. Quan arriba l’hora dels mastegots a tort i a dret tot es torna massa previsible i insustancial, més aviat anticlimàtic. L’adrenalina es dispara prou com per a mantenir l’interés però en realitat el suc és escàs. Les escenes finals, en canvi, quan la història ja ha acabat i que anticipen la continuació de rigor, són brillants.

En resum, una peli entretinguda, amb moments que la fan despuntar però mediocre en promig. Jo li donaria... sobre 10... un 6,5?


(si us agraden aquest tipus de pel·lícules... aneu-la a veure!)


[Escrit originalment per a Xelu.net]





dijous, 19 juny de 2008

Legend of Zelda: The Phantom Hourglass - La Llegenda Continua

Una absoluta meravella que gaudeixo com qualsevol llibre.



La meva experiència és que no cal ni tan sols que t'agradin especialment els videojocs per gaudir d'aquest.

Us afegeixo una crítica (in pitinglish):

dimarts, 17 juny de 2008

De Palol a Egan

Ho he intentat però no puc amb ell. El trobo avorrit i encarcarat i, tot i que té algunes idees interesants (apuntades a l'entrada prèvia), El Legislador, de Miquel de Palol, queda arraconat fins a nou intent. En la meva decissió ha influït, no ho nego, la temptació en forma de nou llibre de'n Greg Egan, la novel·la Incandescence. Pel poc que porto llegit sembla que el senyor segueix la seva tendència cap a l'abstracció, que va pujar uns quants graons a la novel·la anterior, Schild's Ladder. Si mai us trobeu algun escrit que parla de hard science fiction i voleu saber que és això, agafeu un d'aquests dos llibres i ja veureu, ja. Si això us és igual però us agrada mínimament la ciencia ficció, no deixeu de llegir les seves novel·les Ciudad Permutación i Cuarentena, o els seus reculls de contes Axiomático o Luminous. Trobareu un dels escriptors de ciencia ficció més interesants dels darrers anys. Jo, entretant, aniré fent boca amb Incandescence fins a que play.com es digni a posar a la venda el nou recull de relats, Dark Integers.



(Oi que és una de les portades més lletges que heu vist mai? Aqui no es nota, però les estrelles són de purpurina. No us enganyo.)

Text de la contraportada

“Almost everything about this world remains to be discovered,” Lahl said. “Until someone is willing to pursue the matter vigorously, the few scraps of information I'm carrying will mean very little.”

Rakesh was beginning to feel as if he was being prodded awake from a stupefying dream that had gone on so long he'd stopped believing it could ever end. He'd come to this node, this cross-roads, in the hope of encountering exactly this kind of traveller, but in ninety-six years he'd learnt nothing from the people passing through that he could not have heard on his home world. He'd made friends among the other node-dawdlers, and they passed the time together pleasantly enough, but his old, naive fantasy of colliding with a stranger bearing a surfeit of mysteries — a weary explorer announcing, “I've seen enough for one lifetime, but here, take this crumb from my pocket” — had been buried long ago.
A million years from now, the galaxy is divided between the vast, cooperative meta-civilisation known as the Amalgam, and the silent occupiers of the galactic core known as the Aloof. The Aloof have long rejected all attempts by the Amalgam to enter their territory, but have permitted travellers to take a perilous ride as unencrypted data in their communications network, providing a short-cut across the galaxy's central bulge. When Rakesh encounters a traveller, Lahl, who claims she was woken by the Aloof on such a journey and shown a meteor full of traces of DNA, he accepts her challenge to try to find the uncharted world deep in the Aloof's territory from which the meteor originated.

Roi and Zak live inside the Splinter, a translucent world of rock that swims in a sea of light they call the Incandescence. Living on the margins of a rigidly organised society, they seek to decipher the subtle clues that can reveal the true nature of the Splinter. In fact, their world is in danger, and as the evidence accumulates Roi, Zak, and a growing band of recruits struggle to understand and take control of their fate.

Meanwhile, Rakesh and his travelling companion Parantham gradually uncover the history of the lost DNA world, a search which ultimately leads them to startling revelations that encompass both the Splinter, and the true nature and motives of the Aloof.

dimecres, 11 juny de 2008

Catalonia for Foreigners

Història semi - imaginària i hiper - imaginativa de Catalunya, per Gallardo & Karinkova


Catalona for foreigners from karinkova on Vimeo.

----------------
Escoltant: Röyksopp - Alpha Male
via FoxyTunes

Tot Llegint El Legislador de Miquel de Palol

Estic llegint El Legislador, de Miquel de Palol. Tot just l’he començat, com qui diu, i fora prematur formar-se’n una opinió o esbrinar quins tombs farà la història, però si que em ronden algunes idees que la novel·la tracta. El cert és que m’ha sorprés que fós un llibre de ciència ficció (no sembla que hagi de deixar de ser-ho, en qualsevol cas ja em retractaria si així fos). Va guanyar el Premi Josep Pla al 97 i no deixa de ser sorprenent que la guanyadora fos una novel·la d’aquest gènere. A hores d’ara, si sóu dels pocs que heu anat seguint el blog, ja sabeu que és un dels gèneres literaris que més m’agraden (per a mi és com unes velles sabates còmodes). Punt positiu pel llibre, tot i ser una mica anecdòtic, doncs. La història planteja una situació que no és especialment original: un cometa es dirigeix cap a la terra i en qüestió de mesos acabarà amb bona part de la vida del planeta. Els americans són optimistes de mena i en aquesta situació, ho hem vist a les pel·lícules, no dubtarien en enviar una missió armada, tripulada millor que els herois fan bonic, a destruir l’impertinent cos celeste amb una bomba convenientment carregada de megatons. Els europeus, però, els catalans possiblement més, en Miquel de Palol no hi ha dubte, no ho són pas tant, d’optimistes, i a la novel·la opten per un curs d’acció una miqueeeeta de res més fatalista: construir una base orbital i carregar-la amb tots els humans, animals, obres d’art, mostres de coneixement, què hi càpiguen (ja us avanço que sembla que hi caben poquets) i la resta... bé... “haber escogido beso”. Fins aquí bé.

L’interès de la novel·la (de moment) no és tant això sino que el protagonista és un dels membres de la comissió d’experts internacionals responsables d’escollir els futurs candidats a sobreviure al cataclisme, que tindran la missió de repoblar la terra quan el planeta torni a ser habitable. Formar part d’aquesta comissió, no us penseu, no és un regal: la contrapartida de tota aquesta capacitat de decissió és que els experts tenen absolutament prohibit formar part de la tripulació de la base espacial. És aquí, al meu entendre, que la novel·la fa aigües: no és gaire versemblant que els governs de tot el món, els representants dels poders econòmics i els líders religiosos del planeta els cedeixin aquesta capacitat de decissió a un grup d’experts, ni em sembla de rebut la fredor amb que reben la notícia de que ells hauràn de presenciar l’arribada del cometa des d’un lloc privilegiat, a saber, des de sota mateix. Aquests paios no són persones, són robots! Però bé, això no ve al cas, com no vé al cas dir que els diàlegs són feixucs, encarcarats i molt poc realistes. Aquests aspectes els tractaré amb més justícia, o al menys amb més coneixement de causa, quan acabi el llibre. Tot i així, trobo molt interesant la premisa. Com decidiran? De moment s’estan plantejant coses com si calen més dones que homes (per allò d’optimitzar la reproducció, s’entén), si aprofiten per intentar “construir” una societat lliure d’armes (no sembla que els hagin de deixar fer-ho...), si els homosexuals han de pujar o no a la nau (també per optimitzar la reproducció) i qüestions eugenètiques relacionades diverses. Està clar que és una situació d’emergència i han de plantejar-se qüestions incòmodes que demanen una resposta molt, massa, concreta.

A vosaltres que us sembla?

No se... no és que el llibre m’estigui agradant molt com a novel·la, però com a mínim, mira tú, m’ha semblat interesant el seu plantejament tipus “Arca de Noé” revisitada. Em sembla que no serà la darrera vegada que escrigui sobre aquest llibre abans d’acabar-lo.

Seguim llegint.



----------------
Escoltant: Sergio Mendes - The Frog feat. Q-Tip And Will I Am
via FoxyTunes

dimarts, 10 juny de 2008

El Asombroso Viaje de Pomponio Flato, de Eduardo Mendoza - Una Crítica


Una crítica petita per un llibre petit.

En Pomponio Flato és un fisiòleg romà malalt de flatulències a qui, al segle I d.C., el destí porta a Nazareth a investigar l'assassinat d'un ric jueu. El fuster Josep, marit de Maria i soposat cornut, és el principal sospitós del crim, però el seu fill, el nen Jesús, està convençut de la seva inocència. Aconseguirà en Pomponio Flato descobrir l'autèntic culpable abans que en Josep sigui executat a la creu?

La meva opinió del llibre ha anat millorant conforme el llegia (a Anobii li he posat 3 estrelletes, però 2 i mitja seria més ajustat a la realitat). Si hagués de posar-li un únic adjectiu seria "simpàtic". No és un fart de riure (m'havien dit que si) però és una novel·la menys sencilleta del que sembla. Magníficament ambientada tenint en compte la seva extensió i el tipus de llibre que és. En molt poquetes planes se li agafa molta estimació a en Pomponio Flato. Molt irònic. Està molt ben escrit, amb una artificiositat agradable. No serà el llibre de l'any, això està clar, però val la pena donar-li una ullada, i més pensant que es llegeix en un sospir.

Hipervincles relacionats



[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: My Morning Jacket - Aluminum Park
via FoxyTunes

dilluns, 9 juny de 2008

Tu Rostro Mañana (llibres 1, 2 i 3), de Javier Marías - Una Crítica

He trigat però ja està. Fa uns dies vaig tombar la darrera plana de l’extensa novel•la en tres volums de’n Javier Marías. Com n’he fet costum, ara el que tocaria seria fer-ne una valoració i mirar de fer entendre que m’ha semblat el llibre. Se’m fa difícil. No és el primer cop que em trobo mancat quan vull mirar de criticar quelcom que he llegit, però davant d’aquest llibre sóc més conscient de les meves mancances. És massa complicat, massa extens, massa ambiciós i jo no ho sóc, res d’això, la veritat. Remeto al primer article que vaig escriure sobre el llibre a títol d’introducció doncs un cop llegit sencer no varien les meves impressions inicials. No acabo d’entendre del tot en que pensava l’autor en escriure aquesta novel•la. El cert és que m’ha agradat. M’ha agradat molt, fins i tot. Però tant com m’ha agradat se m’ha fet pesada. Té virtuts evidents, però al meu entendre també té molts defectes i em costa valorar quin dels dos elements té un pes molt gran. En Javier Marías és un exhibicionista, un onanista de la llengua i un autor sense mesura i més aviat pedant... però ho és perquè pot, això no estic en posició de discutir-li. Escriu amb una ploma excessiva i barroca però, al mateix temps, és en les distàncies curtes i en els petits detalls de la seva escriptura a on trobem petits tresors i paràgrafs fulgurants. El problema principal, però, és que no parlem d’una novel•la de distàncies curtes. És cert que acabat el llibre es difícil no treure’s el barret davant del prodigiós retrat del protagonista que hem presenciat: no és en va que la història esmerça planes i més planes farcides de reflexions, al•literacions, enumeracions, traduccions, refranys, anècdotes i tots els recursos literaris que us vinguin al cap per deixar clara una cosa: que el prota pensa. Pensa molt. Pensa bé. És un paio llest. És un plasta de tio que dormiria a les pedres. Però vaja, plasta i tot està molt ben descrit i té moments de geni. La història? Està molt bé. Segurament es podria fer una peli i tot. Curta. I seria molt interesant, la veritat. Al llibre està massa dilatada, naufraga en els detalls, i fins al tercer volum que, aquest sí, és magistral en tots els seus aspectes, demana un esforç molt gran per a mantenir l’atenció.

Si heu arribat fins aquí deveu estar pensant: “Però aquest paio no havia dit que li havia agradat la novel•la? Molt, fins i tot?”. Doncs mira, . A la banda positiva, doncs, tenim que amb aquest protagonista pesat i que no pot deixar d’explicar tot el que li passa pel cap, que és antipàtic i amb qui, francament, jo no me n’aniria de copes... amb aquest protagonista és molt fàcil sentir-s’hi identificat. Quan en Jaime, Jack, Jacobo, doncs amb un nom no en té prou, reflexiona inacabablement sobre el seu cor trencat, els seus coneguts, els seus defectes o les coses que observa al seu voltant, és molt difícil no acabar pensant: “Doncs sí, tens raó”. Un altre aspecte positiu és l’extraordinari domini del llenguatge de l’autor. És un domini exigent, que demana paciència i que t’agradin les paraules i les construccions de frases sorprenents. De vegades cansa, però d’altra banda quan aconsegueixes oblidar que estàs fent un esforç, quan sintonitzes amb la manera de fer de l’escriptor, és com sentir una simfonia ben composada i millor interpretada. En aquest sentit en Javier Marías escriu com ningú i, ni que sigui per això, paga molt la pena el llibre. D’altra banda, arrel dels seus trets estil·lístics, hi ha qui diu de’n Javier Marías que és “el peor escritor de todos los tiempos y lugares, porque no sabe puntuar, destroza continuamente la sintaxis, carece en absoluto de elegancia y estilo, es sumamente torpe en la adjetivación, tiene lenguaje de funcionario, pregona una zafiedad intelectual ofensiva para la inteligencia del lector y no sabe expresar lo que pretende porque no tiene las ideas claras ni conoce el significado de infinidad de palabras y expresiones”. Bé, crec que s’equivoca (en bona part).

Com a conclusió: és un llibre exigent que demana una gran dosi de paciència per a ser llegit. Esperava quelcom de més absorvent però és un llibre interesant dintre d’un panorama literari més aviat repetitiu. Si heu llegit altres llibres de l’autor i us han agradat us el recomano sense recança. Si no n’heu llegit mai cap... home... jo potser començaria amb Corazón Tan Blanco o els contes de Mañana en la Batalla Piensa en Mí. Recomanaria la seva lectura sense acceptar responsabilitats i no acceptaria reclamacions. En qualsevol cas, com ja he dit, em sento totalment inadecuat per fer-ne una crítica massa més acurada que el que ja he fet. Si algú, després de passar per aquí, el llegeix, em faria molta il•lusió que deixés un comentari donant la seva impressió, ja que a mi em té una mica confós.

Hipervincles relacionats



[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: Bun B - Pop It 4 Pimp (featuring Juvenile & Webbie)
via FoxyTunes