Codonyades

Tears Dry On Their Own (Amy Winehouse)

2008-07-22T09:17:00.003+01:00

Amy Winehouse està sota els focus de l'atenció pública permanentment per les raons equivocades. Prou pena té, i prous problemes, amb la seva tempestuosa vida com perquè a sobre la societat li clavi les urpes impertinents de la seva tafaneria malsana. Quan dic això mai falta qui em diu que forma part d'una estrategia comercial i jo sempre penso "un colló". La noia té problemes i números per quedar-s'hi, i si s'ho ha buscat o no és un altra tema, el cas és que no em sembla que ara tingui control sobre la seva vida. En realitat, l'única raó que hauria de fer - la mereixedora d'atenció és que és una lletrista i cantant formidable.

Tears Dry on Their Own - Amy Winehouse

All I can ever be to you,
Is a darkness that we knew,
And this regret I've got accustomed to,
Once it was so right,
When we were at our high,
Waiting for you in the hotel at night,
I knew I hadn't met my match,
But every moment we could snatch,
I don't know why I got so attached,
It's my responsibility,
And you don't owe nothing to me,
But to walk away I have no capacity

[Chorus:]
He walks away,
The sun goes down,
He takes the day but I'm grown,
And in your way, in this blue shade
My tears dry on their own,

I don't understand,
Why do I stress A man,
When there's so many bigger things at hand,
We could a never had it all,
We had to hit a wall,
So this is inevitable withdrawal,
Even if I stop wanting you,
A Perspective pushes true,
I'll be some next man's other woman soon,

I shouldn't play myself again,
I should just be my own best friend,
Not fuck myself in the head with stupid men,

[Chorus]

So we are history,
YOUR shadow covers me
The sky above,
A blaze only that lovers see

[Chorus]

I wish I could say no regrets,
And no emotional debts,
Cause that kiss goodbye the sun sets,
So we are history,
The shadow covers me,
The sky above a blaze that only lovers see,

[Chorus]

[x2]
He walks away,
The sun goes down,
He takes the day but I'm grown,
And in you way,
My deep shade,
My tears dry

Watchmen, el trailer!

2008-07-18T10:35:00.003+01:00

Hauria de poder dir moltes coses, però és que m'he quedat sense paraules...

Before the Devil Knows You're Dead, de Sidney Lumet - Una Crítica

2008-07-17T11:06:00.003+01:00

"May you be in heaven a full half hour before the devil knows you're dead."

Proverbi irlandés

La pel•lícula explica la història de dos germans que planegen un robatori per solucionar els seus problemes econòmics. El robatori es complica i la culpabilitat persegueix als seus germans, incapaços d’assumir la magnitud de la seva errada. La pel•lícula està explicada a través de talls intercalats en el temps que serveixen per explicar els diferents esdeveniments a través dels diferents punts de vista dels seus protagonistes. La pel•lícula aconseguiex comunicar molt bé el caràcter fracassat d’ambdós germans, uns enormes Ethan Hawke i Philip Seymour Hoffman. No menys enorme, si bé menys important a la pel•lícula, és una Marisa Tomei a qui mai havia vist interpretar tan bé i amb una amplitud de registres tan variada. L’Ethan Hawke és el germà petit, pare i marit fracassat menyspreat per la seva exdona i incapaç de fer-se càrrec econòmicament de la pensió de la seva filla i, en general, de la seva vida. El seu germà gran aparenta ser un ejecutiu d’èxit, però la realitat és que la seva adicció a les drogues l’ha portat a dilapidar la seva fortuna i es veu obligat a estafar l’empresa per a la qual treballa. Incapaç de renunciar a la seva façana de triomfador i d’home autosuficient serà ell qui planejarà el robatori al voltant del qual gira tota la història, pressionant el seu germà perquè s’encarregui de l’execució del crim mentres ell es manté allunyat, amb no gaire eficàcia, de qualsevol tipus de risc. Així, mentres el germà petit és un home trencat que ha perdut tot rastre d’assertivitat i no pot rebutjar la pressió del seu germà gran, aquest és un prodigi d’egoïsme disposat a qualsevol cosa amb tal de solucionar els seus problemes econòmics més inmediats. Entre els dos germans hi ha el personatge interpretat de la Marisa Tomei, dona d’un i amant secreta de l’altre, rica en matisos i el personatge més real que trobarem a una pel•lícula suggerent i absorvent, amb un guió que treu partit tant de les paraules dels personatges com d’allò que no diuen, amb escenes que ensenyen i que ressonen entre si, amplificant l’impacte de la narració. Quantes coses es poden dir amb una mirada? En Philip Seymour Hoffman en podria escriure un llibre sobre això, i només amb la mirada. Com les capes d’una ceba, la pel•lícula condueix, estrat rere estrat, a l’espectador cap a un final funest, més terrible per previsible. Magnífica. Com un glop d’aiguardent que crema i escalfa i ens deixa amb els ulls plorosos.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Tengen Toppa Gurren Lagann (天元突破グレンラガン, 2007) - Una Crítica

2008-07-16T11:55:00.003+01:00

Tengen Toppa Gurren Lagann, sèrie de nom impronunciable que en 27 episodis ens explica la història d’en Simon l’Excavador, la brigada Gurrenn Lagann i els seus esforços per salvar la humanitat de dos dolents molt dolents. Aquesta sèrie proporciona una experiència curiosa. En ella tots els tòpics més primaris de l’anime (i de l’adolescència masculina, si m’apureu) es fan realitat: violència, pits, acció irreflexiva, pits, solució de tots els problemes a través de la confrontació violenta, pits, pobre nen desgraciat i desemparat que assolirà un destí grandiós a través de la lluita armada, pits, adrenalina, pits, velocitat, pits, acudits idiotes, pits. En total, fins aquí, he pogut comptabilitzar un total aproximat de 2,5 (mig més, mig menys. Característiques, no pits, obviously) característiques clau de la sèrie que, sumades, haurien de fer pensar que no val res i que el seu visionat ha de tenir efectes neurotòxics clínicament significatius. I en realitat no és així... bé... deixe-m’ho en que no és cert que no valgui res... de fet em sembla que el seu valor no és pas petit, i no com a document demostratiu de com de baix pot arribar a caure, malpensats, que no vaig per aquí. Com sou. El cas és que la sèrie aconsegueix admirablement explicar una història èpica de dimensions còsmiques que interessa i, sobretot, diverteix. Més enllà de l’absurditat dels personatges i de la comicitat impossible dels combats la sèrie triomfa amb un pols narratiu frenètic i un plantejament en dos meitats que expliquen els primers i els darrers anys de la història d’en Simon l’Excavador i els seus companys. Amb l’espiral com a símbol, la història comença amb la humanitat condemnada a viure en ciutats subterrànies, en una mena de nova edat mitjana, mentres la superfície del planeta és controlada per uns homes bèstia que utilitzen una tecnologia molt superior per mantenir la humanitat oprimida. Un dia en Simon l’Excavador (penseu-hi, excavar nous túnels i espais subterranis és la única manera que té la humanitat d’expandir-se mínimament) troba, enterrada, una misteriosa clau espiral i un misteriós cap de robot. Misteriosament, una misteriosa casualitat fa que just llavors un monstre en forma de drac, tot misteriós ell, travessi la cúpula que fa de sostre del poblat d’en Simon i l’ataqui i la fortuna vol, vés quin misteri, que en Simon i el seu amic, l’eixelebrat Kamina, valent, lleial, rebel i encefalograma pla a parts iguals, descobreixin que la clau en espiral serveix per activar el cap de robot que, en resposta a les emocions d’en Simon, els permet defensar el poble i sortir a la superfície. D’aquí en endavant la història es precipita en una lluita constant contra l’imperi dels homes bèstia primer i després contra els éssers que van afavorir la reclusió subterrània original de la humanitat. Al llarg d’aquest periple la humanitat haurà de tornar a unir-se i ressorgir de les seves cendres només per estar a punt de cremar-se de nou. Amb uns rivals memorables i una evolució notable de la psicologia dels personatges (poc difícil donat que partien d’una psicologia pràcticament inexistent) la sèrie té una potència visual brutal i connecta moltíssim amb uns impulsos primaris que no per primaris són més fàcils de fer funcionar a nivell narratiu. Al meu entendre la sèrie ha tingut un èxit desmesurat, tant a nivell d’aficionats com entre la crítica especialitzada. No és veritat, com s’ha dit, que sigui una obra mestra, però se li ha de concedir que és una sèrie notable i que aconsegueix fer realitat la sobreexplotada expressió de “la suma és més gran que les seves parts”. Recomanable.

Hipervincles relacionats

Tengen Toppa Gurren Lagann a ANN
Tengen Toppa Gurren Lagann a la Wikipedia

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Clàudia

2008-07-10T09:04:00.003+01:00

Oi que és guapa? Amb el seu llibret i la seva calculadoreta...

Ja em cau la baba...

Professor Layton and the Curious Village i la Nintendo DS

2008-07-07T08:51:00.004+01:00

Aquest cap de setmana he acabat el joc del Professor Layton and the Curious Village per la Nintendo DS. És un joc de misteri estructurat al voltant de molts, molts, molts i molts trencaclosques de lògica amagats a un poble curiós...

Et fa trencar la closca a base de bé. M'ha agradat moltíssim. Hi ha una segona part, i una tercera, en preparació. Les esperaré content.

A dia d'avui la Nintendo DS és la millor consola que he tingut, sense cap mena de dubte. Ara estic a punt d'acabar l'Spiderman 3, sorprenentment divertit, i començant el joc Hotel Dusk, una mena de novela de misteri interactiva que m'està agradant molt. Ja en parlaré...

També tinc pendent parlar del Legend of Zelda: The Phantom Hourglass com és mereix una obra mestra així.

De moment, us deixo amb el trailer del Professor Layton.

Incandescence, de Greg Egan - Una Crítica

2008-07-03T09:57:00.002+01:00

Quan em sento hiperbòlic, que és sovint, tinc tendència a pensar que en Greg Egan és l’únic escriptor de ciencia ficció de veritat que existeix. En el sentit marcià de l’expressió. Ningú com ell descriu una realitat humana (transhumana, de fet) tan radicalment transformada per la ciència, amb una visió còsmica que abarca milenis i anys llum de distància, o es pren tan seriosament la base científica de la seva ficció. I a sobre sap escriure. Només se li ha de donar una ullada a l’absoluta meravella que són els seus reculls de contes o novel·les com Permutation City o Quarantine per captar la seva mestria estructurant narracions o el seu domini del llenguatge. És ben cert que sobresurt més en les distàncies curtes dels contes que en les novel·les, amb certa tendència a la precipitació al desenllaç. És ben cert, també, que aquesta mestria no l’exerceix en la mateixa mesura a totes les seves novel·les que, sempre arribar mai a ser dolentes, son dispars en la seva qualitat (i si no llegiu Teranesia si teniu nassos). La imaginació no se li pot qüestionar, no li falla mai, però sí que se li pot retreure (i tanmateix és qüestió de preferències) que l’equilibri entre ciència i ficció de vegades se li’n va de les mans. Això és un prejudici meu, que les novel·les les llegeixo per que m’expliquin històries i no perquè em donin classes. Així, a Incandescence, la seva darrera novel·la, adopta una estructura pràcticament idèntica a la molt més reeixida Schild’s Ladder, sense absorvir al lector com sí que ho aconseguia aquesta darrera. Schild’s Ladder era una novel·la exigent, difícil, que tensava la capacitat de visualització i de raonament abstracte i matemàtic del lector fins a límits insospitats, però que era gratificant i hipnòtica si es perserverava en la seva lectura gràcies a una història sorprenent. Incandescence és igualment difícil, possiblement fins i tot més, però té al darrera una història descompensada, poc teixida, aspra i, llavors, menys recompensant. Sense l’ajuda que el propi autor, a través del seu web, dona per entendre els principis físics que fan de fonament per l’història, és impossible de seguir. Amb l’ajuda i tot... jo he comença a gaudir-ne en deixar d’intentar entendre en detall els raonaments físics dels protagonistes. Una de les dites més famoses del finat Arthur C. Clarke va ser que “qualsevol tecnologia prou avançada és virtualment indiferenciable de la màgia”. És una bona manera d’expressar la meravella del futur descrit per Egan en aquesta novela i, en bona mesura, a Schild’s Ladder. I és aquesta, la visió de futur, la principal virtut de Incandescence, que justifica sobradament la seva lectura. Un futur pessimista, al meu entendre, on la victòria de la inteligència ha donat lloc a l’avorriment en un univers pràcticament desprovist de límits per travessar, a on només la trobada de nous límits permet encendre una petita espurna d’esperança.

En resum, Incandescence és una novel·la irregular, difícil i àrida, que se’m fa difícil recomanar a no ser que, com jo, sigueu incondicionals de l’autor. Si heu llegit les novel·les anteriors i us han agradat no deixeu de llegir aquesta, si no és així... agafeu Permutation City o qualsevol dels reculls de contes i tindreu una bona lectura garantida.

Hipervincles Rellevants

La plana web de’n Greg Egan
La plana web d’Incandescence
Greg Egan a la Wikipedia (Spanish)

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Hancock!

2008-07-02T16:57:00.001+01:00

Ni Superman ni nasos! Hancock!

Spiderman 3 i Nintendo DS

2008-07-02T10:38:00.003+01:00

Mai he estat aficionat als jocs tipus arcade, la veritat, però l'Spiderman 3 per la Nintendo DS em té al·lucinat. En mala hora em vaig comprar aquesta consoleta...

The Incredible Hulk, de Louis Leterrier - Una Crítica

2008-06-30T16:23:00.005+01:00

The Incredible Hulk és una pel·lícula molt entretinguda i no arriba a ser més per culpa d’una ressolució idiota. Potser sóc dels pocs als que va agradar més la versió de l'Ang Lee, però el cas és que aquesta, un cop acabada, m'ha deixat una mica fred. És indubtable que és divertida, no val negar-ho. A poc que t'agradin les pelis d'acció i de superherois, és difícil no passar-ho bé. I també és cert que m'agrada molt més l'Edward Norton fent de Bruce Banner que l'Eric Bana. Fins i tot m'agrada més el grafisme d'aquest Hulk que el cúbic de l'Ang Lee. Tampoc tinc cap però a posar-li al plantejament de la història: reprenent la història a on la va deixar la primera part, trobem a un Bruce Banner que s'amaga dels militars americans a una favela brasilera, un paisatge urbà hipnòtic a la pel·lícula, mentres treballa a una fàbrica de refrescs i s’entrena en tècniques de relaxació per aprendre a dominar la ira que pot obrir-li les portes al terrorífic monstre verd. La primera irrupció de Hulk, provocada per l’atac al que es veu sotmés en Bruce Banner per part d’uns soldats americans que l’han localitzat, funciona molt bé i aconsegueix transmetre la violència de que és capaç al mateix temps que deixa palès el seu desig de que el deixin en pau. Fins aquí molt bé, francament interesant i, com a cinema, molt satisfactori. El nus de l’argument tampoc esgota la veta de recursos interesants. La retrobada de’n Bruce Banner amb la Betty Ross, que ha reprès la seva vida després de la desaparición de’n Banner – Hulk a la primera peli, és molt emotiu i no mancat d’imaginació. La seva fugida junts i la reencesa del seu amor amb les dificultats que comporta la bomba de rellotgeria que porta ell a dins és original i s’allunya de tòpics. La segona aparició de Hulk, de nou provocada per la persecució dels militars, és prou èpica i té moments brillants. El seu rival (que, en la millor tradició dels videojocs, té “dos fases”), interpretat per en Tim Roth, em va agradar molt al principi i molt poc a la ressolució de la peli. I és aquí, al meu parer, on la peli més aviat naufraga. Quan arriba l’hora dels mastegots a tort i a dret tot es torna massa previsible i insustancial, més aviat anticlimàtic. L’adrenalina es dispara prou com per a mantenir l’interés però en realitat el suc és escàs. Les escenes finals, en canvi, quan la història ja ha acabat i que anticipen la continuació de rigor, són brillants.

En resum, una peli entretinguda, amb moments que la fan despuntar però mediocre en promig. Jo li donaria... sobre 10... un 6,5?

(si us agraden aquest tipus de pel·lícules... aneu-la a veure!)

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Legend of Zelda: The Phantom Hourglass - La Llegenda Continua

2008-06-19T08:10:00.005+01:00

Una absoluta meravella que gaudeixo com qualsevol llibre.

La meva experiència és que no cal ni tan sols que t'agradin especialment els videojocs per gaudir d'aquest.

Us afegeixo una crítica (in pitinglish):

De Palol a Egan

2008-06-17T11:24:00.004+01:00

Ho he intentat però no puc amb ell. El trobo avorrit i encarcarat i, tot i que té algunes idees interesants (apuntades a l'entrada prèvia), El Legislador, de Miquel de Palol, queda arraconat fins a nou intent. En la meva decissió ha influït, no ho nego, la temptació en forma de nou llibre de'n Greg Egan, la novel·la Incandescence. Pel poc que porto llegit sembla que el senyor segueix la seva tendència cap a l'abstracció, que va pujar uns quants graons a la novel·la anterior, Schild's Ladder. Si mai us trobeu algun escrit que parla de hard science fiction i voleu saber que és això, agafeu un d'aquests dos llibres i ja veureu, ja. Si això us és igual però us agrada mínimament la ciencia ficció, no deixeu de llegir les seves novel·les Ciudad Permutación i Cuarentena, o els seus reculls de contes Axiomático o Luminous. Trobareu un dels escriptors de ciencia ficció més interesants dels darrers anys. Jo, entretant, aniré fent boca amb Incandescence fins a que play.com es digni a posar a la venda el nou recull de relats, Dark Integers.

(Oi que és una de les portades més lletges que heu vist mai? Aqui no es nota, però les estrelles són de purpurina. No us enganyo.)

Text de la contraportada

“Almost everything about this world remains to be discovered,” Lahl said. “Until someone is willing to pursue the matter vigorously, the few scraps of information I'm carrying will mean very little.”
Rakesh was beginning to feel as if he was being prodded awake from a stupefying dream that had gone on so long he'd stopped believing it could ever end. He'd come to this node, this cross-roads, in the hope of encountering exactly this kind of traveller, but in ninety-six years he'd learnt nothing from the people passing through that he could not have heard on his home world. He'd made friends among the other node-dawdlers, and they passed the time together pleasantly enough, but his old, naive fantasy of colliding with a stranger bearing a surfeit of mysteries — a weary explorer announcing, “I've seen enough for one lifetime, but here, take this crumb from my pocket” — had been buried long ago.

A million years from now, the galaxy is divided between the vast, cooperative meta-civilisation known as the Amalgam, and the silent occupiers of the galactic core known as the Aloof. The Aloof have long rejected all attempts by the Amalgam to enter their territory, but have permitted travellers to take a perilous ride as unencrypted data in their communications network, providing a short-cut across the galaxy's central bulge. When Rakesh encounters a traveller, Lahl, who claims she was woken by the Aloof on such a journey and shown a meteor full of traces of DNA, he accepts her challenge to try to find the uncharted world deep in the Aloof's territory from which the meteor originated.

Roi and Zak live inside the Splinter, a translucent world of rock that swims in a sea of light they call the Incandescence. Living on the margins of a rigidly organised society, they seek to decipher the subtle clues that can reveal the true nature of the Splinter. In fact, their world is in danger, and as the evidence accumulates Roi, Zak, and a growing band of recruits struggle to understand and take control of their fate.

Meanwhile, Rakesh and his travelling companion Parantham gradually uncover the history of the lost DNA world, a search which ultimately leads them to startling revelations that encompass both the Splinter, and the true nature and motives of the Aloof.

Catalonia for Foreigners

2008-06-11T11:37:00.004+01:00

Història semi - imaginària i hiper - imaginativa de Catalunya, per Gallardo & Karinkova

Catalona for foreigners from karinkova on Vimeo.

----------------
Escoltant: Röyksopp - Alpha Male
via FoxyTunes

Tot Llegint El Legislador de Miquel de Palol

2008-06-11T09:33:00.001+01:00

Estic llegint El Legislador, de Miquel de Palol. Tot just l’he començat, com qui diu, i fora prematur formar-se’n una opinió o esbrinar quins tombs farà la història, però si que em ronden algunes idees que la novel·la tracta. El cert és que m’ha sorprés que fós un llibre de ciència ficció (no sembla que hagi de deixar de ser-ho, en qualsevol cas ja em retractaria si així fos). Va guanyar el Premi Josep Pla al 97 i no deixa de ser sorprenent que la guanyadora fos una novel·la d’aquest gènere. A hores d’ara, si sóu dels pocs que heu anat seguint el blog, ja sabeu que és un dels gèneres literaris que més m’agraden (per a mi és com unes velles sabates còmodes). Punt positiu pel llibre, tot i ser una mica anecdòtic, doncs. La història planteja una situació que no és especialment original: un cometa es dirigeix cap a la terra i en qüestió de mesos acabarà amb bona part de la vida del planeta. Els americans són optimistes de mena i en aquesta situació, ho hem vist a les pel·lícules, no dubtarien en enviar una missió armada, tripulada millor que els herois fan bonic, a destruir l’impertinent cos celeste amb una bomba convenientment carregada de megatons. Els europeus, però, els catalans possiblement més, en Miquel de Palol no hi ha dubte, no ho són pas tant, d’optimistes, i a la novel·la opten per un curs d’acció una miqueeeeta de res més fatalista: construir una base orbital i carregar-la amb tots els humans, animals, obres d’art, mostres de coneixement, què hi càpiguen (ja us avanço que sembla que hi caben poquets) i la resta... bé... “haber escogido beso”. Fins aquí bé.

L’interès de la novel·la (de moment) no és tant això sino que el protagonista és un dels membres de la comissió d’experts internacionals responsables d’escollir els futurs candidats a sobreviure al cataclisme, que tindran la missió de repoblar la terra quan el planeta torni a ser habitable. Formar part d’aquesta comissió, no us penseu, no és un regal: la contrapartida de tota aquesta capacitat de decissió és que els experts tenen absolutament prohibit formar part de la tripulació de la base espacial. És aquí, al meu entendre, que la novel·la fa aigües: no és gaire versemblant que els governs de tot el món, els representants dels poders econòmics i els líders religiosos del planeta els cedeixin aquesta capacitat de decissió a un grup d’experts, ni em sembla de rebut la fredor amb que reben la notícia de que ells hauràn de presenciar l’arribada del cometa des d’un lloc privilegiat, a saber, des de sota mateix. Aquests paios no són persones, són robots! Però bé, això no ve al cas, com no vé al cas dir que els diàlegs són feixucs, encarcarats i molt poc realistes. Aquests aspectes els tractaré amb més justícia, o al menys amb més coneixement de causa, quan acabi el llibre. Tot i així, trobo molt interesant la premisa. Com decidiran? De moment s’estan plantejant coses com si calen més dones que homes (per allò d’optimitzar la reproducció, s’entén), si aprofiten per intentar “construir” una societat lliure d’armes (no sembla que els hagin de deixar fer-ho...), si els homosexuals han de pujar o no a la nau (també per optimitzar la reproducció) i qüestions eugenètiques relacionades diverses. Està clar que és una situació d’emergència i han de plantejar-se qüestions incòmodes que demanen una resposta molt, massa, concreta.

A vosaltres que us sembla?

No se... no és que el llibre m’estigui agradant molt com a novel·la, però com a mínim, mira tú, m’ha semblat interesant el seu plantejament tipus “Arca de Noé” revisitada. Em sembla que no serà la darrera vegada que escrigui sobre aquest llibre abans d’acabar-lo.

Seguim llegint.

----------------
Escoltant: Sergio Mendes - The Frog feat. Q-Tip And Will I Am
via FoxyTunes

El Asombroso Viaje de Pomponio Flato, de Eduardo Mendoza - Una Crítica

2008-06-10T08:39:00.006+01:00

Una crítica petita per un llibre petit.

En Pomponio Flato és un fisiòleg romà malalt de flatulències a qui, al segle I d.C., el destí porta a Nazareth a investigar l'assassinat d'un ric jueu. El fuster Josep, marit de Maria i soposat cornut, és el principal sospitós del crim, però el seu fill, el nen Jesús, està convençut de la seva inocència. Aconseguirà en Pomponio Flato descobrir l'autèntic culpable abans que en Josep sigui executat a la creu?

La meva opinió del llibre ha anat millorant conforme el llegia (a Anobii li he posat 3 estrelletes, però 2 i mitja seria més ajustat a la realitat). Si hagués de posar-li un únic adjectiu seria "simpàtic". No és un fart de riure (m'havien dit que si) però és una novel·la menys sencilleta del que sembla. Magníficament ambientada tenint en compte la seva extensió i el tipus de llibre que és. En molt poquetes planes se li agafa molta estimació a en Pomponio Flato. Molt irònic. Està molt ben escrit, amb una artificiositat agradable. No serà el llibre de l'any, això està clar, però val la pena donar-li una ullada, i més pensant que es llegeix en un sospir.

Hipervincles relacionats

[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: My Morning Jacket - Aluminum Park
via FoxyTunes

Tu Rostro Mañana (llibres 1, 2 i 3), de Javier Marías - Una Crítica

2008-06-09T15:16:00.002+01:00

He trigat però ja està. Fa uns dies vaig tombar la darrera plana de l’extensa novel•la en tres volums de’n Javier Marías. Com n’he fet costum, ara el que tocaria seria fer-ne una valoració i mirar de fer entendre que m’ha semblat el llibre. Se’m fa difícil. No és el primer cop que em trobo mancat quan vull mirar de criticar quelcom que he llegit, però davant d’aquest llibre sóc més conscient de les meves mancances. És massa complicat, massa extens, massa ambiciós i jo no ho sóc, res d’això, la veritat. Remeto al primer article que vaig escriure sobre el llibre a títol d’introducció doncs un cop llegit sencer no varien les meves impressions inicials. No acabo d’entendre del tot en que pensava l’autor en escriure aquesta novel•la. El cert és que m’ha agradat. M’ha agradat molt, fins i tot. Però tant com m’ha agradat se m’ha fet pesada. Té virtuts evidents, però al meu entendre també té molts defectes i em costa valorar quin dels dos elements té un pes molt gran. En Javier Marías és un exhibicionista, un onanista de la llengua i un autor sense mesura i més aviat pedant... però ho és perquè pot, això no estic en posició de discutir-li. Escriu amb una ploma excessiva i barroca però, al mateix temps, és en les distàncies curtes i en els petits detalls de la seva escriptura a on trobem petits tresors i paràgrafs fulgurants. El problema principal, però, és que no parlem d’una novel•la de distàncies curtes. És cert que acabat el llibre es difícil no treure’s el barret davant del prodigiós retrat del protagonista que hem presenciat: no és en va que la història esmerça planes i més planes farcides de reflexions, al•literacions, enumeracions, traduccions, refranys, anècdotes i tots els recursos literaris que us vinguin al cap per deixar clara una cosa: que el prota pensa. Pensa molt. Pensa bé. És un paio llest. És un plasta de tio que dormiria a les pedres. Però vaja, plasta i tot està molt ben descrit i té moments de geni. La història? Està molt bé. Segurament es podria fer una peli i tot. Curta. I seria molt interesant, la veritat. Al llibre està massa dilatada, naufraga en els detalls, i fins al tercer volum que, aquest sí, és magistral en tots els seus aspectes, demana un esforç molt gran per a mantenir l’atenció.

Si heu arribat fins aquí deveu estar pensant: “Però aquest paio no havia dit que li havia agradat la novel•la? Molt, fins i tot?”. Doncs mira, sí. A la banda positiva, doncs, tenim que amb aquest protagonista pesat i que no pot deixar d’explicar tot el que li passa pel cap, que és antipàtic i amb qui, francament, jo no me n’aniria de copes... amb aquest protagonista és molt fàcil sentir-s’hi identificat. Quan en Jaime, Jack, Jacobo, doncs amb un nom no en té prou, reflexiona inacabablement sobre el seu cor trencat, els seus coneguts, els seus defectes o les coses que observa al seu voltant, és molt difícil no acabar pensant: “Doncs sí, tens raó”. Un altre aspecte positiu és l’extraordinari domini del llenguatge de l’autor. És un domini exigent, que demana paciència i que t’agradin les paraules i les construccions de frases sorprenents. De vegades cansa, però d’altra banda quan aconsegueixes oblidar que estàs fent un esforç, quan sintonitzes amb la manera de fer de l’escriptor, és com sentir una simfonia ben composada i millor interpretada. En aquest sentit en Javier Marías escriu com ningú i, ni que sigui per això, paga molt la pena el llibre. D’altra banda, arrel dels seus trets estil·lístics, hi ha qui diu de’n Javier Marías que és “el peor escritor de todos los tiempos y lugares, porque no sabe puntuar, destroza continuamente la sintaxis, carece en absoluto de elegancia y estilo, es sumamente torpe en la adjetivación, tiene lenguaje de funcionario, pregona una zafiedad intelectual ofensiva para la inteligencia del lector y no sabe expresar lo que pretende porque no tiene las ideas claras ni conoce el significado de infinidad de palabras y expresiones”. Bé, crec que s’equivoca (en bona part).

Com a conclusió: és un llibre exigent que demana una gran dosi de paciència per a ser llegit. Esperava quelcom de més absorvent però és un llibre interesant dintre d’un panorama literari més aviat repetitiu. Si heu llegit altres llibres de l’autor i us han agradat us el recomano sense recança. Si no n’heu llegit mai cap... home... jo potser començaria amb Corazón Tan Blanco o els contes de Mañana en la Batalla Piensa en Mí. Recomanaria la seva lectura sense acceptar responsabilitats i no acceptaria reclamacions. En qualsevol cas, com ja he dit, em sento totalment inadecuat per fer-ne una crítica massa més acurada que el que ja he fet. Si algú, després de passar per aquí, el llegeix, em faria molta il•lusió que deixés un comentari donant la seva impressió, ja que a mi em té una mica confós.

Hipervincles relacionats

Blog de'n Javier Marías
Crítica ~~negativa~~ destructiva a en Javier Marías
Tu rostro mañana. 1 Fiebre y lanza.
Tu rostro mañana. 2 Baile y sueño.
Tu rostro mañana. 3 Veneno y sombra y adiós.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: Bun B - Pop It 4 Pimp (featuring Juvenile & Webbie)
via FoxyTunes

Witch Hunter Robin (ウィッチハンターロビ, 2002), Una Crítica

2008-05-18T20:12:00.002+01:00

La sèrie segueix les activitats de la STN-J, la branca japonesa d'una organització mundial secreta anomenada "SOLOMON" que s'enfronta a l'ús maligne de la bruixeria. La protagonista de la sèrie és la Robin Sena, una caçadora de bruixes que té, ella mateixa, poders per a dominar el foc. Però la frontera entre els caçadors i els caçats és prima, i la Robin, juntament amb els seus companys de la STN-J, es veuran embolicats en el foc creuat entre l'administrador de la STN-J i la organització mare, "SOLOMON". Quin paper hi juga la Robin, a tot això?

Witch Hunter Robin és una de les millors sèries d'anime que he vist darrerament. Segurament és la que més m'ha agradat després de Fullmetal Alchemist (que segueix en primer lloc i es difícil que cap altra la superi). Amb una dosificació de la informació excepcional el misteri es desplega gradualment i amb un grau notable de suspens fins a arribar a un clímax molt satisfactori que demana a crits una continuació (cosa infreqüent). Els personatges són raonablement complexos i evolucionen continuament. La sèrie es divideix en dos meitats estructuralment ben diferenciades. La primera meitat té una estructura episòdica en la que cada capítol és bastant independent de la resta, seguint la fòrmula batejada per la wikipedia com a "monstre de la setmana". En aquesta primera meitat la Robin i els seus companys investiguen un cas de bruixeria per capítol, perseguint i capturant a la bruixa o bruixot corresponent. Ja he esmentat, però, que aquesta independència entre episodis és relativa, i cap a la meitat de la sèrie totes les llavors que, secundàriament al cas que ocupa cada capítol, s'han anat sembrant arrelen amb fermesa i neix una trama principal que ocuparà tot el que queda d'història, capgirant tot el que s'havia anat construïnt fins al moment. Cadascuna de les dues parts de la història, els episodis de caça de bruixes i els episodis a on s'aprofundeix en els motius que empenyen a l'organització secreta a perseguir-les, aconsegueix captivar l'atenció i construir una història molt atractiva que té la Robin al seu centre, actuant de catalitzador. En certa manera aquesta sèrie és hereva de còmics com els X-Men o sèries com Expediente X, però aconsegueix apartar-se d'elles establint una personalitat pròpia seriosa que dona més importància a la relació entre els personatges i la creació de suspens que a l'acció. És al·lucinant que els japonesos aconsegueixin amb dibuixos animats el que tan poques sèries occidentals aconsegueixen amb actors reals i molts més recursos: una història que val la pena veure.

Vincles Rellevants

Witch Hunter Robin a la wikipedia (english)
Witch Hunter Robin a la wikipedia (spanish)
Witch Hunter Robin a Anime News Network (english)
Witch Hunter Robin BlogOtaku (spanish)

[Escrit originalment per a Xelu.net]

I Si Un Dia No Hi Haguessin Notícies?

2008-05-15T18:42:00.006+01:00

Creat per Ethan Bodnar, de The Blog

----------------
Escoltant: Ovidi Montllor - Sí,Senyor
via FoxyTunes

Los 12 Reinos (十二国記, Jūni Kokuki), Una Crítica

2008-05-15T09:59:00.006+01:00

La Yoko és una estudiant d'institut japonesa. És una noia tímida, que sempre intenta agradar a tothom, és la primera de la classe i no és gens feliç. La seva vida és rutinària, monòtona i gris, fins que un dia, a classe, se li apareix al davant un home estrany que s'agenolla al seu davant i li jura lleialtat. "Accepta, accepta la meva lleialtat que el temps s'acaba. Accepta ràpid si us plau" vé a dir en Keiki, doncs així es diu el personatge. Confosa i sense saber com reaccionar la Yoko accepta i no passen gaires segons abans de que les finestres de l'aula esclatin en mil bocins i quelcom, dificil de dir el què, entra a l'habitació i comença a atacar tothom. La Yoko, aprenem, és la reina del país de Kei, a un altre món connectat al nostre. En Keiki aconsegueix salvar-la del monstre i se l’emporta, a ella i a dos companys seus, al seu món.

Juni Kokuki (Los Doce Reinos) és una llarga història adaptada a partir de la també llarga sèrie de novel•les de Fuyumi Ono. Al llarg de 45 capítols se’ns expliquen les històries corresponents a 7 de les novel•les, cadascuna d’elles en un arc argumental format per uns quants capítols. Les diferents històries segueixen, d’una banda, el creixement de la Yoko, que haurà de deixar enrera la seva inhibició i por permanents i ser capaç d’assumir les regnes del seu regnat i transformar-se en l’heroïna de la història. D’altra banda visitarem el ric passat i la mitologia del món dels 12 regnes i, poc a poc, anirem entenent com està organitzat i la seva relació amb el nostre món. El que trobarem aquí és la recreació d’un món fantàstic d’un abast imaginatiu enorme, comparable al de’n Tolkien en quant a coherència y a grau de detall. No tots els arcs argumentals tenen el mateix nivell d’interès, però aquest sempre és alt. L’animació i el dibuix són, gairebé sempre, extraordiaris. De quan en quan et trobes un capítol que sembla que li hagi tocat animar-lo al becari, però això és poc freqüent i fà ràbia, cert, però es dilueix en la festa pels ulls que és la resta de capítols. No és, s’ha de dir, una sèrie d’acció. Bona part de la història es construeix a base de diàlegs i de reflexions sobre el món en el que es troben, amb un paper important de la psicologia dels personatges. És, en essència, una història de personatges, i tots ells evolucionen i se’ns ofereixen desde diferents punts de vista que els descriuen molt bé. Una altra història és que el sistema de govern per designació divina que descriu la sèrie revolti el meu esperit democràtic, pero això és secundari. També cal dir que la sèrie està inacabada. Ja he esmentat que els 45 capítols inicials es basen en 7 de les, fins ara, 11 novel•les escrites sobre le món dels 12 regnes. Els responsables de la sèrie d’animació han anunciat la seva intenció de fer més capítols, però consideren que amb les novel•les escrites fins ara no tenen prou informació i estan esperant a que se n’escriguin més. És una llàstima perquè una de les històries més maques i amb més suspens queda inacabada. No se si la serie es clourà algun dia, però per la meva banda espero fervorosament que sigui així, perquè de veritat que m’ha agradat molt. A poc que us interesi la fantasia i el món de l’animació aquesta és una sèrie que no s’ha de deixar escapar. No se si m’atreviria a qualificar-la d’obra mestra però no deixa de ser una meravella i un regal per a la imaginació.

P.S. Us incloc un tros de capítol del primer arc argumental. Per cert, acabo de veure que el doblatge és absolutament patètic. Tireu de subtítols els que volgueu veure la sèrie, guanya moltíssim.

Vincles rellevants

Pàgina oficial japonesa
Pàgina oficial americana
The Twelve Kingdoms a Anime News Network
Los Doce Reinos a la Wikipedia (Spanish)
The Twelve Kingdoms a la Wikipedia (English)
Els Dotze Regnes al 3xl
L'autor de les novel·les

[Escrit originalment per a Xelu.net]

L'Alegria d'Esperar Llibres

2008-05-07T15:49:00.003+01:00

Estic molt content, perquè acabo de llegir a L'Illa dels Llibres que el que és, o com a mínim acabarà sent (tret de, tal vegada, en Miquel de Palol) el millor escriptor en català viu està a pocs mesos de publicar 2 llibres. Un recull de contes al Juny i la novel·la Fungus al 2009. La notícia detallada aquí.

----------------
Escoltant: Talib Kweli & Hi Tek - Too Late
via FoxyTunes

Iron Man, de Jon Favreau - Una Crítica

2008-05-06T16:55:00.005+01:00

Si hi ha un subgènere que s’ha estès darrerament és el dels superherois, tant que amenaça desfer-se del prefixe i constituir-se en gènere per dret propi, per quantitat sino per qualitat, i també per èxit comercial. Suposo que el superheroi apel·la a quelcom que portem molts a dintre, al desig de ser especial i poder fer coses impossibles pels demés, increïblement valentes i que provoquen l’admiració. No és que com a figura narrativa sigui particularment novedosa, la mitologia n’està plena, d’herois amb poders extraordinaris i les històries superheròiques tiren molt de la mitologia. El principal problema per constituïr-se en gènere, al meu entendre, és el limitadíssim ventall de recursos narratius que empra. En certa manera vista una pel·lícula de superherois, vistes totes. I llavors hi ha les deconstruccions, és clar, com l’anticipada Watchmen, inspirada en la novel·la gràfica (aquest és un terme molt criticat, però jo el trobo útil, que voleu que us digui, per a distingir còmics amb una ambició i un abast narratiu per sobre de la mitja) homònima. Watchmen és una història impressionant, que tothom a qui agradin les històries de qualitat hauria de llegir, i es mereix una adaptació cinematogràfica que faci història. El temps dirà si la té. Les deconstruccions, deia, no deixen de ser intents de desafiar els recursos tradicionals d’un tipus d’història i en aquest sentit no les posaria al mateix sac que la resta del gènere o subgènere. Els ingredients típics d’una pel·lícula de superherois a més de ser típics semblen ser omnipresents, sobretot a les primeres entregues. És més, també és cert que els superherois, sovint, tendeixen a ser desequilibrats amb una vena psicòtica, violenta i feixista que s’agafen la justícia com volen. Això no treu que hi hagi pel·lícules de superherois que brillin amb llum pròpia i siguin fantàstiques pel·lícules de gènere fantàstic (valgui’m la fantàstica redundància), i em venen al cap les 2 primeres dels X – Men, les 2 primeres de Spiderman, la darrera de Batman, Hellboy, la primera de Matrix... Ara faré un parell d’afirmacions que es mereixen un parell de punts i part.

M’encanten les pel·lícules de superherois.

M’ha encantat Iron Man.

Iron Man no és cap gran pel·lícula, no té cap gran guió i ni tan sols està especialment ben dirigida. Fins i tot hi ha una crítica a la indústria d’armes absolutament superficial i que es contradiu a si mateixa continuament. Però el que és veritat és que Iron Man és una pel·lícula entretingudíssima, amb un protagonista que en el moment menys pensat esclata de tant carisma com té i uns efectes especials astoradors i que contribueixen moltíssim a la diversió. Com diuen a Las Horas Perdidas: “Si te aburres, es que estás muerto”. El Robert Downey Jr. fa una interpretació divertidíssima (i no només divertida, el paio ho fa molt bé, és l’ànima de la pel·lícula, un autèntic mamón si se'm permet la paraula) i els secundaris també cumpleixen més que bé. És una pel·lícula que no enganya ningú: vol divertir i diverteix. Si el que voleu es passar una estona molt divertida sense tenir la sensació de que insulten la vostra intel·ligència que no us importi pagar l’entrada de cine, que s’ho val. És una pel·lícula per menjar amb un bol enorme de crispetes i per sortir alegre del cinema. Per sortir del cinema, val a dir, després dels títols de crèdit, que tenen sorpresa Kinder al final.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: SFDK - No eres feo ni ná
via FoxyTunes

La Humilitat i els Gustos

2008-04-25T14:53:00.002+01:00

Crec que gairebé tothom està convençut de la infal·libilitat dels seus gustos. Tots duem un crític a dintre, tots sabem que tots portem un crític a dintre i tots pensem que el crític que porta altri a dintre és més petit i menys saberut que el crític propi. El meu crític ho pensa, això, i n’és molt, de saberut. Més que el d’altri. Deu ser això el que explica que quan recomanem una pel·lícula, una novel·la, un disc o una obra de teatre que ens ha agradat especialment, i la nostra recomanació cau en sac foradat, ja sigui perque no en fan cas o, encara pitjor, perque n’hi fan i després no agrada, la reacció habitual (permeteu-me que, en bé de la concisió, generalitzi desde ja) sigui una combinació de incomprensió i justa indignació. Sobretot indignació, i justa. El primer que es tendeix a pensar quan a un amic no li agrada una pel·lícula, novel·la, obra, història en definitiva que nosaltres hem recomanat pensant que la seva qualitat era, com a mínim, digna de ser compartida, és que no l’ha entès. Margaritas para los cerdos, que diem en castellà. Pensem el mateix si el que no agrada no és quelcom deixat en préstec per nosaltres sino una pel·lícula, obra de teatre, concert, que hem vist plegats i que a un entusiasma i a l’altre embafa. Tempta pensar que és una qüestió de bon (el nostre) i mal (el d’altri) gust, però sovint és difícil agafar-se a aquest clau per falta d’antecedents que el justifiquin o abundància d’altres que el desmenteixin. En el fons parlem d’orgull ferit i a poc que us assembleu a mi sereu com nens, i quan es fereix l’orgull d’un nen aquest es rebota primer i després s’entristeix. Després el temps tot ho cura i més en aquest cas, que en el fons és tonteria i tot s’oblida amb la següent coincidència en un judici estètic. Entenem que els nostres gustos no són infal·libles perquè no ho són els de ningú, i que no és la infal·libilitat una virtut a la que l’estètica sigui receptiva, fa que no vingui al cas. I tots tan amics i a seguir recomanant, però ara amb humilitat.

The Way I Am, de Eminem

2008-04-18T10:21:00.002+01:00

L'Eminem és un paio controvertit, complicat, probablement mala persona, desagradable, el que es vulgui. Però, i molts no estaran d'acord, és un enorme artista. Ha publicat dos dels millors discos de la història de la música moderna (així ho dic, amb moderació): The Marshall Mathers LP i The Eminem Show. Tots dos àlbums són inacables, es poden escoltar una i altra vegada sense que destenyeixin. No hi ha molts lletristes tant eficaços i hàbils com ell. Dóna veu a la ràbia, i a la provocació, i no escriurà pentàmers iàmbics però el seu domini del llenguatge és desmesurat. Desde codonyades el proclamo poeta urbà. Hey yo!

Com a mostra d'això darrer, The Way I Am

"The Way I Am"

[Eminem]
Whatever..
Dre, just let it run
Aiyyo turn the beat up a little bit
Aiyyo.. this song is for anyone.. fuck it
Just shut up and listen, aiyyo..

I sit back with this pack of Zig Zags and this bag
Of this weed it gives me the shit needed to be
The most meanest MC on this -- on this Earth
And since birth I've been cursed with this curse to just curse
And just blurt this berserk and bizarre shit that works
And it sells and it helps in itself to relieve
All this tension dispensin these sentences
Gettin this stress that's been eatin me recently off of this chest
And I rest again peacefully (peacefully)..
But at least have the decency in you
To leave me alone, when you freaks see me out
In the streets when I'm eatin or feedin my daughter
To not come and speak to me (speak to me)..
I don't know you and no,
I don't owe you a mo-therfuck-in thing
I'm not Mr. N'Sync, I'm not what your friends think
I'm not Mr. Friendly, I can be a prick
If you tempt me my tank is on empty (is on empty)..
No patience is in me and if you offend me
I'm liftin you 10 feet (liftin you 10 feet).. in the air
I don't care who is there and who saw me destroy you
Go call you a lawyer, file you a lawsuit
I'll smile in the courtroom and buy you a wardrobe
I'm tired of arguin' (of arguin')..
I don't mean to be mean but that's all I can be is just me

[Chorus: Eminem]

And I am, whatever you say I am
If I wasn't, then why would I say I am?
In the paper, the news everyday I am
Radio won't even play my jam
Cause I am, whatever you say I am
If I wasn't, then why would I say I am?
In the paper, the news everyday I am
I don't know it's just the way I am

[Eminem]
Sometimes I just feel like my father, I hate to be bothered
With all of this nonsense it's constant
And, "Oh, it's his lyrical content -
- the song 'Guilty Conscience' has gotten such rotten responses"
And all of this controversy circles me
And it seems like the media immediately
Points a finger at me (finger at me)..
So I point one back at 'em, but not the index or pinkie
Or the ring or the thumb, it's the one you put up
When you don't give a fuck, when you won't just put up
With the bullshit they pull, cause they full of shit too
When a dude's gettin bullied and shoots up his school
And they blame it on Marilyn (on Marilyn).. and the heroin
Where were the parents at? And look where it's at
Middle America, now it's a tragedy
Now it's so sad to see, an upper class ci-ty
Havin this happenin (this happenin)..
Then attack Eminem cause I rap this way (rap this way)..
But I'm glad cause they feed me the fuel that I need for the fire
To burn and it's burnin and I have returned

[Chorus]

[Eminem]
I'm so sick and tired of bein admired
That I wish that I would just die or get fired
And dropped from my label and stop with the fables
I'm not gonna be able to top on "My Name is.."
And pigeon-holed into some pop-py sensation
To cop me rotation at rock'n'roll stations
And I just do not got the patience (got the patience)..
To deal with these cocky caucasians who think
I'm some wigger who just tries to be black cause I talk
With an accent, and grab on my balls, so they always keep askin
The same fuckin questions (fuckin questions)..
What school did I go to, what hood I grew up in
The why, the who what when, the where, and the how
'til I'm grabbin my hair and I'm tearin it out
Cause they drivin me crazy (drivin me crazy).. I can't take it
I'm racin, I'm pacin, I stand and I sit
And I'm thankful for ev-ery fan that I get
But I can't take a SHIT, in the bathroom
Without someone standin by it
No I won't sign your autograph
You can call me an asshole I'm glad

[Chorus (except change first word "And" to "Cause")]

Defensant Terramar

2008-04-17T14:06:00.006+01:00

En Xevi, de Xelu, ha fet una crítica molt negativa d'un llibre que li vaig recomanar jo, Un Mag de Terramar, de l'Ursula K. Le Guin. Que no li hagi agradat m'entristeix, em sorprén i m'extranya. M'entristeix perquè sempre esperes que els llibres (o el que sigui) que recomanes perquè t'han agradat, agradin al seu torn als destinataris de la teva recomanació. Em sorprén perquè són uns llibres que he recomanat a altra gent, sovint lectors habituals, i com m'ha dit avui un conegut al twitter "Que raro. Si siempre gustan". I és cert, sempre agraden (ara ja no, però). I m'extranya perquè era justament el tipus de llibre que creia que li agradaria a en Xevi.

D'una manera o d'una altra: m'ha tocat la fibra sensible. Estem parlant d'un dels meus llibres preferits, el que més vegades he llegit i rellegit a la meva vida, ja devem anar per la cinquena i ara hi haurà una sisena per curar la pupa que m'ha fet en Xevi. Un atac inmerescut com el seu no es mereix quedar sense resposta, així que resposta l'hi he donat.

Podeu llegir la seva crítica de'n Xevi clicant aquí (I de pas visiteu Xelu, que s'ho val).

I la meva resposta és la següent:

Estem parlant d'un llibre que per a mi és una de les cimeres de la literatura fantàstica. He llegit els 3 llibres que formen la trilogia original unes 5 vegades, en català i en anglès, i els 2 llibres que va escriure l'autora després continuant la història un parell de vegades cadascun d'ells, i cada vegada que els he llegit m'han enganxat com la primera i hi he trobat més virtuts. El món que s'empesca és dels més suggerents i rodons que s'ha inventat en aquest gènere, i al mateix temps original, amb prop de cap punt en comú amb altres coses que s'han escrit. Els 3 llibres formen un conjunt molt maco: en el primer se'ns explica la infància, adolescència i entrada a la vida adulta de l'Esparver (o Ged), al segon la seva vida adulta i al tercer la seva ancianitat, i cadascun d'ells ens ofereix una perspectiva diferent i complementària no només del personatge, sino del món de Terramar. A la versió catalana la Madeleine Casas (em sembla recordar que s'escriu així) fa una de les millors traduccions que he llegit mai, bonica i poètica, i l'edició original té una prosa magnífica, cosa que no és extranya a l'autora, l'Ursula K. Le Guin (que a part d'aquests llibres n'ha escrit d'altres magnífics, i altres que no ho són tant. Un especialment recomanable és Els Desposseïts). Tot aquest vagarejar de'n Ged que en Xevi no aprecia està, no obstant, ple d'una melangia i una sensació de derrota (autoderrota, seria) impressionant, potser crepuscular. Per a en Ged, vèncer l'ombra que el persegueix és vèncer-se (o com s'escrigui) a si mateix, conèixer-se i acceptar-se i aprendre a arriscar-se i a acceptar les seves responsabilitats. L'ombra és una creació literària meritòria, al meu entendre, una metàfora del mal que fem quan obrem sense saviesa i que és responsabilitat nostra reparar. La màgia de Terramar, la importància de la paraula i el poder que dona conéixer el nom, la natura, d'allò que t'envolta, és una de les propostes de màgia més convincents i suggerents que se m'han posat al davant, a un llibre o a una pel·lícula. NO és un llibre d'aventures, però és una de les millors històries que s'han escrit.

I ja faré una contracrítica més estructurada, que aquesta l'escric en calent i tal com raja.

M'agradaria acabar, responent a una al·lusió mig apuntada per en Xevi, dient que comparar el Harry Potter de la Rowling (del qual sóc fan i defensor) amb el Mag de Terramar de la Le Guin és com comparar l'església de Montcada amb la Sagrada Família (i a la meva comparació, en Harry Potter NO és la Sagrada Família). I si de cas, em quedo curt.

Si voleu participar a la discussió, sou més que benvinguts.

Tot Llegint Javier Marías

2008-04-16T14:16:00.000+01:00

Fa poc va ser el meu aniversari i em van regalar la trilogia Tu Rostro Mañana, de Javier Marías. He llegit uns quants llibres d’aquest senyor i tots ells m’han agradat, especialment el primer que vaig llegir, Corazón Tan Blanco. Si sóc sincer toca rellegir-lo. Han passat massa anys, ja, i poc recordo de l’argument. Recordo bé, en canvi, la sensació electritzant que m’envaïa quan m’endinsava a les seves pàgines. Amb els següents llibres que vaig llegir la novetat no va ser tan gran però tots ells em van produir un impacte notable. És per això que li tenia ganes a Tu Rostro Mañana, les crítiques que m’havien arribat eren molt positives i sentia molta curiositat. Ja he acabat el primer volum, estic ben atrapat al segon i va per llarg fins que acabi el tercer. Ara fora prematur escriure una crítica formal (informal, de fet, com totes les que escric) del llegit: la història no s’ha acabat, no se on em durà i encara hi ha temps per que se’n vagi tot en orris. De fet, ara, faria de mal escriure, una crítica, perquè l’estructura del llibre no és tant la d’una trilogia com la d’una novel·la molt llarga. Molt llarga. Però molt. A més se’m fa una mica feixuga, sobretot per la distància que he de recòrrer fins arribar al seu final. Em sembla, però, que no és culpa de la novel·la, més aviat és meva. Tinc tantes coses al cap, entre traduccions que em deixen dormir poc, impaciència per la Clàudia Codony que s’apropa, tesi dels nasos i maleïda espera i, també, el disseny d’un nou estudi a la feina que m’il·lusiona però em resulta complicat, que quan trobo un moment per posar-me a llegir, o un moment d’oci en el que llegir sigui el que vull fer, un llibre tan dens com aquest no és el que més de gust em vé d’agafar. Tampoc el vull abandonar. L’experiència em diu que trigo a recuperar un llibre que he deixat a mitges, i aquest el vull llegir; o els vull llegir tots tres, vull dir, perquè comptat i debatut el cert és que és molt absorbent. En Javier Marías escriu, més en aquest llibre que en els anteriors, com si estigués dintre d’una caixa d’Schrödinger. Cap possibilitat queda sense explorar, cap branca desatesa, cap pensament del protagonista, i creieu-me quan us dic que el protagonista pensa molt, deixa de ser pensat. El meu origen lector (i estètic, si m’apureu) està a la ciencia – ficció (gràcies li dono al meu pare per això, i als llibres que em van precedir i em van esperar a les estantèries del domicili familiar) i és per aquest biaix, crec, que no puc evitar pensar en Tu Rostro Mañana com una novel·la quàntica. En Greg Egan gaudiria. Possiblement. O gaudiria i no gaudiria al mateix temps. He he, això era una broma quàntica. Per a què us en feu una idea. Clar que potser no us la feu, i en aquest cas... doncs així prop de 2000 pàgines però amb frases molt, molt més llargues (i millor puntuades). La sort, aquí, és que ho escriu algú que sap escriure i sempre resulta interesant i intensament personal. Al primer volum, amb unes 300 planes, s’expliquen 3 o 4 esdeveniments comptats que donen peu a extenses disquisicions sobre la vida, la llengua, les persones, les relacions de parella, l’envellir i temes molt més diversos, sempre ben lligats els uns amb els altres i que indueixen a mirar cap endins i contrastar-los amb les experències pròpies. El segon volum, de moment, està més orientat a la narració pròpiament dita sense abandonar del tot ni, de fet, de poc el to reflexiu. En conjunt m’està agradant molt tot i fer pujada. No és recomanable per a tothom, però. Només per aquells que no tinguin pressa i els agradi d’assaborir les paraules. És això, les paraules, el plat fort de’n Javier Marías. En algun moment vaig llegir algun autor que parlava de la importància que tenia per a ell, quan escrivia, intentar empenyer el llenguatge per a fer-li fer coses que no s’havien fet encara. Sorprendre amb cada oració sense per això perdre claredat ni ser críptic. Recordo que em va sobtar i què, de fet, pensant en els llibres que més m’havien impressionat i agradat vaig estar d’acord amb ell. És una característica d’estil difícil de definir, que no tots els escriptors posseeixen, que ni tan sols tots els bons escriptors posseixen, i si alguns escriptors que no ho són, de bons. Com arreu a la literatura no hi ha fòrmules magistrals i el que unes vegades funciona no ho fa d’altres. En aquest sentit el Javier Marías, per a mi, si més no, és l’escriptor viu en llengua castellana més important que existeix. Ara bé, quan acabi els volums de Tu Rostro Mañana... quan acabi necessitaré, segur, ho necesito ja a estones, una novel·la de ciència – ficció ben animada, lleugereta, amb moltes llums de colors i, això sempre, ben escrita!

Dennō Coil (電脳コイル, Dennō Koiru) - Una Crítica

2008-04-15T09:49:00.003+01:00

El 2026, onze anys després de la popularització de les ulleres de realitat augmentada connectades a Internet, la Yūko Okonogi i la seva familia es traslladen a Daikoku, el centre tecnològic del nou món semi-virtual. La Yūko s'uneix a la "agència de detectius" de la seva àvia, formada per altres nens equipats amb eines virtuals i metaetiquètes. A mesura que la seva recerca va revelant proves de la desaparició de nens que han estat "robats" a l'altra banda de la realitat, es van embolicant en una conspiració dedicada a amagar la perillosa natura autèntica i la història d'aquesta nova tecnologia.

Dennō Coil és una sèrie excel·lent, que referma la meva convicció de que l'animació, sobretot, però no només, japonesa és una de les formes de narració audiovisual més importants i amb una potencialitat i personalitat més gran. Dennō Coil (la seva traducció aproximada seria “Cercle d'Ordinadors”) transcorre en un futur proper i possiblement probable a on fa pocs anys que s'ha desenvolupat una tecnologia de “realitat augmentada” que ha revolucionat les comunicacions d'una manera que recorda l'impacte de l'internet actual. Aquesta realitat augmentada consisteix en una capa de realitat virtual sobreimpressionada a la realitat física, visible només utilitzant unes omnipresents ulleres que permeten, també, interaccionar amb ella. Així, molts dels ginys que avui utilitzem, com ordinadors, telèfons o semàfors, existeixen només com a metàfores visuals tridimensionals que poden ser invocades i manipulades a voluntat. Daikoku és la ciutat pionera a on més gran és la implantació d'aquesta tecnologia, que amara gran part de les àrees de la vida quotidiana. Aquí coneixem un grup de nens i nenes preadolescents que han crescut quan les ulleres ja són un objecte popular i que se senten més còmodes amb elles que els adults que els envolten, que han viscut el seu desenvolupament però l'han incorporat als seus costums, o l'han incorporat poc als seus costums, ja en etapes avançades de les seves vides. Al voltant d'aquest escenari o pretexte la Yasako, la Isako i els seus amics escenifiquen les seves rivalitats i jocs davant d'uns adults preocupats i convençuts de que els seus fills tindran problemes per a diferenciar la realitat i la fantasia sintètica que viuen a través de les ulleres. Però què és la realitat? Amb una imaginació visual elegant i fora de mida, amb les possibilitats gairebé màgiques que dona la realitat augmentada, la sèrie explora una sèrie de temes com la ja esmentada diferenciació entre realitat i fantasia, el procés de fer-se gran, l'amistat, les llegendes urbanes, el valor i la responsabilitat, sense deixar mai de banda l'aventura i el misteri que fan que un cop es comença no es pugui abandonar la sèrie. Amb un argument principal que gira al voltant d'un misteri que es va originar quan les nenes protagonistes prinicipals eren petites, veurem començar i acabar una sèrie d'històries menors que són petites obres d'art per mèrit propi i acompanyarem als nens a les seves aventures per un món que, com succeix segurament amb cada generació, a ells els pertany més que no pas als adults. Què s'amaga darrera les ulleres? Què intenta amagar l'empresa que les va inventar? Per què hi ha nens que entren en coma quan les utilitzen i ja no desperten? Obrirà els ulls el germà de l'Isako? Qui, o què, és la misteriosa Srta. Michiko? Són molts misteris que la sèrie no deixa sense resposta, però la resposta no vé ràpid. El to de la sèrie és melancòlic i pausat, allunyat d'aventures anfetamíniques, poètic fins i tot i filosòfic, sempre preciós i també preciosista, mai avorrit i a punt d'esclatar de tanta meravella continguda.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

The Savages, de Tamara Jenkins - Una Crítica

2008-04-08T17:30:00.004+01:00

És curiós com algunes històries et remouen els sentiments. Un dels (molts) problemes no resolts de la nostra societat és que fer amb la gent gran quan no deixen de ser capaços de fer-se càrrec d'ells mateixos. És aquest un problema al que, en primera instància, molts de nosaltres haurem de donar resposta: en primera instància amb els nostres pares, en darrera algú altre l'haurà de donar per nosaltres. La resposta més freqüent, eficaç i alhora absolutament inadequada, és recòrrer a les temudes (pels que hi han d'anar) residències d'avis. En altres temps, ens diuen i molts hem vist, la família funcionava diferent i no s'entenia només cap endavant sino també cap endarrera. Vivim una altra època, però, i sense ser culpa de ningú però també una mica de tothom l'estructura de les famílies ha canviat, o l'estructura dels valors de les famílies si més no, que no és ben bé el mateix però pel que fa el cas s'hi assembla notablement, i ara és difícil integrar una persona gran, normalment necessitada de molta ajuda per a realitzar les tasques cotidianes, als pisos petits i als temps escasos. Tampoc és que aquesta solució sigui ideal, però és que solucions ideals n'existeixen molt poques, només pels problemes ideals i d'aquests gairebé no se'n veuen. En certa manera, per pragmatisme, necessitat, o com n'hi volgueu dir, ens comportem com salvatges (i ara em sap greu, políticament correcte com sóc, haver pogut ofendre a un salvatge). I vet aquí el pretext de la pel·lícula, i tot el que m'ha fet pensar. I a més la pel·lícula és molt interesant, ben escrita i magníficament interpretada i compassiva, o comprensiva, o segur que hi ha una paraula que acaba en "iva" que l'hi va bé però com que no sóc poeta m'hi barallo, amb les paraules, i no trobo l'adient. El cas és que en Jon i la Wendy Savage fan honor al seu cognom, i quan el seu pare comença a perdre el senderi decideixen internar-lo en una residència sense gairebé ni mirar-lo als ulls, com qui posa un jersei vell al fons de l'armari per que no destorbi però saber a on està guardat. Actuen malament de totes totes, amb una insensibilitat desmesurada, però no és fàcil condemnar-los (què faríem, nosaltres? La pel·lícula no deixar de preguntar-nos-ho) quan aprenem que el pare va ser brutal, que durant anys no han sapigut res els uns dels altres i que, amb poca gràcia, és cert, però amb una constància que s'ha de valorar les vides dels dos germans es paren mentres el pare està a la residència, i no deixen de visitar-lo ni un sol dia ni d'intentar millorar la seva situació. Tot això ho fan empesos pels remordiments, per a què negar-ho, que són una forma més, una de les més freqüents de fet, d'egoïsme. I mal saben com recolzar al senyor Savages o amagar-li el malestar i l'incomoditat que els produeix, però ho fan i, si com jo, heu passat per l'experiència de tenir un avi a una residència, vivint lluny, sabreu que la majoria d'avis no en reben gaires, de visites. La pel·lícula aconsegueix, al meu entendre, fer un retrat realista d'una situació complexa que és difícil jutjar d'una manera fàcil, sense oblidar-se de que és una pel·lícula i, per davant de tot, o potser a la vegada que tot, ha d'explicar una història interesant. No s'oblida, tampoc, d'arribar a una conclusió i quan s'acava en Jon i la Wendy Savage han aprés alguna cosa sobre la vida i sobre ells mateixos, igual que els espectadors.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Breathless, de Nick Cave & The Bad Seeds

2008-04-07T14:53:00.002+01:00

Nick Cave & The Bad Seeds són... ells fan... no tinc paraules, deixe-m'ho amb la cançó...

Enter Breathless

Breathless
Album: The Lyre of Morpheus

It's up in the morning and on the downs
Little white clouds like gambolling lambs
And I am breathless over you
And the red-breasted robin beats his wings
His throat it trembles when he sings
For he is helpless before you
The happy hooded bluebells bow
And bend their heads all a-down
Heavied by the early morning dew
At the whispering stream, at the bubbling brook
The fishes leap up to take a look
For they are breathless over you
Still your hands
And still your heart
For still your face comes shining through
And all the morning glows anew
Still your mind
Still your soul
For still, the fare of love is true
And I am breathless without you
The wind circles among the trees
And it bangs about the new-made leaves
For it is breathless without you
The fox chases the rabbit round
The rabbit hides beneath the ground
For he is defenceless without you
The sky of daytime dies away
And all the earthly things they stop to play
For we are all breathless without you
I listen to my juddering bones
The blood in my veins and the wind in my lungs
And I am breathless without you
Still your hands
And still your heart
For still your face comes shining through
And all the morning glows anew
Still your soul
Still your mind
Still, the fire of love is true
And I am breathless without you

----------------
Escoltant: Nick Cave & The Bad Seeds - Breathless
via FoxyTunes

Can't Forget About You, de Nas (amb Chrisette Michele)

2008-04-03T11:31:00.003+01:00

Tot samplejant "Unforgettable" de Nat King Cole.

Hip Hop is dead?

No way.

Can't Forget About You (amb Chrisette Michele)
Album: Hip Hop Is Dead

[Nas]
There comes a day in your life when you wanna kick back
Straw hat on the porch when you old perhaps
Wanna gather your thoughts, have a cold one
Brag, to your grandkids about how life is golden
So I will light a cigar in the corridor of the crib
Pictures on the wall of all the things that I did
All the money and fame, 8 by 10's
Of the whole Rat Pack inside of a big frame
Collidin with big names that could've made your career stop
All that, and your man is still here and I'm still hot
Wow, I need a moment y'all
See I almost felt a tear drop

[Chorus]
When was the last time you heard a real anthem
Nas, the millionaire, the mansion
When was the last time you heard your boy Nas rhyme
Never on schedule, but always on time

[Hook]
These streets hold my deepest days
This hood taught me golden ways
Made me, truly this is what made me
Break me, not a thing's gonna break me [2x]

Ohh, I'm that history I'm that block
I'm that lifestyle I'm that spot
I'm that kid by the number spot
That's my past that made me hot
Here's my life long anthem
Can't forget about you
(Can't forget about, Can't forget about you) [2x]

[Nas]
Can't forget about the old school, Bam, Cas, Melle Mel, Flash
Rocksteady spinnin on they back
Can't forget when the first rap Grammy went to Jazzy, Fresh Prince
Fat Boys broke up, rap hasn't been the same since
So irregular, how it messed you up
When Mr. T became a wrestler
Can't forget about Jordan's retirement
The shot Robert Horry to win the game in the finals kid
Some things are forever, some things are not
It's the things we remember that gave the world shock
They stay in a place in your mind so snug
Like who the person was with whom you first make love

[Chorus]
When was the last time you heard a real anthem
Nas, the millionaire, the mansion
When was the last time you heard your boy Nas rhyme
Never on schedule, but always on time

[Hook]
These streets hold my deepest days
This hood taught me golden ways
Made me, truly this is what made me
Break me, not a thing's gonna break me [2x]

[Nas]
Unforgettable, unsubmittable, I go by N now
Just one syllable, it's the end cause the game's tired
It's the same vibe, Good Times had right after James died
That's why the gangsta rhymers ain't inspired
Heinous crimes help record sales more than creative lines
And I don't wanna keep bringing up the greater times
But I'm a dreamer nostalgic with the state of mind
The past the past enough of it, aight then
But nothing gives me chills like Douglas and Tyson
Or Mike when his talk was live
Or when he first did the moon walk on Motown 25

[Chorus]
When was the last time you heard a real anthem
Nas, the millionaire, the mansion
When was the last time you heard your boy Nas rhyme
Never on schedule, but always on time

[Hook]
These streets hold my deepest days
This hood taught me golden ways
Made me, truly this is what made me
Break me, not a thing's gonna break me [2x]

[Nat King Cole sample]
That's why, darling, it's incredible
That someone so unforgettable
Thinks that I am unforgettable too

No More Heroes, O Com Desestressar-se Amb Una Wii

2008-04-01T14:19:00.002+01:00

No More Heroes és el darrer joc que he comprat per la Wii. És un joc absurd i ultra-violent, característiques que no solen agradar-me en un joc, però el cas és que m'ho passo bomba amb ell. És una manera divertídissima de descarregar tensió. Aqui us deixo la vídeo-crítica que han fet del joc els de Gamespot.

----------------
Escoltant: Radiohead - The National Anthem
via FoxyTunes

The Inner Life of a Cell

2008-04-01T10:06:00.004+01:00

Sempre m'ha fascinat la biologia, especialment la humana. Per això, equivocadament, vaig estudiar medicina. El cas és que (ara fa un temps, ja) un equip d'investigadors de la Universitat de Harvard van fer aquest vídeo d'animació sobre com deu ser l'interior d'una cèl·lula. És una meravella. Podeu veure'n una versió explicada aquí, i un article que en parla aquí.

----------------
Escoltant: R.E.M. - Hollow Man
via FoxyTunes

Sayonara Barcelona, de Joaquim Pijoan - Una Crítica

2008-03-28T08:22:00.003Z

El llibre comença amb una prosa desbocada que se li escapa de les mans a l’autor, que triga ben bé mig llibre en recuperar les regnes de la narració (tot i que quan ho fa és un mestre). Val a dir que vaig estar a punt d’abandonar el llibre, però en un moment donat el propi narrador et demana (literalment) que aguantis una mica més i confesso que val la pena: al final, en conjunt, és una novel·la que m’ha agradat molt. Tota la història gira al voltant de tres temes: la situació de l’art i els artistes a Catalunya (fonamentalment parla de la pintura, però també de la literatura. En aquest sentit no estic qualificat per estar d’acord o en desacord amb l’autor, però resulta interesant), la situació actual de Catalunya com a país i del català com a llengua pròpia (pel protagonista, i la falta de contrapunts fa pensar que l’autor opina el mateix, extremadamente negativa i mancada de futur. Personalment no comparteixo el seu judici, però estic segur de que molts hi estaran d’acord. En qualsevolc cas resulta interesant i provocador, si bé sovint trenca el fil de la narració) i, finalment, la necessitat que té el protagonista de trobar una conclusió dels temes que va deixar oberts quan va fugir, 25 anys enrere, de Barcelona, incapaç d’acceptar la responsabilitat d’haver deixat embarassada a una noia (i és en aquest apartat a on la novel·la se’n surt admirablement, quan deixa de banda l’aspecte més assagístic o ideològic i es centra en la literatura, si més no tal com jo l’entenc). En conjunt és un llibre curiós, més aviat anàrquic en la seva estructura, escrit amb un llenguatge barroc i utilitzant uns diàlegs en absolut realistes però ben escrits i que captiven. Amb certa manca de coherència en la utilització dels recursos narratius que, paradoxalment, fa que sigui un llibre fresc i bastant espontani que funciona molt bé malgrat la seva descompensació. És un llibre que recomano malgrat trobar-li molts problemes. L’autor escriu molt poc, però si trobo algun altre llibre seu, ja sigui passat o futur, el llegiré amb gust.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Atonement, d'Ian McEwan - Una Crítica

2008-03-28T08:20:00.003Z

He llegit el llibre poc després de veure la pel·lícula, que va agradar-me molt. És el primer llibre que llegeixo de l’Ian McEwan i l’he agafat amb moltes ganes, perquè havia llegit crítiques sobre l’autor que el deixaven extremadament bé. El cert és que el llibre m’ha semblat una mica irregular. Tinc la sensació de que un dels personatges (la Briony) és molt més important per a l’autor que tota la resta, i aquesta preferència s’entreveu massa al llarg de tota la novel·la. La història és molt lenta, però és emocionant i commovedora. Destaca especialment la construcció de la psicologia dels personatges, que tenen personalitats molt diferenciades i vives. Una de les coses més difícils (i parlo com a lector, que escriptor és evident que no ho sóc), i en aquest sentit la novel·la triomfa amb totes les de le llei: té un dels finals més impactants i millor escrits que he tingut el plaer de llegir (m’agradaria afegir, per aquells que, com jo, han vist la pel·lícula abans que jo, que respecta l’esperit d’aquesta darrera però que la seva resolució és bastant diferent i molt més el·laborada) i que és el millor del llibre. Entre línies hi ha tota una reflexió metaliterària sobre l’art d’escriure què, si bé és molt secundària al fil principal de la història, és molt interesant. És un llibre molt recomanable.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Jonathan David, de Belle & Sebastian

2008-03-11T10:04:00.002Z

Belle & Sebastian són la millor banda de pop que hi ha sobre la capa de la terra. De lluny. I si no, mireu aquest vídeo.

Belle and sebastian - Jonathan David

[via FoxyTunes / Belle and Sebastian]

I aquí, la lletra:

Belle & Sebastian - Jonathan David

I know you like her
Well, I like her too
I know she likes you
It's not as if I'm being sent off to war
There are worse things in this world

There's still room in my wooden horse for two
I was jonathan to your david
You're still king

Well I thought about her
I dreamed she'd come
I'd make my escape
I thought she liked but somehow I was wrong
I know you don't want it this way

But it's ok

It's not like we'll be parted
It's not like we'll never know love
And she'll smile for you
She'll hold your hand
You'll be in love, there's no other way
And I will make it someday

Well, I know you like her
Well, I like her too
I know she likes you
It's not as if I'm being sent off to war
There are worse things in this world

There's still room in my wooden horse for two
I was jonathan to your david
You're still king

Visions of love recolected
Have we ever been true?
I know that I have
It's time for you to go
It's all in the stones that you throw
I want you to know

It's not like we'll be parted
It's not like we'll never know love
And she'll smile for you
She'll hold your hand
You'll be in love, there's no other way
And I will make it someday

People say that
"we'll never change"
"we'll never change"
But I have

You and her in the local newspaper
You will be married and you'll be gone

Married and you'll be gone

----------------
Escoltant: Belle & Sebastian - Jonathan David
via FoxyTunes

2008-03-07T17:48:00.004Z

¿Qué Hace Girar Al Mundo?

2008-02-29T11:49:00.001Z

Metropolys, el Joc de Taula

2008-02-29T10:58:00.004Z

Metropolys és un joc de taula publicat per Ystari, una de les editorials de jocs de taula que més m'agrada. Té una pinta fantàstica. En Bruno Faidutti l'ha inclós a la seva biblioteca ideal de jocs de taula i ha escrit una bona ressenya, a la que us remeto. Sembla que la seva crítica ha aixecat algunes ampolles, però, perque hi diu que l'estètica del joc és una mica lletja. Hi ha gent que té la pell molt fina. En Bruno Faidutti és un crític de jocs fantàstic, probablement dels millors que hi ha. També ha dissenyat jocs molt bons.

The Interpreter of Maladies, de Jhumpa Lahiri - Una Crítica

2008-02-28T13:50:00.005Z

Jhumpa Lahiri és una escriptora americana, nascuda a Londres l'any 1967 i d'ascendència India bengalí. La majoria de les narracions que ha escrit tenen com a tema principal les vides dels bengalís a Amèrica i a la Índia. Bona part dels seus escrits són narracions curtes, recollides en el llibre que ens ocupa (The Interpreter of Maladies, guanyador del premi Pulitzer de Ficció a l'any 2000) i a Unaccustomed Earth, de propera publicació. Ha publicat també una novel·la (The Namesake), que ha estat ben acollida per la crítica i ha inspirat una pel·lícula homònima.

The Interpreter of Maladies és un recull de 9 relats curts que fan de molt bon llegir. Tots tenen en comú que els seus protagonistes són d'origen bengalí i s'exploren, desde diferents punts de vista, les diferències entre les cultures americana i l'índia. Geogràficament els relats s'ubiquen a Boston o Calcuta. Molts dels personatges són adults joves que han anat a Amèrica per completar els seus estudis i tots els contes comparteixen una atmosfera melangiosa i un estil d'escriptura elegant. Alguns dels temes que van apareixent a les diferents històries són el matrimoni, la família, els embarasos i la distància. Els protagonistes de les diferents històries són diversos, com per expemple una jove parella índia que viu a Boston i acaba de perdre un embaràs, la filla petita d'uns professors de Cambridge, un taxista de Calcuta, un nen petit occidental amb una cangur índia, un indi acabat d'arribar a Boston per fer el seu doctorat i que està esperant a la seva dona, amb qui s'acaba de casar i a qui amb prou feines coneix, etc. Les històries estàn escrites amb gran bellessa, amb molt de detallisme i gran capacitat d'observació. La gràcia de les històries està en l'elegància de la escriptura i l'exotisme del seu contingut i, amb excepcions, no són contes que busquin un desenllaç sorprenent o un climax emocional. M'ha semblat un molt bon recull, molt maco, i crec que pararé atenció a les noves publicacions de l'autora i a la novel·la que ja té escrita. No se si l'han publicat en català o castellà, però si trobeu el llibret doneu-li una oportunitat, que s'ho val.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: The Libertines - Road To Ruin
via FoxyTunes

No Country For Old Men, dels Germans Coen - Una Crítica

2008-02-27T16:46:00.003Z

Com m'ha agradat No Country For Old Men! És una adaptació impecable de la novel·la de'n Cormac McCarthy, amb final anticlimàtic inclòs. Les imatges flueixen plenes de significats apilats en capes mentres seguim la història de'n Llewellyn Moss, l'Anton Chigurgh i el Sheriff Bell, perseguint-se l'un a l'altre per culpa de la, com dir-ho, imbecil·litat imprudent de'n Llewellyn. Mancada per complet de banda sonora, només els diàlegs, extrets fidelment de la novel·la, i les imatges ens acompanyaran al llarg d'una història inquietant i hipnòticament violenta. És una peli d'aquelles que veure-la doblada és poc més que no haver-la vist, doncs heu de saber que en Cormac McCarthy és un mestre en el dificilíssim art d'escriure tal com es parla i els actors, desde el justament oscaritzat Javier Bardem fins al menys conegut Josh Brolin, passant pel Tommy Lee Jones o en Woody Harrelson, els hi aporten una vivacitat fantàstica. La novel·la era molt cinematogràfica, i segurament els germans Coen eren els més adients per transformar-la en guió i dirigir-la. La pel·lícula aconsegueix capturar tot l'esperit de la història del McCarthy a la vegada que recull la personalitat característica dels Coen, que l'esquitxen d'humor negre i girs argumentals sorprenents. La peli avança amb pas lent, però amb una seguretat i una implacabilitat personificades en l'assassí interpretat pel Bardem, ens porta cap a un final que és com una galleda d'aigua freda i demana un cert esforç per contextualitzar-lo amb el que acabem de veure, fins al punt que semblar una història inacabada. El final, per cert, s'entén molt més a la novel·la, a on el personatge del Sheriff, protagonista reticent d'una història pràcticament paral·lela a la de'n Llewellyn i en Chigurgh, té un pes molt més gran. És, amb diferència, la pel·lícula menys comercial que han fet els germans Coen i, en aquest sentit, em sembla que la gran campanya de marqueting que l'ha acompanyat li ha fet un flac favor. Al cinema, en finalitzar la pel·lícula, es va sentir, a prop meu, un veredicte que he sentit o llegit moltes vegades: "Quina merda!". No puc estar-hi més en desacord. I recordeu: o en versió original o caca de la vaca.

Podeu trobar una altra crítica bona a Lo Bloc de l'Ivan i una crítica dolenta a El Rincón de Blagdaros.

Avatar - The Last Airbender (Behind The Scenes)

2008-02-26T10:38:00.005Z

Em sembla que els propers dies i setmanes tindré una mica de son. Serà culpa d'Avatar, The Last Airbender. Porto 4 capítols (són només 20 minutets cadascun) i de moment m'està agradant molt. Una mica infantil al principi, és cert, però diuen que millora. A més, bé m'he de preparar i acumular històries per quan arribi el membrillitu o membrillita, no? I què carai, que m'agraden els dibuixos animats i ja està.

Us deixo amb el Behind the Scenes que porta el dvd.

Sax Rohmer #1, de The Mountain Goats

2008-02-22T17:35:00.002Z

The Mountain Goats són un d'aquells grups únics, que ho t'encanten o els odies. A mi m'encanten. M'encanten molt. Per primera vegada, a més a més, han fet un disc amb lletres que no són per obrir-se (metafòricament) les venes, i això és motiu de cel·lebració.

Us presento Sax Rohmer #1, el fantàstic primer senzill del seu nou disc, l'inmens Heretic Pride (avui em sento una mica superlatiu, la veritat). Us conmino a escoltar-lo i a adquirir el disc a través del sistema que considereu més convenient! Ar!

Enjoy.

----------------
Escoltant: The Mountain Goats - Sax Rohmer #1
via FoxyTunes

Boscos Endins, de Dagoll Dagom - Una Crítica

2008-02-20T15:29:00.002Z

Boscos Endins és l’adaptació al català del musical Into The Woods, estrenat per Stephen Sondheim al 1986 i interpretat ara pel grup Dagoll Dagom. La història està dividida en 2 actes, en els que se’ns ensenyen una sèrie de contes dels Germans Grimm coneguts per tothom (la Ventafocs, Jack i les Mongetes Màgiques, Rapunzel (la princesa que vivia presonera en una torre sense portes i llençava una llarga trena per a què hi grimpés el seu príncep) i La Caputxeta Vermella. Al segon acte els contes han arribat al seu final i veiem el que va passar després, que en essència consisteix en demostrar que el famós “i van viure feliços per sempre més” no va arribar a fer-se realitat. Tots els contes s’expliquen barrejats i els personatges que els protagonitzen interaccionen entre ells i comparteixen temps i ubicació. La idea és molt bona i la posada en escena espectacular. Desde la magnífica La Celestina dirigida per Robert Lepage al Teatre Lliure no havia vist uns efectes especials tan espectaculars i ben fets a una sala de teatre. Els personatges, uns més que altres, són interesants i divertits i en conjunt la història es fa amena i està ben interpretada. Val a dir que no sóc un entusiasta dels musicals ni tinc cap mena de formació musical que em permeti valorar els aspectes més formals de la música ni de la interpretació que fan de les cançons els diferents actors, tot i que vaig gaudir com el que més a Mar i Cel, el Sweeney Todd del Constantino Romero i la Vicky Peña i Flor de Nit. Dic això perquè estic una mica esbiaixat en contra d’aquest gènere, i això s’ha de tenir en compte abans de donar massa pes a la meva opinió sobre l’obra que ens ocupa. L’obra que ens ocupa, doncs, no m’ha semblat estar a l’alçada de les 3 que he dit. Tampoc és que em sembli excessivament just basar una crítica en una comparació amb altres obres que no hi tenen res a veure, però és que el cert és que vaig avorrir-me una mica (a estones). Hi ha alguns dels números que són al·lucinants, la veritat, i la caputxeta vermella i la bruixa dolenta són fantàstiques durant tota l’obra, però en conjunt em va semblar més aviat irregular. Bé... no del tot... en conjunt està molt bé perquè la posada en escena és una sorpresa constant, la música és collonuda i està plena de sentit de l’humor, però el “guió”, les cançons pròpiament dites, em van semblar l’aspecte més fluix de l’obra. Dit això també us dic que als companys amb qui vaig anar al teatre, més incondicionals del gènere musical que jo mateix, l’obra els va semblar una meravella. A mi? Em sembla una obra bona, digna i interesant, però ni de tros una obra mestra.
Annex: Al canal de Dagoll Dagom a Youtube podeu un reportatge interesant sobre com es va fer Boscos Endins.

----------------
Escoltant: Balmorhea - The Summer
via FoxyTunes

Nova Música Per Un Nou Mes, o Una Història D'Amor amb Emusic

2008-02-20T09:06:00.010Z

Com cada dia 20 el meu compte d’emusic s’ha renovat i ara puc comprar i descàrregar 65 cançons per afegir a la meva biblioteca musical. Aviat farà 2 anys que estic suscrit a aquest servei de compra de música per internet i el cert és que n’estic més que content. Per 13,84 € al mes puc escullir entre un ampli ventall de música en mp3 i descarregar 65 cançons (a mi em sembla un preu molt bo per la quantitat de música a la que pots accedir). El catàleg és molt ampli i s’ajusta molt als meus gustos, amb moltes novetats i també moltes coses antigues. Si us agrada la música indie, el jazz, el hip hop o la música clàssica segur que trobareu música que us agradi. També tenen una bona selecció de música rock en català i en castellà antiga i actual. I sobretot, si us agrada descobrir nova música, aquesta botiga online és un recurs insuperable. A mi m’agrada comprar música en mp3, perquè escolto música, sobretot, a l’ordinador mentres treballo o al cotxe, i en aquest darrer cas no m’importa i fins i tot prefereixo gravar-la en CDs econòmics (si, by the way, després de llegir això algú decideix provar a suscriure’s a emusic que m’ho faci saber. Si us envio una invitació a mi em regalen 50 cançons, i a vosaltres també us regalen bastantes, no se exactament quantes).

Com cada mes, ara he d’escollir entre els discos interesants que he anat marcant per comprar més endavant i també com cada mes, 65 cançons seran poques.

Els discos escollits aquest mes són:

Verdi: Requiem & Operatic Choruses, de Robert Shaw

No sóc cap melòman, ni de tros, però aquest disc fa temps que el volia escoltar. Per a mi la música clàssica és una novetat, però darrerament n’estic gaudint molt.

Rivers Arms, de Balmhorea

Un altre disc instrumental. He llegit una crítica a Pitchforkmedia que m’ha cridat l’atenció. Té pinta de ser una barreja interesant de jazz, música clàssica i folk. Ja deixaré constància de què em sembla, però a priori té bona pinta.

The Song is You, de Chick Corea, Pat Metheny, Jack DeJohnette

M’agrada molt el jazz de’n Chick Corea. El de’n Pat Metheny menys i en Jack DeJohnette no sabia ni que existia.

All is Well, de Samamidon

Indie folk. Pot ser un petardo. Però pot no ser-ho! Disc intimista amb arranjaments atmosfèrics en primera persona. We’ll see.

Libertines, de The Libertines

Rock britànic, seguint l’estela de The Clash, Suede, The Smiths... No és que el disc sigui especialment nou (crec que és del 2004) però fa temps que el tinc a la llista d’espera i he llegit coses molt bones d’aquest grup.

Això suma 55 cançons. Me’n guardo 10 per si les mosques surt alguna cosa nova durant el mes que em crida l’atenció. Que poquet que em duren... snifff...

Lluvia Negra (黒い雨; Kuroi ame), de Masuji Ibuse - Una Crítica

2008-02-18T09:27:00.002Z

El 6 d'Agost de 1945 Hiroshima fou colpejat per la devastació, inimaginable fins aleshores, de la bomba atòmica. Es calcula (Wikipedia dixit) que 70.000 persones van morir al moment de caure la bomba i que en finalitzar l'any les ferides i la radiació havien augmentat el nombre de morts fins a 90.000 - 140.000. Al voltant del 69 % dels edificis de la ciutat van ser completament destruïts pels efectes de la bomba. La novel·la segueix les vides d'alguns dels supervivents durant els dies que van seguir a l'atac i alguns anys després, recollint, a partir dels diaris d'alguns dels protagonistes, les seves experiències i l'impacte que va tenir la radiació sobre les seves vides.

El primer que he de dir és que fa poc que Un Que Passava va escriure una magnífica ressenya d'aquest llibre. A ella us remeto, doncs el que jo pugui escriure no reflectirà millor el que és la novel·la. I el que la novel·la és és un testimoni esfereïdor de un dels esdeveniments més terribles que s'han produït en els darrers anys. Amb un estil tant planer com pla que no amaga res però tampoc pretén escandalitzar, el llibre posa els pels de punta si intentem imaginar quelcom tan destructiu que la imaginació difícilment ho abasta. Durant la Segona Guerra Mundial l'autor, en Masuji Ibuse, va treballar escrivint propaganda pel govern japonés, que va establir un control extremadament estricte sobre la informació que es difonia entre la població. Quan la guerra va finalitzar l'autor es va dedicar a estudiar la documentació existent sobre l'atac i a registrar els testimonis de molts supervivents. A partir d'aquest material Lluvia Negra va començar a ser publicat en forma seriada a la revista Shincho al Gener de 1965, i li va valdre a l'autor el premi Noma, el més prestigiós premi literari del Japó. La novel·la recull la història, parcialment certa, d'una família formada per 3 supervivents (El cap de família Shigematsu, la seva esposa Shigeko i la seva neboda Yasuko) intenten superar l'estigma que arroseguen els afectats per la radiació de la bomba. El desig més gran de'n Shigeko és aconseguir un bon matrimoni per a la seva neboda, però la sospita de que aquesta pugui desenvolupar la malaltia de la radiació fa que tots els possibles pretendents s'apartin d'ella. En un intent de aturar les xafarderies, en Shigeko comença a transcriure el diari que va escriure just després de caure la bomba, ampliant-lo amb altres documents i els diaris d'altres persones. Així doncs, la història alterna entre el present (vaja, 1965) i el passat, que és la part principal de la història i explica el que va succeïr durant la caiguda de la bomba i els dies inmediatament posteriors, reflectint molt bé una situació de desinformació i desamparament angoixant. Tal i com està escrita, la història està esquitxada d'un humor suau i amable que la fa més fàcilment digerible. Se'm fa difícil destriar la novel·la del que explica, i sospito que bona part de la (enorme) força i intensitat de la novel·la procedeix del fet que els esdeveniments narrats han succeït realment. Ningú se sorprendrà si us dic que no se japonès, així que no he pogut llegir el llibre que va ser realment escrit sino l'aproximació del traductor. Amb aquesta (també enorme) limitació al cap, l'estil del llibre és molt senzill, de fàcil lectura, destacant una capacitat de descripció dels petits detalls molt gran i la construcció d'uns personatges als que agafes molta simpatia i pels que et preocupes realment. En conjunt m'ha agradat molt.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Roto Por Dentro, de M - Clan

2008-02-15T10:36:00.003Z

Aquest és el primer senzill de Memorias de Un Espantapájaros, el nou disc de M-Clan que sortirà al mercat el 26 de febrer.

Va dedicat a en Xevi, que se que li agrada molt el grup.

Atonement (Expiación), de Joe Wright - Una Crítica

2008-02-14T09:20:00.004Z

Atonement és una pel·lícula dirigida per Joe Wright, basada en una novel·la de l'Ian McEwan. M'ha agradat moltíssim, superant totes les meves expectatives. Té una baixada de ritme cap al mig de la pel·lícula, però es recupera molt dignament i en conjunt és una meravella. Cinc raons per les que m'ha agradat

La història: M'ha semblat molt interesant com un acte de despit fet durant la infància pot tenir conseqüències terribles que durin fins a molts anys després, i el recurs de barrejar realitat i ficció en un intent de compensar el mal provocat em va agradar molt. L'argument en general m'ha semblat molt interesant i ben portat a terme. I sobretot m'ha fet sentir moltes coses i m'ha remogut per dintre.
La direcció: La posada en escena és bestial. Tant a nivell de fotografia com per la manera en que ha estat filmada. Les imatges són hipnòtiques. La concatenació de plans també. La manera recursiva de repetir escenes desde un altre punt de vista molt xula.
La manera en que s'integra la banda sonora amb la història: La banda sonora és una protagonista més de la història i és un punt de recolzament molt important de la narració en general. I molt maca.
Algunes escenes o imatges molt suggerents: Com, per exemple, la trobada de les nenes mortes, l'arribada de'n Robbie amb els bessons i la seva detenció o, sobretot, l'impressinant plànol-seqüència de la platja.
L'anglès a la versió original: Això ja és més una mania personal, però és brutal la quantitat d'accents que surten i la bellesa d'alguns d'ells. La Briony de iaia podria passar-me hores escoltant-la.

I ja està! M'he quedat amb moltes ganes de llegir la novel·la i conéixer els llibres de l'Ian McEwan, una asignatura pendent.

No a tothom li ha agradat, però. Com a mostra, Xelu.

Zwartboek (El Libro Negro), de Paul Verhoeven - Una Crítica

2008-02-13T14:32:00.002Z

La Rachel Stein és una cantant jueva que viu amagada a l'Holanda de 1944, durant l'ocupació Nazi. Un atac de l'exèrcit Alemany l'obliga a fugir i canviar d'identitat, i acaba unint-se a la resistència holandesa. Per ajudar-los a rescatar a uns presoners holandesos de la base militar Alemanya la Rachel comença a treballar com a secretària d'un capità nazi i descobreix una conspiració organitzada per robar els diners dels jueus rics amagats al país. Qui s'amaga darrera de la conspiració?

Després de molts anys dirigint pel·ícules a Hollywood, en Paul Verhoeven torna al seu país d'origen per a rodar una història que porta 15 anys escrivint en col·laboración amb el guionista Gerard Soeteman. És un thriller ambientat a Holanda durant l'ocupació nazi que s'aguanta bé (molt bé, hauria de dir) gràcies a la gran interpretació que fa la Carice van Houten del personatge Rachel Stein. La peli avança a travès d'un seguit d'enganys i traicions que fan que mai no poguis donar res per segur i obliguen a mantenir l'atenció en un argument una mica confús però seductor. M'ha agradat molt la fotografia i la posada en escena, amb un to de brusquedat bastant efectiu. També em va semblar una història original sobre un tema que ja s'ha tractat moltes vegades al cinema, com és el nazisme. Una peli emocionant i interesant, que us agradarà si us agrada que us fagin ballar el cap.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: Jonny Greenwood - Open Spaces
via FoxyTunes

L'Increïble Catapulta Humana

2008-02-13T11:38:00.002Z

----------------
Escoltant: Itzhak Perlman, John Williams - Oyf'n Pripetshok And Nacht Aktion
via FoxyTunes

You Know I'm No Good, d'Amy Winehouse

2008-02-12T11:20:00.001Z

Aprofitant que l'Amy Winehouse ha guanyat un premi Grammy (quatre, de fet, com indica Lucía als comentaris), comparteixo la canço que més m'agrada del disc Back to Black.

Amy Winehouse -You Know I'm No Good

[via FoxyTunes / Amy Winehouse]

Amy Winehouse - You Know I'm No Good

Meet you downstairs in the bar and heard
Your rolled up sleeves in your skull T-shirt
You say, "What did you do with him today?"
And sniffed me out like I was Tanqueray

'Cause you're my fella, my guy
Hand me your Stella and fly
By the time I'm out the door
You tear men down like Roger Moore

I cheated myself
Like I knew I would
I told you, I was trouble
You know that I'm no good

Upstairs in bed with my ex-boy
He's in a place but I can't get joy
Thinking on you in the final throes
This is when my buzzer goes

Run out to meet you, chips and pitta
You say, "When we married", 'cause you're not bitter
There'll be none of him no more
I cried for you on the kitchen floor

I cheated myself
Like I knew I would
I told you, I was trouble
You know that I'm no good

Sweet reunion Jamaica and Spain
We're like how we were again
I'm in the tub, you on the seat
Lick your lips as a I soak my feet

And then you notice likkle carpet burns
My stomach drop and my guts churn
You shrug and it's the worst
Who truly stuck the knife in first

I cheated myself
Like I knew I would
I told you, I was trouble
You know that I'm no good

I cheated myself
Like I knew I would
I told you, I was trouble
Yeah, you know that I'm no good

----------------
Escoltant: Amy Winehouse - You Know I'm No Good
via FoxyTunes

Estic molt content

2008-02-11T14:07:00.000Z

Què perquè? Doncs perquè si tot va bé al setembre hi haurà un membrillitu emprenyant per casa :-)

S'accepten propostes de nom.

----------------
Escoltant: Kanye West - Good Morning (Intro)
via FoxyTunes

Perfect Creature, de Glenn Standring - Una Crítica

2008-02-06T09:10:00.001Z

Fa molts anys, mentres investigaven el desenvolupament d'armes biològiques, un grup d'enginyers genètics va arribar a dissenyar i alliberar dos virus inesperats. Un d'ells era una forma intractable i letal de grip, l'altre, més sinistre, convertia a la gent en vampirs. Els vampirs, temuts al principi per la resta d'humans, van posar la seva inteligència superior al servei de l'humanitat dissenyant una vacuna temporal contra el virus de la grip, i es van agrupar en el que avui dia es coneix com La Germandat. Això va donar lloc a una nova forma de religió a on els vampirs eren els sacerdots i es cuidaven de sintetitzar la vacuna de la grip per als humans, que al seu torn els feien ofrenes de sang (sense sacrifici, entenem-nos, tot de bon rotllo) per mantenir-los amb vida. Ara, però, els temors originals dels humans s'han fet realitat: un dels germans vampírics ha començar a caçar-los i a alimentar-se d'ells. El vampir Silus i la policia humana Lilly hauran d'atrapar-lo abans de que el pànic s'escampi per la població i doni lloc a una guerra entre humans i vampirs.

El punt de partida de Criatura Perfecta, pel·lícula neozeladesa, em va semblar atractiu. En mala hora. Tot i que visualment té alguns trets d'Steampunk atractius, narrativament la història no convenç. El personage de la Lilly, tormentat per un passat en el que la grip va endur-se el seu marit i la seva filla, no té cap mena de força. En Silus és un personatge sobrehumà que suposadament està tan per damunt dels éssers humans que es comporta amb una fredor i una distància que, més que reforçar el caràcter del personatge, fa pensar que l'actor s'està avorrint enormement i està repassant mentalment la llista de la compra. Fa ben fet. L'Edgar, el megalomaníac vampir assassí (i germà petit de'n Silus), sembla sortit d'un dels (pocs) capítols dolents de Buffy Cazavampiros i, simplement, no dona la talla com a potencial causant de la fi de la pau entre els vampirs i els humans. La història avança a trompicons i sense cap mena d'interès. L'interés visual inicial s'esvaeix ràpidament i el desenllaç és absurd i totalment desprovist d'imaginació. Total, un producte absolutament convencional que a sobre no aconsegueix ni entretenir.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: The Postal Service - The District Sleeps Alone Tonight
via FoxyTunes

Made in The Dark, de Hot Chip

2008-02-05T10:22:00.000Z

Aquest disc m'ha enganxat molt. Una mica disco, molt pop, escoltabilitat a tope.

Podeu escoltar-lo sencer clicant aquí.

Els Llibres al 2007

2008-02-04T16:55:00.000Z

Ja he escrit sobre els llibres que vull llegir, ara escriuré sobre els llibres que he deixat enrera durant el 2007. Els he puntuat segons l'esquema d'Anobii, un màxim de 4 punts (1 punt = Decebedor; 2 punts = Regular; 3 punts = Bastant bo; 4 punts = M'ha encantat!). Crec que tendeixo a puntuar alt... els que em coneixen ja ho saben.

Recomano molt especialment Blood Meridian [Meridiano de Sangre], Rainbows End, The Road [La Carretera], la trilogia de His Dark Materials (format per The Golden Compass, The Subtle Knife i The Amber Spyglass [La Brúixola Daurada, La Daga i El Llargavistes d'Ambre]), Kafka en La Orilla, els còmics de Bone, The Diamond Age [La Era del Diamante], Schild's Ladder (i tots els altres de'n Greg Egan, ja posats), Left Hand of Darkness [La Mano Izquierda de la Oscuridad] (U.K. LeGuin acostuma a valer molt la pena), Inquisitio i The Brooklyn Follies [Les Bogeries de Brooklyn].

Can't Stop, Won't Stop és una història del hip hop realment interesant, molt recomanable si us agrada aquest estil de música, però no particularment fàcil de llegir.

Recuerdos de Una Mujer de La Generación del 98 és la autobiografia de la Carmen Baroja, recopil·lada a partir de notes seves després de la seva mort per l'Amparo Hurtado. És interesant per què recull les opinions i el ressentiment d'una dona envoltada d'una de les famílies més cultes de la seva època, abocada, pel fet de ser dona, a una vida domèstica insulsa i que no li agradava. El millor és el pròleg, el document en si es una mica insuls.

Abstenir-se de qualsevol llibre de'n Martin Langfield.

Amb 25 llibres i 7689 pàgines la llista és:

The No. 1 Ladies' Detective, de Alexander McCall Smith: 2 punts
Recuerdos de Una Mujer de La Generación del 98, de Carmen Baroja: 2 punts
Blood Meridian, de Cormac McCarthy: 4 punts (perquè no se li poden donar més)
The Authority, vol. 2, de Mark Miller i Frank Quitely: 3 punts
Cuatro Amigos, de David Trueba: 3 punts
Travels in the Scriptorium, de Paul Auster: 3 punts
Rainbows End, de Vernor Vinge: 4 punts
The Road, de Cormac McCarthy: 4 punts
Harry Potter and the Deathly Hallows, de J.K. Rowling: 3 punts
His Dark Materials (The Trilogy), de Philip Pullman: 4 punts (també li donaria més)
Thailand, de Robert Cooper i Nanthapa Cooper: 3 punts
Kafka en La Orilla, de Haruki Murakami: 4 punts
Malice Box, de Martin Langfield: 1 punt (o cap, segons el dia)
La Llavor Immortal, de Jordi Balló: 3 punts
Can't Stop, Won't Stop, de Jeff Chang: 3 punts
Bone, vols. 1 i 2, de Jeff Smith: 4 punts (o més)
The Diamond Age, de Neal Stephenson: 4 punts
Schild's Ladder, de Greg Egan: 4 punts
Left Hand of Darkness, de Ursula K. Leguin: 4 punts
Inquisitio, d'Alfred Bosch: 4 punts
The Book of Illusions, de Paul Auster: 3 punts
The Brooklin Follies, de Paul Auster: 4 punts

Ha estat un bon any.

----------------
Escoltant: eddie vedder - society
via FoxyTunes

El Pròleg de Llúvia Negra, de Masuji Ibuse

2008-02-03T17:37:00.000Z

Avui he començat a llegir Lluvia Negra, de Masuji Ibuse. El llibre promet. Per anar fent boca copio aqui el pròleg escrit per Jorge Volpi. Ja posa el pels de punta.

PRÒLEG DE "LLUVIA NEGRA", ESCRIT PER JORGE VOLPI

1

A fuerza de una repetición tan inclemente como vana, la imagen se ha vuelto anodina: la sublime belleza del horror. La columna de humo incandescente elevándose hacia el cielo. El paraguas espumoso y criminal. El ángel de la muerte. El hongo de fuego.

Habría que imaginar, en cambio, el primer día.

Ese día. El día de la ira. Hiroshima, 6 de agosto de 1945. Los primeros ojos que presenciaron la explosión. Los primeros ojos que quedaron ciegos. El primer rostro destruido. El primer cuerpo desollado. Los primeros órganos destrozados por la «enfermedad de la radiación».

Y, también, el primer sobreviviente.

2

¿Para qué sirve una novela? Hay una forma de responder que incomoda a escritores y críticos por igual, pero que no por ello es menos verdadera: para vivir las vidas que no tenemos.

Para observar aquello que no podríamos atisbar de otra manera. Para romper el drástico aislamiento que nos sepa-ra de los otros. Para sentir, por un instante, como sienten los otros. Para imaginar, por un instante, la vida de otros. Para ser, por un instante, otros. Para observar por primera vez, sin calcinarnos, el estallido.

3

La bomba es la metáfora del siglo XX, no hay remedio. Es su condensado o su resumen. El viejo pacto de Fausto con el diablo: se ha dicho una y otra vez hasta el cansancio. La ciencia al servicio del poder y sus delirios. Habernos convertido en la única especie capaz de extinguirse por voluntad propia.

Pero, al convertirse en símbolo --en icono--, la bomba casi ha borrado sus consecuencias: las muertes puntuales de miles de inocentes. Las heridas ciertas, dolorosas, inocultables, de las víctimas. Vidas devastadas. Vidas al garete.

Aborrecemos la bomba pero preferimos soslayar sus efectos: nadie quiere acordarse ya de las quemaduras, de los cadáveres. Menos aún de los sobrevivientes. De aquellos que vivieron para contar el asombro y el horror pero de los que por fortuna, a más de seis décadas de distancia, quedan ya pocos. Ellos son los últimos testigos de lo que somos, en realidad, los humanos.

4

Durante la segunda guerra mundial, Masuji Ibuse (1898-1993) trabaja en el departamento de propaganda del Ministerio de Guerra japonés. Ni más ni menos. Podemos imaginarlo redactando informes --mentiras, ficciones de novelista-- y transmitiéndolos a sus superiores, y luego a sus compatriotas, para levantar los ánimos mientras el conflicto se prolonga. Y entonces, un día, recibe una noticia imposible de maquillar. Una noticia que, lo sabe, precipitará la rendición del Emperador. Una noticia que habrá de transformar no sólo el destino de Japón, sino del planeta.

¿Cuánto tardó Masuji Ibuse en comprender que algún día tendría que narrar aquel día? Su empresa literaria es el reverso exacto de sus labores durante la guerra: despojar una noticia de eufemismos, arrancarle toda floritura y toda retórica, despojarla de ideología. Reducirla a lo único que, en realidad, importa. Las vidas de unos cuantos personajes. No: la vida de unas cuantas personas. Una familia. Una familia que sobrevive a la bomba. Una familia que, al sobrevivir, no sobrevive ni a la bomba.

Veintiún años después de la tragedia, Masuji Ibuse escribe, o acaso transcribe, Lluvia negra (Kuroi Ame). Y se vuelve célebre. Pero eso no importa. Importan las personas que habitan su novela. Los sobrevivientes.

5

«Yo soy la muerte», se fustigó con cierta dosis de histrionismo J. Robert Oppenheimer, máximo responsable científico del Proyecto Manhattan, al enterarse de la explosión acontecida en Hiroshima.

Frente a esta frase grandilocuente --y al arrepentimiento del físico que por un momento prefirió la física a la justicia quedan los personajes, no, las personas de Lluvia negra.

Shigematsu Shizuma, su esposa Shigeko y su sobrina Yasuko son el reverso de Oppenheimer.

Son la vida.

6

Lluvia negra posee el estilo de la tierra devastada. Tan árida como la ciudad luego del ataque. Una novela de las ruinas.

7

Como toda gran novela, Lluvia negra da voz a los sin voz.

Y, más que eso, nos permite creer o acaso sentir que esa voz también es nuestra.

Masuji Ibuse apenas comparece en sus páginas. El novelista enhebra con discreción oriental los diarios de sus personajes. Insisto: de esas personas, de los sobrevivientes. Cada uno cuenta, en un estilo adusto, despojado, lo que vio ese día. Y, aún más importante --y mucho menos recordado-- lo que ocurrió en los días subsecuentes.

La Historia resguarda la memoria de algunos hechos. La Novela, su contraparte --su rival, su enemiga--, resguarda la memoria de algunos individuos. Eso hace Masuji Ibuse. Eso hace Lluvia negra: sobrevive.

8

Una escena secundaria concentra la visión japonesa del desastre: estalla la bomba, un regimiento de jóvenes soldados, atrozmente quemados, recibe la orden de suicidarse. Según la leyenda, sólo uno incumple la orden. El narrador de la historia. Como Masuji Ibuse.

9

Más que una novela sobre la bomba, Lluvia negra es un libro sobre la «enfermedad de la radiación». No caben en ella comentarios geopolíticos, discursos sobre la humanidad y sus chacales, reflexiones sobre el fin de la historia o el fin del mundo.

Lluvia negra responde a una sola pregunta: ¿qué ocurrió con quienes contemplaron el estallido y luego tuvieron que continuar con sus vidas? En otras palabras: qué significó no haber muerto. O morir poco a poco.

10

En su diario, Yasuko, la hija casadera de Shigmatsu, escribe en su entrada del 6 de agosto de 1945: «A las 4:30, el señor Nojima vino con su camión a recoger nuestras pertenencias para llevarlas al campo. En Furue hubo un gran fogonazo seguido de una explosión. Un humo negro se elevó por encima de la ciudad de Hiroshima como una erupción volcánica. En el camino de vuelta, fuimos por Miyazu, y desde allí en barco hasta el puente de Miyuki. La Tía Shigeko estaba ilesa, pero el Tío Shigematsu tenía heridas en la cara. No se había visto jamás un desastre así, pero es imposible hacerse una idea aproximada. La casa está inclinada unos 15 grados, así que este diario lo estoy escribiendo a la entrada del refugio antiaéreo». La descripción es casi neutra, sin apenas dramatismo.

Aquí está, justamente, lo terrible.

11

Lluvia negra, lo he dicho, no es una novela sobre la bomba. Es una novela sobre un tío que quiere casar a su sobrina. Shigematsu Shizuma tiene el deber de casar a su sobrina Yasuko. Para lograrlo, debe convencer a su posible marido de que la joven no ha contraído la «enfermedad de la radiación». Convencer al otro de que no ha ocurrido nada. De que la lluvia negra que bañó su piel y su cabello no le ha hecho mella.

Como un propagandista de guerra, Shigematsu se esmera por maquillar la realidad. No quiere que Yasuko se quede sola. No quiere el oprobio para Yasuko. Pero su empresa es, como la de los propagandistas japoneses, imposible. La «enfermedad de la radiación» está allí, en su cuerpo, en sus células. Es, de hecho, lo único que tiene.

12

Yasuko es la víctima perfecta. Joven, tímida, no muy agraciada. Más que casarse, ella quisiera hacer feliz al Tío Shigematsu. No lo consigue. Porque la vida cotidiana no puede ser normal después de la bomba. Porque, más que cambiar el destino de Japón o el de la humanidad, la bomba ha destrozado su vida. Y la vida de los suyos.

Pese a las bienintencionadas mentiras de su tío, Yasuko enfermará. Y su enfermedad se volverá inocultable. Una llaga que no se cerrará nunca.

13

Ahora sabemos, con suficiente dosis de certeza, que Japón se preparaba para rendirse cuando cayó la bomba en Hiroshima. Más que salvar vidas --como insistió la propaganda de los vencedores--, el estallido se limitó a confirmar la superioridad de Estados Unidos. Hiroshima, y luego Nagasaki, fueron los campos de pruebas de dos experimentos exitosos. Nada más que eso.

14

Gracias a Masuji Ibuse, la lluvia negra no se precipitó sólo sobre Yasuko --y miles de víctimas anónimas semejantes a ella-- sino sobre cada uno de nosotros. Después de leer su novela, la «enfermedad de la radiación» también nos pertenece. También destruye nuestras células.

15

Después de Auschwitz juramos que no volvería a ocurrir nada semejante. Después de Hiroshima juramos que no volvería a ocurrir nada semejante. En lo primero nos hemos equivocado, como de costumbre: Camboya, Sbrenica, Ruanda, Darfur son nombres que prueban nuestra capacidad para el olvido. En lo segundo, no ha vuelto a ocurrir algo semejante a Hiroshima o Nagasaki. Todavía.

Cientos de novelas sobre el Holocausto no han impedido nuevos genocidios. No hay demasiadas esperanzas de que Lluvia negra sea un mejor llamado a la razón. Pero la memoria, y sobre todo la memoria literaria, es la única respuesta posible a la crueldad y la violencia inscritas en el corazón

de los humanos. Son una respuesta y también una advertencia. Hay que leer Lluvia negra porque es arte. Arte porque nos obliga a vivir el horror que somos capaces de crear nosotros mismos.

Jorge Volpi

No Country For Old Men, de Cormac McCarthy - La Crítica

2008-02-03T10:52:00.001Z

No Country for Old Men (No es País para Viejos) és la tercera novel·la que llegeixo de'n Cormac McCarthy (les altres dues són Blood Meridian i The Road), la més assequible de totes i la que menys m'ha agradat de les tres. Entenem-nos, m'ha agradat força, però no he sapigut trobar-li allò especial que feia que les altres dues novel·les em cremessin a les mans. Torna a estar present el gran estilista, el maniàtic de la puntuació, l'extraordinari creador de diàlegs i l'apòstol de la violència que coneixia, però la història i, sobretot, el seu significat se m'han escapat una mica. Potser el sentit és aquest, que no n'hi ha gaire de sentit. Quan en Llewellyn Moss es troba, al bell mig del desert, un grup de traficants de drogues que han estat assassinats i decideix agafar la maleta plena de diners que hi ha abandonada allà, sap que la seva vida canviarà per sempre. Aviat començarà haurà de fugir del Sheriff del seu poble, dels narcotraficants mexicans propietaris del diners, i de l'Anton Chigurgh, un assassí fred i despietat que també persegueix els diners. Al darrera deixa la seva dona i la vida que ha conegut des de sempre, i al davant l'espera un camí ple de decissions desafortunades i de violència. El focus de la història anirà alternant entre capítols protagonitzats pel Sheriff, que pretén salvar la vida de'n Moss i detenir els seus perseguidors, en Moss, que només vol salvar la seva vida, la de la seva dona, i conservar els diners, i en Chigurgh, que vol recuperar els diners i matar l'Anton. Entre capítol i capítol trobem els monòlegs del Sheriff, ja gran, desenganyat per la degradació moral que observa al seu país, i impotent contra les forces del crim i el narcotràfic a les que s'ha d'enfrontar. D'aquesta manera ens trobem amb un thriller típic narrat de manera atípica. Pura acció, descripció dels actes dels personatges amb pràcticament cap concessió a la introspecció o als seus pensaments, la prosa de l'autor ens proporciona la informació justa (sovint amb prou feines) per que reconstruïm la pel·lícula a dintre dels nostres caps. En Cormac McCarthy sap, a més a més, conduir al lector per un paissatge narratiu que sorprén a cada volta de pàgina i que aconsegueix ésser original envoltat de tòpics. És un llibre que s'alça molt per sobre de la mitjana i estratosfèricament per sobre de la majoria d'altres llibres d'acció que hagi llegit (que són pocs), però m'ha sapigut a poc. Tenia moltes expectatives i les expectatives mai no són bones. Li dono un notable, bona nota però per sota de la matrícula d'honor que Blood Meridian i The Road em van fer esperar. A veure que fan els Coen amb la peli.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Cloverfield, de Matt Reeves - La Crítica

2008-02-03T09:26:00.000Z

La sinopsi es fàcil de resumir: un monstre enorme surt del mar i comença a destruir Nova York.

A partir d'aquí no poden esperar-se massa sorpreses. El tret diferencial de la pel·lícula és que recull la torxa de The Blair Witch Project i està explicada des d'un punt de vista absolutament subjectiu, càmera en mà. Aquesta opció sempre comporta el risc de tenir efectes secundaris, i en aquest secundari us recomano que si decidiu anar a veure Monstruoso (cosa que us recomano) no deixeu de portar a sobre un o dos comprimits de biodramina. Els fareu servir. Si sobreviu al mareig, però, podreu gaudir (d'acord, potser "gaudir" no és la paraula més adient pel que experimentareu) d'una de les pel·lícules més interesants que ha donat el cinema fantàstic en el que va d'any (he, he). A la primera part de la peli, un grup d'amics una mica pijos estan fent una festa de comiat per un d'ells, que se'n a al japó a fer de vicepresident d'una empresa. Un dels participants a la festa és l'encarregat de registrar amb la seva càmera de vídeo tot el que passa i recollir els testimonis de comiat de tothom. Quan el monstre ataca i comença el caos (CAOS, amb lletres majúscules) el portador de la càmera segueix registrant-ho tot, i és aquesta gravació el que se'ns mostra. De seguida arriba l'exèrcit i s'enfronta, amb resultats patètics, a l'enorme, enorme, enorme, monstre i el govern pren la decissió d'evacuar la ciutat. Quatre dels participants de la festa decideixen quedar-se i provar de salvar a una amiga seva que s'ha quedat atrapada a un edifici a l'altra banda de la ciutat. I aquest és un dels encerts de la pel·lícula. Els protagonistes de la història no s'enfronten en cap moment del monstre, la seva única preocupació és salvar a la seva amiga i això dona lloc a una petita història d'amor entre un dels "rescatadors" i la noia a rescatar que és constitueix en el motor de la història. L'estil càmera en mà resulta molt efectiu, dosificant perfectament el que se'ns mostra, reflectint el caos que regna a la ciutat i estressant l'espectador fins a límits insospitats. En el meu cas (que no té perquè ser generalitzable) el grau d'inmersió en la pel·lícula va ser absolut i puc dir que feia anys és la primera vegada en anys en que passo autèntica por amb una pel·lícula. Estava cagat. Poques vegades es veu el monstre sencer, però quan es veu és espectacular. Els personatges principals són una mica intrascendents però em sembla que això ajuda a posar-se en el seu lloc, que és el que la història busca. Un mareig de peli, però m'ha agradat molt.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Un altre llibre atractiu - Speed of Dark

2008-02-01T15:21:00.000Z

Un altre llibre que m'agradaria llegir:

Sobre ell, a anobii diuen:

Reflexiva, aguda e inolvidable. La velocidad de la oscuridad es una arrebatadora exploración del peculiar mundo de Lou Arrendale, un autista adulto a quien se le ofrece la posibilidad de probar una nueva "cura" experimental. Lou deberá decidir si se somete o no a ese tratamiento que podría cambiar por completo su forma de entender el mundo... y la misma esencia de su personalidad.
Tras éxitos indiscutibles como Restos de población (finalista del premio Hugo de 1997), Elizabeth Moon ha obtenido el prestigioso premio Nebula con esta emotiva y absorbente historia de un autista; Lou Arrendale, en un futuro cercano.
Lou es un personaje sumamente entrañable, llamado a dejar un rastro indeleble en la historia de la mejor ciencia ficción, como ya lo hiciera el Charlie Gordon, protagonista de Flores para Algernon (1959 y 1966), de Daniel Keyes. Si Charlie mostraba su humanidad a través de su acceso y posterior pérdida de una mayor inteligencia, Lou Arrendale nos enseña a ver el mundo a través de la compleja y peculiar mente de un autista.

----------------
Escoltant: Johann Johannsson - Sálfræðingur
via FoxyTunes

----------------
Escoltant: Johann Johannsson - Sálfræðingur
via FoxyTunes

Persepolis, de Marjane Satrapi i Vincent Paronnaud - La Crítica

2008-02-01T11:30:00.001Z

Finalment, ahir vaig trobar un moment i vaig veure Persepolis, de Marjane Satrapi i Vincent Paronnaud. Persepolis és la versió animada de la novel·la gràfica autobiogràfica homònima creada també per la Marjane Satrapi. La història la infància, l'adolescència i l'entrada a la vida adulta de l'autora, que va crèixer a l'Iran durant els últims anys de la dictadura del Shah Mohammad Reza Pahlevi i va viure la revolució Iraniana de 1979 i els primers anys de la República Islàmica de l'Aiatol·là Khomeini. La història no només transcorre a Teheran, ja que, durant la guerra entre Iran i Iraq, els pares de l'adolescent Marjane la van enviar, per protegir-la, a estudiar al Liceu Francès de Viena, però la seva adaptció va ser més aviat problemàtica i va acabar tornant a Iran.

El primer que m'agradaria dir, abans de fer una crítica més formal de la pel·lícula, és que no puc menys que situar-la entre les millors pel·lícules que he vist aquest any... que tot just comença?... Ok, doncs també us diré que és de les millors pelis del 2007, del 2006, del 2005, etc. Amb un estil de dibuix clavat al de la versió impresa, la major part de la pel·lícula està dibuixada en blanc i negre, reservant el color per les escenes a on se'ns mostra a una Marjane adulta que ha marxat, per segona vegada, de l'Iran. El dibuix és clar i fluïd, amb un estil molt característic del còmic independent Europeu, i té una gran capacitat de transmetre idees i emocions. Amb quatre línies les cares dels personatges són capaces de comunicar un ampli ventall de sentiments, i la narració està salpicada de bellísimes escenes a on es barregen la imaginació i la realitat treient el màxim partit del mitjà utilitzat. Igual que obres com Maus, Watchmen o Berlin, Persepolis és un magnífic exemple de com el llenguatge gràfic (en el sentit de "no d'imatge real") pot util·litzar-se per a explicar històries que amb un mitjà diferent (sigui escrit o sigui filmat) seria impossible. En Vincent Paronnaud, co-director de l'obra, ha aconseguit un estil d'animació amb una personalitat pròpia molt marcada, molt diferent d'altres obres amb una difusió molt més amplia (Pixar, Disney, Ghibli, etc), i que sembla molt adient per a la història que se'ns explica. En quant a la història en sí, ens fa testimonis d'una realitat que coneixem a nivell intel·lectual però que fa pupa quan ens la fan sentir d'aquesta manera. Ens permet entendre, mínimament si més no, el que devia significar créixer sent dona en el moment en que la opressió de les dones va institucionalitzar-se a la societat Iraní. Vivim la desil·lusió que va representar la pujada al poder d'un règim islamista després d'haver aconseguit fer caure la monarquia totalitària del Shah. La frustració de no valer res en comparació amb un home. La por de fer una festa amb amics i amigues i la policia et detingui per fer-ho. La Marjane ha nacut per ser lliure, li agrada la música Heavy occidental, que és venuda d'amagat com si es tractés d'una droga perillosa, li agrada la roba occidental. Res no pot ser pitjor que l'Iran. Quan té l'oportunitat de sortir del seu país, però, comprova que ser un exiliat no és fàcil. Que la cultura occidental és difícil d'entendre i que ser lliure també vol dir tenir la llibertat de fer-se mal. Desenganys amorosos, el rebuig de ser inmigrant, la dificultat d'estar sola a un país que gairebé no entén. La Marjane tornarà derrotada al seu país per trobar que la falta de llibertat del règim és cada vegada més opressiva, i el seu caràcter lluitador es veurà posat a prova.

En fí. Una gran pel·lícula. No us la perdéssiu per res del món.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

L'Altra Doña Elena Francis

2008-01-30T12:43:00.000Z

Avui he sentit a la ràdio una entrevista que m'ha cridat l'atenció. Entrevistaven a la Pietat Estany, una senyora que va treballar, durant 8 anys, a la redacció del programa radiofònic de l'Elena Francis. Suposo que ja el coneixeu però que, com jo, no l'heu sentit mai. Aquest programa era un consultori sentimental que del 1947 al 1984 responia les cartes dels oients (dones sobretot) donant recomanacions i consells diversos, sempre aprovats per la censura. El programa va ser tot un fenomen social i quan va acabar va provocar que milers d'oients enviessin cartes a la redacció protestant desamparats. El cas és que, obviament, només una petita proporció de les cartes rebudes rebien resposta en antena (resulta que a sobre bona part de les cartes eren falses, redactades per un tal Juan Soto Viñolo que treballava de guionista al programa). El és que al programa hi habia una redactora, la Pietat Estany, responsable de proporcionar una resposta per carta (mai emeses) a totes les cartes que es quedaven sense resposta al programa. Aquestes cartes contenien autèntics drames, desde violacions incestuoses fins a maltractaments diversos, i la censura mai va permetre que es llegissin per antena ni que se'ls hi donés resposta, però la Pietat Estany va intentar contestar-les totes amb tota la bona fe i el seu considerable sentit comú, i l'oposició de la censura del programa, no cal dir-ho. Aquí hi ha material per una bona història, sigui novel·la, conte o pel·lícula. El cas és que ara, amb 71 anys, La Pietat Estany ha escrit Estimades Amigues (El Darrer Escrit d'una Doña Elena Francis silencios i silenciada), a on rescata de l'oblit (literalment, ja que no va conservar les cartes) les preguntes que va respondre i la peculiaritat de tota aquesta situació. M'ha cridat l'atenció, m'agradaria molt llegir aquest llibre.

Podeu troba i sentir l'entrevista a la web de El Matí de Catalunya Radio. Us la recomano.

----------------
Escoltant: eddie vedder - society
via FoxyTunes

La Banda Sonora d'Into The Wild

2008-01-29T09:29:00.000Z

Into the Wild (Hacia Rutas Salvajes) és la darrera pel·lícula que ha dirigit en Sean Penn. Tinc moltes ganes de veure-la, tot i que darrerament totes les pel·lícules que vull veure al cinema se m'escapen i no sembla que això de canviar en un futur proper... ans al contrari. L'Eddie Vedder, solista del grup Pearl Jam, n'ha composat la banda sonora. És un disc acústic amb lletres sencilles amb regust a folk i a blues. M'ha agradat més que qualsevol dels albums de Pearl Jam, grup que aprecio però que crec que està enormement sobrevalorat. Un disc molt maco i molt recomanable.

Podeu trobar una altra crítica del disc a Hipersonica.

Us deixo amb el videoclip-trailer promocional i les lletres de la cançó, que segurament no és la més representativa del disc, però també m'agrada molt.

Enjoy.

Eddie Vedder - Hard Sun

When I walk beside her
I am the better man
When I look to leave her
I always stagger back again

Once I built an Ivory Tower
So I could worshop from above
When I climb down to be set free
She took me in again

CHORUS:
There's a big
A big hard sun
Beating on the big people
In a big hard world

When she comes to greet me
She is mercy at my feet
When I see her pin her charm
She just throws it back at me

Once I dug an early grave
To find a better land
She just smiled and laughed at me
And took her bruise back again

There's a big
A big hard sun
Beating on the big people
In a big hard world

There's a big
A big hard sun
Beating on the big people
In a big hard world

When I go across that river
She is comfort by my side
When I try to understand
She just opens up her hands

There's a big
A big hard sun
Beating on the big people
In a big hard world

Once I stood to lose her
When I saw what I had done
Bound down and flew away the hours
Of her garden and her sun

So I tried to warn her
I turned to see her weep
Forty days and forty nights
And it's still coming down on me

There's a big
A big hard sun
Beating on the big people
In a big hard world

There's a big
A big hard sun
Beating on the big people
In a big hard world

(Repeat chorus 6x, fading out)

----------------
Escoltant: eddie vedder - end of the road
via FoxyTunes

The Book Thief, de Markus Zusak - La Crítica

2008-01-28T15:33:00.000Z

La Lladre de Llibres (The Book Thief) és un llibre curiós. Ambientat a un petit poble a les afores de Munich durant la 2ª Guerra Mundial, una mort comprensiva, cansada i una mica cínica ens explica la història de la petita Liesel Meminger. Per culpa de la militància comunista del seu pare (que mai no apareix a la història) la mare de la Liesel és obligada a donar a la seva filla i el seu germà petit en acollida. Durant el viatge en tren cap a Munich, a on haurà d'entregar els seus fills, el germà de la Liesel mor per culpa del fred, marcant per sempre més el caràcter de la Liesel. Després d'entregar la Liesel a en Hans i la Rosa Hubermann, la seva mare és traslladada a un camp de concentració i la Liesel es queda viure amb els Hubermann. Amb ells, la Liesel viurà la 2ª Guerra Mundial i establirà una peculiar relació amb els llibres i les paraules.
He començant dient que aquest llibre és curiós. Per què? Primer de tot pel narrador: La mort. Una mort enfeinada, una mica sobrepassada per la càrrega extra de feina que suposa la guerra, una mort compasiva que intenta oblidar la natura de la seva feina distraient-se mirant els colors del cel i que només enveja dels homes que siguin capaços de morir, a diferència d'ella. Al llarg de la novel·la la mort es troba 3 vegades amb la Liesel, i a una d'elles troba el seu diari i decideix explicar-nos la seva història. La narració està esquitxada dels comentaris de la mort sobre la conducta dels homes i sobre la guerra, que serveixen, sobretot, per plantejar-nos preguntes i dubtes sobre el que devia ser l'holocaust durant aquest període a Alemanya. És, també, un narrador trampós, i això em porta al segon aspecte que crida l'atenció del llibre: la linealitat temporal de la història es trenca continuament. Com si fos un oracle, el narrador s'avança continuament als esdeveniments anunciant el que ha de passar. És una mostra de la diferència entre suspens i sorpresa, que et fa mantenir l'atenció i esperar, sovint amb ansia, que passi el que ens ha estat anunciat fent més interesant el camí per arribar-hi. Una altra característica de la novel·la és el seu to juvenil. No dubtaria en recomanar aquest llibre a qualsevol institut i de fet ha guanyat algun premi de novel·la per joves. Considerant que estem sent testimonis del drama que es va viure a Alemanya durant la 2ª Guerra Mundial l'atmosfera general de la novel·la està amarada del caràcter vivaç i rebel de la nena Liesel i el seu amic Rudy. Això no vol dir que la història no sigui trista: si sou de plorar plorareu rius. El to lluminós de la història destaca la natura sinistra de la persecució dels jueus i del poder del nazisme entre els alemanys i probablement és un reflexe encertat del que devia significar ser un nen en aquella època i país. Com un "La Vida Es Bella" sense sucre, per dir-ho d'alguna manera. El millor del llibre, però, és que conté algunes imatges, recursos narratius i escenes amb una potència memorable. L'holocaust és un tema delicat, i d'aquest llibre s'ha criticat que banalitza una mica el tema i que idealitza a uns ciutadans alemanys que van permetre que les coses se surtissin de mare. Potser sí, al capdavall és el més bèstia que ha succeït a Europa i va succeir ahir mateix, com qui diu. És veritat que el llibre està més aviat cap a l'heroïsme dels ciutadans normals que cap a altres aspectes més sinistres del seu comportament, però malgrat tot a mi em sembla un llibre honest i ben escrit, amb trossos brillants. Si li hagués de trobar un defecte seria que al final del viatge no saps ben bé a on has arribat, però durant el paissatge que haurem vist durant el viatge de ben segur paga la pena.

He conegut aquest llibre gràcies a Miss Mole.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: Love of Lesbian - 03 noches reversibles
via FoxyTunes

Llibres Temptadors i Llibres en Cua de Lectura

2008-01-24T14:44:00.000Z

Ja vaig comentar que tenia la intenció de frenar la meva compra de llibres fins que no acabés els que tinc pendents. No ha passat molt de temps, no té molt de merit, però de moment mantinc el meu propòsit. No m'està resultant fàcil, però, i constantment m'he de recordar el meu propòsit. No passa un dia sense que aparegui un llibre que m'agradaria llegir. Aqui en tenim uns quants:

The Blade Itself i Before They Are Hanged, de Joe Abercombrie: Aquests dos llibres formen part d'una trilogia de fantasia, amb el tercer llibre pendent de publicació. La crítica destaca el caràcter de novel·la negra de la història i l'enfasi en la psicologia dels personatges. Explica la història d'un inquisidor lisiat i amargat que s'ha convertit en torturador i d'un capità d'origen noble que es dedica a l'estafa i es un tipus egoista i egocèntric. Pot ser una gran decepció, però sempre em sedueix la possibilitat de trobar un llibre de fantasia que no sigui un trunyet.
The H-Bomb Girl, de Stephen Baxter: D'aquest autor només he llegit The Time Ships, la magnífica continuació de La Màquina del Temps de H.G. Wells que va escriure fa uns anyets i, per cert, una de les millors històries de viatges en el temps que he tingut el plaer de llegir. A més el progrés de la trama reconstruia amb molta gràcia pràcitcament tots els tòpics del viatge en el temps en la literatura de la ciencia - ficció. The H-Bomb Girl reprén el tema dels viatges temporals, però en essència és una novela d'història ficció ambientat al Liverpool de 1962, durant la crisi dels missils cubans. Els viatges en el temps, crec, són un aspecte més aviat secundaria de la novel·la, que més aviat se centra en les aventures de 3 nens que viuen en aquest Liverpool alternatiu. Dels llibres d'aquesta llista, és el que més em crida l'atenció.
Els llibres de la saga de Temeraire, de Naomi Novik: Aquests són els que es quedaran sense llegir. És una barreja de les històries de'n Patrick O'Brian i els dracs d'Eragon. Diuen que és realment entretingut. No se, allà està, al nebulós món de les possibilitats.
A Deepness in the Sky i A Fire Upon the Deep, de Vernor Vinge: després de llegir Rainbows End vull llegir més llibres d'aquest autor. Aquests dos llibres formen un díptic i en el seu moment van guanyar el premi Hugo de ciencia ficció. Tracten sobre la singularitat tecnològica, un tema que m'agrada molt i sobre el que algun dia escriuré al blog. Aquests cauen segur.
Evil for Evil i The Escapement, de K. J. Parker. Juntament amb Devices and Desires formen la Trilogia de l'Enginyer, una història de venjança amb un component de fantasia no èpica que té molt bona pinta. El cas és que el primer dels llibres de la trilogia (Devices and Desires) va ser el darrer llibre que vaig comprar abans de fer el propòsit de restricció de compres, i és clar, m'agradaria tenir-lo sencer. En qualsevol cas, fins que no hagi llegit el primer no decidiré res al respecte. És molt llarg, i em fa una mica de mandra començar-lo per això, però tinc la sensació de que serà tota una descoberta. Espero bastant d'aquests llibres.
I, Claudius i Claudius the God, de Robert Graves: Fa molt de temps que vull llegir aquests llibres... però al final sempre són adelantats.
El tríptic de Tu Rostro Mañana de Javier Marías: M'encanta com escriu aquest senyor. Aquesta trilogia és una asignatura pendent que em frena per la seva extensió, però segur que m'agradarà.
Els que em falten per llegir, o em fa ilusió rellegir en anglès, de J.M. Coetzee i de Paul Auster. Que no són gaires.

Segur que me n'he deixat algun i segur que la llista creixerà.

Abans, però, he de llegir, si no tots, alguns dels que ara estan acumulant pols a l'estanteria de casa. Els que segur que llegiré són:

The Interpreter of Maladies, de Jhumpa Lahiri. És un recull de relats protagonitzats per indis que s'han establert a Anglaterra. L'autora mateixa és d'origen bengalí però viu a Londres i fa temps que escriu. Aquest llibre va guanyar el premi Pulitzer de narrativa curta del 2000 (aquest, juntament amb el premi Booker i el premi Llibreter, són dos dels premis que valoro a l'hora d'escollir un llibre). És un llibre curtet que té pinta de llegir-se en un sospir. L'autora ha escrit una novela anomenada The Namesake de la que s'ha fet una peli que encara no he vist però que està rebent bones crítiques. We'll see.
Sayonara Barcelona, de Joaquim Pijoan. Aquest llibre me'l va ser un regal de reis. Va guanyar el premi Sant Jordi de novel·la al 2006 i explica la història d'un home que torna a Barcelona després d'haver marxat a la Francesa i viure molts anys al japó. La portada és absolutament horrorosa. El llibre sembla interesant. Poc més puc dir ara mateix.
Lluvia Negra, de Masuji Ibuse. És un clàssic de la literatura japonesa contemporània (1966) i me'l va regalar el meu cunyat seguint un impuls, sense gairebé saber res d'ell. Explica la història del bombardeig d'Hiroshima i dels seus supervivents, que s'han d'enfrontar a la discriminació i a l'aïllament social per l'estigma que comporta haver estat exposat a la radiació i a les malalties que això provoca. No té pinta de ser molt divertit, oi que no? Però sí que té pinta de ser brutal, oi que sí? Aquest tinc moltes ganes de llegir-lo, serà el segon que llegiré després d'acabar La Lladre de Llibres. El primer serà...
No Country For Old Men, de Cormac McCarthy. M'agradaria llegir-lo abans de veure la peli així que és el proper que llegiré. Si el 2005 va ser l'any que vaig descobrir en J.M Coetzee i el 2006 va ser l'any que vaig descobrir en Haruki Murakami, el 2007, sense dubte, ha estat l'any que he descobert en Cormac McCarthy. De moment he llegit Blood Meridian i The Road, i cadascun d'ells, a la seva manera, ha estat com una tempesta al meu cervell. M'encanta com escriu aquest paio. Jo vull saber escriure com ell. De debó, és al·lucinant, no se com ho fa.
All the Pretty Horses, The Crossing i Cities of the Plain, de Cormac McCarthy. Tots 3 formen La Trilogia de la Frontera, un western contemporani. Res a dir, només repetir que en McCarthy escriu com... no, com Déu no, més aviat com Satanàs.
Arthur and George, de Julian Barnes. Fa moooolt de temps que tinc ganes de llegir aquest llibre. No he llegit res de'n Julian Barnes però me l'han recomanat molt. Explica una història ficticia ambientada a principis de segle i protagonitzada per dos personatges que van existir realment: en George Edalji (mande?) i l'Arthur Conan Doyle (Sherlock Holmes? Sí, aquest). És una història de detectius. Tercer llibre a la cua de lectura.
Devices and Desires, de K.J. Parker. D'aquest ja n'he parlat abans, oi que sí? Bé, doncs això, que he de llegir el primer llibre de la sèrie i veure si continuo o no.
Beloved, de Toni Morrison. Aquest és un clàssic de la literatura nord-americana, va guanyar el premi Pulitzer de novel·la al 1987 i l'han considerat una de les millors 4 noveles americanes dels darrers 25 anys. Feia temps que li anava al darrera. He de dir que el vaig començar fa un parell de mesos i què està magníficament escrit. Perquè no l'he acabat? Era tan i tan trist (i difícil) que no vaig poder seguir amb ell i vaig decidir posposar-lo. Després de Blood Meridian necessitava alguna cosa una mica més positiva. El tema gira al voltant de l'esclavatge als USA a mitjans del segle XIX, i explica la història de Sethe i la seva filla Denver, esclaves fugitives. Un "dramón" de tres parells de nasos. Acumularé bon karma abans de tornar-hi.
World Without End, de Ken Follet. Que dir d'aquest llibre? The Pillars of Earth em va agradar molt. Aquest em fa por. I si em cau al dit del peu i em lesiona de per vida? I si m'adormo mentre el llegeixo estirat al sofa i moro d'asfixia? I si en agafar-lo de l'estanteria em quedo clavat? Ja he tingut lumbàlgies abans i us juro que no és divertit. D'altra banda el metge m'ha dit que he de fer més exercici, i aquest llibre és l'excusa perfecta per fer-lo. Queda per l'estiu.
I en queden d'altres que tenen més probabilitats de no sobreviure al meu propòsit de no comprar llibres nous. Són llibres que m'han regalat o que he trobat en llibreries de segona mà a molt bon preu, o que s'ha comprat la meva dona i, per tant, no es veuen afectats pel propòsit d'any nou. Aqui trobem La Biblia de Barro, de Julia Navarro (Ecs), Camí de Sirga, de Jesus Moncada (aquest sí que tinc moltes ganes de llegir-lo, però les prioritats el perjudicaran), The Beach, d'Alex Garland (sí, és el de la peli. El vaig comprar a Tailàndia perquè passava allà. Tenia moltes ganes de llegir-lo però, curiosament, sempre hi ha altres que li passen al davant), El Noi del Pijama de Ratlles, de John Boyne (un dels èxits comercials del nadal. El dia menys pensat me'l poleixo), The Dante Club, de Matthew Pearl (Mmmm... aquest té bona pinta, no el recordava :-P ), El Origen Perdido, de Matilde Asensi (ho he dit mai, que no m'agrada gens la Matilde Asensi? Doncs no, no m'agrada) i Exodus, de Leon Uris (aquest em fa una mica de mandra, però crec que quan m'hi posi m'agradarà).

I això és tot! Si heu sobreviscut a aquesta necessitat de fotre un rotllo sou uns campions i us ho agraeixo.

Petons.

----------------
Escoltant: Brightblack Morning Light - We Share Our Blanket With the Owl
via FoxyTunes

Waving Flags - British Sea Power

2008-01-23T09:47:00.000Z

BRITISH SEA POWER LYRICS - Waving Flags

You are astronomical fans of alcohol
So welcome in
Are rising in the east and setting in the west
All waving flags

We’re all waving flags now
Waving flags
But don’t be scared

And you, you will be here for a while
And it’s all a joke
Ooh it’s all a joke
Oooh

Are here of legal drinking age, on minimum wage
Well, welcome in
From across the Vistula, you’ve come so very far
All waving flags

We’re all waving flags now
Waving flags
But don’t be scared

And you, you will be here for a while
And it’s all a joke
Ooh it’s all a joke
Ooooh

Beer is not death
Beer is not life
It just tastes good
Especially tonight

Oh welcome in

Oh welcome in, we are Barbarians
Oh welcome in, cross the Carpathians
Oh we can fail, … against the sea
No we won’t fail … against the sea
So walk away

Waving Flags Lyrics - BRITISH SEA POWER SONG WORDS

Song Words by Artist / Band : BRITISH SEA POWER
Song Lyrics Title : Waving Flags
Taken from Music Album : Do You Like Rock Music?
Single Released : 7 January 2008 (Digital Download)
Music Genre : Indie

----------------
Escoltant: British Sea Power - Waving Flags
via FoxyTunes

Propósito Para el 2008

2008-01-15T16:09:00.000Z

Tengo que dejar de comprar libros sin leer primero los que ya tengo en lista de espera.

En serio.

Miki dixit.

----------------
Escoltant: Paul McCartney - Vintage Clothes
via FoxyTunes

Death Note, deTetsurō Araki - La Crítica

2008-01-08T10:09:00.000Z

Què faries si tinguessis el poder de decidir qui viu i qui mor? Aquesta és la pregunta que ha de respondre en Yagami Light, l'estudiant més inteligent de tot el japó, quan es troba un "quadern de la mort", el llibre de'n Ryukk, un Déu de la Mort. El quadern inclou les següents regles:

Els humans els noms dels quals hagin sigut escrits dins d'aquest quadern moriran.
Això només succeirà si l'escriptor té en ment el rostre de la víctima mentre escriu el seu nom.
Si s'escriu una causa de mort abans de quaranta segons d'haver escrit el nom, la víctima morirà exactament com s'ha escrit.
Si no s'escriu una causa de mort, la víctima morirà d'un atac al cor.

Què farà en Yagami amb la seva prodigiosa inteligència i el quadern? Ell ho té molt clar... un món millor sense criminals a on ell sigui adorat com a Déu.

Death Note és una sèrie de 37 capítols de 20 minuts de durada escrita per Tsugumi Ohba i dirigida per Tetsuro Araki a l'estudi Madhouse. Protagonitzat pel "dolent de la sèrie", Death Note és un thiller amb tints d'horror amb una primera mitja part d'una brillantor (hauríem de dir foscor, parlant d'aquesta sèrie) absolutament delirant i una segona mitja part una mica més accidentada però encara notable. Quan la taxa de mortalitat dels criminals es dispara a nivells estratosfèrics es fa evident que aquesta massacre no té una causa natural, i s'organitza un equip internacional d'investigació per descobrir qui hi ha darrera de qui els mitjans han donat en anomenar Kira (Killer pronunciat a la japonesa). Al capdavant de l'equip d'investigadors hi ha el misteriós L, el millor detectiu del món, i un dels millors personatges que he "conegut" darrerament (enigmàtic, trist, amb una inteligència sobrehumana, aïllat de la resta de la societat). No passa molt de temps abans de que s'estableixi un joc d'enganys i contraenganys entre Kira (o Yagami Light) i L, cadascun d'ells intentant predir els moviments del contrari per ser el primer en desenmascarar el rival i poder acomplir el seu objectiu. Conforme la investigació es fa més complicada es va posant de manifest la autèntica natura del quadern i dels Déus de la Mort, i Kira va transformant-se en una figura de dimensions èpiques adorada per la societat com un nou mesies que acabarà amb les guerres, el crim i la maldat. El to de la història és fosc, tens i molt emocionant. El meu parer és que l'han estirat una mica massa i a partir de cert moment el pas del temps se'ls en va una mica de les mans i l'història se'n ressenteix una mica, però en conjunt ens trobem davant d'una obra inquietantment magnífica, amb uns personatges principals dotats d'una psicologia complexa i apasionant. L'entreteniment està servit.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

The Man From Earth, de Richard Schenkman - La Crítica

2008-01-04T08:10:00.000Z

Quan després de 10 anys donant classe a la universitat el professor John Oldman decideix marxar a viure a un altre lloc sense donar explicacions i sense motiu aparent, els seus colegues decideixen fer-li una festa de comiat a casa seu. Pressionat per explicar els motius del seu trasllat, el professor Oldman fa una confessió que deixa a tothom astorat: té 14.000 anys, va néixer a l'edat de pedra i cada 10 anys ho abandona tot per no despertar sospites davant de la seva manca d'envelliment. Els està prenent el pel?

Amb aquesta premisa tan senzilla es construeix una curiosa pel·lícula bastida completament al voltant dels diàlegs entre el professor Oldman i els seus colegues. Amb una estructura que recorda alguns dels relats curts clàssics de l'edat daurada de la ciencia ficció, s'estableix un diàleg que em recorda algunes dels debats seudofilosòfics típics d'institut: És dessitjable l'inmortalitat? existeix Déu? Pot la ciència explicar-ho tot? És un exercici dialèctic a on els colegues del professor intenten demostrar alternativaent que el que ell diu és impossible i que, en qualsevol cas, és impossible demostrar la seva falsedat. En tota aquesta discussió ell dona testimoni dels fets històrics dels que ha estat testimoni, i mira, davant de la incredulitat dels seus companys, de fer-los entendre l'impacte real que tindria per a una persona ser inmortal. La reacció dels amics va passant de la incredulitat més absoluta al dubte, passant pel convenciment de que pateix alguna mena de trastorn psiquiàtric. Cinematogràficament és una pel·lícula extremadament austera, amb un grau zero d'acció i representada en un escenari mínim d'una habitació i un jardí. Si te la prens seriosament, que és com s'ha de prendre, és molt interesant i em va captivar des del primer moment. Recomanable.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: Talib Kweli - Eat To Live
via FoxyTunes

Animación Curiosa y Bonita

2008-01-03T12:15:00.000Z

----------------
Escoltant: Bloc Party - Kreuzberg
via FoxyTunes

Tin Man, de Nick Willing - La Crítica

2008-01-02T14:05:00.000Z

La DG és una cambrera a un petit poble de Kansas, infeliç amb la seva rutinaria vida i que cada nit somnia amb un món de fantasia i amb una dona vestida de reina que l'adverteix que s'acosta una tempesta. Poc s'imagina que el món d'OZ ("the Other Zone") és real, i que la seva tirànica reina-bruixa, Azkadelia, està interesada en ella... quan la DG és arrossegada a OZ accidentalment, començarà una aventura en la que aprendrà coses sobre el seu passat, sobre la seva família i sobre la seva extranya relació amb aquest país de fantasia. Aconseguiran la DG i els seus companys vèncer Azkadelia? O està el país d'OZ condemnat a una eternitat de foscor i tirania?

Tin Man és una minisèrie de 3 capítols emesa durant el desembre a la cadena americana Sci Fi Channel, en la que s'explica una curiosa història que vol ser una continuació, molts anys després, de la coneguda El Mag D'Oz, de L. Frank Baum. Amb un pressupost que desconec, però que sembla bastant limitat comparat amb moltes de les grans superproduccions que sovint envaixen les nostres pantalles, Tin Man té un èxit notable en explicar una història d'aventures que resulta interesant i emocionant, i que és una continuació bastant suggerent del llibre original. A nivell visual aquesta falta de pressupost, certament, passa factura, i molts dels efectes visuals, sobretot els que tenen que veure amb la representació dels èssers més fantàstics, són més de fireta que els que darrerament ens hem acostumat a veure, però com acostuma a passar amb les bones històries aquesta limitació és fàcil d'ignorar a mesura que ens deixem atrapar per la narració. No passarà a la història, però és una petita joia, molt digna, que ens pot fer passar una molt bona estona en companyia de la DG, l'Home de Llauna, l'Espantaocells i el Lleó.

El Moscardón Asesino és qui m'ha posat sobre la pista d'aquesta sèrie.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: Love of Lesbian - 08 me amo
via FoxyTunes

The No.1 Ladies' Detective Agency, de Alexander McCall Smith - La Crítica

2008-01-02T13:34:00.000Z

Darrerament he sentit parlar bastant de "The No.1 Ladies' Detective Agency", el primer llibre de la sèrie detectivesca escrita per l'escocès Alexander McCall Smith. Al llibre, i en general a la sèrie, la Precious Ramotswe, una dona africana que viu al gairebè utòpic país de Botswana, decideix obrir una agència de detectius, la primera dirigida per una dona de tot el continent. Amb aquesta premisa el llibre està estructurat al voltant d'un seguit de capítols més o menys curts què expliquen els primers casos de la detectiu. La connexió entre els capítols és bastant laxa, de manera que el llibre està a mig camí entre l'antologia de relats curts i la novel·la. És un llibre de lectura fàcil i agradable, escrit amb un llenguatge senzill i cap pretensió d'estil, que es recolza totalment en la personalitat carismàtica i intuïtiva de la protagonisme i en un exotisme idealitzat de Botswana per a tractar un seguit de temes com la superstició, el lloc de la dona a l'Àfrica, el masclisme i l'amor que sent la Precious per l'Àfrica. A mi no m'ha agradat especialment, m'ha semblat massa inconnex, superficial i pla, però és una lectura senzilla i tendra que presenta alguns casos curiosos en un entorn al que no estem (jo no estic, si més no) acostumats. Si no es demana massa de la literatura, pot agradar.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: Niña Pastori - Angelitos negros
via FoxyTunes

La Vida de los Otros (Das Leben der Anderen, 2006) - La Crítica

2007-12-25T09:05:00.001Z

La Vida De Los Otros és una pel·lícula alemanya del 2006 dirigida per Florian Henckel von Donnersmarck. Ha guanyat un seguit de premis, entre els que es compten un Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa i un Globus d'Or a la millor pel·lícula estrangera. Ambientada inicialment al Berlin Est del 1984, la història segueix a un agent de l'Stasi, la policia secreta de l'Alemanya de l'Est, mentres espia les vides d'un famós escriptor i de la seva dona actriu que són propers a intelectuals subversius de l'època. La misió implica escoltar, a travès de micròfons ocults i línies telefòniques intervingudes, totes les converses que tenen lloc a la llar de l'escriptor i l'actriu i podrem veure l'efecte que té aquesta participació d'amagat en la vida dels altres sobre l'agent de l'Stasi, un home gris i convençut de la importància de protegir l'estat de l'acció subversiva dels lliurepensadors. A mesura que avança la història l'agent va prenent consciència de les baixeses, la corrupció i la hipocresia que existeixen als engranatges de l'Stasi i comença a sentir-se més proper a la parella a la que se suposa que ha d'espiar.

Aquesta és una pel·lícula amb missatge, i aquestes històries sempre corren el risc de caure en la demagògia o en la simplificació, però La Vida De Los Otros se'n surt magníficament del seu propòsit i factura una història potent i intensa, amb un personatge central sòlid que va adquirint complexitat conforme avança el temps i amb el què és fàcil empatitzar. El canvi que s'opera en l'agent de l'Stasi es veu reflectit en la valoració d'ell que fem nosaltres en diferents moments de la pel·lícula que, sense deixar de ser una mena de Novelas Ejemplares, sap mantenir l'interès i l'emoció tot i fent-nos reflexionar sobre el que deu voler dir viure en un estat totalitari a on els pensaments i els actes estan controlats. Frapa pensar que estem parlant dels anys 80, que, com qui diu, van ser ahir.
Una d'aquelles pel·lícules que tothom hauria de veure alguna vegada.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Soy Leyenda (I'm Legend, 2007) - La Crítica

2007-12-24T09:36:00.001Z

Soy Leyenda és una mala adaptació (una altra, ja se n'havien fet dues, d'adaptacions) d'una novel·la bastant gran escrita al 1954 pel Richard Matheson, un dels clàssics de la ciència ficció que va escriure altres novel·les com The Shrinking Man o What Dreams May Come. El que a la novel·la era un conte post-apocal·líptic que contenia cert grau de reflexió sobre el significat del bé i del mal, i sobre què és ser un monstre, a la peli es transforma en un clon descafeïnat d'altres pel·lícules com la Nit dels Morts Vivents o la recent (i molt recomanable) saga de 28 Días Después, 28 Semanas Después i la possible 28 Meses Después, amb un final diferent i molt menys potent que el de la novel·la què, a més, altera i roba el significat del títol original. Això pel que fa a la pel·lícula com a adaptació, perquè com a pel·lícula aïllada no està malament. En Will Smith, que actualment està demostrant que té a la seva disposició un registre interpretatiu molt més ampli que altres actors sorgits de la comèdia, dóna vida a un científic què és, pel que sembla, l'última persona viva sobre la terra. Després d'una epidèmia viral creada accidentalment per l'home que ha destruït a la civilització humana (creant, com a efecte secundari, una raça de vampirs antropòfags) i enfront de la qual ell, per algun motiu, té inmunitat natural, el Dr. Neville (Will Smith) intenta sobreviure a un Nova York devastat mentres intenta trobar un tractament per a la plaga vampírica. La recreació de la ciutat devastada és impecable i impressionant, creant una atmosfera postapocalíptica espectacular. A la primera meitat de la pel·lícula el Dr. Neville, acompanyat només per la seva gossa (un dels millors personatges de la història), de dia vagareja per la ciutat buscant menjar i subjectes d'experimentació mentres anem aprenent els detalls dels esdeveniments que van acabar provocant la situació, mundial i personal, actual. De nit, s'amaga a casa seva intentant que els vampirs no el trobin. Quant, accidentalment, els monstres troben el seu refugi, el Dr. Neville es veurà obligat a prendre mesures desesperades. Així com la primera meitat de la pel·lícula és molt eficaç, la segona part deriva en una peli de mostres vivents com n'hem vist tantes a la gran pantalla i perd bona part de la força acumulada durant la primera part del metratge, prenent uns tons políticament correctes que acaben en un final una mica forçat i totalment previsible, molt diferent del desenllaç sorprenent de la novel·la, que transformava de manera inquietant la història de la que havíem estat testimonis fins llavors. Una peli recomanable per passar una bona estona menjant crispetes amb algun ensurt que altre, que es mereix un notable en l'apartat d'entreteniment i conté algunes imatges memorables. Permet passar una bona estona, però si el que vols és passar-ne de dolenta, què és el que la història es mereixia, millor llegiu la novel·la original o mireu-vos 28 Días Después o El Amanecer de los Muertos.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

LOST pelos como escarpias

2007-12-21T10:03:00.000Z

Oh my FUCKING God!

Via Espoiler

----------------
Escoltant: Jay-Z - Roc Boys [And The Winner Is]
via FoxyTunes

La Música del 2007

2007-12-20T10:35:00.000Z

Després de molt pensar-hi, i tot i saber que aquestes llistes no serveixen per gaire, aquests són, per a mi, els 10 millors discos publicats durant el 2007 (dels que he escoltat, evidentment). M'han acompanyat durant bona part de l'any (o no, n'hi ha algun molt recent). En ordre aproximat de preferència i depenent de com bufi el vent:

Els 10 millors a Codonyades

In Rainbows (Radiohead)
Un dels discos més accessibles de Radioheads. Pot escoltar-se milions de vegades abans de que comenci a perdre lluentor. M'encanta. Incombustibles.

Ga Ga Ga Ga Ga (Spoon)
Fins ara, cada disc d'Spoon ha estat un redescobriment per a mi. Aquest grup és gran, amb un so molt personal que (per desconeixement, segurament) no puc comparar amb res. M'encanten les lletres i la veu de'n Britt Daniels. Per a mi, el millor disc que fan desde Girls Can Tell.

Hissing Fauna, Are You the Destroyer (Of Montreal)
Tot i haver llegit moltes i molt bones crítiques d'aquest disc vaig trigar prou a donar-li u na oportunitat, i va resultar que les crítiques eren encertades. Màgic.

American Gangster (Jay – Z)
Alguns dels discos d’en Jay-Z són considerats alguns dels millors discos què ha donat el hip hop americà, però he de dir que, fins ara, jo devia ser inmune a la seva grandiositat. Fins ara. Inspirat en escenes concretes de la pel·lícula del mateix títol de’n Ridley Scott, aquest disc conceptual que ens explica l’ascens i posterior cl atellada d’un gangster és al·lucinant. Brutal. Si la peli m’arriba la meitat que el disc ja estaré content.

Eardrum (Talib Kweli)
En Talib Kweli és un dels MCs que més m’agrada, tot i els seus entrebancs. Eardrum és el seu millor disc desde Train of Thought/Reflection Eternal. La seva cantarella t’absorbeix com una aspiradora, i et fa seguir-lo per un tunel rítmic que no saps a on et durà.

A Weekend In The City (Bloc Party)
És un disc per escoltar atentament i deixar que el cervell descomposi en capes. Trepidant i preciós al mateix temps, de vegades sembla una composició fract al.

The Sepherd’s Dog (Iron & Wine)
Tot i que tots els discos d’Iron and Wine m’han agradat, el cert és que, sincerament, eren massa avorrits per escoltar-los d’una sentada. Cada disc, però, era una mica més interesant què l’anterior i amb The Shepherd’s Dog el nostre barbut amic Sam Beam ha aconseguit fer un disc emocionant i vibrant, amb un so més sofisticat que no renuncia a la seva delicadesa i atenció al detall habituals. Molt xulo.

Untrue (Burial)
Amb aquest títol i nom artístic aquest disc no pot ser alegre, oi? Però és una tristor bonica, embolcallada en vellut. No hi ha molta música electrònica que m’entusiasmi, però aquest disc m’hipnotitza.

8 Diagrams (Wu Tang Clan)
Després de més de 5 anys sense treure cap disc d’estudi, Wu-Tang Clan han gravat un disc brillant, amb una diversitat d’estils que molts han criticat com un defecte però que personalment trobo molt atractiva i estimulant. Un dels millors discos que enguany ha donat el hip hop.

Walls (Apparat)
El meu primer contacte amb Apparat va ser la seva col·laboració amb Ellen Allien al (recomanable) disc Orchestra of Bubbles, així que quan veure que Emusic.com venia el seu nou disc em va fer gràcia escoltar-lo. Aquest tiu és un arquitecte del so boníssim, i ha fet un disc amb un component pop molt maco.

Polònia, el PP, i una Merda Punxada en un Pal

2007-12-18T16:54:00.000Z

----------------
Escoltant: Of Montreal - The Past is a Grotesque Animal
via FoxyTunes

Promesas del Este (Eastern Promises, 2007), de David Cronenberg - La Crítica

2007-12-18T08:36:00.000Z

Promesas del Este (Eastern Promises, David Cronenberg 2007) explica la història d’un submón. Amb bastanta més mala llet que Negocios Ocultos (Dirty Pretty Things, Stephen Frears 2002) la pel·lícula ens mostra les vides d’uns inmigrants al Londres contemporani que proven de viure en una societat poc disposada a rebre’ls amb els braços oberts però a on els protagonistes de Negocios Ocultos maldaven per adaptar-se a la societat londinenca amb normalitat per trobar-se víctimes de la corrupció del sistema, els russos de Promesas del Este s’aprofiten d’aquesta mateixa corrupció per donar força a una màfia patriarcal basada al mateix temps en un codi d’honor reminiscent de la màfia italiana de El Padrino i en l’explotació sense escrúpols, ja sigui a través de la prostitució, el contraban o altres mitjans, d’altres inmigrants vinguts (o portats) de l’Europa de l’est indefensos davant del poder de la màfia coneguda com a vor v zakone. Amb una posada en escena que treu partit de la fredor dels suburbis londinencs i una utilització de la violència molt més continguda i focalitzada en moments concrets de la pel·lícula que a l’anterior Una Historia de Violencia (A History of Violence, David Cronenberg 2005), la pel·lícula aconsegueix crear una història colpidora i impactant, deutora en bona part de les interpretacions de Viggo Mortensen, Naomi Watts, Vincent Cassel i Armin Mueller-Stahl.

Quan la llevadora Anna Khitrova (Naomi Watts) ha d’atendre el part d’una noia russa que es presenta sagnant i plena de punxades d’agulla als braços durant el seu torn de guàrdia a l’hospital, només pot salvar al nadó a expenses de la vida de la jove mare. Quan descobreix que la mare portava a sobre un diari personal escrit en rus i comença a moure’s per traduir-lo. Això la posa en contacte amb el carismàtic Sr. Semyon (Armin Mueller-Stahl), patriarca rus d’una gran familia responsable de dirigir una sala de festes utilitzada principalment per inmigrants russos, el seu violent fill (Vincent Cassel) i l’inquietant Nikolai (Viggo Mortensen), i desencadena una cadena d’actes de violència que orbiten al voltant del petit diari personal i la informació que conté. Els esdeveniments se succeeixen amb el grau just (difícil d’aconseguir) de previsibilitat, en el què l’espectador copsa el que ha de passar poc abans de que efectivament succeixi, facilitant la inmersió en una història intensa i inmensament efectiva. Amb un argument que no és totalment original pel què té d’universal, unes escenes tremendes i un final ambigu, efectiu, una mica precipitat i amb un punt de tristor en David Cronenberg ha construït una història brutal, construïda a base de capes d’emocions que van del més primari a la sensibilitat més amagada. Per a mi és la seva millor pel·lícula.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Contravincle: A Lo Bloc de de l'Ivan Ferré també en parlen, i com que parlen de que en parlo m'agradaria aprofitar aquesta oportunitat per vincular-lo i fer un vincle rinxolat!

----------------
Escoltant: UGK - How Long Can It Last (Ft. Charlie Wilson)
via FoxyTunes

Blood Meridian, de Cormac McCarthy - La Crítica

2007-12-15T08:39:00.001Z

"Everywhere there were horses down and men scrambling and he saw a man who sat charging his rifle while blood ran from his ears and he saw men with their revolvers dissassembled trying to fit the spare loaded cylinders they carried and he saw men kneeling who tilted and clasped their shadows on the ground and he saw men lanced and caught up by the hair and scalped standing and he saw the horses of war trample down the fallen and a little whitefaced pony with one clouded eye leaned out of the murk and snapped at him like a dog and was gone."

Blood Meridian, de Cormac McCarthy

La lectura de Blood Meridian, de Cormac McCarthy, és una experiència intensa. Sabia per algunes referències que aquesta novel·la està considerada una obra mestra de l'autor i una de les millors novel·les que ha donat la literatura nordamericana contemporània, i també que era extremadament violenta i difícil de llegir. Tot això que sabia, en realitat, no va aconseguir que estigués gaire preparat per tot el que vaig trobar en començar a llegir les primeres pàgines del llibre. per començar, l'anglès era difícil, molt difícil, amb un estil d'escriptura barroc i líric que em demanava un esforç desacostumat en la lectura. Com m'ha passat altres vegades llegint llibres en anglès, vaig trigar unes quantes planes a sintonitzar amb la veu de l'escriptor i en trobar la musica interna de les paraules a la que ens adaptem sovint sense saber-ho quan llegim en els nostres idiomes materns. Un cop vaig aconseguir, però, trobar el ritme amb el que va estar escrita la història la màgia de la literatura es va fer present i em va fer recordar una altra vegada que l'escriptura és un art i que el total és més gran que la suma de les parts. Blood Meridian és un western ambientat a l'antic oest de la dècada de 1850 a on seguim les desventures d'un grup de pistolers que volen fer diners venent les cabelleres dels indis per a què la noblesa Europea en pugui fer perruques. El personatge que protagonitza més consistentment la història és el noi, que als 15 anys s'uneix al grup de caçadors d'indis, però el focus d'aquest protagonisme, sense abandonar mai del tot al noi, s'allunya d'ell durant bona part de la novel·la per mostrar-nos el fer i desfer d'altres personatges que prenen dimensions mítiques, com el cruel i sovint més gran que la pròpia vida Jutge Holden, el sanguinari Capità Galton o el descregut i covard antic Sacerdot. Sense una estructura clàsica de plantejament, nus i desenllaç la novela descriu un panorama de violència desenfrenada i cruel sense sentit a on tots són els dolents i que, tanmateix, mai no arriba a repel·lir i en la que l'important no és tant la violència en si mateixa com les reaccions, o la mancança d'elles, dels diferents personatges davant de la mateixa. Fent del llenguatge un instrument de precissió tallant com un escalpel i amb uns malabarismes idiomàtics brillants i sorprenents, la sensació que dona és què l'autor és un boig amb una visió extremadament pessimista de la natura humana. Amb l'aparent hipòtesi què la violència és el tret més característic dels éssers humans i del "progrés" de la història, ens trobem davant d'una inmensa novel·la, difícil, complexa, misteriosa, captivadora, colpidora i oberta a interpretació, què se't fica a dins com una punyalada i es queda clavada tallant la respiració. En la meva memòria la tinc arxivada a la mateixa categoria que Waiting for the Barbarians, de J.M. Coetzee, que fins ara no havia trobat una companyia literària mereixedora d'acompanyar-la. Una puta obra mestra.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Joc de Rol, o Donde Hubo Brasa...

2007-12-12T10:25:00.000Z

... queda rescoldo.

Feia molts anys que no em cridava l'atenció cap joc de rol. En el seu moment vaig dedicar massa, massa, massa, massa i massa caps de setmana a aquest tipus de joc i l'àrea rolera del meu cervell es va cremar. O això pensava. Llegint una anotació de Wkr he arribat a un blog que no coneixia, A Una Urna Griega, a on hi ha una ressenya llaminera de Polaris: Chivalric Tragedy at Utmost North.

Polaris és un joc narratiu per a 4 jugadors què s'aparta bastant dels jocs de rol als que estic acostumat. D'entrada no hi ha director de joc ni, entenc, daus, i funciona en funció d'unes frases pista a partir de les quals els jugadors van creant una història col·laborativament. A més, la funció de cada jugador varia progressivament conforme avança el joc. L'extraordinaria recensió que ja he esmentat és insuperable, de manera que a ella us remeto.

El joc em sembla molt interesant i estic valorant seriosament fer-me'n amb una còpia [Es pot comprar a Indie Press Revolution]. Crec que pot agradar al grup amb qui acostumo a jugar. Mmmm... fins i tot el traduïria per a què estiguessin disposats a jugar-hi.

----------------
Escoltant: Joan Amèric - Dirariu Boreal (Epicentre)
via FoxyTunes

Set Tota La Vida (Mishima, 2007) - La Crítica

2007-12-10T16:35:00.000Z

"Diu que et transporta a un altre planeta, t'inflama el cor amb mil somriures i del cel fa caure espurnes d'or per cada moment que tornes a viure"

Set Tota la Vida, Mishima

Set Tota La Vida és el quart disc del grup barceloní Mishima, el seu segon album en català. Seguint la línia de pop elegant d’anteriors treballs, Set Tota La Vida representa un progrés notable tant en la qualitat dels seus arranjaments musicals com en les seves lletres. Amb els seus 36 minuts, aquest és un disc curt amb resonàncies hipnòtiques. Musicalment és molt el·laborat, amb un protagonisme important de la guitarra acústica, el piano i la bateria. Molt ben produït i, a falta d’un mot millor, majestuós. Amb lletres menys críptiques que als discos el·laborats, el disc forma un conjunt proper més pensat per escoltar-lo mentres es condueix sense pressa sota la pluja què per sonar en una discoteca. Un grandíssim disc de batecs ressonants.

Disponible a emusic.

[Escrit originalment per a Xelu.net ]

La Brújula Dorada, de Chris Weitz - La crítica

2007-12-10T09:57:00.000Z

Vaig anar a veure LA BRÚJULA DORADA esperant una montanya russa i vaig trobar un tren de la bruixa tronat. Pot no ser correcte parlar d’una pel·lícula comparant-la amb la novel·la que l’alimenta, però... és que recull tan poc la primera de la segona que se’m fa difícil, impossible, no preguntar-me què se n’ha fet de la personalitat rebel de la Lyra, de la majestuositat asprosa dels Gipcis, de la fredor distant de’n Lord Asriel, del misteri que envolta a les bruixes o de l’emoció que ressona a la història de’n Pullman. De tot això a la peli no en queda res. Però res de res. Els aconteixements són reconeixibles, els personatges és diuen igual però, amb la possible excepció de la Srta Coulter i en Iorek Byrnisson, han perdut tota sustància. La peli no fa més què tirar pel camí fàcil, defugint tot aspecte potencialment polèmic o punt narrativament complicat de la història (el funcionament de la bruixola, la natura de la profecia, el paper de l’església, l’ambigüitat de molts personatges, el vincle entre els daemonis i els nens...). Fins i tot ens roben el final! El que a la novel·la original era un clímax brutal que mostrava sense maquillatge la duresa de Lord Asriel es queda en res. Literalment. Francament, sabent com continua la història... només pot anar a pitjor. En definitiva, quan els llums de la sala s’encenen la sensació que queda és el desig de beure molta Coca Cola.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Beowulf, de Robert Zemeckis - La crítica

2007-12-05T11:59:00.000Z

Beowulf és una de les llegendes èpiques anglosaxones més antigues (i extenses) conegudes. La seva creació està datada entre el segle VIII i XI, i la història explica les aventures de l'heroi Beowulf al llarg de tota la seva vida enfrontant-se a en Grendel, un gegant monstruós que terroritza el poble Danès d'Heorot, a la seva mare, una mena de bruixa maligna de l'aigua, i a un drac molt relacionat amb el seu passat. En Robert Zemeckis, conegut per ser l'artífex de pel·lícules tan populars com les que composen la trilogia de "Regreso al Futuro", "Qui va enganyar a en Roger Rabbit" o "Forrest Gump", ha escollit aquesta antiga llegenda per donar cos a una pel·lícula d'acció i fantasia en la que porta a l'últim extrem la tecnologia de digitalització d'actors reals amb la que ja va experimentar a la pel·lícula infantil "Polar Express". L'expressió "portar a l'últim extrem", en aquest cas, no és només una figura retòrica: treient partit de les tècniques cinematogràfiques desenvolupades pels cinemes de gran format tipus IMAX, l'equip que ha el·laborat aquesta pèl·licula l'ha dissenyat per a poder ser exhibida en 3 dimensions reals (més o menys) a les sales preparades per a fer-ho, gràcies a la utilització d'unes ulleres polaritzades que semblen ulleres de joguina tretes d'una botiga de "tot a 1 €". A Barcelona els multicines de La Maquinista tenen una sala dedicada a projectar la pel·lícula amb aquest sistema, així què vaig cedir a la meva curiositat i vaig anar-la a veure. I va ser màgic. Un cop posades les ulleres van començar els títols de crèdit, i tot d'una les lletres del títol van començar a caure des del cel i es van quedar flotant a 2 metros escasos del meu nas, i ja no vaig poder deixar de somriure en el poc menys de dos hores que dura la pel·lícula. Batalles, dracs, monstres, l'Angelina Jolie, tempestes al mar, l'Angelina Jolie, castells, fogueres, l'Angelina Jolie, tots ells, i l'Angelina Jolie també, van aparéixer davant dels meus ulls com si davant meu s'hagués obert una finestra a un món fantàstic, cada fletxa disparada cap a mi feia que els meus reflexes m'impel·lisin a esquivar-la, cada gota de sang (i n'hi ha molta) que esquitxava la pantalla em feia patir per la higiene de la meva, d'altra banda molt neta, roba. Em falten les paraules per explicar-vos, i que m'entengueu, fins a quin punt em va impactar la perfecció amb la què es recreen les 3 dimensions a la pel·lícula. Mai no havia vist res tan espectacultar, en tota la meva vida, en una pantalla de cinema.

I la peli? Se'm fa difícil ser equànim. Tant vaig gaudir què no puc desentrellar l'aspecte tècnic del narratiu. Dit això: La peli està molt bé. La història està dividida en 2 meitats molt diferenciades: una primera part durant la qual en Beowulf, jove, fatxenda, ambiciós i assedegat de glòria i de fer-se un nom inmortal que perduri pels segles dels segles, arriba a Heorot per ajudar al poble a desfer-se del monstre Grendel, i una segona meitat en la què Beowulf, envellit, ha estat coronat rei d'Heorot i viu assetjat pel remordiment i la vergonya per raons què no puc avançar sense esbudellar el suspens de l'història i a de responsabilitzarse del resultats de les seves accions passades. Tant a la primera com a la segona meitat en Beowulf es dibuixa com un heroi humà, capaç d'error i carregat de defectes però coratjós i capaç d'enfrontar-se als perills més grans. El personatge és objecte d'una evolució creïble, com evolucionen també els personatges secundaris què l'envolten, com el seu capità, la reina i el rei què el va precedir (interpretat, no se si pot dir-se així, per l'Anthony Hopkins). Les escenes d'acció són, simplement, brutals, i treuen un gran partit de la tecnologia de les 3 dimensions. Els monstres són monstruosos. La recreació històrica em va semblar molt interesant, i reflecteix la brutalitat què devia ser la vida a Europa durant els primers segles del cristianisme. Aquest darrer aspecte, l'inici del cristianisme, també queda reflectit indirectament, i se'ns mostra un moment històric de canvi de paradigma durant el queal el Déu únic dels cristians va anar substituïnt, progressivament, les tradicions d'una època heroica inspirada en la tradició nòrdica dels Víkings i dels bàrbars dels què en Beowulf i els seus contemporanis van ser els darrers representants. La divisió en dos meitats clarament separades per un període d'anys què estructura a la pel·lícula permet veure alguns dels canvis provocats per aquesta transició. "S'ha acabat l'època dels Herois. El Déu dels cristians ha fet què ja no sigui necessària", li diu en Beowulf al seu amic Wiglaf. La set de glòria, l'heroisme autèntic, l'ambició i la redempció són alguns altres dels temes que queden recollits amb bastanta fortuna en aquesta història què en realitat no pretén ser res més què un entreteniment màgic i brutal, què no és poc.

Us recomano molt i molt què feu l'esforç d'anar a La Maquinista (no cobro comissió) a veure-la en 3 dimensions, de veritat.

[Escrit originalment per a Xelu.net ]

Bang! , d'Emiliano Sciarra

2007-12-04T11:10:00.000Z

BANG!

Us heu despertat? Bé, doncs continuem.

BANG! Aquest és un joc de cartes ambientant al Far West dels Spaghetti Westerns. Està pensat per a ser jugat per 4 a 7 persones i la caixa afirma què una partida dura 30 minuts, indicatiu de l’elevat nivell intelectual dels creadors del joc, ja què en el nostre cas sempre s’acosten més a l’hora sencera de durada.

BANG! Al principi del joc l’atzar, aquest gran demòcrata, asigna un rol a cada jugador què determinarà els seus objectius al llarg del joc. Així, el Sheriff ha d’aconseguir matar a tots els bandolers. Els ajudants del Sheriff han d’ajudar al Sheriff a matar a tots els bandolers (per això es diuen ajudants del Sheriff, per si algú no ho havia copsat), els bandolers han de matar al Sheriff (com a mínim, no tenen gaires escrúpols) i el renegat ha de renegar i matar primer als bandolers i després al sheriff, per robar-li la bossa, la vida i, per damunt de tot, la feina de sheriff. Part de la gràcia del joc vé donada perquè l’únic personatge “públic” és el sheriff, mentres que tots els altres mantenen el seu rol en secret fins al moment què perden la vida.

BANG! Un cop repartits els rols comença el ball. A cada ronda, cada jugador roba 2 cartes i en juga tantes com vol. Algunes cartes tenen un efecte inmediat, mentres que l’efecte d’algunes altres és manté fins a què un altre jugador utilitza una carta que li permeti eliminar la primera. Posiblement, espereu a sentir això, la carta més important del joc, segur que us sorprendrà, la què permet en última instància complir els nostres objectius, és un toc de geni, és diu, no us ho podeu imaginar, BANG!

BANG! Les cartes BANG! (repeteixo, BANG!) simbolitzen un tret disparat pel personatge què juga la carta a algú altre. En un principi només es pot disparar als jugadors què tens inmediatament a la dreta o a l’esquerra, però conforme avança el joc apareixen cartes que permeten disparar a jugadors més llunyans o fins i tot disparar més vegades. A la que sona un BANG!, si l’oponent no té manera de defensar-se, perd un punt de vida (això és fàcil: hi ha punts de vida. Si et quedes sense, mors). Altres cartes permeten recuperar vida (són cartes de birra!), utilitzar cavalls per fugir o empaitar altres jugadors llunyans, tornar-se boig i començar un tiroteig indiscriminat, desafiar a un altre jugador a un duel, ficar a algú a la presó, etc. A més, cada jugador té, a més d’un rol, un personatge què, al seu torn, té algunes característiques especials: alguns disparen més lluny, altres són lladres, i varis personatges més propis dels Spaghetti Westerns.

BANG! BANG! El joc és molt dinàmic i molt divertit, té èxit en un tipus de joc què en realitat és difícil fer bé, el gènere del puteo. El component d’atzar és gran, però la varietat de cartes és prou gran com per permetre un marge de maniobra considerable. El punt què fa què el joc funcioni, crec, rau en el caràcter secret del rol de tots els jugadors tret del Sheriff. Això fa què, si bé no es pot dir què el joc sigui d’estratègia, si què és de psicologia i t’has de dedicar a estudiar els patrons d’atac (BANG!) dels altres jugadors per decidir quins són els teus objectius i com xoquen (o no) amb els teus.

BANG!, en definitiva, és un joc molt divertit, què funciona molt bé i què dona molt més de si del que podria pensar-se en un primer moment. Recomanat queda.

Trobareu més informació i links interesants a regles i demés (o comprar-lo) a LaPCra.

I evidentment, l'obligat link a Boardgamegeek.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Supersalidos (Superbad, Greg Mottola, 2007)

2007-12-04T10:08:00.000Z

He vist Supersalidos.
Supersalidos?
Sí, Supersalidos.
Però tiu... què fas... quines coses veus...
Si, bé, tu l'has vist?
No.
Doncs a callar la puta boca.
...
...
...
D'això... I què tal estava?
...
...
...
Està molt propera a ser una gran merda...
...
...
...
Això sí, rius... una mica... I diuen molt "polla".
...
...
...
Pfffff... quines coses veus...

Doncs això.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

It's the end of the world as we know it

2007-11-29T11:35:00.000Z

And I feel fine.

REM End Of The World As We Know It (And I feel Fine).

[via FoxyTunes / R.E.M.]

That's great, it starts with an earthquake, birds and snakes, an aeroplane and Lenny Bruce is not afraid. Eye of a hurricane, listen to yourself churn - world serves its own needs, dummy serve your own needs. Feed it off an aux speak, grunt, no, strength, Ladder start to clatter with fear fight down height. Wire in a fire, representing seven games, a government for hire and a combat site. Left of west and coming in a hurry with the furies breathing down your neck. Team by team reporters baffled, trumped, tethered cropped. Look at that low playing! Fine, then. Uh oh, overflow, population, common food, but it'll do. Save yourself, serve yourself. World serves its own needs, listen to your heart bleed dummy with the rapture and the revered and the right, right. You vitriolic, patriotic, slam, fight, bright light, feeling pretty psyched.

It's the end of the world as we know it. It's the end of the world as we know it. It's the end of the world as we know it and I feel fine.

Six o'clock - TV hour. Don't get caught in foreign towers. Slash and burn, return, listen to yourself churn. Locking in, uniforming, book burning, blood letting. Every motive escalate. Automotive incinerate. Light a candle, light a votive. Step down, step down. Watch your heel crush, crushed, uh-oh, this means no fear cavalier. Renegade steer clear! A tournament, tournament, a tournament of lies. Offer me solutions, offer me alternatives and I decline.

It's the end of the world as we know it. It's the end of the world as we know it. It's the end of the world as we know it and I feel fine.

The other night I dreamt of knives, continental drift divide. Mountains sit in a line, Leonard Bernstein. Leonid Brezhnev, Lenny Bruce and Lester Bangs. Birthday party, cheesecake, jelly bean, boom! You symbiotic, patriotic, slam book neck, right? Right.

It's the end of the world as we know it. It's the end of the world as we know it. It's the end of the world as we know it and I feel fine...fine...

(It's time I had some time alone)

Fira JocJoc

2007-11-27T17:13:00.000Z

Aquest dissabte (1 de novembre) a Tona celebren la setena Fira JocJoc, la "fira del joc i la joguina diferent". I la diferència, en aquest cas, és bona.

Tot i que la fira està molt orientada als més petits, els més o menys grandets que sigueu afeccionats als jocs de taula més sofisticats també podreu trobar-hi el vostre racó.

Entre altres coses s'organitzarà:

Un camp de jocs pels més petits. Molt i molt recomanable.
Una exhibició comercial de jocs.
Es concedirà el premi del VI CONCURS DE CREACIÓ DE JOCS.
Al vespre se celebrarà la trobada JOCS A LA CARTA, restaurant ludoteca a on molt de nosaltres portarem els nostres jocs (eurogames, sobretot) i tothom podrà jugar als què vulgui i provar-los.

Podeu trobar més informació al web oficial i al web de La Guarderia Teatre.

Si us agraden aquestes coses, és una trobada què val la pena.

If You're Feeling Sinister: Live at the Barbican (Belle and Sebastian, 2005)

2007-11-22T14:52:00.000Z

Sovint s'ha dit que "If You're Feeling Sinister" és un dels millors, si no el millor, discs de Belle & Sebastian. Jo no sabria que dir-vos, em falta perspectiva, em falten coneixements musicals, i no puc dir que m’agradi més que altres discos de B&S, però el cert és què és un molt bon disc d’un molt bon grup. El cas és què els propis membres del grup han declarat, en algunes ocasions, que aquest àlbum conté les seves millors cançons molt malament enregistrades. Per això quan van tenir la possibilitat d’enregistrar, ja amb mitjans tècnics (i econòmics) adequats, un directe (la història és llarga) es van llençar com un sol home a replicar, amb l’ordre original, les cançons que formaven part de “If You’re Feeling Sinister”. El resultat? “If You’re Feeling Sinister: Live at the Barbican” , només disponible en versió digital. Espectacular.

Si, com jo, voleu pagar per ell el podreu trobar a l’Itunes i a e-music

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Intimitat, de Hanif Kureishi

2007-11-22T09:47:00.000Z

Adaptació per a l'escena de Gabriela Izcovich

Traducció de Joan Sallent
Dirigida per Javier Daulte
Producció La Villarroel

Del 3 de novembre de 2007 al 6 de gener de 2008

Sinopsis a www.lavillarroel.cat

Realment el seu matrimoni és un fracàs? O senzillament està tenint una crisi de valors? Està deixant-se portar per una passió? Pot l’amor durar eternament? “La intel•ligència consisteix a saber valorar allò que nosaltres hem creat”, li diu Asif al seu amic Javier perquè reflexioni sobre la seva parella i no tanqui les portes a la vida que té construïda. Però Javier, després de sis anys de convivència, està decidit a començar una nova etapa.
La resposta a aquestes preguntes va creant una història sobre l’escenari, barrejant-se amb el sentiment de culpa, els records, la por a allò desconegut i l‘esperança de trobar la felicitat.

Repartiment

- Joel Joan
- Clara Segura
- Pepo Blasco
- Elena Fortuny
- Josep Julien

Opinió

Vam anar a veure-la quatre persones i a cap de nosaltres ens va agradar l'obra. Pel que he llegit, tant la novel·la original com la versió teatral en castellà presentada al Teatre Lliure (amb el mateix director però amb actors diferents) plantejaven una història bastant dramàtica i realista sobre la pèrdua de la il·lusió en la parella després de X (ves a saber quants) anys de matrimoni i com aquesta pèrdua provoca el trencament de la parella. I el cert és què el tema és dramàtic, el guió és dramàtic, la posada en escena és dramàtica... però en Joel Joan és un pallasso. La seva aportació a l'obra és una interpretació histriònica amb tints d'slapstick zen què no fa més què diluir l'impacte emocional que, d'altra manera, l'obra podria tenir, tot eclipsant, en el mal sentit, als personatges interpretats per la Clara Segura (a qui se li permet expressar la seva queixa per aquest eclipsament, això si) i uns fantàstics Josep Julien i Pepo Blasco. La posada en escena és, sino original, interesant i eficaç, i en realitat la història és prou intensa com per emocionar i fer pensar en alguns moments. Si et quedes només amb els diàlegs, els personatges estan molt ben explicats i és fàcil identificar-se amb un o altre depenent de les experiències pròpies. En resum, una obra que podria haver estat notable i que es queda amb un aprovat justet per culpa dels excessos interpretatius de'n Joel Joan, l'home d´un sol registre.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Los Americanos, por Goyo Jiménez

2007-11-21T15:14:00.000Z

Quin riure, qui el va parir!

Nick Cave & Warren Ellis - The Assassination of Jesse James By The Coward Robert Ford (BSO)

2007-11-13T11:22:00.000Z

Amb no poques excepcions, no sóc un gran aficionat a la música instrumental, però no m'he pogut resistir a la combinació Nick Cave / Warren Ellis.

Feia molt de temps que un disc no m'emocionava com aquest. Pell de gallina, pelos como escarpias, goose bumps, whatever.

Per si tenia poques ganes de veure la peli...

Mishima - Miquel a l'accés 14

2007-11-13T10:01:00.000Z

Mishima ha presentat el seu nou disc, "Set Tota La Vida". Per a mi és una magnífica notícia, i encara més que es pugui comprar a emusic.com.

Per a cel·lebrar-ho aqui teniu "Miquel a l'accés 14", un tema de l'anterior disc, "Trucar a casa, recollir les fotos, pagar la multa".

Cuatro Amigos, de David Trueba - Una crítica

2007-11-11T23:16:00.000Z

Aquesta novel·la me la va deixar una amiga i, d'entrada, no em sentia especialment atret per la idea de llegir-la. He de dir que entraven en joc una sèrie de prejudicis què ara no em vé de gust explicar en detall, però què no vaig trigar massa temps en llegir en començar a llegir el llibre, degut en part al desig de, per una vegada, no deixar passar massa temps abans de tornar quelcom que m'ha estat deixat i en part com a manera de deixar passar el temps perquè m'arribé, per correu, un llibre que tenia més ganes de llegir (ja ha arribat). Així doncs, vaig començar el llibre sense la millor de les predisposicions, i les primeres pàgines no van fer més que confirmar les meves escases expectatives. Quatre amics lloguen una furgoneta per marxar de vacances per les Espanyes, iniciant el què ells anomenen les seves "veinte mil leguas de viaje subnormal". Els quatre amics són en Claudio, repartidor de cervesses enemic de la responsabilitat i amb el cervell guardat a la polla, en Blas, grassonet lleig i calv amb un gran complexe d'inferioritat obsessionat per trobar l'amor però què sempre es queda a "casi follamos", en Raúl, presoner d'una relació agobiant i pare recent reticent de dos bessons amb una marcada tendència al sadomaso i en, Solo, protagonista personal i narrador en primera persona de la història, cínic amargat què fa poc ha tallat, espantat de la possibilitat de ser feliç, amb la que creu que hauria estat la dona de la seva vida. Amb aquests ingredients comença el que en el cinema seria una "road movie" que s'anticipa una mica idiota i recolzada en l'humor més barroer. Poc a poc, però, la història va a anar prenent tombs inesperats i es va anar amarant d'una qualitat agredolça que desde la riallada més sonora deixa veure una tristesa profunda i té resonàncies, desde la exageració, amb experiències i coneixences que tots podem haver tingut durant la nostra vida. Sense caure mai en recursos fàcils l'argument es va desenvolupant entre situacions sorprenents i sòlidament construides, amb una escriptura enginyosa i absorvent que fa difícil apartar-se de la seva lectura. Al final, aquest llibre ha resultat ser una agradable sorpresa, demostra una vegada més (com si això fos una sorpresa) què els prejudicis molta vegada s'equivoquen, i em fa pensar què és una llastima que en Trueba fill no hagi escrit més noveles (bé, en té una altra escrita abans... així que ja tinc deures...). Al final, la dolçor s'esvaeix entre l'agror, i penso en ella com una novela molt trista.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Sleuth, de Kenneth Brannagh - Una crítica

2007-11-10T15:37:00.000Z

L'Andrew Wyke (Michael Caine) és un famós (i molt ric) escriptor de novel·les de misteri a qui la seva dona a abandonat per una persona més jove, en Milo Tindle (Jude Law). Com que en Milo i la dona de l'Andrew volen casar-se, aquest darrer li paga una visita a l'Andrew per a tractar de convencer-lo de que li concideixi el divorci a la seva dona, cosa a la que en un principi no sembla estar massa predisposat. Aquest és el punt de partida de LA HUELLA, basada originalment en una premiada obra de teatre i de la qual en Joseph L. Mankiewicz ja en va fer una versió cinematogràfica al 1972, protagonitzada per Laurence Olivier (fent de Andrew Wyke) i, curiosament, Michael Caine (donant vida al seu oponent, Milo Tindle). L'adaptació de la versió que comentem avui ha estat dirigida per l'irlandés Kenneth Brannagh i adaptada desde l'obra de teatre original pel premi nobel de literatura Harold Pinter.

Al llarg de tota la pel·lícula és molt evident l'origen teatral de l'obra, i és probable que aquest tret es vegi reforçat per la marcada influència que té el teatre en l'estil de dirigir de'n Kenneth Brannagh. Això no és un tret negatiu, ni molt menys, només vol dir que el pes de la història recau en la magnífica interpretació dels dos protagonistes i en la inquietant relació que s'estableix entre tots dos. El joc d'humiliació i dominació que duen a terme, en el que el paper d'humiliador i humiliat salta de l'un a l'altre continuament, respira una constant amenaça de tragèdia i mostra el monstre irracional que sovint alimenta la gelosia i el desig de demostrar la pròpia superioritat. En Kenneth Brannagh, sense floritures però amb eficàcia, composa un joc d'imatges i il·lusions materialitzat sobretot en la modernísima casa de l'Andrew Wyke que és l'escenari únic de la pel·lícula i en les inquietatnts imatges del joc malsà que registren les càmeres de seguretat de la casa, tot cedint el protagonisme als 2 actors, que construeixen 2 personatges complementaris i amb personalitats molt contrastades.

Al final, l'únic retret que li puc fer a la pel·lícula és que el desenllaç, després de tant ballar, és una mica (només una mica) insatisfactori, però això no treu que en conjunt la pel·lícula sigui molt recomanable, malgrat les negatives crítiques que ha rebut a la premsa especialitzada. Ara em moro de ganes de veure la primera versió de la pel·lícula i veure com un Michael Caine més jove fa el paper de l'histriònic Milo Tindle.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Travels in the Scriptorium (Paul Auster) - After-reading impressions

2007-11-04T16:58:00.000Z

[Continuación de esta y esta entrada]

Pues bueno, me corrijo de nuevo: si era metaliteratura. Como cuento funciona bien, me ha gustado bastante. Es uno de aquellos libros que funcionan mejor a nivel oral: está escrito para ser leído en voz alta, por su cadencia y la musicalidad de la prosa. Curioso, pelín tramposo y recomendable sólo si te gusta Paul Auster. Se lee en un plís, vale la pena darle una oportunidad.

Travels in the Scriptorium (Paul Auster) - On reading impressions

2007-11-02T08:09:00.000Z

[Continuación de esta entrada]

Me recuerda un poco (a muuuucha distancia) a la monumental Waiting for the Barbarians, de J.M. Coetzee, con un aire de ciencia ficción que no tengo claro si se mantendrá. Es más interesante la historia (ficticia por el momento, o ficticia dentro de la ficción) de Sigmund Graf que la de Mr. Blank. En verdad es interesante, pero no para tirar cohetes. No está siendo lo que esperaba (no metaliteratura) pero me está gustando. Sigo "in the dark", no se que va a pasar.

Donnie Darko, de Richard Kelly - Una crítica

2007-11-01T21:01:00.000Z

"You're right, actually. I am pretty- I'm, I'm pretty troubled and I'm, I'm pretty confused. But I. . .and I'm afraid. Really, really afraid. Really afraid. But I... I... I think you're the fucking Antichrist."

Donnie Darko

Hi ha pel·lícules, històries, que comences a veure, llegir, escoltar, sense saber ben bé perquè, potser sense massa ganes, però amb les que estableixes una sintonia tan perfecta que et transporten a una altra esfera de pensament. Són històries que et corprenen, que capturen l'atenció i que durant el temps que estàs amb elles aturen l'avançar del temps i et fan un nus a la gola, que són experiències en si mateixes i que quan s'acaben et fan sentir un buit a la boca de l'estòmac i no tens ganes de fer massa res per no contaminar la sensació una mica psicotròpica amb que t'han deixat. Així ho visc jo, en ocasions, si més no. Donnie Darko l'he viscut així. Amb això no vull dir que l'hagi entés per complert... i després de, als pocs minuts d'haver acabat la pel·licula, llegir la interpretació donada pel propi director... encara l'entenc menys... però intueixo una mica poc el seu significat. Je je. I és què la pel·lícula transmet una sensació d'extranyesa esquizofrènica que comença, però no acaba, amb el pertorbat adolescent Donnie Darko que dona títol i protagonitza la història. Una cadena malsonesca de relacions causals al·lucinògenes fa que en Donnie, després d'haver sobreviscut miraculosament a un extrany accident domèstic gràcies a l'ajuda d'una al·lucinació en forma de conill sinistre, es vegi empés a intentar evitar, o tal vegada provocar, un final del món que li ha estat profetitzat que tindrà lloc 28 dies, 6 hores, 42 minuts i 12 segons en el futur. Amb aquest punt de partida comença una història surrealista, difícil d'entendre d'una manera lògica però fàcil de seguir i dificil d'escapar-hi. En Donnie, però també la seva família, els seus professors, companys d'institut, amics, la seva psquiatra, i altres personatges (inclós en Frank, el conill) estan ben dibuixats i interaccionen com els instruments d'una sinfonia, per a composar una de les històries més hipnòtiques i al·lucinants què he vist darrerament.

[Escrit originalmente per a Xelu.net ]