dimarts, 22 de juliol de 2008

Tears Dry On Their Own (Amy Winehouse)

Amy Winehouse està sota els focus de l'atenció pública permanentment per les raons equivocades. Prou pena té, i prous problemes, amb la seva tempestuosa vida com perquè a sobre la societat li clavi les urpes impertinents de la seva tafaneria malsana. Quan dic això mai falta qui em diu que forma part d'una estrategia comercial i jo sempre penso "un colló". La noia té problemes i números per quedar-s'hi, i si s'ho ha buscat o no és un altra tema, el cas és que no em sembla que ara tingui control sobre la seva vida. En realitat, l'única raó que hauria de fer - la mereixedora d'atenció és que és una lletrista i cantant formidable.


Tears Dry on Their Own - Amy Winehouse




All I can ever be to you,
Is a darkness that we knew,
And this regret I've got accustomed to,
Once it was so right,
When we were at our high,
Waiting for you in the hotel at night,
I knew I hadn't met my match,
But every moment we could snatch,
I don't know why I got so attached,
It's my responsibility,
And you don't owe nothing to me,
But to walk away I have no capacity

[Chorus:]
He walks away,
The sun goes down,
He takes the day but I'm grown,
And in your way, in this blue shade
My tears dry on their own,

I don't understand,
Why do I stress A man,
When there's so many bigger things at hand,
We could a never had it all,
We had to hit a wall,
So this is inevitable withdrawal,
Even if I stop wanting you,
A Perspective pushes true,
I'll be some next man's other woman soon,

I shouldn't play myself again,
I should just be my own best friend,
Not fuck myself in the head with stupid men,

[Chorus]

So we are history,
YOUR shadow covers me
The sky above,
A blaze only that lovers see

[Chorus]

I wish I could say no regrets,
And no emotional debts,
Cause that kiss goodbye the sun sets,
So we are history,
The shadow covers me,
The sky above a blaze that only lovers see,

[Chorus]

[x2]
He walks away,
The sun goes down,
He takes the day but I'm grown,
And in you way,
My deep shade,
My tears dry

divendres, 18 de juliol de 2008

Watchmen, el trailer!

Hauria de poder dir moltes coses, però és que m'he quedat sense paraules...

dijous, 17 de juliol de 2008

Before the Devil Knows You're Dead, de Sidney Lumet - Una Crítica


"May you be in heaven a full half hour before the devil knows you're dead."

Proverbi irlandés

La pel•lícula explica la història de dos germans que planegen un robatori per solucionar els seus problemes econòmics. El robatori es complica i la culpabilitat persegueix als seus germans, incapaços d’assumir la magnitud de la seva errada. La pel•lícula està explicada a través de talls intercalats en el temps que serveixen per explicar els diferents esdeveniments a través dels diferents punts de vista dels seus protagonistes. La pel•lícula aconseguiex comunicar molt bé el caràcter fracassat d’ambdós germans, uns enormes Ethan Hawke i Philip Seymour Hoffman. No menys enorme, si bé menys important a la pel•lícula, és una Marisa Tomei a qui mai havia vist interpretar tan bé i amb una amplitud de registres tan variada. L’Ethan Hawke és el germà petit, pare i marit fracassat menyspreat per la seva exdona i incapaç de fer-se càrrec econòmicament de la pensió de la seva filla i, en general, de la seva vida. El seu germà gran aparenta ser un ejecutiu d’èxit, però la realitat és que la seva adicció a les drogues l’ha portat a dilapidar la seva fortuna i es veu obligat a estafar l’empresa per a la qual treballa. Incapaç de renunciar a la seva façana de triomfador i d’home autosuficient serà ell qui planejarà el robatori al voltant del qual gira tota la història, pressionant el seu germà perquè s’encarregui de l’execució del crim mentres ell es manté allunyat, amb no gaire eficàcia, de qualsevol tipus de risc. Així, mentres el germà petit és un home trencat que ha perdut tot rastre d’assertivitat i no pot rebutjar la pressió del seu germà gran, aquest és un prodigi d’egoïsme disposat a qualsevol cosa amb tal de solucionar els seus problemes econòmics més inmediats. Entre els dos germans hi ha el personatge interpretat de la Marisa Tomei, dona d’un i amant secreta de l’altre, rica en matisos i el personatge més real que trobarem a una pel•lícula suggerent i absorvent, amb un guió que treu partit tant de les paraules dels personatges com d’allò que no diuen, amb escenes que ensenyen i que ressonen entre si, amplificant l’impacte de la narració. Quantes coses es poden dir amb una mirada? En Philip Seymour Hoffman en podria escriure un llibre sobre això, i només amb la mirada. Com les capes d’una ceba, la pel•lícula condueix, estrat rere estrat, a l’espectador cap a un final funest, més terrible per previsible. Magnífica. Com un glop d’aiguardent que crema i escalfa i ens deixa amb els ulls plorosos.




[Escrit originalment per a Xelu.net]

dimecres, 16 de juliol de 2008

Tengen Toppa Gurren Lagann (天元突破グレンラガン, 2007) - Una Crítica

Tengen Toppa Gurren Lagann, sèrie de nom impronunciable que en 27 episodis ens explica la història d’en Simon l’Excavador, la brigada Gurrenn Lagann i els seus esforços per salvar la humanitat de dos dolents molt dolents. Aquesta sèrie proporciona una experiència curiosa. En ella tots els tòpics més primaris de l’anime (i de l’adolescència masculina, si m’apureu) es fan realitat: violència, pits, acció irreflexiva, pits, solució de tots els problemes a través de la confrontació violenta, pits, pobre nen desgraciat i desemparat que assolirà un destí grandiós a través de la lluita armada, pits, adrenalina, pits, velocitat, pits, acudits idiotes, pits. En total, fins aquí, he pogut comptabilitzar un total aproximat de 2,5 (mig més, mig menys. Característiques, no pits, obviously) característiques clau de la sèrie que, sumades, haurien de fer pensar que no val res i que el seu visionat ha de tenir efectes neurotòxics clínicament significatius. I en realitat no és així... bé... deixe-m’ho en que no és cert que no valgui res... de fet em sembla que el seu valor no és pas petit, i no com a document demostratiu de com de baix pot arribar a caure, malpensats, que no vaig per aquí. Com sou. El cas és que la sèrie aconsegueix admirablement explicar una història èpica de dimensions còsmiques que interessa i, sobretot, diverteix. Més enllà de l’absurditat dels personatges i de la comicitat impossible dels combats la sèrie triomfa amb un pols narratiu frenètic i un plantejament en dos meitats que expliquen els primers i els darrers anys de la història d’en Simon l’Excavador i els seus companys. Amb l’espiral com a símbol, la història comença amb la humanitat condemnada a viure en ciutats subterrànies, en una mena de nova edat mitjana, mentres la superfície del planeta és controlada per uns homes bèstia que utilitzen una tecnologia molt superior per mantenir la humanitat oprimida. Un dia en Simon l’Excavador (penseu-hi, excavar nous túnels i espais subterranis és la única manera que té la humanitat d’expandir-se mínimament) troba, enterrada, una misteriosa clau espiral i un misteriós cap de robot. Misteriosament, una misteriosa casualitat fa que just llavors un monstre en forma de drac, tot misteriós ell, travessi la cúpula que fa de sostre del poblat d’en Simon i l’ataqui i la fortuna vol, vés quin misteri, que en Simon i el seu amic, l’eixelebrat Kamina, valent, lleial, rebel i encefalograma pla a parts iguals, descobreixin que la clau en espiral serveix per activar el cap de robot que, en resposta a les emocions d’en Simon, els permet defensar el poble i sortir a la superfície. D’aquí en endavant la història es precipita en una lluita constant contra l’imperi dels homes bèstia primer i després contra els éssers que van afavorir la reclusió subterrània original de la humanitat. Al llarg d’aquest periple la humanitat haurà de tornar a unir-se i ressorgir de les seves cendres només per estar a punt de cremar-se de nou. Amb uns rivals memorables i una evolució notable de la psicologia dels personatges (poc difícil donat que partien d’una psicologia pràcticament inexistent) la sèrie té una potència visual brutal i connecta moltíssim amb uns impulsos primaris que no per primaris són més fàcils de fer funcionar a nivell narratiu. Al meu entendre la sèrie ha tingut un èxit desmesurat, tant a nivell d’aficionats com entre la crítica especialitzada. No és veritat, com s’ha dit, que sigui una obra mestra, però se li ha de concedir que és una sèrie notable i que aconsegueix fer realitat la sobreexplotada expressió de “la suma és més gran que les seves parts”. Recomanable.

Hipervincles relacionats

  • Tengen Toppa Gurren Lagann a ANN
  • Tengen Toppa Gurren Lagann a la Wikipedia


[Escrit originalment per a Xelu.net]

dijous, 10 de juliol de 2008

Clàudia


Oi que és guapa? Amb el seu llibret i la seva calculadoreta...

Ja em cau la baba...

dilluns, 7 de juliol de 2008

Professor Layton and the Curious Village i la Nintendo DS

Aquest cap de setmana he acabat el joc del Professor Layton and the Curious Village per la Nintendo DS. És un joc de misteri estructurat al voltant de molts, molts, molts i molts trencaclosques de lògica amagats a un poble curiós...

Et fa trencar la closca a base de bé. M'ha agradat moltíssim. Hi ha una segona part, i una tercera, en preparació. Les esperaré content.

A dia d'avui la Nintendo DS és la millor consola que he tingut, sense cap mena de dubte. Ara estic a punt d'acabar l'Spiderman 3, sorprenentment divertit, i començant el joc Hotel Dusk, una mena de novela de misteri interactiva que m'està agradant molt. Ja en parlaré...

També tinc pendent parlar del Legend of Zelda: The Phantom Hourglass com és mereix una obra mestra així.

De moment, us deixo amb el trailer del Professor Layton.

dijous, 3 de juliol de 2008

Incandescence, de Greg Egan - Una Crítica


Quan em sento hiperbòlic, que és sovint, tinc tendència a pensar que en Greg Egan és l’únic escriptor de ciencia ficció de veritat que existeix. En el sentit marcià de l’expressió. Ningú com ell descriu una realitat humana (transhumana, de fet) tan radicalment transformada per la ciència, amb una visió còsmica que abarca milenis i anys llum de distància, o es pren tan seriosament la base científica de la seva ficció. I a sobre sap escriure. Només se li ha de donar una ullada a l’absoluta meravella que són els seus reculls de contes o novel·les com Permutation City o Quarantine per captar la seva mestria estructurant narracions o el seu domini del llenguatge. És ben cert que sobresurt més en les distàncies curtes dels contes que en les novel·les, amb certa tendència a la precipitació al desenllaç. És ben cert, també, que aquesta mestria no l’exerceix en la mateixa mesura a totes les seves novel·les que, sempre arribar mai a ser dolentes, son dispars en la seva qualitat (i si no llegiu Teranesia si teniu nassos). La imaginació no se li pot qüestionar, no li falla mai, però sí que se li pot retreure (i tanmateix és qüestió de preferències) que l’equilibri entre ciència i ficció de vegades se li’n va de les mans. Això és un prejudici meu, que les novel·les les llegeixo per que m’expliquin històries i no perquè em donin classes. Així, a Incandescence, la seva darrera novel·la, adopta una estructura pràcticament idèntica a la molt més reeixida Schild’s Ladder, sense absorvir al lector com sí que ho aconseguia aquesta darrera. Schild’s Ladder era una novel·la exigent, difícil, que tensava la capacitat de visualització i de raonament abstracte i matemàtic del lector fins a límits insospitats, però que era gratificant i hipnòtica si es perserverava en la seva lectura gràcies a una història sorprenent. Incandescence és igualment difícil, possiblement fins i tot més, però té al darrera una història descompensada, poc teixida, aspra i, llavors, menys recompensant. Sense l’ajuda que el propi autor, a través del seu web, dona per entendre els principis físics que fan de fonament per l’història, és impossible de seguir. Amb l’ajuda i tot... jo he comença a gaudir-ne en deixar d’intentar entendre en detall els raonaments físics dels protagonistes. Una de les dites més famoses del finat Arthur C. Clarke va ser que “qualsevol tecnologia prou avançada és virtualment indiferenciable de la màgia”. És una bona manera d’expressar la meravella del futur descrit per Egan en aquesta novela i, en bona mesura, a Schild’s Ladder. I és aquesta, la visió de futur, la principal virtut de Incandescence, que justifica sobradament la seva lectura. Un futur pessimista, al meu entendre, on la victòria de la inteligència ha donat lloc a l’avorriment en un univers pràcticament desprovist de límits per travessar, a on només la trobada de nous límits permet encendre una petita espurna d’esperança.

En resum, Incandescence és una novel·la irregular, difícil i àrida, que se’m fa difícil recomanar a no ser que, com jo, sigueu incondicionals de l’autor. Si heu llegit les novel·les anteriors i us han agradat no deixeu de llegir aquesta, si no és així... agafeu Permutation City o qualsevol dels reculls de contes i tindreu una bona lectura garantida.

Hipervincles Rellevants


[Escrit originalment per a Xelu.net]

dimecres, 2 de juliol de 2008

Hancock!

Ni Superman ni nasos! Hancock!

Spiderman 3 i Nintendo DS

Mai he estat aficionat als jocs tipus arcade, la veritat, però l'Spiderman 3 per la Nintendo DS em té al·lucinat. En mala hora em vaig comprar aquesta consoleta...