divendres, 28 de setembre de 2007

His Dark Materials, la crítica

LA MATÈRIA OBSCURA (His Dark Materials) és una trilogia escrita per l’autor anglès Phillip Pullman entre 1995 i 2000. Està formada per tres llibres, tots ells publicats en català per Editorial Empúries:

- Llums del nord (The Northern Lights, 1995)
- La daga (The Subtle Knife, 1997)
- El llargavistes d’ambre( The Amber Spyglass, 2000)

La història s’enmarca en el gènere fantàstic. Tot i que s’ha comercialitzat com a literatura infantil, després d’haver-lo llegit em sembla que està més a l’abast dels adults que dels nens o nenes. Amb una incorrecció política digna de menció i una prosa del més alt nivell, els tres llibres expliquen les aventures dels nens Lyra Bellacqua i (a partir del segon llibre) Will Parry mentres fugen de l’Església i del mateix Déu intentant fer realitat una profecia de la que ells no en són coneixedors. El pes de la història recau sobre les seves joves espatlles, però mentre recorren un món (i més d’un) que sembla un reflexe victorià del nostre, tindran l’ajuda de bruixes, giptians (els gitanos del món de Lyra), osos polars que parlen, aeronautes en globus, àngels, daemonis i altres personatges sorprenents. L’estructura de la narració no s’aparta gaire de la d’altres trilogies conegudes (les més evidents el Senyor dels Anells i els Llibres de Terramar), però a nivell argumental no té absolutament res a veure amb cap d’elles. Així, cadascun dels llibres aporta una nova capa de complexitat a la història que canvia lleugerament el significat del llibre anterior i empeny a seguir llegint com poc llibres (i menys sèries de llibres) m’han empés en els darrers anys.

A LLUMS DEL NORD trobarem un plantejament de l’història, a on seguirem de prop les aventures de la Lyra i l’interès és, per dir-ho d’alguna manera, local. A la ciutat d’Oxford algú està segrestant els nens. Lyra Bellacqua, que, per algun motiu que trigarem a conéixer, ha crescut sense pares rodejada pels catedràtics de l’Universitat Jordan d’Oxford, abandona tot el que coneix en cerca de tots els nens, i emprén un viatge que la portarà al pol nord, a on descobrirà qui són els seus pare, qui ha segrestat els nens i per quin motiu, i que la realitat del seu món és molt més complexa del que ningú sabia.

A LA DAGA, A la ciutat d’Oxford (però no el mateix Oxford) algú està acosant al nen Will Parry i a la seva mare. Tot sembla suggerir que els perseguidors busquen uns papers que el pare de Will, desaparegut molts anys abans, els va deixar en custòdia. En Will es veu obligat a abandonar a la seva mare per a protegir els papers i buscar el seu pare, però a qui acabarà trobant és a la Lyra. Perseguits tots dos, faran causa conjunta per a trobar els pares respectius (i no, no són el mateix) i descobriran que del resultat de les seva cerca depén el futur de tota la creació.

A EL LLARGAVISTES D’AMBRE en Will i la Lyra seran perseguits per totes les forces celestials (sí, sí, el mateix Déu) i es veuran obligats a fer els més grans sacrificis per ... fins aquí puc llegir...

Com faré sempre, us recomano que llegiu la versió original anglesa, perquè els traductors som uns piltrafilles que destrossem obres i aquesta està bellament escrita i millor narrada. Només us diré que en Philip Pullman té més llibres i que no veig el moment de llegir-los (amb el perill de decepció que això comporta). Us recomano també que correu, que no espereu a que acabin la pel·lícula del primer llibre (programada per nadal, no us perdeu el tràiler) i què no deixeu passar l’oportunitat de llegir una de les millors històries que ens ha regalat el gènere fantàstic.

[Escrit originalment per a www.xelu.net]

ReGenesis, la crítica


No és la primera vegada que intento vendre la idea de què ReGenesis és una de les millors sèries dels darrers anys, i sens dubte la millor sèrie de ficció científica que s’ha fet mai. A Canada, d’on vé la sèrie, ja han emés 3 temporades i sembla ser que hi ha una quarta en camí. La història gira al voltant de NorBAC (The North American Biotechnology Advisory Commission), un laboratori internacional co-finançat per les administracions americana, mexicana i canadenca, amb la funció, en paraules d’un dels seus protagonistes:

“Science is on the verge of unlocking the secrets of life. There are genetics programs out there underway right now, that make the Manhattan Project look like a bunch of fucking babies playing with lego blocks, and you're thinking about amputating the only organization that's actually minding the goddamn store”

[Intent de traducció: La ciència està a un pas de desxifrar els secrets de la vida. En aquests moments, fora d’aquí hi ha programes de recerca genètica que fan que el Projecte Manhattan sembli una colla de putos nens jugant amb blocs de Lego, i esteu pensant en amputar l’única organització que posa ordre al maleït lloc]

I això és un resum perfecte de la sèrie. Al llarg dels capítols van apareixent alguns dels temes més importants que la bioètica planteja a la societat actual: la clonació, els aliments transgènics, l’adicció a les drogues, el dret a decidir sobre la propia salut, l’equilibri ecològic, les armes biològiques, el creacionisme, ... De fet, la sèrie té un component pedagògic més gran del que pugui semblar amb un primer cop d’ull als episodis. El grau de documentació científica és brutal, sovint aclaparador, amb el suport del Genomics Ontario Institute (què al seu espai web proporciona una guia per a cada capítol, amb les bases científiques, contingut multimèdia, un glossari i altres tipus de materials) i les reflexions sobre les implicacions socials dels temes tractats són serioses i fan pensar.

Però si bé tot això és el cervell de la sèrie, no és la seva ànima. Els capítols són emocionants i esfereïdors en quant perfectament creïbles, els personatges són sòlids, rics i complexos, les interpretacions brillants. Un dels aspectes destacables és l’equilibri exquisit que aconsegueix la història entre les línies argumentals a més llarg termini (conspiracions en l’ombra, grups terroristes internacionals, freqüent oposició de l’opinió pública, etc.) i les d’interés més inmediat (les vides dels protagonistes, els casos puntuals amb que s’han d’enfrontar, les complicades relacions laborals), així com la manera d’orquestrar la relació entre totes elles.

És veritat que no és una sèrie fàcil. Si sou dels que quan us assenteu davant de la pantalla és per no pensar, no intenteu apropar-vos-hi. Si, en canvi, esteu disposats a veure, escoltar, reflexionar-hi i prendre-us seriosament una història que reflexa alguns aspectes de la nostra realitat actual que sovint menystenim però què plantegen els desafiaments més importants amb que mai s’ha enfrontat l’espècie humana i el conjunt del planeta (què exagero? I una puta merda), us trobareu amb una de les sèries de més qualitat que ha donat la televisió en molts anys.

[Escrit originalment per a www.xelu.net]

dimarts, 18 de setembre de 2007

Tailàndia, les fotos

Ja estan disponibles, a la sempre excitant web www.xelu.net, part de les fotos del viatge a Tailàndia.

Aprofiteu per a donar un tomb per Xelu. Es una web personal que està creixent, i que en poc temps pot donar algunes sorpreses.

Les fotos, una gran majoria si més no, les més maques que hi trobeu, són obra de Lady Gemma, que és i serà una crack i també donarà que parlar. Temps al temps.

Actualització: Slideshow de Tailàndia via Google Picasa

dissabte, 8 de setembre de 2007

"La brújula dorada", el trailer

Después de alucinar con el libro, el tráiler me deja sin palabras. Como la película esté a la altura de las expectativas que tengo ahora mismo...

dissabte, 1 de setembre de 2007

Tailandia, setmana 2

Doncs be, a falta d'un parell d'hores per agafar l'avio de tornada aprofito per completar la cronica. El que vindra despres es un viatge de 9 hores, 3 hores d'espera a l'aeroport d'Amsterdam, i poc mes d'una hora cap a El Prat. I ja esta! Baixar del globus i tornar a la rutina diaria, que no es que estigui malament, pero despres d'aquests 16 dies rodant mon...

Ho haviem deixat a Chiang Rai...

EL CAMI DELS ELEFANTS

Durant la resta de dies el dimoniet que em burxa l'esquena em donara pel sac de tant en tant, pero res que no sigui perfectament soportable i en el moment d'escriure aixo ja fa dies que ni me'n sento. El cas es que despres de l'excursio pel Mekong a veure les timotribus vam decidir fer una excursio en elefant per la selva. Jo patia una mica, despres de l'experiencia del dia anterior esperava una turistada de tres parells de mangos i a mes no es pot dir que el temps fos el millor acompanyant perque no va parar de ploure en tota la nit i el mati s'ha llevat nuvol, pero hem carregat l'optimisme a tope i cap als elefants s'ha dit. El principi de l'excursio ha estat molt maco, prop d'una hora molt agradable en barca pel riu i el temps ha aguantat, i com que estava nuvol i corria airet no ha fet massa calor. La barca ens ha dut al port d'una petita vila a elefant entre el riu i la muntanya. Donar platans al elefants es molt divertit, pero veure'ls estirar les trompes per intentar engrapar el menjar dels turistes (com que estan encadenats (els elefants) no ho aconsegueixen) es una mica depriment. De qualsevol manera, ens han fet pujar a una precaria torre de fusta desde la qual muntavem a sobre dels elefants. En Gabri i la Berta han muntat primer, en un elefant tamany M, i despres em muntat la Gemma i jo en un elefant tamany XXXXXL alt com un Sant Buda i enorme com un elefant enorme. La rao d'aquesta diferencia de tamanys, com els Tailandesos s'encarreguen de recordar-me cada poca estona, es... i atents, perque ho dire alt pero no ho repetire... QUE ESTIC GRAS! Anyway, un cop pujats comensa l'aventura, i una aventura ha estat, us ho aseguro, perque el cistellet al que estavem assentat es bambolejava alegrement i els cables d'alta tensio passaven a fregar, i a sobre els nostres elefants tenien complexe de cabra salvatge i els seus conductos els seguien la corrent. No se sap que es el vertigen fins que no has pujat un caminet enfangat de 50 cm d'amplada i una inclinacio de 45 graus amb una caiguda a pic a un dels marges a sobre d'un elefant de 3 metres d'alsada amb un cistellet bambolejant. Fa molta por, i crec que parlo per tots quan dic que ha estat una de les aventures mes grans dels viatge. La selva es maquissima, i l'excursio durava 2 hores, 1 de pujada i una de baixada, i tinc un blau enorme a la part de dintre de la cuixa esquerra de la forsa amb que m'apretava contra el cistellet. Despres em anat a viure altres tribus, menys exotiques que les del Mekong pero mes autentiques, la majoria d'elles vingudes fa un parell de segles desde la xina i que viuen en racons mes o menys amagats de les muntanyes en unes condicions bastant pobres. El guia era bastant amic d'una de les tribus i em dinat al pati de la casa d'una familia. Un dia molt interesant.


MAE HON SONG, O EL VERD DEL NORD

Desde Chiang Rai hem hagut d'agafar un avio fins a Mae Hon Song, al nord del pais. Aquesta regio es a on viuen les dones Karen, que us sonaran mes si us dic que son les dones girafa. L'hotel a on hem estat era una passada, i mes que un hotel era una mena de projecte comunitari que donava feina a gent de les tribus del voltant i fomentava el turisme alternatiu i ecologic. Eren unes cabanetes amb molt encant situades entre camps d'arros "didactics", que es podien visitar per entendre com funcionava aquest cultiu. Els cambrers i cambreres no son professionals del ram, com ja he dit son gent de les tribus del voltant, i es nota perque venen a parlar amb tu i et donen conversa i et fan preguntes, pero sense que en cap moment et sentis incomode. Molt curios. Aquesta zona es com canviar de pais (aquesta sensacio l'hem tingut mes d'una vegada, Tailandia es un pais amb una diversitat brutal), i si us agraden les muntanyes es poden veure alguns dels paissatges mes bonics que pogueu imaginar. El mes maco que em vist, pero, es un petit poble 100% xines al peu d'un llac que esta just a la frontera amb Myanmar. Es un raco paradisiac, amb un aspecte totalment diferent al de la resta de pobles que hem vist. La gent tambe era molt diferent a la de la resta del pais, tots son xinesos i son molt suspicasos i desconfiats. Els nens no somriuen i quan els mires fiquen cara de mal humor. Despres vam aprendre que fins fa 10 o 20 anys escasos (don't remember exactly) aquest poble vivia del cultiu de l'heroina i que un dels grans capos del narcotrafic tailandesos vivia per les rodalies, aixi que potser aixo explica la seva desconfiansa envers els forasters. Hem fet una cosa que m'ha fet moltissima ilusio: un dinar totalment xines, pero xines de veritat, sense fregits, ni lollitos de plimavela, ni celdo aglidulce. Fa de mal explicar que hem menjat perque la meitat de coses no se que eren, no totes ens han agradat pero la valoracio ha estat mes que positiva. Bonissim. Un milio de plats. Fins a l'hora de sopar pensavem que no seriem capasos de menjar mes. I em comprat un Budita pollon que fa pipi brutal, ja us l'ensenyare.

HOP, HOP, HOP! CAP A KRABI!

Avui hem agafat 3 avions! 3! Amb una mitja de 3 hores d'espera entre avio i avio! Ha estat molt pesat, pero es que hem anat de l'extrem mes al nord a l'extrem mes al sud del pais. Avui hem anat a Krabi, una de les platges que va quedar tocades pel
Tsunami de fa un parell d'anys. El lloc es paradisiac, unes platges i unes illes brutals. El temps no ha acompanyat gaire, pero en general ha plogut poc i hem pogut fer moltes excursions. Les anecdotes principals son: 1) hem fet una excursio d'un dia sencer amb en Raul Tidor i la Montse Maso! 2) ens hem trobat amb una tempesta al mig del mar quan anavem en barqueta i durant un moment pensavem que volcavem. Doncs aixo, en Raul i la Montse han estat 5 setmanes per Laos, Tailandia i rodalies, i em coincidit a Krabi. Hem anat a veure illes amb ells i a fer snorrrrkeling (buseig de superficie). En el moment d'escriure aixo ja deuen haver tornat a les catalanes terres. Ha estat molt be i em meravella que haguem pogut quedar a l'altra punta del mon! Aquests dies han estat bastant relaxants, i ens hem dedicat a veure illes, fer snorrrrrkeling, menjar collonudament, veure cocktails tirats de preu, dormir, i en Gabri i la Berta a fer-se massatges. Una de les excursions va comensar malament, plovent i amb una tripulacio una mica borde a la barca, pero les platjes i els racons eren espectaculars. A la tornada, pero, com ja he apuntat, es va girar el vent i va arrencar a ploure, i el motor de la barca no era capas de vencer el corrent que ens allunyava del lloc a on haviem de desembarcar, aixi que vam haver de fer una mica de rodeig i ningu anava massa tranquil. Tambe vam veure un poble musulma flotant que al capdavall resulta que no flotava tant, nomes que estava construit sobre plataformes i amb la marea alta donava la sensacio de surar a sobre del mar,  i vam fer una excursio en canoa molt maca. Una altra anecdota: vam veure una de les platges a on van rodar LA PLAYA, el trunyo de peli de'n Leonardo di Caprio, i em vaig comprar la novela per a l'avio, perque en Raul diu que es molt millor que la peli i la que jo duia desde Barcelona ja l'he acabat. TORNEM A BANGKOK!!

LES ALSADES DE BANGKOK, LES TITELLES TAILANDESES I EL MONSTRE DE CHATUCHAK

La primera nit de la nostra segona visita a Bangkok vam a anar a veure un espectacle de titelles tradicionals. La primera sorpresa es que comensa amb l'himne reial del pais i et fan aixecar (ho he dit, que es el pais mes monarquic que he visitat?), pero superada l'impressio l'espectacle esta molt ben pensat. Vam veure l'origen dels eclipses de lluna segons la mitologia thai i hindu. Aquest espectacle va guanyar el premi al millor espectacle de titelles tradicionals de Praga al 2006, i com que es mereixedor de mes atencio de la que puc dedicar-li ara, nomes us dire que vam gaudir-ne molt i que properament ja escriure sobre ell.
Al principi del viatge, durant la nostra primera visita a Bangkok, vam pujar a un dels edificis mes alts de Bangkok. Es l'edifici del Banyan Tree, un hotel de luxe de 59 plantes, que es diu rapid. A partir de la planta 42 tot son bars i restaurants de mes o menys luxes, i el primer de tots ells no es, pels standars occidentals, massa car. El cas es que fan sopars de cuina tailandesa en una terrassa desde la que es domina tot Bangkok, i haviem parlat de fer alla el darrer sopar abans de tornar a Sepain, que diuen per aqui. I dit i fet! Un sopar ES-PEC-TA-CU-LA-RRRRR! Pero el sopar empalidia al costat de les vistes que l'envoltaven. Si no ho he dit abans ho dic ara: Bangkok es enorme, monstruos, inabastable. Desde la terrasa es veien els llums de la ciutat que s'estenien fins a on arribava la vista, i el que manca d'ambientacio ho posaven els llampecs que es veien a la llunyania. Esfereidor. Insuperable. Insuperable, vull dir, fins que 20 minuts mes tard vam pujar al terrat de l'edifici, a sobre del pis 59. Alla hi ha un bar amb el ben escollit nom VERTIGO desde el qual la vista es encara mes esparverant. Guai, molt guai.
I finalment, el darrer mati: el mercat de Chatuchak! Gran com tots els Hostalets de Balenya. Es monstruos, i el monstre ens ha pogut. Aqui pots trobar de tot, i hi hem gastat els nostres darrers Bahts. Hi hem passat tot el mati, i les 3 linies que he escrit aqui no li fan justicia... pero es que em queden 3 minuts de saldo internetero... segur que  m'he deixat de dir coses... Xevi prepara la wii que vaig a buscar-la... el millor viatge que he fet... petons a tots, en unes hores ja haurem tornat.