Witch Hunter Robin (ウィッチハンターロビ, 2002), Una Crítica

La sèrie segueix les activitats de la STN-J, la branca japonesa d'una organització mundial secreta anomenada "SOLOMON" que s'enfronta a l'ús maligne de la bruixeria. La protagonista de la sèrie és la Robin Sena, una caçadora de bruixes que té, ella mateixa, poders per a dominar el foc. Però la frontera entre els caçadors i els caçats és prima, i la Robin, juntament amb els seus companys de la STN-J, es veuran embolicats en el foc creuat entre l'administrador de la STN-J i la organització mare, "SOLOMON". Quin paper hi juga la Robin, a tot això?

Witch Hunter Robin és una de les millors sèries d'anime que he vist darrerament. Segurament és la que més m'ha agradat després de Fullmetal Alchemist (que segueix en primer lloc i es difícil que cap altra la superi). Amb una dosificació de la informació excepcional el misteri es desplega gradualment i amb un grau notable de suspens fins a arribar a un clímax molt satisfactori que demana a crits una continuació (cosa infreqüent). Els personatges són raonablement complexos i evolucionen continuament. La sèrie es divideix en dos meitats estructuralment ben diferenciades. La primera meitat té una estructura episòdica en la que cada capítol és bastant independent de la resta, seguint la fòrmula batejada per la wikipedia com a "monstre de la setmana". En aquesta primera meitat la Robin i els seus companys investiguen un cas de bruixeria per capítol, perseguint i capturant a la bruixa o bruixot corresponent. Ja he esmentat, però, que aquesta independència entre episodis és relativa, i cap a la meitat de la sèrie totes les llavors que, secundàriament al cas que ocupa cada capítol, s'han anat sembrant arrelen amb fermesa i neix una trama principal que ocuparà tot el que queda d'història, capgirant tot el que s'havia anat construïnt fins al moment. Cadascuna de les dues parts de la història, els episodis de caça de bruixes i els episodis a on s'aprofundeix en els motius que empenyen a l'organització secreta a perseguir-les, aconsegueix captivar l'atenció i construir una història molt atractiva que té la Robin al seu centre, actuant de catalitzador. En certa manera aquesta sèrie és hereva de còmics com els X-Men o sèries com Expediente X, però aconsegueix apartar-se d'elles establint una personalitat pròpia seriosa que dona més importància a la relació entre els personatges i la creació de suspens que a l'acció. És al·lucinant que els japonesos aconsegueixin amb dibuixos animats el que tan poques sèries occidentals aconsegueixen amb actors reals i molts més recursos: una història que val la pena veure.



Vincles Rellevants

• Witch Hunter Robin a la wikipedia (english)
• Witch Hunter Robin a la wikipedia (spanish)
• Witch Hunter Robin a Anime News Network (english)
• Witch Hunter Robin BlogOtaku (spanish)

[Escrit originalment per a Xelu.net]

I Si Un Dia No Hi Haguessin Notícies?

Creat per Ethan Bodnar, de The Blog

----------------
Escoltant: Ovidi Montllor - Sí,Senyor
via FoxyTunes

Los 12 Reinos (十二国記, Jūni Kokuki), Una Crítica

La Yoko és una estudiant d'institut japonesa. És una noia tímida, que sempre intenta agradar a tothom, és la primera de la classe i no és gens feliç. La seva vida és rutinària, monòtona i gris, fins que un dia, a classe, se li apareix al davant un home estrany que s'agenolla al seu davant i li jura lleialtat. "Accepta, accepta la meva lleialtat que el temps s'acaba. Accepta ràpid si us plau" vé a dir en Keiki, doncs així es diu el personatge. Confosa i sense saber com reaccionar la Yoko accepta i no passen gaires segons abans de que les finestres de l'aula esclatin en mil bocins i quelcom, dificil de dir el què, entra a l'habitació i comença a atacar tothom. La Yoko, aprenem, és la reina del país de Kei, a un altre món connectat al nostre. En Keiki aconsegueix salvar-la del monstre i se l’emporta, a ella i a dos companys seus, al seu món.

Juni Kokuki (Los Doce Reinos) és una llarga història adaptada a partir de la també llarga sèrie de novel•les de Fuyumi Ono. Al llarg de 45 capítols se’ns expliquen les històries corresponents a 7 de les novel•les, cadascuna d’elles en un arc argumental format per uns quants capítols. Les diferents històries segueixen, d’una banda, el creixement de la Yoko, que haurà de deixar enrera la seva inhibició i por permanents i ser capaç d’assumir les regnes del seu regnat i transformar-se en l’heroïna de la història. D’altra banda visitarem el ric passat i la mitologia del món dels 12 regnes i, poc a poc, anirem entenent com està organitzat i la seva relació amb el nostre món. El que trobarem aquí és la recreació d’un món fantàstic d’un abast imaginatiu enorme, comparable al de’n Tolkien en quant a coherència y a grau de detall. No tots els arcs argumentals tenen el mateix nivell d’interès, però aquest sempre és alt. L’animació i el dibuix són, gairebé sempre, extraordiaris. De quan en quan et trobes un capítol que sembla que li hagi tocat animar-lo al becari, però això és poc freqüent i fà ràbia, cert, però es dilueix en la festa pels ulls que és la resta de capítols. No és, s’ha de dir, una sèrie d’acció. Bona part de la història es construeix a base de diàlegs i de reflexions sobre el món en el que es troben, amb un paper important de la psicologia dels personatges. És, en essència, una història de personatges, i tots ells evolucionen i se’ns ofereixen desde diferents punts de vista que els descriuen molt bé. Una altra història és que el sistema de govern per designació divina que descriu la sèrie revolti el meu esperit democràtic, pero això és secundari. També cal dir que la sèrie està inacabada. Ja he esmentat que els 45 capítols inicials es basen en 7 de les, fins ara, 11 novel•les escrites sobre le món dels 12 regnes. Els responsables de la sèrie d’animació han anunciat la seva intenció de fer més capítols, però consideren que amb les novel•les escrites fins ara no tenen prou informació i estan esperant a que se n’escriguin més. És una llàstima perquè una de les històries més maques i amb més suspens queda inacabada. No se si la serie es clourà algun dia, però per la meva banda espero fervorosament que sigui així, perquè de veritat que m’ha agradat molt. A poc que us interesi la fantasia i el món de l’animació aquesta és una sèrie que no s’ha de deixar escapar. No se si m’atreviria a qualificar-la d’obra mestra però no deixa de ser una meravella i un regal per a la imaginació.

P.S. Us incloc un tros de capítol del primer arc argumental. Per cert, acabo de veure que el doblatge és absolutament patètic. Tireu de subtítols els que volgueu veure la sèrie, guanya moltíssim.



Vincles rellevants

• Pàgina oficial japonesa
• Pàgina oficial americana
• The Twelve Kingdoms a Anime News Network
• Los Doce Reinos a la Wikipedia (Spanish)
• The Twelve Kingdoms a la Wikipedia (English)
• Els Dotze Regnes al 3xl
• L'autor de les novel·les

[Escrit originalment per a Xelu.net]

L'Alegria d'Esperar Llibres

Estic molt content, perquè acabo de llegir a L'Illa dels Llibres que el que és, o com a mínim acabarà sent (tret de, tal vegada, en Miquel de Palol) el millor escriptor en català viu està a pocs mesos de publicar 2 llibres. Un recull de contes al Juny i la novel·la Fungus al 2009. La notícia detallada aquí.

----------------
Escoltant: Talib Kweli & Hi Tek - Too Late
via FoxyTunes

Iron Man, de Jon Favreau - Una Crítica

Si hi ha un subgènere que s’ha estès darrerament és el dels superherois, tant que amenaça desfer-se del prefixe i constituir-se en gènere per dret propi, per quantitat sino per qualitat, i també per èxit comercial. Suposo que el superheroi apel·la a quelcom que portem molts a dintre, al desig de ser especial i poder fer coses impossibles pels demés, increïblement valentes i que provoquen l’admiració. No és que com a figura narrativa sigui particularment novedosa, la mitologia n’està plena, d’herois amb poders extraordinaris i les històries superheròiques tiren molt de la mitologia. El principal problema per constituïr-se en gènere, al meu entendre, és el limitadíssim ventall de recursos narratius que empra. En certa manera vista una pel·lícula de superherois, vistes totes. I llavors hi ha les deconstruccions, és clar, com l’anticipada Watchmen, inspirada en la novel·la gràfica (aquest és un terme molt criticat, però jo el trobo útil, que voleu que us digui, per a distingir còmics amb una ambició i un abast narratiu per sobre de la mitja) homònima. Watchmen és una història impressionant, que tothom a qui agradin les històries de qualitat hauria de llegir, i es mereix una adaptació cinematogràfica que faci història. El temps dirà si la té. Les deconstruccions, deia, no deixen de ser intents de desafiar els recursos tradicionals d’un tipus d’història i en aquest sentit no les posaria al mateix sac que la resta del gènere o subgènere. Els ingredients típics d’una pel·lícula de superherois a més de ser típics semblen ser omnipresents, sobretot a les primeres entregues. És més, també és cert que els superherois, sovint, tendeixen a ser desequilibrats amb una vena psicòtica, violenta i feixista que s’agafen la justícia com volen. Això no treu que hi hagi pel·lícules de superherois que brillin amb llum pròpia i siguin fantàstiques pel·lícules de gènere fantàstic (valgui’m la fantàstica redundància), i em venen al cap les 2 primeres dels X – Men, les 2 primeres de Spiderman, la darrera de Batman, Hellboy, la primera de Matrix... Ara faré un parell d’afirmacions que es mereixen un parell de punts i part.

M’encanten les pel·lícules de superherois.

M’ha encantat Iron Man.

Iron Man no és cap gran pel·lícula, no té cap gran guió i ni tan sols està especialment ben dirigida. Fins i tot hi ha una crítica a la indústria d’armes absolutament superficial i que es contradiu a si mateixa continuament. Però el que és veritat és que Iron Man és una pel·lícula entretingudíssima, amb un protagonista que en el moment menys pensat esclata de tant carisma com té i uns efectes especials astoradors i que contribueixen moltíssim a la diversió. Com diuen a Las Horas Perdidas: “Si te aburres, es que estás muerto”. El Robert Downey Jr. fa una interpretació divertidíssima (i no només divertida, el paio ho fa molt bé, és l’ànima de la pel·lícula, un autèntic mamón si se'm permet la paraula) i els secundaris també cumpleixen més que bé. És una pel·lícula que no enganya ningú: vol divertir i diverteix. Si el que voleu es passar una estona molt divertida sense tenir la sensació de que insulten la vostra intel·ligència que no us importi pagar l’entrada de cine, que s’ho val. És una pel·lícula per menjar amb un bol enorme de crispetes i per sortir alegre del cinema. Per sortir del cinema, val a dir, després dels títols de crèdit, que tenen sorpresa Kinder al final.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: SFDK - No eres feo ni ná
via FoxyTunes