dimarts, 6 de maig de 2008

Iron Man, de Jon Favreau - Una Crítica


Si hi ha un subgènere que s’ha estès darrerament és el dels superherois, tant que amenaça desfer-se del prefixe i constituir-se en gènere per dret propi, per quantitat sino per qualitat, i també per èxit comercial. Suposo que el superheroi apel·la a quelcom que portem molts a dintre, al desig de ser especial i poder fer coses impossibles pels demés, increïblement valentes i que provoquen l’admiració. No és que com a figura narrativa sigui particularment novedosa, la mitologia n’està plena, d’herois amb poders extraordinaris i les històries superheròiques tiren molt de la mitologia. El principal problema per constituïr-se en gènere, al meu entendre, és el limitadíssim ventall de recursos narratius que empra. En certa manera vista una pel·lícula de superherois, vistes totes. I llavors hi ha les deconstruccions, és clar, com l’anticipada Watchmen, inspirada en la novel·la gràfica (aquest és un terme molt criticat, però jo el trobo útil, que voleu que us digui, per a distingir còmics amb una ambició i un abast narratiu per sobre de la mitja) homònima. Watchmen és una història impressionant, que tothom a qui agradin les històries de qualitat hauria de llegir, i es mereix una adaptació cinematogràfica que faci història. El temps dirà si la té. Les deconstruccions, deia, no deixen de ser intents de desafiar els recursos tradicionals d’un tipus d’història i en aquest sentit no les posaria al mateix sac que la resta del gènere o subgènere. Els ingredients típics d’una pel·lícula de superherois a més de ser típics semblen ser omnipresents, sobretot a les primeres entregues. És més, també és cert que els superherois, sovint, tendeixen a ser desequilibrats amb una vena psicòtica, violenta i feixista que s’agafen la justícia com volen. Això no treu que hi hagi pel·lícules de superherois que brillin amb llum pròpia i siguin fantàstiques pel·lícules de gènere fantàstic (valgui’m la fantàstica redundància), i em venen al cap les 2 primeres dels X – Men, les 2 primeres de Spiderman, la darrera de Batman, Hellboy, la primera de Matrix... Ara faré un parell d’afirmacions que es mereixen un parell de punts i part.

M’encanten les pel·lícules de superherois.

M’ha encantat Iron Man.

Iron Man no és cap gran pel·lícula, no té cap gran guió i ni tan sols està especialment ben dirigida. Fins i tot hi ha una crítica a la indústria d’armes absolutament superficial i que es contradiu a si mateixa continuament. Però el que és veritat és que Iron Man és una pel·lícula entretingudíssima, amb un protagonista que en el moment menys pensat esclata de tant carisma com té i uns efectes especials astoradors i que contribueixen moltíssim a la diversió. Com diuen a Las Horas Perdidas: “Si te aburres, es que estás muerto”. El Robert Downey Jr. fa una interpretació divertidíssima (i no només divertida, el paio ho fa molt bé, és l’ànima de la pel·lícula, un autèntic mamón si se'm permet la paraula) i els secundaris també cumpleixen més que bé. És una pel·lícula que no enganya ningú: vol divertir i diverteix. Si el que voleu es passar una estona molt divertida sense tenir la sensació de que insulten la vostra intel·ligència que no us importi pagar l’entrada de cine, que s’ho val. És una pel·lícula per menjar amb un bol enorme de crispetes i per sortir alegre del cinema. Per sortir del cinema, val a dir, després dels títols de crèdit, que tenen sorpresa Kinder al final.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: SFDK - No eres feo ni ná
via FoxyTunes

blog comments powered by Disqus