divendres, 25 d’abril de 2008

La Humilitat i els Gustos

Crec que gairebé tothom està convençut de la infal·libilitat dels seus gustos. Tots duem un crític a dintre, tots sabem que tots portem un crític a dintre i tots pensem que el crític que porta altri a dintre és més petit i menys saberut que el crític propi. El meu crític ho pensa, això, i n’és molt, de saberut. Més que el d’altri. Deu ser això el que explica que quan recomanem una pel·lícula, una novel·la, un disc o una obra de teatre que ens ha agradat especialment, i la nostra recomanació cau en sac foradat, ja sigui perque no en fan cas o, encara pitjor, perque n’hi fan i després no agrada, la reacció habitual (permeteu-me que, en bé de la concisió, generalitzi desde ja) sigui una combinació de incomprensió i justa indignació. Sobretot indignació, i justa. El primer que es tendeix a pensar quan a un amic no li agrada una pel·lícula, novel·la, obra, història en definitiva que nosaltres hem recomanat pensant que la seva qualitat era, com a mínim, digna de ser compartida, és que no l’ha entès. Margaritas para los cerdos, que diem en castellà. Pensem el mateix si el que no agrada no és quelcom deixat en préstec per nosaltres sino una pel·lícula, obra de teatre, concert, que hem vist plegats i que a un entusiasma i a l’altre embafa. Tempta pensar que és una qüestió de bon (el nostre) i mal (el d’altri) gust, però sovint és difícil agafar-se a aquest clau per falta d’antecedents que el justifiquin o abundància d’altres que el desmenteixin. En el fons parlem d’orgull ferit i a poc que us assembleu a mi sereu com nens, i quan es fereix l’orgull d’un nen aquest es rebota primer i després s’entristeix. Després el temps tot ho cura i més en aquest cas, que en el fons és tonteria i tot s’oblida amb la següent coincidència en un judici estètic. Entenem que els nostres gustos no són infal·libles perquè no ho són els de ningú, i que no és la infal·libilitat una virtut a la que l’estètica sigui receptiva, fa que no vingui al cas. I tots tan amics i a seguir recomanant, però ara amb humilitat.

blog comments powered by Disqus