It's the end of the world as we know it

And I feel fine.

REM End Of The World As We Know It (And I feel Fine).

[via FoxyTunes / R.E.M.]

That's great, it starts with an earthquake, birds and snakes, an aeroplane and Lenny Bruce is not afraid. Eye of a hurricane, listen to yourself churn - world serves its own needs, dummy serve your own needs. Feed it off an aux speak, grunt, no, strength, Ladder start to clatter with fear fight down height. Wire in a fire, representing seven games, a government for hire and a combat site. Left of west and coming in a hurry with the furies breathing down your neck. Team by team reporters baffled, trumped, tethered cropped. Look at that low playing! Fine, then. Uh oh, overflow, population, common food, but it'll do. Save yourself, serve yourself. World serves its own needs, listen to your heart bleed dummy with the rapture and the revered and the right, right. You vitriolic, patriotic, slam, fight, bright light, feeling pretty psyched.

It's the end of the world as we know it. It's the end of the world as we know it. It's the end of the world as we know it and I feel fine.

Six o'clock - TV hour. Don't get caught in foreign towers. Slash and burn, return, listen to yourself churn. Locking in, uniforming, book burning, blood letting. Every motive escalate. Automotive incinerate. Light a candle, light a votive. Step down, step down. Watch your heel crush, crushed, uh-oh, this means no fear cavalier. Renegade steer clear! A tournament, tournament, a tournament of lies. Offer me solutions, offer me alternatives and I decline.

It's the end of the world as we know it. It's the end of the world as we know it. It's the end of the world as we know it and I feel fine.

The other night I dreamt of knives, continental drift divide. Mountains sit in a line, Leonard Bernstein. Leonid Brezhnev, Lenny Bruce and Lester Bangs. Birthday party, cheesecake, jelly bean, boom! You symbiotic, patriotic, slam book neck, right? Right.

It's the end of the world as we know it. It's the end of the world as we know it. It's the end of the world as we know it and I feel fine...fine...

(It's time I had some time alone)

Fira JocJoc

Aquest dissabte (1 de novembre) a Tona celebren la setena Fira JocJoc, la "fira del joc i la joguina diferent". I la diferència, en aquest cas, és bona.

Tot i que la fira està molt orientada als més petits, els més o menys grandets que sigueu afeccionats als jocs de taula més sofisticats també podreu trobar-hi el vostre racó.

Entre altres coses s'organitzarà:

• Un camp de jocs pels més petits. Molt i molt recomanable.
  
• Una exhibició comercial de jocs.
• Es concedirà el premi del VI CONCURS DE CREACIÓ DE JOCS.
• Al vespre se celebrarà la trobada JOCS A LA CARTA, restaurant ludoteca a on molt de nosaltres portarem els nostres jocs (eurogames, sobretot) i tothom podrà jugar als què vulgui i provar-los.

Podeu trobar més informació al web oficial i al web de La Guarderia Teatre.

Si us agraden aquestes coses, és una trobada què val la pena.

If You're Feeling Sinister: Live at the Barbican (Belle and Sebastian, 2005)

Sovint s'ha dit que "If You're Feeling Sinister" és un dels millors, si no el millor, discs de Belle & Sebastian. Jo no sabria que dir-vos, em falta perspectiva, em falten coneixements musicals, i no puc dir que m’agradi més que altres discos de B&S, però el cert és què és un molt bon disc d’un molt bon grup. El cas és què els propis membres del grup han declarat, en algunes ocasions, que aquest àlbum conté les seves millors cançons molt malament enregistrades. Per això quan van tenir la possibilitat d’enregistrar, ja amb mitjans tècnics (i econòmics) adequats, un directe (la història és llarga) es van llençar com un sol home a replicar, amb l’ordre original, les cançons que formaven part de “If You’re Feeling Sinister”. El resultat? “If You’re Feeling Sinister: Live at the Barbican” , només disponible en versió digital. Espectacular.

Si, com jo, voleu pagar per ell el podreu trobar a l’Itunes i a e-music

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Intimitat, de Hanif Kureishi

Adaptació per a l'escena de Gabriela Izcovich

Traducció de Joan Sallent
Dirigida per Javier Daulte
Producció La Villarroel

Del 3 de novembre de 2007 al 6 de gener de 2008

Sinopsis a www.lavillarroel.cat

Realment el seu matrimoni és un fracàs? O senzillament està tenint una crisi de valors? Està deixant-se portar per una passió? Pot l’amor durar eternament? “La intel•ligència consisteix a saber valorar allò que nosaltres hem creat”, li diu Asif al seu amic Javier perquè reflexioni sobre la seva parella i no tanqui les portes a la vida que té construïda. Però Javier, després de sis anys de convivència, està decidit a començar una nova etapa.
La resposta a aquestes preguntes va creant una història sobre l’escenari, barrejant-se amb el sentiment de culpa, els records, la por a allò desconegut i l‘esperança de trobar la felicitat.

Repartiment

- Joel Joan
- Clara Segura
- Pepo Blasco
- Elena Fortuny
- Josep Julien

Opinió

Vam anar a veure-la quatre persones i a cap de nosaltres ens va agradar l'obra. Pel que he llegit, tant la novel·la original com la versió teatral en castellà presentada al Teatre Lliure (amb el mateix director però amb actors diferents) plantejaven una història bastant dramàtica i realista sobre la pèrdua de la il·lusió en la parella després de X (ves a saber quants) anys de matrimoni i com aquesta pèrdua provoca el trencament de la parella. I el cert és què el tema és dramàtic, el guió és dramàtic, la posada en escena és dramàtica... però en Joel Joan és un pallasso. La seva aportació a l'obra és una interpretació histriònica amb tints d'slapstick zen què no fa més què diluir l'impacte emocional que, d'altra manera, l'obra podria tenir, tot eclipsant, en el mal sentit, als personatges interpretats per la Clara Segura (a qui se li permet expressar la seva queixa per aquest eclipsament, això si) i uns fantàstics Josep Julien i Pepo Blasco. La posada en escena és, sino original, interesant i eficaç, i en realitat la història és prou intensa com per emocionar i fer pensar en alguns moments. Si et quedes només amb els diàlegs, els personatges estan molt ben explicats i és fàcil identificar-se amb un o altre depenent de les experiències pròpies. En resum, una obra que podria haver estat notable i que es queda amb un aprovat justet per culpa dels excessos interpretatius de'n Joel Joan, l'home d´un sol registre.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Los Americanos, por Goyo Jiménez

Quin riure, qui el va parir!

Nick Cave & Warren Ellis - The Assassination of Jesse James By The Coward Robert Ford (BSO)

Amb no poques excepcions, no sóc un gran aficionat a la música instrumental, però no m'he pogut resistir a la combinació Nick Cave / Warren Ellis.

Feia molt de temps que un disc no m'emocionava com aquest. Pell de gallina, pelos como escarpias, goose bumps, whatever.

Per si tenia poques ganes de veure la peli...

Mishima - Miquel a l'accés 14

Mishima ha presentat el seu nou disc, "Set Tota La Vida". Per a mi és una magnífica notícia, i encara més que es pugui comprar a emusic.com.

Per a cel·lebrar-ho aqui teniu "Miquel a l'accés 14", un tema de l'anterior disc, "Trucar a casa, recollir les fotos, pagar la multa".

Cuatro Amigos, de David Trueba - Una crítica

Aquesta novel·la me la va deixar una amiga i, d'entrada, no em sentia especialment atret per la idea de llegir-la. He de dir que entraven en joc una sèrie de prejudicis què ara no em vé de gust explicar en detall, però què no vaig trigar massa temps en llegir en començar a llegir el llibre, degut en part al desig de, per una vegada, no deixar passar massa temps abans de tornar quelcom que m'ha estat deixat i en part com a manera de deixar passar el temps perquè m'arribé, per correu, un llibre que tenia més ganes de llegir (ja ha arribat). Així doncs, vaig començar el llibre sense la millor de les predisposicions, i les primeres pàgines no van fer més que confirmar les meves escases expectatives. Quatre amics lloguen una furgoneta per marxar de vacances per les Espanyes, iniciant el què ells anomenen les seves "veinte mil leguas de viaje subnormal". Els quatre amics són en Claudio, repartidor de cervesses enemic de la responsabilitat i amb el cervell guardat a la polla, en Blas, grassonet lleig i calv amb un gran complexe d'inferioritat obsessionat per trobar l'amor però què sempre es queda a "casi follamos", en Raúl, presoner d'una relació agobiant i pare recent reticent de dos bessons amb una marcada tendència al sadomaso i en, Solo, protagonista personal i narrador en primera persona de la història, cínic amargat què fa poc ha tallat, espantat de la possibilitat de ser feliç, amb la que creu que hauria estat la dona de la seva vida. Amb aquests ingredients comença el que en el cinema seria una "road movie" que s'anticipa una mica idiota i recolzada en l'humor més barroer. Poc a poc, però, la història va a anar prenent tombs inesperats i es va anar amarant d'una qualitat agredolça que desde la riallada més sonora deixa veure una tristesa profunda i té resonàncies, desde la exageració, amb experiències i coneixences que tots podem haver tingut durant la nostra vida. Sense caure mai en recursos fàcils l'argument es va desenvolupant entre situacions sorprenents i sòlidament construides, amb una escriptura enginyosa i absorvent que fa difícil apartar-se de la seva lectura. Al final, aquest llibre ha resultat ser una agradable sorpresa, demostra una vegada més (com si això fos una sorpresa) què els prejudicis molta vegada s'equivoquen, i em fa pensar què és una llastima que en Trueba fill no hagi escrit més noveles (bé, en té una altra escrita abans... així que ja tinc deures...). Al final, la dolçor s'esvaeix entre l'agror, i penso en ella com una novela molt trista.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Sleuth, de Kenneth Brannagh - Una crítica

L'Andrew Wyke (Michael Caine) és un famós (i molt ric) escriptor de novel·les de misteri a qui la seva dona a abandonat per una persona més jove, en Milo Tindle (Jude Law). Com que en Milo i la dona de l'Andrew volen casar-se, aquest darrer li paga una visita a l'Andrew per a tractar de convencer-lo de que li concideixi el divorci a la seva dona, cosa a la que en un principi no sembla estar massa predisposat. Aquest és el punt de partida de LA HUELLA, basada originalment en una premiada obra de teatre i de la qual en Joseph L. Mankiewicz ja en va fer una versió cinematogràfica al 1972, protagonitzada per Laurence Olivier (fent de Andrew Wyke) i, curiosament, Michael Caine (donant vida al seu oponent, Milo Tindle). L'adaptació de la versió que comentem avui ha estat dirigida per l'irlandés Kenneth Brannagh i adaptada desde l'obra de teatre original pel premi nobel de literatura Harold Pinter.

Al llarg de tota la pel·lícula és molt evident l'origen teatral de l'obra, i és probable que aquest tret es vegi reforçat per la marcada influència que té el teatre en l'estil de dirigir de'n Kenneth Brannagh. Això no és un tret negatiu, ni molt menys, només vol dir que el pes de la història recau en la magnífica interpretació dels dos protagonistes i en la inquietant relació que s'estableix entre tots dos. El joc d'humiliació i dominació que duen a terme, en el que el paper d'humiliador i humiliat salta de l'un a l'altre continuament, respira una constant amenaça de tragèdia i mostra el monstre irracional que sovint alimenta la gelosia i el desig de demostrar la pròpia superioritat. En Kenneth Brannagh, sense floritures però amb eficàcia, composa un joc d'imatges i il·lusions materialitzat sobretot en la modernísima casa de l'Andrew Wyke que és l'escenari únic de la pel·lícula i en les inquietatnts imatges del joc malsà que registren les càmeres de seguretat de la casa, tot cedint el protagonisme als 2 actors, que construeixen 2 personatges complementaris i amb personalitats molt contrastades.

Al final, l'únic retret que li puc fer a la pel·lícula és que el desenllaç, després de tant ballar, és una mica (només una mica) insatisfactori, però això no treu que en conjunt la pel·lícula sigui molt recomanable, malgrat les negatives crítiques que ha rebut a la premsa especialitzada. Ara em moro de ganes de veure la primera versió de la pel·lícula i veure com un Michael Caine més jove fa el paper de l'histriònic Milo Tindle.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Travels in the Scriptorium (Paul Auster) - After-reading impressions

[Continuación de esta y esta entrada]

Pues bueno, me corrijo de nuevo: si era metaliteratura. Como cuento funciona bien, me ha gustado bastante. Es uno de aquellos libros que funcionan mejor a nivel oral: está escrito para ser leído en voz alta, por su cadencia y la musicalidad de la prosa. Curioso, pelín tramposo y recomendable sólo si te gusta Paul Auster. Se lee en un plís, vale la pena darle una oportunidad.

Travels in the Scriptorium (Paul Auster) - On reading impressions

[Continuación de esta entrada]


Me recuerda un poco (a muuuucha distancia) a la monumental Waiting for the Barbarians, de J.M. Coetzee, con un aire de ciencia ficción que no tengo claro si se mantendrá. Es más interesante la historia (ficticia por el momento, o ficticia dentro de la ficción) de Sigmund Graf que la de Mr. Blank. En verdad es interesante, pero no para tirar cohetes. No está siendo lo que esperaba (no metaliteratura) pero me está gustando. Sigo "in the dark", no se que va a pasar.

Donnie Darko, de Richard Kelly - Una crítica

"You're right, actually. I am pretty- I'm, I'm pretty troubled and I'm, I'm pretty confused. But I. . .and I'm afraid. Really, really afraid. Really afraid. But I... I... I think you're the fucking Antichrist."

Donnie Darko


Hi ha pel·lícules, històries, que comences a veure, llegir, escoltar, sense saber ben bé perquè, potser sense massa ganes, però amb les que estableixes una sintonia tan perfecta que et transporten a una altra esfera de pensament. Són històries que et corprenen, que capturen l'atenció i que durant el temps que estàs amb elles aturen l'avançar del temps i et fan un nus a la gola, que són experiències en si mateixes i que quan s'acaben et fan sentir un buit a la boca de l'estòmac i no tens ganes de fer massa res per no contaminar la sensació una mica psicotròpica amb que t'han deixat. Així ho visc jo, en ocasions, si més no. Donnie Darko l'he viscut així. Amb això no vull dir que l'hagi entés per complert... i després de, als pocs minuts d'haver acabat la pel·licula, llegir la interpretació donada pel propi director... encara l'entenc menys... però intueixo una mica poc el seu significat. Je je. I és què la pel·lícula transmet una sensació d'extranyesa esquizofrènica que comença, però no acaba, amb el pertorbat adolescent Donnie Darko que dona títol i protagonitza la història. Una cadena malsonesca de relacions causals al·lucinògenes fa que en Donnie, després d'haver sobreviscut miraculosament a un extrany accident domèstic gràcies a l'ajuda d'una al·lucinació en forma de conill sinistre, es vegi empés a intentar evitar, o tal vegada provocar, un final del món que li ha estat profetitzat que tindrà lloc 28 dies, 6 hores, 42 minuts i 12 segons en el futur. Amb aquest punt de partida comença una història surrealista, difícil d'entendre d'una manera lògica però fàcil de seguir i dificil d'escapar-hi. En Donnie, però també la seva família, els seus professors, companys d'institut, amics, la seva psquiatra, i altres personatges (inclós en Frank, el conill) estan ben dibuixats i interaccionen com els instruments d'una sinfonia, per a composar una de les històries més hipnòtiques i al·lucinants què he vist darrerament.

[Escrit originalmente per a Xelu.net ]