dissabte, 10 de novembre de 2007

Sleuth, de Kenneth Brannagh - Una crítica

L'Andrew Wyke (Michael Caine) és un famós (i molt ric) escriptor de novel·les de misteri a qui la seva dona a abandonat per una persona més jove, en Milo Tindle (Jude Law). Com que en Milo i la dona de l'Andrew volen casar-se, aquest darrer li paga una visita a l'Andrew per a tractar de convencer-lo de que li concideixi el divorci a la seva dona, cosa a la que en un principi no sembla estar massa predisposat. Aquest és el punt de partida de LA HUELLA, basada originalment en una premiada obra de teatre i de la qual en Joseph L. Mankiewicz ja en va fer una versió cinematogràfica al 1972, protagonitzada per Laurence Olivier (fent de Andrew Wyke) i, curiosament, Michael Caine (donant vida al seu oponent, Milo Tindle). L'adaptació de la versió que comentem avui ha estat dirigida per l'irlandés Kenneth Brannagh i adaptada desde l'obra de teatre original pel premi nobel de literatura Harold Pinter.

Al llarg de tota la pel·lícula és molt evident l'origen teatral de l'obra, i és probable que aquest tret es vegi reforçat per la marcada influència que té el teatre en l'estil de dirigir de'n Kenneth Brannagh. Això no és un tret negatiu, ni molt menys, només vol dir que el pes de la història recau en la magnífica interpretació dels dos protagonistes i en la inquietant relació que s'estableix entre tots dos. El joc d'humiliació i dominació que duen a terme, en el que el paper d'humiliador i humiliat salta de l'un a l'altre continuament, respira una constant amenaça de tragèdia i mostra el monstre irracional que sovint alimenta la gelosia i el desig de demostrar la pròpia superioritat. En Kenneth Brannagh, sense floritures però amb eficàcia, composa un joc d'imatges i il·lusions materialitzat sobretot en la modernísima casa de l'Andrew Wyke que és l'escenari únic de la pel·lícula i en les inquietatnts imatges del joc malsà que registren les càmeres de seguretat de la casa, tot cedint el protagonisme als 2 actors, que construeixen 2 personatges complementaris i amb personalitats molt contrastades.

Al final, l'únic retret que li puc fer a la pel·lícula és que el desenllaç, després de tant ballar, és una mica (només una mica) insatisfactori, però això no treu que en conjunt la pel·lícula sigui molt recomanable, malgrat les negatives crítiques que ha rebut a la premsa especialitzada. Ara em moro de ganes de veure la primera versió de la pel·lícula i veure com un Michael Caine més jove fa el paper de l'histriònic Milo Tindle.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

blog comments powered by Disqus