Donnie Darko, de Richard Kelly - Una crítica

"You're right, actually. I am pretty- I'm, I'm pretty troubled and I'm, I'm pretty confused. But I. . .and I'm afraid. Really, really afraid. Really afraid. But I... I... I think you're the fucking Antichrist."

Donnie Darko


Hi ha pel·lícules, històries, que comences a veure, llegir, escoltar, sense saber ben bé perquè, potser sense massa ganes, però amb les que estableixes una sintonia tan perfecta que et transporten a una altra esfera de pensament. Són històries que et corprenen, que capturen l'atenció i que durant el temps que estàs amb elles aturen l'avançar del temps i et fan un nus a la gola, que són experiències en si mateixes i que quan s'acaben et fan sentir un buit a la boca de l'estòmac i no tens ganes de fer massa res per no contaminar la sensació una mica psicotròpica amb que t'han deixat. Així ho visc jo, en ocasions, si més no. Donnie Darko l'he viscut així. Amb això no vull dir que l'hagi entés per complert... i després de, als pocs minuts d'haver acabat la pel·licula, llegir la interpretació donada pel propi director... encara l'entenc menys... però intueixo una mica poc el seu significat. Je je. I és què la pel·lícula transmet una sensació d'extranyesa esquizofrènica que comença, però no acaba, amb el pertorbat adolescent Donnie Darko que dona títol i protagonitza la història. Una cadena malsonesca de relacions causals al·lucinògenes fa que en Donnie, després d'haver sobreviscut miraculosament a un extrany accident domèstic gràcies a l'ajuda d'una al·lucinació en forma de conill sinistre, es vegi empés a intentar evitar, o tal vegada provocar, un final del món que li ha estat profetitzat que tindrà lloc 28 dies, 6 hores, 42 minuts i 12 segons en el futur. Amb aquest punt de partida comença una història surrealista, difícil d'entendre d'una manera lògica però fàcil de seguir i dificil d'escapar-hi. En Donnie, però també la seva família, els seus professors, companys d'institut, amics, la seva psquiatra, i altres personatges (inclós en Frank, el conill) estan ben dibuixats i interaccionen com els instruments d'una sinfonia, per a composar una de les històries més hipnòtiques i al·lucinants què he vist darrerament.

[Escrit originalmente per a Xelu.net ]