ReGenesis, la crítica

No és la primera vegada que intento vendre la idea de què ReGenesis és una de les millors sèries dels darrers anys, i sens dubte la millor sèrie de ficció científica que s’ha fet mai. A Canada, d’on vé la sèrie, ja han emés 3 temporades i sembla ser que hi ha una quarta en camí. La història gira al voltant de NorBAC (The North American Biotechnology Advisory Commission), un laboratori internacional co-finançat per les administracions americana, mexicana i canadenca, amb la funció, en paraules d’un dels seus protagonistes:

“Science is on the verge of unlocking the secrets of life. There are genetics programs out there underway right now, that make the Manhattan Project look like a bunch of fucking babies playing with lego blocks, and you're thinking about amputating the only organization that's actually minding the goddamn store”

[Intent de traducció: La ciència està a un pas de desxifrar els secrets de la vida. En aquests moments, fora d’aquí hi ha programes de recerca genètica que fan que el Projecte Manhattan sembli una colla de putos nens jugant amb blocs de Lego, i esteu pensant en amputar l’única organització que posa ordre al maleït lloc]

I això és un resum perfecte de la sèrie. Al llarg dels capítols van apareixent alguns dels temes més importants que la bioètica planteja a la societat actual: la clonació, els aliments transgènics, l’adicció a les drogues, el dret a decidir sobre la propia salut, l’equilibri ecològic, les armes biològiques, el creacionisme, ... De fet, la sèrie té un component pedagògic més gran del que pugui semblar amb un primer cop d’ull als episodis. El grau de documentació científica és brutal, sovint aclaparador, amb el suport del Genomics Ontario Institute (què al seu espai web proporciona una guia per a cada capítol, amb les bases científiques, contingut multimèdia, un glossari i altres tipus de materials) i les reflexions sobre les implicacions socials dels temes tractats són serioses i fan pensar.

Però si bé tot això és el cervell de la sèrie, no és la seva ànima. Els capítols són emocionants i esfereïdors en quant perfectament creïbles, els personatges són sòlids, rics i complexos, les interpretacions brillants. Un dels aspectes destacables és l’equilibri exquisit que aconsegueix la història entre les línies argumentals a més llarg termini (conspiracions en l’ombra, grups terroristes internacionals, freqüent oposició de l’opinió pública, etc.) i les d’interés més inmediat (les vides dels protagonistes, els casos puntuals amb que s’han d’enfrontar, les complicades relacions laborals), així com la manera d’orquestrar la relació entre totes elles.

És veritat que no és una sèrie fàcil. Si sou dels que quan us assenteu davant de la pantalla és per no pensar, no intenteu apropar-vos-hi. Si, en canvi, esteu disposats a veure, escoltar, reflexionar-hi i prendre-us seriosament una història que reflexa alguns aspectes de la nostra realitat actual que sovint menystenim però què plantegen els desafiaments més importants amb que mai s’ha enfrontat l’espècie humana i el conjunt del planeta (què exagero? I una puta merda), us trobareu amb una de les sèries de més qualitat que ha donat la televisió en molts anys.

[Escrit originalment per a www.xelu.net]