Tailandia, setmana 1

[Nota: en aquest teclat tailandes no hi ha accents. Quan torni el corregire]

L’ARRIBADA

Despres d’una setmana d’haver comencat el nostre viatge per Tailandia, la ben anomenada terra dels somriures, ha arribat el moment de recapitular i fer una primera cronica. El viatge de vinguda en avio va ser, com era d’esperar, avorrit, llarg, cansat, agobiant… I emocionant a mes no poder per que era la porta d’entrada al viatge que portavem tant de temps preparant. La primera impressio que dona l’aeroport de Bangkok es la de ser una mica caotic, i el pas a traves de les portes de control d’inmigracio, envoltat d’un milio de turistes xinesos, japonesos i de tot el mon que parlen en un guirigai que fa pensar en Babel contribueix, amb el desplacament horari, a aquesta desorientacio. S’ha de pensar, pero, que aquesta es nomes una primera impressio, i que de seguida que surts de l’aeroport per SUBMERGIR-TE en el brou espes que t’espera a fora i amb el taxi (el nostre amic taxi a partir d’ara) comences a recorrer els carrers i el transit de Bangkok descobreixes que l’aeroport era un paradis de l’organitzacio i que Caos es la manera curta d’anomenar aquesta ciutat.

LES OLORS DE BANGKOK

Sortint del taxi el primer cop d’efecte es aromatic. I es que Bangkok put, fa bona olor, fa venir basques, es el millor dels perfums, tot a l’hora i marejant. Cada passa que dones per la ciutat es com canviar de planeta i el cervell triga uns dies a adaptar-se a aquesta sinfonia. Suposo, perque en 3 dies jo no m’he adaptat. Te el seu costat positiu, pero, perque si sents olor a curry saps que es molt probable que et trobis a prop del barri xines, si sents olor a incens probablement hi hagi un temple proper amb gent pregnant i fent ofrenes, si sents olor a podrit pots estar a prop de qualsevol de les innumerables paradetes que omplen la ciutat… si estiguessis prou temps en aquesta ciutat, crec que podries orientar-te nomes amb les olors.

MOURE’S PER LA CIUTAT

Sent turista el mitja de transport mes eficient es el taxi, perque n’esta ple, son sorprenentment economics (pots voltar mes d’una hora per 1 euro) i son relativament rapids. Al principi pactavem els preus dels trajectes amb els taxistes, pero despres vam veure que si demanavem que utilitzessin el taximetre ens sortia de 2 a 3 vegades mes economic. Un altre mitja de transport popular es el Tuktuk, i son molt divertits per a tots aquells que gaudeixen de les emocions fortes com el puenting sense cable, perque consisteixen en uns petits tricicles motoritzats amb una cabineta afegida al darrera (per als passatgers) que corren com dimonis esquivant o deixant que els esquivin els altres vehicles de la ciutat, que son molts, molts, molts i molts. No se sap que es un embus fins que no s’ha intentant travessar Bangkok en cotxe a les sis de la tarda. La ciutat es bloqueja, i es mou a batzegades com responent a un cor que nomes bategues 1 o 2 vegades cada 15 minuts. I es para. I passen 10 minuts. I avances 5 metres i es para de nou. I llavors penses que els Tuktuk fan molta por pero que no son tan mala idea, fins que aprens que no et porten a on tu els demanes sino a on els dona la real gana, que sol ser a una botiga que els paga una comissio per portar-los clients (el nostre ens va dur a un sastre. I DON’T LIKE SUITS! Vaig dir jo, i el tiu va marxar emprenyat sense voler ni cobrar!). El millor: agafa un taxi i creua els dits per no trobar un embus.

BANGKOK ES VIU

I si, com diria el filosof, si la vida es caos, i el caos esta a Bangkok, llavors Bangkok deu estar viva! I vaja si ho esta. Es una de les ciutats mes vibrants que he tingut el gust de coneixer, a on tothom te un somriure preparat per a tu, a on quan un desconegut se t’apropa i parla amb tu sol ser sense mala intencio (no sempre, alguna experiencia hem tingut…), a on a les set del mati els parcs estan plens de xinets i xinetes grans fent taitxi (una de les imatges mes memorables que m’endure d’aqui), a on menjar es un plaer reservat per als mes valents, pero un plaer tanmateix. Estic molt content de que al final del viatge passarem 2 dies mes a Bangkok.

AYUTTAYA, LA PLANA DELS TEMPLES

A Ayuttaya hi ha temples, temples, temples, temples, i algun Buda. Es com una regio molt gran a la que si dones un cop de peu apareixen les runes de tres temples i d’una pagoda. Es impactant, sobretot quan tombes un stuppa i et trobes un Buda de 10 metres que et mira amb cara de conya. A les fotos us remeto quan hagi pogut incloure-les. Aqui la Berta va aconseguir dominar al pobre conductor de Tuktuk que ens va passejar per tots els temples, que va estar acollonit i no va dir ni mu durant la resta del viatge, pero es va possar molt content quan li vam donar una propina que no s’esperava.

EL PONT SOBRE EL RIU KWAI, O TIRURI, TIRURIRURIRUUUUU.

Doncs si, resulta que a Kanchanaburi hi ha el mitic pont sobre el riu Kwai. Es una reconstruccio, es una turistada, una operacio de marqueting brutal sense mes valor historic que la peli, que a sobre resulta que falseja les dades… em va encantar. No vaig poder ni voler evitar enviar-li un missatge al meu pare desde el pont dient-li a on era, de friki fill a friki pare. D’altra banda Kanchanaburi es una region molt maca, amb una gent molt tranquila i agradable i que es un contrast agradable despres del trepidant ritme de Bangkok. Vam veure un museu sobre els camps de prisoners i la veritable historia del pont que esgarrifava. Per dinar vaig demanar l’arros “spicy” i encara em crema la boca. La Gemma encara riu.

EL TEMPLE DELS MICOS

A Lopburi hi ha un temple, al mig de la ciutat, a on viu una tribu de petits micos. Uns kilometres mes enlla hi ha un altre temple amb una altra tribu de petits micos que, a sobre, no estimen massa als micos del primer temple i s’enganxen a la que poden destrossant el mobiliari urba. Sembla que els beneficis del turisme atret pels micos compensa ampliament les destrosses que provoquen. No hi vam estar massa estona, pero sembla que a Lopburi son els micos els que permeten que els humans visquin a la ciutat, i no al reves. Mentres anavem a agafar el tren caminant amb les motxiles sota un sol de Buda ens vam trobar un mico filos mentjantse un platan al mig de la vorera i el barrut ni es va apartar! El vaig haver d’esquivar! A Lopburi no hi ha res mes de destacable. Vam estar 30 minuts escasos mirant micos. M’hi podria haver passat dos dies.

3 hores de tren cap a Phitsanulok. Ens han donat de dinar! I de berenar! I tot bonissim. RENFE, apren.

PHITSANULOK (mes o menys)

Jo no ho sabia, pero en fer les reserves ens vam apuntar com a Honeymooners i ens han donat una suite impressionant. Phitsalunok es una ciutat petita a la que no hi ha massa cosa, pero ens ve de camir per anar a veure Sukotai i tirar cap a Chiangrai. Em sopat a un restaurant flotant, un dels millors sopars de la meva vida per 10 euros escasos si arriba. Despres ens han donat un massatge d’una hora al vaixell del costat. Jo es el segon que em faig, em vaig deixar aconsellar per la Gemma. Un mal de nasos. Mmmmm… entre aixo, les caminades, les hores i hores encarcarats en autocars pensats per barrufets i les motxilles… no avancem esdeveniments…

VERANO ASUL A SUKOTAI

Esta a la quinta forca, a on Buda va perdre les espardenyes i no les va saber trobar, pero val la pena. De fet l’important no es Sukotai, sino l’antiga ciutat de Sukotai, una mena de parc inacabable que vam recorrer en bici tot descobrint runes de temples i Budes maquissims amagats. De nou, a les fotos em remeto quan pugui colocar-les. Bufff… he acabat tocat de la bici, cremat del sol… ara 6 hores d’autobus fins a Chiangrai… aixo no pot ser bo… pero no avancem esdeveniments…

EN MIKI ES UNA CAQUETA A CHIANGRAI

I aqui esta l’esdeveniment: m’he quedat clavat. No se que es, un esguins, agulletes, el que sigui, pero em fan un mal les costelles que gairebe no puc respirar i he passat mitja nit dormint assentat perque estirat em feia massa mal. Ara: diarrea ni una. La nit ha estat dolenta, pero al mati em trobava bastant millor i he pogut seguir amb els plans amb la Gemma, en Gabri i la Berta: excursioneta en barca fins al riu Mekong, visita a una tribu a terra de Laos que era UN TIMO! Visiteta al museu de l’opi, prou interesant. Dinar a un lloc per turistes que era UN TIMO! Visiteta al temple blanc, una obra d’art inacabada d’una mena de Gaudi tailandes que ens ha agradat molt i que mereix una descripcio mes complerta en un futur escrit, i cap a l’hotel. Aixo es avui, i despres de passejar pel basar nocturn de ChiangRai i menjar alguna coseta aqui em teniu, escrivint a correcuita la primera cronica sabent que em deixo coses, que esta plena de faltes I que trigare a poder-la continuar, pero content de explicar-vos que tot va molt be, que esta sent el millor viatge de la meva vida, que la Gemma pensa el mateix, i que en Gabri i la Berta son uns cracks del regateig. I que tots ens ho estem passant molt be i us enviem tots els records i petons desde Tailandia.