dimecres, 17 d’octubre de 2007

Harry Potter and the Deathly Hallows, La Crítica

Ja fa gairebé una setmana que he acabat de llegir l’enorme (en tamany) capítol de la saga del famós nen mag. Al llarg de set llibres, cadascun més llarg que l’anterior, hem tingut l’oportunitat de seguir les aventures de’n Harry Potter i els seus amics en la seva lluita contra qui-vosaltres-ja-sabeu (o no). És indiscutible (mentida podrida, res és indiscutible) que la sèrie té virtuts (literàries) importants com també és indiscutibles (bé... aquí és veritat) que té defectes enormes. El fenòmen Harry Potter ha crescut tant i ha arribat a àmbits tan diversos que es fa difícil fer-ne una valoració objectiva (tampoc és que sigui la meva intenció, francament) en el contexte adequat (que vagi vosté a saber quin és). Així que anem a pams desordenats:

  • La saga té un final adequat, si bé previsible i en certa manera anticlimàtic “a la Heroes”. Es prou tancat com per allunyar el fantasma d’una possible continuació. Després de tantes i tantes hores de lectura dedicades al nen mag dels nasos no em sento estafat, i això ja és molt. En quant a la possibilitat que molta gent tenia al cap... je je...
  • Comparteix els mateixos problemes que els darrers llibres, a saber, unes frenades de ritme fora de lloc que, si bé és cert que contribuieixen a l’atmosfera, fan que continuar llegint de vegades sigui com una etapa de muntanya al Tour de França. A canvi, els millors passatges, què són molts, són molt emocionants. En general, malgrat no ser una mestra de la ploma i tenir una pesada tendència a l’excés de detallisme irrelevant, la Rowling escriu bastant millor que milers d’autors de bestsellers que fan venir basques (he sentit Codi da Vinci?) amb la seva escriptura plana, repetitiva, imbècil i mancada de qualsevol pretensió d’estil o intel•ligència. La saga té prou interès com per a justificar la lectura de tots els volums si el què es busca és entreteniment. Seria útil una indicació del tipus “aquestes 100 pàgines te les saltes”, però vaja, asseguren bones estones i una experiència estètica interesant.
  • En Harry Potter no suscita el grau d’antipàtia al que ens (em) tenia acostumats. Aquí he d’aclarir què el personatge mai no m’ha caigut massa bé, però que conforme he anat llegint els diferents llibres a anat creixent en mi la sensació de què això no és del tot involuntari per part de l’autora. Ja què una de les premises dels llibres és que cadascun d’ells relata un any de la vida dels personatges, fins arribar a la majoria d’edat de’n Harry, el nano atravessa una edat del gall dindi una mica complicada (i no és per a menys...). En aquest sentit el(s) llibre(s), que és de tot menys realista, és un bon retrat d’un adolescent que ha d’anar prenent les regnes de la seva vida, descobrint els grisos entre els blancs i els negres de les persones que fins aleshores ha admirat o menyspreat i enfrontar-se amb pors que semblen invencibles.
  • El to general d’aquest seté llibre és bastant més fosc que el dels anteriors, cosa que s’agraeix. Però les caigudes de ritme que ja he esmentat, de vegades dona la sensació d’estar entre bastidors quan tota l’acció passa a l’escenari, però a risc de contradir-me us diré què com a opció narrativa em sembla més que justificada, ja que enfatitza certa atmosfera de “Harry Potter contra el món” que és més que adecuada per a la conclusió definitiva de la història. Mai en Harry Potter havia estat tan sol, tan angoixat i tan ple de dubtes.
En definitiva, si jo, què no sóc ningú, hagués de puntuar aquest llibre i la saga en general li donaria un bé alt (notable baix si m’apures). El recomanaria sense dubtar a qualsevol adolescent a qui li agradés llegir i a qualsevol adult amb interès per la literatura juvenil i fantàstica. I què collons... he gaudit com un nen!

[Escrit originalment per a www.xelu.net]

blog comments powered by Disqus