dilluns, 10 de desembre de 2007

La Brújula Dorada, de Chris Weitz - La crítica

Vaig anar a veure LA BRÚJULA DORADA esperant una montanya russa i vaig trobar un tren de la bruixa tronat. Pot no ser correcte parlar d’una pel·lícula comparant-la amb la novel·la que l’alimenta, però... és que recull tan poc la primera de la segona que se’m fa difícil, impossible, no preguntar-me què se n’ha fet de la personalitat rebel de la Lyra, de la majestuositat asprosa dels Gipcis, de la fredor distant de’n Lord Asriel, del misteri que envolta a les bruixes o de l’emoció que ressona a la història de’n Pullman. De tot això a la peli no en queda res. Però res de res. Els aconteixements són reconeixibles, els personatges és diuen igual però, amb la possible excepció de la Srta Coulter i en Iorek Byrnisson, han perdut tota sustància. La peli no fa més què tirar pel camí fàcil, defugint tot aspecte potencialment polèmic o punt narrativament complicat de la història (el funcionament de la bruixola, la natura de la profecia, el paper de l’església, l’ambigüitat de molts personatges, el vincle entre els daemonis i els nens...). Fins i tot ens roben el final! El que a la novel·la original era un clímax brutal que mostrava sense maquillatge la duresa de Lord Asriel es queda en res. Literalment. Francament, sabent com continua la història... només pot anar a pitjor. En definitiva, quan els llums de la sala s’encenen la sensació que queda és el desig de beure molta Coca Cola.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

blog comments powered by Disqus