Després de molt pensar-hi, i tot i saber que aquestes llistes no serveixen per gaire, aquests són, per a mi, els 10 millors discos publicats durant el 2007 (dels que he escoltat, evidentment). M'han acompanyat durant bona part de l'any (o no, n'hi ha algun molt recent). En ordre aproximat de preferència i depenent de com bufi el vent:
Els 10 millors a Codonyades
In Rainbows (Radiohead)
Un dels discos més accessibles de Radioheads. Pot escoltar-se milions de vegades abans de que comenci a perdre lluentor. M'encanta. Incombustibles.
Ga Ga Ga Ga Ga (Spoon)
Fins ara, cada disc d'Spoon ha estat un redescobriment per a mi. Aquest grup és gran, amb un so molt personal que (per desconeixement, segurament) no puc comparar amb res. M'encanten les lletres i la veu de'n Britt Daniels. Per a mi, el millor disc que fan desde Girls Can Tell.
Hissing Fauna, Are You the Destroyer (Of Montreal)
Tot i haver llegit moltes i molt bones crítiques d'aquest disc vaig trigar prou a donar-li u na oportunitat, i va resultar que les crítiques eren encertades. Màgic.
American Gangster (Jay – Z)
Alguns dels discos d’en Jay-Z són considerats alguns dels millors discos què ha donat el hip hop americà, però he de dir que, fins ara, jo devia ser inmune a la seva grandiositat. Fins ara. Inspirat en escenes concretes de la pel·lícula del mateix títol de’n Ridley Scott, aquest disc conceptual que ens explica l’ascens i posterior cl atellada d’un gangster és al·lucinant. Brutal. Si la peli m’arriba la meitat que el disc ja estaré content.
Eardrum (Talib Kweli)
En Talib Kweli és un dels MCs que més m’agrada, tot i els seus entrebancs. Eardrum és el seu millor disc desde Train of Thought/Reflection Eternal. La seva cantarella t’absorbeix com una aspiradora, i et fa seguir-lo per un tunel rítmic que no saps a on et durà.
A Weekend In The City (Bloc Party)
És un disc per escoltar atentament i deixar que el cervell descomposi en capes. Trepidant i preciós al mateix temps, de vegades sembla una composició fract al.
The Sepherd’s Dog (Iron & Wine)
Tot i que tots els discos d’Iron and Wine m’han agradat, el cert és que, sincerament, eren massa avorrits per escoltar-los d’una sentada. Cada disc, però, era una mica més interesant què l’anterior i amb The Shepherd’s Dog el nostre barbut amic Sam Beam ha aconseguit fer un disc emocionant i vibrant, amb un so més sofisticat que no renuncia a la seva delicadesa i atenció al detall habituals. Molt xulo.
Untrue (Burial)
Amb aquest títol i nom artístic aquest disc no pot ser alegre, oi? Però és una tristor bonica, embolcallada en vellut. No hi ha molta música electrònica que m’entusiasmi, però aquest disc m’hipnotitza.
8 Diagrams (Wu Tang Clan)
Després de més de 5 anys sense treure cap disc d’estudi, Wu-Tang Clan han gravat un disc brillant, amb una diversitat d’estils que molts han criticat com un defecte però que personalment trobo molt atractiva i estimulant. Un dels millors discos que enguany ha donat el hip hop.
Walls (Apparat)
El meu primer contacte amb Apparat va ser la seva col·laboració amb Ellen Allien al (recomanable) disc Orchestra of Bubbles, així que quan veure que Emusic.com venia el seu nou disc em va fer gràcia escoltar-lo. Aquest tiu és un arquitecte del so boníssim, i ha fet un disc amb un component pop molt maco.
Entrades
