dimarts, 8 abril de 2008

The Savages, de Tamara Jenkins - Una Crítica

És curiós com algunes històries et remouen els sentiments. Un dels (molts) problemes no resolts de la nostra societat és que fer amb la gent gran quan no deixen de ser capaços de fer-se càrrec d'ells mateixos. És aquest un problema al que, en primera instància, molts de nosaltres haurem de donar resposta: en primera instància amb els nostres pares, en darrera algú altre l'haurà de donar per nosaltres. La resposta més freqüent, eficaç i alhora absolutament inadequada, és recòrrer a les temudes (pels que hi han d'anar) residències d'avis. En altres temps, ens diuen i molts hem vist, la família funcionava diferent i no s'entenia només cap endavant sino també cap endarrera. Vivim una altra època, però, i sense ser culpa de ningú però també una mica de tothom l'estructura de les famílies ha canviat, o l'estructura dels valors de les famílies si més no, que no és ben bé el mateix però pel que fa el cas s'hi assembla notablement, i ara és difícil integrar una persona gran, normalment necessitada de molta ajuda per a realitzar les tasques cotidianes, als pisos petits i als temps escasos. Tampoc és que aquesta solució sigui ideal, però és que solucions ideals n'existeixen molt poques, només pels problemes ideals i d'aquests gairebé no se'n veuen. En certa manera, per pragmatisme, necessitat, o com n'hi volgueu dir, ens comportem com salvatges (i ara em sap greu, políticament correcte com sóc, haver pogut ofendre a un salvatge). I vet aquí el pretext de la pel·lícula, i tot el que m'ha fet pensar. I a més la pel·lícula és molt interesant, ben escrita i magníficament interpretada i compassiva, o comprensiva, o segur que hi ha una paraula que acaba en "iva" que l'hi va bé però com que no sóc poeta m'hi barallo, amb les paraules, i no trobo l'adient. El cas és que en Jon i la Wendy Savage fan honor al seu cognom, i quan el seu pare comença a perdre el senderi decideixen internar-lo en una residència sense gairebé ni mirar-lo als ulls, com qui posa un jersei vell al fons de l'armari per que no destorbi però saber a on està guardat. Actuen malament de totes totes, amb una insensibilitat desmesurada, però no és fàcil condemnar-los (què faríem, nosaltres? La pel·lícula no deixar de preguntar-nos-ho) quan aprenem que el pare va ser brutal, que durant anys no han sapigut res els uns dels altres i que, amb poca gràcia, és cert, però amb una constància que s'ha de valorar les vides dels dos germans es paren mentres el pare està a la residència, i no deixen de visitar-lo ni un sol dia ni d'intentar millorar la seva situació. Tot això ho fan empesos pels remordiments, per a què negar-ho, que són una forma més, una de les més freqüents de fet, d'egoïsme. I mal saben com recolzar al senyor Savages o amagar-li el malestar i l'incomoditat que els produeix, però ho fan i, si com jo, heu passat per l'experiència de tenir un avi a una residència, vivint lluny, sabreu que la majoria d'avis no en reben gaires, de visites. La pel·lícula aconsegueix, al meu entendre, fer un retrat realista d'una situació complexa que és difícil jutjar d'una manera fàcil, sense oblidar-se de que és una pel·lícula i, per davant de tot, o potser a la vegada que tot, ha d'explicar una història interesant. No s'oblida, tampoc, d'arribar a una conclusió i quan s'acava en Jon i la Wendy Savage han aprés alguna cosa sobre la vida i sobre ells mateixos, igual que els espectadors.


[Escrit originalment per a Xelu.net]

blog comments powered by Disqus