dilluns, 30 de juny de 2008

The Incredible Hulk, de Louis Leterrier - Una Crítica

The Incredible Hulk és una pel·lícula molt entretinguda i no arriba a ser més per culpa d’una ressolució idiota. Potser sóc dels pocs als que va agradar més la versió de l'Ang Lee, però el cas és que aquesta, un cop acabada, m'ha deixat una mica fred. És indubtable que és divertida, no val negar-ho. A poc que t'agradin les pelis d'acció i de superherois, és difícil no passar-ho bé. I també és cert que m'agrada molt més l'Edward Norton fent de Bruce Banner que l'Eric Bana. Fins i tot m'agrada més el grafisme d'aquest Hulk que el cúbic de l'Ang Lee. Tampoc tinc cap però a posar-li al plantejament de la història: reprenent la història a on la va deixar la primera part, trobem a un Bruce Banner que s'amaga dels militars americans a una favela brasilera, un paisatge urbà hipnòtic a la pel·lícula, mentres treballa a una fàbrica de refrescs i s’entrena en tècniques de relaxació per aprendre a dominar la ira que pot obrir-li les portes al terrorífic monstre verd. La primera irrupció de Hulk, provocada per l’atac al que es veu sotmés en Bruce Banner per part d’uns soldats americans que l’han localitzat, funciona molt bé i aconsegueix transmetre la violència de que és capaç al mateix temps que deixa palès el seu desig de que el deixin en pau. Fins aquí molt bé, francament interesant i, com a cinema, molt satisfactori. El nus de l’argument tampoc esgota la veta de recursos interesants. La retrobada de’n Bruce Banner amb la Betty Ross, que ha reprès la seva vida després de la desaparición de’n Banner – Hulk a la primera peli, és molt emotiu i no mancat d’imaginació. La seva fugida junts i la reencesa del seu amor amb les dificultats que comporta la bomba de rellotgeria que porta ell a dins és original i s’allunya de tòpics. La segona aparició de Hulk, de nou provocada per la persecució dels militars, és prou èpica i té moments brillants. El seu rival (que, en la millor tradició dels videojocs, té “dos fases”), interpretat per en Tim Roth, em va agradar molt al principi i molt poc a la ressolució de la peli. I és aquí, al meu parer, on la peli més aviat naufraga. Quan arriba l’hora dels mastegots a tort i a dret tot es torna massa previsible i insustancial, més aviat anticlimàtic. L’adrenalina es dispara prou com per a mantenir l’interés però en realitat el suc és escàs. Les escenes finals, en canvi, quan la història ja ha acabat i que anticipen la continuació de rigor, són brillants.

En resum, una peli entretinguda, amb moments que la fan despuntar però mediocre en promig. Jo li donaria... sobre 10... un 6,5?


(si us agraden aquest tipus de pel·lícules... aneu-la a veure!)


[Escrit originalment per a Xelu.net]





blog comments powered by Disqus