La Ribera de Murakami

Segurament, en l'ordre que els volgueu posar, els meus escriptors preferits són en Haruki Murakami, en Paul Auster, en J.M. Coetzee, i en Greg Egan. De tots ells en Murakami va ser el que vaig descobrir més tard, quan va caure a les meves mans el que possiblement ha esdevingut el seu llibre més popular, Tòquio Blues (també titolat Norwegian Wood, com la cançó dels Beatles, en algunes edicions), la segona novela que va escriure i en la que ja es prefiguren alguns dels temes que més sovintegen la seva obra: l'amor, el sexe, el desconcert davant dels propis sentiments i desitjos, la nostalgia, i un surrealisme cada vegada més present en obres succesives. Els seus personatges sempre em semblen el trasllat literari d'un inquietant mirall màgic, de ser uns freaks emocionals en els que ens podem mirar i trobar el nostre reflexe en un paissatge emocional que tendeix al gris. ¿Som així, les persones? El desig que tens és respondre que no, la por que tens és que sigui que si, el desasosec que et produeix és el que t'impulsa a seguir llegint. Segurament la "bona literatura" pot definir-se de moltes maneres, i la meva sospita és que moltes bones definicions de "bona literatura" es contradiuen entre si. Lluny de la meva intenció opinar sobre un tema en el que gent molt més culta, inteligent, i preparada que jo no ha aconseguit posar-se d'acord, prefereixo escoltar el meu estòmac i la meva oïda per dir si un llibre (autor) és o no un gran llibre (autor). En el cas dels llibres de'n Murakami (més amb uns que amb altres) el cervell que tinc a l'estòmac i el que tinc entre les oïdes coincideixen en dir que és un dels millors autors actualment vius. Crec que amb les seves històries sóc una persona a la primera pàgina i algú una mica diferent a la darrera. Ahir vaig començar Kafka en la Orilla. No sé qui seré quan l'acabi.

Ale!