Lluvia Negra (黒い雨; Kuroi ame), de Masuji Ibuse - Una Crítica

El 6 d'Agost de 1945 Hiroshima fou colpejat per la devastació, inimaginable fins aleshores, de la bomba atòmica. Es calcula (Wikipedia dixit) que 70.000 persones van morir al moment de caure la bomba i que en finalitzar l'any les ferides i la radiació havien augmentat el nombre de morts fins a 90.000 - 140.000. Al voltant del 69 % dels edificis de la ciutat van ser completament destruïts pels efectes de la bomba. La novel·la segueix les vides d'alguns dels supervivents durant els dies que van seguir a l'atac i alguns anys després, recollint, a partir dels diaris d'alguns dels protagonistes, les seves experiències i l'impacte que va tenir la radiació sobre les seves vides.

El primer que he de dir és que fa poc que Un Que Passava va escriure una magnífica ressenya d'aquest llibre. A ella us remeto, doncs el que jo pugui escriure no reflectirà millor el que és la novel·la. I el que la novel·la és és un testimoni esfereïdor de un dels esdeveniments més terribles que s'han produït en els darrers anys. Amb un estil tant planer com pla que no amaga res però tampoc pretén escandalitzar, el llibre posa els pels de punta si intentem imaginar quelcom tan destructiu que la imaginació difícilment ho abasta. Durant la Segona Guerra Mundial l'autor, en Masuji Ibuse, va treballar escrivint propaganda pel govern japonés, que va establir un control extremadament estricte sobre la informació que es difonia entre la població. Quan la guerra va finalitzar l'autor es va dedicar a estudiar la documentació existent sobre l'atac i a registrar els testimonis de molts supervivents. A partir d'aquest material Lluvia Negra va començar a ser publicat en forma seriada a la revista Shincho al Gener de 1965, i li va valdre a l'autor el premi Noma, el més prestigiós premi literari del Japó. La novel·la recull la història, parcialment certa, d'una família formada per 3 supervivents (El cap de família Shigematsu, la seva esposa Shigeko i la seva neboda Yasuko) intenten superar l'estigma que arroseguen els afectats per la radiació de la bomba. El desig més gran de'n Shigeko és aconseguir un bon matrimoni per a la seva neboda, però la sospita de que aquesta pugui desenvolupar la malaltia de la radiació fa que tots els possibles pretendents s'apartin d'ella. En un intent de aturar les xafarderies, en Shigeko comença a transcriure el diari que va escriure just després de caure la bomba, ampliant-lo amb altres documents i els diaris d'altres persones. Així doncs, la història alterna entre el present (vaja, 1965) i el passat, que és la part principal de la història i explica el que va succeïr durant la caiguda de la bomba i els dies inmediatament posteriors, reflectint molt bé una situació de desinformació i desamparament angoixant. Tal i com està escrita, la història està esquitxada d'un humor suau i amable que la fa més fàcilment digerible. Se'm fa difícil destriar la novel·la del que explica, i sospito que bona part de la (enorme) força i intensitat de la novel·la procedeix del fet que els esdeveniments narrats han succeït realment. Ningú se sorprendrà si us dic que no se japonès, així que no he pogut llegir el llibre que va ser realment escrit sino l'aproximació del traductor. Amb aquesta (també enorme) limitació al cap, l'estil del llibre és molt senzill, de fàcil lectura, destacant una capacitat de descripció dels petits detalls molt gran i la construcció d'uns personatges als que agafes molta simpatia i pels que et preocupes realment. En conjunt m'ha agradat molt.

[Escrit originalment per a Xelu.net]