divendres, 1 de febrer de 2008

Persepolis, de Marjane Satrapi i Vincent Paronnaud - La Crítica


Finalment, ahir vaig trobar un moment i vaig veure Persepolis, de Marjane Satrapi i Vincent Paronnaud. Persepolis és la versió animada de la novel·la gràfica autobiogràfica homònima creada també per la Marjane Satrapi. La història la infància, l'adolescència i l'entrada a la vida adulta de l'autora, que va crèixer a l'Iran durant els últims anys de la dictadura del Shah Mohammad Reza Pahlevi i va viure la revolució Iraniana de 1979 i els primers anys de la República Islàmica de l'Aiatol·là Khomeini. La història no només transcorre a Teheran, ja que, durant la guerra entre Iran i Iraq, els pares de l'adolescent Marjane la van enviar, per protegir-la, a estudiar al Liceu Francès de Viena, però la seva adaptció va ser més aviat problemàtica i va acabar tornant a Iran.

El primer que m'agradaria dir, abans de fer una crítica més formal de la pel·lícula, és que no puc menys que situar-la entre les millors pel·lícules que he vist aquest any... que tot just comença?... Ok, doncs també us diré que és de les millors pelis del 2007, del 2006, del 2005, etc. Amb un estil de dibuix clavat al de la versió impresa, la major part de la pel·lícula està dibuixada en blanc i negre, reservant el color per les escenes a on se'ns mostra a una Marjane adulta que ha marxat, per segona vegada, de l'Iran. El dibuix és clar i fluïd, amb un estil molt característic del còmic independent Europeu, i té una gran capacitat de transmetre idees i emocions. Amb quatre línies les cares dels personatges són capaces de comunicar un ampli ventall de sentiments, i la narració està salpicada de bellísimes escenes a on es barregen la imaginació i la realitat treient el màxim partit del mitjà utilitzat. Igual que obres com Maus, Watchmen o Berlin, Persepolis és un magnífic exemple de com el llenguatge gràfic (en el sentit de "no d'imatge real") pot util·litzar-se per a explicar històries que amb un mitjà diferent (sigui escrit o sigui filmat) seria impossible. En Vincent Paronnaud, co-director de l'obra, ha aconseguit un estil d'animació amb una personalitat pròpia molt marcada, molt diferent d'altres obres amb una difusió molt més amplia (Pixar, Disney, Ghibli, etc), i que sembla molt adient per a la història que se'ns explica. En quant a la història en sí, ens fa testimonis d'una realitat que coneixem a nivell intel·lectual però que fa pupa quan ens la fan sentir d'aquesta manera. Ens permet entendre, mínimament si més no, el que devia significar créixer sent dona en el moment en que la opressió de les dones va institucionalitzar-se a la societat Iraní. Vivim la desil·lusió que va representar la pujada al poder d'un règim islamista després d'haver aconseguit fer caure la monarquia totalitària del Shah. La frustració de no valer res en comparació amb un home. La por de fer una festa amb amics i amigues i la policia et detingui per fer-ho. La Marjane ha nacut per ser lliure, li agrada la música Heavy occidental, que és venuda d'amagat com si es tractés d'una droga perillosa, li agrada la roba occidental. Res no pot ser pitjor que l'Iran. Quan té l'oportunitat de sortir del seu país, però, comprova que ser un exiliat no és fàcil. Que la cultura occidental és difícil d'entendre i que ser lliure també vol dir tenir la llibertat de fer-se mal. Desenganys amorosos, el rebuig de ser inmigrant, la dificultat d'estar sola a un país que gairebé no entén. La Marjane tornarà derrotada al seu país per trobar que la falta de llibertat del règim és cada vegada més opressiva, i el seu caràcter lluitador es veurà posat a prova.

En fí. Una gran pel·lícula. No us la perdéssiu per res del món.



[Escrit originalment per a Xelu.net]

blog comments powered by Disqus