Defensant Terramar

En Xevi, de Xelu, ha fet una crítica molt negativa d'un llibre que li vaig recomanar jo, Un Mag de Terramar, de l'Ursula K. Le Guin. Que no li hagi agradat m'entristeix, em sorprén i m'extranya. M'entristeix perquè sempre esperes que els llibres (o el que sigui) que recomanes perquè t'han agradat, agradin al seu torn als destinataris de la teva recomanació. Em sorprén perquè són uns llibres que he recomanat a altra gent, sovint lectors habituals, i com m'ha dit avui un conegut al twitter "Que raro. Si siempre gustan". I és cert, sempre agraden (ara ja no, però). I m'extranya perquè era justament el tipus de llibre que creia que li agradaria a en Xevi.

D'una manera o d'una altra: m'ha tocat la fibra sensible. Estem parlant d'un dels meus llibres preferits, el que més vegades he llegit i rellegit a la meva vida, ja devem anar per la cinquena i ara hi haurà una sisena per curar la pupa que m'ha fet en Xevi. Un atac inmerescut com el seu no es mereix quedar sense resposta, així que resposta l'hi he donat.

Podeu llegir la seva crítica de'n Xevi clicant aquí (I de pas visiteu Xelu, que s'ho val).

I la meva resposta és la següent:

Estem parlant d'un llibre que per a mi és una de les cimeres de la literatura fantàstica. He llegit els 3 llibres que formen la trilogia original unes 5 vegades, en català i en anglès, i els 2 llibres que va escriure l'autora després continuant la història un parell de vegades cadascun d'ells, i cada vegada que els he llegit m'han enganxat com la primera i hi he trobat més virtuts. El món que s'empesca és dels més suggerents i rodons que s'ha inventat en aquest gènere, i al mateix temps original, amb prop de cap punt en comú amb altres coses que s'han escrit. Els 3 llibres formen un conjunt molt maco: en el primer se'ns explica la infància, adolescència i entrada a la vida adulta de l'Esparver (o Ged), al segon la seva vida adulta i al tercer la seva ancianitat, i cadascun d'ells ens ofereix una perspectiva diferent i complementària no només del personatge, sino del món de Terramar. A la versió catalana la Madeleine Casas (em sembla recordar que s'escriu així) fa una de les millors traduccions que he llegit mai, bonica i poètica, i l'edició original té una prosa magnífica, cosa que no és extranya a l'autora, l'Ursula K. Le Guin (que a part d'aquests llibres n'ha escrit d'altres magnífics, i altres que no ho són tant. Un especialment recomanable és Els Desposseïts). Tot aquest vagarejar de'n Ged que en Xevi no aprecia està, no obstant, ple d'una melangia i una sensació de derrota (autoderrota, seria) impressionant, potser crepuscular. Per a en Ged, vèncer l'ombra que el persegueix és vèncer-se (o com s'escrigui) a si mateix, conèixer-se i acceptar-se i aprendre a arriscar-se i a acceptar les seves responsabilitats. L'ombra és una creació literària meritòria, al meu entendre, una metàfora del mal que fem quan obrem sense saviesa i que és responsabilitat nostra reparar. La màgia de Terramar, la importància de la paraula i el poder que dona conéixer el nom, la natura, d'allò que t'envolta, és una de les propostes de màgia més convincents i suggerents que se m'han posat al davant, a un llibre o a una pel·lícula. NO és un llibre d'aventures, però és una de les millors històries que s'han escrit.

I ja faré una contracrítica més estructurada, que aquesta l'escric en calent i tal com raja.

M'agradaria acabar, responent a una al·lusió mig apuntada per en Xevi, dient que comparar el Harry Potter de la Rowling (del qual sóc fan i defensor) amb el Mag de Terramar de la Le Guin és com comparar l'església de Montcada amb la Sagrada Família (i a la meva comparació, en Harry Potter NO és la Sagrada Família). I si de cas, em quedo curt.

Si voleu participar a la discussió, sou més que benvinguts.