dimecres, 16 d’abril de 2008

Tot Llegint Javier Marías

Fa poc va ser el meu aniversari i em van regalar la trilogia Tu Rostro Mañana, de Javier Marías. He llegit uns quants llibres d’aquest senyor i tots ells m’han agradat, especialment el primer que vaig llegir, Corazón Tan Blanco. Si sóc sincer toca rellegir-lo. Han passat massa anys, ja, i poc recordo de l’argument. Recordo bé, en canvi, la sensació electritzant que m’envaïa quan m’endinsava a les seves pàgines. Amb els següents llibres que vaig llegir la novetat no va ser tan gran però tots ells em van produir un impacte notable. És per això que li tenia ganes a Tu Rostro Mañana, les crítiques que m’havien arribat eren molt positives i sentia molta curiositat. Ja he acabat el primer volum, estic ben atrapat al segon i va per llarg fins que acabi el tercer. Ara fora prematur escriure una crítica formal (informal, de fet, com totes les que escric) del llegit: la història no s’ha acabat, no se on em durà i encara hi ha temps per que se’n vagi tot en orris. De fet, ara, faria de mal escriure, una crítica, perquè l’estructura del llibre no és tant la d’una trilogia com la d’una novel·la molt llarga. Molt llarga. Però molt. A més se’m fa una mica feixuga, sobretot per la distància que he de recòrrer fins arribar al seu final. Em sembla, però, que no és culpa de la novel·la, més aviat és meva. Tinc tantes coses al cap, entre traduccions que em deixen dormir poc, impaciència per la Clàudia Codony que s’apropa, tesi dels nasos i maleïda espera i, també, el disseny d’un nou estudi a la feina que m’il·lusiona però em resulta complicat, que quan trobo un moment per posar-me a llegir, o un moment d’oci en el que llegir sigui el que vull fer, un llibre tan dens com aquest no és el que més de gust em vé d’agafar. Tampoc el vull abandonar. L’experiència em diu que trigo a recuperar un llibre que he deixat a mitges, i aquest el vull llegir; o els vull llegir tots tres, vull dir, perquè comptat i debatut el cert és que és molt absorbent. En Javier Marías escriu, més en aquest llibre que en els anteriors, com si estigués dintre d’una caixa d’Schrödinger. Cap possibilitat queda sense explorar, cap branca desatesa, cap pensament del protagonista, i creieu-me quan us dic que el protagonista pensa molt, deixa de ser pensat. El meu origen lector (i estètic, si m’apureu) està a la ciencia – ficció (gràcies li dono al meu pare per això, i als llibres que em van precedir i em van esperar a les estantèries del domicili familiar) i és per aquest biaix, crec, que no puc evitar pensar en Tu Rostro Mañana com una novel·la quàntica. En Greg Egan gaudiria. Possiblement. O gaudiria i no gaudiria al mateix temps. He he, això era una broma quàntica. Per a què us en feu una idea. Clar que potser no us la feu, i en aquest cas... doncs així prop de 2000 pàgines però amb frases molt, molt més llargues (i millor puntuades). La sort, aquí, és que ho escriu algú que sap escriure i sempre resulta interesant i intensament personal. Al primer volum, amb unes 300 planes, s’expliquen 3 o 4 esdeveniments comptats que donen peu a extenses disquisicions sobre la vida, la llengua, les persones, les relacions de parella, l’envellir i temes molt més diversos, sempre ben lligats els uns amb els altres i que indueixen a mirar cap endins i contrastar-los amb les experències pròpies. El segon volum, de moment, està més orientat a la narració pròpiament dita sense abandonar del tot ni, de fet, de poc el to reflexiu. En conjunt m’està agradant molt tot i fer pujada. No és recomanable per a tothom, però. Només per aquells que no tinguin pressa i els agradi d’assaborir les paraules. És això, les paraules, el plat fort de’n Javier Marías. En algun moment vaig llegir algun autor que parlava de la importància que tenia per a ell, quan escrivia, intentar empenyer el llenguatge per a fer-li fer coses que no s’havien fet encara. Sorprendre amb cada oració sense per això perdre claredat ni ser críptic. Recordo que em va sobtar i què, de fet, pensant en els llibres que més m’havien impressionat i agradat vaig estar d’acord amb ell. És una característica d’estil difícil de definir, que no tots els escriptors posseeixen, que ni tan sols tots els bons escriptors posseixen, i si alguns escriptors que no ho són, de bons. Com arreu a la literatura no hi ha fòrmules magistrals i el que unes vegades funciona no ho fa d’altres. En aquest sentit el Javier Marías, per a mi, si més no, és l’escriptor viu en llengua castellana més important que existeix. Ara bé, quan acabi els volums de Tu Rostro Mañana... quan acabi necessitaré, segur, ho necesito ja a estones, una novel·la de ciència – ficció ben animada, lleugereta, amb moltes llums de colors i, això sempre, ben escrita!

blog comments powered by Disqus