¿Qué Hace Girar Al Mundo?

Metropolys, el Joc de Taula

Metropolys és un joc de taula publicat per Ystari, una de les editorials de jocs de taula que més m'agrada. Té una pinta fantàstica. En Bruno Faidutti l'ha inclós a la seva biblioteca ideal de jocs de taula i ha escrit una bona ressenya, a la que us remeto. Sembla que la seva crítica ha aixecat algunes ampolles, però, perque hi diu que l'estètica del joc és una mica lletja. Hi ha gent que té la pell molt fina. En Bruno Faidutti és un crític de jocs fantàstic, probablement dels millors que hi ha. També ha dissenyat jocs molt bons.

The Interpreter of Maladies, de Jhumpa Lahiri - Una Crítica

Jhumpa Lahiri és una escriptora americana, nascuda a Londres l'any 1967 i d'ascendència India bengalí. La majoria de les narracions que ha escrit tenen com a tema principal les vides dels bengalís a Amèrica i a la Índia. Bona part dels seus escrits són narracions curtes, recollides en el llibre que ens ocupa (The Interpreter of Maladies, guanyador del premi Pulitzer de Ficció a l'any 2000) i a Unaccustomed Earth, de propera publicació. Ha publicat també una novel·la (The Namesake), que ha estat ben acollida per la crítica i ha inspirat una pel·lícula homònima.

The Interpreter of Maladies és un recull de 9 relats curts que fan de molt bon llegir. Tots tenen en comú que els seus protagonistes són d'origen bengalí i s'exploren, desde diferents punts de vista, les diferències entre les cultures americana i l'índia. Geogràficament els relats s'ubiquen a Boston o Calcuta. Molts dels personatges són adults joves que han anat a Amèrica per completar els seus estudis i tots els contes comparteixen una atmosfera melangiosa i un estil d'escriptura elegant. Alguns dels temes que van apareixent a les diferents històries són el matrimoni, la família, els embarasos i la distància. Els protagonistes de les diferents històries són diversos, com per expemple una jove parella índia que viu a Boston i acaba de perdre un embaràs, la filla petita d'uns professors de Cambridge, un taxista de Calcuta, un nen petit occidental amb una cangur índia, un indi acabat d'arribar a Boston per fer el seu doctorat i que està esperant a la seva dona, amb qui s'acaba de casar i a qui amb prou feines coneix, etc. Les històries estàn escrites amb gran bellessa, amb molt de detallisme i gran capacitat d'observació. La gràcia de les històries està en l'elegància de la escriptura i l'exotisme del seu contingut i, amb excepcions, no són contes que busquin un desenllaç sorprenent o un climax emocional. M'ha semblat un molt bon recull, molt maco, i crec que pararé atenció a les noves publicacions de l'autora i a la novel·la que ja té escrita. No se si l'han publicat en català o castellà, però si trobeu el llibret doneu-li una oportunitat, que s'ho val.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: The Libertines - Road To Ruin
via FoxyTunes

No Country For Old Men, dels Germans Coen - Una Crítica

Com m'ha agradat No Country For Old Men! És una adaptació impecable de la novel·la de'n Cormac McCarthy, amb final anticlimàtic inclòs. Les imatges flueixen plenes de significats apilats en capes mentres seguim la història de'n Llewellyn Moss, l'Anton Chigurgh i el Sheriff Bell, perseguint-se l'un a l'altre per culpa de la, com dir-ho, imbecil·litat imprudent de'n Llewellyn. Mancada per complet de banda sonora, només els diàlegs, extrets fidelment de la novel·la, i les imatges ens acompanyaran al llarg d'una història inquietant i hipnòticament violenta. És una peli d'aquelles que veure-la doblada és poc més que no haver-la vist, doncs heu de saber que en Cormac McCarthy és un mestre en el dificilíssim art d'escriure tal com es parla i els actors, desde el justament oscaritzat Javier Bardem fins al menys conegut Josh Brolin, passant pel Tommy Lee Jones o en Woody Harrelson, els hi aporten una vivacitat fantàstica. La novel·la era molt cinematogràfica, i segurament els germans Coen eren els més adients per transformar-la en guió i dirigir-la. La pel·lícula aconsegueix capturar tot l'esperit de la història del McCarthy a la vegada que recull la personalitat característica dels Coen, que l'esquitxen d'humor negre i girs argumentals sorprenents. La peli avança amb pas lent, però amb una seguretat i una implacabilitat personificades en l'assassí interpretat pel Bardem, ens porta cap a un final que és com una galleda d'aigua freda i demana un cert esforç per contextualitzar-lo amb el que acabem de veure, fins al punt que semblar una història inacabada. El final, per cert, s'entén molt més a la novel·la, a on el personatge del Sheriff, protagonista reticent d'una història pràcticament paral·lela a la de'n Llewellyn i en Chigurgh, té un pes molt més gran. És, amb diferència, la pel·lícula menys comercial que han fet els germans Coen i, en aquest sentit, em sembla que la gran campanya de marqueting que l'ha acompanyat li ha fet un flac favor. Al cinema, en finalitzar la pel·lícula, es va sentir, a prop meu, un veredicte que he sentit o llegit moltes vegades: "Quina merda!". No puc estar-hi més en desacord. I recordeu: o en versió original o caca de la vaca.

Podeu trobar una altra crítica bona a Lo Bloc de l'Ivan i una crítica dolenta a El Rincón de Blagdaros.

Avatar - The Last Airbender (Behind The Scenes)

Em sembla que els propers dies i setmanes tindré una mica de son. Serà culpa d'Avatar, The Last Airbender. Porto 4 capítols (són només 20 minutets cadascun) i de moment m'està agradant molt. Una mica infantil al principi, és cert, però diuen que millora. A més, bé m'he de preparar i acumular històries per quan arribi el membrillitu o membrillita, no? I què carai, que m'agraden els dibuixos animats i ja està.

Us deixo amb el Behind the Scenes que porta el dvd.

Sax Rohmer #1, de The Mountain Goats

The Mountain Goats són un d'aquells grups únics, que ho t'encanten o els odies. A mi m'encanten. M'encanten molt. Per primera vegada, a més a més, han fet un disc amb lletres que no són per obrir-se (metafòricament) les venes, i això és motiu de cel·lebració.

Us presento Sax Rohmer #1, el fantàstic primer senzill del seu nou disc, l'inmens Heretic Pride (avui em sento una mica superlatiu, la veritat). Us conmino a escoltar-lo i a adquirir el disc a través del sistema que considereu més convenient! Ar!

Enjoy.



----------------
Escoltant: The Mountain Goats - Sax Rohmer #1
via FoxyTunes

Boscos Endins, de Dagoll Dagom - Una Crítica

Boscos Endins és l’adaptació al català del musical Into The Woods, estrenat per Stephen Sondheim al 1986 i interpretat ara pel grup Dagoll Dagom. La història està dividida en 2 actes, en els que se’ns ensenyen una sèrie de contes dels Germans Grimm coneguts per tothom (la Ventafocs, Jack i les Mongetes Màgiques, Rapunzel (la princesa que vivia presonera en una torre sense portes i llençava una llarga trena per a què hi grimpés el seu príncep) i La Caputxeta Vermella. Al segon acte els contes han arribat al seu final i veiem el que va passar després, que en essència consisteix en demostrar que el famós “i van viure feliços per sempre més” no va arribar a fer-se realitat. Tots els contes s’expliquen barrejats i els personatges que els protagonitzen interaccionen entre ells i comparteixen temps i ubicació. La idea és molt bona i la posada en escena espectacular. Desde la magnífica La Celestina dirigida per Robert Lepage al Teatre Lliure no havia vist uns efectes especials tan espectaculars i ben fets a una sala de teatre. Els personatges, uns més que altres, són interesants i divertits i en conjunt la història es fa amena i està ben interpretada. Val a dir que no sóc un entusiasta dels musicals ni tinc cap mena de formació musical que em permeti valorar els aspectes més formals de la música ni de la interpretació que fan de les cançons els diferents actors, tot i que vaig gaudir com el que més a Mar i Cel, el Sweeney Todd del Constantino Romero i la Vicky Peña i Flor de Nit. Dic això perquè estic una mica esbiaixat en contra d’aquest gènere, i això s’ha de tenir en compte abans de donar massa pes a la meva opinió sobre l’obra que ens ocupa. L’obra que ens ocupa, doncs, no m’ha semblat estar a l’alçada de les 3 que he dit. Tampoc és que em sembli excessivament just basar una crítica en una comparació amb altres obres que no hi tenen res a veure, però és que el cert és que vaig avorrir-me una mica (a estones). Hi ha alguns dels números que són al·lucinants, la veritat, i la caputxeta vermella i la bruixa dolenta són fantàstiques durant tota l’obra, però en conjunt em va semblar més aviat irregular. Bé... no del tot... en conjunt està molt bé perquè la posada en escena és una sorpresa constant, la música és collonuda i està plena de sentit de l’humor, però el “guió”, les cançons pròpiament dites, em van semblar l’aspecte més fluix de l’obra. Dit això també us dic que als companys amb qui vaig anar al teatre, més incondicionals del gènere musical que jo mateix, l’obra els va semblar una meravella. A mi? Em sembla una obra bona, digna i interesant, però ni de tros una obra mestra.
Annex: Al canal de Dagoll Dagom a Youtube podeu un reportatge interesant sobre com es va fer Boscos Endins.



----------------
Escoltant: Balmorhea - The Summer
via FoxyTunes

Nova Música Per Un Nou Mes, o Una Història D'Amor amb Emusic

Com cada dia 20 el meu compte d’emusic s’ha renovat i ara puc comprar i descàrregar 65 cançons per afegir a la meva biblioteca musical. Aviat farà 2 anys que estic suscrit a aquest servei de compra de música per internet i el cert és que n’estic més que content. Per 13,84 € al mes puc escullir entre un ampli ventall de música en mp3 i descarregar 65 cançons (a mi em sembla un preu molt bo per la quantitat de música a la que pots accedir). El catàleg és molt ampli i s’ajusta molt als meus gustos, amb moltes novetats i també moltes coses antigues. Si us agrada la música indie, el jazz, el hip hop o la música clàssica segur que trobareu música que us agradi. També tenen una bona selecció de música rock en català i en castellà antiga i actual. I sobretot, si us agrada descobrir nova música, aquesta botiga online és un recurs insuperable. A mi m’agrada comprar música en mp3, perquè escolto música, sobretot, a l’ordinador mentres treballo o al cotxe, i en aquest darrer cas no m’importa i fins i tot prefereixo gravar-la en CDs econòmics (si, by the way, després de llegir això algú decideix provar a suscriure’s a emusic que m’ho faci saber. Si us envio una invitació a mi em regalen 50 cançons, i a vosaltres també us regalen bastantes, no se exactament quantes).

Com cada mes, ara he d’escollir entre els discos interesants que he anat marcant per comprar més endavant i també com cada mes, 65 cançons seran poques.

Els discos escollits aquest mes són:

Verdi: Requiem & Operatic Choruses, de Robert Shaw

No sóc cap melòman, ni de tros, però aquest disc fa temps que el volia escoltar. Per a mi la música clàssica és una novetat, però darrerament n’estic gaudint molt.

Rivers Arms, de Balmhorea

Un altre disc instrumental. He llegit una crítica a Pitchforkmedia que m’ha cridat l’atenció. Té pinta de ser una barreja interesant de jazz, música clàssica i folk. Ja deixaré constància de què em sembla, però a priori té bona pinta.

The Song is You, de Chick Corea, Pat Metheny, Jack DeJohnette

M’agrada molt el jazz de’n Chick Corea. El de’n Pat Metheny menys i en Jack DeJohnette no sabia ni que existia.

All is Well, de Samamidon

Indie folk. Pot ser un petardo. Però pot no ser-ho! Disc intimista amb arranjaments atmosfèrics en primera persona. We’ll see.

Libertines, de The Libertines

Rock britànic, seguint l’estela de The Clash, Suede, The Smiths... No és que el disc sigui especialment nou (crec que és del 2004) però fa temps que el tinc a la llista d’espera i he llegit coses molt bones d’aquest grup.

Això suma 55 cançons. Me’n guardo 10 per si les mosques surt alguna cosa nova durant el mes que em crida l’atenció. Que poquet que em duren... snifff...

Lluvia Negra (黒い雨; Kuroi ame), de Masuji Ibuse - Una Crítica

El 6 d'Agost de 1945 Hiroshima fou colpejat per la devastació, inimaginable fins aleshores, de la bomba atòmica. Es calcula (Wikipedia dixit) que 70.000 persones van morir al moment de caure la bomba i que en finalitzar l'any les ferides i la radiació havien augmentat el nombre de morts fins a 90.000 - 140.000. Al voltant del 69 % dels edificis de la ciutat van ser completament destruïts pels efectes de la bomba. La novel·la segueix les vides d'alguns dels supervivents durant els dies que van seguir a l'atac i alguns anys després, recollint, a partir dels diaris d'alguns dels protagonistes, les seves experiències i l'impacte que va tenir la radiació sobre les seves vides.

El primer que he de dir és que fa poc que Un Que Passava va escriure una magnífica ressenya d'aquest llibre. A ella us remeto, doncs el que jo pugui escriure no reflectirà millor el que és la novel·la. I el que la novel·la és és un testimoni esfereïdor de un dels esdeveniments més terribles que s'han produït en els darrers anys. Amb un estil tant planer com pla que no amaga res però tampoc pretén escandalitzar, el llibre posa els pels de punta si intentem imaginar quelcom tan destructiu que la imaginació difícilment ho abasta. Durant la Segona Guerra Mundial l'autor, en Masuji Ibuse, va treballar escrivint propaganda pel govern japonés, que va establir un control extremadament estricte sobre la informació que es difonia entre la població. Quan la guerra va finalitzar l'autor es va dedicar a estudiar la documentació existent sobre l'atac i a registrar els testimonis de molts supervivents. A partir d'aquest material Lluvia Negra va començar a ser publicat en forma seriada a la revista Shincho al Gener de 1965, i li va valdre a l'autor el premi Noma, el més prestigiós premi literari del Japó. La novel·la recull la història, parcialment certa, d'una família formada per 3 supervivents (El cap de família Shigematsu, la seva esposa Shigeko i la seva neboda Yasuko) intenten superar l'estigma que arroseguen els afectats per la radiació de la bomba. El desig més gran de'n Shigeko és aconseguir un bon matrimoni per a la seva neboda, però la sospita de que aquesta pugui desenvolupar la malaltia de la radiació fa que tots els possibles pretendents s'apartin d'ella. En un intent de aturar les xafarderies, en Shigeko comença a transcriure el diari que va escriure just després de caure la bomba, ampliant-lo amb altres documents i els diaris d'altres persones. Així doncs, la història alterna entre el present (vaja, 1965) i el passat, que és la part principal de la història i explica el que va succeïr durant la caiguda de la bomba i els dies inmediatament posteriors, reflectint molt bé una situació de desinformació i desamparament angoixant. Tal i com està escrita, la història està esquitxada d'un humor suau i amable que la fa més fàcilment digerible. Se'm fa difícil destriar la novel·la del que explica, i sospito que bona part de la (enorme) força i intensitat de la novel·la procedeix del fet que els esdeveniments narrats han succeït realment. Ningú se sorprendrà si us dic que no se japonès, així que no he pogut llegir el llibre que va ser realment escrit sino l'aproximació del traductor. Amb aquesta (també enorme) limitació al cap, l'estil del llibre és molt senzill, de fàcil lectura, destacant una capacitat de descripció dels petits detalls molt gran i la construcció d'uns personatges als que agafes molta simpatia i pels que et preocupes realment. En conjunt m'ha agradat molt.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Roto Por Dentro, de M - Clan

Aquest és el primer senzill de Memorias de Un Espantapájaros, el nou disc de M-Clan que sortirà al mercat el 26 de febrer.

Va dedicat a en Xevi, que se que li agrada molt el grup.

Atonement (Expiación), de Joe Wright - Una Crítica

Atonement és una pel·lícula dirigida per Joe Wright, basada en una novel·la de l'Ian McEwan. M'ha agradat moltíssim, superant totes les meves expectatives. Té una baixada de ritme cap al mig de la pel·lícula, però es recupera molt dignament i en conjunt és una meravella. Cinc raons per les que m'ha agradat

1. La història: M'ha semblat molt interesant com un acte de despit fet durant la infància pot tenir conseqüències terribles que durin fins a molts anys després, i el recurs de barrejar realitat i ficció en un intent de compensar el mal provocat em va agradar molt. L'argument en general m'ha semblat molt interesant i ben portat a terme. I sobretot m'ha fet sentir moltes coses i m'ha remogut per dintre.
   
2. La direcció: La posada en escena és bestial. Tant a nivell de fotografia com per la manera en que ha estat filmada. Les imatges són hipnòtiques. La concatenació de plans també. La manera recursiva de repetir escenes desde un altre punt de vista molt xula.
3. La manera en que s'integra la banda sonora amb la història: La banda sonora és una protagonista més de la història i és un punt de recolzament molt important de la narració en general. I molt maca.
   
4. Algunes escenes o imatges molt suggerents: Com, per exemple, la trobada de les nenes mortes, l'arribada de'n Robbie amb els bessons i la seva detenció o, sobretot, l'impressinant plànol-seqüència de la platja.
5. L'anglès a la versió original: Això ja és més una mania personal, però és brutal la quantitat d'accents que surten i la bellesa d'alguns d'ells. La Briony de iaia podria passar-me hores escoltant-la.

I ja està! M'he quedat amb moltes ganes de llegir la novel·la i conéixer els llibres de l'Ian McEwan, una asignatura pendent.

No a tothom li ha agradat, però. Com a mostra, Xelu.

Zwartboek (El Libro Negro), de Paul Verhoeven - Una Crítica

La Rachel Stein és una cantant jueva que viu amagada a l'Holanda de 1944, durant l'ocupació Nazi. Un atac de l'exèrcit Alemany l'obliga a fugir i canviar d'identitat, i acaba unint-se a la resistència holandesa. Per ajudar-los a rescatar a uns presoners holandesos de la base militar Alemanya la Rachel comença a treballar com a secretària d'un capità nazi i descobreix una conspiració organitzada per robar els diners dels jueus rics amagats al país. Qui s'amaga darrera de la conspiració?

Després de molts anys dirigint pel·ícules a Hollywood, en Paul Verhoeven torna al seu país d'origen per a rodar una història que porta 15 anys escrivint en col·laboración amb el guionista Gerard Soeteman. És un thriller ambientat a Holanda durant l'ocupació nazi que s'aguanta bé (molt bé, hauria de dir) gràcies a la gran interpretació que fa la Carice van Houten del personatge Rachel Stein. La peli avança a travès d'un seguit d'enganys i traicions que fan que mai no poguis donar res per segur i obliguen a mantenir l'atenció en un argument una mica confús però seductor. M'ha agradat molt la fotografia i la posada en escena, amb un to de brusquedat bastant efectiu. També em va semblar una història original sobre un tema que ja s'ha tractat moltes vegades al cinema, com és el nazisme. Una peli emocionant i interesant, que us agradarà si us agrada que us fagin ballar el cap.

[Escrit originalment per a Xelu.net]



----------------
Escoltant: Jonny Greenwood - Open Spaces
via FoxyTunes

L'Increïble Catapulta Humana

----------------
Escoltant: Itzhak Perlman, John Williams - Oyf'n Pripetshok And Nacht Aktion
via FoxyTunes

You Know I'm No Good, d'Amy Winehouse

Aprofitant que l'Amy Winehouse ha guanyat un premi Grammy (quatre, de fet, com indica Lucía als comentaris), comparteixo la canço que més m'agrada del disc Back to Black.

Amy Winehouse -You Know I'm No Good

[via FoxyTunes / Amy Winehouse]

Amy Winehouse - You Know I'm No Good

Meet you downstairs in the bar and heard
Your rolled up sleeves in your skull T-shirt
You say, "What did you do with him today?"
And sniffed me out like I was Tanqueray

'Cause you're my fella, my guy
Hand me your Stella and fly
By the time I'm out the door
You tear men down like Roger Moore

I cheated myself
Like I knew I would
I told you, I was trouble
You know that I'm no good

Upstairs in bed with my ex-boy
He's in a place but I can't get joy
Thinking on you in the final throes
This is when my buzzer goes

Run out to meet you, chips and pitta
You say, "When we married", 'cause you're not bitter
There'll be none of him no more
I cried for you on the kitchen floor

I cheated myself
Like I knew I would
I told you, I was trouble
You know that I'm no good

Sweet reunion Jamaica and Spain
We're like how we were again
I'm in the tub, you on the seat
Lick your lips as a I soak my feet

And then you notice likkle carpet burns
My stomach drop and my guts churn
You shrug and it's the worst
Who truly stuck the knife in first

I cheated myself
Like I knew I would
I told you, I was trouble
You know that I'm no good

I cheated myself
Like I knew I would
I told you, I was trouble
Yeah, you know that I'm no good

----------------
Escoltant: Amy Winehouse - You Know I'm No Good
via FoxyTunes

Estic molt content

Què perquè? Doncs perquè si tot va bé al setembre hi haurà un membrillitu emprenyant per casa :-)

S'accepten propostes de nom.

----------------
Escoltant: Kanye West - Good Morning (Intro)
via FoxyTunes

Perfect Creature, de Glenn Standring - Una Crítica

Fa molts anys, mentres investigaven el desenvolupament d'armes biològiques, un grup d'enginyers genètics va arribar a dissenyar i alliberar dos virus inesperats. Un d'ells era una forma intractable i letal de grip, l'altre, més sinistre, convertia a la gent en vampirs. Els vampirs, temuts al principi per la resta d'humans, van posar la seva inteligència superior al servei de l'humanitat dissenyant una vacuna temporal contra el virus de la grip, i es van agrupar en el que avui dia es coneix com La Germandat. Això va donar lloc a una nova forma de religió a on els vampirs eren els sacerdots i es cuidaven de sintetitzar la vacuna de la grip per als humans, que al seu torn els feien ofrenes de sang (sense sacrifici, entenem-nos, tot de bon rotllo) per mantenir-los amb vida. Ara, però, els temors originals dels humans s'han fet realitat: un dels germans vampírics ha començar a caçar-los i a alimentar-se d'ells. El vampir Silus i la policia humana Lilly hauran d'atrapar-lo abans de que el pànic s'escampi per la població i doni lloc a una guerra entre humans i vampirs.

El punt de partida de Criatura Perfecta, pel·lícula neozeladesa, em va semblar atractiu. En mala hora. Tot i que visualment té alguns trets d'Steampunk atractius, narrativament la història no convenç. El personage de la Lilly, tormentat per un passat en el que la grip va endur-se el seu marit i la seva filla, no té cap mena de força. En Silus és un personatge sobrehumà que suposadament està tan per damunt dels éssers humans que es comporta amb una fredor i una distància que, més que reforçar el caràcter del personatge, fa pensar que l'actor s'està avorrint enormement i està repassant mentalment la llista de la compra. Fa ben fet. L'Edgar, el megalomaníac vampir assassí (i germà petit de'n Silus), sembla sortit d'un dels (pocs) capítols dolents de Buffy Cazavampiros i, simplement, no dona la talla com a potencial causant de la fi de la pau entre els vampirs i els humans. La història avança a trompicons i sense cap mena d'interès. L'interés visual inicial s'esvaeix ràpidament i el desenllaç és absurd i totalment desprovist d'imaginació. Total, un producte absolutament convencional que a sobre no aconsegueix ni entretenir.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: The Postal Service - The District Sleeps Alone Tonight
via FoxyTunes

Made in The Dark, de Hot Chip

Aquest disc m'ha enganxat molt. Una mica disco, molt pop, escoltabilitat a tope.

Podeu escoltar-lo sencer clicant aquí.

Els Llibres al 2007

Ja he escrit sobre els llibres que vull llegir, ara escriuré sobre els llibres que he deixat enrera durant el 2007. Els he puntuat segons l'esquema d'Anobii, un màxim de 4 punts (1 punt = Decebedor; 2 punts = Regular; 3 punts = Bastant bo; 4 punts = M'ha encantat!). Crec que tendeixo a puntuar alt... els que em coneixen ja ho saben.

Recomano molt especialment Blood Meridian [Meridiano de Sangre], Rainbows End, The Road [La Carretera], la trilogia de His Dark Materials (format per The Golden Compass, The Subtle Knife i The Amber Spyglass [La Brúixola Daurada, La Daga i El Llargavistes d'Ambre]), Kafka en La Orilla, els còmics de Bone, The Diamond Age [La Era del Diamante], Schild's Ladder (i tots els altres de'n Greg Egan, ja posats), Left Hand of Darkness [La Mano Izquierda de la Oscuridad] (U.K. LeGuin acostuma a valer molt la pena), Inquisitio i The Brooklyn Follies [Les Bogeries de Brooklyn].

Can't Stop, Won't Stop és una història del hip hop realment interesant, molt recomanable si us agrada aquest estil de música, però no particularment fàcil de llegir.

Recuerdos de Una Mujer de La Generación del 98 és la autobiografia de la Carmen Baroja, recopil·lada a partir de notes seves després de la seva mort per l'Amparo Hurtado. És interesant per què recull les opinions i el ressentiment d'una dona envoltada d'una de les famílies més cultes de la seva època, abocada, pel fet de ser dona, a una vida domèstica insulsa i que no li agradava. El millor és el pròleg, el document en si es una mica insuls.

Abstenir-se de qualsevol llibre de'n Martin Langfield.

Amb 25 llibres i 7689 pàgines la llista és:

• The No. 1 Ladies' Detective, de Alexander McCall Smith: 2 punts
• Recuerdos de Una Mujer de La Generación del 98, de Carmen Baroja: 2 punts
• Blood Meridian, de Cormac McCarthy: 4 punts (perquè no se li poden donar més)
• The Authority, vol. 2, de Mark Miller i Frank Quitely: 3 punts
• Cuatro Amigos, de David Trueba: 3 punts
• Travels in the Scriptorium, de Paul Auster: 3 punts
• Rainbows End, de Vernor Vinge: 4 punts
• The Road, de Cormac McCarthy: 4 punts
• Harry Potter and the Deathly Hallows, de J.K. Rowling: 3 punts
• His Dark Materials (The Trilogy), de Philip Pullman: 4 punts (també li donaria més)
• Thailand, de Robert Cooper i Nanthapa Cooper: 3 punts
• Kafka en La Orilla, de Haruki Murakami: 4 punts
• Malice Box, de Martin Langfield: 1 punt (o cap, segons el dia)
• La Llavor Immortal, de Jordi Balló: 3 punts
• Can't Stop, Won't Stop, de Jeff Chang: 3 punts
• Bone, vols. 1 i 2, de Jeff Smith: 4 punts (o més)
• The Diamond Age, de Neal Stephenson: 4 punts
• Schild's Ladder, de Greg Egan: 4 punts
• Left Hand of Darkness, de Ursula K. Leguin: 4 punts
• Inquisitio, d'Alfred Bosch: 4 punts
• The Book of Illusions, de Paul Auster: 3 punts
• The Brooklin Follies, de Paul Auster: 4 punts
  

Ha estat un bon any.

----------------
Escoltant: eddie vedder - society
via FoxyTunes

El Pròleg de Llúvia Negra, de Masuji Ibuse

Avui he començat a llegir Lluvia Negra, de Masuji Ibuse. El llibre promet. Per anar fent boca copio aqui el pròleg escrit per Jorge Volpi. Ja posa el pels de punta.

PRÒLEG DE "LLUVIA NEGRA", ESCRIT PER JORGE VOLPI

1

A fuerza de una repetición tan inclemente como vana, la imagen se ha vuelto anodina: la sublime belleza del horror. La columna de humo incandescente elevándose hacia el cielo. El paraguas espumoso y criminal. El ángel de la muerte. El hongo de fuego.

Habría que imaginar, en cambio, el primer día.

Ese día. El día de la ira. Hiroshima, 6 de agosto de 1945. Los primeros ojos que presenciaron la explosión. Los primeros ojos que quedaron ciegos. El primer rostro destruido. El primer cuerpo desollado. Los primeros órganos destrozados por la «enfermedad de la radiación».

Y, también, el primer sobreviviente.

2

¿Para qué sirve una novela? Hay una forma de responder que incomoda a escritores y críticos por igual, pero que no por ello es menos verdadera: para vivir las vidas que no tenemos.

Para observar aquello que no podríamos atisbar de otra manera. Para romper el drástico aislamiento que nos sepa-ra de los otros. Para sentir, por un instante, como sienten los otros. Para imaginar, por un instante, la vida de otros. Para ser, por un instante, otros. Para observar por primera vez, sin calcinarnos, el estallido.

3

La bomba es la metáfora del siglo XX, no hay remedio. Es su condensado o su resumen. El viejo pacto de Fausto con el diablo: se ha dicho una y otra vez hasta el cansancio. La ciencia al servicio del poder y sus delirios. Habernos convertido en la única especie capaz de extinguirse por voluntad propia.

Pero, al convertirse en símbolo --en icono--, la bomba casi ha borrado sus consecuencias: las muertes puntuales de miles de inocentes. Las heridas ciertas, dolorosas, inocultables, de las víctimas. Vidas devastadas. Vidas al garete.

Aborrecemos la bomba pero preferimos soslayar sus efectos: nadie quiere acordarse ya de las quemaduras, de los cadáveres. Menos aún de los sobrevivientes. De aquellos que vivieron para contar el asombro y el horror pero de los que por fortuna, a más de seis décadas de distancia, quedan ya pocos. Ellos son los últimos testigos de lo que somos, en realidad, los humanos.

4

Durante la segunda guerra mundial, Masuji Ibuse (1898-1993) trabaja en el departamento de propaganda del Ministerio de Guerra japonés. Ni más ni menos. Podemos imaginarlo redactando informes --mentiras, ficciones de novelista-- y transmitiéndolos a sus superiores, y luego a sus compatriotas, para levantar los ánimos mientras el conflicto se prolonga. Y entonces, un día, recibe una noticia imposible de maquillar. Una noticia que, lo sabe, precipitará la rendición del Emperador. Una noticia que habrá de transformar no sólo el destino de Japón, sino del planeta.

¿Cuánto tardó Masuji Ibuse en comprender que algún día tendría que narrar aquel día? Su empresa literaria es el reverso exacto de sus labores durante la guerra: despojar una noticia de eufemismos, arrancarle toda floritura y toda retórica, despojarla de ideología. Reducirla a lo único que, en realidad, importa. Las vidas de unos cuantos personajes. No: la vida de unas cuantas personas. Una familia. Una familia que sobrevive a la bomba. Una familia que, al sobrevivir, no sobrevive ni a la bomba.

Veintiún años después de la tragedia, Masuji Ibuse escribe, o acaso transcribe, Lluvia negra (Kuroi Ame). Y se vuelve célebre. Pero eso no importa. Importan las personas que habitan su novela. Los sobrevivientes.

5

«Yo soy la muerte», se fustigó con cierta dosis de histrionismo J. Robert Oppenheimer, máximo responsable científico del Proyecto Manhattan, al enterarse de la explosión acontecida en Hiroshima.

Frente a esta frase grandilocuente --y al arrepentimiento del físico que por un momento prefirió la física a la justicia quedan los personajes, no, las personas de Lluvia negra.

Shigematsu Shizuma, su esposa Shigeko y su sobrina Yasuko son el reverso de Oppenheimer.

Son la vida.

6

Lluvia negra posee el estilo de la tierra devastada. Tan árida como la ciudad luego del ataque. Una novela de las ruinas.

7

Como toda gran novela, Lluvia negra da voz a los sin voz.

Y, más que eso, nos permite creer o acaso sentir que esa voz también es nuestra.

Masuji Ibuse apenas comparece en sus páginas. El novelista enhebra con discreción oriental los diarios de sus personajes. Insisto: de esas personas, de los sobrevivientes. Cada uno cuenta, en un estilo adusto, despojado, lo que vio ese día. Y, aún más importante --y mucho menos recordado-- lo que ocurrió en los días subsecuentes.

La Historia resguarda la memoria de algunos hechos. La Novela, su contraparte --su rival, su enemiga--, resguarda la memoria de algunos individuos. Eso hace Masuji Ibuse. Eso hace Lluvia negra: sobrevive.

8

Una escena secundaria concentra la visión japonesa del desastre: estalla la bomba, un regimiento de jóvenes soldados, atrozmente quemados, recibe la orden de suicidarse. Según la leyenda, sólo uno incumple la orden. El narrador de la historia. Como Masuji Ibuse.

9

Más que una novela sobre la bomba, Lluvia negra es un libro sobre la «enfermedad de la radiación». No caben en ella comentarios geopolíticos, discursos sobre la humanidad y sus chacales, reflexiones sobre el fin de la historia o el fin del mundo.

Lluvia negra responde a una sola pregunta: ¿qué ocurrió con quienes contemplaron el estallido y luego tuvieron que continuar con sus vidas? En otras palabras: qué significó no haber muerto. O morir poco a poco.

10

En su diario, Yasuko, la hija casadera de Shigmatsu, escribe en su entrada del 6 de agosto de 1945: «A las 4:30, el señor Nojima vino con su camión a recoger nuestras pertenencias para llevarlas al campo. En Furue hubo un gran fogonazo seguido de una explosión. Un humo negro se elevó por encima de la ciudad de Hiroshima como una erupción volcánica. En el camino de vuelta, fuimos por Miyazu, y desde allí en barco hasta el puente de Miyuki. La Tía Shigeko estaba ilesa, pero el Tío Shigematsu tenía heridas en la cara. No se había visto jamás un desastre así, pero es imposible hacerse una idea aproximada. La casa está inclinada unos 15 grados, así que este diario lo estoy escribiendo a la entrada del refugio antiaéreo». La descripción es casi neutra, sin apenas dramatismo.

Aquí está, justamente, lo terrible.

11

Lluvia negra, lo he dicho, no es una novela sobre la bomba. Es una novela sobre un tío que quiere casar a su sobrina. Shigematsu Shizuma tiene el deber de casar a su sobrina Yasuko. Para lograrlo, debe convencer a su posible marido de que la joven no ha contraído la «enfermedad de la radiación». Convencer al otro de que no ha ocurrido nada. De que la lluvia negra que bañó su piel y su cabello no le ha hecho mella.

Como un propagandista de guerra, Shigematsu se esmera por maquillar la realidad. No quiere que Yasuko se quede sola. No quiere el oprobio para Yasuko. Pero su empresa es, como la de los propagandistas japoneses, imposible. La «enfermedad de la radiación» está allí, en su cuerpo, en sus células. Es, de hecho, lo único que tiene.

12

Yasuko es la víctima perfecta. Joven, tímida, no muy agraciada. Más que casarse, ella quisiera hacer feliz al Tío Shigematsu. No lo consigue. Porque la vida cotidiana no puede ser normal después de la bomba. Porque, más que cambiar el destino de Japón o el de la humanidad, la bomba ha destrozado su vida. Y la vida de los suyos.

Pese a las bienintencionadas mentiras de su tío, Yasuko enfermará. Y su enfermedad se volverá inocultable. Una llaga que no se cerrará nunca.

13

Ahora sabemos, con suficiente dosis de certeza, que Japón se preparaba para rendirse cuando cayó la bomba en Hiroshima. Más que salvar vidas --como insistió la propaganda de los vencedores--, el estallido se limitó a confirmar la superioridad de Estados Unidos. Hiroshima, y luego Nagasaki, fueron los campos de pruebas de dos experimentos exitosos. Nada más que eso.

14

Gracias a Masuji Ibuse, la lluvia negra no se precipitó sólo sobre Yasuko --y miles de víctimas anónimas semejantes a ella-- sino sobre cada uno de nosotros. Después de leer su novela, la «enfermedad de la radiación» también nos pertenece. También destruye nuestras células.

15

Después de Auschwitz juramos que no volvería a ocurrir nada semejante. Después de Hiroshima juramos que no volvería a ocurrir nada semejante. En lo primero nos hemos equivocado, como de costumbre: Camboya, Sbrenica, Ruanda, Darfur son nombres que prueban nuestra capacidad para el olvido. En lo segundo, no ha vuelto a ocurrir algo semejante a Hiroshima o Nagasaki. Todavía.

Cientos de novelas sobre el Holocausto no han impedido nuevos genocidios. No hay demasiadas esperanzas de que Lluvia negra sea un mejor llamado a la razón. Pero la memoria, y sobre todo la memoria literaria, es la única respuesta posible a la crueldad y la violencia inscritas en el corazón

de los humanos. Son una respuesta y también una advertencia. Hay que leer Lluvia negra porque es arte. Arte porque nos obliga a vivir el horror que somos capaces de crear nosotros mismos.

Jorge Volpi

No Country For Old Men, de Cormac McCarthy - La Crítica

No Country for Old Men (No es País para Viejos) és la tercera novel·la que llegeixo de'n Cormac McCarthy (les altres dues són Blood Meridian i The Road), la més assequible de totes i la que menys m'ha agradat de les tres. Entenem-nos, m'ha agradat força, però no he sapigut trobar-li allò especial que feia que les altres dues novel·les em cremessin a les mans. Torna a estar present el gran estilista, el maniàtic de la puntuació, l'extraordinari creador de diàlegs i l'apòstol de la violència que coneixia, però la història i, sobretot, el seu significat se m'han escapat una mica. Potser el sentit és aquest, que no n'hi ha gaire de sentit. Quan en Llewellyn Moss es troba, al bell mig del desert, un grup de traficants de drogues que han estat assassinats i decideix agafar la maleta plena de diners que hi ha abandonada allà, sap que la seva vida canviarà per sempre. Aviat començarà haurà de fugir del Sheriff del seu poble, dels narcotraficants mexicans propietaris del diners, i de l'Anton Chigurgh, un assassí fred i despietat que també persegueix els diners. Al darrera deixa la seva dona i la vida que ha conegut des de sempre, i al davant l'espera un camí ple de decissions desafortunades i de violència. El focus de la història anirà alternant entre capítols protagonitzats pel Sheriff, que pretén salvar la vida de'n Moss i detenir els seus perseguidors, en Moss, que només vol salvar la seva vida, la de la seva dona, i conservar els diners, i en Chigurgh, que vol recuperar els diners i matar l'Anton. Entre capítol i capítol trobem els monòlegs del Sheriff, ja gran, desenganyat per la degradació moral que observa al seu país, i impotent contra les forces del crim i el narcotràfic a les que s'ha d'enfrontar. D'aquesta manera ens trobem amb un thriller típic narrat de manera atípica. Pura acció, descripció dels actes dels personatges amb pràcticament cap concessió a la introspecció o als seus pensaments, la prosa de l'autor ens proporciona la informació justa (sovint amb prou feines) per que reconstruïm la pel·lícula a dintre dels nostres caps. En Cormac McCarthy sap, a més a més, conduir al lector per un paissatge narratiu que sorprén a cada volta de pàgina i que aconsegueix ésser original envoltat de tòpics. És un llibre que s'alça molt per sobre de la mitjana i estratosfèricament per sobre de la majoria d'altres llibres d'acció que hagi llegit (que són pocs), però m'ha sapigut a poc. Tenia moltes expectatives i les expectatives mai no són bones. Li dono un notable, bona nota però per sota de la matrícula d'honor que Blood Meridian i The Road em van fer esperar. A veure que fan els Coen amb la peli.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Cloverfield, de Matt Reeves - La Crítica

La sinopsi es fàcil de resumir: un monstre enorme surt del mar i comença a destruir Nova York.

A partir d'aquí no poden esperar-se massa sorpreses. El tret diferencial de la pel·lícula és que recull la torxa de The Blair Witch Project i està explicada des d'un punt de vista absolutament subjectiu, càmera en mà. Aquesta opció sempre comporta el risc de tenir efectes secundaris, i en aquest secundari us recomano que si decidiu anar a veure Monstruoso (cosa que us recomano) no deixeu de portar a sobre un o dos comprimits de biodramina. Els fareu servir. Si sobreviu al mareig, però, podreu gaudir (d'acord, potser "gaudir" no és la paraula més adient pel que experimentareu) d'una de les pel·lícules més interesants que ha donat el cinema fantàstic en el que va d'any (he, he). A la primera part de la peli, un grup d'amics una mica pijos estan fent una festa de comiat per un d'ells, que se'n a al japó a fer de vicepresident d'una empresa. Un dels participants a la festa és l'encarregat de registrar amb la seva càmera de vídeo tot el que passa i recollir els testimonis de comiat de tothom. Quan el monstre ataca i comença el caos (CAOS, amb lletres majúscules) el portador de la càmera segueix registrant-ho tot, i és aquesta gravació el que se'ns mostra. De seguida arriba l'exèrcit i s'enfronta, amb resultats patètics, a l'enorme, enorme, enorme, monstre i el govern pren la decissió d'evacuar la ciutat. Quatre dels participants de la festa decideixen quedar-se i provar de salvar a una amiga seva que s'ha quedat atrapada a un edifici a l'altra banda de la ciutat. I aquest és un dels encerts de la pel·lícula. Els protagonistes de la història no s'enfronten en cap moment del monstre, la seva única preocupació és salvar a la seva amiga i això dona lloc a una petita història d'amor entre un dels "rescatadors" i la noia a rescatar que és constitueix en el motor de la història. L'estil càmera en mà resulta molt efectiu, dosificant perfectament el que se'ns mostra, reflectint el caos que regna a la ciutat i estressant l'espectador fins a límits insospitats. En el meu cas (que no té perquè ser generalitzable) el grau d'inmersió en la pel·lícula va ser absolut i puc dir que feia anys és la primera vegada en anys en que passo autèntica por amb una pel·lícula. Estava cagat. Poques vegades es veu el monstre sencer, però quan es veu és espectacular. Els personatges principals són una mica intrascendents però em sembla que això ajuda a posar-se en el seu lloc, que és el que la història busca. Un mareig de peli, però m'ha agradat molt.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Un altre llibre atractiu - Speed of Dark

Un altre llibre que m'agradaria llegir:

Sobre ell, a anobii diuen:

Reflexiva, aguda e inolvidable. La velocidad de la oscuridad es una arrebatadora exploración del peculiar mundo de Lou Arrendale, un autista adulto a quien se le ofrece la posibilidad de probar una nueva "cura" experimental. Lou deberá decidir si se somete o no a ese tratamiento que podría cambiar por completo su forma de entender el mundo... y la misma esencia de su personalidad.
Tras éxitos indiscutibles como Restos de población (finalista del premio Hugo de 1997), Elizabeth Moon ha obtenido el prestigioso premio Nebula con esta emotiva y absorbente historia de un autista; Lou Arrendale, en un futuro cercano.
Lou es un personaje sumamente entrañable, llamado a dejar un rastro indeleble en la historia de la mejor ciencia ficción, como ya lo hiciera el Charlie Gordon, protagonista de Flores para Algernon (1959 y 1966), de Daniel Keyes. Si Charlie mostraba su humanidad a través de su acceso y posterior pérdida de una mayor inteligencia, Lou Arrendale nos enseña a ver el mundo a través de la compleja y peculiar mente de un autista.

----------------
Escoltant: Johann Johannsson - Sálfræðingur
via FoxyTunes


----------------
Escoltant: Johann Johannsson - Sálfræðingur
via FoxyTunes

Persepolis, de Marjane Satrapi i Vincent Paronnaud - La Crítica

Finalment, ahir vaig trobar un moment i vaig veure Persepolis, de Marjane Satrapi i Vincent Paronnaud. Persepolis és la versió animada de la novel·la gràfica autobiogràfica homònima creada també per la Marjane Satrapi. La història la infància, l'adolescència i l'entrada a la vida adulta de l'autora, que va crèixer a l'Iran durant els últims anys de la dictadura del Shah Mohammad Reza Pahlevi i va viure la revolució Iraniana de 1979 i els primers anys de la República Islàmica de l'Aiatol·là Khomeini. La història no només transcorre a Teheran, ja que, durant la guerra entre Iran i Iraq, els pares de l'adolescent Marjane la van enviar, per protegir-la, a estudiar al Liceu Francès de Viena, però la seva adaptció va ser més aviat problemàtica i va acabar tornant a Iran.

El primer que m'agradaria dir, abans de fer una crítica més formal de la pel·lícula, és que no puc menys que situar-la entre les millors pel·lícules que he vist aquest any... que tot just comença?... Ok, doncs també us diré que és de les millors pelis del 2007, del 2006, del 2005, etc. Amb un estil de dibuix clavat al de la versió impresa, la major part de la pel·lícula està dibuixada en blanc i negre, reservant el color per les escenes a on se'ns mostra a una Marjane adulta que ha marxat, per segona vegada, de l'Iran. El dibuix és clar i fluïd, amb un estil molt característic del còmic independent Europeu, i té una gran capacitat de transmetre idees i emocions. Amb quatre línies les cares dels personatges són capaces de comunicar un ampli ventall de sentiments, i la narració està salpicada de bellísimes escenes a on es barregen la imaginació i la realitat treient el màxim partit del mitjà utilitzat. Igual que obres com Maus, Watchmen o Berlin, Persepolis és un magnífic exemple de com el llenguatge gràfic (en el sentit de "no d'imatge real") pot util·litzar-se per a explicar històries que amb un mitjà diferent (sigui escrit o sigui filmat) seria impossible. En Vincent Paronnaud, co-director de l'obra, ha aconseguit un estil d'animació amb una personalitat pròpia molt marcada, molt diferent d'altres obres amb una difusió molt més amplia (Pixar, Disney, Ghibli, etc), i que sembla molt adient per a la història que se'ns explica. En quant a la història en sí, ens fa testimonis d'una realitat que coneixem a nivell intel·lectual però que fa pupa quan ens la fan sentir d'aquesta manera. Ens permet entendre, mínimament si més no, el que devia significar créixer sent dona en el moment en que la opressió de les dones va institucionalitzar-se a la societat Iraní. Vivim la desil·lusió que va representar la pujada al poder d'un règim islamista després d'haver aconseguit fer caure la monarquia totalitària del Shah. La frustració de no valer res en comparació amb un home. La por de fer una festa amb amics i amigues i la policia et detingui per fer-ho. La Marjane ha nacut per ser lliure, li agrada la música Heavy occidental, que és venuda d'amagat com si es tractés d'una droga perillosa, li agrada la roba occidental. Res no pot ser pitjor que l'Iran. Quan té l'oportunitat de sortir del seu país, però, comprova que ser un exiliat no és fàcil. Que la cultura occidental és difícil d'entendre i que ser lliure també vol dir tenir la llibertat de fer-se mal. Desenganys amorosos, el rebuig de ser inmigrant, la dificultat d'estar sola a un país que gairebé no entén. La Marjane tornarà derrotada al seu país per trobar que la falta de llibertat del règim és cada vegada més opressiva, i el seu caràcter lluitador es veurà posat a prova.

En fí. Una gran pel·lícula. No us la perdéssiu per res del món.



[Escrit originalment per a Xelu.net]