La Ribera de Murakami

Segurament, en l'ordre que els volgueu posar, els meus escriptors preferits són en Haruki Murakami, en Paul Auster, en J.M. Coetzee, i en Greg Egan. De tots ells en Murakami va ser el que vaig descobrir més tard, quan va caure a les meves mans el que possiblement ha esdevingut el seu llibre més popular, Tòquio Blues (també titolat Norwegian Wood, com la cançó dels Beatles, en algunes edicions), la segona novela que va escriure i en la que ja es prefiguren alguns dels temes que més sovintegen la seva obra: l'amor, el sexe, el desconcert davant dels propis sentiments i desitjos, la nostalgia, i un surrealisme cada vegada més present en obres succesives. Els seus personatges sempre em semblen el trasllat literari d'un inquietant mirall màgic, de ser uns freaks emocionals en els que ens podem mirar i trobar el nostre reflexe en un paissatge emocional que tendeix al gris. ¿Som així, les persones? El desig que tens és respondre que no, la por que tens és que sigui que si, el desasosec que et produeix és el que t'impulsa a seguir llegint. Segurament la "bona literatura" pot definir-se de moltes maneres, i la meva sospita és que moltes bones definicions de "bona literatura" es contradiuen entre si. Lluny de la meva intenció opinar sobre un tema en el que gent molt més culta, inteligent, i preparada que jo no ha aconseguit posar-se d'acord, prefereixo escoltar el meu estòmac i la meva oïda per dir si un llibre (autor) és o no un gran llibre (autor). En el cas dels llibres de'n Murakami (més amb uns que amb altres) el cervell que tinc a l'estòmac i el que tinc entre les oïdes coincideixen en dir que és un dels millors autors actualment vius. Crec que amb les seves històries sóc una persona a la primera pàgina i algú una mica diferent a la darrera. Ahir vaig començar Kafka en la Orilla. No sé qui seré quan l'acabi.

Ale!

Minicuento: Una visita

Revolviendo en el baúl de los recuerdos, he dado con este microcuento que escribí hace un par de añitos en el es.rec.ficcion.misc, el grupo de ciencia ficción. Quizás sea una mierda, pero es MÍ mierda, y es MÍ blog, así que lo posteo porque todavía me gusta. Dicho de otro modo: ¡El gato es mío y me lo follo cuando quiero!

There you go!

Minicuento: Una Visita

En la sala del trono reinaba el silencio. El emperador observaba sombrío como sus consejeros, uno tras otro, evitaban enfrontar su mirada llena de ira. Afuera, en el patio, esperaba la criatura humeante, venida de no se sabía donde, sentada tranquilamente mientras un grupo de soldados la rodeaba con los arcos tensos y las flechas apuntando nerviosas. Un escudero hacía las veces de enlace entre la sala del trono y el patio, y su corazón latía tan rápido, le dolía tanto después de haber subido y bajado las escaleras de la torre tantas veces ya, que creía que si daba una carrera más caería muerto. "Sois menos que escoria...". Ante estas palabras, todos los consejeros miraron al suelo avergonzados y, aúnque uno de ellos empezó a balbucear una disculpa, el emperador siguió pronunciando sus palabras con fría calma, sin permitirle explicarse: "Tened por seguro que si el imperio se salva yo mismo me encargaré de que vuestra cobardía sea recordada y los nietos de vuestros nietos escupan sobre vuestras memorias". Las últimas palabras se mezclaron con el súbito estruendo que llegó desde el patio y todos los presentes, perdiendo la compostura, se abalanzaron hacia la ventana para observar la situación. Sólo el emperador permaneció en su sitio, confundido y esperando ya el final, por lo que fue el único que vio aparecer al escudero dando tumbos, sudando y gimiendo débilmente. El olor a piel quemada invadió la sala, y el brazo del escudero era un desecho negro que humeaba, pero fueron sus ojos, con las pupilas dilatadas por el horror, los que acapararon la atención del emperador. Por un momento imaginó que veía retroceder la cordura en el fondo de esos ojos. Antes de derrumbarse agotado, el escudero tuvo ánimos para aullar:
"¡Caballeros! ¡La guardia al completo ha sido derrotada! ¡Abrasada!". Los consejeros gritaban asustados, pero el emperador se puso en pie y desenvainó su espada, decidido a plantar cara a la criatura cuyos pasos resonaban ya por la escalera que llevaba a la sala del trono.

A estas alturas sólo quería volver al hogar. Su tutor le había advertido que los habitantes del mundo inferior eran ignorantes, que se enfrentaban con miedo a aquello que desconocían, pero el no le había hecho caso. De su fragilidad había tenido pruebas directas, pues ninguna de las criaturas había sobrevivido a sus intentos de intentar comunicarse. Ahora tenía delante a un individuo diferente del resto, que ni gritaba ni intentaba huir de él. Más allá se agrupaba un grupo de criaturas que temblaba y se abrazaban las unas a las otras, emitiendo sonidos similares a los que había escuchado hasta el momento de los especímenes que se había encontrado hasta el momento. Emocionado por encontrar a un individuo valiente que no quisiera huir de él, el dragón tomó aire para saludar al emperador.

¡Próximo concierto!

Aunque el disco taladra un poco, en directo debe ser acojonante. Y además en el Grec, precioso. Pues ale, 18 de julio comprometido.

Anotación a los cinco minutos: Apa, 18 de julio descomprometido, se acabaron las entradas :-(

Richelieu, de Michael Schacht

Enllaç previ

Per a què no us sentiu obligats a llegir aquest llaaaaaarg post sobre aquest inmens petit joc, podeu veure un video explicatiu que ha fet l’incombustible Mario Águila desde Xile clicant aquí.

L’autor

Richelieu és un petit joc de taula per a 2 jugadors del que fa temps que vull parlar. Ha estat dissenyat per Michael Schacht, autor també de molts altres jocs de complexitat diversa, com el molt cel·lebrat Coloretto o el bonic Hansa. Molt més jove que altres dissenyadors que han assolit una categoria més o menys legendària dintre del món dels jocs de taula, com Klaus Teuber, Wolfgang Kramer, o el mestre Knizia, ha aconseguit trencar la regla de la K i, amb més de 81 jocs publicats (sovint autopublicats a través de la seva petita companyia de jocs de taula, spiele aus timbuktu) en 10 anys, és una de les grans promeses del que s’ha donat en anomenar eurogames.

El joc i les versions

Originalment el joc va formar part de la sèrie de jocs de cartes FUN FOR 2 de Ravensburger, i malgrat que actualmente el joc ja està descatalogat es relativament senzill obtenir-ne una còpia a un preu raonable a través del mercat de Boardgamegeek (així vaig aconseguir jo la meva). Si ets una persona hàbil amb les tisores, tens una bona impressora a color, i tens una plastificadora a mà, també pots descarregar-te les cartes, les instruccions, i els diferents marcadors que s’utilitzen al joc desde la plana web del propi autor i fabricar-te’l tu mateix(a). La tercera opció, i la millor per començar a gaudir d’aquesta petita obra mestra, és utilitzar la fantàstica implementació online que ha fet Mabi a MabiWeb del joc per jugar-hi de manera asincrònica a través d’internet. Aquest sistema et permetrà iniciar o apuntar-te a una partida i t’avisarà per correu electrònic cada cop que sigui el teu torn (poden passar hores si jugues contra algú d’un altre continent, però jo sempre estic disposat a jugar una partida amb qui sigui, així que sentiu-vos lliures de demanar-m’ho als comentaris!). Un alicient d’utilitzar la versió de MabiWeb és que el propi Michael Schacht s’hi passa sovint i no és extrany estar jugant amb ell sense ser-ne conscient. A mi em va clavar una pallissa :-P. A més, també podreu jugar al Hansa, del mateix autor (bastant interesant, aquí podeu veure una ressenya), o a altres jocs com el Samurai (molt i molt recomanable, aquí trobareu una bona ressenya), l'interesant Kreta, el In the Shadow of the Emperor, o l’infumable Gods (també de'n Michael Schacht, però tothom té dret a tenir un mal dia). En definitiva, que si no proveu el joc no serà per manca d’alternatives.

Els components

Ja he dit que per a mi aquest joc és una petita joia. Petit és un adjectiu que li escau, ja que la seva durada és breu (20-30 minuts sempre i quan no hi juguis a través de Mabiweb) i les regles del joc, que no el seu domini, són veritablement senzilles. El tema és el “Dia dels Enganyats” (“Journée des dupes”), al 1630, quan Maria de Medici va intentar que Lluís XIII es desfés del Cardenal Richelieu, i cadascun dels jugadors representa a un d’aquests dos personatges, però a la pràctica el joc és més aviat abstracte. Els elements del joc són 48 targetes o cartes divides en 9 grups de 5 a 10 targetes. Cadascun dels 9 grups està caracteritzat per un escut d’un color (que representa una regió de frança), i cadascuna de les targetes pot tenir 1 o 2 dels escuts del grup al que pertany. Adicionalmente cadascuna d’elles pot tenir un de tres símbols què representa un tipus de poder: religiós (una creu), polític (una torre), o militar (una espasa). A més a més, hi ha 1 marcador amb un escut més per a cadascun dels colors (9 marcadors), 1 per a cadascun dels tipus de poder (3 marcadors), i 2 marcadors de recuperació de propietat (total del total 14 marcadors). Finalment, cada jugador té tres marcadors de propietat propis.

Les regles

En començar la partida es construeix el taulell col·locant les 48 targetes en una graella de 4 files de 12 targes disposades a l’atzar (de manera que el taulell sigui diferente a cada partida), es coloquen 8 dels 14 marcadors a sobre de cartes concretes de manera que el símbol del marcador quedi ocult (a l’esquema es veu molt clar), i s’eliminen del joc els marcadors no utilitzats. Cada jugador es queda els tres marcadors de propietat del seu personatge i comença el joc.

L'objectiu del joc és aconseguir una quantitat d'escuts de cadascuna de les 9 regions franceses més gran que el rival, comptant també els possibles marcadors que hem repartit a algunes cartes al principi i que haguem pogut recollir. El matís aquí està en que, per a cada regió, la majoria és una qüestió de tot o res: és a dir, o bé tenim una majoria i fem tants punts com escuts haguem recollit, o bé no la tenim i puntuem el zero més rodó que ens poguem imaginar per la regió en qüestió. En cas d'empat, aquella regió no la puntua ningú. En cas que d'una regió no haguem aconseguit recollir cap escut, al final del joc se'ns penalitzarà amb 5 punts negatius. Tot això no només s'aplica als escuts, sino també als símbols del poder polític, militar, i religiós, que d'aquesta manera pot modificar el valor d'una carta. Com s'aconsegueixen els escuts? Doncs agafant-los, és clar. El joc es juga en torns alternatius, i a cada torn, el jugador actiu pot fer fins a 2 accions: agafar qualsevol de les cartes situades a la banda més externa de cada renglera, i colocar un dels seus marcadors de propietat a sobre d'una carta o moure'n un que hagi colocat en un torn previ. En principi només pot prendre's una carta, però en el cas que entre les cartes “agafables” (les dels extrems), n’hi hagi 2 amb 1 sol escut els pots agafar tots 2. En quant als marcadors de propietat esmentats, quan els coloques a sobre d’una carta l’estàs “reservant” per agafar-la en un proper torn. Cap jugador pot agafar una carta reservada pel rival sense pagar un preu, que consisteix en desprendre’s d’un dels seus propis marcadors. En aquesta situació, i en el cas que durant el teu procés de recollida de cartes hagis aconseguit un dels marcadors de recuperació de propietat, podràs utilitzar-lo una vegada per rescatar el marcador de propietat que hauràs hagut de pagar. Quan s’acaben les cartes s’acaba el joc, tot i que jo trobo més interesant la variant de MabiWeb, que consisteix en que el joc s’acaba quan es buiden 3 de les 4 rengleres de cartes. Es compten les majories, NO es compten les minories ni els empats, es resten els 5 punts negatius de cada figura de la que no s’ha recollit cap mostra, i es determina el guanyador, tot i que pot haver-hi empats.

La meva opinió

En contra del que pot semblar, el joc té un component d’atzar mínim, reduït a la configuració inicial de la graella i a quins marcadors ocults entren en joc i a on estan situats. El joc és dinàmic i bastant ràpid, i la tendència a la paràlisis d’anàlisi no es dona gaire. Després d’unes quantes partides es pot apreciar que el joc és extremadament tàctic i bastant estratègic. El fet que cada familia de targes tingui un nombre total i una distribució d’escuts variable, la possibilitat de que puguin tenir o no símbols adicionals de poder o marcadors ocults, i el sistema de puntuació de tot o res que fa possible que el recollir una única carta transformi la puntuació (si una majoria canvia de mans, el nou posseïdor de la majoria començarà a puntuar la regió en qüestió i el que l’ha perduda deixarà de fer-ho), fa que el valor que cada carta pugui tenir en cada moment varïi en funció del que ja haguem recollit i del que ja hagi recollit l’altre. De fet, tan important és anar acumulant cartes com deixar de fer-ho quan d’un escut ja tenim suficients com per estar segurs que la majoria és nostra. Si afegim que no sabem quins marcadors ocults té el nostre rival, què en qualsevol moment se’ns pot cruspir una carta protegida, i què conforme avança el joc creix la probabilitat de que algú estigui disposat a sacrificar un marcador de propietat per aconseguir una carta valuosa, potser podrem entendre el grau de tensió que va prenent el joc conforme s’apropa al seu final.

Conclusió

No crec haver set capaç de transmetre l’emoció que pot tenir aquest joc, però ni que sigui pel tamany del post, sí que dec haver deixat clar que és una clara recomanació que us faig. ;-)

I ja sabeu, sempre disposat a fer una demostració pràctica a MabiWeb!

Reverse 2, o el joc dels moviments especulars

De nou via Jaygames, un magnific petit joc que pot fer trontollar les ments més sòlides... porta el cub blau fins a l'objectiu, però... tingues un mirall a mà...

clipped from jayisgames.com

The Chronicles of Narnia, de C.S. Lewis

18 de juny de 2007: Ahir vaig començar el primer dels 7 llibres de Narnia. Només volia fullejar-lo una mica mentres descansava de traduir i fumava una cigarreta, perquè vaig comprar-lo amb un xec regal de l'ABACUS fa prop de 3 mesos i amb prou feines me l'havia mirat. En realitat el llibre que se suposa que estic llegint és una mena de guia cultural de Tailàndia, perquè m'ha sortit la possibilitat de fer-hi un viatge i m'agradaria entendre una mica el país... però quan estic cansat aquest tipus de llibre m'avorreixen, així que vaig escollir el de C.S. Lewis convençut de que només li donaria una ullada. Cagada l'hem, però, perquè ara el llibre m'ha enganxat i no me'l puc treure del cap en tot el dia. Això acabarà malament... no sóc capaç de llegir més d'un llibre a la vegada... qui guanyarà? ....

22 de juny de 2007: Bé, de moment va guanyant Narnia. Estic seguint l'ordre que proposa l'edició que tinc a les mans, que correspon amb la cronologia de Narnia, i no amb l'ordre de publicació, de manera que he començat pel llibre The Magician's Nephew, que va ser el sisé llibre en ser publicat però cronològicament explica la creació del món de Narnia. No està clar quin és el millor ordre per llegir-los, i els pronunciaments de'n C.S. Lewis en aquest sentit no van ser massa definitius, però després d'haver llegit el primer (o sisé) em sembla que no ho estic fent bé. Seguiré igual, però. La meva impressió després d'haver acabat aquesta primera part no és massa positiva, i coincideix més amb les meves expectatives prèvies. La imagineria és potent i té algunes troballes interesants, com el bosc d'entre mons, però narrativament em sap a poc, em sembla com la pedra que llences al riu i rebota a la superfície sense aprofundir. El més probable és que no sigui tant culpa del llibre com meva, per gosar tenir més de 30 anys i llegir un llibre que se que és per nens! Anyway, el mateix em va passar amb el primer Harry Potter i la resta em van agradar més, així que de moment perseveraré amb la lectura. Si pogués reiniciar el meu cervell en mode 10 anys, ho faria... però ai las! No puc!

27 de juny de 2007: Canvi de plans. Aquest llibre m'està avorrint profundament, i queden massa pàgines com per què l'esforç de llegir-lo pagui la pena. Queda oficialment abandonat.

Profundo análisis psico-sociológico del frikismo

No se si reírme o llorar...

Para comentarios, aquí, aquí, y aquí.

clipped from i94.photobucket.com

Leslie Nielsen se sube a la chepa

(Nota: post compartido con Ok. Ok. It's Me!)

¿Quién no conoce a Leslie Nielsen?

Pues al llegar al trabajo me he encontrado con esto:

Juego: El Saltarín del Espacio

Este jueguecito, que he encontrado a través de la nunca suficientemente valorada página de jayisgames.com es sencillamente genial. Utiliza los cursores para saltar de planeta en planeta y recolectar todas las estrellas. Dejate atrapar por los pozos de gravedad y esquiva los obstáculos. Aprende a utilizar la fuerza centrífuga de las órbitas. Aprende que la gravedad varía en función del planeta. Diviértete. Ahora.

clipped from jayisgames.com

Hàbits musicals

Curiosíssim el que es pot fer amb un perfil a LastFM i LastGraph. Aquí teniu, els meus hàbits musicals dels darrers dos anys en forma de gràfic.

Finestres florentines

Abans:


Després!


La meva nena és una crack!

Lion's Jaws, de Neko Case

Neko Case és una de les meves cantants preferides, ja sigui en solitari o amb el grup The New Pornographers.

Neko Case

Neko Case (born September 8, 1970 in Alexandria, Virginia) is an American singer-songwriter. Her music is frequently called alternative country, though Case tends to shy away from the label. She recorded and toured as Neko Case & Her Boyfriends before switching to her own name. more...

[via FoxyTunes / Neko Case]

Una cançó:

The Lion's Jaws

You're gone, the trees are so quiet
When your hand was in my pocket
How they swayed from side to side
Now the meddling sky and my snowy eye
Sees a different night

The night I fell into the lion's jaws
To my regret and your delight

Those teeth themselves could not divine
Nor their pressure estimate
The haze I wish to never break
And to never contemplate

Momentum for the sake of momentum
Momentum for the sake of momentum
Of momentum

Get this widget | Share | Track details

Chinese Translation, de M. Ward

Via Presentation Zen he descobert aquest vídeo musical amb animació de M. Ward, un músic dels grans (escolti's el disc Post-War, a on, per cert, trobareu aquesta cançó, per comprovar-ho a les orelles pròpies).


I aquí tenim la lletra!

M. Ward - Chinese Translation

I sailed a wild, wild sea
climbed up a tall, tall mountain
I met a old, old man
beneath a weeping willow tree
He said now if you got some questions
go and lay them at my feet
but my time here is brief
so you'll have to pick just three

And I said
What do you do with the pieces of a broken heart
and how can a man like me remain in the light
and if life is really as short as they say
then why is the night so long
and then the sun went down
and he sang for me this song

See I once was a young fool like you
afraid to do the things
that I knew I had to do
So I played an escapade just like you
I played an escapade just like you
I sailed a wild, wild sea
climbed up a tall, tall mountain
I met an old, old man
he sat beneath a sapling tree
He said now if you got some questions
go and lay them at my feet
but my time here is brief
so you'll have to pick just three

And I said
What do you do with the pieces of a broken heart
and how can a man like me remain in the light
and if life is really as short as they say
then why is the night so long
and then the sun went down
and he played for me this song

Fullmetal Alchemist o quien algo quiere algo le cuesta

Fullmetal Alchemist (Bones Studio) es, junto a Lost, la mejor serie que he visto durante los últimos años. Edward y Alphonse Elric son dos hermanos que, de niños, utilizan la alquimia para revivir a su madre muerta. Siendo pura ciencia la alquimia se rige por el llamado principio de intercambio equivalente, una especie de principio de la conservación de la energía aplicado a la materia, que establece los límites de lo que se puede y no se puede hacer. Y lo que no se puede hacer, amiguitos, es devolverle la vida a lo que ya ha muerto, so pena de sufrir terribles consecuencias. No es dificil adivinar, entonces, que los dos hermanitos sufren terribles consecuencias, a saber: la madre revive en forma de monstruo burbujeante que muere en minutos, Edward, el hermano mayor, pierde un brazo y una pierna, y Alphonse, que no por hermano menor va a ser menos, pierde el cuerpo entero y si no muere en el acto es porque Edward tiene suficiente presencia de ánimo (ser un alquimista superdotado ayuda) transfiere su alma incorpórea a una antigua (y enorme) armadura que hay cerca. Con todo esto el drama está servido, y durante el resto de la serie los dos hermanos, uno con su brazo y su pierna mecánicos y el otro como armadura viviente, intentan encontrar el modo de fabricar la piedra filosofal, que permite, hasta cierto punto, violar algunos de los límites del principio de la equivalencia y se supone que les permitirá recuperar sus cuerpos.

Lo que hace grande a la serie es la dimensión trágica que envuelve a los personajes, permeado siempre por el principio de intercambio equivalente. Edward es impulsivo, noble, orgulloso, y sus habilidades alquímicas son excelentes, pero la culpa por lo que le ha hecho a su hermano y a su madre le corroe, y junto al gran instinto de protección hacia su hermano guía su comportamiento. Alphonse está atrapado en un cuerpo monstruoso y prácticamente indestructible, pero en realidad es un niño pequeño lleno de buenos sentimientos que lo único que desea es seguir junto a su hermano y evitar que vuelva a hacer algo de lo que luego se pueda arrepentir. Alrededor de los dos protagonistas hay una serie de personajes como el ejército, homúnculus, quimeras, alquimistas locos y ángeles de la venganza, cada uno de ellos con su propia trágica historia. Encontraremos muerte de los seres queridos, genocidios, superación, arrepentimiento, compromiso, honor, traición, y alquimistas, muchos alquimistas. Y curiosamente humor, mucho humor. Un sentido del humor que oscila entre lo sutil y lo chabacano y que no hace más que realzar el componente trágico del argumento. Lo que hace grande a la serie, en definitiva, es lo mismo que hace grande a todas las grandes historias: un argumento inteligente narrado soberbiamente.

No se la pierdan.

Regenesis (1)

Despues de encontrar su pista en el blog de Hernán Casciari, anoche pude ver el primer capítulo de ReGenesis. Es una serie canadiense de ciencia ficción hard, ubicada en el Toronto de nuestros días, protagonizada (a falta de ver el resto de capítulos) por un conjunto variopinto de epidemiológos que ha de enfrentarse a una epidemia infecciosa que amenaza con descontrolarse. La única característica de la serie que creo que puede disminuir su disfrute si no estás un poco puesto en biología es el elevadísimo nivel (como mínimo aparente) de las hipótesis científicas que se plantean los investigadores, más en la linea de Greg Egan que en la del Dr. House, por decirlo de algún modo. Sin embargo, si eres capaz, como mínimo, de apartar esa capa de la cebolla, lo que hay debajo es una historia inquietante que sabe dosificar la intriga, el suspense, y los tiempos narrativos (que gran cliffhanger...) con gran habilidad. Sin haber visto más, poco puedo decir aparte de que parece muy, muy, muy prometedora.

Seguiré informando.

El primer escrit

Després d'alguns intents fracasats, aquest pretén ser el meu primer blog seriós. No espereu res de sorprenent, ni cap anàlisi en profunditat sobre l'actualitat, ni tan sols cap reflexió plena de saviesa sobre el sentit de la vida. Al capdavall sóc un Codony, i un codony no és més que quelcom que no sap ser pera ni llimona, i es queda en fruit àcid què convenientment tractat produeix un postre saborós. Aquest és el meu espai a la web 2.0, un espai virtual que per a mi és ben real, i que espero compartir amb els navegants que tinguin a bé passar-s'hi. Els comentaris són més que benvinguts.

Un tema al que he dedicat una mica de temps mentres pensava com fer aquest blog és el de l'idioma. Jo sóc bilingüe en Català i en Castellà, i també m'agrada molt l'anglès. Per on he viscut i com m'he format com a persona em revolta qualsevol intent de posar un idioma per sobre de qualsevol altre, i no és un tema al que li dono molta importància. Al final, doncs, he optat per un enfoc pragmàtic i escriuré en català, castellà, i (menys) en anglès, què al capdavall és com funciona el meu cervell.

Sobre que pretenc escriure? Tots els consells que he llegit recomanen no dispersar-se, però jo això no ho sabré fer. Així que els temes seràn diversos, sense ordre, i tots ells m'apassionen: els jocs de taula, el web 2.0, la blogosfera, els llibres, la imaginació, les pel·lícules i l' animació, els amics, la ciència, la música, el programari lliure, el linux, la propietat intel·lectual , ...

Quan escriure? Doncs quan pugui, ves. Però intentaré escriure alguna cosa, i que sigui interesant, cada dia. El meu repte és no deixar llibre sense comentar, pel·licula sense ressenyar, disc sense puntuar.

Per què us ha d'interesar? Je, je... no HA, m'interesa a mi.

Aquest blog és una mostra d'egocentrisme? SI. Només un egocèntric utilizaria twitter.

Si algú visita la plana i llegeix durant cinc minuts em dono per satisfet. Si algú repeteix hauré entrat al cel!