Rainbows End, de Vernor Vinge

Imagina't què ets un fill de la grandíssima puta, què disfrutes trobant els punt febles de les persones properes a tu i explotant-los, i què a més ets un dels poetes més apreciats del teu temps i què tret del nobel has guanyat gairebé tots els altres premis literaris importants. Quan ja ets gran i estàs al cim de la teva carrera literària l'Alzheimer s'apodera de tu i en poc temps no recordes el teu nom, els noms de la teva família ni res del que feia de tu una (mala) persona. 30 anys més tard et despertes com qui es desperta d'un malson i descobreixes que la medicina, i la ciència en general, ha avançat a un ritme esfereïdor, i no només t'han curat l'alzheimer, sino que has rejuvenit i el teu cos és el d'un adolescent... de sobte et trobes vivint en el futur, internet s'ha expandit i ha esdevingut la revolució tecnològica més gran que ha viscut la humanitat i s'ha infiltrat en totes les dimensions de la vida de les persones. Els ordinadors estan integrats a la roba, els monitors han evolucionat a lents de contacte que poden alterar la realitat i fer-nos veure tot allò què vulguem, i ningú mai més està sol perquè les possibilitats de comunicació s'han expandit fins als límits de la imaginació. Ningú t'estima, ningú té un bon record de tu, i res al teu entorn és com ho recordaves... i ja no ets un poeta, mai més no ho seràs, la musa ja no t'acompanya. Quan un misteriós desconegut s'ofereix a retornar-te el què has perdut, estaràs disposat a qualsevol cosa per a recuperar un lloc al món?

Amb aquestes premises, Vernor Vinge construeix una història de ciencia ficció què s'allunya de qualsevol altre relat ciberpunk què hagi conegut. Rejuvenit i amb les seves facultats mentals intactes, Robert Gu, com un Ianqui a la cort del Rei Artús girat del revés, té una segona oportunitat de viure. No és un cas únic, la medicina del 2025 ha abocat a l'analfabetisme tecnològic a moltes persones que sense ella haurien mort o serien víctimes de la demència. Incapaços de dominar qualsevol de les tecnologies inevitables per a viure al futur, en Robert Gu i altres personatges es veuen obligats a tornar a l'institut, acompanyats dels adolescents de l'època, per aprendre les habilitats bàsiques que els permetran adaptar-se a la seva nova vida i ser persones independents i autosuficients. Sense saber-ho, però, passen a ser els peons de conspiradors i personatges virtuals, que fan que les seves vides, i potser les de tot el planeta, estiguin en perill. En Robert haurà d'aprendre a veure amb nous ulls tot el que l'envolta i a ell mateix, i desaprendre abans d'aprendre, si vol alliberar-se dels fantasmes del passat i assegurar-se de què existeixi un futur.

Un conill, una neboda nerd, un conspirador megalòman, roba informatitzada, edificis què caminen, aprenentatge instantani amb una incòmoda propensió a "penjar-se"... aquests i més són alguns dels ingredients d'aquesta curiosa història, què conté la proposta de ciberespai més versemblant que conec. El tema de l'analfabetisme tecnològic i de la infiltració de l'internet a totes les àrees de les nostres vides té una rellevància indubtable avui dia, quan bona part de les coses què passen ho fan a la xarxa, què poc a poc va agafant un pes que, de ben segur, no pot fer res més que créixer, i són temes ben tractats (si bé com a subtexte a la trama) a la novela. La trama és inmersiva i absorvent, i no és fàcil deixar de llegir fins què el pes de les pròpies parpelles t'hi obliga. El llibre és ric en recursos literaris, sobresortint el contrast entre realitat i fantasia (en forma de realitat manipulada per la tecnologia). Els personatges són molt interesants i la ciencia ficció estimulant. Apunta a una reflexió sobre l'impacte de l'internet (i tecnologies relacionades) sobre la societat que en un principi em va semblar que anava en una direcció i al final anava en una altra, una mica més "estètica" i superficial, però és un aliment magnífic per a la imaginació. El final és dilata i es dilata i es dilata i es dilata fins a bastant després del desenllaç de la trama prinicipal, per en realitat això serveix per a explicar coses que mereixien ser contades, així que no m'atreveria a titllar-ho de defecte.

A títol d'anècdota: el llibre comença a la Barcelona del 2025!

Rainbows End ha guanyat el Premi Hugo a Millor Novela de Ciencia Ficció de 2007, ha estat publicat en Anglès per Tor Book i actualment està en preparació una edició Espanyola traduïda per Pedro Jorge Romero. Sorprenentment, també podeu llegir / imprimir la novela en anglès, sense pagar un duro, aquí.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Travels in the Scriptorium (Paul Auster) - Expectativas y primeras impresiones

English Books
Paperback 144 Páginas
ISBN-10: 0571232566
ISBN-13: 9780571232567
Editorial: Faber and Faber
Fecha de publicación: Sep 06, 2007

Un librito realmente corto. Me da la sensación que va ser un poco metaliteratura. Primeras páginas bien escritas, supongo que va a ser un ejercicio de estilo y que habrá que leerlo con atención y masticando las palabras. Juega a desconcertar. Lo del tío que se despierta y no se acuerda de (casi) nada está un poco visto, pero confío en Paul Auster, seguro que de interesante no baja. We'll see.

Hello New World - Clipse

Hello New World - ...

Hello New World

From LyricWiki

This song appears on the album "Hell Hath no Fury" by Clipse

[Chorus: Pharrell Williams]
Hello new world, here we come
On them Twinkie tres, with the hood screaming
"We on our way!"
Can't forget where I come from
So I extend my hand to my man screaming
"I'm on my way!"
Yes I rap, but best believe
Them things still get wrapped by Papi screaming
"It's on its way!"
I can't wait for the next nigga
From my hood to say "Lookout World
I'm on my way!"

[Verse 1: Pusha T]
I listen to the beat, and the rhyme is wrote
See, I was 16, eyes full of hope
Bagging up grams at the higher dough
The news called it crack, I called it Diet Coke (Ohhh!)
At the same time, hiding from mama, dodging the drama
Fuckin plenty bitches while ducking the baby mama
I found poetry, excuse me, +Floetry+
"Say yes!" niggaz hear the "Eghck!" and they know its me
Make �em sick to their stomach how they s'posta be
Sippin on a 50 foot yacht, nigga, motion free
Ocean in my backyard where its s'posta be
Funny how my neighbors don't think its where I'm s'posta be
They think I'm cuter in jail
But the only time I'm boxed in is when the roofs on the SL
And that even come off, so that would mean I'm visiting
New world, I hope y'all listening, envisioning!

[Chorus: Pharrell Williams (Malice)]
Hello new world, here we come
On them Twinkie tres, with the hood screaming
"We on our way!"
Can't forget where I come from
So I extend my hand to my man screaming
"I'm on my way!"
Yes I rap, but best believe
Them things still get wrapped by Papi screaming (Yeah!)
"It's on its way!"
I can't wait for the next nigga
From my hood to say (From my hood to say) "Lookout World
I'm on my way!"

[Verse 2: Malice]
This goes out to my Hyalites that hang out on them corners
Who rock Air Nike's, hustlers' way of life
In white T's, constantly, ducking from Ds
Pumpin that D arm, readily, waiting to squeeze
Who stay cookin, stay lookin, over they shoulders
Holdin them boulders, tryin to avoid central booking
I ain't coming at �cha quote, unquote "Famous Rapper"
Who turn positive, try to tell ya how to live
But this information I must pass to the homies
If hustling is a must be Sosa, not Tony
We can all shine; I want your wrist lit like mine
Neck and ears, I want it lit like mine
Foreign cars, stick shift,6 gears like mine
Anything that keep mama from crying, visiting
You from behind that glass, while you away, sentencing
But the judge is saying "Life" like it ain't someone's life

[Chorus: Pharrell Williams]
Hello new world, here we come
On them Twinkie tres, with the hood screaming
"We on our way!"
Can't forget where I come from
So I extend my hand to my man screaming
"I'm on my way!"
Yes I rap, but best believe
Them things still get wrapped by Papi screaming
"It's on its way!"
I can't wait for the next nigga
From my hood to say "Lookout World
I'm on my way!"

[Man talking:]
Yo, what up? What up? This ya man Grinding, from downtown Norfolk.
Just want y'all to know its about time For us to come up and make a change man.
They keep tryin to keep us down, but that ain't the way to be man.
Its about time for us to get it together man.
Ery'body else get they shit together
Why the niggaz can't get they shit together, and get they money together?
Hustlers come together with hustlers
Know what I'm sayin? This ain't just for the playas in VA...
This for playas all over the world!
This Grinding!

[Verse 3: Pusha T]
Times-a-wasting, niggaz doin so much hatin
Free ya heart, and show ya greatness
I, like you, had to come from up under the basement
Just like you, had Satan tryin my patience
Still you look at me through jealous eyes
I wish to see all my niggaz rise up!
Get that money, put them 9s up
Piggy-back out the ghetto �for times up!
Niggaz rush!

[Chorus: Pharrell Williams]
Hello new world, here we come
On them Twinkie tres, with the hood screaming
"We on our way!"
Can't forget where I come from
So I extend my hand to my man screaming
"I'm on my way!"
Yes I rap, but best believe
Them things still get wrapped by Papi screaming
"It's on its way!"
I can't wait for the next nigga
From my hood to say "Lookout World
I'm on my way!"

Los Ejemplos

Crazy - Gnarls Barkley

Gnarls Barkley:Crazy

From LyricWiki

This song appears on the album "St. Elsewhere (2006)" by Gnarls Barkley

I remember when
I remember, I remember when I lost my mind
There was something so pleasant about that place
Even your emotions had an echo
In so much space (mmmm)

And when you're out there
Without care
Yeah, I was out of touch
But it wasn't because I didn't know enough
I just knew too much (hmm)

Does that make me crazy?
Does that make me crazy?
Does that make me crazy?
Probably... [Possibly (radio version)]

And I hope that you are having
The time of your life
But think twice
That's my only advice

Come on now, who do you,
Who do you, who do you, who do you think you are?
Ha ha ha, bless your soul
You really think you're in control?

(Well) I think you're crazy
I think you're crazy
I think you're crazy
Just like me

My heroes had the heart
To lose their lives out on a limb
And all I remember
Is thinking, I want to be like them (mmm-hmm)

Ever since I was little
Ever since I was little it looked like fun
And it's no coincidence I've come...
And I can die when I'm done

But maybe I'm crazy
Maybe you're crazy
Maybe we're crazy
Probably...

Thieves on the Night - Talib Kweli & Mos Def

Thieves in the Nig...

Thieves on the Night

From Sing365

This song appears on the album "Black Star (1998)" by Talib Kweli & Mos Def (Black Star)

[Talib Kweli]
Yo Dee (What?)
Come on (Yeah..)
What? What? Come on
(Yeah)

"Give me the fortune, keep the fame," said my man Louis
I agreed, know what he mean because we live the truest lie
I asked him why we follow the law of the bluest eye
He looked at me, he thought about it
Was like, "I'm clueless, why?"
The question was rhetorical, the answer is horrible
Our morals are out of place and got our lives full of sorrow
And so tomorrow comin later than usual
Waitin' on someone to pity us
While we findin beauty in the hideous
They say money's the root of all evil but I can't tell
YouknowhatImean, pesos, francs, yens, cowrie shells, dollar bills
Or is it the mindstate that's ill?
Creating crime rates to fill the new prisons they build
Over money and religion there's more blood to spill
The wounds of slaves in cotton fields that never heal
What's the deal?
A lot of cats who buy records are straight broke
But my language universal they be recitin my quotes
While R&B singers hit bad notes, we rock the boat
of thought, that my man Louis' statements just provoked
Caught up, in conversations of our personal worth
Brought up, through endangered species status on the planet Earth
Survival tactics means, bustin gats to prove you hard
Your firearms are too short to box with God
Without faith, all of that is illusionary
Raise my son, no vindication of manhood necessary

[M.D.] Not strong
[T.K.] Only aggressive
[M.D.] Not free
[T.K.] We only licensed
[M.D.] Not compassioniate, only polite
[T.K.] Now who the nicest?
[M.D.] Not good but well behaved
[T.K.] Chasin after death
so we can call ourselves brave?
[M.D.] Still livin like mental slaves
[both] Hidin like thieves in the night from life
Illusions of oasis makin you look twice
[both] Hidin like thieves in the night from life
Illusions of oasis makin you look twice

[Mos Def]
Yo, I'm sure that everbody out listenin agree
That everything you see ain't really how it be
A lot of jokers out runnin in place, chasin the style
Be a lot goin on beneath the empty smile
Most cats in my area be lovin the hysteria
Synthesized surface conceals the interior
America, land of opportunity, mirages and camoflauges
More than usually -- speakin loudly, sayin nothin
You confusin me, you losin me
Your game is twisted, want me enlisted -- in your usary
Foolishly, most men join the ranks cluelessly
Buffoonishly accept the deception, believe the perception
Reflection rarely seen across the surface of the lookin glass
Walkin the street, wonderin who they be lookin past
Lookin gassed with them imported designer shades on
Stars shine bright, but the light -- rarely stays on
Same song, just remixed, different arrangement
Put you on a yacht but they won't call it a slaveship
Strangeness, you don't control this, you barely hold this
Screamin brand new, when they just sanitized the old shit
Suppose it's, just another clever Jedi mind trick
That they been runnin across stars through all the time with
I find it's distressin, there's never no in-between
We either niggaz or Kings
We either bitches or Queens
The deadly ritual seems immersed, in the perverse
Full of short attention spans, short tempers, and short skirts
Long barrel automatics released in short bursts
The length of black life is treated with short worth
Get yours first, them other niggaz secondary
That type of illin that be fillin up the cemetary
This life is temporary but the soul is eternal
Separate the real from the lie, let me learn you
Not strong, only aggressive, cause the power ain't directed
That's why, we are subjected to the will of the oppressive
Not free, we only licensed
Not live, we just excitin
Cause the captors.. own the masters.. to what we writin
Not compassionate, only polite, we well trained
Our sincerity's rehearsed in stage, it's just a game
Not good, but well behaved cause the ca-me-ra survey
most of the things that we think, do, or say
We chasin after death just to call ourselves brave
But everyday, next man meet with the grave
I give a damn if any fan recall my legacy
I'm tryin to live life in the sight of God's memory
Like that y'all

[Mos Def]
A lot of people don't understand the true criteria of things
Can't just accept the appearance
Have to get the true essence

[Talib Kweli]
They ain't lookin around

[M.D.] Not strong
[T.K.] Only aggressive
[M.D.] Not free
[T.K.] We only licensed
[M.D.] Not compassioniate, only polite
[T.K.] Now who the nicest?
[M.D.] Not good but well behaved
[T.K.] Chasin after death
so we can call ourselves brave?
[M.D.] Still livin like mental slaves
[both] Hidin like thieves in the night from life
Illusions of oasis makin you look twice
[both] Hidin like thieves in the night from life
Illusions of oasis makin you look twice
[both] Hidin like thieves in the night from life
Illusions of oasis makin you look twice
[both] Hidin like thieves in the night from life
Illusions of oasis makin you look twice

[Mos Def (singing)]
Stop hidin, stop hidin, stop hidin yo' face
Stop hidin, stop hidin, cause ain't no hidin place
* repeat 2X*

(Ad libs to fade)

Innocent Venus, la crítica

INNOCENT VENUS és una sèrie d'anime de 12 capítols que pot trobar-se sense dificultats, ja sigui a travès de la vostra mula preferida o a les aigües remogudes de cert torrent prou conegut (com a mínim subtítolats en anglès).

Segons el pronòstic d'aquesta història, a l'any 2010 una sèrie de superhuracans deixaran la terra devastada, acabant amb la vida de bilions de persones, alterant definitivament tant el mapa del planeta com el seu equilibri geopolític i donant inici a una era de caos. Davant de l'aparició de grans quantitats de persones empobrides i de comunitats miserable, la classe dirigent del japó (els Logos) utilitza el seu poder militar per a conservar la seva posició davant de la majoria pobre (els Levines). Per aconseguir-ho, creen un reduït cos militar d'èlit anomenat Phantom, format per les úniques persones capaces de fusionar les seves ments amb les armadures mecàniques Phantom sense embogir en el procés. Els phantom tenen com a missió vigilar als Levines i enfrontar-se amb qualsevol intent de rebelió intern. En aquest context Jō i Jin, dos membres de Phantom, fugen de la seva unitat amb la misteriosa Sana, una nena (la Venus inocent que dona títol a la sèrie) perseguida per gent molt important...

Així doncs, ja podeu imaginar que aquesta sèrie s'enmarca en un subgènere molt popular dintre de l'anime japonés: el dels Mechas o grans robots mecànics. La història (plena de analogies i referències històriques de les guerres japoneses del segle XIX que, imagino, us passaran tan desapercebudes com em van passar a mi) comença proporcionant una quantitat mínima d'informació, i capítol a capítol va teixint un argument d'intrigues, misteris i traicions que ens fa repensar continuament tot allò que ja hem vist. Al llarg de les seves aventures la Sana, en Jō i en Jin van allunyant-se i apropant-se als Phantom que han de capturar-los i van establint relacions amb els rebels que s'enfronten als logos (genials pirates) i amb personatges sorgits del passat. Perquè és tan important la Sana? Quin secret amaguen les armadures Phantom? Quins són els motius que hi ha darrera de les accions de'n en Jō i en Jin? Aquestes i altres preguntes seran respostes al llarg de 12 capítols que poden veure's d'una sòla tirada. Si sóu donats a l'animació japonesa, veureu moltes coses que ja heu vist en altres ocasions, què us remetran a obres com Akira, Appleseed o Wolf's Rain, per esmentar-ne algun, però la història és interesant, l'animació d'alt nivell i la història... bé, la història promet més del que finalment proporciona, però el què proporciona, en definitiva, són quatre hores d'entreteniment de bona qualitat i no poques escenes i personatges memorables. No és, ni de tros, cap obra mestra però si us agrada l'anime fareu bé en donar-li una ullada.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Life On Mars (Temporada 1)

"Sailors fighting in the dance hall.
Oh man! Look at those cavemen go.
It's the freakiest show."

David Bowie

LIFE ON MARS és una sèrie realitzada per la BBC entre el 2006 i el 2007. Està formada per 2 temporades de 8 capítols de 60 minuts cadascuna, durant les quals la història (ara hi anem) comença i s'acaba (què no existirà una 3a temporada, vaja). Els subtítols de la sèrie són fàcils de localitzar a llocs com wikisubtitles. Com molts de vosaltres, oh wise ones, haureu endevinat el títol fa referència a la cançó homònima del també britànic David Bowie, i en determinats moments fa de banda sonora acompanyant de la sèrie.

L'argument de la sèrie, si més no, és curiós: durant la investigació d'una sèrie d'assassinats un capità de la policia d'un suburbi Londinenc pateix un accident automovilístic que li fa perdre la consciencia (estem al 2006, posem). Quan torna a obrir els ulls el món ha embogit! El nostre amic Sam Tyler (doncs així es diu el protagonista) es desperta al mig d'un accident automovilístic, sí, però al 1973!!! Desplaçat 33 anys en el passat, en Sam Tyler segueix sent policia i tenint una vida que no se sap ben bé d'on ha sortit, i ha d'adaptar-se a un sistema policial més primitiu, violent i corrupte. Els "bons" segueixen sent els "bons", però els seus són més aviat "guantanameros". En Sam es troba a una situació en la què, d'una banda, ha de d'intentar integrar-se en la seva vida... ¿actual?... ¿passada?... la del 73, vaja... i d'altra banda ha d'intentar comprendre la seva situació: ¿està boig? ¿ha viatjat en el temps? ... mentres intenta aplicar els seus valors com a poli exemplar del 2006 davant el menyspreu inicial, el respecte posterior, i sempre el desconcert i la incomprensió dels seus nous companys policies, a la ressolució de casos policials que d'una manera més o menys directa sempre tenen relació amb el seu futur. Per a què la seva vida sigui més estressant, a sobre, cada vegada que en Sam passa per davant d'un telèfon o una ràdio i no hi ha ningú al voltant sent veus del seu futur, les veus de metges i coneguts que semblen donar a entendre que desde l'accident va quedar en coma. Poc a poc en Sam va convencent-se de què tots els seus problemes tenen un motiu i què ha de solucionar quelcom del passat per tornar al seu present d'abans (embolic?). No cal dir que els pocs nous companys als que els explica tot això el donen per boig, i això no fa més fàcil la seva estada. Al llarg dels capítols apareixeran (i tindran relevància) els pares de'n Sam, el propi Sam amb quatre anyets, el seu futur pis, i altres elements del futur, fent què tot plegat sigui una història autoreferent bastant ben portada.

Així, la sèrie ens presenta una trama policial clàssica amb tocs surrealistes i de fantasia, sense aclarir mai quina és la veritat (serà tot una al·lucinació). Tret d'un capítol fluixet, la sèrie resulta molt interesant. Els personatges són convincents i els actors (alguns) actuen bé. El contrast entre les maneres de fer del poli del futur (present nostre) i el present (passat) és sorprenent i moltes vegades dóna que pensar. La "paranormalitat" i l'ambigüitat de la situació proporciona una fil conductor que li dona continuïtat a l'argument i profunditat al personatge protagonista. En el moment d'escriure això, he acabat de veure la primera temporada, l'ambiguïtat es manté i el futur es depara incert. La segona temporada m'espera a casa i no us escapareu, doncs, de les meves impressions al voltant del final d'aquesta, pel moment, interesant sèrie. Recomanada queda.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Rain - Chamillionaire

Chamillionaire - R...

Rain

From LyricWiki

This song appears on the album "The Sound of Revenge (2005)" by Chamillionaire

(feat. Scarface, Billy Cook)

[Talking]
I was sitting back, and I was thinking man
I ain't even trying to deal with this shit no more, you know
Cham' I don't know what to do yo, ya know
Seem like everytime a nigga make one step man
Nigga take two steps back, you feel me

[Chamillionaire]
They told me that pain was just in the frame, the irony of that
Cause that was the slogan showing, when they tried to see my tats
Never knew what was in the skin, would finally be a fact
Feeling like mother nature's, right behind me with a gat
Take that, the rain's loud on the window when it taps
To help with the time, I thought that I could finally be relaxed
Tired of being po', yeah trying to leave the rats
Walk out to see three of your tires, that be on flat
And that one tire, left a sign of hope
That helps you to keep on grinding, when you kinda broke
That helps you to keep composure, up around your folk
That keeps from trying to wrap a rope, around your throat
Don't choke, you feeling like giving up
Life isn't a million bucks, you feeling like living sucks
God's telling you hear your boy, but you don't wanna give him trust
Mama telling you pay your ties, and you yell at her back for what
To the path took a ride fast, to get some rims on his truck
I don't think that they'll miss, ten percent of negative bucks
Put some Henny up in your cup, your problems will start to drown
But soon as your buzz leaves, then problems come back around damn

[Hook: Billy Cook]
Keep your head up is what they telling me, what it gotta be
Sorry but the world keeps stressing me, rain drops round up the memories
It's gonna be alright is what they telling me, don't let the stress get the best of me
Trying to focus on the road that's ahead of me, till my heaven gets cloudy bout a memory

[Scarface]
God knows, how I feel now
On the outside I'm smiling, but inside a nigga know he hell bound
It's a dark road, and I'm right here in the middle of it
Do I walk slow or if I run, am I'm missing some'ing
I took the time out, to save a little bread
Now my eyes, got water in em
Why the fuck am I still standing here, nobody love me I ain't happy here
My mama said, she can't handle him
But still, I'm looking at the bright side
But I view it through my other eye, cause it's a different color sky
Then the last one, my mind set on the prize that may never come
So do I try to stay alive, or do I grab a gun
End it all, put a stop to the pain
That goes on in my head, everytime it rains
But that was speaking, so you listening to the thoughts
Of an evil spirit, in demonic verses everytime I talk
I'm confused, by my psychologic close set backs
In the storm, watching out through the wet cracks
Looking for heaven, off in all the wrong places
I've given up so all long faces, let it rain

[Hook]

[Chamillionaire]
Your bills keep adding up, to be alone you prefer
Bill collectors steady calling, starting to get on your nerves
Your rent due on the first, but right now it's the third
Telling yourself it's gon get better, but ain't believing a word
Feel like it's hard to deal, tomorrow it's hard as steel
Not to mention the realest member, of your family is getting ill
Tell me it isn't so, tell me it isn't real
In the mist of all the drama, you take a lil' time to kneel
To deal you take a pill, just to deal with the drama
You thinking your life sinking, and there isn't a plumber
They tell you what doesn't kill you, only makes you stronger
You'd have to be a Superman, to lift as much as me partna
(Could tell you stay strong) you're trying, but help is just what you doubting
Cause the room is a monsoon, that's never gon get to drying
The storm is moving on, and you thinking these people lying
They saying they had it worse, but how come they all keep on smiling

[Hook]

[Billy Cook]
Don't let stress take control, gonna be alright I know
I'ma make it through fa sho, fa sho yeah - 2x

[Hook]

[singing]
My memry, heeeey-heeey yeah
Stressing me-stressing me, my memories
That's what they telling me
I'm trying to focus on the road that's ahead of me
By my memories, yeah heeey yeeeah

[talking]
When it seems like nothing but dark clouds
Are raining in on your bright, sunny day
Remember, the sunlight always comes after the rain
You should be thankful, everyday
Should be a celebration, of life

The Road, de Cormac McCarthy - Una crítica

“By then all stores of food had given out and murder was everywhere upon the land. The world soon to be largely populated by men who would eat your children in front of your eyes and the cities themselves held by cores of blackened looters who tunneled among the ruins and crawled from the rubble white of tooth and eye craying charred and anonymous tins of food in nylon nets like shoppers in the commissaries of hell”

Confesso que fins fa com qui diu quatre dies desconeixia per complert l’existència de’n Cormac McCarthy i això, en mi, després d’haver-lo tastat, és imperdonable. De qualsevol manera la meva intenció és posar-hi remei aviat i llegir alguns altres llibres d’aquest, pel moment, gran escriptor.

En Cormac McCarthy és un escriptor nord-americà que sembla ser un ferm candidat a emportar-se un nobel de literatura en alguna de les seves properes edicions. Si aquestes coses tenen algun significat, cosa discutible, el polèmic crític literari Harold Bloom afirma que aquest és un dels quatre novelistes americans contemporanis més grans (amb en Thomas Pynchon, Don DeLilo i Philip Roth [wikipedia dixit], tots ells il·lustres escriptors que algun dia espero comentar). Moltes de les seves noveles (no aquesta) s’enmarquen en el gènere Western i fa un us “generós” de la violència acompanyat d’una prosa precisa i una narrativa arquitectònicament molt sofisticada. Fins aquí el que se per mà d’altri, procedim a l’experiència pròpia:

THE ROAD comença amb un pare que es desperta a la foscor i palpa el seu entorn buscant el seu fill que dorm al seu costat. Des d’aquest punt de partida ambdós inicien un periple per uns Estats Units devastats, fent camí cap al sud per la carretera que dona títol a la novela per fugir dels crus hiverns del nord. D’aquesta manera ens submergim en una història de caire post-apocalíptic i tints grisos com la cendra que cobreix tot el paissatge i bona part de l’atmosfera de la novela, a on els supervivents a una catàstrofe d’origen incert es passegen temerosos els uns dels altres sense cap esperança en un demà que ja no arribarà, sense menjar, sense electricitat, sense aixopluc. Amb una prosa en la que cada paraula és precisa com el cop de martell d’un esculptor, l’autor dona forma a una història a on res no sobra ni res no hi falta, que demostra de nou que el 90 % del cos de les noveles actuals és palla i que no és necessari escriure un mamut de 3000 pàgines per aconseguir una història colpidora o emocionant. Les concessions al lector són mínimes, l’atmosfera opressiva i magníficament construïda. He d’admetre que em va costar unes quantes pàgines sintonitzar amb l’estil auster i desprovist de floritures del llibre, que dona una falsa sensació de senzillesa, però què un cop aconseguit la sensació de llegir-lo era hipnòtica.

El pare pretén protegir al fill del perill que plantegen, fonamentalment, els altres escasos supervivents d’aquesta terra que podria ser la nostra en uns quants anys. Sap que aquest instint de protecció envers el seu fill és l’única motivació que l’empeny a seguir lluitant. El fill no ha conegut el món previ a l’apocalipsi i només sap de la gana que els atenalla i de la por als altres éssers humans amb que puguin trobar-se. El pare li ha ensenyat al fill que ells són els bons a un món en el que l’home realment és un llop per a l’home i el fill accepta les ensenyances del pare perquè no hi ha res més en el que creure. Al llarg de la novela el fill demanarà repetidament al pare si realment ells són els bons, si n’hi ha d’altres i a on s’amaguen i la convicció del pare a cada reafirmació serà més feble. Això, la relació entre el pare i el fill, és el principal motor del to emocional de la història, què té un ritme propi que, si sou donats a aquest tipus de metàfora, fa pensar en la respiració potent d'un animal gran, vell i cansat.

THE ROAD no és una història original. Altres autors han tractat el tema amb anterioritat. Em venen al cap en Richard Mateson o l’Stephen King, però no dubto que n’hi ha d’altres. El que fa que THE ROAD destaqui com a novela és la manera en que ha estat construïda, la veu aspra amb la que se’ns explica, el realisme que respira. Hi ha llibres que estan vius a l’estanteria i aquest llibre és un d’ells i se que demanarà a crits que el torni a llegir.

The Road ha estat publicat en anglès per Picador, en català per Edicions 62 i en castellà per Mondadori.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

La Biblia de Barro, de Julia Navarro - Crítica de Xelu

Crítica positiva a LA BIBLIA DE BARRO, escrita per en Xevi, a Xelu.net

Harry Potter and the Deathly Hallows, La Crítica

Ja fa gairebé una setmana que he acabat de llegir l’enorme (en tamany) capítol de la saga del famós nen mag. Al llarg de set llibres, cadascun més llarg que l’anterior, hem tingut l’oportunitat de seguir les aventures de’n Harry Potter i els seus amics en la seva lluita contra qui-vosaltres-ja-sabeu (o no). És indiscutible (mentida podrida, res és indiscutible) que la sèrie té virtuts (literàries) importants com també és indiscutibles (bé... aquí és veritat) que té defectes enormes. El fenòmen Harry Potter ha crescut tant i ha arribat a àmbits tan diversos que es fa difícil fer-ne una valoració objectiva (tampoc és que sigui la meva intenció, francament) en el contexte adequat (que vagi vosté a saber quin és). Així que anem a pams desordenats:

• La saga té un final adequat, si bé previsible i en certa manera anticlimàtic “a la Heroes”. Es prou tancat com per allunyar el fantasma d’una possible continuació. Després de tantes i tantes hores de lectura dedicades al nen mag dels nasos no em sento estafat, i això ja és molt. En quant a la possibilitat que molta gent tenia al cap... je je...
• Comparteix els mateixos problemes que els darrers llibres, a saber, unes frenades de ritme fora de lloc que, si bé és cert que contribuieixen a l’atmosfera, fan que continuar llegint de vegades sigui com una etapa de muntanya al Tour de França. A canvi, els millors passatges, què són molts, són molt emocionants. En general, malgrat no ser una mestra de la ploma i tenir una pesada tendència a l’excés de detallisme irrelevant, la Rowling escriu bastant millor que milers d’autors de bestsellers que fan venir basques (he sentit Codi da Vinci?) amb la seva escriptura plana, repetitiva, imbècil i mancada de qualsevol pretensió d’estil o intel•ligència. La saga té prou interès com per a justificar la lectura de tots els volums si el què es busca és entreteniment. Seria útil una indicació del tipus “aquestes 100 pàgines te les saltes”, però vaja, asseguren bones estones i una experiència estètica interesant.
• En Harry Potter no suscita el grau d’antipàtia al que ens (em) tenia acostumats. Aquí he d’aclarir què el personatge mai no m’ha caigut massa bé, però que conforme he anat llegint els diferents llibres a anat creixent en mi la sensació de què això no és del tot involuntari per part de l’autora. Ja què una de les premises dels llibres és que cadascun d’ells relata un any de la vida dels personatges, fins arribar a la majoria d’edat de’n Harry, el nano atravessa una edat del gall dindi una mica complicada (i no és per a menys...). En aquest sentit el(s) llibre(s), que és de tot menys realista, és un bon retrat d’un adolescent que ha d’anar prenent les regnes de la seva vida, descobrint els grisos entre els blancs i els negres de les persones que fins aleshores ha admirat o menyspreat i enfrontar-se amb pors que semblen invencibles.
• El to general d’aquest seté llibre és bastant més fosc que el dels anteriors, cosa que s’agraeix. Però les caigudes de ritme que ja he esmentat, de vegades dona la sensació d’estar entre bastidors quan tota l’acció passa a l’escenari, però a risc de contradir-me us diré què com a opció narrativa em sembla més que justificada, ja que enfatitza certa atmosfera de “Harry Potter contra el món” que és més que adecuada per a la conclusió definitiva de la història. Mai en Harry Potter havia estat tan sol, tan angoixat i tan ple de dubtes.

En definitiva, si jo, què no sóc ningú, hagués de puntuar aquest llibre i la saga en general li donaria un bé alt (notable baix si m’apures). El recomanaria sense dubtar a qualsevol adolescent a qui li agradés llegir i a qualsevol adult amb interès per la literatura juvenil i fantàstica. I què collons... he gaudit com un nen!

[Escrit originalment per a www.xelu.net]

World Without End, de Ken Follet - La Sorpresa

L'altre dia voltava per Vic amb uns amics i a una (semi)obligada visita a La Tralla vaig descobrir, oh my God, que en en Ken Follet (quin follet aquest!) havia publicat una seqüela a LOS PILARES DE LA TIERRA (The Pillars of the Earth, 1989). El primer llibre em va agradar molt (malfiava, com de tants bestsellers, ho confeso) i el primer que vaig pensar en comprovar que existeix una continuació va ser... cal? ... Doncs no ho se nins i nines, segurament no, em fa més por que una pedregada però com que l'home és l'únic animal que s'entrebanca dos tres quatre i tres mil vegades amb la mateixa pedra m'he resistit un parell de dies i finalment he fet un metafòric cop de cap i Mr. Play.com ja pot embutxacar-se 20 eurets a la meva salut.

Seguiré informant desde el camp de batalla!