No Country For Old Men, dels Germans Coen - Una Crítica

Com m'ha agradat No Country For Old Men! És una adaptació impecable de la novel·la de'n Cormac McCarthy, amb final anticlimàtic inclòs. Les imatges flueixen plenes de significats apilats en capes mentres seguim la història de'n Llewellyn Moss, l'Anton Chigurgh i el Sheriff Bell, perseguint-se l'un a l'altre per culpa de la, com dir-ho, imbecil·litat imprudent de'n Llewellyn. Mancada per complet de banda sonora, només els diàlegs, extrets fidelment de la novel·la, i les imatges ens acompanyaran al llarg d'una història inquietant i hipnòticament violenta. És una peli d'aquelles que veure-la doblada és poc més que no haver-la vist, doncs heu de saber que en Cormac McCarthy és un mestre en el dificilíssim art d'escriure tal com es parla i els actors, desde el justament oscaritzat Javier Bardem fins al menys conegut Josh Brolin, passant pel Tommy Lee Jones o en Woody Harrelson, els hi aporten una vivacitat fantàstica. La novel·la era molt cinematogràfica, i segurament els germans Coen eren els més adients per transformar-la en guió i dirigir-la. La pel·lícula aconsegueix capturar tot l'esperit de la història del McCarthy a la vegada que recull la personalitat característica dels Coen, que l'esquitxen d'humor negre i girs argumentals sorprenents. La peli avança amb pas lent, però amb una seguretat i una implacabilitat personificades en l'assassí interpretat pel Bardem, ens porta cap a un final que és com una galleda d'aigua freda i demana un cert esforç per contextualitzar-lo amb el que acabem de veure, fins al punt que semblar una història inacabada. El final, per cert, s'entén molt més a la novel·la, a on el personatge del Sheriff, protagonista reticent d'una història pràcticament paral·lela a la de'n Llewellyn i en Chigurgh, té un pes molt més gran. És, amb diferència, la pel·lícula menys comercial que han fet els germans Coen i, en aquest sentit, em sembla que la gran campanya de marqueting que l'ha acompanyat li ha fet un flac favor. Al cinema, en finalitzar la pel·lícula, es va sentir, a prop meu, un veredicte que he sentit o llegit moltes vegades: "Quina merda!". No puc estar-hi més en desacord. I recordeu: o en versió original o caca de la vaca.

Podeu trobar una altra crítica bona a Lo Bloc de l'Ivan i una crítica dolenta a El Rincón de Blagdaros.

No Country For Old Men, de Cormac McCarthy - La Crítica

No Country for Old Men (No es País para Viejos) és la tercera novel·la que llegeixo de'n Cormac McCarthy (les altres dues són Blood Meridian i The Road), la més assequible de totes i la que menys m'ha agradat de les tres. Entenem-nos, m'ha agradat força, però no he sapigut trobar-li allò especial que feia que les altres dues novel·les em cremessin a les mans. Torna a estar present el gran estilista, el maniàtic de la puntuació, l'extraordinari creador de diàlegs i l'apòstol de la violència que coneixia, però la història i, sobretot, el seu significat se m'han escapat una mica. Potser el sentit és aquest, que no n'hi ha gaire de sentit. Quan en Llewellyn Moss es troba, al bell mig del desert, un grup de traficants de drogues que han estat assassinats i decideix agafar la maleta plena de diners que hi ha abandonada allà, sap que la seva vida canviarà per sempre. Aviat començarà haurà de fugir del Sheriff del seu poble, dels narcotraficants mexicans propietaris del diners, i de l'Anton Chigurgh, un assassí fred i despietat que també persegueix els diners. Al darrera deixa la seva dona i la vida que ha conegut des de sempre, i al davant l'espera un camí ple de decissions desafortunades i de violència. El focus de la història anirà alternant entre capítols protagonitzats pel Sheriff, que pretén salvar la vida de'n Moss i detenir els seus perseguidors, en Moss, que només vol salvar la seva vida, la de la seva dona, i conservar els diners, i en Chigurgh, que vol recuperar els diners i matar l'Anton. Entre capítol i capítol trobem els monòlegs del Sheriff, ja gran, desenganyat per la degradació moral que observa al seu país, i impotent contra les forces del crim i el narcotràfic a les que s'ha d'enfrontar. D'aquesta manera ens trobem amb un thriller típic narrat de manera atípica. Pura acció, descripció dels actes dels personatges amb pràcticament cap concessió a la introspecció o als seus pensaments, la prosa de l'autor ens proporciona la informació justa (sovint amb prou feines) per que reconstruïm la pel·lícula a dintre dels nostres caps. En Cormac McCarthy sap, a més a més, conduir al lector per un paissatge narratiu que sorprén a cada volta de pàgina i que aconsegueix ésser original envoltat de tòpics. És un llibre que s'alça molt per sobre de la mitjana i estratosfèricament per sobre de la majoria d'altres llibres d'acció que hagi llegit (que són pocs), però m'ha sapigut a poc. Tenia moltes expectatives i les expectatives mai no són bones. Li dono un notable, bona nota però per sota de la matrícula d'honor que Blood Meridian i The Road em van fer esperar. A veure que fan els Coen amb la peli.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Blood Meridian, de Cormac McCarthy - La Crítica

"Everywhere there were horses down and men scrambling and he saw a man who sat charging his rifle while blood ran from his ears and he saw men with their revolvers dissassembled trying to fit the spare loaded cylinders they carried and he saw men kneeling who tilted and clasped their shadows on the ground and he saw men lanced and caught up by the hair and scalped standing and he saw the horses of war trample down the fallen and a little whitefaced pony with one clouded eye leaned out of the murk and snapped at him like a dog and was gone."

Blood Meridian, de Cormac McCarthy

La lectura de Blood Meridian, de Cormac McCarthy, és una experiència intensa. Sabia per algunes referències que aquesta novel·la està considerada una obra mestra de l'autor i una de les millors novel·les que ha donat la literatura nordamericana contemporània, i també que era extremadament violenta i difícil de llegir. Tot això que sabia, en realitat, no va aconseguir que estigués gaire preparat per tot el que vaig trobar en començar a llegir les primeres pàgines del llibre. per començar, l'anglès era difícil, molt difícil, amb un estil d'escriptura barroc i líric que em demanava un esforç desacostumat en la lectura. Com m'ha passat altres vegades llegint llibres en anglès, vaig trigar unes quantes planes a sintonitzar amb la veu de l'escriptor i en trobar la musica interna de les paraules a la que ens adaptem sovint sense saber-ho quan llegim en els nostres idiomes materns. Un cop vaig aconseguir, però, trobar el ritme amb el que va estar escrita la història la màgia de la literatura es va fer present i em va fer recordar una altra vegada que l'escriptura és un art i que el total és més gran que la suma de les parts. Blood Meridian és un western ambientat a l'antic oest de la dècada de 1850 a on seguim les desventures d'un grup de pistolers que volen fer diners venent les cabelleres dels indis per a què la noblesa Europea en pugui fer perruques. El personatge que protagonitza més consistentment la història és el noi, que als 15 anys s'uneix al grup de caçadors d'indis, però el focus d'aquest protagonisme, sense abandonar mai del tot al noi, s'allunya d'ell durant bona part de la novel·la per mostrar-nos el fer i desfer d'altres personatges que prenen dimensions mítiques, com el cruel i sovint més gran que la pròpia vida Jutge Holden, el sanguinari Capità Galton o el descregut i covard antic Sacerdot. Sense una estructura clàsica de plantejament, nus i desenllaç la novela descriu un panorama de violència desenfrenada i cruel sense sentit a on tots són els dolents i que, tanmateix, mai no arriba a repel·lir i en la que l'important no és tant la violència en si mateixa com les reaccions, o la mancança d'elles, dels diferents personatges davant de la mateixa. Fent del llenguatge un instrument de precissió tallant com un escalpel i amb uns malabarismes idiomàtics brillants i sorprenents, la sensació que dona és què l'autor és un boig amb una visió extremadament pessimista de la natura humana. Amb l'aparent hipòtesi què la violència és el tret més característic dels éssers humans i del "progrés" de la història, ens trobem davant d'una inmensa novel·la, difícil, complexa, misteriosa, captivadora, colpidora i oberta a interpretació, què se't fica a dins com una punyalada i es queda clavada tallant la respiració. En la meva memòria la tinc arxivada a la mateixa categoria que Waiting for the Barbarians, de J.M. Coetzee, que fins ara no havia trobat una companyia literària mereixedora d'acompanyar-la. Una puta obra mestra.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

The Road, de Cormac McCarthy - Una crítica

“By then all stores of food had given out and murder was everywhere upon the land. The world soon to be largely populated by men who would eat your children in front of your eyes and the cities themselves held by cores of blackened looters who tunneled among the ruins and crawled from the rubble white of tooth and eye craying charred and anonymous tins of food in nylon nets like shoppers in the commissaries of hell”

Confesso que fins fa com qui diu quatre dies desconeixia per complert l’existència de’n Cormac McCarthy i això, en mi, després d’haver-lo tastat, és imperdonable. De qualsevol manera la meva intenció és posar-hi remei aviat i llegir alguns altres llibres d’aquest, pel moment, gran escriptor.

En Cormac McCarthy és un escriptor nord-americà que sembla ser un ferm candidat a emportar-se un nobel de literatura en alguna de les seves properes edicions. Si aquestes coses tenen algun significat, cosa discutible, el polèmic crític literari Harold Bloom afirma que aquest és un dels quatre novelistes americans contemporanis més grans (amb en Thomas Pynchon, Don DeLilo i Philip Roth [wikipedia dixit], tots ells il·lustres escriptors que algun dia espero comentar). Moltes de les seves noveles (no aquesta) s’enmarquen en el gènere Western i fa un us “generós” de la violència acompanyat d’una prosa precisa i una narrativa arquitectònicament molt sofisticada. Fins aquí el que se per mà d’altri, procedim a l’experiència pròpia:

THE ROAD comença amb un pare que es desperta a la foscor i palpa el seu entorn buscant el seu fill que dorm al seu costat. Des d’aquest punt de partida ambdós inicien un periple per uns Estats Units devastats, fent camí cap al sud per la carretera que dona títol a la novela per fugir dels crus hiverns del nord. D’aquesta manera ens submergim en una història de caire post-apocalíptic i tints grisos com la cendra que cobreix tot el paissatge i bona part de l’atmosfera de la novela, a on els supervivents a una catàstrofe d’origen incert es passegen temerosos els uns dels altres sense cap esperança en un demà que ja no arribarà, sense menjar, sense electricitat, sense aixopluc. Amb una prosa en la que cada paraula és precisa com el cop de martell d’un esculptor, l’autor dona forma a una història a on res no sobra ni res no hi falta, que demostra de nou que el 90 % del cos de les noveles actuals és palla i que no és necessari escriure un mamut de 3000 pàgines per aconseguir una història colpidora o emocionant. Les concessions al lector són mínimes, l’atmosfera opressiva i magníficament construïda. He d’admetre que em va costar unes quantes pàgines sintonitzar amb l’estil auster i desprovist de floritures del llibre, que dona una falsa sensació de senzillesa, però què un cop aconseguit la sensació de llegir-lo era hipnòtica.

El pare pretén protegir al fill del perill que plantegen, fonamentalment, els altres escasos supervivents d’aquesta terra que podria ser la nostra en uns quants anys. Sap que aquest instint de protecció envers el seu fill és l’única motivació que l’empeny a seguir lluitant. El fill no ha conegut el món previ a l’apocalipsi i només sap de la gana que els atenalla i de la por als altres éssers humans amb que puguin trobar-se. El pare li ha ensenyat al fill que ells són els bons a un món en el que l’home realment és un llop per a l’home i el fill accepta les ensenyances del pare perquè no hi ha res més en el que creure. Al llarg de la novela el fill demanarà repetidament al pare si realment ells són els bons, si n’hi ha d’altres i a on s’amaguen i la convicció del pare a cada reafirmació serà més feble. Això, la relació entre el pare i el fill, és el principal motor del to emocional de la història, què té un ritme propi que, si sou donats a aquest tipus de metàfora, fa pensar en la respiració potent d'un animal gran, vell i cansat.

THE ROAD no és una història original. Altres autors han tractat el tema amb anterioritat. Em venen al cap en Richard Mateson o l’Stephen King, però no dubto que n’hi ha d’altres. El que fa que THE ROAD destaqui com a novela és la manera en que ha estat construïda, la veu aspra amb la que se’ns explica, el realisme que respira. Hi ha llibres que estan vius a l’estanteria i aquest llibre és un d’ells i se que demanarà a crits que el torni a llegir.

The Road ha estat publicat en anglès per Picador, en català per Edicions 62 i en castellà per Mondadori.

[Escrit originalment per a Xelu.net]