Los 12 Reinos (十二国記, Jūni Kokuki), Una Crítica

La Yoko és una estudiant d'institut japonesa. És una noia tímida, que sempre intenta agradar a tothom, és la primera de la classe i no és gens feliç. La seva vida és rutinària, monòtona i gris, fins que un dia, a classe, se li apareix al davant un home estrany que s'agenolla al seu davant i li jura lleialtat. "Accepta, accepta la meva lleialtat que el temps s'acaba. Accepta ràpid si us plau" vé a dir en Keiki, doncs així es diu el personatge. Confosa i sense saber com reaccionar la Yoko accepta i no passen gaires segons abans de que les finestres de l'aula esclatin en mil bocins i quelcom, dificil de dir el què, entra a l'habitació i comença a atacar tothom. La Yoko, aprenem, és la reina del país de Kei, a un altre món connectat al nostre. En Keiki aconsegueix salvar-la del monstre i se l’emporta, a ella i a dos companys seus, al seu món.

Juni Kokuki (Los Doce Reinos) és una llarga història adaptada a partir de la també llarga sèrie de novel•les de Fuyumi Ono. Al llarg de 45 capítols se’ns expliquen les històries corresponents a 7 de les novel•les, cadascuna d’elles en un arc argumental format per uns quants capítols. Les diferents històries segueixen, d’una banda, el creixement de la Yoko, que haurà de deixar enrera la seva inhibició i por permanents i ser capaç d’assumir les regnes del seu regnat i transformar-se en l’heroïna de la història. D’altra banda visitarem el ric passat i la mitologia del món dels 12 regnes i, poc a poc, anirem entenent com està organitzat i la seva relació amb el nostre món. El que trobarem aquí és la recreació d’un món fantàstic d’un abast imaginatiu enorme, comparable al de’n Tolkien en quant a coherència y a grau de detall. No tots els arcs argumentals tenen el mateix nivell d’interès, però aquest sempre és alt. L’animació i el dibuix són, gairebé sempre, extraordiaris. De quan en quan et trobes un capítol que sembla que li hagi tocat animar-lo al becari, però això és poc freqüent i fà ràbia, cert, però es dilueix en la festa pels ulls que és la resta de capítols. No és, s’ha de dir, una sèrie d’acció. Bona part de la història es construeix a base de diàlegs i de reflexions sobre el món en el que es troben, amb un paper important de la psicologia dels personatges. És, en essència, una història de personatges, i tots ells evolucionen i se’ns ofereixen desde diferents punts de vista que els descriuen molt bé. Una altra història és que el sistema de govern per designació divina que descriu la sèrie revolti el meu esperit democràtic, pero això és secundari. També cal dir que la sèrie està inacabada. Ja he esmentat que els 45 capítols inicials es basen en 7 de les, fins ara, 11 novel•les escrites sobre le món dels 12 regnes. Els responsables de la sèrie d’animació han anunciat la seva intenció de fer més capítols, però consideren que amb les novel•les escrites fins ara no tenen prou informació i estan esperant a que se n’escriguin més. És una llàstima perquè una de les històries més maques i amb més suspens queda inacabada. No se si la serie es clourà algun dia, però per la meva banda espero fervorosament que sigui així, perquè de veritat que m’ha agradat molt. A poc que us interesi la fantasia i el món de l’animació aquesta és una sèrie que no s’ha de deixar escapar. No se si m’atreviria a qualificar-la d’obra mestra però no deixa de ser una meravella i un regal per a la imaginació.

P.S. Us incloc un tros de capítol del primer arc argumental. Per cert, acabo de veure que el doblatge és absolutament patètic. Tireu de subtítols els que volgueu veure la sèrie, guanya moltíssim.



Vincles rellevants

• Pàgina oficial japonesa
• Pàgina oficial americana
• The Twelve Kingdoms a Anime News Network
• Los Doce Reinos a la Wikipedia (Spanish)
• The Twelve Kingdoms a la Wikipedia (English)
• Els Dotze Regnes al 3xl
• L'autor de les novel·les

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Death Note, deTetsurō Araki - La Crítica

Què faries si tinguessis el poder de decidir qui viu i qui mor? Aquesta és la pregunta que ha de respondre en Yagami Light, l'estudiant més inteligent de tot el japó, quan es troba un "quadern de la mort", el llibre de'n Ryukk, un Déu de la Mort. El quadern inclou les següents regles:

• Els humans els noms dels quals hagin sigut escrits dins d'aquest quadern moriran.
• Això només succeirà si l'escriptor té en ment el rostre de la víctima mentre escriu el seu nom.
• Si s'escriu una causa de mort abans de quaranta segons d'haver escrit el nom, la víctima morirà exactament com s'ha escrit.
• Si no s'escriu una causa de mort, la víctima morirà d'un atac al cor.

Què farà en Yagami amb la seva prodigiosa inteligència i el quadern? Ell ho té molt clar... un món millor sense criminals a on ell sigui adorat com a Déu.

Death Note és una sèrie de 37 capítols de 20 minuts de durada escrita per Tsugumi Ohba i dirigida per Tetsuro Araki a l'estudi Madhouse. Protagonitzat pel "dolent de la sèrie", Death Note és un thiller amb tints d'horror amb una primera mitja part d'una brillantor (hauríem de dir foscor, parlant d'aquesta sèrie) absolutament delirant i una segona mitja part una mica més accidentada però encara notable. Quan la taxa de mortalitat dels criminals es dispara a nivells estratosfèrics es fa evident que aquesta massacre no té una causa natural, i s'organitza un equip internacional d'investigació per descobrir qui hi ha darrera de qui els mitjans han donat en anomenar Kira (Killer pronunciat a la japonesa). Al capdavant de l'equip d'investigadors hi ha el misteriós L, el millor detectiu del món, i un dels millors personatges que he "conegut" darrerament (enigmàtic, trist, amb una inteligència sobrehumana, aïllat de la resta de la societat). No passa molt de temps abans de que s'estableixi un joc d'enganys i contraenganys entre Kira (o Yagami Light) i L, cadascun d'ells intentant predir els moviments del contrari per ser el primer en desenmascarar el rival i poder acomplir el seu objectiu. Conforme la investigació es fa més complicada es va posant de manifest la autèntica natura del quadern i dels Déus de la Mort, i Kira va transformant-se en una figura de dimensions èpiques adorada per la societat com un nou mesies que acabarà amb les guerres, el crim i la maldat. El to de la història és fosc, tens i molt emocionant. El meu parer és que l'han estirat una mica massa i a partir de cert moment el pas del temps se'ls en va una mica de les mans i l'història se'n ressenteix una mica, però en conjunt ens trobem davant d'una obra inquietantment magnífica, amb uns personatges principals dotats d'una psicologia complexa i apasionant. L'entreteniment està servit.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Tin Man, de Nick Willing - La Crítica

La DG és una cambrera a un petit poble de Kansas, infeliç amb la seva rutinaria vida i que cada nit somnia amb un món de fantasia i amb una dona vestida de reina que l'adverteix que s'acosta una tempesta. Poc s'imagina que el món d'OZ ("the Other Zone") és real, i que la seva tirànica reina-bruixa, Azkadelia, està interesada en ella... quan la DG és arrossegada a OZ accidentalment, començarà una aventura en la que aprendrà coses sobre el seu passat, sobre la seva família i sobre la seva extranya relació amb aquest país de fantasia. Aconseguiran la DG i els seus companys vèncer Azkadelia? O està el país d'OZ condemnat a una eternitat de foscor i tirania?

Tin Man és una minisèrie de 3 capítols emesa durant el desembre a la cadena americana Sci Fi Channel, en la que s'explica una curiosa història que vol ser una continuació, molts anys després, de la coneguda El Mag D'Oz, de L. Frank Baum. Amb un pressupost que desconec, però que sembla bastant limitat comparat amb moltes de les grans superproduccions que sovint envaixen les nostres pantalles, Tin Man té un èxit notable en explicar una història d'aventures que resulta interesant i emocionant, i que és una continuació bastant suggerent del llibre original. A nivell visual aquesta falta de pressupost, certament, passa factura, i molts dels efectes visuals, sobretot els que tenen que veure amb la representació dels èssers més fantàstics, són més de fireta que els que darrerament ens hem acostumat a veure, però com acostuma a passar amb les bones històries aquesta limitació és fàcil d'ignorar a mesura que ens deixem atrapar per la narració. No passarà a la història, però és una petita joia, molt digna, que ens pot fer passar una molt bona estona en companyia de la DG, l'Home de Llauna, l'Espantaocells i el Lleó.

El Moscardón Asesino és qui m'ha posat sobre la pista d'aquesta sèrie.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: Love of Lesbian - 08 me amo
via FoxyTunes

LOST pelos como escarpias

Oh my FUCKING God!



Via Espoiler

----------------
Escoltant: Jay-Z - Roc Boys [And The Winner Is]
via FoxyTunes

Innocent Venus, la crítica

INNOCENT VENUS és una sèrie d'anime de 12 capítols que pot trobar-se sense dificultats, ja sigui a travès de la vostra mula preferida o a les aigües remogudes de cert torrent prou conegut (com a mínim subtítolats en anglès).

Segons el pronòstic d'aquesta història, a l'any 2010 una sèrie de superhuracans deixaran la terra devastada, acabant amb la vida de bilions de persones, alterant definitivament tant el mapa del planeta com el seu equilibri geopolític i donant inici a una era de caos. Davant de l'aparició de grans quantitats de persones empobrides i de comunitats miserable, la classe dirigent del japó (els Logos) utilitza el seu poder militar per a conservar la seva posició davant de la majoria pobre (els Levines). Per aconseguir-ho, creen un reduït cos militar d'èlit anomenat Phantom, format per les úniques persones capaces de fusionar les seves ments amb les armadures mecàniques Phantom sense embogir en el procés. Els phantom tenen com a missió vigilar als Levines i enfrontar-se amb qualsevol intent de rebelió intern. En aquest context Jō i Jin, dos membres de Phantom, fugen de la seva unitat amb la misteriosa Sana, una nena (la Venus inocent que dona títol a la sèrie) perseguida per gent molt important...

Així doncs, ja podeu imaginar que aquesta sèrie s'enmarca en un subgènere molt popular dintre de l'anime japonés: el dels Mechas o grans robots mecànics. La història (plena de analogies i referències històriques de les guerres japoneses del segle XIX que, imagino, us passaran tan desapercebudes com em van passar a mi) comença proporcionant una quantitat mínima d'informació, i capítol a capítol va teixint un argument d'intrigues, misteris i traicions que ens fa repensar continuament tot allò que ja hem vist. Al llarg de les seves aventures la Sana, en Jō i en Jin van allunyant-se i apropant-se als Phantom que han de capturar-los i van establint relacions amb els rebels que s'enfronten als logos (genials pirates) i amb personatges sorgits del passat. Perquè és tan important la Sana? Quin secret amaguen les armadures Phantom? Quins són els motius que hi ha darrera de les accions de'n en Jō i en Jin? Aquestes i altres preguntes seran respostes al llarg de 12 capítols que poden veure's d'una sòla tirada. Si sóu donats a l'animació japonesa, veureu moltes coses que ja heu vist en altres ocasions, què us remetran a obres com Akira, Appleseed o Wolf's Rain, per esmentar-ne algun, però la història és interesant, l'animació d'alt nivell i la història... bé, la història promet més del que finalment proporciona, però el què proporciona, en definitiva, són quatre hores d'entreteniment de bona qualitat i no poques escenes i personatges memorables. No és, ni de tros, cap obra mestra però si us agrada l'anime fareu bé en donar-li una ullada.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Life On Mars (Temporada 1)

"Sailors fighting in the dance hall.
Oh man! Look at those cavemen go.
It's the freakiest show."

David Bowie

LIFE ON MARS és una sèrie realitzada per la BBC entre el 2006 i el 2007. Està formada per 2 temporades de 8 capítols de 60 minuts cadascuna, durant les quals la història (ara hi anem) comença i s'acaba (què no existirà una 3a temporada, vaja). Els subtítols de la sèrie són fàcils de localitzar a llocs com wikisubtitles. Com molts de vosaltres, oh wise ones, haureu endevinat el títol fa referència a la cançó homònima del també britànic David Bowie, i en determinats moments fa de banda sonora acompanyant de la sèrie.

L'argument de la sèrie, si més no, és curiós: durant la investigació d'una sèrie d'assassinats un capità de la policia d'un suburbi Londinenc pateix un accident automovilístic que li fa perdre la consciencia (estem al 2006, posem). Quan torna a obrir els ulls el món ha embogit! El nostre amic Sam Tyler (doncs així es diu el protagonista) es desperta al mig d'un accident automovilístic, sí, però al 1973!!! Desplaçat 33 anys en el passat, en Sam Tyler segueix sent policia i tenint una vida que no se sap ben bé d'on ha sortit, i ha d'adaptar-se a un sistema policial més primitiu, violent i corrupte. Els "bons" segueixen sent els "bons", però els seus són més aviat "guantanameros". En Sam es troba a una situació en la què, d'una banda, ha de d'intentar integrar-se en la seva vida... ¿actual?... ¿passada?... la del 73, vaja... i d'altra banda ha d'intentar comprendre la seva situació: ¿està boig? ¿ha viatjat en el temps? ... mentres intenta aplicar els seus valors com a poli exemplar del 2006 davant el menyspreu inicial, el respecte posterior, i sempre el desconcert i la incomprensió dels seus nous companys policies, a la ressolució de casos policials que d'una manera més o menys directa sempre tenen relació amb el seu futur. Per a què la seva vida sigui més estressant, a sobre, cada vegada que en Sam passa per davant d'un telèfon o una ràdio i no hi ha ningú al voltant sent veus del seu futur, les veus de metges i coneguts que semblen donar a entendre que desde l'accident va quedar en coma. Poc a poc en Sam va convencent-se de què tots els seus problemes tenen un motiu i què ha de solucionar quelcom del passat per tornar al seu present d'abans (embolic?). No cal dir que els pocs nous companys als que els explica tot això el donen per boig, i això no fa més fàcil la seva estada. Al llarg dels capítols apareixeran (i tindran relevància) els pares de'n Sam, el propi Sam amb quatre anyets, el seu futur pis, i altres elements del futur, fent què tot plegat sigui una història autoreferent bastant ben portada.

Així, la sèrie ens presenta una trama policial clàssica amb tocs surrealistes i de fantasia, sense aclarir mai quina és la veritat (serà tot una al·lucinació). Tret d'un capítol fluixet, la sèrie resulta molt interesant. Els personatges són convincents i els actors (alguns) actuen bé. El contrast entre les maneres de fer del poli del futur (present nostre) i el present (passat) és sorprenent i moltes vegades dóna que pensar. La "paranormalitat" i l'ambigüitat de la situació proporciona una fil conductor que li dona continuïtat a l'argument i profunditat al personatge protagonista. En el moment d'escriure això, he acabat de veure la primera temporada, l'ambiguïtat es manté i el futur es depara incert. La segona temporada m'espera a casa i no us escapareu, doncs, de les meves impressions al voltant del final d'aquesta, pel moment, interesant sèrie. Recomanada queda.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

World Without End, de Ken Follet - La Sorpresa

L'altre dia voltava per Vic amb uns amics i a una (semi)obligada visita a La Tralla vaig descobrir, oh my God, que en en Ken Follet (quin follet aquest!) havia publicat una seqüela a LOS PILARES DE LA TIERRA (The Pillars of the Earth, 1989). El primer llibre em va agradar molt (malfiava, com de tants bestsellers, ho confeso) i el primer que vaig pensar en comprovar que existeix una continuació va ser... cal? ... Doncs no ho se nins i nines, segurament no, em fa més por que una pedregada però com que l'home és l'únic animal que s'entrebanca dos tres quatre i tres mil vegades amb la mateixa pedra m'he resistit un parell de dies i finalment he fet un metafòric cop de cap i Mr. Play.com ja pot embutxacar-se 20 eurets a la meva salut.

Seguiré informant desde el camp de batalla!

ReGenesis, la crítica

No és la primera vegada que intento vendre la idea de què ReGenesis és una de les millors sèries dels darrers anys, i sens dubte la millor sèrie de ficció científica que s’ha fet mai. A Canada, d’on vé la sèrie, ja han emés 3 temporades i sembla ser que hi ha una quarta en camí. La història gira al voltant de NorBAC (The North American Biotechnology Advisory Commission), un laboratori internacional co-finançat per les administracions americana, mexicana i canadenca, amb la funció, en paraules d’un dels seus protagonistes:

“Science is on the verge of unlocking the secrets of life. There are genetics programs out there underway right now, that make the Manhattan Project look like a bunch of fucking babies playing with lego blocks, and you're thinking about amputating the only organization that's actually minding the goddamn store”

[Intent de traducció: La ciència està a un pas de desxifrar els secrets de la vida. En aquests moments, fora d’aquí hi ha programes de recerca genètica que fan que el Projecte Manhattan sembli una colla de putos nens jugant amb blocs de Lego, i esteu pensant en amputar l’única organització que posa ordre al maleït lloc]

I això és un resum perfecte de la sèrie. Al llarg dels capítols van apareixent alguns dels temes més importants que la bioètica planteja a la societat actual: la clonació, els aliments transgènics, l’adicció a les drogues, el dret a decidir sobre la propia salut, l’equilibri ecològic, les armes biològiques, el creacionisme, ... De fet, la sèrie té un component pedagògic més gran del que pugui semblar amb un primer cop d’ull als episodis. El grau de documentació científica és brutal, sovint aclaparador, amb el suport del Genomics Ontario Institute (què al seu espai web proporciona una guia per a cada capítol, amb les bases científiques, contingut multimèdia, un glossari i altres tipus de materials) i les reflexions sobre les implicacions socials dels temes tractats són serioses i fan pensar.

Però si bé tot això és el cervell de la sèrie, no és la seva ànima. Els capítols són emocionants i esfereïdors en quant perfectament creïbles, els personatges són sòlids, rics i complexos, les interpretacions brillants. Un dels aspectes destacables és l’equilibri exquisit que aconsegueix la història entre les línies argumentals a més llarg termini (conspiracions en l’ombra, grups terroristes internacionals, freqüent oposició de l’opinió pública, etc.) i les d’interés més inmediat (les vides dels protagonistes, els casos puntuals amb que s’han d’enfrontar, les complicades relacions laborals), així com la manera d’orquestrar la relació entre totes elles.

És veritat que no és una sèrie fàcil. Si sou dels que quan us assenteu davant de la pantalla és per no pensar, no intenteu apropar-vos-hi. Si, en canvi, esteu disposats a veure, escoltar, reflexionar-hi i prendre-us seriosament una història que reflexa alguns aspectes de la nostra realitat actual que sovint menystenim però què plantegen els desafiaments més importants amb que mai s’ha enfrontat l’espècie humana i el conjunt del planeta (què exagero? I una puta merda), us trobareu amb una de les sèries de més qualitat que ha donat la televisió en molts anys.

[Escrit originalment per a www.xelu.net]

Fullmetal Alchemist o quien algo quiere algo le cuesta

Fullmetal Alchemist (Bones Studio) es, junto a Lost, la mejor serie que he visto durante los últimos años. Edward y Alphonse Elric son dos hermanos que, de niños, utilizan la alquimia para revivir a su madre muerta. Siendo pura ciencia la alquimia se rige por el llamado principio de intercambio equivalente, una especie de principio de la conservación de la energía aplicado a la materia, que establece los límites de lo que se puede y no se puede hacer. Y lo que no se puede hacer, amiguitos, es devolverle la vida a lo que ya ha muerto, so pena de sufrir terribles consecuencias. No es dificil adivinar, entonces, que los dos hermanitos sufren terribles consecuencias, a saber: la madre revive en forma de monstruo burbujeante que muere en minutos, Edward, el hermano mayor, pierde un brazo y una pierna, y Alphonse, que no por hermano menor va a ser menos, pierde el cuerpo entero y si no muere en el acto es porque Edward tiene suficiente presencia de ánimo (ser un alquimista superdotado ayuda) transfiere su alma incorpórea a una antigua (y enorme) armadura que hay cerca. Con todo esto el drama está servido, y durante el resto de la serie los dos hermanos, uno con su brazo y su pierna mecánicos y el otro como armadura viviente, intentan encontrar el modo de fabricar la piedra filosofal, que permite, hasta cierto punto, violar algunos de los límites del principio de la equivalencia y se supone que les permitirá recuperar sus cuerpos.

Lo que hace grande a la serie es la dimensión trágica que envuelve a los personajes, permeado siempre por el principio de intercambio equivalente. Edward es impulsivo, noble, orgulloso, y sus habilidades alquímicas son excelentes, pero la culpa por lo que le ha hecho a su hermano y a su madre le corroe, y junto al gran instinto de protección hacia su hermano guía su comportamiento. Alphonse está atrapado en un cuerpo monstruoso y prácticamente indestructible, pero en realidad es un niño pequeño lleno de buenos sentimientos que lo único que desea es seguir junto a su hermano y evitar que vuelva a hacer algo de lo que luego se pueda arrepentir. Alrededor de los dos protagonistas hay una serie de personajes como el ejército, homúnculus, quimeras, alquimistas locos y ángeles de la venganza, cada uno de ellos con su propia trágica historia. Encontraremos muerte de los seres queridos, genocidios, superación, arrepentimiento, compromiso, honor, traición, y alquimistas, muchos alquimistas. Y curiosamente humor, mucho humor. Un sentido del humor que oscila entre lo sutil y lo chabacano y que no hace más que realzar el componente trágico del argumento. Lo que hace grande a la serie, en definitiva, es lo mismo que hace grande a todas las grandes historias: un argumento inteligente narrado soberbiamente.

No se la pierdan.

Regenesis (1)

Despues de encontrar su pista en el blog de Hernán Casciari, anoche pude ver el primer capítulo de ReGenesis. Es una serie canadiense de ciencia ficción hard, ubicada en el Toronto de nuestros días, protagonizada (a falta de ver el resto de capítulos) por un conjunto variopinto de epidemiológos que ha de enfrentarse a una epidemia infecciosa que amenaza con descontrolarse. La única característica de la serie que creo que puede disminuir su disfrute si no estás un poco puesto en biología es el elevadísimo nivel (como mínimo aparente) de las hipótesis científicas que se plantean los investigadores, más en la linea de Greg Egan que en la del Dr. House, por decirlo de algún modo. Sin embargo, si eres capaz, como mínimo, de apartar esa capa de la cebolla, lo que hay debajo es una historia inquietante que sabe dosificar la intriga, el suspense, y los tiempos narrativos (que gran cliffhanger...) con gran habilidad. Sin haber visto más, poco puedo decir aparte de que parece muy, muy, muy prometedora.

Seguiré informando.