Before the Devil Knows You're Dead, de Sidney Lumet - Una Crítica

"May you be in heaven a full half hour before the devil knows you're dead."

Proverbi irlandés

La pel•lícula explica la història de dos germans que planegen un robatori per solucionar els seus problemes econòmics. El robatori es complica i la culpabilitat persegueix als seus germans, incapaços d’assumir la magnitud de la seva errada. La pel•lícula està explicada a través de talls intercalats en el temps que serveixen per explicar els diferents esdeveniments a través dels diferents punts de vista dels seus protagonistes. La pel•lícula aconseguiex comunicar molt bé el caràcter fracassat d’ambdós germans, uns enormes Ethan Hawke i Philip Seymour Hoffman. No menys enorme, si bé menys important a la pel•lícula, és una Marisa Tomei a qui mai havia vist interpretar tan bé i amb una amplitud de registres tan variada. L’Ethan Hawke és el germà petit, pare i marit fracassat menyspreat per la seva exdona i incapaç de fer-se càrrec econòmicament de la pensió de la seva filla i, en general, de la seva vida. El seu germà gran aparenta ser un ejecutiu d’èxit, però la realitat és que la seva adicció a les drogues l’ha portat a dilapidar la seva fortuna i es veu obligat a estafar l’empresa per a la qual treballa. Incapaç de renunciar a la seva façana de triomfador i d’home autosuficient serà ell qui planejarà el robatori al voltant del qual gira tota la història, pressionant el seu germà perquè s’encarregui de l’execució del crim mentres ell es manté allunyat, amb no gaire eficàcia, de qualsevol tipus de risc. Així, mentres el germà petit és un home trencat que ha perdut tot rastre d’assertivitat i no pot rebutjar la pressió del seu germà gran, aquest és un prodigi d’egoïsme disposat a qualsevol cosa amb tal de solucionar els seus problemes econòmics més inmediats. Entre els dos germans hi ha el personatge interpretat de la Marisa Tomei, dona d’un i amant secreta de l’altre, rica en matisos i el personatge més real que trobarem a una pel•lícula suggerent i absorvent, amb un guió que treu partit tant de les paraules dels personatges com d’allò que no diuen, amb escenes que ensenyen i que ressonen entre si, amplificant l’impacte de la narració. Quantes coses es poden dir amb una mirada? En Philip Seymour Hoffman en podria escriure un llibre sobre això, i només amb la mirada. Com les capes d’una ceba, la pel•lícula condueix, estrat rere estrat, a l’espectador cap a un final funest, més terrible per previsible. Magnífica. Com un glop d’aiguardent que crema i escalfa i ens deixa amb els ulls plorosos.




[Escrit originalment per a Xelu.net]

The Incredible Hulk, de Louis Leterrier - Una Crítica

The Incredible Hulk és una pel·lícula molt entretinguda i no arriba a ser més per culpa d’una ressolució idiota. Potser sóc dels pocs als que va agradar més la versió de l'Ang Lee, però el cas és que aquesta, un cop acabada, m'ha deixat una mica fred. És indubtable que és divertida, no val negar-ho. A poc que t'agradin les pelis d'acció i de superherois, és difícil no passar-ho bé. I també és cert que m'agrada molt més l'Edward Norton fent de Bruce Banner que l'Eric Bana. Fins i tot m'agrada més el grafisme d'aquest Hulk que el cúbic de l'Ang Lee. Tampoc tinc cap però a posar-li al plantejament de la història: reprenent la història a on la va deixar la primera part, trobem a un Bruce Banner que s'amaga dels militars americans a una favela brasilera, un paisatge urbà hipnòtic a la pel·lícula, mentres treballa a una fàbrica de refrescs i s’entrena en tècniques de relaxació per aprendre a dominar la ira que pot obrir-li les portes al terrorífic monstre verd. La primera irrupció de Hulk, provocada per l’atac al que es veu sotmés en Bruce Banner per part d’uns soldats americans que l’han localitzat, funciona molt bé i aconsegueix transmetre la violència de que és capaç al mateix temps que deixa palès el seu desig de que el deixin en pau. Fins aquí molt bé, francament interesant i, com a cinema, molt satisfactori. El nus de l’argument tampoc esgota la veta de recursos interesants. La retrobada de’n Bruce Banner amb la Betty Ross, que ha reprès la seva vida després de la desaparición de’n Banner – Hulk a la primera peli, és molt emotiu i no mancat d’imaginació. La seva fugida junts i la reencesa del seu amor amb les dificultats que comporta la bomba de rellotgeria que porta ell a dins és original i s’allunya de tòpics. La segona aparició de Hulk, de nou provocada per la persecució dels militars, és prou èpica i té moments brillants. El seu rival (que, en la millor tradició dels videojocs, té “dos fases”), interpretat per en Tim Roth, em va agradar molt al principi i molt poc a la ressolució de la peli. I és aquí, al meu parer, on la peli més aviat naufraga. Quan arriba l’hora dels mastegots a tort i a dret tot es torna massa previsible i insustancial, més aviat anticlimàtic. L’adrenalina es dispara prou com per a mantenir l’interés però en realitat el suc és escàs. Les escenes finals, en canvi, quan la història ja ha acabat i que anticipen la continuació de rigor, són brillants.

En resum, una peli entretinguda, amb moments que la fan despuntar però mediocre en promig. Jo li donaria... sobre 10... un 6,5?

(si us agraden aquest tipus de pel·lícules... aneu-la a veure!)

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Iron Man, de Jon Favreau - Una Crítica

Si hi ha un subgènere que s’ha estès darrerament és el dels superherois, tant que amenaça desfer-se del prefixe i constituir-se en gènere per dret propi, per quantitat sino per qualitat, i també per èxit comercial. Suposo que el superheroi apel·la a quelcom que portem molts a dintre, al desig de ser especial i poder fer coses impossibles pels demés, increïblement valentes i que provoquen l’admiració. No és que com a figura narrativa sigui particularment novedosa, la mitologia n’està plena, d’herois amb poders extraordinaris i les històries superheròiques tiren molt de la mitologia. El principal problema per constituïr-se en gènere, al meu entendre, és el limitadíssim ventall de recursos narratius que empra. En certa manera vista una pel·lícula de superherois, vistes totes. I llavors hi ha les deconstruccions, és clar, com l’anticipada Watchmen, inspirada en la novel·la gràfica (aquest és un terme molt criticat, però jo el trobo útil, que voleu que us digui, per a distingir còmics amb una ambició i un abast narratiu per sobre de la mitja) homònima. Watchmen és una història impressionant, que tothom a qui agradin les històries de qualitat hauria de llegir, i es mereix una adaptació cinematogràfica que faci història. El temps dirà si la té. Les deconstruccions, deia, no deixen de ser intents de desafiar els recursos tradicionals d’un tipus d’història i en aquest sentit no les posaria al mateix sac que la resta del gènere o subgènere. Els ingredients típics d’una pel·lícula de superherois a més de ser típics semblen ser omnipresents, sobretot a les primeres entregues. És més, també és cert que els superherois, sovint, tendeixen a ser desequilibrats amb una vena psicòtica, violenta i feixista que s’agafen la justícia com volen. Això no treu que hi hagi pel·lícules de superherois que brillin amb llum pròpia i siguin fantàstiques pel·lícules de gènere fantàstic (valgui’m la fantàstica redundància), i em venen al cap les 2 primeres dels X – Men, les 2 primeres de Spiderman, la darrera de Batman, Hellboy, la primera de Matrix... Ara faré un parell d’afirmacions que es mereixen un parell de punts i part.

M’encanten les pel·lícules de superherois.

M’ha encantat Iron Man.

Iron Man no és cap gran pel·lícula, no té cap gran guió i ni tan sols està especialment ben dirigida. Fins i tot hi ha una crítica a la indústria d’armes absolutament superficial i que es contradiu a si mateixa continuament. Però el que és veritat és que Iron Man és una pel·lícula entretingudíssima, amb un protagonista que en el moment menys pensat esclata de tant carisma com té i uns efectes especials astoradors i que contribueixen moltíssim a la diversió. Com diuen a Las Horas Perdidas: “Si te aburres, es que estás muerto”. El Robert Downey Jr. fa una interpretació divertidíssima (i no només divertida, el paio ho fa molt bé, és l’ànima de la pel·lícula, un autèntic mamón si se'm permet la paraula) i els secundaris també cumpleixen més que bé. És una pel·lícula que no enganya ningú: vol divertir i diverteix. Si el que voleu es passar una estona molt divertida sense tenir la sensació de que insulten la vostra intel·ligència que no us importi pagar l’entrada de cine, que s’ho val. És una pel·lícula per menjar amb un bol enorme de crispetes i per sortir alegre del cinema. Per sortir del cinema, val a dir, després dels títols de crèdit, que tenen sorpresa Kinder al final.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: SFDK - No eres feo ni ná
via FoxyTunes

The Savages, de Tamara Jenkins - Una Crítica

És curiós com algunes històries et remouen els sentiments. Un dels (molts) problemes no resolts de la nostra societat és que fer amb la gent gran quan no deixen de ser capaços de fer-se càrrec d'ells mateixos. És aquest un problema al que, en primera instància, molts de nosaltres haurem de donar resposta: en primera instància amb els nostres pares, en darrera algú altre l'haurà de donar per nosaltres. La resposta més freqüent, eficaç i alhora absolutament inadequada, és recòrrer a les temudes (pels que hi han d'anar) residències d'avis. En altres temps, ens diuen i molts hem vist, la família funcionava diferent i no s'entenia només cap endavant sino també cap endarrera. Vivim una altra època, però, i sense ser culpa de ningú però també una mica de tothom l'estructura de les famílies ha canviat, o l'estructura dels valors de les famílies si més no, que no és ben bé el mateix però pel que fa el cas s'hi assembla notablement, i ara és difícil integrar una persona gran, normalment necessitada de molta ajuda per a realitzar les tasques cotidianes, als pisos petits i als temps escasos. Tampoc és que aquesta solució sigui ideal, però és que solucions ideals n'existeixen molt poques, només pels problemes ideals i d'aquests gairebé no se'n veuen. En certa manera, per pragmatisme, necessitat, o com n'hi volgueu dir, ens comportem com salvatges (i ara em sap greu, políticament correcte com sóc, haver pogut ofendre a un salvatge). I vet aquí el pretext de la pel·lícula, i tot el que m'ha fet pensar. I a més la pel·lícula és molt interesant, ben escrita i magníficament interpretada i compassiva, o comprensiva, o segur que hi ha una paraula que acaba en "iva" que l'hi va bé però com que no sóc poeta m'hi barallo, amb les paraules, i no trobo l'adient. El cas és que en Jon i la Wendy Savage fan honor al seu cognom, i quan el seu pare comença a perdre el senderi decideixen internar-lo en una residència sense gairebé ni mirar-lo als ulls, com qui posa un jersei vell al fons de l'armari per que no destorbi però saber a on està guardat. Actuen malament de totes totes, amb una insensibilitat desmesurada, però no és fàcil condemnar-los (què faríem, nosaltres? La pel·lícula no deixar de preguntar-nos-ho) quan aprenem que el pare va ser brutal, que durant anys no han sapigut res els uns dels altres i que, amb poca gràcia, és cert, però amb una constància que s'ha de valorar les vides dels dos germans es paren mentres el pare està a la residència, i no deixen de visitar-lo ni un sol dia ni d'intentar millorar la seva situació. Tot això ho fan empesos pels remordiments, per a què negar-ho, que són una forma més, una de les més freqüents de fet, d'egoïsme. I mal saben com recolzar al senyor Savages o amagar-li el malestar i l'incomoditat que els produeix, però ho fan i, si com jo, heu passat per l'experiència de tenir un avi a una residència, vivint lluny, sabreu que la majoria d'avis no en reben gaires, de visites. La pel·lícula aconsegueix, al meu entendre, fer un retrat realista d'una situació complexa que és difícil jutjar d'una manera fàcil, sense oblidar-se de que és una pel·lícula i, per davant de tot, o potser a la vegada que tot, ha d'explicar una història interesant. No s'oblida, tampoc, d'arribar a una conclusió i quan s'acava en Jon i la Wendy Savage han aprés alguna cosa sobre la vida i sobre ells mateixos, igual que els espectadors.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

No Country For Old Men, dels Germans Coen - Una Crítica

Com m'ha agradat No Country For Old Men! És una adaptació impecable de la novel·la de'n Cormac McCarthy, amb final anticlimàtic inclòs. Les imatges flueixen plenes de significats apilats en capes mentres seguim la història de'n Llewellyn Moss, l'Anton Chigurgh i el Sheriff Bell, perseguint-se l'un a l'altre per culpa de la, com dir-ho, imbecil·litat imprudent de'n Llewellyn. Mancada per complet de banda sonora, només els diàlegs, extrets fidelment de la novel·la, i les imatges ens acompanyaran al llarg d'una història inquietant i hipnòticament violenta. És una peli d'aquelles que veure-la doblada és poc més que no haver-la vist, doncs heu de saber que en Cormac McCarthy és un mestre en el dificilíssim art d'escriure tal com es parla i els actors, desde el justament oscaritzat Javier Bardem fins al menys conegut Josh Brolin, passant pel Tommy Lee Jones o en Woody Harrelson, els hi aporten una vivacitat fantàstica. La novel·la era molt cinematogràfica, i segurament els germans Coen eren els més adients per transformar-la en guió i dirigir-la. La pel·lícula aconsegueix capturar tot l'esperit de la història del McCarthy a la vegada que recull la personalitat característica dels Coen, que l'esquitxen d'humor negre i girs argumentals sorprenents. La peli avança amb pas lent, però amb una seguretat i una implacabilitat personificades en l'assassí interpretat pel Bardem, ens porta cap a un final que és com una galleda d'aigua freda i demana un cert esforç per contextualitzar-lo amb el que acabem de veure, fins al punt que semblar una història inacabada. El final, per cert, s'entén molt més a la novel·la, a on el personatge del Sheriff, protagonista reticent d'una història pràcticament paral·lela a la de'n Llewellyn i en Chigurgh, té un pes molt més gran. És, amb diferència, la pel·lícula menys comercial que han fet els germans Coen i, en aquest sentit, em sembla que la gran campanya de marqueting que l'ha acompanyat li ha fet un flac favor. Al cinema, en finalitzar la pel·lícula, es va sentir, a prop meu, un veredicte que he sentit o llegit moltes vegades: "Quina merda!". No puc estar-hi més en desacord. I recordeu: o en versió original o caca de la vaca.

Podeu trobar una altra crítica bona a Lo Bloc de l'Ivan i una crítica dolenta a El Rincón de Blagdaros.

Atonement (Expiación), de Joe Wright - Una Crítica

Atonement és una pel·lícula dirigida per Joe Wright, basada en una novel·la de l'Ian McEwan. M'ha agradat moltíssim, superant totes les meves expectatives. Té una baixada de ritme cap al mig de la pel·lícula, però es recupera molt dignament i en conjunt és una meravella. Cinc raons per les que m'ha agradat

1. La història: M'ha semblat molt interesant com un acte de despit fet durant la infància pot tenir conseqüències terribles que durin fins a molts anys després, i el recurs de barrejar realitat i ficció en un intent de compensar el mal provocat em va agradar molt. L'argument en general m'ha semblat molt interesant i ben portat a terme. I sobretot m'ha fet sentir moltes coses i m'ha remogut per dintre.
   
2. La direcció: La posada en escena és bestial. Tant a nivell de fotografia com per la manera en que ha estat filmada. Les imatges són hipnòtiques. La concatenació de plans també. La manera recursiva de repetir escenes desde un altre punt de vista molt xula.
3. La manera en que s'integra la banda sonora amb la història: La banda sonora és una protagonista més de la història i és un punt de recolzament molt important de la narració en general. I molt maca.
   
4. Algunes escenes o imatges molt suggerents: Com, per exemple, la trobada de les nenes mortes, l'arribada de'n Robbie amb els bessons i la seva detenció o, sobretot, l'impressinant plànol-seqüència de la platja.
5. L'anglès a la versió original: Això ja és més una mania personal, però és brutal la quantitat d'accents que surten i la bellesa d'alguns d'ells. La Briony de iaia podria passar-me hores escoltant-la.

I ja està! M'he quedat amb moltes ganes de llegir la novel·la i conéixer els llibres de l'Ian McEwan, una asignatura pendent.

No a tothom li ha agradat, però. Com a mostra, Xelu.

Zwartboek (El Libro Negro), de Paul Verhoeven - Una Crítica

La Rachel Stein és una cantant jueva que viu amagada a l'Holanda de 1944, durant l'ocupació Nazi. Un atac de l'exèrcit Alemany l'obliga a fugir i canviar d'identitat, i acaba unint-se a la resistència holandesa. Per ajudar-los a rescatar a uns presoners holandesos de la base militar Alemanya la Rachel comença a treballar com a secretària d'un capità nazi i descobreix una conspiració organitzada per robar els diners dels jueus rics amagats al país. Qui s'amaga darrera de la conspiració?

Després de molts anys dirigint pel·ícules a Hollywood, en Paul Verhoeven torna al seu país d'origen per a rodar una història que porta 15 anys escrivint en col·laboración amb el guionista Gerard Soeteman. És un thriller ambientat a Holanda durant l'ocupació nazi que s'aguanta bé (molt bé, hauria de dir) gràcies a la gran interpretació que fa la Carice van Houten del personatge Rachel Stein. La peli avança a travès d'un seguit d'enganys i traicions que fan que mai no poguis donar res per segur i obliguen a mantenir l'atenció en un argument una mica confús però seductor. M'ha agradat molt la fotografia i la posada en escena, amb un to de brusquedat bastant efectiu. També em va semblar una història original sobre un tema que ja s'ha tractat moltes vegades al cinema, com és el nazisme. Una peli emocionant i interesant, que us agradarà si us agrada que us fagin ballar el cap.

[Escrit originalment per a Xelu.net]



----------------
Escoltant: Jonny Greenwood - Open Spaces
via FoxyTunes

Perfect Creature, de Glenn Standring - Una Crítica

Fa molts anys, mentres investigaven el desenvolupament d'armes biològiques, un grup d'enginyers genètics va arribar a dissenyar i alliberar dos virus inesperats. Un d'ells era una forma intractable i letal de grip, l'altre, més sinistre, convertia a la gent en vampirs. Els vampirs, temuts al principi per la resta d'humans, van posar la seva inteligència superior al servei de l'humanitat dissenyant una vacuna temporal contra el virus de la grip, i es van agrupar en el que avui dia es coneix com La Germandat. Això va donar lloc a una nova forma de religió a on els vampirs eren els sacerdots i es cuidaven de sintetitzar la vacuna de la grip per als humans, que al seu torn els feien ofrenes de sang (sense sacrifici, entenem-nos, tot de bon rotllo) per mantenir-los amb vida. Ara, però, els temors originals dels humans s'han fet realitat: un dels germans vampírics ha començar a caçar-los i a alimentar-se d'ells. El vampir Silus i la policia humana Lilly hauran d'atrapar-lo abans de que el pànic s'escampi per la població i doni lloc a una guerra entre humans i vampirs.

El punt de partida de Criatura Perfecta, pel·lícula neozeladesa, em va semblar atractiu. En mala hora. Tot i que visualment té alguns trets d'Steampunk atractius, narrativament la història no convenç. El personage de la Lilly, tormentat per un passat en el que la grip va endur-se el seu marit i la seva filla, no té cap mena de força. En Silus és un personatge sobrehumà que suposadament està tan per damunt dels éssers humans que es comporta amb una fredor i una distància que, més que reforçar el caràcter del personatge, fa pensar que l'actor s'està avorrint enormement i està repassant mentalment la llista de la compra. Fa ben fet. L'Edgar, el megalomaníac vampir assassí (i germà petit de'n Silus), sembla sortit d'un dels (pocs) capítols dolents de Buffy Cazavampiros i, simplement, no dona la talla com a potencial causant de la fi de la pau entre els vampirs i els humans. La història avança a trompicons i sense cap mena d'interès. L'interés visual inicial s'esvaeix ràpidament i el desenllaç és absurd i totalment desprovist d'imaginació. Total, un producte absolutament convencional que a sobre no aconsegueix ni entretenir.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: The Postal Service - The District Sleeps Alone Tonight
via FoxyTunes

Cloverfield, de Matt Reeves - La Crítica

La sinopsi es fàcil de resumir: un monstre enorme surt del mar i comença a destruir Nova York.

A partir d'aquí no poden esperar-se massa sorpreses. El tret diferencial de la pel·lícula és que recull la torxa de The Blair Witch Project i està explicada des d'un punt de vista absolutament subjectiu, càmera en mà. Aquesta opció sempre comporta el risc de tenir efectes secundaris, i en aquest secundari us recomano que si decidiu anar a veure Monstruoso (cosa que us recomano) no deixeu de portar a sobre un o dos comprimits de biodramina. Els fareu servir. Si sobreviu al mareig, però, podreu gaudir (d'acord, potser "gaudir" no és la paraula més adient pel que experimentareu) d'una de les pel·lícules més interesants que ha donat el cinema fantàstic en el que va d'any (he, he). A la primera part de la peli, un grup d'amics una mica pijos estan fent una festa de comiat per un d'ells, que se'n a al japó a fer de vicepresident d'una empresa. Un dels participants a la festa és l'encarregat de registrar amb la seva càmera de vídeo tot el que passa i recollir els testimonis de comiat de tothom. Quan el monstre ataca i comença el caos (CAOS, amb lletres majúscules) el portador de la càmera segueix registrant-ho tot, i és aquesta gravació el que se'ns mostra. De seguida arriba l'exèrcit i s'enfronta, amb resultats patètics, a l'enorme, enorme, enorme, monstre i el govern pren la decissió d'evacuar la ciutat. Quatre dels participants de la festa decideixen quedar-se i provar de salvar a una amiga seva que s'ha quedat atrapada a un edifici a l'altra banda de la ciutat. I aquest és un dels encerts de la pel·lícula. Els protagonistes de la història no s'enfronten en cap moment del monstre, la seva única preocupació és salvar a la seva amiga i això dona lloc a una petita història d'amor entre un dels "rescatadors" i la noia a rescatar que és constitueix en el motor de la història. L'estil càmera en mà resulta molt efectiu, dosificant perfectament el que se'ns mostra, reflectint el caos que regna a la ciutat i estressant l'espectador fins a límits insospitats. En el meu cas (que no té perquè ser generalitzable) el grau d'inmersió en la pel·lícula va ser absolut i puc dir que feia anys és la primera vegada en anys en que passo autèntica por amb una pel·lícula. Estava cagat. Poques vegades es veu el monstre sencer, però quan es veu és espectacular. Els personatges principals són una mica intrascendents però em sembla que això ajuda a posar-se en el seu lloc, que és el que la història busca. Un mareig de peli, però m'ha agradat molt.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Persepolis, de Marjane Satrapi i Vincent Paronnaud - La Crítica

Finalment, ahir vaig trobar un moment i vaig veure Persepolis, de Marjane Satrapi i Vincent Paronnaud. Persepolis és la versió animada de la novel·la gràfica autobiogràfica homònima creada també per la Marjane Satrapi. La història la infància, l'adolescència i l'entrada a la vida adulta de l'autora, que va crèixer a l'Iran durant els últims anys de la dictadura del Shah Mohammad Reza Pahlevi i va viure la revolució Iraniana de 1979 i els primers anys de la República Islàmica de l'Aiatol·là Khomeini. La història no només transcorre a Teheran, ja que, durant la guerra entre Iran i Iraq, els pares de l'adolescent Marjane la van enviar, per protegir-la, a estudiar al Liceu Francès de Viena, però la seva adaptció va ser més aviat problemàtica i va acabar tornant a Iran.

El primer que m'agradaria dir, abans de fer una crítica més formal de la pel·lícula, és que no puc menys que situar-la entre les millors pel·lícules que he vist aquest any... que tot just comença?... Ok, doncs també us diré que és de les millors pelis del 2007, del 2006, del 2005, etc. Amb un estil de dibuix clavat al de la versió impresa, la major part de la pel·lícula està dibuixada en blanc i negre, reservant el color per les escenes a on se'ns mostra a una Marjane adulta que ha marxat, per segona vegada, de l'Iran. El dibuix és clar i fluïd, amb un estil molt característic del còmic independent Europeu, i té una gran capacitat de transmetre idees i emocions. Amb quatre línies les cares dels personatges són capaces de comunicar un ampli ventall de sentiments, i la narració està salpicada de bellísimes escenes a on es barregen la imaginació i la realitat treient el màxim partit del mitjà utilitzat. Igual que obres com Maus, Watchmen o Berlin, Persepolis és un magnífic exemple de com el llenguatge gràfic (en el sentit de "no d'imatge real") pot util·litzar-se per a explicar històries que amb un mitjà diferent (sigui escrit o sigui filmat) seria impossible. En Vincent Paronnaud, co-director de l'obra, ha aconseguit un estil d'animació amb una personalitat pròpia molt marcada, molt diferent d'altres obres amb una difusió molt més amplia (Pixar, Disney, Ghibli, etc), i que sembla molt adient per a la història que se'ns explica. En quant a la història en sí, ens fa testimonis d'una realitat que coneixem a nivell intel·lectual però que fa pupa quan ens la fan sentir d'aquesta manera. Ens permet entendre, mínimament si més no, el que devia significar créixer sent dona en el moment en que la opressió de les dones va institucionalitzar-se a la societat Iraní. Vivim la desil·lusió que va representar la pujada al poder d'un règim islamista després d'haver aconseguit fer caure la monarquia totalitària del Shah. La frustració de no valer res en comparació amb un home. La por de fer una festa amb amics i amigues i la policia et detingui per fer-ho. La Marjane ha nacut per ser lliure, li agrada la música Heavy occidental, que és venuda d'amagat com si es tractés d'una droga perillosa, li agrada la roba occidental. Res no pot ser pitjor que l'Iran. Quan té l'oportunitat de sortir del seu país, però, comprova que ser un exiliat no és fàcil. Que la cultura occidental és difícil d'entendre i que ser lliure també vol dir tenir la llibertat de fer-se mal. Desenganys amorosos, el rebuig de ser inmigrant, la dificultat d'estar sola a un país que gairebé no entén. La Marjane tornarà derrotada al seu país per trobar que la falta de llibertat del règim és cada vegada més opressiva, i el seu caràcter lluitador es veurà posat a prova.

En fí. Una gran pel·lícula. No us la perdéssiu per res del món.



[Escrit originalment per a Xelu.net]

La Banda Sonora d'Into The Wild

Into the Wild (Hacia Rutas Salvajes) és la darrera pel·lícula que ha dirigit en Sean Penn. Tinc moltes ganes de veure-la, tot i que darrerament totes les pel·lícules que vull veure al cinema se m'escapen i no sembla que això de canviar en un futur proper... ans al contrari. L'Eddie Vedder, solista del grup Pearl Jam, n'ha composat la banda sonora. És un disc acústic amb lletres sencilles amb regust a folk i a blues. M'ha agradat més que qualsevol dels albums de Pearl Jam, grup que aprecio però que crec que està enormement sobrevalorat. Un disc molt maco i molt recomanable.

Podeu trobar una altra crítica del disc a Hipersonica.

Us deixo amb el videoclip-trailer promocional i les lletres de la cançó, que segurament no és la més representativa del disc, però també m'agrada molt.

Enjoy.

Eddie Vedder - Hard Sun


When I walk beside her
I am the better man
When I look to leave her
I always stagger back again

Once I built an Ivory Tower
So I could worshop from above
When I climb down to be set free
She took me in again


CHORUS:
There's a big
A big hard sun
Beating on the big people
In a big hard world


When she comes to greet me
She is mercy at my feet
When I see her pin her charm
She just throws it back at me

Once I dug an early grave
To find a better land
She just smiled and laughed at me
And took her bruise back again


There's a big
A big hard sun
Beating on the big people
In a big hard world

There's a big
A big hard sun
Beating on the big people
In a big hard world


When I go across that river
She is comfort by my side
When I try to understand
She just opens up her hands


There's a big
A big hard sun
Beating on the big people
In a big hard world


Once I stood to lose her
When I saw what I had done
Bound down and flew away the hours
Of her garden and her sun

So I tried to warn her
I turned to see her weep
Forty days and forty nights
And it's still coming down on me


There's a big
A big hard sun
Beating on the big people
In a big hard world

There's a big
A big hard sun
Beating on the big people
In a big hard world

(Repeat chorus 6x, fading out)

----------------
Escoltant: eddie vedder - end of the road
via FoxyTunes

The Man From Earth, de Richard Schenkman - La Crítica

Quan després de 10 anys donant classe a la universitat el professor John Oldman decideix marxar a viure a un altre lloc sense donar explicacions i sense motiu aparent, els seus colegues decideixen fer-li una festa de comiat a casa seu. Pressionat per explicar els motius del seu trasllat, el professor Oldman fa una confessió que deixa a tothom astorat: té 14.000 anys, va néixer a l'edat de pedra i cada 10 anys ho abandona tot per no despertar sospites davant de la seva manca d'envelliment. Els està prenent el pel?

Amb aquesta premisa tan senzilla es construeix una curiosa pel·lícula bastida completament al voltant dels diàlegs entre el professor Oldman i els seus colegues. Amb una estructura que recorda alguns dels relats curts clàssics de l'edat daurada de la ciencia ficció, s'estableix un diàleg que em recorda algunes dels debats seudofilosòfics típics d'institut: És dessitjable l'inmortalitat? existeix Déu? Pot la ciència explicar-ho tot? És un exercici dialèctic a on els colegues del professor intenten demostrar alternativaent que el que ell diu és impossible i que, en qualsevol cas, és impossible demostrar la seva falsedat. En tota aquesta discussió ell dona testimoni dels fets històrics dels que ha estat testimoni, i mira, davant de la incredulitat dels seus companys, de fer-los entendre l'impacte real que tindria per a una persona ser inmortal. La reacció dels amics va passant de la incredulitat més absoluta al dubte, passant pel convenciment de que pateix alguna mena de trastorn psiquiàtric. Cinematogràficament és una pel·lícula extremadament austera, amb un grau zero d'acció i representada en un escenari mínim d'una habitació i un jardí. Si te la prens seriosament, que és com s'ha de prendre, és molt interesant i em va captivar des del primer moment. Recomanable.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: Talib Kweli - Eat To Live
via FoxyTunes

La Vida de los Otros (Das Leben der Anderen, 2006) - La Crítica

La Vida De Los Otros és una pel·lícula alemanya del 2006 dirigida per Florian Henckel von Donnersmarck. Ha guanyat un seguit de premis, entre els que es compten un Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa i un Globus d'Or a la millor pel·lícula estrangera. Ambientada inicialment al Berlin Est del 1984, la història segueix a un agent de l'Stasi, la policia secreta de l'Alemanya de l'Est, mentres espia les vides d'un famós escriptor i de la seva dona actriu que són propers a intelectuals subversius de l'època. La misió implica escoltar, a travès de micròfons ocults i línies telefòniques intervingudes, totes les converses que tenen lloc a la llar de l'escriptor i l'actriu i podrem veure l'efecte que té aquesta participació d'amagat en la vida dels altres sobre l'agent de l'Stasi, un home gris i convençut de la importància de protegir l'estat de l'acció subversiva dels lliurepensadors. A mesura que avança la història l'agent va prenent consciència de les baixeses, la corrupció i la hipocresia que existeixen als engranatges de l'Stasi i comença a sentir-se més proper a la parella a la que se suposa que ha d'espiar.

Aquesta és una pel·lícula amb missatge, i aquestes històries sempre corren el risc de caure en la demagògia o en la simplificació, però La Vida De Los Otros se'n surt magníficament del seu propòsit i factura una història potent i intensa, amb un personatge central sòlid que va adquirint complexitat conforme avança el temps i amb el què és fàcil empatitzar. El canvi que s'opera en l'agent de l'Stasi es veu reflectit en la valoració d'ell que fem nosaltres en diferents moments de la pel·lícula que, sense deixar de ser una mena de Novelas Ejemplares, sap mantenir l'interès i l'emoció tot i fent-nos reflexionar sobre el que deu voler dir viure en un estat totalitari a on els pensaments i els actes estan controlats. Frapa pensar que estem parlant dels anys 80, que, com qui diu, van ser ahir.
Una d'aquelles pel·lícules que tothom hauria de veure alguna vegada.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Powered by ScribeFire.

Soy Leyenda (I'm Legend, 2007) - La Crítica

Soy Leyenda és una mala adaptació (una altra, ja se n'havien fet dues, d'adaptacions) d'una novel·la bastant gran escrita al 1954 pel Richard Matheson, un dels clàssics de la ciència ficció que va escriure altres novel·les com The Shrinking Man o What Dreams May Come. El que a la novel·la era un conte post-apocal·líptic que contenia cert grau de reflexió sobre el significat del bé i del mal, i sobre què és ser un monstre, a la peli es transforma en un clon descafeïnat d'altres pel·lícules com la Nit dels Morts Vivents o la recent (i molt recomanable) saga de 28 Días Después, 28 Semanas Después i la possible 28 Meses Después, amb un final diferent i molt menys potent que el de la novel·la què, a més, altera i roba el significat del títol original. Això pel que fa a la pel·lícula com a adaptació, perquè com a pel·lícula aïllada no està malament. En Will Smith, que actualment està demostrant que té a la seva disposició un registre interpretatiu molt més ampli que altres actors sorgits de la comèdia, dóna vida a un científic què és, pel que sembla, l'última persona viva sobre la terra. Després d'una epidèmia viral creada accidentalment per l'home que ha destruït a la civilització humana (creant, com a efecte secundari, una raça de vampirs antropòfags) i enfront de la qual ell, per algun motiu, té inmunitat natural, el Dr. Neville (Will Smith) intenta sobreviure a un Nova York devastat mentres intenta trobar un tractament per a la plaga vampírica. La recreació de la ciutat devastada és impecable i impressionant, creant una atmosfera postapocalíptica espectacular. A la primera meitat de la pel·lícula el Dr. Neville, acompanyat només per la seva gossa (un dels millors personatges de la història), de dia vagareja per la ciutat buscant menjar i subjectes d'experimentació mentres anem aprenent els detalls dels esdeveniments que van acabar provocant la situació, mundial i personal, actual. De nit, s'amaga a casa seva intentant que els vampirs no el trobin. Quant, accidentalment, els monstres troben el seu refugi, el Dr. Neville es veurà obligat a prendre mesures desesperades. Així com la primera meitat de la pel·lícula és molt eficaç, la segona part deriva en una peli de mostres vivents com n'hem vist tantes a la gran pantalla i perd bona part de la força acumulada durant la primera part del metratge, prenent uns tons políticament correctes que acaben en un final una mica forçat i totalment previsible, molt diferent del desenllaç sorprenent de la novel·la, que transformava de manera inquietant la història de la que havíem estat testimonis fins llavors. Una peli recomanable per passar una bona estona menjant crispetes amb algun ensurt que altre, que es mereix un notable en l'apartat d'entreteniment i conté algunes imatges memorables. Permet passar una bona estona, però si el que vols és passar-ne de dolenta, què és el que la història es mereixia, millor llegiu la novel·la original o mireu-vos 28 Días Después o El Amanecer de los Muertos.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Powered by ScribeFire.

Promesas del Este (Eastern Promises, 2007), de David Cronenberg - La Crítica

Promesas del Este (Eastern Promises, David Cronenberg 2007) explica la història d’un submón. Amb bastanta més mala llet que Negocios Ocultos (Dirty Pretty Things, Stephen Frears 2002) la pel·lícula ens mostra les vides d’uns inmigrants al Londres contemporani que proven de viure en una societat poc disposada a rebre’ls amb els braços oberts però a on els protagonistes de Negocios Ocultos maldaven per adaptar-se a la societat londinenca amb normalitat per trobar-se víctimes de la corrupció del sistema, els russos de Promesas del Este s’aprofiten d’aquesta mateixa corrupció per donar força a una màfia patriarcal basada al mateix temps en un codi d’honor reminiscent de la màfia italiana de El Padrino i en l’explotació sense escrúpols, ja sigui a través de la prostitució, el contraban o altres mitjans, d’altres inmigrants vinguts (o portats) de l’Europa de l’est indefensos davant del poder de la màfia coneguda com a vor v zakone. Amb una posada en escena que treu partit de la fredor dels suburbis londinencs i una utilització de la violència molt més continguda i focalitzada en moments concrets de la pel·lícula que a l’anterior Una Historia de Violencia (A History of Violence, David Cronenberg 2005), la pel·lícula aconsegueix crear una història colpidora i impactant, deutora en bona part de les interpretacions de Viggo Mortensen, Naomi Watts, Vincent Cassel i Armin Mueller-Stahl.

Quan la llevadora Anna Khitrova (Naomi Watts) ha d’atendre el part d’una noia russa que es presenta sagnant i plena de punxades d’agulla als braços durant el seu torn de guàrdia a l’hospital, només pot salvar al nadó a expenses de la vida de la jove mare. Quan descobreix que la mare portava a sobre un diari personal escrit en rus i comença a moure’s per traduir-lo. Això la posa en contacte amb el carismàtic Sr. Semyon (Armin Mueller-Stahl), patriarca rus d’una gran familia responsable de dirigir una sala de festes utilitzada principalment per inmigrants russos, el seu violent fill (Vincent Cassel) i l’inquietant Nikolai (Viggo Mortensen), i desencadena una cadena d’actes de violència que orbiten al voltant del petit diari personal i la informació que conté. Els esdeveniments se succeeixen amb el grau just (difícil d’aconseguir) de previsibilitat, en el què l’espectador copsa el que ha de passar poc abans de que efectivament succeixi, facilitant la inmersió en una història intensa i inmensament efectiva. Amb un argument que no és totalment original pel què té d’universal, unes escenes tremendes i un final ambigu, efectiu, una mica precipitat i amb un punt de tristor en David Cronenberg ha construït una història brutal, construïda a base de capes d’emocions que van del més primari a la sensibilitat més amagada. Per a mi és la seva millor pel·lícula.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Contravincle: A Lo Bloc de de l'Ivan Ferré també en parlen, i com que parlen de que en parlo m'agradaria aprofitar aquesta oportunitat per vincular-lo i fer un vincle rinxolat!

----------------
Escoltant: UGK - How Long Can It Last (Ft. Charlie Wilson)
via FoxyTunes