Before the Devil Knows You're Dead, de Sidney Lumet - Una Crítica

"May you be in heaven a full half hour before the devil knows you're dead."

Proverbi irlandés

La pel•lícula explica la història de dos germans que planegen un robatori per solucionar els seus problemes econòmics. El robatori es complica i la culpabilitat persegueix als seus germans, incapaços d’assumir la magnitud de la seva errada. La pel•lícula està explicada a través de talls intercalats en el temps que serveixen per explicar els diferents esdeveniments a través dels diferents punts de vista dels seus protagonistes. La pel•lícula aconseguiex comunicar molt bé el caràcter fracassat d’ambdós germans, uns enormes Ethan Hawke i Philip Seymour Hoffman. No menys enorme, si bé menys important a la pel•lícula, és una Marisa Tomei a qui mai havia vist interpretar tan bé i amb una amplitud de registres tan variada. L’Ethan Hawke és el germà petit, pare i marit fracassat menyspreat per la seva exdona i incapaç de fer-se càrrec econòmicament de la pensió de la seva filla i, en general, de la seva vida. El seu germà gran aparenta ser un ejecutiu d’èxit, però la realitat és que la seva adicció a les drogues l’ha portat a dilapidar la seva fortuna i es veu obligat a estafar l’empresa per a la qual treballa. Incapaç de renunciar a la seva façana de triomfador i d’home autosuficient serà ell qui planejarà el robatori al voltant del qual gira tota la història, pressionant el seu germà perquè s’encarregui de l’execució del crim mentres ell es manté allunyat, amb no gaire eficàcia, de qualsevol tipus de risc. Així, mentres el germà petit és un home trencat que ha perdut tot rastre d’assertivitat i no pot rebutjar la pressió del seu germà gran, aquest és un prodigi d’egoïsme disposat a qualsevol cosa amb tal de solucionar els seus problemes econòmics més inmediats. Entre els dos germans hi ha el personatge interpretat de la Marisa Tomei, dona d’un i amant secreta de l’altre, rica en matisos i el personatge més real que trobarem a una pel•lícula suggerent i absorvent, amb un guió que treu partit tant de les paraules dels personatges com d’allò que no diuen, amb escenes que ensenyen i que ressonen entre si, amplificant l’impacte de la narració. Quantes coses es poden dir amb una mirada? En Philip Seymour Hoffman en podria escriure un llibre sobre això, i només amb la mirada. Com les capes d’una ceba, la pel•lícula condueix, estrat rere estrat, a l’espectador cap a un final funest, més terrible per previsible. Magnífica. Com un glop d’aiguardent que crema i escalfa i ens deixa amb els ulls plorosos.




[Escrit originalment per a Xelu.net]

The Savages, de Tamara Jenkins - Una Crítica

És curiós com algunes històries et remouen els sentiments. Un dels (molts) problemes no resolts de la nostra societat és que fer amb la gent gran quan no deixen de ser capaços de fer-se càrrec d'ells mateixos. És aquest un problema al que, en primera instància, molts de nosaltres haurem de donar resposta: en primera instància amb els nostres pares, en darrera algú altre l'haurà de donar per nosaltres. La resposta més freqüent, eficaç i alhora absolutament inadequada, és recòrrer a les temudes (pels que hi han d'anar) residències d'avis. En altres temps, ens diuen i molts hem vist, la família funcionava diferent i no s'entenia només cap endavant sino també cap endarrera. Vivim una altra època, però, i sense ser culpa de ningú però també una mica de tothom l'estructura de les famílies ha canviat, o l'estructura dels valors de les famílies si més no, que no és ben bé el mateix però pel que fa el cas s'hi assembla notablement, i ara és difícil integrar una persona gran, normalment necessitada de molta ajuda per a realitzar les tasques cotidianes, als pisos petits i als temps escasos. Tampoc és que aquesta solució sigui ideal, però és que solucions ideals n'existeixen molt poques, només pels problemes ideals i d'aquests gairebé no se'n veuen. En certa manera, per pragmatisme, necessitat, o com n'hi volgueu dir, ens comportem com salvatges (i ara em sap greu, políticament correcte com sóc, haver pogut ofendre a un salvatge). I vet aquí el pretext de la pel·lícula, i tot el que m'ha fet pensar. I a més la pel·lícula és molt interesant, ben escrita i magníficament interpretada i compassiva, o comprensiva, o segur que hi ha una paraula que acaba en "iva" que l'hi va bé però com que no sóc poeta m'hi barallo, amb les paraules, i no trobo l'adient. El cas és que en Jon i la Wendy Savage fan honor al seu cognom, i quan el seu pare comença a perdre el senderi decideixen internar-lo en una residència sense gairebé ni mirar-lo als ulls, com qui posa un jersei vell al fons de l'armari per que no destorbi però saber a on està guardat. Actuen malament de totes totes, amb una insensibilitat desmesurada, però no és fàcil condemnar-los (què faríem, nosaltres? La pel·lícula no deixar de preguntar-nos-ho) quan aprenem que el pare va ser brutal, que durant anys no han sapigut res els uns dels altres i que, amb poca gràcia, és cert, però amb una constància que s'ha de valorar les vides dels dos germans es paren mentres el pare està a la residència, i no deixen de visitar-lo ni un sol dia ni d'intentar millorar la seva situació. Tot això ho fan empesos pels remordiments, per a què negar-ho, que són una forma més, una de les més freqüents de fet, d'egoïsme. I mal saben com recolzar al senyor Savages o amagar-li el malestar i l'incomoditat que els produeix, però ho fan i, si com jo, heu passat per l'experiència de tenir un avi a una residència, vivint lluny, sabreu que la majoria d'avis no en reben gaires, de visites. La pel·lícula aconsegueix, al meu entendre, fer un retrat realista d'una situació complexa que és difícil jutjar d'una manera fàcil, sense oblidar-se de que és una pel·lícula i, per davant de tot, o potser a la vegada que tot, ha d'explicar una història interesant. No s'oblida, tampoc, d'arribar a una conclusió i quan s'acava en Jon i la Wendy Savage han aprés alguna cosa sobre la vida i sobre ells mateixos, igual que els espectadors.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Jonathan David, de Belle & Sebastian

Belle & Sebastian són la millor banda de pop que hi ha sobre la capa de la terra. De lluny. I si no, mireu aquest vídeo.

Belle and sebastian - Jonathan David

[via FoxyTunes / Belle and Sebastian]

I aquí, la lletra:

Belle & Sebastian - Jonathan David

I know you like her
Well, I like her too
I know she likes you
It's not as if I'm being sent off to war
There are worse things in this world

There's still room in my wooden horse for two
I was jonathan to your david
You're still king

Well I thought about her
I dreamed she'd come
I'd make my escape
I thought she liked but somehow I was wrong
I know you don't want it this way

But it's ok

It's not like we'll be parted
It's not like we'll never know love
And she'll smile for you
She'll hold your hand
You'll be in love, there's no other way
And I will make it someday

Well, I know you like her
Well, I like her too
I know she likes you
It's not as if I'm being sent off to war
There are worse things in this world

There's still room in my wooden horse for two
I was jonathan to your david
You're still king

Visions of love recolected
Have we ever been true?
I know that I have
It's time for you to go
It's all in the stones that you throw
I want you to know

It's not like we'll be parted
It's not like we'll never know love
And she'll smile for you
She'll hold your hand
You'll be in love, there's no other way
And I will make it someday

People say that
"we'll never change"
"we'll never change"
But I have

You and her in the local newspaper
You will be married and you'll be gone

Married and you'll be gone

----------------
Escoltant: Belle & Sebastian - Jonathan David
via FoxyTunes

No Country For Old Men, dels Germans Coen - Una Crítica

Com m'ha agradat No Country For Old Men! És una adaptació impecable de la novel·la de'n Cormac McCarthy, amb final anticlimàtic inclòs. Les imatges flueixen plenes de significats apilats en capes mentres seguim la història de'n Llewellyn Moss, l'Anton Chigurgh i el Sheriff Bell, perseguint-se l'un a l'altre per culpa de la, com dir-ho, imbecil·litat imprudent de'n Llewellyn. Mancada per complet de banda sonora, només els diàlegs, extrets fidelment de la novel·la, i les imatges ens acompanyaran al llarg d'una història inquietant i hipnòticament violenta. És una peli d'aquelles que veure-la doblada és poc més que no haver-la vist, doncs heu de saber que en Cormac McCarthy és un mestre en el dificilíssim art d'escriure tal com es parla i els actors, desde el justament oscaritzat Javier Bardem fins al menys conegut Josh Brolin, passant pel Tommy Lee Jones o en Woody Harrelson, els hi aporten una vivacitat fantàstica. La novel·la era molt cinematogràfica, i segurament els germans Coen eren els més adients per transformar-la en guió i dirigir-la. La pel·lícula aconsegueix capturar tot l'esperit de la història del McCarthy a la vegada que recull la personalitat característica dels Coen, que l'esquitxen d'humor negre i girs argumentals sorprenents. La peli avança amb pas lent, però amb una seguretat i una implacabilitat personificades en l'assassí interpretat pel Bardem, ens porta cap a un final que és com una galleda d'aigua freda i demana un cert esforç per contextualitzar-lo amb el que acabem de veure, fins al punt que semblar una història inacabada. El final, per cert, s'entén molt més a la novel·la, a on el personatge del Sheriff, protagonista reticent d'una història pràcticament paral·lela a la de'n Llewellyn i en Chigurgh, té un pes molt més gran. És, amb diferència, la pel·lícula menys comercial que han fet els germans Coen i, en aquest sentit, em sembla que la gran campanya de marqueting que l'ha acompanyat li ha fet un flac favor. Al cinema, en finalitzar la pel·lícula, es va sentir, a prop meu, un veredicte que he sentit o llegit moltes vegades: "Quina merda!". No puc estar-hi més en desacord. I recordeu: o en versió original o caca de la vaca.

Podeu trobar una altra crítica bona a Lo Bloc de l'Ivan i una crítica dolenta a El Rincón de Blagdaros.

Persepolis, de Marjane Satrapi i Vincent Paronnaud - La Crítica

Finalment, ahir vaig trobar un moment i vaig veure Persepolis, de Marjane Satrapi i Vincent Paronnaud. Persepolis és la versió animada de la novel·la gràfica autobiogràfica homònima creada també per la Marjane Satrapi. La història la infància, l'adolescència i l'entrada a la vida adulta de l'autora, que va crèixer a l'Iran durant els últims anys de la dictadura del Shah Mohammad Reza Pahlevi i va viure la revolució Iraniana de 1979 i els primers anys de la República Islàmica de l'Aiatol·là Khomeini. La història no només transcorre a Teheran, ja que, durant la guerra entre Iran i Iraq, els pares de l'adolescent Marjane la van enviar, per protegir-la, a estudiar al Liceu Francès de Viena, però la seva adaptció va ser més aviat problemàtica i va acabar tornant a Iran.

El primer que m'agradaria dir, abans de fer una crítica més formal de la pel·lícula, és que no puc menys que situar-la entre les millors pel·lícules que he vist aquest any... que tot just comença?... Ok, doncs també us diré que és de les millors pelis del 2007, del 2006, del 2005, etc. Amb un estil de dibuix clavat al de la versió impresa, la major part de la pel·lícula està dibuixada en blanc i negre, reservant el color per les escenes a on se'ns mostra a una Marjane adulta que ha marxat, per segona vegada, de l'Iran. El dibuix és clar i fluïd, amb un estil molt característic del còmic independent Europeu, i té una gran capacitat de transmetre idees i emocions. Amb quatre línies les cares dels personatges són capaces de comunicar un ampli ventall de sentiments, i la narració està salpicada de bellísimes escenes a on es barregen la imaginació i la realitat treient el màxim partit del mitjà utilitzat. Igual que obres com Maus, Watchmen o Berlin, Persepolis és un magnífic exemple de com el llenguatge gràfic (en el sentit de "no d'imatge real") pot util·litzar-se per a explicar històries que amb un mitjà diferent (sigui escrit o sigui filmat) seria impossible. En Vincent Paronnaud, co-director de l'obra, ha aconseguit un estil d'animació amb una personalitat pròpia molt marcada, molt diferent d'altres obres amb una difusió molt més amplia (Pixar, Disney, Ghibli, etc), i que sembla molt adient per a la història que se'ns explica. En quant a la història en sí, ens fa testimonis d'una realitat que coneixem a nivell intel·lectual però que fa pupa quan ens la fan sentir d'aquesta manera. Ens permet entendre, mínimament si més no, el que devia significar créixer sent dona en el moment en que la opressió de les dones va institucionalitzar-se a la societat Iraní. Vivim la desil·lusió que va representar la pujada al poder d'un règim islamista després d'haver aconseguit fer caure la monarquia totalitària del Shah. La frustració de no valer res en comparació amb un home. La por de fer una festa amb amics i amigues i la policia et detingui per fer-ho. La Marjane ha nacut per ser lliure, li agrada la música Heavy occidental, que és venuda d'amagat com si es tractés d'una droga perillosa, li agrada la roba occidental. Res no pot ser pitjor que l'Iran. Quan té l'oportunitat de sortir del seu país, però, comprova que ser un exiliat no és fàcil. Que la cultura occidental és difícil d'entendre i que ser lliure també vol dir tenir la llibertat de fer-se mal. Desenganys amorosos, el rebuig de ser inmigrant, la dificultat d'estar sola a un país que gairebé no entén. La Marjane tornarà derrotada al seu país per trobar que la falta de llibertat del règim és cada vegada més opressiva, i el seu caràcter lluitador es veurà posat a prova.

En fí. Una gran pel·lícula. No us la perdéssiu per res del món.



[Escrit originalment per a Xelu.net]

Blood Meridian, de Cormac McCarthy - La Crítica

"Everywhere there were horses down and men scrambling and he saw a man who sat charging his rifle while blood ran from his ears and he saw men with their revolvers dissassembled trying to fit the spare loaded cylinders they carried and he saw men kneeling who tilted and clasped their shadows on the ground and he saw men lanced and caught up by the hair and scalped standing and he saw the horses of war trample down the fallen and a little whitefaced pony with one clouded eye leaned out of the murk and snapped at him like a dog and was gone."

Blood Meridian, de Cormac McCarthy

La lectura de Blood Meridian, de Cormac McCarthy, és una experiència intensa. Sabia per algunes referències que aquesta novel·la està considerada una obra mestra de l'autor i una de les millors novel·les que ha donat la literatura nordamericana contemporània, i també que era extremadament violenta i difícil de llegir. Tot això que sabia, en realitat, no va aconseguir que estigués gaire preparat per tot el que vaig trobar en començar a llegir les primeres pàgines del llibre. per començar, l'anglès era difícil, molt difícil, amb un estil d'escriptura barroc i líric que em demanava un esforç desacostumat en la lectura. Com m'ha passat altres vegades llegint llibres en anglès, vaig trigar unes quantes planes a sintonitzar amb la veu de l'escriptor i en trobar la musica interna de les paraules a la que ens adaptem sovint sense saber-ho quan llegim en els nostres idiomes materns. Un cop vaig aconseguir, però, trobar el ritme amb el que va estar escrita la història la màgia de la literatura es va fer present i em va fer recordar una altra vegada que l'escriptura és un art i que el total és més gran que la suma de les parts. Blood Meridian és un western ambientat a l'antic oest de la dècada de 1850 a on seguim les desventures d'un grup de pistolers que volen fer diners venent les cabelleres dels indis per a què la noblesa Europea en pugui fer perruques. El personatge que protagonitza més consistentment la història és el noi, que als 15 anys s'uneix al grup de caçadors d'indis, però el focus d'aquest protagonisme, sense abandonar mai del tot al noi, s'allunya d'ell durant bona part de la novel·la per mostrar-nos el fer i desfer d'altres personatges que prenen dimensions mítiques, com el cruel i sovint més gran que la pròpia vida Jutge Holden, el sanguinari Capità Galton o el descregut i covard antic Sacerdot. Sense una estructura clàsica de plantejament, nus i desenllaç la novela descriu un panorama de violència desenfrenada i cruel sense sentit a on tots són els dolents i que, tanmateix, mai no arriba a repel·lir i en la que l'important no és tant la violència en si mateixa com les reaccions, o la mancança d'elles, dels diferents personatges davant de la mateixa. Fent del llenguatge un instrument de precissió tallant com un escalpel i amb uns malabarismes idiomàtics brillants i sorprenents, la sensació que dona és què l'autor és un boig amb una visió extremadament pessimista de la natura humana. Amb l'aparent hipòtesi què la violència és el tret més característic dels éssers humans i del "progrés" de la història, ens trobem davant d'una inmensa novel·la, difícil, complexa, misteriosa, captivadora, colpidora i oberta a interpretació, què se't fica a dins com una punyalada i es queda clavada tallant la respiració. En la meva memòria la tinc arxivada a la mateixa categoria que Waiting for the Barbarians, de J.M. Coetzee, que fins ara no havia trobat una companyia literària mereixedora d'acompanyar-la. Una puta obra mestra.

[Escrit originalment per a Xelu.net]