Boscos Endins, de Dagoll Dagom - Una Crítica

Boscos Endins és l’adaptació al català del musical Into The Woods, estrenat per Stephen Sondheim al 1986 i interpretat ara pel grup Dagoll Dagom. La història està dividida en 2 actes, en els que se’ns ensenyen una sèrie de contes dels Germans Grimm coneguts per tothom (la Ventafocs, Jack i les Mongetes Màgiques, Rapunzel (la princesa que vivia presonera en una torre sense portes i llençava una llarga trena per a què hi grimpés el seu príncep) i La Caputxeta Vermella. Al segon acte els contes han arribat al seu final i veiem el que va passar després, que en essència consisteix en demostrar que el famós “i van viure feliços per sempre més” no va arribar a fer-se realitat. Tots els contes s’expliquen barrejats i els personatges que els protagonitzen interaccionen entre ells i comparteixen temps i ubicació. La idea és molt bona i la posada en escena espectacular. Desde la magnífica La Celestina dirigida per Robert Lepage al Teatre Lliure no havia vist uns efectes especials tan espectaculars i ben fets a una sala de teatre. Els personatges, uns més que altres, són interesants i divertits i en conjunt la història es fa amena i està ben interpretada. Val a dir que no sóc un entusiasta dels musicals ni tinc cap mena de formació musical que em permeti valorar els aspectes més formals de la música ni de la interpretació que fan de les cançons els diferents actors, tot i que vaig gaudir com el que més a Mar i Cel, el Sweeney Todd del Constantino Romero i la Vicky Peña i Flor de Nit. Dic això perquè estic una mica esbiaixat en contra d’aquest gènere, i això s’ha de tenir en compte abans de donar massa pes a la meva opinió sobre l’obra que ens ocupa. L’obra que ens ocupa, doncs, no m’ha semblat estar a l’alçada de les 3 que he dit. Tampoc és que em sembli excessivament just basar una crítica en una comparació amb altres obres que no hi tenen res a veure, però és que el cert és que vaig avorrir-me una mica (a estones). Hi ha alguns dels números que són al·lucinants, la veritat, i la caputxeta vermella i la bruixa dolenta són fantàstiques durant tota l’obra, però en conjunt em va semblar més aviat irregular. Bé... no del tot... en conjunt està molt bé perquè la posada en escena és una sorpresa constant, la música és collonuda i està plena de sentit de l’humor, però el “guió”, les cançons pròpiament dites, em van semblar l’aspecte més fluix de l’obra. Dit això també us dic que als companys amb qui vaig anar al teatre, més incondicionals del gènere musical que jo mateix, l’obra els va semblar una meravella. A mi? Em sembla una obra bona, digna i interesant, però ni de tros una obra mestra.
Annex: Al canal de Dagoll Dagom a Youtube podeu un reportatge interesant sobre com es va fer Boscos Endins.



----------------
Escoltant: Balmorhea - The Summer
via FoxyTunes

Intimitat, de Hanif Kureishi

Adaptació per a l'escena de Gabriela Izcovich

Traducció de Joan Sallent
Dirigida per Javier Daulte
Producció La Villarroel

Del 3 de novembre de 2007 al 6 de gener de 2008

Sinopsis a www.lavillarroel.cat

Realment el seu matrimoni és un fracàs? O senzillament està tenint una crisi de valors? Està deixant-se portar per una passió? Pot l’amor durar eternament? “La intel•ligència consisteix a saber valorar allò que nosaltres hem creat”, li diu Asif al seu amic Javier perquè reflexioni sobre la seva parella i no tanqui les portes a la vida que té construïda. Però Javier, després de sis anys de convivència, està decidit a començar una nova etapa.
La resposta a aquestes preguntes va creant una història sobre l’escenari, barrejant-se amb el sentiment de culpa, els records, la por a allò desconegut i l‘esperança de trobar la felicitat.

Repartiment

- Joel Joan
- Clara Segura
- Pepo Blasco
- Elena Fortuny
- Josep Julien

Opinió

Vam anar a veure-la quatre persones i a cap de nosaltres ens va agradar l'obra. Pel que he llegit, tant la novel·la original com la versió teatral en castellà presentada al Teatre Lliure (amb el mateix director però amb actors diferents) plantejaven una història bastant dramàtica i realista sobre la pèrdua de la il·lusió en la parella després de X (ves a saber quants) anys de matrimoni i com aquesta pèrdua provoca el trencament de la parella. I el cert és què el tema és dramàtic, el guió és dramàtic, la posada en escena és dramàtica... però en Joel Joan és un pallasso. La seva aportació a l'obra és una interpretació histriònica amb tints d'slapstick zen què no fa més què diluir l'impacte emocional que, d'altra manera, l'obra podria tenir, tot eclipsant, en el mal sentit, als personatges interpretats per la Clara Segura (a qui se li permet expressar la seva queixa per aquest eclipsament, això si) i uns fantàstics Josep Julien i Pepo Blasco. La posada en escena és, sino original, interesant i eficaç, i en realitat la història és prou intensa com per emocionar i fer pensar en alguns moments. Si et quedes només amb els diàlegs, els personatges estan molt ben explicats i és fàcil identificar-se amb un o altre depenent de les experiències pròpies. En resum, una obra que podria haver estat notable i que es queda amb un aprovat justet per culpa dels excessos interpretatius de'n Joel Joan, l'home d´un sol registre.

[Escrit originalment per a Xelu.net]