El Asombroso Viaje de Pomponio Flato, de Eduardo Mendoza - Una Crítica

Una crítica petita per un llibre petit.

En Pomponio Flato és un fisiòleg romà malalt de flatulències a qui, al segle I d.C., el destí porta a Nazareth a investigar l'assassinat d'un ric jueu. El fuster Josep, marit de Maria i soposat cornut, és el principal sospitós del crim, però el seu fill, el nen Jesús, està convençut de la seva inocència. Aconseguirà en Pomponio Flato descobrir l'autèntic culpable abans que en Josep sigui executat a la creu?

La meva opinió del llibre ha anat millorant conforme el llegia (a Anobii li he posat 3 estrelletes, però 2 i mitja seria més ajustat a la realitat). Si hagués de posar-li un únic adjectiu seria "simpàtic". No és un fart de riure (m'havien dit que si) però és una novel·la menys sencilleta del que sembla. Magníficament ambientada tenint en compte la seva extensió i el tipus de llibre que és. En molt poquetes planes se li agafa molta estimació a en Pomponio Flato. Molt irònic. Està molt ben escrit, amb una artificiositat agradable. No serà el llibre de l'any, això està clar, però val la pena donar-li una ullada, i més pensant que es llegeix en un sospir.

Hipervincles relacionats

• Plana web de l'Eduardo Mendoza
• Eduardo Mendoza a Seix Barral
• El Asombroso Viaje de Pomponio Flato

[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: My Morning Jacket - Aluminum Park
via FoxyTunes

Atonement, d'Ian McEwan - Una Crítica

He llegit el llibre poc després de veure la pel·lícula, que va agradar-me molt. És el primer llibre que llegeixo de l’Ian McEwan i l’he agafat amb moltes ganes, perquè havia llegit crítiques sobre l’autor que el deixaven extremadament bé. El cert és que el llibre m’ha semblat una mica irregular. Tinc la sensació de que un dels personatges (la Briony) és molt més important per a l’autor que tota la resta, i aquesta preferència s’entreveu massa al llarg de tota la novel·la. La història és molt lenta, però és emocionant i commovedora. Destaca especialment la construcció de la psicologia dels personatges, que tenen personalitats molt diferenciades i vives. Una de les coses més difícils (i parlo com a lector, que escriptor és evident que no ho sóc), i en aquest sentit la novel·la triomfa amb totes les de le llei: té un dels finals més impactants i millor escrits que he tingut el plaer de llegir (m’agradaria afegir, per aquells que, com jo, han vist la pel·lícula abans que jo, que respecta l’esperit d’aquesta darrera però que la seva resolució és bastant diferent i molt més el·laborada) i que és el millor del llibre. Entre línies hi ha tota una reflexió metaliterària sobre l’art d’escriure què, si bé és molt secundària al fil principal de la història, és molt interesant. És un llibre molt recomanable.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

The Interpreter of Maladies, de Jhumpa Lahiri - Una Crítica

Jhumpa Lahiri és una escriptora americana, nascuda a Londres l'any 1967 i d'ascendència India bengalí. La majoria de les narracions que ha escrit tenen com a tema principal les vides dels bengalís a Amèrica i a la Índia. Bona part dels seus escrits són narracions curtes, recollides en el llibre que ens ocupa (The Interpreter of Maladies, guanyador del premi Pulitzer de Ficció a l'any 2000) i a Unaccustomed Earth, de propera publicació. Ha publicat també una novel·la (The Namesake), que ha estat ben acollida per la crítica i ha inspirat una pel·lícula homònima.

The Interpreter of Maladies és un recull de 9 relats curts que fan de molt bon llegir. Tots tenen en comú que els seus protagonistes són d'origen bengalí i s'exploren, desde diferents punts de vista, les diferències entre les cultures americana i l'índia. Geogràficament els relats s'ubiquen a Boston o Calcuta. Molts dels personatges són adults joves que han anat a Amèrica per completar els seus estudis i tots els contes comparteixen una atmosfera melangiosa i un estil d'escriptura elegant. Alguns dels temes que van apareixent a les diferents històries són el matrimoni, la família, els embarasos i la distància. Els protagonistes de les diferents històries són diversos, com per expemple una jove parella índia que viu a Boston i acaba de perdre un embaràs, la filla petita d'uns professors de Cambridge, un taxista de Calcuta, un nen petit occidental amb una cangur índia, un indi acabat d'arribar a Boston per fer el seu doctorat i que està esperant a la seva dona, amb qui s'acaba de casar i a qui amb prou feines coneix, etc. Les històries estàn escrites amb gran bellessa, amb molt de detallisme i gran capacitat d'observació. La gràcia de les històries està en l'elegància de la escriptura i l'exotisme del seu contingut i, amb excepcions, no són contes que busquin un desenllaç sorprenent o un climax emocional. M'ha semblat un molt bon recull, molt maco, i crec que pararé atenció a les noves publicacions de l'autora i a la novel·la que ja té escrita. No se si l'han publicat en català o castellà, però si trobeu el llibret doneu-li una oportunitat, que s'ho val.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: The Libertines - Road To Ruin
via FoxyTunes

No Country For Old Men, dels Germans Coen - Una Crítica

Com m'ha agradat No Country For Old Men! És una adaptació impecable de la novel·la de'n Cormac McCarthy, amb final anticlimàtic inclòs. Les imatges flueixen plenes de significats apilats en capes mentres seguim la història de'n Llewellyn Moss, l'Anton Chigurgh i el Sheriff Bell, perseguint-se l'un a l'altre per culpa de la, com dir-ho, imbecil·litat imprudent de'n Llewellyn. Mancada per complet de banda sonora, només els diàlegs, extrets fidelment de la novel·la, i les imatges ens acompanyaran al llarg d'una història inquietant i hipnòticament violenta. És una peli d'aquelles que veure-la doblada és poc més que no haver-la vist, doncs heu de saber que en Cormac McCarthy és un mestre en el dificilíssim art d'escriure tal com es parla i els actors, desde el justament oscaritzat Javier Bardem fins al menys conegut Josh Brolin, passant pel Tommy Lee Jones o en Woody Harrelson, els hi aporten una vivacitat fantàstica. La novel·la era molt cinematogràfica, i segurament els germans Coen eren els més adients per transformar-la en guió i dirigir-la. La pel·lícula aconsegueix capturar tot l'esperit de la història del McCarthy a la vegada que recull la personalitat característica dels Coen, que l'esquitxen d'humor negre i girs argumentals sorprenents. La peli avança amb pas lent, però amb una seguretat i una implacabilitat personificades en l'assassí interpretat pel Bardem, ens porta cap a un final que és com una galleda d'aigua freda i demana un cert esforç per contextualitzar-lo amb el que acabem de veure, fins al punt que semblar una història inacabada. El final, per cert, s'entén molt més a la novel·la, a on el personatge del Sheriff, protagonista reticent d'una història pràcticament paral·lela a la de'n Llewellyn i en Chigurgh, té un pes molt més gran. És, amb diferència, la pel·lícula menys comercial que han fet els germans Coen i, en aquest sentit, em sembla que la gran campanya de marqueting que l'ha acompanyat li ha fet un flac favor. Al cinema, en finalitzar la pel·lícula, es va sentir, a prop meu, un veredicte que he sentit o llegit moltes vegades: "Quina merda!". No puc estar-hi més en desacord. I recordeu: o en versió original o caca de la vaca.

Podeu trobar una altra crítica bona a Lo Bloc de l'Ivan i una crítica dolenta a El Rincón de Blagdaros.

Boscos Endins, de Dagoll Dagom - Una Crítica

Boscos Endins és l’adaptació al català del musical Into The Woods, estrenat per Stephen Sondheim al 1986 i interpretat ara pel grup Dagoll Dagom. La història està dividida en 2 actes, en els que se’ns ensenyen una sèrie de contes dels Germans Grimm coneguts per tothom (la Ventafocs, Jack i les Mongetes Màgiques, Rapunzel (la princesa que vivia presonera en una torre sense portes i llençava una llarga trena per a què hi grimpés el seu príncep) i La Caputxeta Vermella. Al segon acte els contes han arribat al seu final i veiem el que va passar després, que en essència consisteix en demostrar que el famós “i van viure feliços per sempre més” no va arribar a fer-se realitat. Tots els contes s’expliquen barrejats i els personatges que els protagonitzen interaccionen entre ells i comparteixen temps i ubicació. La idea és molt bona i la posada en escena espectacular. Desde la magnífica La Celestina dirigida per Robert Lepage al Teatre Lliure no havia vist uns efectes especials tan espectaculars i ben fets a una sala de teatre. Els personatges, uns més que altres, són interesants i divertits i en conjunt la història es fa amena i està ben interpretada. Val a dir que no sóc un entusiasta dels musicals ni tinc cap mena de formació musical que em permeti valorar els aspectes més formals de la música ni de la interpretació que fan de les cançons els diferents actors, tot i que vaig gaudir com el que més a Mar i Cel, el Sweeney Todd del Constantino Romero i la Vicky Peña i Flor de Nit. Dic això perquè estic una mica esbiaixat en contra d’aquest gènere, i això s’ha de tenir en compte abans de donar massa pes a la meva opinió sobre l’obra que ens ocupa. L’obra que ens ocupa, doncs, no m’ha semblat estar a l’alçada de les 3 que he dit. Tampoc és que em sembli excessivament just basar una crítica en una comparació amb altres obres que no hi tenen res a veure, però és que el cert és que vaig avorrir-me una mica (a estones). Hi ha alguns dels números que són al·lucinants, la veritat, i la caputxeta vermella i la bruixa dolenta són fantàstiques durant tota l’obra, però en conjunt em va semblar més aviat irregular. Bé... no del tot... en conjunt està molt bé perquè la posada en escena és una sorpresa constant, la música és collonuda i està plena de sentit de l’humor, però el “guió”, les cançons pròpiament dites, em van semblar l’aspecte més fluix de l’obra. Dit això també us dic que als companys amb qui vaig anar al teatre, més incondicionals del gènere musical que jo mateix, l’obra els va semblar una meravella. A mi? Em sembla una obra bona, digna i interesant, però ni de tros una obra mestra.
Annex: Al canal de Dagoll Dagom a Youtube podeu un reportatge interesant sobre com es va fer Boscos Endins.



----------------
Escoltant: Balmorhea - The Summer
via FoxyTunes

Perfect Creature, de Glenn Standring - Una Crítica

Fa molts anys, mentres investigaven el desenvolupament d'armes biològiques, un grup d'enginyers genètics va arribar a dissenyar i alliberar dos virus inesperats. Un d'ells era una forma intractable i letal de grip, l'altre, més sinistre, convertia a la gent en vampirs. Els vampirs, temuts al principi per la resta d'humans, van posar la seva inteligència superior al servei de l'humanitat dissenyant una vacuna temporal contra el virus de la grip, i es van agrupar en el que avui dia es coneix com La Germandat. Això va donar lloc a una nova forma de religió a on els vampirs eren els sacerdots i es cuidaven de sintetitzar la vacuna de la grip per als humans, que al seu torn els feien ofrenes de sang (sense sacrifici, entenem-nos, tot de bon rotllo) per mantenir-los amb vida. Ara, però, els temors originals dels humans s'han fet realitat: un dels germans vampírics ha començar a caçar-los i a alimentar-se d'ells. El vampir Silus i la policia humana Lilly hauran d'atrapar-lo abans de que el pànic s'escampi per la població i doni lloc a una guerra entre humans i vampirs.

El punt de partida de Criatura Perfecta, pel·lícula neozeladesa, em va semblar atractiu. En mala hora. Tot i que visualment té alguns trets d'Steampunk atractius, narrativament la història no convenç. El personage de la Lilly, tormentat per un passat en el que la grip va endur-se el seu marit i la seva filla, no té cap mena de força. En Silus és un personatge sobrehumà que suposadament està tan per damunt dels éssers humans que es comporta amb una fredor i una distància que, més que reforçar el caràcter del personatge, fa pensar que l'actor s'està avorrint enormement i està repassant mentalment la llista de la compra. Fa ben fet. L'Edgar, el megalomaníac vampir assassí (i germà petit de'n Silus), sembla sortit d'un dels (pocs) capítols dolents de Buffy Cazavampiros i, simplement, no dona la talla com a potencial causant de la fi de la pau entre els vampirs i els humans. La història avança a trompicons i sense cap mena d'interès. L'interés visual inicial s'esvaeix ràpidament i el desenllaç és absurd i totalment desprovist d'imaginació. Total, un producte absolutament convencional que a sobre no aconsegueix ni entretenir.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: The Postal Service - The District Sleeps Alone Tonight
via FoxyTunes

Cloverfield, de Matt Reeves - La Crítica

La sinopsi es fàcil de resumir: un monstre enorme surt del mar i comença a destruir Nova York.

A partir d'aquí no poden esperar-se massa sorpreses. El tret diferencial de la pel·lícula és que recull la torxa de The Blair Witch Project i està explicada des d'un punt de vista absolutament subjectiu, càmera en mà. Aquesta opció sempre comporta el risc de tenir efectes secundaris, i en aquest secundari us recomano que si decidiu anar a veure Monstruoso (cosa que us recomano) no deixeu de portar a sobre un o dos comprimits de biodramina. Els fareu servir. Si sobreviu al mareig, però, podreu gaudir (d'acord, potser "gaudir" no és la paraula més adient pel que experimentareu) d'una de les pel·lícules més interesants que ha donat el cinema fantàstic en el que va d'any (he, he). A la primera part de la peli, un grup d'amics una mica pijos estan fent una festa de comiat per un d'ells, que se'n a al japó a fer de vicepresident d'una empresa. Un dels participants a la festa és l'encarregat de registrar amb la seva càmera de vídeo tot el que passa i recollir els testimonis de comiat de tothom. Quan el monstre ataca i comença el caos (CAOS, amb lletres majúscules) el portador de la càmera segueix registrant-ho tot, i és aquesta gravació el que se'ns mostra. De seguida arriba l'exèrcit i s'enfronta, amb resultats patètics, a l'enorme, enorme, enorme, monstre i el govern pren la decissió d'evacuar la ciutat. Quatre dels participants de la festa decideixen quedar-se i provar de salvar a una amiga seva que s'ha quedat atrapada a un edifici a l'altra banda de la ciutat. I aquest és un dels encerts de la pel·lícula. Els protagonistes de la història no s'enfronten en cap moment del monstre, la seva única preocupació és salvar a la seva amiga i això dona lloc a una petita història d'amor entre un dels "rescatadors" i la noia a rescatar que és constitueix en el motor de la història. L'estil càmera en mà resulta molt efectiu, dosificant perfectament el que se'ns mostra, reflectint el caos que regna a la ciutat i estressant l'espectador fins a límits insospitats. En el meu cas (que no té perquè ser generalitzable) el grau d'inmersió en la pel·lícula va ser absolut i puc dir que feia anys és la primera vegada en anys en que passo autèntica por amb una pel·lícula. Estava cagat. Poques vegades es veu el monstre sencer, però quan es veu és espectacular. Els personatges principals són una mica intrascendents però em sembla que això ajuda a posar-se en el seu lloc, que és el que la història busca. Un mareig de peli, però m'ha agradat molt.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Death Note, deTetsurō Araki - La Crítica

Què faries si tinguessis el poder de decidir qui viu i qui mor? Aquesta és la pregunta que ha de respondre en Yagami Light, l'estudiant més inteligent de tot el japó, quan es troba un "quadern de la mort", el llibre de'n Ryukk, un Déu de la Mort. El quadern inclou les següents regles:

• Els humans els noms dels quals hagin sigut escrits dins d'aquest quadern moriran.
• Això només succeirà si l'escriptor té en ment el rostre de la víctima mentre escriu el seu nom.
• Si s'escriu una causa de mort abans de quaranta segons d'haver escrit el nom, la víctima morirà exactament com s'ha escrit.
• Si no s'escriu una causa de mort, la víctima morirà d'un atac al cor.

Què farà en Yagami amb la seva prodigiosa inteligència i el quadern? Ell ho té molt clar... un món millor sense criminals a on ell sigui adorat com a Déu.

Death Note és una sèrie de 37 capítols de 20 minuts de durada escrita per Tsugumi Ohba i dirigida per Tetsuro Araki a l'estudi Madhouse. Protagonitzat pel "dolent de la sèrie", Death Note és un thiller amb tints d'horror amb una primera mitja part d'una brillantor (hauríem de dir foscor, parlant d'aquesta sèrie) absolutament delirant i una segona mitja part una mica més accidentada però encara notable. Quan la taxa de mortalitat dels criminals es dispara a nivells estratosfèrics es fa evident que aquesta massacre no té una causa natural, i s'organitza un equip internacional d'investigació per descobrir qui hi ha darrera de qui els mitjans han donat en anomenar Kira (Killer pronunciat a la japonesa). Al capdavant de l'equip d'investigadors hi ha el misteriós L, el millor detectiu del món, i un dels millors personatges que he "conegut" darrerament (enigmàtic, trist, amb una inteligència sobrehumana, aïllat de la resta de la societat). No passa molt de temps abans de que s'estableixi un joc d'enganys i contraenganys entre Kira (o Yagami Light) i L, cadascun d'ells intentant predir els moviments del contrari per ser el primer en desenmascarar el rival i poder acomplir el seu objectiu. Conforme la investigació es fa més complicada es va posant de manifest la autèntica natura del quadern i dels Déus de la Mort, i Kira va transformant-se en una figura de dimensions èpiques adorada per la societat com un nou mesies que acabarà amb les guerres, el crim i la maldat. El to de la història és fosc, tens i molt emocionant. El meu parer és que l'han estirat una mica massa i a partir de cert moment el pas del temps se'ls en va una mica de les mans i l'història se'n ressenteix una mica, però en conjunt ens trobem davant d'una obra inquietantment magnífica, amb uns personatges principals dotats d'una psicologia complexa i apasionant. L'entreteniment està servit.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

The Man From Earth, de Richard Schenkman - La Crítica

Quan després de 10 anys donant classe a la universitat el professor John Oldman decideix marxar a viure a un altre lloc sense donar explicacions i sense motiu aparent, els seus colegues decideixen fer-li una festa de comiat a casa seu. Pressionat per explicar els motius del seu trasllat, el professor Oldman fa una confessió que deixa a tothom astorat: té 14.000 anys, va néixer a l'edat de pedra i cada 10 anys ho abandona tot per no despertar sospites davant de la seva manca d'envelliment. Els està prenent el pel?

Amb aquesta premisa tan senzilla es construeix una curiosa pel·lícula bastida completament al voltant dels diàlegs entre el professor Oldman i els seus colegues. Amb una estructura que recorda alguns dels relats curts clàssics de l'edat daurada de la ciencia ficció, s'estableix un diàleg que em recorda algunes dels debats seudofilosòfics típics d'institut: És dessitjable l'inmortalitat? existeix Déu? Pot la ciència explicar-ho tot? És un exercici dialèctic a on els colegues del professor intenten demostrar alternativaent que el que ell diu és impossible i que, en qualsevol cas, és impossible demostrar la seva falsedat. En tota aquesta discussió ell dona testimoni dels fets històrics dels que ha estat testimoni, i mira, davant de la incredulitat dels seus companys, de fer-los entendre l'impacte real que tindria per a una persona ser inmortal. La reacció dels amics va passant de la incredulitat més absoluta al dubte, passant pel convenciment de que pateix alguna mena de trastorn psiquiàtric. Cinematogràficament és una pel·lícula extremadament austera, amb un grau zero d'acció i representada en un escenari mínim d'una habitació i un jardí. Si te la prens seriosament, que és com s'ha de prendre, és molt interesant i em va captivar des del primer moment. Recomanable.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: Talib Kweli - Eat To Live
via FoxyTunes

Tin Man, de Nick Willing - La Crítica

La DG és una cambrera a un petit poble de Kansas, infeliç amb la seva rutinaria vida i que cada nit somnia amb un món de fantasia i amb una dona vestida de reina que l'adverteix que s'acosta una tempesta. Poc s'imagina que el món d'OZ ("the Other Zone") és real, i que la seva tirànica reina-bruixa, Azkadelia, està interesada en ella... quan la DG és arrossegada a OZ accidentalment, començarà una aventura en la que aprendrà coses sobre el seu passat, sobre la seva família i sobre la seva extranya relació amb aquest país de fantasia. Aconseguiran la DG i els seus companys vèncer Azkadelia? O està el país d'OZ condemnat a una eternitat de foscor i tirania?

Tin Man és una minisèrie de 3 capítols emesa durant el desembre a la cadena americana Sci Fi Channel, en la que s'explica una curiosa història que vol ser una continuació, molts anys després, de la coneguda El Mag D'Oz, de L. Frank Baum. Amb un pressupost que desconec, però que sembla bastant limitat comparat amb moltes de les grans superproduccions que sovint envaixen les nostres pantalles, Tin Man té un èxit notable en explicar una història d'aventures que resulta interesant i emocionant, i que és una continuació bastant suggerent del llibre original. A nivell visual aquesta falta de pressupost, certament, passa factura, i molts dels efectes visuals, sobretot els que tenen que veure amb la representació dels èssers més fantàstics, són més de fireta que els que darrerament ens hem acostumat a veure, però com acostuma a passar amb les bones històries aquesta limitació és fàcil d'ignorar a mesura que ens deixem atrapar per la narració. No passarà a la història, però és una petita joia, molt digna, que ens pot fer passar una molt bona estona en companyia de la DG, l'Home de Llauna, l'Espantaocells i el Lleó.

El Moscardón Asesino és qui m'ha posat sobre la pista d'aquesta sèrie.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: Love of Lesbian - 08 me amo
via FoxyTunes

The No.1 Ladies' Detective Agency, de Alexander McCall Smith - La Crítica

Darrerament he sentit parlar bastant de "The No.1 Ladies' Detective Agency", el primer llibre de la sèrie detectivesca escrita per l'escocès Alexander McCall Smith. Al llibre, i en general a la sèrie, la Precious Ramotswe, una dona africana que viu al gairebè utòpic país de Botswana, decideix obrir una agència de detectius, la primera dirigida per una dona de tot el continent. Amb aquesta premisa el llibre està estructurat al voltant d'un seguit de capítols més o menys curts què expliquen els primers casos de la detectiu. La connexió entre els capítols és bastant laxa, de manera que el llibre està a mig camí entre l'antologia de relats curts i la novel·la. És un llibre de lectura fàcil i agradable, escrit amb un llenguatge senzill i cap pretensió d'estil, que es recolza totalment en la personalitat carismàtica i intuïtiva de la protagonisme i en un exotisme idealitzat de Botswana per a tractar un seguit de temes com la superstició, el lloc de la dona a l'Àfrica, el masclisme i l'amor que sent la Precious per l'Àfrica. A mi no m'ha agradat especialment, m'ha semblat massa inconnex, superficial i pla, però és una lectura senzilla i tendra que presenta alguns casos curiosos en un entorn al que no estem (jo no estic, si més no) acostumats. Si no es demana massa de la literatura, pot agradar.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: Niña Pastori - Angelitos negros
via FoxyTunes

Soy Leyenda (I'm Legend, 2007) - La Crítica

Soy Leyenda és una mala adaptació (una altra, ja se n'havien fet dues, d'adaptacions) d'una novel·la bastant gran escrita al 1954 pel Richard Matheson, un dels clàssics de la ciència ficció que va escriure altres novel·les com The Shrinking Man o What Dreams May Come. El que a la novel·la era un conte post-apocal·líptic que contenia cert grau de reflexió sobre el significat del bé i del mal, i sobre què és ser un monstre, a la peli es transforma en un clon descafeïnat d'altres pel·lícules com la Nit dels Morts Vivents o la recent (i molt recomanable) saga de 28 Días Después, 28 Semanas Después i la possible 28 Meses Después, amb un final diferent i molt menys potent que el de la novel·la què, a més, altera i roba el significat del títol original. Això pel que fa a la pel·lícula com a adaptació, perquè com a pel·lícula aïllada no està malament. En Will Smith, que actualment està demostrant que té a la seva disposició un registre interpretatiu molt més ampli que altres actors sorgits de la comèdia, dóna vida a un científic què és, pel que sembla, l'última persona viva sobre la terra. Després d'una epidèmia viral creada accidentalment per l'home que ha destruït a la civilització humana (creant, com a efecte secundari, una raça de vampirs antropòfags) i enfront de la qual ell, per algun motiu, té inmunitat natural, el Dr. Neville (Will Smith) intenta sobreviure a un Nova York devastat mentres intenta trobar un tractament per a la plaga vampírica. La recreació de la ciutat devastada és impecable i impressionant, creant una atmosfera postapocalíptica espectacular. A la primera meitat de la pel·lícula el Dr. Neville, acompanyat només per la seva gossa (un dels millors personatges de la història), de dia vagareja per la ciutat buscant menjar i subjectes d'experimentació mentres anem aprenent els detalls dels esdeveniments que van acabar provocant la situació, mundial i personal, actual. De nit, s'amaga a casa seva intentant que els vampirs no el trobin. Quant, accidentalment, els monstres troben el seu refugi, el Dr. Neville es veurà obligat a prendre mesures desesperades. Així com la primera meitat de la pel·lícula és molt eficaç, la segona part deriva en una peli de mostres vivents com n'hem vist tantes a la gran pantalla i perd bona part de la força acumulada durant la primera part del metratge, prenent uns tons políticament correctes que acaben en un final una mica forçat i totalment previsible, molt diferent del desenllaç sorprenent de la novel·la, que transformava de manera inquietant la història de la que havíem estat testimonis fins llavors. Una peli recomanable per passar una bona estona menjant crispetes amb algun ensurt que altre, que es mereix un notable en l'apartat d'entreteniment i conté algunes imatges memorables. Permet passar una bona estona, però si el que vols és passar-ne de dolenta, què és el que la història es mereixia, millor llegiu la novel·la original o mireu-vos 28 Días Después o El Amanecer de los Muertos.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Powered by ScribeFire.