Tengen Toppa Gurren Lagann (天元突破グレンラガン, 2007) - Una Crítica

Tengen Toppa Gurren Lagann, sèrie de nom impronunciable que en 27 episodis ens explica la història d’en Simon l’Excavador, la brigada Gurrenn Lagann i els seus esforços per salvar la humanitat de dos dolents molt dolents. Aquesta sèrie proporciona una experiència curiosa. En ella tots els tòpics més primaris de l’anime (i de l’adolescència masculina, si m’apureu) es fan realitat: violència, pits, acció irreflexiva, pits, solució de tots els problemes a través de la confrontació violenta, pits, pobre nen desgraciat i desemparat que assolirà un destí grandiós a través de la lluita armada, pits, adrenalina, pits, velocitat, pits, acudits idiotes, pits. En total, fins aquí, he pogut comptabilitzar un total aproximat de 2,5 (mig més, mig menys. Característiques, no pits, obviously) característiques clau de la sèrie que, sumades, haurien de fer pensar que no val res i que el seu visionat ha de tenir efectes neurotòxics clínicament significatius. I en realitat no és així... bé... deixe-m’ho en que no és cert que no valgui res... de fet em sembla que el seu valor no és pas petit, i no com a document demostratiu de com de baix pot arribar a caure, malpensats, que no vaig per aquí. Com sou. El cas és que la sèrie aconsegueix admirablement explicar una història èpica de dimensions còsmiques que interessa i, sobretot, diverteix. Més enllà de l’absurditat dels personatges i de la comicitat impossible dels combats la sèrie triomfa amb un pols narratiu frenètic i un plantejament en dos meitats que expliquen els primers i els darrers anys de la història d’en Simon l’Excavador i els seus companys. Amb l’espiral com a símbol, la història comença amb la humanitat condemnada a viure en ciutats subterrànies, en una mena de nova edat mitjana, mentres la superfície del planeta és controlada per uns homes bèstia que utilitzen una tecnologia molt superior per mantenir la humanitat oprimida. Un dia en Simon l’Excavador (penseu-hi, excavar nous túnels i espais subterranis és la única manera que té la humanitat d’expandir-se mínimament) troba, enterrada, una misteriosa clau espiral i un misteriós cap de robot. Misteriosament, una misteriosa casualitat fa que just llavors un monstre en forma de drac, tot misteriós ell, travessi la cúpula que fa de sostre del poblat d’en Simon i l’ataqui i la fortuna vol, vés quin misteri, que en Simon i el seu amic, l’eixelebrat Kamina, valent, lleial, rebel i encefalograma pla a parts iguals, descobreixin que la clau en espiral serveix per activar el cap de robot que, en resposta a les emocions d’en Simon, els permet defensar el poble i sortir a la superfície. D’aquí en endavant la història es precipita en una lluita constant contra l’imperi dels homes bèstia primer i després contra els éssers que van afavorir la reclusió subterrània original de la humanitat. Al llarg d’aquest periple la humanitat haurà de tornar a unir-se i ressorgir de les seves cendres només per estar a punt de cremar-se de nou. Amb uns rivals memorables i una evolució notable de la psicologia dels personatges (poc difícil donat que partien d’una psicologia pràcticament inexistent) la sèrie té una potència visual brutal i connecta moltíssim amb uns impulsos primaris que no per primaris són més fàcils de fer funcionar a nivell narratiu. Al meu entendre la sèrie ha tingut un èxit desmesurat, tant a nivell d’aficionats com entre la crítica especialitzada. No és veritat, com s’ha dit, que sigui una obra mestra, però se li ha de concedir que és una sèrie notable i que aconsegueix fer realitat la sobreexplotada expressió de “la suma és més gran que les seves parts”. Recomanable.

Hipervincles relacionats

• Tengen Toppa Gurren Lagann a ANN
• Tengen Toppa Gurren Lagann a la Wikipedia

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Witch Hunter Robin (ウィッチハンターロビ, 2002), Una Crítica

La sèrie segueix les activitats de la STN-J, la branca japonesa d'una organització mundial secreta anomenada "SOLOMON" que s'enfronta a l'ús maligne de la bruixeria. La protagonista de la sèrie és la Robin Sena, una caçadora de bruixes que té, ella mateixa, poders per a dominar el foc. Però la frontera entre els caçadors i els caçats és prima, i la Robin, juntament amb els seus companys de la STN-J, es veuran embolicats en el foc creuat entre l'administrador de la STN-J i la organització mare, "SOLOMON". Quin paper hi juga la Robin, a tot això?

Witch Hunter Robin és una de les millors sèries d'anime que he vist darrerament. Segurament és la que més m'ha agradat després de Fullmetal Alchemist (que segueix en primer lloc i es difícil que cap altra la superi). Amb una dosificació de la informació excepcional el misteri es desplega gradualment i amb un grau notable de suspens fins a arribar a un clímax molt satisfactori que demana a crits una continuació (cosa infreqüent). Els personatges són raonablement complexos i evolucionen continuament. La sèrie es divideix en dos meitats estructuralment ben diferenciades. La primera meitat té una estructura episòdica en la que cada capítol és bastant independent de la resta, seguint la fòrmula batejada per la wikipedia com a "monstre de la setmana". En aquesta primera meitat la Robin i els seus companys investiguen un cas de bruixeria per capítol, perseguint i capturant a la bruixa o bruixot corresponent. Ja he esmentat, però, que aquesta independència entre episodis és relativa, i cap a la meitat de la sèrie totes les llavors que, secundàriament al cas que ocupa cada capítol, s'han anat sembrant arrelen amb fermesa i neix una trama principal que ocuparà tot el que queda d'història, capgirant tot el que s'havia anat construïnt fins al moment. Cadascuna de les dues parts de la història, els episodis de caça de bruixes i els episodis a on s'aprofundeix en els motius que empenyen a l'organització secreta a perseguir-les, aconsegueix captivar l'atenció i construir una història molt atractiva que té la Robin al seu centre, actuant de catalitzador. En certa manera aquesta sèrie és hereva de còmics com els X-Men o sèries com Expediente X, però aconsegueix apartar-se d'elles establint una personalitat pròpia seriosa que dona més importància a la relació entre els personatges i la creació de suspens que a l'acció. És al·lucinant que els japonesos aconsegueixin amb dibuixos animats el que tan poques sèries occidentals aconsegueixen amb actors reals i molts més recursos: una història que val la pena veure.



Vincles Rellevants

• Witch Hunter Robin a la wikipedia (english)
• Witch Hunter Robin a la wikipedia (spanish)
• Witch Hunter Robin a Anime News Network (english)
• Witch Hunter Robin BlogOtaku (spanish)

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Los 12 Reinos (十二国記, Jūni Kokuki), Una Crítica

La Yoko és una estudiant d'institut japonesa. És una noia tímida, que sempre intenta agradar a tothom, és la primera de la classe i no és gens feliç. La seva vida és rutinària, monòtona i gris, fins que un dia, a classe, se li apareix al davant un home estrany que s'agenolla al seu davant i li jura lleialtat. "Accepta, accepta la meva lleialtat que el temps s'acaba. Accepta ràpid si us plau" vé a dir en Keiki, doncs així es diu el personatge. Confosa i sense saber com reaccionar la Yoko accepta i no passen gaires segons abans de que les finestres de l'aula esclatin en mil bocins i quelcom, dificil de dir el què, entra a l'habitació i comença a atacar tothom. La Yoko, aprenem, és la reina del país de Kei, a un altre món connectat al nostre. En Keiki aconsegueix salvar-la del monstre i se l’emporta, a ella i a dos companys seus, al seu món.

Juni Kokuki (Los Doce Reinos) és una llarga història adaptada a partir de la també llarga sèrie de novel•les de Fuyumi Ono. Al llarg de 45 capítols se’ns expliquen les històries corresponents a 7 de les novel•les, cadascuna d’elles en un arc argumental format per uns quants capítols. Les diferents històries segueixen, d’una banda, el creixement de la Yoko, que haurà de deixar enrera la seva inhibició i por permanents i ser capaç d’assumir les regnes del seu regnat i transformar-se en l’heroïna de la història. D’altra banda visitarem el ric passat i la mitologia del món dels 12 regnes i, poc a poc, anirem entenent com està organitzat i la seva relació amb el nostre món. El que trobarem aquí és la recreació d’un món fantàstic d’un abast imaginatiu enorme, comparable al de’n Tolkien en quant a coherència y a grau de detall. No tots els arcs argumentals tenen el mateix nivell d’interès, però aquest sempre és alt. L’animació i el dibuix són, gairebé sempre, extraordiaris. De quan en quan et trobes un capítol que sembla que li hagi tocat animar-lo al becari, però això és poc freqüent i fà ràbia, cert, però es dilueix en la festa pels ulls que és la resta de capítols. No és, s’ha de dir, una sèrie d’acció. Bona part de la història es construeix a base de diàlegs i de reflexions sobre el món en el que es troben, amb un paper important de la psicologia dels personatges. És, en essència, una història de personatges, i tots ells evolucionen i se’ns ofereixen desde diferents punts de vista que els descriuen molt bé. Una altra història és que el sistema de govern per designació divina que descriu la sèrie revolti el meu esperit democràtic, pero això és secundari. També cal dir que la sèrie està inacabada. Ja he esmentat que els 45 capítols inicials es basen en 7 de les, fins ara, 11 novel•les escrites sobre le món dels 12 regnes. Els responsables de la sèrie d’animació han anunciat la seva intenció de fer més capítols, però consideren que amb les novel•les escrites fins ara no tenen prou informació i estan esperant a que se n’escriguin més. És una llàstima perquè una de les històries més maques i amb més suspens queda inacabada. No se si la serie es clourà algun dia, però per la meva banda espero fervorosament que sigui així, perquè de veritat que m’ha agradat molt. A poc que us interesi la fantasia i el món de l’animació aquesta és una sèrie que no s’ha de deixar escapar. No se si m’atreviria a qualificar-la d’obra mestra però no deixa de ser una meravella i un regal per a la imaginació.

P.S. Us incloc un tros de capítol del primer arc argumental. Per cert, acabo de veure que el doblatge és absolutament patètic. Tireu de subtítols els que volgueu veure la sèrie, guanya moltíssim.



Vincles rellevants

• Pàgina oficial japonesa
• Pàgina oficial americana
• The Twelve Kingdoms a Anime News Network
• Los Doce Reinos a la Wikipedia (Spanish)
• The Twelve Kingdoms a la Wikipedia (English)
• Els Dotze Regnes al 3xl
• L'autor de les novel·les

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Dennō Coil (電脳コイル, Dennō Koiru) - Una Crítica

El 2026, onze anys després de la popularització de les ulleres de realitat augmentada connectades a Internet, la Yūko Okonogi i la seva familia es traslladen a Daikoku, el centre tecnològic del nou món semi-virtual. La Yūko s'uneix a la "agència de detectius" de la seva àvia, formada per altres nens equipats amb eines virtuals i metaetiquètes. A mesura que la seva recerca va revelant proves de la desaparició de nens que han estat "robats" a l'altra banda de la realitat, es van embolicant en una conspiració dedicada a amagar la perillosa natura autèntica i la història d'aquesta nova tecnologia.

Dennō Coil és una sèrie excel·lent, que referma la meva convicció de que l'animació, sobretot, però no només, japonesa és una de les formes de narració audiovisual més importants i amb una potencialitat i personalitat més gran. Dennō Coil (la seva traducció aproximada seria “Cercle d'Ordinadors”) transcorre en un futur proper i possiblement probable a on fa pocs anys que s'ha desenvolupat una tecnologia de “realitat augmentada” que ha revolucionat les comunicacions d'una manera que recorda l'impacte de l'internet actual. Aquesta realitat augmentada consisteix en una capa de realitat virtual sobreimpressionada a la realitat física, visible només utilitzant unes omnipresents ulleres que permeten, també, interaccionar amb ella. Així, molts dels ginys que avui utilitzem, com ordinadors, telèfons o semàfors, existeixen només com a metàfores visuals tridimensionals que poden ser invocades i manipulades a voluntat. Daikoku és la ciutat pionera a on més gran és la implantació d'aquesta tecnologia, que amara gran part de les àrees de la vida quotidiana. Aquí coneixem un grup de nens i nenes preadolescents que han crescut quan les ulleres ja són un objecte popular i que se senten més còmodes amb elles que els adults que els envolten, que han viscut el seu desenvolupament però l'han incorporat als seus costums, o l'han incorporat poc als seus costums, ja en etapes avançades de les seves vides. Al voltant d'aquest escenari o pretexte la Yasako, la Isako i els seus amics escenifiquen les seves rivalitats i jocs davant d'uns adults preocupats i convençuts de que els seus fills tindran problemes per a diferenciar la realitat i la fantasia sintètica que viuen a través de les ulleres. Però què és la realitat? Amb una imaginació visual elegant i fora de mida, amb les possibilitats gairebé màgiques que dona la realitat augmentada, la sèrie explora una sèrie de temes com la ja esmentada diferenciació entre realitat i fantasia, el procés de fer-se gran, l'amistat, les llegendes urbanes, el valor i la responsabilitat, sense deixar mai de banda l'aventura i el misteri que fan que un cop es comença no es pugui abandonar la sèrie. Amb un argument principal que gira al voltant d'un misteri que es va originar quan les nenes protagonistes prinicipals eren petites, veurem començar i acabar una sèrie d'històries menors que són petites obres d'art per mèrit propi i acompanyarem als nens a les seves aventures per un món que, com succeix segurament amb cada generació, a ells els pertany més que no pas als adults. Què s'amaga darrera les ulleres? Què intenta amagar l'empresa que les va inventar? Per què hi ha nens que entren en coma quan les utilitzen i ja no desperten? Obrirà els ulls el germà de l'Isako? Qui, o què, és la misteriosa Srta. Michiko? Són molts misteris que la sèrie no deixa sense resposta, però la resposta no vé ràpid. El to de la sèrie és melancòlic i pausat, allunyat d'aventures anfetamíniques, poètic fins i tot i filosòfic, sempre preciós i també preciosista, mai avorrit i a punt d'esclatar de tanta meravella continguda.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Death Note, deTetsurō Araki - La Crítica

Què faries si tinguessis el poder de decidir qui viu i qui mor? Aquesta és la pregunta que ha de respondre en Yagami Light, l'estudiant més inteligent de tot el japó, quan es troba un "quadern de la mort", el llibre de'n Ryukk, un Déu de la Mort. El quadern inclou les següents regles:

• Els humans els noms dels quals hagin sigut escrits dins d'aquest quadern moriran.
• Això només succeirà si l'escriptor té en ment el rostre de la víctima mentre escriu el seu nom.
• Si s'escriu una causa de mort abans de quaranta segons d'haver escrit el nom, la víctima morirà exactament com s'ha escrit.
• Si no s'escriu una causa de mort, la víctima morirà d'un atac al cor.

Què farà en Yagami amb la seva prodigiosa inteligència i el quadern? Ell ho té molt clar... un món millor sense criminals a on ell sigui adorat com a Déu.

Death Note és una sèrie de 37 capítols de 20 minuts de durada escrita per Tsugumi Ohba i dirigida per Tetsuro Araki a l'estudi Madhouse. Protagonitzat pel "dolent de la sèrie", Death Note és un thiller amb tints d'horror amb una primera mitja part d'una brillantor (hauríem de dir foscor, parlant d'aquesta sèrie) absolutament delirant i una segona mitja part una mica més accidentada però encara notable. Quan la taxa de mortalitat dels criminals es dispara a nivells estratosfèrics es fa evident que aquesta massacre no té una causa natural, i s'organitza un equip internacional d'investigació per descobrir qui hi ha darrera de qui els mitjans han donat en anomenar Kira (Killer pronunciat a la japonesa). Al capdavant de l'equip d'investigadors hi ha el misteriós L, el millor detectiu del món, i un dels millors personatges que he "conegut" darrerament (enigmàtic, trist, amb una inteligència sobrehumana, aïllat de la resta de la societat). No passa molt de temps abans de que s'estableixi un joc d'enganys i contraenganys entre Kira (o Yagami Light) i L, cadascun d'ells intentant predir els moviments del contrari per ser el primer en desenmascarar el rival i poder acomplir el seu objectiu. Conforme la investigació es fa més complicada es va posant de manifest la autèntica natura del quadern i dels Déus de la Mort, i Kira va transformant-se en una figura de dimensions èpiques adorada per la societat com un nou mesies que acabarà amb les guerres, el crim i la maldat. El to de la història és fosc, tens i molt emocionant. El meu parer és que l'han estirat una mica massa i a partir de cert moment el pas del temps se'ls en va una mica de les mans i l'història se'n ressenteix una mica, però en conjunt ens trobem davant d'una obra inquietantment magnífica, amb uns personatges principals dotats d'una psicologia complexa i apasionant. L'entreteniment està servit.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Beowulf, de Robert Zemeckis - La crítica

Beowulf és una de les llegendes èpiques anglosaxones més antigues (i extenses) conegudes. La seva creació està datada entre el segle VIII i XI, i la història explica les aventures de l'heroi Beowulf al llarg de tota la seva vida enfrontant-se a en Grendel, un gegant monstruós que terroritza el poble Danès d'Heorot, a la seva mare, una mena de bruixa maligna de l'aigua, i a un drac molt relacionat amb el seu passat. En Robert Zemeckis, conegut per ser l'artífex de pel·lícules tan populars com les que composen la trilogia de "Regreso al Futuro", "Qui va enganyar a en Roger Rabbit" o "Forrest Gump", ha escollit aquesta antiga llegenda per donar cos a una pel·lícula d'acció i fantasia en la que porta a l'últim extrem la tecnologia de digitalització d'actors reals amb la que ja va experimentar a la pel·lícula infantil "Polar Express". L'expressió "portar a l'últim extrem", en aquest cas, no és només una figura retòrica: treient partit de les tècniques cinematogràfiques desenvolupades pels cinemes de gran format tipus IMAX, l'equip que ha el·laborat aquesta pèl·licula l'ha dissenyat per a poder ser exhibida en 3 dimensions reals (més o menys) a les sales preparades per a fer-ho, gràcies a la utilització d'unes ulleres polaritzades que semblen ulleres de joguina tretes d'una botiga de "tot a 1 €". A Barcelona els multicines de La Maquinista tenen una sala dedicada a projectar la pel·lícula amb aquest sistema, així què vaig cedir a la meva curiositat i vaig anar-la a veure. I va ser màgic. Un cop posades les ulleres van començar els títols de crèdit, i tot d'una les lletres del títol van començar a caure des del cel i es van quedar flotant a 2 metros escasos del meu nas, i ja no vaig poder deixar de somriure en el poc menys de dos hores que dura la pel·lícula. Batalles, dracs, monstres, l'Angelina Jolie, tempestes al mar, l'Angelina Jolie, castells, fogueres, l'Angelina Jolie, tots ells, i l'Angelina Jolie també, van aparéixer davant dels meus ulls com si davant meu s'hagués obert una finestra a un món fantàstic, cada fletxa disparada cap a mi feia que els meus reflexes m'impel·lisin a esquivar-la, cada gota de sang (i n'hi ha molta) que esquitxava la pantalla em feia patir per la higiene de la meva, d'altra banda molt neta, roba. Em falten les paraules per explicar-vos, i que m'entengueu, fins a quin punt em va impactar la perfecció amb la què es recreen les 3 dimensions a la pel·lícula. Mai no havia vist res tan espectacultar, en tota la meva vida, en una pantalla de cinema.

I la peli? Se'm fa difícil ser equànim. Tant vaig gaudir què no puc desentrellar l'aspecte tècnic del narratiu. Dit això: La peli està molt bé. La història està dividida en 2 meitats molt diferenciades: una primera part durant la qual en Beowulf, jove, fatxenda, ambiciós i assedegat de glòria i de fer-se un nom inmortal que perduri pels segles dels segles, arriba a Heorot per ajudar al poble a desfer-se del monstre Grendel, i una segona meitat en la què Beowulf, envellit, ha estat coronat rei d'Heorot i viu assetjat pel remordiment i la vergonya per raons què no puc avançar sense esbudellar el suspens de l'història i a de responsabilitzarse del resultats de les seves accions passades. Tant a la primera com a la segona meitat en Beowulf es dibuixa com un heroi humà, capaç d'error i carregat de defectes però coratjós i capaç d'enfrontar-se als perills més grans. El personatge és objecte d'una evolució creïble, com evolucionen també els personatges secundaris què l'envolten, com el seu capità, la reina i el rei què el va precedir (interpretat, no se si pot dir-se així, per l'Anthony Hopkins). Les escenes d'acció són, simplement, brutals, i treuen un gran partit de la tecnologia de les 3 dimensions. Els monstres són monstruosos. La recreació històrica em va semblar molt interesant, i reflecteix la brutalitat què devia ser la vida a Europa durant els primers segles del cristianisme. Aquest darrer aspecte, l'inici del cristianisme, també queda reflectit indirectament, i se'ns mostra un moment històric de canvi de paradigma durant el queal el Déu únic dels cristians va anar substituïnt, progressivament, les tradicions d'una època heroica inspirada en la tradició nòrdica dels Víkings i dels bàrbars dels què en Beowulf i els seus contemporanis van ser els darrers representants. La divisió en dos meitats clarament separades per un període d'anys què estructura a la pel·lícula permet veure alguns dels canvis provocats per aquesta transició. "S'ha acabat l'època dels Herois. El Déu dels cristians ha fet què ja no sigui necessària", li diu en Beowulf al seu amic Wiglaf. La set de glòria, l'heroisme autèntic, l'ambició i la redempció són alguns altres dels temes que queden recollits amb bastanta fortuna en aquesta història què en realitat no pretén ser res més què un entreteniment màgic i brutal, què no és poc.

Us recomano molt i molt què feu l'esforç d'anar a La Maquinista (no cobro comissió) a veure-la en 3 dimensions, de veritat.

[Escrit originalment per a Xelu.net ]

Innocent Venus, la crítica

INNOCENT VENUS és una sèrie d'anime de 12 capítols que pot trobar-se sense dificultats, ja sigui a travès de la vostra mula preferida o a les aigües remogudes de cert torrent prou conegut (com a mínim subtítolats en anglès).

Segons el pronòstic d'aquesta història, a l'any 2010 una sèrie de superhuracans deixaran la terra devastada, acabant amb la vida de bilions de persones, alterant definitivament tant el mapa del planeta com el seu equilibri geopolític i donant inici a una era de caos. Davant de l'aparició de grans quantitats de persones empobrides i de comunitats miserable, la classe dirigent del japó (els Logos) utilitza el seu poder militar per a conservar la seva posició davant de la majoria pobre (els Levines). Per aconseguir-ho, creen un reduït cos militar d'èlit anomenat Phantom, format per les úniques persones capaces de fusionar les seves ments amb les armadures mecàniques Phantom sense embogir en el procés. Els phantom tenen com a missió vigilar als Levines i enfrontar-se amb qualsevol intent de rebelió intern. En aquest context Jō i Jin, dos membres de Phantom, fugen de la seva unitat amb la misteriosa Sana, una nena (la Venus inocent que dona títol a la sèrie) perseguida per gent molt important...

Així doncs, ja podeu imaginar que aquesta sèrie s'enmarca en un subgènere molt popular dintre de l'anime japonés: el dels Mechas o grans robots mecànics. La història (plena de analogies i referències històriques de les guerres japoneses del segle XIX que, imagino, us passaran tan desapercebudes com em van passar a mi) comença proporcionant una quantitat mínima d'informació, i capítol a capítol va teixint un argument d'intrigues, misteris i traicions que ens fa repensar continuament tot allò que ja hem vist. Al llarg de les seves aventures la Sana, en Jō i en Jin van allunyant-se i apropant-se als Phantom que han de capturar-los i van establint relacions amb els rebels que s'enfronten als logos (genials pirates) i amb personatges sorgits del passat. Perquè és tan important la Sana? Quin secret amaguen les armadures Phantom? Quins són els motius que hi ha darrera de les accions de'n en Jō i en Jin? Aquestes i altres preguntes seran respostes al llarg de 12 capítols que poden veure's d'una sòla tirada. Si sóu donats a l'animació japonesa, veureu moltes coses que ja heu vist en altres ocasions, què us remetran a obres com Akira, Appleseed o Wolf's Rain, per esmentar-ne algun, però la història és interesant, l'animació d'alt nivell i la història... bé, la història promet més del que finalment proporciona, però el què proporciona, en definitiva, són quatre hores d'entreteniment de bona qualitat i no poques escenes i personatges memorables. No és, ni de tros, cap obra mestra però si us agrada l'anime fareu bé en donar-li una ullada.

[Escrit originalment per a Xelu.net]