Watchmen, el trailer!

Hauria de poder dir moltes coses, però és que m'he quedat sense paraules...

Incandescence, de Greg Egan - Una Crítica

Quan em sento hiperbòlic, que és sovint, tinc tendència a pensar que en Greg Egan és l’únic escriptor de ciencia ficció de veritat que existeix. En el sentit marcià de l’expressió. Ningú com ell descriu una realitat humana (transhumana, de fet) tan radicalment transformada per la ciència, amb una visió còsmica que abarca milenis i anys llum de distància, o es pren tan seriosament la base científica de la seva ficció. I a sobre sap escriure. Només se li ha de donar una ullada a l’absoluta meravella que són els seus reculls de contes o novel·les com Permutation City o Quarantine per captar la seva mestria estructurant narracions o el seu domini del llenguatge. És ben cert que sobresurt més en les distàncies curtes dels contes que en les novel·les, amb certa tendència a la precipitació al desenllaç. És ben cert, també, que aquesta mestria no l’exerceix en la mateixa mesura a totes les seves novel·les que, sempre arribar mai a ser dolentes, son dispars en la seva qualitat (i si no llegiu Teranesia si teniu nassos). La imaginació no se li pot qüestionar, no li falla mai, però sí que se li pot retreure (i tanmateix és qüestió de preferències) que l’equilibri entre ciència i ficció de vegades se li’n va de les mans. Això és un prejudici meu, que les novel·les les llegeixo per que m’expliquin històries i no perquè em donin classes. Així, a Incandescence, la seva darrera novel·la, adopta una estructura pràcticament idèntica a la molt més reeixida Schild’s Ladder, sense absorvir al lector com sí que ho aconseguia aquesta darrera. Schild’s Ladder era una novel·la exigent, difícil, que tensava la capacitat de visualització i de raonament abstracte i matemàtic del lector fins a límits insospitats, però que era gratificant i hipnòtica si es perserverava en la seva lectura gràcies a una història sorprenent. Incandescence és igualment difícil, possiblement fins i tot més, però té al darrera una història descompensada, poc teixida, aspra i, llavors, menys recompensant. Sense l’ajuda que el propi autor, a través del seu web, dona per entendre els principis físics que fan de fonament per l’història, és impossible de seguir. Amb l’ajuda i tot... jo he comença a gaudir-ne en deixar d’intentar entendre en detall els raonaments físics dels protagonistes. Una de les dites més famoses del finat Arthur C. Clarke va ser que “qualsevol tecnologia prou avançada és virtualment indiferenciable de la màgia”. És una bona manera d’expressar la meravella del futur descrit per Egan en aquesta novela i, en bona mesura, a Schild’s Ladder. I és aquesta, la visió de futur, la principal virtut de Incandescence, que justifica sobradament la seva lectura. Un futur pessimista, al meu entendre, on la victòria de la inteligència ha donat lloc a l’avorriment en un univers pràcticament desprovist de límits per travessar, a on només la trobada de nous límits permet encendre una petita espurna d’esperança.

En resum, Incandescence és una novel·la irregular, difícil i àrida, que se’m fa difícil recomanar a no ser que, com jo, sigueu incondicionals de l’autor. Si heu llegit les novel·les anteriors i us han agradat no deixeu de llegir aquesta, si no és així... agafeu Permutation City o qualsevol dels reculls de contes i tindreu una bona lectura garantida.

Hipervincles Rellevants

• La plana web de’n Greg Egan
• La plana web d’Incandescence
• Greg Egan a la Wikipedia (Spanish)

[Escrit originalment per a Xelu.net]

De Palol a Egan

Ho he intentat però no puc amb ell. El trobo avorrit i encarcarat i, tot i que té algunes idees interesants (apuntades a l'entrada prèvia), El Legislador, de Miquel de Palol, queda arraconat fins a nou intent. En la meva decissió ha influït, no ho nego, la temptació en forma de nou llibre de'n Greg Egan, la novel·la Incandescence. Pel poc que porto llegit sembla que el senyor segueix la seva tendència cap a l'abstracció, que va pujar uns quants graons a la novel·la anterior, Schild's Ladder. Si mai us trobeu algun escrit que parla de hard science fiction i voleu saber que és això, agafeu un d'aquests dos llibres i ja veureu, ja. Si això us és igual però us agrada mínimament la ciencia ficció, no deixeu de llegir les seves novel·les Ciudad Permutación i Cuarentena, o els seus reculls de contes Axiomático o Luminous. Trobareu un dels escriptors de ciencia ficció més interesants dels darrers anys. Jo, entretant, aniré fent boca amb Incandescence fins a que play.com es digni a posar a la venda el nou recull de relats, Dark Integers.

(Oi que és una de les portades més lletges que heu vist mai? Aqui no es nota, però les estrelles són de purpurina. No us enganyo.)

Text de la contraportada

“Almost everything about this world remains to be discovered,” Lahl said. “Until someone is willing to pursue the matter vigorously, the few scraps of information I'm carrying will mean very little.”

Rakesh was beginning to feel as if he was being prodded awake from a stupefying dream that had gone on so long he'd stopped believing it could ever end. He'd come to this node, this cross-roads, in the hope of encountering exactly this kind of traveller, but in ninety-six years he'd learnt nothing from the people passing through that he could not have heard on his home world. He'd made friends among the other node-dawdlers, and they passed the time together pleasantly enough, but his old, naive fantasy of colliding with a stranger bearing a surfeit of mysteries — a weary explorer announcing, “I've seen enough for one lifetime, but here, take this crumb from my pocket” — had been buried long ago.

A million years from now, the galaxy is divided between the vast, cooperative meta-civilisation known as the Amalgam, and the silent occupiers of the galactic core known as the Aloof. The Aloof have long rejected all attempts by the Amalgam to enter their territory, but have permitted travellers to take a perilous ride as unencrypted data in their communications network, providing a short-cut across the galaxy's central bulge. When Rakesh encounters a traveller, Lahl, who claims she was woken by the Aloof on such a journey and shown a meteor full of traces of DNA, he accepts her challenge to try to find the uncharted world deep in the Aloof's territory from which the meteor originated.

Roi and Zak live inside the Splinter, a translucent world of rock that swims in a sea of light they call the Incandescence. Living on the margins of a rigidly organised society, they seek to decipher the subtle clues that can reveal the true nature of the Splinter. In fact, their world is in danger, and as the evidence accumulates Roi, Zak, and a growing band of recruits struggle to understand and take control of their fate.

Meanwhile, Rakesh and his travelling companion Parantham gradually uncover the history of the lost DNA world, a search which ultimately leads them to startling revelations that encompass both the Splinter, and the true nature and motives of the Aloof.

Iron Man, de Jon Favreau - Una Crítica

Si hi ha un subgènere que s’ha estès darrerament és el dels superherois, tant que amenaça desfer-se del prefixe i constituir-se en gènere per dret propi, per quantitat sino per qualitat, i també per èxit comercial. Suposo que el superheroi apel·la a quelcom que portem molts a dintre, al desig de ser especial i poder fer coses impossibles pels demés, increïblement valentes i que provoquen l’admiració. No és que com a figura narrativa sigui particularment novedosa, la mitologia n’està plena, d’herois amb poders extraordinaris i les històries superheròiques tiren molt de la mitologia. El principal problema per constituïr-se en gènere, al meu entendre, és el limitadíssim ventall de recursos narratius que empra. En certa manera vista una pel·lícula de superherois, vistes totes. I llavors hi ha les deconstruccions, és clar, com l’anticipada Watchmen, inspirada en la novel·la gràfica (aquest és un terme molt criticat, però jo el trobo útil, que voleu que us digui, per a distingir còmics amb una ambició i un abast narratiu per sobre de la mitja) homònima. Watchmen és una història impressionant, que tothom a qui agradin les històries de qualitat hauria de llegir, i es mereix una adaptació cinematogràfica que faci història. El temps dirà si la té. Les deconstruccions, deia, no deixen de ser intents de desafiar els recursos tradicionals d’un tipus d’història i en aquest sentit no les posaria al mateix sac que la resta del gènere o subgènere. Els ingredients típics d’una pel·lícula de superherois a més de ser típics semblen ser omnipresents, sobretot a les primeres entregues. És més, també és cert que els superherois, sovint, tendeixen a ser desequilibrats amb una vena psicòtica, violenta i feixista que s’agafen la justícia com volen. Això no treu que hi hagi pel·lícules de superherois que brillin amb llum pròpia i siguin fantàstiques pel·lícules de gènere fantàstic (valgui’m la fantàstica redundància), i em venen al cap les 2 primeres dels X – Men, les 2 primeres de Spiderman, la darrera de Batman, Hellboy, la primera de Matrix... Ara faré un parell d’afirmacions que es mereixen un parell de punts i part.

M’encanten les pel·lícules de superherois.

M’ha encantat Iron Man.

Iron Man no és cap gran pel·lícula, no té cap gran guió i ni tan sols està especialment ben dirigida. Fins i tot hi ha una crítica a la indústria d’armes absolutament superficial i que es contradiu a si mateixa continuament. Però el que és veritat és que Iron Man és una pel·lícula entretingudíssima, amb un protagonista que en el moment menys pensat esclata de tant carisma com té i uns efectes especials astoradors i que contribueixen moltíssim a la diversió. Com diuen a Las Horas Perdidas: “Si te aburres, es que estás muerto”. El Robert Downey Jr. fa una interpretació divertidíssima (i no només divertida, el paio ho fa molt bé, és l’ànima de la pel·lícula, un autèntic mamón si se'm permet la paraula) i els secundaris també cumpleixen més que bé. És una pel·lícula que no enganya ningú: vol divertir i diverteix. Si el que voleu es passar una estona molt divertida sense tenir la sensació de que insulten la vostra intel·ligència que no us importi pagar l’entrada de cine, que s’ho val. És una pel·lícula per menjar amb un bol enorme de crispetes i per sortir alegre del cinema. Per sortir del cinema, val a dir, després dels títols de crèdit, que tenen sorpresa Kinder al final.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: SFDK - No eres feo ni ná
via FoxyTunes

Dennō Coil (電脳コイル, Dennō Koiru) - Una Crítica

El 2026, onze anys després de la popularització de les ulleres de realitat augmentada connectades a Internet, la Yūko Okonogi i la seva familia es traslladen a Daikoku, el centre tecnològic del nou món semi-virtual. La Yūko s'uneix a la "agència de detectius" de la seva àvia, formada per altres nens equipats amb eines virtuals i metaetiquètes. A mesura que la seva recerca va revelant proves de la desaparició de nens que han estat "robats" a l'altra banda de la realitat, es van embolicant en una conspiració dedicada a amagar la perillosa natura autèntica i la història d'aquesta nova tecnologia.

Dennō Coil és una sèrie excel·lent, que referma la meva convicció de que l'animació, sobretot, però no només, japonesa és una de les formes de narració audiovisual més importants i amb una potencialitat i personalitat més gran. Dennō Coil (la seva traducció aproximada seria “Cercle d'Ordinadors”) transcorre en un futur proper i possiblement probable a on fa pocs anys que s'ha desenvolupat una tecnologia de “realitat augmentada” que ha revolucionat les comunicacions d'una manera que recorda l'impacte de l'internet actual. Aquesta realitat augmentada consisteix en una capa de realitat virtual sobreimpressionada a la realitat física, visible només utilitzant unes omnipresents ulleres que permeten, també, interaccionar amb ella. Així, molts dels ginys que avui utilitzem, com ordinadors, telèfons o semàfors, existeixen només com a metàfores visuals tridimensionals que poden ser invocades i manipulades a voluntat. Daikoku és la ciutat pionera a on més gran és la implantació d'aquesta tecnologia, que amara gran part de les àrees de la vida quotidiana. Aquí coneixem un grup de nens i nenes preadolescents que han crescut quan les ulleres ja són un objecte popular i que se senten més còmodes amb elles que els adults que els envolten, que han viscut el seu desenvolupament però l'han incorporat als seus costums, o l'han incorporat poc als seus costums, ja en etapes avançades de les seves vides. Al voltant d'aquest escenari o pretexte la Yasako, la Isako i els seus amics escenifiquen les seves rivalitats i jocs davant d'uns adults preocupats i convençuts de que els seus fills tindran problemes per a diferenciar la realitat i la fantasia sintètica que viuen a través de les ulleres. Però què és la realitat? Amb una imaginació visual elegant i fora de mida, amb les possibilitats gairebé màgiques que dona la realitat augmentada, la sèrie explora una sèrie de temes com la ja esmentada diferenciació entre realitat i fantasia, el procés de fer-se gran, l'amistat, les llegendes urbanes, el valor i la responsabilitat, sense deixar mai de banda l'aventura i el misteri que fan que un cop es comença no es pugui abandonar la sèrie. Amb un argument principal que gira al voltant d'un misteri que es va originar quan les nenes protagonistes prinicipals eren petites, veurem començar i acabar una sèrie d'històries menors que són petites obres d'art per mèrit propi i acompanyarem als nens a les seves aventures per un món que, com succeix segurament amb cada generació, a ells els pertany més que no pas als adults. Què s'amaga darrera les ulleres? Què intenta amagar l'empresa que les va inventar? Per què hi ha nens que entren en coma quan les utilitzen i ja no desperten? Obrirà els ulls el germà de l'Isako? Qui, o què, és la misteriosa Srta. Michiko? Són molts misteris que la sèrie no deixa sense resposta, però la resposta no vé ràpid. El to de la sèrie és melancòlic i pausat, allunyat d'aventures anfetamíniques, poètic fins i tot i filosòfic, sempre preciós i també preciosista, mai avorrit i a punt d'esclatar de tanta meravella continguda.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Un altre llibre atractiu - Speed of Dark

Un altre llibre que m'agradaria llegir:

Sobre ell, a anobii diuen:

Reflexiva, aguda e inolvidable. La velocidad de la oscuridad es una arrebatadora exploración del peculiar mundo de Lou Arrendale, un autista adulto a quien se le ofrece la posibilidad de probar una nueva "cura" experimental. Lou deberá decidir si se somete o no a ese tratamiento que podría cambiar por completo su forma de entender el mundo... y la misma esencia de su personalidad.
Tras éxitos indiscutibles como Restos de población (finalista del premio Hugo de 1997), Elizabeth Moon ha obtenido el prestigioso premio Nebula con esta emotiva y absorbente historia de un autista; Lou Arrendale, en un futuro cercano.
Lou es un personaje sumamente entrañable, llamado a dejar un rastro indeleble en la historia de la mejor ciencia ficción, como ya lo hiciera el Charlie Gordon, protagonista de Flores para Algernon (1959 y 1966), de Daniel Keyes. Si Charlie mostraba su humanidad a través de su acceso y posterior pérdida de una mayor inteligencia, Lou Arrendale nos enseña a ver el mundo a través de la compleja y peculiar mente de un autista.

----------------
Escoltant: Johann Johannsson - Sálfræðingur
via FoxyTunes


----------------
Escoltant: Johann Johannsson - Sálfræðingur
via FoxyTunes

The Man From Earth, de Richard Schenkman - La Crítica

Quan després de 10 anys donant classe a la universitat el professor John Oldman decideix marxar a viure a un altre lloc sense donar explicacions i sense motiu aparent, els seus colegues decideixen fer-li una festa de comiat a casa seu. Pressionat per explicar els motius del seu trasllat, el professor Oldman fa una confessió que deixa a tothom astorat: té 14.000 anys, va néixer a l'edat de pedra i cada 10 anys ho abandona tot per no despertar sospites davant de la seva manca d'envelliment. Els està prenent el pel?

Amb aquesta premisa tan senzilla es construeix una curiosa pel·lícula bastida completament al voltant dels diàlegs entre el professor Oldman i els seus colegues. Amb una estructura que recorda alguns dels relats curts clàssics de l'edat daurada de la ciencia ficció, s'estableix un diàleg que em recorda algunes dels debats seudofilosòfics típics d'institut: És dessitjable l'inmortalitat? existeix Déu? Pot la ciència explicar-ho tot? És un exercici dialèctic a on els colegues del professor intenten demostrar alternativaent que el que ell diu és impossible i que, en qualsevol cas, és impossible demostrar la seva falsedat. En tota aquesta discussió ell dona testimoni dels fets històrics dels que ha estat testimoni, i mira, davant de la incredulitat dels seus companys, de fer-los entendre l'impacte real que tindria per a una persona ser inmortal. La reacció dels amics va passant de la incredulitat més absoluta al dubte, passant pel convenciment de que pateix alguna mena de trastorn psiquiàtric. Cinematogràficament és una pel·lícula extremadament austera, amb un grau zero d'acció i representada en un escenari mínim d'una habitació i un jardí. Si te la prens seriosament, que és com s'ha de prendre, és molt interesant i em va captivar des del primer moment. Recomanable.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: Talib Kweli - Eat To Live
via FoxyTunes

Donnie Darko, de Richard Kelly - Una crítica

"You're right, actually. I am pretty- I'm, I'm pretty troubled and I'm, I'm pretty confused. But I. . .and I'm afraid. Really, really afraid. Really afraid. But I... I... I think you're the fucking Antichrist."

Donnie Darko


Hi ha pel·lícules, històries, que comences a veure, llegir, escoltar, sense saber ben bé perquè, potser sense massa ganes, però amb les que estableixes una sintonia tan perfecta que et transporten a una altra esfera de pensament. Són històries que et corprenen, que capturen l'atenció i que durant el temps que estàs amb elles aturen l'avançar del temps i et fan un nus a la gola, que són experiències en si mateixes i que quan s'acaben et fan sentir un buit a la boca de l'estòmac i no tens ganes de fer massa res per no contaminar la sensació una mica psicotròpica amb que t'han deixat. Així ho visc jo, en ocasions, si més no. Donnie Darko l'he viscut així. Amb això no vull dir que l'hagi entés per complert... i després de, als pocs minuts d'haver acabat la pel·licula, llegir la interpretació donada pel propi director... encara l'entenc menys... però intueixo una mica poc el seu significat. Je je. I és què la pel·lícula transmet una sensació d'extranyesa esquizofrènica que comença, però no acaba, amb el pertorbat adolescent Donnie Darko que dona títol i protagonitza la història. Una cadena malsonesca de relacions causals al·lucinògenes fa que en Donnie, després d'haver sobreviscut miraculosament a un extrany accident domèstic gràcies a l'ajuda d'una al·lucinació en forma de conill sinistre, es vegi empés a intentar evitar, o tal vegada provocar, un final del món que li ha estat profetitzat que tindrà lloc 28 dies, 6 hores, 42 minuts i 12 segons en el futur. Amb aquest punt de partida comença una història surrealista, difícil d'entendre d'una manera lògica però fàcil de seguir i dificil d'escapar-hi. En Donnie, però també la seva família, els seus professors, companys d'institut, amics, la seva psquiatra, i altres personatges (inclós en Frank, el conill) estan ben dibuixats i interaccionen com els instruments d'una sinfonia, per a composar una de les històries més hipnòtiques i al·lucinants què he vist darrerament.

[Escrit originalmente per a Xelu.net ]

Rainbows End, de Vernor Vinge

Imagina't què ets un fill de la grandíssima puta, què disfrutes trobant els punt febles de les persones properes a tu i explotant-los, i què a més ets un dels poetes més apreciats del teu temps i què tret del nobel has guanyat gairebé tots els altres premis literaris importants. Quan ja ets gran i estàs al cim de la teva carrera literària l'Alzheimer s'apodera de tu i en poc temps no recordes el teu nom, els noms de la teva família ni res del que feia de tu una (mala) persona. 30 anys més tard et despertes com qui es desperta d'un malson i descobreixes que la medicina, i la ciència en general, ha avançat a un ritme esfereïdor, i no només t'han curat l'alzheimer, sino que has rejuvenit i el teu cos és el d'un adolescent... de sobte et trobes vivint en el futur, internet s'ha expandit i ha esdevingut la revolució tecnològica més gran que ha viscut la humanitat i s'ha infiltrat en totes les dimensions de la vida de les persones. Els ordinadors estan integrats a la roba, els monitors han evolucionat a lents de contacte que poden alterar la realitat i fer-nos veure tot allò què vulguem, i ningú mai més està sol perquè les possibilitats de comunicació s'han expandit fins als límits de la imaginació. Ningú t'estima, ningú té un bon record de tu, i res al teu entorn és com ho recordaves... i ja no ets un poeta, mai més no ho seràs, la musa ja no t'acompanya. Quan un misteriós desconegut s'ofereix a retornar-te el què has perdut, estaràs disposat a qualsevol cosa per a recuperar un lloc al món?

Amb aquestes premises, Vernor Vinge construeix una història de ciencia ficció què s'allunya de qualsevol altre relat ciberpunk què hagi conegut. Rejuvenit i amb les seves facultats mentals intactes, Robert Gu, com un Ianqui a la cort del Rei Artús girat del revés, té una segona oportunitat de viure. No és un cas únic, la medicina del 2025 ha abocat a l'analfabetisme tecnològic a moltes persones que sense ella haurien mort o serien víctimes de la demència. Incapaços de dominar qualsevol de les tecnologies inevitables per a viure al futur, en Robert Gu i altres personatges es veuen obligats a tornar a l'institut, acompanyats dels adolescents de l'època, per aprendre les habilitats bàsiques que els permetran adaptar-se a la seva nova vida i ser persones independents i autosuficients. Sense saber-ho, però, passen a ser els peons de conspiradors i personatges virtuals, que fan que les seves vides, i potser les de tot el planeta, estiguin en perill. En Robert haurà d'aprendre a veure amb nous ulls tot el que l'envolta i a ell mateix, i desaprendre abans d'aprendre, si vol alliberar-se dels fantasmes del passat i assegurar-se de què existeixi un futur.

Un conill, una neboda nerd, un conspirador megalòman, roba informatitzada, edificis què caminen, aprenentatge instantani amb una incòmoda propensió a "penjar-se"... aquests i més són alguns dels ingredients d'aquesta curiosa història, què conté la proposta de ciberespai més versemblant que conec. El tema de l'analfabetisme tecnològic i de la infiltració de l'internet a totes les àrees de les nostres vides té una rellevància indubtable avui dia, quan bona part de les coses què passen ho fan a la xarxa, què poc a poc va agafant un pes que, de ben segur, no pot fer res més que créixer, i són temes ben tractats (si bé com a subtexte a la trama) a la novela. La trama és inmersiva i absorvent, i no és fàcil deixar de llegir fins què el pes de les pròpies parpelles t'hi obliga. El llibre és ric en recursos literaris, sobresortint el contrast entre realitat i fantasia (en forma de realitat manipulada per la tecnologia). Els personatges són molt interesants i la ciencia ficció estimulant. Apunta a una reflexió sobre l'impacte de l'internet (i tecnologies relacionades) sobre la societat que en un principi em va semblar que anava en una direcció i al final anava en una altra, una mica més "estètica" i superficial, però és un aliment magnífic per a la imaginació. El final és dilata i es dilata i es dilata i es dilata fins a bastant després del desenllaç de la trama prinicipal, per en realitat això serveix per a explicar coses que mereixien ser contades, així que no m'atreveria a titllar-ho de defecte.

A títol d'anècdota: el llibre comença a la Barcelona del 2025!

Rainbows End ha guanyat el Premi Hugo a Millor Novela de Ciencia Ficció de 2007, ha estat publicat en Anglès per Tor Book i actualment està en preparació una edició Espanyola traduïda per Pedro Jorge Romero. Sorprenentment, també podeu llegir / imprimir la novela en anglès, sense pagar un duro, aquí.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Innocent Venus, la crítica

INNOCENT VENUS és una sèrie d'anime de 12 capítols que pot trobar-se sense dificultats, ja sigui a travès de la vostra mula preferida o a les aigües remogudes de cert torrent prou conegut (com a mínim subtítolats en anglès).

Segons el pronòstic d'aquesta història, a l'any 2010 una sèrie de superhuracans deixaran la terra devastada, acabant amb la vida de bilions de persones, alterant definitivament tant el mapa del planeta com el seu equilibri geopolític i donant inici a una era de caos. Davant de l'aparició de grans quantitats de persones empobrides i de comunitats miserable, la classe dirigent del japó (els Logos) utilitza el seu poder militar per a conservar la seva posició davant de la majoria pobre (els Levines). Per aconseguir-ho, creen un reduït cos militar d'èlit anomenat Phantom, format per les úniques persones capaces de fusionar les seves ments amb les armadures mecàniques Phantom sense embogir en el procés. Els phantom tenen com a missió vigilar als Levines i enfrontar-se amb qualsevol intent de rebelió intern. En aquest context Jō i Jin, dos membres de Phantom, fugen de la seva unitat amb la misteriosa Sana, una nena (la Venus inocent que dona títol a la sèrie) perseguida per gent molt important...

Així doncs, ja podeu imaginar que aquesta sèrie s'enmarca en un subgènere molt popular dintre de l'anime japonés: el dels Mechas o grans robots mecànics. La història (plena de analogies i referències històriques de les guerres japoneses del segle XIX que, imagino, us passaran tan desapercebudes com em van passar a mi) comença proporcionant una quantitat mínima d'informació, i capítol a capítol va teixint un argument d'intrigues, misteris i traicions que ens fa repensar continuament tot allò que ja hem vist. Al llarg de les seves aventures la Sana, en Jō i en Jin van allunyant-se i apropant-se als Phantom que han de capturar-los i van establint relacions amb els rebels que s'enfronten als logos (genials pirates) i amb personatges sorgits del passat. Perquè és tan important la Sana? Quin secret amaguen les armadures Phantom? Quins són els motius que hi ha darrera de les accions de'n en Jō i en Jin? Aquestes i altres preguntes seran respostes al llarg de 12 capítols que poden veure's d'una sòla tirada. Si sóu donats a l'animació japonesa, veureu moltes coses que ja heu vist en altres ocasions, què us remetran a obres com Akira, Appleseed o Wolf's Rain, per esmentar-ne algun, però la història és interesant, l'animació d'alt nivell i la història... bé, la història promet més del que finalment proporciona, però el què proporciona, en definitiva, són quatre hores d'entreteniment de bona qualitat i no poques escenes i personatges memorables. No és, ni de tros, cap obra mestra però si us agrada l'anime fareu bé en donar-li una ullada.

[Escrit originalment per a Xelu.net]