Sayonara Barcelona, de Joaquim Pijoan - Una Crítica

El llibre comença amb una prosa desbocada que se li escapa de les mans a l’autor, que triga ben bé mig llibre en recuperar les regnes de la narració (tot i que quan ho fa és un mestre). Val a dir que vaig estar a punt d’abandonar el llibre, però en un moment donat el propi narrador et demana (literalment) que aguantis una mica més i confesso que val la pena: al final, en conjunt, és una novel·la que m’ha agradat molt. Tota la història gira al voltant de tres temes: la situació de l’art i els artistes a Catalunya (fonamentalment parla de la pintura, però també de la literatura. En aquest sentit no estic qualificat per estar d’acord o en desacord amb l’autor, però resulta interesant), la situació actual de Catalunya com a país i del català com a llengua pròpia (pel protagonista, i la falta de contrapunts fa pensar que l’autor opina el mateix, extremadamente negativa i mancada de futur. Personalment no comparteixo el seu judici, però estic segur de que molts hi estaran d’acord. En qualsevolc cas resulta interesant i provocador, si bé sovint trenca el fil de la narració) i, finalment, la necessitat que té el protagonista de trobar una conclusió dels temes que va deixar oberts quan va fugir, 25 anys enrere, de Barcelona, incapaç d’acceptar la responsabilitat d’haver deixat embarassada a una noia (i és en aquest apartat a on la novel·la se’n surt admirablement, quan deixa de banda l’aspecte més assagístic o ideològic i es centra en la literatura, si més no tal com jo l’entenc). En conjunt és un llibre curiós, més aviat anàrquic en la seva estructura, escrit amb un llenguatge barroc i utilitzant uns diàlegs en absolut realistes però ben escrits i que captiven. Amb certa manca de coherència en la utilització dels recursos narratius que, paradoxalment, fa que sigui un llibre fresc i bastant espontani que funciona molt bé malgrat la seva descompensació. És un llibre que recomano malgrat trobar-li molts problemes. L’autor escriu molt poc, però si trobo algun altre llibre seu, ja sigui passat o futur, el llegiré amb gust.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Atonement, d'Ian McEwan - Una Crítica

He llegit el llibre poc després de veure la pel·lícula, que va agradar-me molt. És el primer llibre que llegeixo de l’Ian McEwan i l’he agafat amb moltes ganes, perquè havia llegit crítiques sobre l’autor que el deixaven extremadament bé. El cert és que el llibre m’ha semblat una mica irregular. Tinc la sensació de que un dels personatges (la Briony) és molt més important per a l’autor que tota la resta, i aquesta preferència s’entreveu massa al llarg de tota la novel·la. La història és molt lenta, però és emocionant i commovedora. Destaca especialment la construcció de la psicologia dels personatges, que tenen personalitats molt diferenciades i vives. Una de les coses més difícils (i parlo com a lector, que escriptor és evident que no ho sóc), i en aquest sentit la novel·la triomfa amb totes les de le llei: té un dels finals més impactants i millor escrits que he tingut el plaer de llegir (m’agradaria afegir, per aquells que, com jo, han vist la pel·lícula abans que jo, que respecta l’esperit d’aquesta darrera però que la seva resolució és bastant diferent i molt més el·laborada) i que és el millor del llibre. Entre línies hi ha tota una reflexió metaliterària sobre l’art d’escriure què, si bé és molt secundària al fil principal de la història, és molt interesant. És un llibre molt recomanable.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

No Country For Old Men, de Cormac McCarthy - La Crítica

No Country for Old Men (No es País para Viejos) és la tercera novel·la que llegeixo de'n Cormac McCarthy (les altres dues són Blood Meridian i The Road), la més assequible de totes i la que menys m'ha agradat de les tres. Entenem-nos, m'ha agradat força, però no he sapigut trobar-li allò especial que feia que les altres dues novel·les em cremessin a les mans. Torna a estar present el gran estilista, el maniàtic de la puntuació, l'extraordinari creador de diàlegs i l'apòstol de la violència que coneixia, però la història i, sobretot, el seu significat se m'han escapat una mica. Potser el sentit és aquest, que no n'hi ha gaire de sentit. Quan en Llewellyn Moss es troba, al bell mig del desert, un grup de traficants de drogues que han estat assassinats i decideix agafar la maleta plena de diners que hi ha abandonada allà, sap que la seva vida canviarà per sempre. Aviat començarà haurà de fugir del Sheriff del seu poble, dels narcotraficants mexicans propietaris del diners, i de l'Anton Chigurgh, un assassí fred i despietat que també persegueix els diners. Al darrera deixa la seva dona i la vida que ha conegut des de sempre, i al davant l'espera un camí ple de decissions desafortunades i de violència. El focus de la història anirà alternant entre capítols protagonitzats pel Sheriff, que pretén salvar la vida de'n Moss i detenir els seus perseguidors, en Moss, que només vol salvar la seva vida, la de la seva dona, i conservar els diners, i en Chigurgh, que vol recuperar els diners i matar l'Anton. Entre capítol i capítol trobem els monòlegs del Sheriff, ja gran, desenganyat per la degradació moral que observa al seu país, i impotent contra les forces del crim i el narcotràfic a les que s'ha d'enfrontar. D'aquesta manera ens trobem amb un thriller típic narrat de manera atípica. Pura acció, descripció dels actes dels personatges amb pràcticament cap concessió a la introspecció o als seus pensaments, la prosa de l'autor ens proporciona la informació justa (sovint amb prou feines) per que reconstruïm la pel·lícula a dintre dels nostres caps. En Cormac McCarthy sap, a més a més, conduir al lector per un paissatge narratiu que sorprén a cada volta de pàgina i que aconsegueix ésser original envoltat de tòpics. És un llibre que s'alça molt per sobre de la mitjana i estratosfèricament per sobre de la majoria d'altres llibres d'acció que hagi llegit (que són pocs), però m'ha sapigut a poc. Tenia moltes expectatives i les expectatives mai no són bones. Li dono un notable, bona nota però per sota de la matrícula d'honor que Blood Meridian i The Road em van fer esperar. A veure que fan els Coen amb la peli.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

The Book Thief, de Markus Zusak - La Crítica

La Lladre de Llibres (The Book Thief) és un llibre curiós. Ambientat a un petit poble a les afores de Munich durant la 2ª Guerra Mundial, una mort comprensiva, cansada i una mica cínica ens explica la història de la petita Liesel Meminger. Per culpa de la militància comunista del seu pare (que mai no apareix a la història) la mare de la Liesel és obligada a donar a la seva filla i el seu germà petit en acollida. Durant el viatge en tren cap a Munich, a on haurà d'entregar els seus fills, el germà de la Liesel mor per culpa del fred, marcant per sempre més el caràcter de la Liesel. Després d'entregar la Liesel a en Hans i la Rosa Hubermann, la seva mare és traslladada a un camp de concentració i la Liesel es queda viure amb els Hubermann. Amb ells, la Liesel viurà la 2ª Guerra Mundial i establirà una peculiar relació amb els llibres i les paraules.
He començant dient que aquest llibre és curiós. Per què? Primer de tot pel narrador: La mort. Una mort enfeinada, una mica sobrepassada per la càrrega extra de feina que suposa la guerra, una mort compasiva que intenta oblidar la natura de la seva feina distraient-se mirant els colors del cel i que només enveja dels homes que siguin capaços de morir, a diferència d'ella. Al llarg de la novel·la la mort es troba 3 vegades amb la Liesel, i a una d'elles troba el seu diari i decideix explicar-nos la seva història. La narració està esquitxada dels comentaris de la mort sobre la conducta dels homes i sobre la guerra, que serveixen, sobretot, per plantejar-nos preguntes i dubtes sobre el que devia ser l'holocaust durant aquest període a Alemanya. És, també, un narrador trampós, i això em porta al segon aspecte que crida l'atenció del llibre: la linealitat temporal de la història es trenca continuament. Com si fos un oracle, el narrador s'avança continuament als esdeveniments anunciant el que ha de passar. És una mostra de la diferència entre suspens i sorpresa, que et fa mantenir l'atenció i esperar, sovint amb ansia, que passi el que ens ha estat anunciat fent més interesant el camí per arribar-hi. Una altra característica de la novel·la és el seu to juvenil. No dubtaria en recomanar aquest llibre a qualsevol institut i de fet ha guanyat algun premi de novel·la per joves. Considerant que estem sent testimonis del drama que es va viure a Alemanya durant la 2ª Guerra Mundial l'atmosfera general de la novel·la està amarada del caràcter vivaç i rebel de la nena Liesel i el seu amic Rudy. Això no vol dir que la història no sigui trista: si sou de plorar plorareu rius. El to lluminós de la història destaca la natura sinistra de la persecució dels jueus i del poder del nazisme entre els alemanys i probablement és un reflexe encertat del que devia significar ser un nen en aquella època i país. Com un "La Vida Es Bella" sense sucre, per dir-ho d'alguna manera. El millor del llibre, però, és que conté algunes imatges, recursos narratius i escenes amb una potència memorable. L'holocaust és un tema delicat, i d'aquest llibre s'ha criticat que banalitza una mica el tema i que idealitza a uns ciutadans alemanys que van permetre que les coses se surtissin de mare. Potser sí, al capdavall és el més bèstia que ha succeït a Europa i va succeir ahir mateix, com qui diu. És veritat que el llibre està més aviat cap a l'heroïsme dels ciutadans normals que cap a altres aspectes més sinistres del seu comportament, però malgrat tot a mi em sembla un llibre honest i ben escrit, amb trossos brillants. Si li hagués de trobar un defecte seria que al final del viatge no saps ben bé a on has arribat, però durant el paissatge que haurem vist durant el viatge de ben segur paga la pena.

He conegut aquest llibre gràcies a Miss Mole.

[Escrit originalment per a Xelu.net]


----------------
Escoltant: Love of Lesbian - 03 noches reversibles
via FoxyTunes

The No.1 Ladies' Detective Agency, de Alexander McCall Smith - La Crítica

Darrerament he sentit parlar bastant de "The No.1 Ladies' Detective Agency", el primer llibre de la sèrie detectivesca escrita per l'escocès Alexander McCall Smith. Al llibre, i en general a la sèrie, la Precious Ramotswe, una dona africana que viu al gairebè utòpic país de Botswana, decideix obrir una agència de detectius, la primera dirigida per una dona de tot el continent. Amb aquesta premisa el llibre està estructurat al voltant d'un seguit de capítols més o menys curts què expliquen els primers casos de la detectiu. La connexió entre els capítols és bastant laxa, de manera que el llibre està a mig camí entre l'antologia de relats curts i la novel·la. És un llibre de lectura fàcil i agradable, escrit amb un llenguatge senzill i cap pretensió d'estil, que es recolza totalment en la personalitat carismàtica i intuïtiva de la protagonisme i en un exotisme idealitzat de Botswana per a tractar un seguit de temes com la superstició, el lloc de la dona a l'Àfrica, el masclisme i l'amor que sent la Precious per l'Àfrica. A mi no m'ha agradat especialment, m'ha semblat massa inconnex, superficial i pla, però és una lectura senzilla i tendra que presenta alguns casos curiosos en un entorn al que no estem (jo no estic, si més no) acostumats. Si no es demana massa de la literatura, pot agradar.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: Niña Pastori - Angelitos negros
via FoxyTunes

Promesas del Este (Eastern Promises, 2007), de David Cronenberg - La Crítica

Promesas del Este (Eastern Promises, David Cronenberg 2007) explica la història d’un submón. Amb bastanta més mala llet que Negocios Ocultos (Dirty Pretty Things, Stephen Frears 2002) la pel·lícula ens mostra les vides d’uns inmigrants al Londres contemporani que proven de viure en una societat poc disposada a rebre’ls amb els braços oberts però a on els protagonistes de Negocios Ocultos maldaven per adaptar-se a la societat londinenca amb normalitat per trobar-se víctimes de la corrupció del sistema, els russos de Promesas del Este s’aprofiten d’aquesta mateixa corrupció per donar força a una màfia patriarcal basada al mateix temps en un codi d’honor reminiscent de la màfia italiana de El Padrino i en l’explotació sense escrúpols, ja sigui a través de la prostitució, el contraban o altres mitjans, d’altres inmigrants vinguts (o portats) de l’Europa de l’est indefensos davant del poder de la màfia coneguda com a vor v zakone. Amb una posada en escena que treu partit de la fredor dels suburbis londinencs i una utilització de la violència molt més continguda i focalitzada en moments concrets de la pel·lícula que a l’anterior Una Historia de Violencia (A History of Violence, David Cronenberg 2005), la pel·lícula aconsegueix crear una història colpidora i impactant, deutora en bona part de les interpretacions de Viggo Mortensen, Naomi Watts, Vincent Cassel i Armin Mueller-Stahl.

Quan la llevadora Anna Khitrova (Naomi Watts) ha d’atendre el part d’una noia russa que es presenta sagnant i plena de punxades d’agulla als braços durant el seu torn de guàrdia a l’hospital, només pot salvar al nadó a expenses de la vida de la jove mare. Quan descobreix que la mare portava a sobre un diari personal escrit en rus i comença a moure’s per traduir-lo. Això la posa en contacte amb el carismàtic Sr. Semyon (Armin Mueller-Stahl), patriarca rus d’una gran familia responsable de dirigir una sala de festes utilitzada principalment per inmigrants russos, el seu violent fill (Vincent Cassel) i l’inquietant Nikolai (Viggo Mortensen), i desencadena una cadena d’actes de violència que orbiten al voltant del petit diari personal i la informació que conté. Els esdeveniments se succeeixen amb el grau just (difícil d’aconseguir) de previsibilitat, en el què l’espectador copsa el que ha de passar poc abans de que efectivament succeixi, facilitant la inmersió en una història intensa i inmensament efectiva. Amb un argument que no és totalment original pel què té d’universal, unes escenes tremendes i un final ambigu, efectiu, una mica precipitat i amb un punt de tristor en David Cronenberg ha construït una història brutal, construïda a base de capes d’emocions que van del més primari a la sensibilitat més amagada. Per a mi és la seva millor pel·lícula.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Contravincle: A Lo Bloc de de l'Ivan Ferré també en parlen, i com que parlen de que en parlo m'agradaria aprofitar aquesta oportunitat per vincular-lo i fer un vincle rinxolat!

----------------
Escoltant: UGK - How Long Can It Last (Ft. Charlie Wilson)
via FoxyTunes

Blood Meridian, de Cormac McCarthy - La Crítica

"Everywhere there were horses down and men scrambling and he saw a man who sat charging his rifle while blood ran from his ears and he saw men with their revolvers dissassembled trying to fit the spare loaded cylinders they carried and he saw men kneeling who tilted and clasped their shadows on the ground and he saw men lanced and caught up by the hair and scalped standing and he saw the horses of war trample down the fallen and a little whitefaced pony with one clouded eye leaned out of the murk and snapped at him like a dog and was gone."

Blood Meridian, de Cormac McCarthy

La lectura de Blood Meridian, de Cormac McCarthy, és una experiència intensa. Sabia per algunes referències que aquesta novel·la està considerada una obra mestra de l'autor i una de les millors novel·les que ha donat la literatura nordamericana contemporània, i també que era extremadament violenta i difícil de llegir. Tot això que sabia, en realitat, no va aconseguir que estigués gaire preparat per tot el que vaig trobar en començar a llegir les primeres pàgines del llibre. per començar, l'anglès era difícil, molt difícil, amb un estil d'escriptura barroc i líric que em demanava un esforç desacostumat en la lectura. Com m'ha passat altres vegades llegint llibres en anglès, vaig trigar unes quantes planes a sintonitzar amb la veu de l'escriptor i en trobar la musica interna de les paraules a la que ens adaptem sovint sense saber-ho quan llegim en els nostres idiomes materns. Un cop vaig aconseguir, però, trobar el ritme amb el que va estar escrita la història la màgia de la literatura es va fer present i em va fer recordar una altra vegada que l'escriptura és un art i que el total és més gran que la suma de les parts. Blood Meridian és un western ambientat a l'antic oest de la dècada de 1850 a on seguim les desventures d'un grup de pistolers que volen fer diners venent les cabelleres dels indis per a què la noblesa Europea en pugui fer perruques. El personatge que protagonitza més consistentment la història és el noi, que als 15 anys s'uneix al grup de caçadors d'indis, però el focus d'aquest protagonisme, sense abandonar mai del tot al noi, s'allunya d'ell durant bona part de la novel·la per mostrar-nos el fer i desfer d'altres personatges que prenen dimensions mítiques, com el cruel i sovint més gran que la pròpia vida Jutge Holden, el sanguinari Capità Galton o el descregut i covard antic Sacerdot. Sense una estructura clàsica de plantejament, nus i desenllaç la novela descriu un panorama de violència desenfrenada i cruel sense sentit a on tots són els dolents i que, tanmateix, mai no arriba a repel·lir i en la que l'important no és tant la violència en si mateixa com les reaccions, o la mancança d'elles, dels diferents personatges davant de la mateixa. Fent del llenguatge un instrument de precissió tallant com un escalpel i amb uns malabarismes idiomàtics brillants i sorprenents, la sensació que dona és què l'autor és un boig amb una visió extremadament pessimista de la natura humana. Amb l'aparent hipòtesi què la violència és el tret més característic dels éssers humans i del "progrés" de la història, ens trobem davant d'una inmensa novel·la, difícil, complexa, misteriosa, captivadora, colpidora i oberta a interpretació, què se't fica a dins com una punyalada i es queda clavada tallant la respiració. En la meva memòria la tinc arxivada a la mateixa categoria que Waiting for the Barbarians, de J.M. Coetzee, que fins ara no havia trobat una companyia literària mereixedora d'acompanyar-la. Una puta obra mestra.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Joc de Rol, o Donde Hubo Brasa...

... queda rescoldo.

Feia molts anys que no em cridava l'atenció cap joc de rol. En el seu moment vaig dedicar massa, massa, massa, massa i massa caps de setmana a aquest tipus de joc i l'àrea rolera del meu cervell es va cremar. O això pensava. Llegint una anotació de Wkr he arribat a un blog que no coneixia, A Una Urna Griega, a on hi ha una ressenya llaminera de Polaris: Chivalric Tragedy at Utmost North.

Polaris és un joc narratiu per a 4 jugadors què s'aparta bastant dels jocs de rol als que estic acostumat. D'entrada no hi ha director de joc ni, entenc, daus, i funciona en funció d'unes frases pista a partir de les quals els jugadors van creant una història col·laborativament. A més, la funció de cada jugador varia progressivament conforme avança el joc. L'extraordinaria recensió que ja he esmentat és insuperable, de manera que a ella us remeto.

El joc em sembla molt interesant i estic valorant seriosament fer-me'n amb una còpia [Es pot comprar a Indie Press Revolution]. Crec que pot agradar al grup amb qui acostumo a jugar. Mmmm... fins i tot el traduïria per a què estiguessin disposats a jugar-hi.

----------------
Escoltant: Joan Amèric - Dirariu Boreal (Epicentre)
via FoxyTunes

Beowulf, de Robert Zemeckis - La crítica

Beowulf és una de les llegendes èpiques anglosaxones més antigues (i extenses) conegudes. La seva creació està datada entre el segle VIII i XI, i la història explica les aventures de l'heroi Beowulf al llarg de tota la seva vida enfrontant-se a en Grendel, un gegant monstruós que terroritza el poble Danès d'Heorot, a la seva mare, una mena de bruixa maligna de l'aigua, i a un drac molt relacionat amb el seu passat. En Robert Zemeckis, conegut per ser l'artífex de pel·lícules tan populars com les que composen la trilogia de "Regreso al Futuro", "Qui va enganyar a en Roger Rabbit" o "Forrest Gump", ha escollit aquesta antiga llegenda per donar cos a una pel·lícula d'acció i fantasia en la que porta a l'últim extrem la tecnologia de digitalització d'actors reals amb la que ja va experimentar a la pel·lícula infantil "Polar Express". L'expressió "portar a l'últim extrem", en aquest cas, no és només una figura retòrica: treient partit de les tècniques cinematogràfiques desenvolupades pels cinemes de gran format tipus IMAX, l'equip que ha el·laborat aquesta pèl·licula l'ha dissenyat per a poder ser exhibida en 3 dimensions reals (més o menys) a les sales preparades per a fer-ho, gràcies a la utilització d'unes ulleres polaritzades que semblen ulleres de joguina tretes d'una botiga de "tot a 1 €". A Barcelona els multicines de La Maquinista tenen una sala dedicada a projectar la pel·lícula amb aquest sistema, així què vaig cedir a la meva curiositat i vaig anar-la a veure. I va ser màgic. Un cop posades les ulleres van començar els títols de crèdit, i tot d'una les lletres del títol van començar a caure des del cel i es van quedar flotant a 2 metros escasos del meu nas, i ja no vaig poder deixar de somriure en el poc menys de dos hores que dura la pel·lícula. Batalles, dracs, monstres, l'Angelina Jolie, tempestes al mar, l'Angelina Jolie, castells, fogueres, l'Angelina Jolie, tots ells, i l'Angelina Jolie també, van aparéixer davant dels meus ulls com si davant meu s'hagués obert una finestra a un món fantàstic, cada fletxa disparada cap a mi feia que els meus reflexes m'impel·lisin a esquivar-la, cada gota de sang (i n'hi ha molta) que esquitxava la pantalla em feia patir per la higiene de la meva, d'altra banda molt neta, roba. Em falten les paraules per explicar-vos, i que m'entengueu, fins a quin punt em va impactar la perfecció amb la què es recreen les 3 dimensions a la pel·lícula. Mai no havia vist res tan espectacultar, en tota la meva vida, en una pantalla de cinema.

I la peli? Se'm fa difícil ser equànim. Tant vaig gaudir què no puc desentrellar l'aspecte tècnic del narratiu. Dit això: La peli està molt bé. La història està dividida en 2 meitats molt diferenciades: una primera part durant la qual en Beowulf, jove, fatxenda, ambiciós i assedegat de glòria i de fer-se un nom inmortal que perduri pels segles dels segles, arriba a Heorot per ajudar al poble a desfer-se del monstre Grendel, i una segona meitat en la què Beowulf, envellit, ha estat coronat rei d'Heorot i viu assetjat pel remordiment i la vergonya per raons què no puc avançar sense esbudellar el suspens de l'història i a de responsabilitzarse del resultats de les seves accions passades. Tant a la primera com a la segona meitat en Beowulf es dibuixa com un heroi humà, capaç d'error i carregat de defectes però coratjós i capaç d'enfrontar-se als perills més grans. El personatge és objecte d'una evolució creïble, com evolucionen també els personatges secundaris què l'envolten, com el seu capità, la reina i el rei què el va precedir (interpretat, no se si pot dir-se així, per l'Anthony Hopkins). Les escenes d'acció són, simplement, brutals, i treuen un gran partit de la tecnologia de les 3 dimensions. Els monstres són monstruosos. La recreació històrica em va semblar molt interesant, i reflecteix la brutalitat què devia ser la vida a Europa durant els primers segles del cristianisme. Aquest darrer aspecte, l'inici del cristianisme, també queda reflectit indirectament, i se'ns mostra un moment històric de canvi de paradigma durant el queal el Déu únic dels cristians va anar substituïnt, progressivament, les tradicions d'una època heroica inspirada en la tradició nòrdica dels Víkings i dels bàrbars dels què en Beowulf i els seus contemporanis van ser els darrers representants. La divisió en dos meitats clarament separades per un període d'anys què estructura a la pel·lícula permet veure alguns dels canvis provocats per aquesta transició. "S'ha acabat l'època dels Herois. El Déu dels cristians ha fet què ja no sigui necessària", li diu en Beowulf al seu amic Wiglaf. La set de glòria, l'heroisme autèntic, l'ambició i la redempció són alguns altres dels temes que queden recollits amb bastanta fortuna en aquesta història què en realitat no pretén ser res més què un entreteniment màgic i brutal, què no és poc.

Us recomano molt i molt què feu l'esforç d'anar a La Maquinista (no cobro comissió) a veure-la en 3 dimensions, de veritat.

[Escrit originalment per a Xelu.net ]

Intimitat, de Hanif Kureishi

Adaptació per a l'escena de Gabriela Izcovich

Traducció de Joan Sallent
Dirigida per Javier Daulte
Producció La Villarroel

Del 3 de novembre de 2007 al 6 de gener de 2008

Sinopsis a www.lavillarroel.cat

Realment el seu matrimoni és un fracàs? O senzillament està tenint una crisi de valors? Està deixant-se portar per una passió? Pot l’amor durar eternament? “La intel•ligència consisteix a saber valorar allò que nosaltres hem creat”, li diu Asif al seu amic Javier perquè reflexioni sobre la seva parella i no tanqui les portes a la vida que té construïda. Però Javier, després de sis anys de convivència, està decidit a començar una nova etapa.
La resposta a aquestes preguntes va creant una història sobre l’escenari, barrejant-se amb el sentiment de culpa, els records, la por a allò desconegut i l‘esperança de trobar la felicitat.

Repartiment

- Joel Joan
- Clara Segura
- Pepo Blasco
- Elena Fortuny
- Josep Julien

Opinió

Vam anar a veure-la quatre persones i a cap de nosaltres ens va agradar l'obra. Pel que he llegit, tant la novel·la original com la versió teatral en castellà presentada al Teatre Lliure (amb el mateix director però amb actors diferents) plantejaven una història bastant dramàtica i realista sobre la pèrdua de la il·lusió en la parella després de X (ves a saber quants) anys de matrimoni i com aquesta pèrdua provoca el trencament de la parella. I el cert és què el tema és dramàtic, el guió és dramàtic, la posada en escena és dramàtica... però en Joel Joan és un pallasso. La seva aportació a l'obra és una interpretació histriònica amb tints d'slapstick zen què no fa més què diluir l'impacte emocional que, d'altra manera, l'obra podria tenir, tot eclipsant, en el mal sentit, als personatges interpretats per la Clara Segura (a qui se li permet expressar la seva queixa per aquest eclipsament, això si) i uns fantàstics Josep Julien i Pepo Blasco. La posada en escena és, sino original, interesant i eficaç, i en realitat la història és prou intensa com per emocionar i fer pensar en alguns moments. Si et quedes només amb els diàlegs, els personatges estan molt ben explicats i és fàcil identificar-se amb un o altre depenent de les experiències pròpies. En resum, una obra que podria haver estat notable i que es queda amb un aprovat justet per culpa dels excessos interpretatius de'n Joel Joan, l'home d´un sol registre.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Cuatro Amigos, de David Trueba - Una crítica

Aquesta novel·la me la va deixar una amiga i, d'entrada, no em sentia especialment atret per la idea de llegir-la. He de dir que entraven en joc una sèrie de prejudicis què ara no em vé de gust explicar en detall, però què no vaig trigar massa temps en llegir en començar a llegir el llibre, degut en part al desig de, per una vegada, no deixar passar massa temps abans de tornar quelcom que m'ha estat deixat i en part com a manera de deixar passar el temps perquè m'arribé, per correu, un llibre que tenia més ganes de llegir (ja ha arribat). Així doncs, vaig començar el llibre sense la millor de les predisposicions, i les primeres pàgines no van fer més que confirmar les meves escases expectatives. Quatre amics lloguen una furgoneta per marxar de vacances per les Espanyes, iniciant el què ells anomenen les seves "veinte mil leguas de viaje subnormal". Els quatre amics són en Claudio, repartidor de cervesses enemic de la responsabilitat i amb el cervell guardat a la polla, en Blas, grassonet lleig i calv amb un gran complexe d'inferioritat obsessionat per trobar l'amor però què sempre es queda a "casi follamos", en Raúl, presoner d'una relació agobiant i pare recent reticent de dos bessons amb una marcada tendència al sadomaso i en, Solo, protagonista personal i narrador en primera persona de la història, cínic amargat què fa poc ha tallat, espantat de la possibilitat de ser feliç, amb la que creu que hauria estat la dona de la seva vida. Amb aquests ingredients comença el que en el cinema seria una "road movie" que s'anticipa una mica idiota i recolzada en l'humor més barroer. Poc a poc, però, la història va a anar prenent tombs inesperats i es va anar amarant d'una qualitat agredolça que desde la riallada més sonora deixa veure una tristesa profunda i té resonàncies, desde la exageració, amb experiències i coneixences que tots podem haver tingut durant la nostra vida. Sense caure mai en recursos fàcils l'argument es va desenvolupant entre situacions sorprenents i sòlidament construides, amb una escriptura enginyosa i absorvent que fa difícil apartar-se de la seva lectura. Al final, aquest llibre ha resultat ser una agradable sorpresa, demostra una vegada més (com si això fos una sorpresa) què els prejudicis molta vegada s'equivoquen, i em fa pensar què és una llastima que en Trueba fill no hagi escrit més noveles (bé, en té una altra escrita abans... així que ja tinc deures...). Al final, la dolçor s'esvaeix entre l'agror, i penso en ella com una novela molt trista.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Sleuth, de Kenneth Brannagh - Una crítica

L'Andrew Wyke (Michael Caine) és un famós (i molt ric) escriptor de novel·les de misteri a qui la seva dona a abandonat per una persona més jove, en Milo Tindle (Jude Law). Com que en Milo i la dona de l'Andrew volen casar-se, aquest darrer li paga una visita a l'Andrew per a tractar de convencer-lo de que li concideixi el divorci a la seva dona, cosa a la que en un principi no sembla estar massa predisposat. Aquest és el punt de partida de LA HUELLA, basada originalment en una premiada obra de teatre i de la qual en Joseph L. Mankiewicz ja en va fer una versió cinematogràfica al 1972, protagonitzada per Laurence Olivier (fent de Andrew Wyke) i, curiosament, Michael Caine (donant vida al seu oponent, Milo Tindle). L'adaptació de la versió que comentem avui ha estat dirigida per l'irlandés Kenneth Brannagh i adaptada desde l'obra de teatre original pel premi nobel de literatura Harold Pinter.

Al llarg de tota la pel·lícula és molt evident l'origen teatral de l'obra, i és probable que aquest tret es vegi reforçat per la marcada influència que té el teatre en l'estil de dirigir de'n Kenneth Brannagh. Això no és un tret negatiu, ni molt menys, només vol dir que el pes de la història recau en la magnífica interpretació dels dos protagonistes i en la inquietant relació que s'estableix entre tots dos. El joc d'humiliació i dominació que duen a terme, en el que el paper d'humiliador i humiliat salta de l'un a l'altre continuament, respira una constant amenaça de tragèdia i mostra el monstre irracional que sovint alimenta la gelosia i el desig de demostrar la pròpia superioritat. En Kenneth Brannagh, sense floritures però amb eficàcia, composa un joc d'imatges i il·lusions materialitzat sobretot en la modernísima casa de l'Andrew Wyke que és l'escenari únic de la pel·lícula i en les inquietatnts imatges del joc malsà que registren les càmeres de seguretat de la casa, tot cedint el protagonisme als 2 actors, que construeixen 2 personatges complementaris i amb personalitats molt contrastades.

Al final, l'únic retret que li puc fer a la pel·lícula és que el desenllaç, després de tant ballar, és una mica (només una mica) insatisfactori, però això no treu que en conjunt la pel·lícula sigui molt recomanable, malgrat les negatives crítiques que ha rebut a la premsa especialitzada. Ara em moro de ganes de veure la primera versió de la pel·lícula i veure com un Michael Caine més jove fa el paper de l'histriònic Milo Tindle.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Travels in the Scriptorium (Paul Auster) - After-reading impressions

[Continuación de esta y esta entrada]

Pues bueno, me corrijo de nuevo: si era metaliteratura. Como cuento funciona bien, me ha gustado bastante. Es uno de aquellos libros que funcionan mejor a nivel oral: está escrito para ser leído en voz alta, por su cadencia y la musicalidad de la prosa. Curioso, pelín tramposo y recomendable sólo si te gusta Paul Auster. Se lee en un plís, vale la pena darle una oportunidad.

Travels in the Scriptorium (Paul Auster) - On reading impressions

[Continuación de esta entrada]


Me recuerda un poco (a muuuucha distancia) a la monumental Waiting for the Barbarians, de J.M. Coetzee, con un aire de ciencia ficción que no tengo claro si se mantendrá. Es más interesante la historia (ficticia por el momento, o ficticia dentro de la ficción) de Sigmund Graf que la de Mr. Blank. En verdad es interesante, pero no para tirar cohetes. No está siendo lo que esperaba (no metaliteratura) pero me está gustando. Sigo "in the dark", no se que va a pasar.

Travels in the Scriptorium (Paul Auster) - Expectativas y primeras impresiones

English Books
Paperback 144 Páginas
ISBN-10: 0571232566
ISBN-13: 9780571232567
Editorial: Faber and Faber
Fecha de publicación: Sep 06, 2007

Un librito realmente corto. Me da la sensación que va ser un poco metaliteratura. Primeras páginas bien escritas, supongo que va a ser un ejercicio de estilo y que habrá que leerlo con atención y masticando las palabras. Juega a desconcertar. Lo del tío que se despierta y no se acuerda de (casi) nada está un poco visto, pero confío en Paul Auster, seguro que de interesante no baja. We'll see.

The Road, de Cormac McCarthy - Una crítica

“By then all stores of food had given out and murder was everywhere upon the land. The world soon to be largely populated by men who would eat your children in front of your eyes and the cities themselves held by cores of blackened looters who tunneled among the ruins and crawled from the rubble white of tooth and eye craying charred and anonymous tins of food in nylon nets like shoppers in the commissaries of hell”

Confesso que fins fa com qui diu quatre dies desconeixia per complert l’existència de’n Cormac McCarthy i això, en mi, després d’haver-lo tastat, és imperdonable. De qualsevol manera la meva intenció és posar-hi remei aviat i llegir alguns altres llibres d’aquest, pel moment, gran escriptor.

En Cormac McCarthy és un escriptor nord-americà que sembla ser un ferm candidat a emportar-se un nobel de literatura en alguna de les seves properes edicions. Si aquestes coses tenen algun significat, cosa discutible, el polèmic crític literari Harold Bloom afirma que aquest és un dels quatre novelistes americans contemporanis més grans (amb en Thomas Pynchon, Don DeLilo i Philip Roth [wikipedia dixit], tots ells il·lustres escriptors que algun dia espero comentar). Moltes de les seves noveles (no aquesta) s’enmarquen en el gènere Western i fa un us “generós” de la violència acompanyat d’una prosa precisa i una narrativa arquitectònicament molt sofisticada. Fins aquí el que se per mà d’altri, procedim a l’experiència pròpia:

THE ROAD comença amb un pare que es desperta a la foscor i palpa el seu entorn buscant el seu fill que dorm al seu costat. Des d’aquest punt de partida ambdós inicien un periple per uns Estats Units devastats, fent camí cap al sud per la carretera que dona títol a la novela per fugir dels crus hiverns del nord. D’aquesta manera ens submergim en una història de caire post-apocalíptic i tints grisos com la cendra que cobreix tot el paissatge i bona part de l’atmosfera de la novela, a on els supervivents a una catàstrofe d’origen incert es passegen temerosos els uns dels altres sense cap esperança en un demà que ja no arribarà, sense menjar, sense electricitat, sense aixopluc. Amb una prosa en la que cada paraula és precisa com el cop de martell d’un esculptor, l’autor dona forma a una història a on res no sobra ni res no hi falta, que demostra de nou que el 90 % del cos de les noveles actuals és palla i que no és necessari escriure un mamut de 3000 pàgines per aconseguir una història colpidora o emocionant. Les concessions al lector són mínimes, l’atmosfera opressiva i magníficament construïda. He d’admetre que em va costar unes quantes pàgines sintonitzar amb l’estil auster i desprovist de floritures del llibre, que dona una falsa sensació de senzillesa, però què un cop aconseguit la sensació de llegir-lo era hipnòtica.

El pare pretén protegir al fill del perill que plantegen, fonamentalment, els altres escasos supervivents d’aquesta terra que podria ser la nostra en uns quants anys. Sap que aquest instint de protecció envers el seu fill és l’única motivació que l’empeny a seguir lluitant. El fill no ha conegut el món previ a l’apocalipsi i només sap de la gana que els atenalla i de la por als altres éssers humans amb que puguin trobar-se. El pare li ha ensenyat al fill que ells són els bons a un món en el que l’home realment és un llop per a l’home i el fill accepta les ensenyances del pare perquè no hi ha res més en el que creure. Al llarg de la novela el fill demanarà repetidament al pare si realment ells són els bons, si n’hi ha d’altres i a on s’amaguen i la convicció del pare a cada reafirmació serà més feble. Això, la relació entre el pare i el fill, és el principal motor del to emocional de la història, què té un ritme propi que, si sou donats a aquest tipus de metàfora, fa pensar en la respiració potent d'un animal gran, vell i cansat.

THE ROAD no és una història original. Altres autors han tractat el tema amb anterioritat. Em venen al cap en Richard Mateson o l’Stephen King, però no dubto que n’hi ha d’altres. El que fa que THE ROAD destaqui com a novela és la manera en que ha estat construïda, la veu aspra amb la que se’ns explica, el realisme que respira. Hi ha llibres que estan vius a l’estanteria i aquest llibre és un d’ells i se que demanarà a crits que el torni a llegir.

The Road ha estat publicat en anglès per Picador, en català per Edicions 62 i en castellà per Mondadori.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

La Biblia de Barro, de Julia Navarro - Crítica de Xelu

Crítica positiva a LA BIBLIA DE BARRO, escrita per en Xevi, a Xelu.net

Harry Potter and the Deathly Hallows, La Crítica

Ja fa gairebé una setmana que he acabat de llegir l’enorme (en tamany) capítol de la saga del famós nen mag. Al llarg de set llibres, cadascun més llarg que l’anterior, hem tingut l’oportunitat de seguir les aventures de’n Harry Potter i els seus amics en la seva lluita contra qui-vosaltres-ja-sabeu (o no). És indiscutible (mentida podrida, res és indiscutible) que la sèrie té virtuts (literàries) importants com també és indiscutibles (bé... aquí és veritat) que té defectes enormes. El fenòmen Harry Potter ha crescut tant i ha arribat a àmbits tan diversos que es fa difícil fer-ne una valoració objectiva (tampoc és que sigui la meva intenció, francament) en el contexte adequat (que vagi vosté a saber quin és). Així que anem a pams desordenats:

• La saga té un final adequat, si bé previsible i en certa manera anticlimàtic “a la Heroes”. Es prou tancat com per allunyar el fantasma d’una possible continuació. Després de tantes i tantes hores de lectura dedicades al nen mag dels nasos no em sento estafat, i això ja és molt. En quant a la possibilitat que molta gent tenia al cap... je je...
• Comparteix els mateixos problemes que els darrers llibres, a saber, unes frenades de ritme fora de lloc que, si bé és cert que contribuieixen a l’atmosfera, fan que continuar llegint de vegades sigui com una etapa de muntanya al Tour de França. A canvi, els millors passatges, què són molts, són molt emocionants. En general, malgrat no ser una mestra de la ploma i tenir una pesada tendència a l’excés de detallisme irrelevant, la Rowling escriu bastant millor que milers d’autors de bestsellers que fan venir basques (he sentit Codi da Vinci?) amb la seva escriptura plana, repetitiva, imbècil i mancada de qualsevol pretensió d’estil o intel•ligència. La saga té prou interès com per a justificar la lectura de tots els volums si el què es busca és entreteniment. Seria útil una indicació del tipus “aquestes 100 pàgines te les saltes”, però vaja, asseguren bones estones i una experiència estètica interesant.
• En Harry Potter no suscita el grau d’antipàtia al que ens (em) tenia acostumats. Aquí he d’aclarir què el personatge mai no m’ha caigut massa bé, però que conforme he anat llegint els diferents llibres a anat creixent en mi la sensació de què això no és del tot involuntari per part de l’autora. Ja què una de les premises dels llibres és que cadascun d’ells relata un any de la vida dels personatges, fins arribar a la majoria d’edat de’n Harry, el nano atravessa una edat del gall dindi una mica complicada (i no és per a menys...). En aquest sentit el(s) llibre(s), que és de tot menys realista, és un bon retrat d’un adolescent que ha d’anar prenent les regnes de la seva vida, descobrint els grisos entre els blancs i els negres de les persones que fins aleshores ha admirat o menyspreat i enfrontar-se amb pors que semblen invencibles.
• El to general d’aquest seté llibre és bastant més fosc que el dels anteriors, cosa que s’agraeix. Però les caigudes de ritme que ja he esmentat, de vegades dona la sensació d’estar entre bastidors quan tota l’acció passa a l’escenari, però a risc de contradir-me us diré què com a opció narrativa em sembla més que justificada, ja que enfatitza certa atmosfera de “Harry Potter contra el món” que és més que adecuada per a la conclusió definitiva de la història. Mai en Harry Potter havia estat tan sol, tan angoixat i tan ple de dubtes.

En definitiva, si jo, què no sóc ningú, hagués de puntuar aquest llibre i la saga en general li donaria un bé alt (notable baix si m’apures). El recomanaria sense dubtar a qualsevol adolescent a qui li agradés llegir i a qualsevol adult amb interès per la literatura juvenil i fantàstica. I què collons... he gaudit com un nen!

[Escrit originalment per a www.xelu.net]

World Without End, de Ken Follet - La Sorpresa

L'altre dia voltava per Vic amb uns amics i a una (semi)obligada visita a La Tralla vaig descobrir, oh my God, que en en Ken Follet (quin follet aquest!) havia publicat una seqüela a LOS PILARES DE LA TIERRA (The Pillars of the Earth, 1989). El primer llibre em va agradar molt (malfiava, com de tants bestsellers, ho confeso) i el primer que vaig pensar en comprovar que existeix una continuació va ser... cal? ... Doncs no ho se nins i nines, segurament no, em fa més por que una pedregada però com que l'home és l'únic animal que s'entrebanca dos tres quatre i tres mil vegades amb la mateixa pedra m'he resistit un parell de dies i finalment he fet un metafòric cop de cap i Mr. Play.com ja pot embutxacar-se 20 eurets a la meva salut.

Seguiré informant desde el camp de batalla!

His Dark Materials, la crítica

LA MATÈRIA OBSCURA (His Dark Materials) és una trilogia escrita per l’autor anglès Phillip Pullman entre 1995 i 2000. Està formada per tres llibres, tots ells publicats en català per Editorial Empúries:

- Llums del nord (The Northern Lights, 1995)
- La daga (The Subtle Knife, 1997)
- El llargavistes d’ambre( The Amber Spyglass, 2000)

La història s’enmarca en el gènere fantàstic. Tot i que s’ha comercialitzat com a literatura infantil, després d’haver-lo llegit em sembla que està més a l’abast dels adults que dels nens o nenes. Amb una incorrecció política digna de menció i una prosa del més alt nivell, els tres llibres expliquen les aventures dels nens Lyra Bellacqua i (a partir del segon llibre) Will Parry mentres fugen de l’Església i del mateix Déu intentant fer realitat una profecia de la que ells no en són coneixedors. El pes de la història recau sobre les seves joves espatlles, però mentre recorren un món (i més d’un) que sembla un reflexe victorià del nostre, tindran l’ajuda de bruixes, giptians (els gitanos del món de Lyra), osos polars que parlen, aeronautes en globus, àngels, daemonis i altres personatges sorprenents. L’estructura de la narració no s’aparta gaire de la d’altres trilogies conegudes (les més evidents el Senyor dels Anells i els Llibres de Terramar), però a nivell argumental no té absolutament res a veure amb cap d’elles. Així, cadascun dels llibres aporta una nova capa de complexitat a la història que canvia lleugerament el significat del llibre anterior i empeny a seguir llegint com poc llibres (i menys sèries de llibres) m’han empés en els darrers anys.

A LLUMS DEL NORD trobarem un plantejament de l’història, a on seguirem de prop les aventures de la Lyra i l’interès és, per dir-ho d’alguna manera, local. A la ciutat d’Oxford algú està segrestant els nens. Lyra Bellacqua, que, per algun motiu que trigarem a conéixer, ha crescut sense pares rodejada pels catedràtics de l’Universitat Jordan d’Oxford, abandona tot el que coneix en cerca de tots els nens, i emprén un viatge que la portarà al pol nord, a on descobrirà qui són els seus pare, qui ha segrestat els nens i per quin motiu, i que la realitat del seu món és molt més complexa del que ningú sabia.

A LA DAGA, A la ciutat d’Oxford (però no el mateix Oxford) algú està acosant al nen Will Parry i a la seva mare. Tot sembla suggerir que els perseguidors busquen uns papers que el pare de Will, desaparegut molts anys abans, els va deixar en custòdia. En Will es veu obligat a abandonar a la seva mare per a protegir els papers i buscar el seu pare, però a qui acabarà trobant és a la Lyra. Perseguits tots dos, faran causa conjunta per a trobar els pares respectius (i no, no són el mateix) i descobriran que del resultat de les seva cerca depén el futur de tota la creació.

A EL LLARGAVISTES D’AMBRE en Will i la Lyra seran perseguits per totes les forces celestials (sí, sí, el mateix Déu) i es veuran obligats a fer els més grans sacrificis per ... fins aquí puc llegir...

Com faré sempre, us recomano que llegiu la versió original anglesa, perquè els traductors som uns piltrafilles que destrossem obres i aquesta està bellament escrita i millor narrada. Només us diré que en Philip Pullman té més llibres i que no veig el moment de llegir-los (amb el perill de decepció que això comporta). Us recomano també que correu, que no espereu a que acabin la pel·lícula del primer llibre (programada per nadal, no us perdeu el tràiler) i què no deixeu passar l’oportunitat de llegir una de les millors històries que ens ha regalat el gènere fantàstic.

[Escrit originalment per a www.xelu.net]