Los 12 Reinos (十二国記, Jūni Kokuki), Una Crítica

La Yoko és una estudiant d'institut japonesa. És una noia tímida, que sempre intenta agradar a tothom, és la primera de la classe i no és gens feliç. La seva vida és rutinària, monòtona i gris, fins que un dia, a classe, se li apareix al davant un home estrany que s'agenolla al seu davant i li jura lleialtat. "Accepta, accepta la meva lleialtat que el temps s'acaba. Accepta ràpid si us plau" vé a dir en Keiki, doncs així es diu el personatge. Confosa i sense saber com reaccionar la Yoko accepta i no passen gaires segons abans de que les finestres de l'aula esclatin en mil bocins i quelcom, dificil de dir el què, entra a l'habitació i comença a atacar tothom. La Yoko, aprenem, és la reina del país de Kei, a un altre món connectat al nostre. En Keiki aconsegueix salvar-la del monstre i se l’emporta, a ella i a dos companys seus, al seu món.

Juni Kokuki (Los Doce Reinos) és una llarga història adaptada a partir de la també llarga sèrie de novel•les de Fuyumi Ono. Al llarg de 45 capítols se’ns expliquen les històries corresponents a 7 de les novel•les, cadascuna d’elles en un arc argumental format per uns quants capítols. Les diferents històries segueixen, d’una banda, el creixement de la Yoko, que haurà de deixar enrera la seva inhibició i por permanents i ser capaç d’assumir les regnes del seu regnat i transformar-se en l’heroïna de la història. D’altra banda visitarem el ric passat i la mitologia del món dels 12 regnes i, poc a poc, anirem entenent com està organitzat i la seva relació amb el nostre món. El que trobarem aquí és la recreació d’un món fantàstic d’un abast imaginatiu enorme, comparable al de’n Tolkien en quant a coherència y a grau de detall. No tots els arcs argumentals tenen el mateix nivell d’interès, però aquest sempre és alt. L’animació i el dibuix són, gairebé sempre, extraordiaris. De quan en quan et trobes un capítol que sembla que li hagi tocat animar-lo al becari, però això és poc freqüent i fà ràbia, cert, però es dilueix en la festa pels ulls que és la resta de capítols. No és, s’ha de dir, una sèrie d’acció. Bona part de la història es construeix a base de diàlegs i de reflexions sobre el món en el que es troben, amb un paper important de la psicologia dels personatges. És, en essència, una història de personatges, i tots ells evolucionen i se’ns ofereixen desde diferents punts de vista que els descriuen molt bé. Una altra història és que el sistema de govern per designació divina que descriu la sèrie revolti el meu esperit democràtic, pero això és secundari. També cal dir que la sèrie està inacabada. Ja he esmentat que els 45 capítols inicials es basen en 7 de les, fins ara, 11 novel•les escrites sobre le món dels 12 regnes. Els responsables de la sèrie d’animació han anunciat la seva intenció de fer més capítols, però consideren que amb les novel•les escrites fins ara no tenen prou informació i estan esperant a que se n’escriguin més. És una llàstima perquè una de les històries més maques i amb més suspens queda inacabada. No se si la serie es clourà algun dia, però per la meva banda espero fervorosament que sigui així, perquè de veritat que m’ha agradat molt. A poc que us interesi la fantasia i el món de l’animació aquesta és una sèrie que no s’ha de deixar escapar. No se si m’atreviria a qualificar-la d’obra mestra però no deixa de ser una meravella i un regal per a la imaginació.

P.S. Us incloc un tros de capítol del primer arc argumental. Per cert, acabo de veure que el doblatge és absolutament patètic. Tireu de subtítols els que volgueu veure la sèrie, guanya moltíssim.



Vincles rellevants

• Pàgina oficial japonesa
• Pàgina oficial americana
• The Twelve Kingdoms a Anime News Network
• Los Doce Reinos a la Wikipedia (Spanish)
• The Twelve Kingdoms a la Wikipedia (English)
• Els Dotze Regnes al 3xl
• L'autor de les novel·les

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Iron Man, de Jon Favreau - Una Crítica

Si hi ha un subgènere que s’ha estès darrerament és el dels superherois, tant que amenaça desfer-se del prefixe i constituir-se en gènere per dret propi, per quantitat sino per qualitat, i també per èxit comercial. Suposo que el superheroi apel·la a quelcom que portem molts a dintre, al desig de ser especial i poder fer coses impossibles pels demés, increïblement valentes i que provoquen l’admiració. No és que com a figura narrativa sigui particularment novedosa, la mitologia n’està plena, d’herois amb poders extraordinaris i les històries superheròiques tiren molt de la mitologia. El principal problema per constituïr-se en gènere, al meu entendre, és el limitadíssim ventall de recursos narratius que empra. En certa manera vista una pel·lícula de superherois, vistes totes. I llavors hi ha les deconstruccions, és clar, com l’anticipada Watchmen, inspirada en la novel·la gràfica (aquest és un terme molt criticat, però jo el trobo útil, que voleu que us digui, per a distingir còmics amb una ambició i un abast narratiu per sobre de la mitja) homònima. Watchmen és una història impressionant, que tothom a qui agradin les històries de qualitat hauria de llegir, i es mereix una adaptació cinematogràfica que faci història. El temps dirà si la té. Les deconstruccions, deia, no deixen de ser intents de desafiar els recursos tradicionals d’un tipus d’història i en aquest sentit no les posaria al mateix sac que la resta del gènere o subgènere. Els ingredients típics d’una pel·lícula de superherois a més de ser típics semblen ser omnipresents, sobretot a les primeres entregues. És més, també és cert que els superherois, sovint, tendeixen a ser desequilibrats amb una vena psicòtica, violenta i feixista que s’agafen la justícia com volen. Això no treu que hi hagi pel·lícules de superherois que brillin amb llum pròpia i siguin fantàstiques pel·lícules de gènere fantàstic (valgui’m la fantàstica redundància), i em venen al cap les 2 primeres dels X – Men, les 2 primeres de Spiderman, la darrera de Batman, Hellboy, la primera de Matrix... Ara faré un parell d’afirmacions que es mereixen un parell de punts i part.

M’encanten les pel·lícules de superherois.

M’ha encantat Iron Man.

Iron Man no és cap gran pel·lícula, no té cap gran guió i ni tan sols està especialment ben dirigida. Fins i tot hi ha una crítica a la indústria d’armes absolutament superficial i que es contradiu a si mateixa continuament. Però el que és veritat és que Iron Man és una pel·lícula entretingudíssima, amb un protagonista que en el moment menys pensat esclata de tant carisma com té i uns efectes especials astoradors i que contribueixen moltíssim a la diversió. Com diuen a Las Horas Perdidas: “Si te aburres, es que estás muerto”. El Robert Downey Jr. fa una interpretació divertidíssima (i no només divertida, el paio ho fa molt bé, és l’ànima de la pel·lícula, un autèntic mamón si se'm permet la paraula) i els secundaris també cumpleixen més que bé. És una pel·lícula que no enganya ningú: vol divertir i diverteix. Si el que voleu es passar una estona molt divertida sense tenir la sensació de que insulten la vostra intel·ligència que no us importi pagar l’entrada de cine, que s’ho val. És una pel·lícula per menjar amb un bol enorme de crispetes i per sortir alegre del cinema. Per sortir del cinema, val a dir, després dels títols de crèdit, que tenen sorpresa Kinder al final.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: SFDK - No eres feo ni ná
via FoxyTunes

Avatar - The Last Airbender (Behind The Scenes)

Em sembla que els propers dies i setmanes tindré una mica de son. Serà culpa d'Avatar, The Last Airbender. Porto 4 capítols (són només 20 minutets cadascun) i de moment m'està agradant molt. Una mica infantil al principi, és cert, però diuen que millora. A més, bé m'he de preparar i acumular històries per quan arribi el membrillitu o membrillita, no? I què carai, que m'agraden els dibuixos animats i ja està.

Us deixo amb el Behind the Scenes que porta el dvd.

Perfect Creature, de Glenn Standring - Una Crítica

Fa molts anys, mentres investigaven el desenvolupament d'armes biològiques, un grup d'enginyers genètics va arribar a dissenyar i alliberar dos virus inesperats. Un d'ells era una forma intractable i letal de grip, l'altre, més sinistre, convertia a la gent en vampirs. Els vampirs, temuts al principi per la resta d'humans, van posar la seva inteligència superior al servei de l'humanitat dissenyant una vacuna temporal contra el virus de la grip, i es van agrupar en el que avui dia es coneix com La Germandat. Això va donar lloc a una nova forma de religió a on els vampirs eren els sacerdots i es cuidaven de sintetitzar la vacuna de la grip per als humans, que al seu torn els feien ofrenes de sang (sense sacrifici, entenem-nos, tot de bon rotllo) per mantenir-los amb vida. Ara, però, els temors originals dels humans s'han fet realitat: un dels germans vampírics ha començar a caçar-los i a alimentar-se d'ells. El vampir Silus i la policia humana Lilly hauran d'atrapar-lo abans de que el pànic s'escampi per la població i doni lloc a una guerra entre humans i vampirs.

El punt de partida de Criatura Perfecta, pel·lícula neozeladesa, em va semblar atractiu. En mala hora. Tot i que visualment té alguns trets d'Steampunk atractius, narrativament la història no convenç. El personage de la Lilly, tormentat per un passat en el que la grip va endur-se el seu marit i la seva filla, no té cap mena de força. En Silus és un personatge sobrehumà que suposadament està tan per damunt dels éssers humans que es comporta amb una fredor i una distància que, més que reforçar el caràcter del personatge, fa pensar que l'actor s'està avorrint enormement i està repassant mentalment la llista de la compra. Fa ben fet. L'Edgar, el megalomaníac vampir assassí (i germà petit de'n Silus), sembla sortit d'un dels (pocs) capítols dolents de Buffy Cazavampiros i, simplement, no dona la talla com a potencial causant de la fi de la pau entre els vampirs i els humans. La història avança a trompicons i sense cap mena d'interès. L'interés visual inicial s'esvaeix ràpidament i el desenllaç és absurd i totalment desprovist d'imaginació. Total, un producte absolutament convencional que a sobre no aconsegueix ni entretenir.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: The Postal Service - The District Sleeps Alone Tonight
via FoxyTunes

Cloverfield, de Matt Reeves - La Crítica

La sinopsi es fàcil de resumir: un monstre enorme surt del mar i comença a destruir Nova York.

A partir d'aquí no poden esperar-se massa sorpreses. El tret diferencial de la pel·lícula és que recull la torxa de The Blair Witch Project i està explicada des d'un punt de vista absolutament subjectiu, càmera en mà. Aquesta opció sempre comporta el risc de tenir efectes secundaris, i en aquest secundari us recomano que si decidiu anar a veure Monstruoso (cosa que us recomano) no deixeu de portar a sobre un o dos comprimits de biodramina. Els fareu servir. Si sobreviu al mareig, però, podreu gaudir (d'acord, potser "gaudir" no és la paraula més adient pel que experimentareu) d'una de les pel·lícules més interesants que ha donat el cinema fantàstic en el que va d'any (he, he). A la primera part de la peli, un grup d'amics una mica pijos estan fent una festa de comiat per un d'ells, que se'n a al japó a fer de vicepresident d'una empresa. Un dels participants a la festa és l'encarregat de registrar amb la seva càmera de vídeo tot el que passa i recollir els testimonis de comiat de tothom. Quan el monstre ataca i comença el caos (CAOS, amb lletres majúscules) el portador de la càmera segueix registrant-ho tot, i és aquesta gravació el que se'ns mostra. De seguida arriba l'exèrcit i s'enfronta, amb resultats patètics, a l'enorme, enorme, enorme, monstre i el govern pren la decissió d'evacuar la ciutat. Quatre dels participants de la festa decideixen quedar-se i provar de salvar a una amiga seva que s'ha quedat atrapada a un edifici a l'altra banda de la ciutat. I aquest és un dels encerts de la pel·lícula. Els protagonistes de la història no s'enfronten en cap moment del monstre, la seva única preocupació és salvar a la seva amiga i això dona lloc a una petita història d'amor entre un dels "rescatadors" i la noia a rescatar que és constitueix en el motor de la història. L'estil càmera en mà resulta molt efectiu, dosificant perfectament el que se'ns mostra, reflectint el caos que regna a la ciutat i estressant l'espectador fins a límits insospitats. En el meu cas (que no té perquè ser generalitzable) el grau d'inmersió en la pel·lícula va ser absolut i puc dir que feia anys és la primera vegada en anys en que passo autèntica por amb una pel·lícula. Estava cagat. Poques vegades es veu el monstre sencer, però quan es veu és espectacular. Els personatges principals són una mica intrascendents però em sembla que això ajuda a posar-se en el seu lloc, que és el que la història busca. Un mareig de peli, però m'ha agradat molt.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Death Note, deTetsurō Araki - La Crítica

Què faries si tinguessis el poder de decidir qui viu i qui mor? Aquesta és la pregunta que ha de respondre en Yagami Light, l'estudiant més inteligent de tot el japó, quan es troba un "quadern de la mort", el llibre de'n Ryukk, un Déu de la Mort. El quadern inclou les següents regles:

• Els humans els noms dels quals hagin sigut escrits dins d'aquest quadern moriran.
• Això només succeirà si l'escriptor té en ment el rostre de la víctima mentre escriu el seu nom.
• Si s'escriu una causa de mort abans de quaranta segons d'haver escrit el nom, la víctima morirà exactament com s'ha escrit.
• Si no s'escriu una causa de mort, la víctima morirà d'un atac al cor.

Què farà en Yagami amb la seva prodigiosa inteligència i el quadern? Ell ho té molt clar... un món millor sense criminals a on ell sigui adorat com a Déu.

Death Note és una sèrie de 37 capítols de 20 minuts de durada escrita per Tsugumi Ohba i dirigida per Tetsuro Araki a l'estudi Madhouse. Protagonitzat pel "dolent de la sèrie", Death Note és un thiller amb tints d'horror amb una primera mitja part d'una brillantor (hauríem de dir foscor, parlant d'aquesta sèrie) absolutament delirant i una segona mitja part una mica més accidentada però encara notable. Quan la taxa de mortalitat dels criminals es dispara a nivells estratosfèrics es fa evident que aquesta massacre no té una causa natural, i s'organitza un equip internacional d'investigació per descobrir qui hi ha darrera de qui els mitjans han donat en anomenar Kira (Killer pronunciat a la japonesa). Al capdavant de l'equip d'investigadors hi ha el misteriós L, el millor detectiu del món, i un dels millors personatges que he "conegut" darrerament (enigmàtic, trist, amb una inteligència sobrehumana, aïllat de la resta de la societat). No passa molt de temps abans de que s'estableixi un joc d'enganys i contraenganys entre Kira (o Yagami Light) i L, cadascun d'ells intentant predir els moviments del contrari per ser el primer en desenmascarar el rival i poder acomplir el seu objectiu. Conforme la investigació es fa més complicada es va posant de manifest la autèntica natura del quadern i dels Déus de la Mort, i Kira va transformant-se en una figura de dimensions èpiques adorada per la societat com un nou mesies que acabarà amb les guerres, el crim i la maldat. El to de la història és fosc, tens i molt emocionant. El meu parer és que l'han estirat una mica massa i a partir de cert moment el pas del temps se'ls en va una mica de les mans i l'història se'n ressenteix una mica, però en conjunt ens trobem davant d'una obra inquietantment magnífica, amb uns personatges principals dotats d'una psicologia complexa i apasionant. L'entreteniment està servit.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Tin Man, de Nick Willing - La Crítica

La DG és una cambrera a un petit poble de Kansas, infeliç amb la seva rutinaria vida i que cada nit somnia amb un món de fantasia i amb una dona vestida de reina que l'adverteix que s'acosta una tempesta. Poc s'imagina que el món d'OZ ("the Other Zone") és real, i que la seva tirànica reina-bruixa, Azkadelia, està interesada en ella... quan la DG és arrossegada a OZ accidentalment, començarà una aventura en la que aprendrà coses sobre el seu passat, sobre la seva família i sobre la seva extranya relació amb aquest país de fantasia. Aconseguiran la DG i els seus companys vèncer Azkadelia? O està el país d'OZ condemnat a una eternitat de foscor i tirania?

Tin Man és una minisèrie de 3 capítols emesa durant el desembre a la cadena americana Sci Fi Channel, en la que s'explica una curiosa història que vol ser una continuació, molts anys després, de la coneguda El Mag D'Oz, de L. Frank Baum. Amb un pressupost que desconec, però que sembla bastant limitat comparat amb moltes de les grans superproduccions que sovint envaixen les nostres pantalles, Tin Man té un èxit notable en explicar una història d'aventures que resulta interesant i emocionant, i que és una continuació bastant suggerent del llibre original. A nivell visual aquesta falta de pressupost, certament, passa factura, i molts dels efectes visuals, sobretot els que tenen que veure amb la representació dels èssers més fantàstics, són més de fireta que els que darrerament ens hem acostumat a veure, però com acostuma a passar amb les bones històries aquesta limitació és fàcil d'ignorar a mesura que ens deixem atrapar per la narració. No passarà a la història, però és una petita joia, molt digna, que ens pot fer passar una molt bona estona en companyia de la DG, l'Home de Llauna, l'Espantaocells i el Lleó.

El Moscardón Asesino és qui m'ha posat sobre la pista d'aquesta sèrie.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: Love of Lesbian - 08 me amo
via FoxyTunes

Joc de Rol, o Donde Hubo Brasa...

... queda rescoldo.

Feia molts anys que no em cridava l'atenció cap joc de rol. En el seu moment vaig dedicar massa, massa, massa, massa i massa caps de setmana a aquest tipus de joc i l'àrea rolera del meu cervell es va cremar. O això pensava. Llegint una anotació de Wkr he arribat a un blog que no coneixia, A Una Urna Griega, a on hi ha una ressenya llaminera de Polaris: Chivalric Tragedy at Utmost North.

Polaris és un joc narratiu per a 4 jugadors què s'aparta bastant dels jocs de rol als que estic acostumat. D'entrada no hi ha director de joc ni, entenc, daus, i funciona en funció d'unes frases pista a partir de les quals els jugadors van creant una història col·laborativament. A més, la funció de cada jugador varia progressivament conforme avança el joc. L'extraordinaria recensió que ja he esmentat és insuperable, de manera que a ella us remeto.

El joc em sembla molt interesant i estic valorant seriosament fer-me'n amb una còpia [Es pot comprar a Indie Press Revolution]. Crec que pot agradar al grup amb qui acostumo a jugar. Mmmm... fins i tot el traduïria per a què estiguessin disposats a jugar-hi.

----------------
Escoltant: Joan Amèric - Dirariu Boreal (Epicentre)
via FoxyTunes

La Brújula Dorada, de Chris Weitz - La crítica

Vaig anar a veure LA BRÚJULA DORADA esperant una montanya russa i vaig trobar un tren de la bruixa tronat. Pot no ser correcte parlar d’una pel·lícula comparant-la amb la novel·la que l’alimenta, però... és que recull tan poc la primera de la segona que se’m fa difícil, impossible, no preguntar-me què se n’ha fet de la personalitat rebel de la Lyra, de la majestuositat asprosa dels Gipcis, de la fredor distant de’n Lord Asriel, del misteri que envolta a les bruixes o de l’emoció que ressona a la història de’n Pullman. De tot això a la peli no en queda res. Però res de res. Els aconteixements són reconeixibles, els personatges és diuen igual però, amb la possible excepció de la Srta Coulter i en Iorek Byrnisson, han perdut tota sustància. La peli no fa més què tirar pel camí fàcil, defugint tot aspecte potencialment polèmic o punt narrativament complicat de la història (el funcionament de la bruixola, la natura de la profecia, el paper de l’església, l’ambigüitat de molts personatges, el vincle entre els daemonis i els nens...). Fins i tot ens roben el final! El que a la novel·la original era un clímax brutal que mostrava sense maquillatge la duresa de Lord Asriel es queda en res. Literalment. Francament, sabent com continua la història... només pot anar a pitjor. En definitiva, quan els llums de la sala s’encenen la sensació que queda és el desig de beure molta Coca Cola.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Beowulf, de Robert Zemeckis - La crítica

Beowulf és una de les llegendes èpiques anglosaxones més antigues (i extenses) conegudes. La seva creació està datada entre el segle VIII i XI, i la història explica les aventures de l'heroi Beowulf al llarg de tota la seva vida enfrontant-se a en Grendel, un gegant monstruós que terroritza el poble Danès d'Heorot, a la seva mare, una mena de bruixa maligna de l'aigua, i a un drac molt relacionat amb el seu passat. En Robert Zemeckis, conegut per ser l'artífex de pel·lícules tan populars com les que composen la trilogia de "Regreso al Futuro", "Qui va enganyar a en Roger Rabbit" o "Forrest Gump", ha escollit aquesta antiga llegenda per donar cos a una pel·lícula d'acció i fantasia en la que porta a l'últim extrem la tecnologia de digitalització d'actors reals amb la que ja va experimentar a la pel·lícula infantil "Polar Express". L'expressió "portar a l'últim extrem", en aquest cas, no és només una figura retòrica: treient partit de les tècniques cinematogràfiques desenvolupades pels cinemes de gran format tipus IMAX, l'equip que ha el·laborat aquesta pèl·licula l'ha dissenyat per a poder ser exhibida en 3 dimensions reals (més o menys) a les sales preparades per a fer-ho, gràcies a la utilització d'unes ulleres polaritzades que semblen ulleres de joguina tretes d'una botiga de "tot a 1 €". A Barcelona els multicines de La Maquinista tenen una sala dedicada a projectar la pel·lícula amb aquest sistema, així què vaig cedir a la meva curiositat i vaig anar-la a veure. I va ser màgic. Un cop posades les ulleres van començar els títols de crèdit, i tot d'una les lletres del títol van començar a caure des del cel i es van quedar flotant a 2 metros escasos del meu nas, i ja no vaig poder deixar de somriure en el poc menys de dos hores que dura la pel·lícula. Batalles, dracs, monstres, l'Angelina Jolie, tempestes al mar, l'Angelina Jolie, castells, fogueres, l'Angelina Jolie, tots ells, i l'Angelina Jolie també, van aparéixer davant dels meus ulls com si davant meu s'hagués obert una finestra a un món fantàstic, cada fletxa disparada cap a mi feia que els meus reflexes m'impel·lisin a esquivar-la, cada gota de sang (i n'hi ha molta) que esquitxava la pantalla em feia patir per la higiene de la meva, d'altra banda molt neta, roba. Em falten les paraules per explicar-vos, i que m'entengueu, fins a quin punt em va impactar la perfecció amb la què es recreen les 3 dimensions a la pel·lícula. Mai no havia vist res tan espectacultar, en tota la meva vida, en una pantalla de cinema.

I la peli? Se'm fa difícil ser equànim. Tant vaig gaudir què no puc desentrellar l'aspecte tècnic del narratiu. Dit això: La peli està molt bé. La història està dividida en 2 meitats molt diferenciades: una primera part durant la qual en Beowulf, jove, fatxenda, ambiciós i assedegat de glòria i de fer-se un nom inmortal que perduri pels segles dels segles, arriba a Heorot per ajudar al poble a desfer-se del monstre Grendel, i una segona meitat en la què Beowulf, envellit, ha estat coronat rei d'Heorot i viu assetjat pel remordiment i la vergonya per raons què no puc avançar sense esbudellar el suspens de l'història i a de responsabilitzarse del resultats de les seves accions passades. Tant a la primera com a la segona meitat en Beowulf es dibuixa com un heroi humà, capaç d'error i carregat de defectes però coratjós i capaç d'enfrontar-se als perills més grans. El personatge és objecte d'una evolució creïble, com evolucionen també els personatges secundaris què l'envolten, com el seu capità, la reina i el rei què el va precedir (interpretat, no se si pot dir-se així, per l'Anthony Hopkins). Les escenes d'acció són, simplement, brutals, i treuen un gran partit de la tecnologia de les 3 dimensions. Els monstres són monstruosos. La recreació històrica em va semblar molt interesant, i reflecteix la brutalitat què devia ser la vida a Europa durant els primers segles del cristianisme. Aquest darrer aspecte, l'inici del cristianisme, també queda reflectit indirectament, i se'ns mostra un moment històric de canvi de paradigma durant el queal el Déu únic dels cristians va anar substituïnt, progressivament, les tradicions d'una època heroica inspirada en la tradició nòrdica dels Víkings i dels bàrbars dels què en Beowulf i els seus contemporanis van ser els darrers representants. La divisió en dos meitats clarament separades per un període d'anys què estructura a la pel·lícula permet veure alguns dels canvis provocats per aquesta transició. "S'ha acabat l'època dels Herois. El Déu dels cristians ha fet què ja no sigui necessària", li diu en Beowulf al seu amic Wiglaf. La set de glòria, l'heroisme autèntic, l'ambició i la redempció són alguns altres dels temes que queden recollits amb bastanta fortuna en aquesta història què en realitat no pretén ser res més què un entreteniment màgic i brutal, què no és poc.

Us recomano molt i molt què feu l'esforç d'anar a La Maquinista (no cobro comissió) a veure-la en 3 dimensions, de veritat.

[Escrit originalment per a Xelu.net ]

Donnie Darko, de Richard Kelly - Una crítica

"You're right, actually. I am pretty- I'm, I'm pretty troubled and I'm, I'm pretty confused. But I. . .and I'm afraid. Really, really afraid. Really afraid. But I... I... I think you're the fucking Antichrist."

Donnie Darko


Hi ha pel·lícules, històries, que comences a veure, llegir, escoltar, sense saber ben bé perquè, potser sense massa ganes, però amb les que estableixes una sintonia tan perfecta que et transporten a una altra esfera de pensament. Són històries que et corprenen, que capturen l'atenció i que durant el temps que estàs amb elles aturen l'avançar del temps i et fan un nus a la gola, que són experiències en si mateixes i que quan s'acaben et fan sentir un buit a la boca de l'estòmac i no tens ganes de fer massa res per no contaminar la sensació una mica psicotròpica amb que t'han deixat. Així ho visc jo, en ocasions, si més no. Donnie Darko l'he viscut així. Amb això no vull dir que l'hagi entés per complert... i després de, als pocs minuts d'haver acabat la pel·licula, llegir la interpretació donada pel propi director... encara l'entenc menys... però intueixo una mica poc el seu significat. Je je. I és què la pel·lícula transmet una sensació d'extranyesa esquizofrènica que comença, però no acaba, amb el pertorbat adolescent Donnie Darko que dona títol i protagonitza la història. Una cadena malsonesca de relacions causals al·lucinògenes fa que en Donnie, després d'haver sobreviscut miraculosament a un extrany accident domèstic gràcies a l'ajuda d'una al·lucinació en forma de conill sinistre, es vegi empés a intentar evitar, o tal vegada provocar, un final del món que li ha estat profetitzat que tindrà lloc 28 dies, 6 hores, 42 minuts i 12 segons en el futur. Amb aquest punt de partida comença una història surrealista, difícil d'entendre d'una manera lògica però fàcil de seguir i dificil d'escapar-hi. En Donnie, però també la seva família, els seus professors, companys d'institut, amics, la seva psquiatra, i altres personatges (inclós en Frank, el conill) estan ben dibuixats i interaccionen com els instruments d'una sinfonia, per a composar una de les històries més hipnòtiques i al·lucinants què he vist darrerament.

[Escrit originalmente per a Xelu.net ]

Harry Potter and the Deathly Hallows, La Crítica

Ja fa gairebé una setmana que he acabat de llegir l’enorme (en tamany) capítol de la saga del famós nen mag. Al llarg de set llibres, cadascun més llarg que l’anterior, hem tingut l’oportunitat de seguir les aventures de’n Harry Potter i els seus amics en la seva lluita contra qui-vosaltres-ja-sabeu (o no). És indiscutible (mentida podrida, res és indiscutible) que la sèrie té virtuts (literàries) importants com també és indiscutibles (bé... aquí és veritat) que té defectes enormes. El fenòmen Harry Potter ha crescut tant i ha arribat a àmbits tan diversos que es fa difícil fer-ne una valoració objectiva (tampoc és que sigui la meva intenció, francament) en el contexte adequat (que vagi vosté a saber quin és). Així que anem a pams desordenats:

• La saga té un final adequat, si bé previsible i en certa manera anticlimàtic “a la Heroes”. Es prou tancat com per allunyar el fantasma d’una possible continuació. Després de tantes i tantes hores de lectura dedicades al nen mag dels nasos no em sento estafat, i això ja és molt. En quant a la possibilitat que molta gent tenia al cap... je je...
• Comparteix els mateixos problemes que els darrers llibres, a saber, unes frenades de ritme fora de lloc que, si bé és cert que contribuieixen a l’atmosfera, fan que continuar llegint de vegades sigui com una etapa de muntanya al Tour de França. A canvi, els millors passatges, què són molts, són molt emocionants. En general, malgrat no ser una mestra de la ploma i tenir una pesada tendència a l’excés de detallisme irrelevant, la Rowling escriu bastant millor que milers d’autors de bestsellers que fan venir basques (he sentit Codi da Vinci?) amb la seva escriptura plana, repetitiva, imbècil i mancada de qualsevol pretensió d’estil o intel•ligència. La saga té prou interès com per a justificar la lectura de tots els volums si el què es busca és entreteniment. Seria útil una indicació del tipus “aquestes 100 pàgines te les saltes”, però vaja, asseguren bones estones i una experiència estètica interesant.
• En Harry Potter no suscita el grau d’antipàtia al que ens (em) tenia acostumats. Aquí he d’aclarir què el personatge mai no m’ha caigut massa bé, però que conforme he anat llegint els diferents llibres a anat creixent en mi la sensació de què això no és del tot involuntari per part de l’autora. Ja què una de les premises dels llibres és que cadascun d’ells relata un any de la vida dels personatges, fins arribar a la majoria d’edat de’n Harry, el nano atravessa una edat del gall dindi una mica complicada (i no és per a menys...). En aquest sentit el(s) llibre(s), que és de tot menys realista, és un bon retrat d’un adolescent que ha d’anar prenent les regnes de la seva vida, descobrint els grisos entre els blancs i els negres de les persones que fins aleshores ha admirat o menyspreat i enfrontar-se amb pors que semblen invencibles.
• El to general d’aquest seté llibre és bastant més fosc que el dels anteriors, cosa que s’agraeix. Però les caigudes de ritme que ja he esmentat, de vegades dona la sensació d’estar entre bastidors quan tota l’acció passa a l’escenari, però a risc de contradir-me us diré què com a opció narrativa em sembla més que justificada, ja que enfatitza certa atmosfera de “Harry Potter contra el món” que és més que adecuada per a la conclusió definitiva de la història. Mai en Harry Potter havia estat tan sol, tan angoixat i tan ple de dubtes.

En definitiva, si jo, què no sóc ningú, hagués de puntuar aquest llibre i la saga en general li donaria un bé alt (notable baix si m’apures). El recomanaria sense dubtar a qualsevol adolescent a qui li agradés llegir i a qualsevol adult amb interès per la literatura juvenil i fantàstica. I què collons... he gaudit com un nen!

[Escrit originalment per a www.xelu.net]

His Dark Materials, la crítica

LA MATÈRIA OBSCURA (His Dark Materials) és una trilogia escrita per l’autor anglès Phillip Pullman entre 1995 i 2000. Està formada per tres llibres, tots ells publicats en català per Editorial Empúries:

- Llums del nord (The Northern Lights, 1995)
- La daga (The Subtle Knife, 1997)
- El llargavistes d’ambre( The Amber Spyglass, 2000)

La història s’enmarca en el gènere fantàstic. Tot i que s’ha comercialitzat com a literatura infantil, després d’haver-lo llegit em sembla que està més a l’abast dels adults que dels nens o nenes. Amb una incorrecció política digna de menció i una prosa del més alt nivell, els tres llibres expliquen les aventures dels nens Lyra Bellacqua i (a partir del segon llibre) Will Parry mentres fugen de l’Església i del mateix Déu intentant fer realitat una profecia de la que ells no en són coneixedors. El pes de la història recau sobre les seves joves espatlles, però mentre recorren un món (i més d’un) que sembla un reflexe victorià del nostre, tindran l’ajuda de bruixes, giptians (els gitanos del món de Lyra), osos polars que parlen, aeronautes en globus, àngels, daemonis i altres personatges sorprenents. L’estructura de la narració no s’aparta gaire de la d’altres trilogies conegudes (les més evidents el Senyor dels Anells i els Llibres de Terramar), però a nivell argumental no té absolutament res a veure amb cap d’elles. Així, cadascun dels llibres aporta una nova capa de complexitat a la història que canvia lleugerament el significat del llibre anterior i empeny a seguir llegint com poc llibres (i menys sèries de llibres) m’han empés en els darrers anys.

A LLUMS DEL NORD trobarem un plantejament de l’història, a on seguirem de prop les aventures de la Lyra i l’interès és, per dir-ho d’alguna manera, local. A la ciutat d’Oxford algú està segrestant els nens. Lyra Bellacqua, que, per algun motiu que trigarem a conéixer, ha crescut sense pares rodejada pels catedràtics de l’Universitat Jordan d’Oxford, abandona tot el que coneix en cerca de tots els nens, i emprén un viatge que la portarà al pol nord, a on descobrirà qui són els seus pare, qui ha segrestat els nens i per quin motiu, i que la realitat del seu món és molt més complexa del que ningú sabia.

A LA DAGA, A la ciutat d’Oxford (però no el mateix Oxford) algú està acosant al nen Will Parry i a la seva mare. Tot sembla suggerir que els perseguidors busquen uns papers que el pare de Will, desaparegut molts anys abans, els va deixar en custòdia. En Will es veu obligat a abandonar a la seva mare per a protegir els papers i buscar el seu pare, però a qui acabarà trobant és a la Lyra. Perseguits tots dos, faran causa conjunta per a trobar els pares respectius (i no, no són el mateix) i descobriran que del resultat de les seva cerca depén el futur de tota la creació.

A EL LLARGAVISTES D’AMBRE en Will i la Lyra seran perseguits per totes les forces celestials (sí, sí, el mateix Déu) i es veuran obligats a fer els més grans sacrificis per ... fins aquí puc llegir...

Com faré sempre, us recomano que llegiu la versió original anglesa, perquè els traductors som uns piltrafilles que destrossem obres i aquesta està bellament escrita i millor narrada. Només us diré que en Philip Pullman té més llibres i que no veig el moment de llegir-los (amb el perill de decepció que això comporta). Us recomano també que correu, que no espereu a que acabin la pel·lícula del primer llibre (programada per nadal, no us perdeu el tràiler) i què no deixeu passar l’oportunitat de llegir una de les millors històries que ens ha regalat el gènere fantàstic.

[Escrit originalment per a www.xelu.net]

"La brújula dorada", el trailer

Después de alucinar con el libro, el tráiler me deja sin palabras. Como la película esté a la altura de las expectativas que tengo ahora mismo...

Parecidos asombrosos

Bueno, mientras espero, impaciente, viviendo sin vivir en mí, a que me llegué el último libro de Harry Potter, mataré el tiempo enseñándoos la portada de la edición infantil del mismo.

¿Qué porque hago tal cosa? Porque estoy planteándome seriamente demandar a la Rowling por usurpación de imagen... ese niño no es Harry Potter... soy yo cuando iba al instituto...

Si encuentro alguna foto mía que lo demuestre la posteo.

The Chronicles of Narnia, de C.S. Lewis

18 de juny de 2007: Ahir vaig començar el primer dels 7 llibres de Narnia. Només volia fullejar-lo una mica mentres descansava de traduir i fumava una cigarreta, perquè vaig comprar-lo amb un xec regal de l'ABACUS fa prop de 3 mesos i amb prou feines me l'havia mirat. En realitat el llibre que se suposa que estic llegint és una mena de guia cultural de Tailàndia, perquè m'ha sortit la possibilitat de fer-hi un viatge i m'agradaria entendre una mica el país... però quan estic cansat aquest tipus de llibre m'avorreixen, així que vaig escollir el de C.S. Lewis convençut de que només li donaria una ullada. Cagada l'hem, però, perquè ara el llibre m'ha enganxat i no me'l puc treure del cap en tot el dia. Això acabarà malament... no sóc capaç de llegir més d'un llibre a la vegada... qui guanyarà? ....

22 de juny de 2007: Bé, de moment va guanyant Narnia. Estic seguint l'ordre que proposa l'edició que tinc a les mans, que correspon amb la cronologia de Narnia, i no amb l'ordre de publicació, de manera que he començat pel llibre The Magician's Nephew, que va ser el sisé llibre en ser publicat però cronològicament explica la creació del món de Narnia. No està clar quin és el millor ordre per llegir-los, i els pronunciaments de'n C.S. Lewis en aquest sentit no van ser massa definitius, però després d'haver llegit el primer (o sisé) em sembla que no ho estic fent bé. Seguiré igual, però. La meva impressió després d'haver acabat aquesta primera part no és massa positiva, i coincideix més amb les meves expectatives prèvies. La imagineria és potent i té algunes troballes interesants, com el bosc d'entre mons, però narrativament em sap a poc, em sembla com la pedra que llences al riu i rebota a la superfície sense aprofundir. El més probable és que no sigui tant culpa del llibre com meva, per gosar tenir més de 30 anys i llegir un llibre que se que és per nens! Anyway, el mateix em va passar amb el primer Harry Potter i la resta em van agradar més, així que de moment perseveraré amb la lectura. Si pogués reiniciar el meu cervell en mode 10 anys, ho faria... però ai las! No puc!

27 de juny de 2007: Canvi de plans. Aquest llibre m'està avorrint profundament, i queden massa pàgines com per què l'esforç de llegir-lo pagui la pena. Queda oficialment abandonat.