Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lectures. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lectures. Mostrar tots els missatges

dimecres, 11 de juny del 2008

Tot Llegint El Legislador de Miquel de Palol

Estic llegint El Legislador, de Miquel de Palol. Tot just l’he començat, com qui diu, i fora prematur formar-se’n una opinió o esbrinar quins tombs farà la història, però si que em ronden algunes idees que la novel·la tracta. El cert és que m’ha sorprés que fós un llibre de ciència ficció (no sembla que hagi de deixar de ser-ho, en qualsevol cas ja em retractaria si així fos). Va guanyar el Premi Josep Pla al 97 i no deixa de ser sorprenent que la guanyadora fos una novel·la d’aquest gènere. A hores d’ara, si sóu dels pocs que heu anat seguint el blog, ja sabeu que és un dels gèneres literaris que més m’agraden (per a mi és com unes velles sabates còmodes). Punt positiu pel llibre, tot i ser una mica anecdòtic, doncs. La història planteja una situació que no és especialment original: un cometa es dirigeix cap a la terra i en qüestió de mesos acabarà amb bona part de la vida del planeta. Els americans són optimistes de mena i en aquesta situació, ho hem vist a les pel·lícules, no dubtarien en enviar una missió armada, tripulada millor que els herois fan bonic, a destruir l’impertinent cos celeste amb una bomba convenientment carregada de megatons. Els europeus, però, els catalans possiblement més, en Miquel de Palol no hi ha dubte, no ho són pas tant, d’optimistes, i a la novel·la opten per un curs d’acció una miqueeeeta de res més fatalista: construir una base orbital i carregar-la amb tots els humans, animals, obres d’art, mostres de coneixement, què hi càpiguen (ja us avanço que sembla que hi caben poquets) i la resta... bé... “haber escogido beso”. Fins aquí bé.

L’interès de la novel·la (de moment) no és tant això sino que el protagonista és un dels membres de la comissió d’experts internacionals responsables d’escollir els futurs candidats a sobreviure al cataclisme, que tindran la missió de repoblar la terra quan el planeta torni a ser habitable. Formar part d’aquesta comissió, no us penseu, no és un regal: la contrapartida de tota aquesta capacitat de decissió és que els experts tenen absolutament prohibit formar part de la tripulació de la base espacial. És aquí, al meu entendre, que la novel·la fa aigües: no és gaire versemblant que els governs de tot el món, els representants dels poders econòmics i els líders religiosos del planeta els cedeixin aquesta capacitat de decissió a un grup d’experts, ni em sembla de rebut la fredor amb que reben la notícia de que ells hauràn de presenciar l’arribada del cometa des d’un lloc privilegiat, a saber, des de sota mateix. Aquests paios no són persones, són robots! Però bé, això no ve al cas, com no vé al cas dir que els diàlegs són feixucs, encarcarats i molt poc realistes. Aquests aspectes els tractaré amb més justícia, o al menys amb més coneixement de causa, quan acabi el llibre. Tot i així, trobo molt interesant la premisa. Com decidiran? De moment s’estan plantejant coses com si calen més dones que homes (per allò d’optimitzar la reproducció, s’entén), si aprofiten per intentar “construir” una societat lliure d’armes (no sembla que els hagin de deixar fer-ho...), si els homosexuals han de pujar o no a la nau (també per optimitzar la reproducció) i qüestions eugenètiques relacionades diverses. Està clar que és una situació d’emergència i han de plantejar-se qüestions incòmodes que demanen una resposta molt, massa, concreta.

A vosaltres que us sembla?

No se... no és que el llibre m’estigui agradant molt com a novel·la, però com a mínim, mira tú, m’ha semblat interesant el seu plantejament tipus “Arca de Noé” revisitada. Em sembla que no serà la darrera vegada que escrigui sobre aquest llibre abans d’acabar-lo.

Seguim llegint.



----------------
Escoltant: Sergio Mendes - The Frog feat. Q-Tip And Will I Am
via FoxyTunes

divendres, 28 de març del 2008

Sayonara Barcelona, de Joaquim Pijoan - Una Crítica

El llibre comença amb una prosa desbocada que se li escapa de les mans a l’autor, que triga ben bé mig llibre en recuperar les regnes de la narració (tot i que quan ho fa és un mestre). Val a dir que vaig estar a punt d’abandonar el llibre, però en un moment donat el propi narrador et demana (literalment) que aguantis una mica més i confesso que val la pena: al final, en conjunt, és una novel·la que m’ha agradat molt. Tota la història gira al voltant de tres temes: la situació de l’art i els artistes a Catalunya (fonamentalment parla de la pintura, però també de la literatura. En aquest sentit no estic qualificat per estar d’acord o en desacord amb l’autor, però resulta interesant), la situació actual de Catalunya com a país i del català com a llengua pròpia (pel protagonista, i la falta de contrapunts fa pensar que l’autor opina el mateix, extremadamente negativa i mancada de futur. Personalment no comparteixo el seu judici, però estic segur de que molts hi estaran d’acord. En qualsevolc cas resulta interesant i provocador, si bé sovint trenca el fil de la narració) i, finalment, la necessitat que té el protagonista de trobar una conclusió dels temes que va deixar oberts quan va fugir, 25 anys enrere, de Barcelona, incapaç d’acceptar la responsabilitat d’haver deixat embarassada a una noia (i és en aquest apartat a on la novel·la se’n surt admirablement, quan deixa de banda l’aspecte més assagístic o ideològic i es centra en la literatura, si més no tal com jo l’entenc). En conjunt és un llibre curiós, més aviat anàrquic en la seva estructura, escrit amb un llenguatge barroc i utilitzant uns diàlegs en absolut realistes però ben escrits i que captiven. Amb certa manca de coherència en la utilització dels recursos narratius que, paradoxalment, fa que sigui un llibre fresc i bastant espontani que funciona molt bé malgrat la seva descompensació. És un llibre que recomano malgrat trobar-li molts problemes. L’autor escriu molt poc, però si trobo algun altre llibre seu, ja sigui passat o futur, el llegiré amb gust.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Atonement, d'Ian McEwan - Una Crítica

He llegit el llibre poc després de veure la pel·lícula, que va agradar-me molt. És el primer llibre que llegeixo de l’Ian McEwan i l’he agafat amb moltes ganes, perquè havia llegit crítiques sobre l’autor que el deixaven extremadament bé. El cert és que el llibre m’ha semblat una mica irregular. Tinc la sensació de que un dels personatges (la Briony) és molt més important per a l’autor que tota la resta, i aquesta preferència s’entreveu massa al llarg de tota la novel·la. La història és molt lenta, però és emocionant i commovedora. Destaca especialment la construcció de la psicologia dels personatges, que tenen personalitats molt diferenciades i vives. Una de les coses més difícils (i parlo com a lector, que escriptor és evident que no ho sóc), i en aquest sentit la novel·la triomfa amb totes les de le llei: té un dels finals més impactants i millor escrits que he tingut el plaer de llegir (m’agradaria afegir, per aquells que, com jo, han vist la pel·lícula abans que jo, que respecta l’esperit d’aquesta darrera però que la seva resolució és bastant diferent i molt més el·laborada) i que és el millor del llibre. Entre línies hi ha tota una reflexió metaliterària sobre l’art d’escriure què, si bé és molt secundària al fil principal de la història, és molt interesant. És un llibre molt recomanable.


[Escrit originalment per a Xelu.net]

dilluns, 18 de febrer del 2008

Lluvia Negra (黒い雨; Kuroi ame), de Masuji Ibuse - Una Crítica

El 6 d'Agost de 1945 Hiroshima fou colpejat per la devastació, inimaginable fins aleshores, de la bomba atòmica. Es calcula (Wikipedia dixit) que 70.000 persones van morir al moment de caure la bomba i que en finalitzar l'any les ferides i la radiació havien augmentat el nombre de morts fins a 90.000 - 140.000. Al voltant del 69 % dels edificis de la ciutat van ser completament destruïts pels efectes de la bomba. La novel·la segueix les vides d'alguns dels supervivents durant els dies que van seguir a l'atac i alguns anys després, recollint, a partir dels diaris d'alguns dels protagonistes, les seves experiències i l'impacte que va tenir la radiació sobre les seves vides.

El primer que he de dir és que fa poc que Un Que Passava va escriure una magnífica ressenya d'aquest llibre. A ella us remeto, doncs el que jo pugui escriure no reflectirà millor el que és la novel·la. I el que la novel·la és és un testimoni esfereïdor de un dels esdeveniments més terribles que s'han produït en els darrers anys. Amb un estil tant planer com pla que no amaga res però tampoc pretén escandalitzar, el llibre posa els pels de punta si intentem imaginar quelcom tan destructiu que la imaginació difícilment ho abasta. Durant la Segona Guerra Mundial l'autor, en Masuji Ibuse, va treballar escrivint propaganda pel govern japonés, que va establir un control extremadament estricte sobre la informació que es difonia entre la població. Quan la guerra va finalitzar l'autor es va dedicar a estudiar la documentació existent sobre l'atac i a registrar els testimonis de molts supervivents. A partir d'aquest material Lluvia Negra va començar a ser publicat en forma seriada a la revista Shincho al Gener de 1965, i li va valdre a l'autor el premi Noma, el més prestigiós premi literari del Japó. La novel·la recull la història, parcialment certa, d'una família formada per 3 supervivents (El cap de família Shigematsu, la seva esposa Shigeko i la seva neboda Yasuko) intenten superar l'estigma que arroseguen els afectats per la radiació de la bomba. El desig més gran de'n Shigeko és aconseguir un bon matrimoni per a la seva neboda, però la sospita de que aquesta pugui desenvolupar la malaltia de la radiació fa que tots els possibles pretendents s'apartin d'ella. En un intent de aturar les xafarderies, en Shigeko comença a transcriure el diari que va escriure just després de caure la bomba, ampliant-lo amb altres documents i els diaris d'altres persones. Així doncs, la història alterna entre el present (vaja, 1965) i el passat, que és la part principal de la història i explica el que va succeïr durant la caiguda de la bomba i els dies inmediatament posteriors, reflectint molt bé una situació de desinformació i desamparament angoixant. Tal i com està escrita, la història està esquitxada d'un humor suau i amable que la fa més fàcilment digerible. Se'm fa difícil destriar la novel·la del que explica, i sospito que bona part de la (enorme) força i intensitat de la novel·la procedeix del fet que els esdeveniments narrats han succeït realment. Ningú se sorprendrà si us dic que no se japonès, així que no he pogut llegir el llibre que va ser realment escrit sino l'aproximació del traductor. Amb aquesta (també enorme) limitació al cap, l'estil del llibre és molt senzill, de fàcil lectura, destacant una capacitat de descripció dels petits detalls molt gran i la construcció d'uns personatges als que agafes molta simpatia i pels que et preocupes realment. En conjunt m'ha agradat molt.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

dilluns, 4 de febrer del 2008

Els Llibres al 2007

Ja he escrit sobre els llibres que vull llegir, ara escriuré sobre els llibres que he deixat enrera durant el 2007. Els he puntuat segons l'esquema d'Anobii, un màxim de 4 punts (1 punt = Decebedor; 2 punts = Regular; 3 punts = Bastant bo; 4 punts = M'ha encantat!). Crec que tendeixo a puntuar alt... els que em coneixen ja ho saben.

Recomano molt especialment Blood Meridian [Meridiano de Sangre], Rainbows End, The Road [La Carretera], la trilogia de His Dark Materials (format per The Golden Compass, The Subtle Knife i The Amber Spyglass [La Brúixola Daurada, La Daga i El Llargavistes d'Ambre]), Kafka en La Orilla, els còmics de Bone, The Diamond Age [La Era del Diamante], Schild's Ladder (i tots els altres de'n Greg Egan, ja posats), Left Hand of Darkness [La Mano Izquierda de la Oscuridad] (U.K. LeGuin acostuma a valer molt la pena), Inquisitio i The Brooklyn Follies [Les Bogeries de Brooklyn].

Can't Stop, Won't Stop és una història del hip hop realment interesant, molt recomanable si us agrada aquest estil de música, però no particularment fàcil de llegir.

Recuerdos de Una Mujer de La Generación del 98 és la autobiografia de la Carmen Baroja, recopil·lada a partir de notes seves després de la seva mort per l'Amparo Hurtado. És interesant per què recull les opinions i el ressentiment d'una dona envoltada d'una de les famílies més cultes de la seva època, abocada, pel fet de ser dona, a una vida domèstica insulsa i que no li agradava. El millor és el pròleg, el document en si es una mica insuls.

Abstenir-se de qualsevol llibre de'n Martin Langfield.

Amb 25 llibres i 7689 pàgines la llista és:

  • The No. 1 Ladies' Detective, de Alexander McCall Smith: 2 punts
  • Recuerdos de Una Mujer de La Generación del 98, de Carmen Baroja: 2 punts
  • Blood Meridian, de Cormac McCarthy: 4 punts (perquè no se li poden donar més)
  • The Authority, vol. 2, de Mark Miller i Frank Quitely: 3 punts
  • Cuatro Amigos, de David Trueba: 3 punts
  • Travels in the Scriptorium, de Paul Auster: 3 punts
  • Rainbows End, de Vernor Vinge: 4 punts
  • The Road, de Cormac McCarthy: 4 punts
  • Harry Potter and the Deathly Hallows, de J.K. Rowling: 3 punts
  • His Dark Materials (The Trilogy), de Philip Pullman: 4 punts (també li donaria més)
  • Thailand, de Robert Cooper i Nanthapa Cooper: 3 punts
  • Kafka en La Orilla, de Haruki Murakami: 4 punts
  • Malice Box, de Martin Langfield: 1 punt (o cap, segons el dia)
  • La Llavor Immortal, de Jordi Balló: 3 punts
  • Can't Stop, Won't Stop, de Jeff Chang: 3 punts
  • Bone, vols. 1 i 2, de Jeff Smith: 4 punts (o més)
  • The Diamond Age, de Neal Stephenson: 4 punts
  • Schild's Ladder, de Greg Egan: 4 punts
  • Left Hand of Darkness, de Ursula K. Leguin: 4 punts
  • Inquisitio, d'Alfred Bosch: 4 punts
  • The Book of Illusions, de Paul Auster: 3 punts
  • The Brooklin Follies, de Paul Auster: 4 punts
Ha estat un bon any.

----------------
Escoltant: eddie vedder - society
via FoxyTunes

diumenge, 3 de febrer del 2008

El Pròleg de Llúvia Negra, de Masuji Ibuse

Avui he començat a llegir Lluvia Negra, de Masuji Ibuse. El llibre promet. Per anar fent boca copio aqui el pròleg escrit per Jorge Volpi. Ja posa el pels de punta.

PRÒLEG DE "LLUVIA NEGRA", ESCRIT PER JORGE VOLPI

1

A fuerza de una repetición tan inclemente como vana, la imagen se ha vuelto anodina: la sublime belleza del horror. La columna de humo incandescente elevándose hacia el cielo. El paraguas espumoso y criminal. El ángel de la muerte. El hongo de fuego.

Habría que imaginar, en cambio, el primer día.

Ese día. El día de la ira. Hiroshima, 6 de agosto de 1945. Los primeros ojos que presenciaron la explosión. Los primeros ojos que quedaron ciegos. El primer rostro destruido. El primer cuerpo desollado. Los primeros órganos destrozados por la «enfermedad de la radiación».

Y, también, el primer sobreviviente.

2

¿Para qué sirve una novela? Hay una forma de responder que incomoda a escritores y críticos por igual, pero que no por ello es menos verdadera: para vivir las vidas que no tenemos.

Para observar aquello que no podríamos atisbar de otra manera. Para romper el drástico aislamiento que nos sepa-ra de los otros. Para sentir, por un instante, como sienten los otros. Para imaginar, por un instante, la vida de otros. Para ser, por un instante, otros. Para observar por primera vez, sin calcinarnos, el estallido.

3

La bomba es la metáfora del siglo XX, no hay remedio. Es su condensado o su resumen. El viejo pacto de Fausto con el diablo: se ha dicho una y otra vez hasta el cansancio. La ciencia al servicio del poder y sus delirios. Habernos convertido en la única especie capaz de extinguirse por voluntad propia.

Pero, al convertirse en símbolo --en icono--, la bomba casi ha borrado sus consecuencias: las muertes puntuales de miles de inocentes. Las heridas ciertas, dolorosas, inocultables, de las víctimas. Vidas devastadas. Vidas al garete.

Aborrecemos la bomba pero preferimos soslayar sus efectos: nadie quiere acordarse ya de las quemaduras, de los cadáveres. Menos aún de los sobrevivientes. De aquellos que vivieron para contar el asombro y el horror pero de los que por fortuna, a más de seis décadas de distancia, quedan ya pocos. Ellos son los últimos testigos de lo que somos, en realidad, los humanos.

4

Durante la segunda guerra mundial, Masuji Ibuse (1898-1993) trabaja en el departamento de propaganda del Ministerio de Guerra japonés. Ni más ni menos. Podemos imaginarlo redactando informes --mentiras, ficciones de novelista-- y transmitiéndolos a sus superiores, y luego a sus compatriotas, para levantar los ánimos mientras el conflicto se prolonga. Y entonces, un día, recibe una noticia imposible de maquillar. Una noticia que, lo sabe, precipitará la rendición del Emperador. Una noticia que habrá de transformar no sólo el destino de Japón, sino del planeta.

¿Cuánto tardó Masuji Ibuse en comprender que algún día tendría que narrar aquel día? Su empresa literaria es el reverso exacto de sus labores durante la guerra: despojar una noticia de eufemismos, arrancarle toda floritura y toda retórica, despojarla de ideología. Reducirla a lo único que, en realidad, importa. Las vidas de unos cuantos personajes. No: la vida de unas cuantas personas. Una familia. Una familia que sobrevive a la bomba. Una familia que, al sobrevivir, no sobrevive ni a la bomba.

Veintiún años después de la tragedia, Masuji Ibuse escribe, o acaso transcribe, Lluvia negra (Kuroi Ame). Y se vuelve célebre. Pero eso no importa. Importan las personas que habitan su novela. Los sobrevivientes.

5

«Yo soy la muerte», se fustigó con cierta dosis de histrionismo J. Robert Oppenheimer, máximo responsable científico del Proyecto Manhattan, al enterarse de la explosión acontecida en Hiroshima.

Frente a esta frase grandilocuente --y al arrepentimiento del físico que por un momento prefirió la física a la justicia quedan los personajes, no, las personas de Lluvia negra.

Shigematsu Shizuma, su esposa Shigeko y su sobrina Yasuko son el reverso de Oppenheimer.

Son la vida.

6

Lluvia negra posee el estilo de la tierra devastada. Tan árida como la ciudad luego del ataque. Una novela de las ruinas.

7

Como toda gran novela, Lluvia negra da voz a los sin voz.

Y, más que eso, nos permite creer o acaso sentir que esa voz también es nuestra.

Masuji Ibuse apenas comparece en sus páginas. El novelista enhebra con discreción oriental los diarios de sus personajes. Insisto: de esas personas, de los sobrevivientes. Cada uno cuenta, en un estilo adusto, despojado, lo que vio ese día. Y, aún más importante --y mucho menos recordado-- lo que ocurrió en los días subsecuentes.

La Historia resguarda la memoria de algunos hechos. La Novela, su contraparte --su rival, su enemiga--, resguarda la memoria de algunos individuos. Eso hace Masuji Ibuse. Eso hace Lluvia negra: sobrevive.

8

Una escena secundaria concentra la visión japonesa del desastre: estalla la bomba, un regimiento de jóvenes soldados, atrozmente quemados, recibe la orden de suicidarse. Según la leyenda, sólo uno incumple la orden. El narrador de la historia. Como Masuji Ibuse.

9

Más que una novela sobre la bomba, Lluvia negra es un libro sobre la «enfermedad de la radiación». No caben en ella comentarios geopolíticos, discursos sobre la humanidad y sus chacales, reflexiones sobre el fin de la historia o el fin del mundo.

Lluvia negra responde a una sola pregunta: ¿qué ocurrió con quienes contemplaron el estallido y luego tuvieron que continuar con sus vidas? En otras palabras: qué significó no haber muerto. O morir poco a poco.

10

En su diario, Yasuko, la hija casadera de Shigmatsu, escribe en su entrada del 6 de agosto de 1945: «A las 4:30, el señor Nojima vino con su camión a recoger nuestras pertenencias para llevarlas al campo. En Furue hubo un gran fogonazo seguido de una explosión. Un humo negro se elevó por encima de la ciudad de Hiroshima como una erupción volcánica. En el camino de vuelta, fuimos por Miyazu, y desde allí en barco hasta el puente de Miyuki. La Tía Shigeko estaba ilesa, pero el Tío Shigematsu tenía heridas en la cara. No se había visto jamás un desastre así, pero es imposible hacerse una idea aproximada. La casa está inclinada unos 15 grados, así que este diario lo estoy escribiendo a la entrada del refugio antiaéreo». La descripción es casi neutra, sin apenas dramatismo.

Aquí está, justamente, lo terrible.

11

Lluvia negra, lo he dicho, no es una novela sobre la bomba. Es una novela sobre un tío que quiere casar a su sobrina. Shigematsu Shizuma tiene el deber de casar a su sobrina Yasuko. Para lograrlo, debe convencer a su posible marido de que la joven no ha contraído la «enfermedad de la radiación». Convencer al otro de que no ha ocurrido nada. De que la lluvia negra que bañó su piel y su cabello no le ha hecho mella.

Como un propagandista de guerra, Shigematsu se esmera por maquillar la realidad. No quiere que Yasuko se quede sola. No quiere el oprobio para Yasuko. Pero su empresa es, como la de los propagandistas japoneses, imposible. La «enfermedad de la radiación» está allí, en su cuerpo, en sus células. Es, de hecho, lo único que tiene.

12

Yasuko es la víctima perfecta. Joven, tímida, no muy agraciada. Más que casarse, ella quisiera hacer feliz al Tío Shigematsu. No lo consigue. Porque la vida cotidiana no puede ser normal después de la bomba. Porque, más que cambiar el destino de Japón o el de la humanidad, la bomba ha destrozado su vida. Y la vida de los suyos.

Pese a las bienintencionadas mentiras de su tío, Yasuko enfermará. Y su enfermedad se volverá inocultable. Una llaga que no se cerrará nunca.

13

Ahora sabemos, con suficiente dosis de certeza, que Japón se preparaba para rendirse cuando cayó la bomba en Hiroshima. Más que salvar vidas --como insistió la propaganda de los vencedores--, el estallido se limitó a confirmar la superioridad de Estados Unidos. Hiroshima, y luego Nagasaki, fueron los campos de pruebas de dos experimentos exitosos. Nada más que eso.

14

Gracias a Masuji Ibuse, la lluvia negra no se precipitó sólo sobre Yasuko --y miles de víctimas anónimas semejantes a ella-- sino sobre cada uno de nosotros. Después de leer su novela, la «enfermedad de la radiación» también nos pertenece. También destruye nuestras células.

15

Después de Auschwitz juramos que no volvería a ocurrir nada semejante. Después de Hiroshima juramos que no volvería a ocurrir nada semejante. En lo primero nos hemos equivocado, como de costumbre: Camboya, Sbrenica, Ruanda, Darfur son nombres que prueban nuestra capacidad para el olvido. En lo segundo, no ha vuelto a ocurrir algo semejante a Hiroshima o Nagasaki. Todavía.

Cientos de novelas sobre el Holocausto no han impedido nuevos genocidios. No hay demasiadas esperanzas de que Lluvia negra sea un mejor llamado a la razón. Pero la memoria, y sobre todo la memoria literaria, es la única respuesta posible a la crueldad y la violencia inscritas en el corazón

de los humanos. Son una respuesta y también una advertencia. Hay que leer Lluvia negra porque es arte. Arte porque nos obliga a vivir el horror que somos capaces de crear nosotros mismos.


Jorge Volpi