Before the Devil Knows You're Dead, de Sidney Lumet - Una Crítica

"May you be in heaven a full half hour before the devil knows you're dead."

Proverbi irlandés

La pel•lícula explica la història de dos germans que planegen un robatori per solucionar els seus problemes econòmics. El robatori es complica i la culpabilitat persegueix als seus germans, incapaços d’assumir la magnitud de la seva errada. La pel•lícula està explicada a través de talls intercalats en el temps que serveixen per explicar els diferents esdeveniments a través dels diferents punts de vista dels seus protagonistes. La pel•lícula aconseguiex comunicar molt bé el caràcter fracassat d’ambdós germans, uns enormes Ethan Hawke i Philip Seymour Hoffman. No menys enorme, si bé menys important a la pel•lícula, és una Marisa Tomei a qui mai havia vist interpretar tan bé i amb una amplitud de registres tan variada. L’Ethan Hawke és el germà petit, pare i marit fracassat menyspreat per la seva exdona i incapaç de fer-se càrrec econòmicament de la pensió de la seva filla i, en general, de la seva vida. El seu germà gran aparenta ser un ejecutiu d’èxit, però la realitat és que la seva adicció a les drogues l’ha portat a dilapidar la seva fortuna i es veu obligat a estafar l’empresa per a la qual treballa. Incapaç de renunciar a la seva façana de triomfador i d’home autosuficient serà ell qui planejarà el robatori al voltant del qual gira tota la història, pressionant el seu germà perquè s’encarregui de l’execució del crim mentres ell es manté allunyat, amb no gaire eficàcia, de qualsevol tipus de risc. Així, mentres el germà petit és un home trencat que ha perdut tot rastre d’assertivitat i no pot rebutjar la pressió del seu germà gran, aquest és un prodigi d’egoïsme disposat a qualsevol cosa amb tal de solucionar els seus problemes econòmics més inmediats. Entre els dos germans hi ha el personatge interpretat de la Marisa Tomei, dona d’un i amant secreta de l’altre, rica en matisos i el personatge més real que trobarem a una pel•lícula suggerent i absorvent, amb un guió que treu partit tant de les paraules dels personatges com d’allò que no diuen, amb escenes que ensenyen i que ressonen entre si, amplificant l’impacte de la narració. Quantes coses es poden dir amb una mirada? En Philip Seymour Hoffman en podria escriure un llibre sobre això, i només amb la mirada. Com les capes d’una ceba, la pel•lícula condueix, estrat rere estrat, a l’espectador cap a un final funest, més terrible per previsible. Magnífica. Com un glop d’aiguardent que crema i escalfa i ens deixa amb els ulls plorosos.




[Escrit originalment per a Xelu.net]

Tengen Toppa Gurren Lagann (天元突破グレンラガン, 2007) - Una Crítica

Tengen Toppa Gurren Lagann, sèrie de nom impronunciable que en 27 episodis ens explica la història d’en Simon l’Excavador, la brigada Gurrenn Lagann i els seus esforços per salvar la humanitat de dos dolents molt dolents. Aquesta sèrie proporciona una experiència curiosa. En ella tots els tòpics més primaris de l’anime (i de l’adolescència masculina, si m’apureu) es fan realitat: violència, pits, acció irreflexiva, pits, solució de tots els problemes a través de la confrontació violenta, pits, pobre nen desgraciat i desemparat que assolirà un destí grandiós a través de la lluita armada, pits, adrenalina, pits, velocitat, pits, acudits idiotes, pits. En total, fins aquí, he pogut comptabilitzar un total aproximat de 2,5 (mig més, mig menys. Característiques, no pits, obviously) característiques clau de la sèrie que, sumades, haurien de fer pensar que no val res i que el seu visionat ha de tenir efectes neurotòxics clínicament significatius. I en realitat no és així... bé... deixe-m’ho en que no és cert que no valgui res... de fet em sembla que el seu valor no és pas petit, i no com a document demostratiu de com de baix pot arribar a caure, malpensats, que no vaig per aquí. Com sou. El cas és que la sèrie aconsegueix admirablement explicar una història èpica de dimensions còsmiques que interessa i, sobretot, diverteix. Més enllà de l’absurditat dels personatges i de la comicitat impossible dels combats la sèrie triomfa amb un pols narratiu frenètic i un plantejament en dos meitats que expliquen els primers i els darrers anys de la història d’en Simon l’Excavador i els seus companys. Amb l’espiral com a símbol, la història comença amb la humanitat condemnada a viure en ciutats subterrànies, en una mena de nova edat mitjana, mentres la superfície del planeta és controlada per uns homes bèstia que utilitzen una tecnologia molt superior per mantenir la humanitat oprimida. Un dia en Simon l’Excavador (penseu-hi, excavar nous túnels i espais subterranis és la única manera que té la humanitat d’expandir-se mínimament) troba, enterrada, una misteriosa clau espiral i un misteriós cap de robot. Misteriosament, una misteriosa casualitat fa que just llavors un monstre en forma de drac, tot misteriós ell, travessi la cúpula que fa de sostre del poblat d’en Simon i l’ataqui i la fortuna vol, vés quin misteri, que en Simon i el seu amic, l’eixelebrat Kamina, valent, lleial, rebel i encefalograma pla a parts iguals, descobreixin que la clau en espiral serveix per activar el cap de robot que, en resposta a les emocions d’en Simon, els permet defensar el poble i sortir a la superfície. D’aquí en endavant la història es precipita en una lluita constant contra l’imperi dels homes bèstia primer i després contra els éssers que van afavorir la reclusió subterrània original de la humanitat. Al llarg d’aquest periple la humanitat haurà de tornar a unir-se i ressorgir de les seves cendres només per estar a punt de cremar-se de nou. Amb uns rivals memorables i una evolució notable de la psicologia dels personatges (poc difícil donat que partien d’una psicologia pràcticament inexistent) la sèrie té una potència visual brutal i connecta moltíssim amb uns impulsos primaris que no per primaris són més fàcils de fer funcionar a nivell narratiu. Al meu entendre la sèrie ha tingut un èxit desmesurat, tant a nivell d’aficionats com entre la crítica especialitzada. No és veritat, com s’ha dit, que sigui una obra mestra, però se li ha de concedir que és una sèrie notable i que aconsegueix fer realitat la sobreexplotada expressió de “la suma és més gran que les seves parts”. Recomanable.

Hipervincles relacionats

• Tengen Toppa Gurren Lagann a ANN
• Tengen Toppa Gurren Lagann a la Wikipedia

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Incandescence, de Greg Egan - Una Crítica

Quan em sento hiperbòlic, que és sovint, tinc tendència a pensar que en Greg Egan és l’únic escriptor de ciencia ficció de veritat que existeix. En el sentit marcià de l’expressió. Ningú com ell descriu una realitat humana (transhumana, de fet) tan radicalment transformada per la ciència, amb una visió còsmica que abarca milenis i anys llum de distància, o es pren tan seriosament la base científica de la seva ficció. I a sobre sap escriure. Només se li ha de donar una ullada a l’absoluta meravella que són els seus reculls de contes o novel·les com Permutation City o Quarantine per captar la seva mestria estructurant narracions o el seu domini del llenguatge. És ben cert que sobresurt més en les distàncies curtes dels contes que en les novel·les, amb certa tendència a la precipitació al desenllaç. És ben cert, també, que aquesta mestria no l’exerceix en la mateixa mesura a totes les seves novel·les que, sempre arribar mai a ser dolentes, son dispars en la seva qualitat (i si no llegiu Teranesia si teniu nassos). La imaginació no se li pot qüestionar, no li falla mai, però sí que se li pot retreure (i tanmateix és qüestió de preferències) que l’equilibri entre ciència i ficció de vegades se li’n va de les mans. Això és un prejudici meu, que les novel·les les llegeixo per que m’expliquin històries i no perquè em donin classes. Així, a Incandescence, la seva darrera novel·la, adopta una estructura pràcticament idèntica a la molt més reeixida Schild’s Ladder, sense absorvir al lector com sí que ho aconseguia aquesta darrera. Schild’s Ladder era una novel·la exigent, difícil, que tensava la capacitat de visualització i de raonament abstracte i matemàtic del lector fins a límits insospitats, però que era gratificant i hipnòtica si es perserverava en la seva lectura gràcies a una història sorprenent. Incandescence és igualment difícil, possiblement fins i tot més, però té al darrera una història descompensada, poc teixida, aspra i, llavors, menys recompensant. Sense l’ajuda que el propi autor, a través del seu web, dona per entendre els principis físics que fan de fonament per l’història, és impossible de seguir. Amb l’ajuda i tot... jo he comença a gaudir-ne en deixar d’intentar entendre en detall els raonaments físics dels protagonistes. Una de les dites més famoses del finat Arthur C. Clarke va ser que “qualsevol tecnologia prou avançada és virtualment indiferenciable de la màgia”. És una bona manera d’expressar la meravella del futur descrit per Egan en aquesta novela i, en bona mesura, a Schild’s Ladder. I és aquesta, la visió de futur, la principal virtut de Incandescence, que justifica sobradament la seva lectura. Un futur pessimista, al meu entendre, on la victòria de la inteligència ha donat lloc a l’avorriment en un univers pràcticament desprovist de límits per travessar, a on només la trobada de nous límits permet encendre una petita espurna d’esperança.

En resum, Incandescence és una novel·la irregular, difícil i àrida, que se’m fa difícil recomanar a no ser que, com jo, sigueu incondicionals de l’autor. Si heu llegit les novel·les anteriors i us han agradat no deixeu de llegir aquesta, si no és així... agafeu Permutation City o qualsevol dels reculls de contes i tindreu una bona lectura garantida.

Hipervincles Rellevants

• La plana web de’n Greg Egan
• La plana web d’Incandescence
• Greg Egan a la Wikipedia (Spanish)

[Escrit originalment per a Xelu.net]

The Incredible Hulk, de Louis Leterrier - Una Crítica

The Incredible Hulk és una pel·lícula molt entretinguda i no arriba a ser més per culpa d’una ressolució idiota. Potser sóc dels pocs als que va agradar més la versió de l'Ang Lee, però el cas és que aquesta, un cop acabada, m'ha deixat una mica fred. És indubtable que és divertida, no val negar-ho. A poc que t'agradin les pelis d'acció i de superherois, és difícil no passar-ho bé. I també és cert que m'agrada molt més l'Edward Norton fent de Bruce Banner que l'Eric Bana. Fins i tot m'agrada més el grafisme d'aquest Hulk que el cúbic de l'Ang Lee. Tampoc tinc cap però a posar-li al plantejament de la història: reprenent la història a on la va deixar la primera part, trobem a un Bruce Banner que s'amaga dels militars americans a una favela brasilera, un paisatge urbà hipnòtic a la pel·lícula, mentres treballa a una fàbrica de refrescs i s’entrena en tècniques de relaxació per aprendre a dominar la ira que pot obrir-li les portes al terrorífic monstre verd. La primera irrupció de Hulk, provocada per l’atac al que es veu sotmés en Bruce Banner per part d’uns soldats americans que l’han localitzat, funciona molt bé i aconsegueix transmetre la violència de que és capaç al mateix temps que deixa palès el seu desig de que el deixin en pau. Fins aquí molt bé, francament interesant i, com a cinema, molt satisfactori. El nus de l’argument tampoc esgota la veta de recursos interesants. La retrobada de’n Bruce Banner amb la Betty Ross, que ha reprès la seva vida després de la desaparición de’n Banner – Hulk a la primera peli, és molt emotiu i no mancat d’imaginació. La seva fugida junts i la reencesa del seu amor amb les dificultats que comporta la bomba de rellotgeria que porta ell a dins és original i s’allunya de tòpics. La segona aparició de Hulk, de nou provocada per la persecució dels militars, és prou èpica i té moments brillants. El seu rival (que, en la millor tradició dels videojocs, té “dos fases”), interpretat per en Tim Roth, em va agradar molt al principi i molt poc a la ressolució de la peli. I és aquí, al meu parer, on la peli més aviat naufraga. Quan arriba l’hora dels mastegots a tort i a dret tot es torna massa previsible i insustancial, més aviat anticlimàtic. L’adrenalina es dispara prou com per a mantenir l’interés però en realitat el suc és escàs. Les escenes finals, en canvi, quan la història ja ha acabat i que anticipen la continuació de rigor, són brillants.

En resum, una peli entretinguda, amb moments que la fan despuntar però mediocre en promig. Jo li donaria... sobre 10... un 6,5?

(si us agraden aquest tipus de pel·lícules... aneu-la a veure!)

[Escrit originalment per a Xelu.net]

El Asombroso Viaje de Pomponio Flato, de Eduardo Mendoza - Una Crítica

Una crítica petita per un llibre petit.

En Pomponio Flato és un fisiòleg romà malalt de flatulències a qui, al segle I d.C., el destí porta a Nazareth a investigar l'assassinat d'un ric jueu. El fuster Josep, marit de Maria i soposat cornut, és el principal sospitós del crim, però el seu fill, el nen Jesús, està convençut de la seva inocència. Aconseguirà en Pomponio Flato descobrir l'autèntic culpable abans que en Josep sigui executat a la creu?

La meva opinió del llibre ha anat millorant conforme el llegia (a Anobii li he posat 3 estrelletes, però 2 i mitja seria més ajustat a la realitat). Si hagués de posar-li un únic adjectiu seria "simpàtic". No és un fart de riure (m'havien dit que si) però és una novel·la menys sencilleta del que sembla. Magníficament ambientada tenint en compte la seva extensió i el tipus de llibre que és. En molt poquetes planes se li agafa molta estimació a en Pomponio Flato. Molt irònic. Està molt ben escrit, amb una artificiositat agradable. No serà el llibre de l'any, això està clar, però val la pena donar-li una ullada, i més pensant que es llegeix en un sospir.

Hipervincles relacionats

• Plana web de l'Eduardo Mendoza
• Eduardo Mendoza a Seix Barral
• El Asombroso Viaje de Pomponio Flato

[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: My Morning Jacket - Aluminum Park
via FoxyTunes

Tu Rostro Mañana (llibres 1, 2 i 3), de Javier Marías - Una Crítica

He trigat però ja està. Fa uns dies vaig tombar la darrera plana de l’extensa novel•la en tres volums de’n Javier Marías. Com n’he fet costum, ara el que tocaria seria fer-ne una valoració i mirar de fer entendre que m’ha semblat el llibre. Se’m fa difícil. No és el primer cop que em trobo mancat quan vull mirar de criticar quelcom que he llegit, però davant d’aquest llibre sóc més conscient de les meves mancances. És massa complicat, massa extens, massa ambiciós i jo no ho sóc, res d’això, la veritat. Remeto al primer article que vaig escriure sobre el llibre a títol d’introducció doncs un cop llegit sencer no varien les meves impressions inicials. No acabo d’entendre del tot en que pensava l’autor en escriure aquesta novel•la. El cert és que m’ha agradat. M’ha agradat molt, fins i tot. Però tant com m’ha agradat se m’ha fet pesada. Té virtuts evidents, però al meu entendre també té molts defectes i em costa valorar quin dels dos elements té un pes molt gran. En Javier Marías és un exhibicionista, un onanista de la llengua i un autor sense mesura i més aviat pedant... però ho és perquè pot, això no estic en posició de discutir-li. Escriu amb una ploma excessiva i barroca però, al mateix temps, és en les distàncies curtes i en els petits detalls de la seva escriptura a on trobem petits tresors i paràgrafs fulgurants. El problema principal, però, és que no parlem d’una novel•la de distàncies curtes. És cert que acabat el llibre es difícil no treure’s el barret davant del prodigiós retrat del protagonista que hem presenciat: no és en va que la història esmerça planes i més planes farcides de reflexions, al•literacions, enumeracions, traduccions, refranys, anècdotes i tots els recursos literaris que us vinguin al cap per deixar clara una cosa: que el prota pensa. Pensa molt. Pensa bé. És un paio llest. És un plasta de tio que dormiria a les pedres. Però vaja, plasta i tot està molt ben descrit i té moments de geni. La història? Està molt bé. Segurament es podria fer una peli i tot. Curta. I seria molt interesant, la veritat. Al llibre està massa dilatada, naufraga en els detalls, i fins al tercer volum que, aquest sí, és magistral en tots els seus aspectes, demana un esforç molt gran per a mantenir l’atenció.

Si heu arribat fins aquí deveu estar pensant: “Però aquest paio no havia dit que li havia agradat la novel•la? Molt, fins i tot?”. Doncs mira, sí. A la banda positiva, doncs, tenim que amb aquest protagonista pesat i que no pot deixar d’explicar tot el que li passa pel cap, que és antipàtic i amb qui, francament, jo no me n’aniria de copes... amb aquest protagonista és molt fàcil sentir-s’hi identificat. Quan en Jaime, Jack, Jacobo, doncs amb un nom no en té prou, reflexiona inacabablement sobre el seu cor trencat, els seus coneguts, els seus defectes o les coses que observa al seu voltant, és molt difícil no acabar pensant: “Doncs sí, tens raó”. Un altre aspecte positiu és l’extraordinari domini del llenguatge de l’autor. És un domini exigent, que demana paciència i que t’agradin les paraules i les construccions de frases sorprenents. De vegades cansa, però d’altra banda quan aconsegueixes oblidar que estàs fent un esforç, quan sintonitzes amb la manera de fer de l’escriptor, és com sentir una simfonia ben composada i millor interpretada. En aquest sentit en Javier Marías escriu com ningú i, ni que sigui per això, paga molt la pena el llibre. D’altra banda, arrel dels seus trets estil·lístics, hi ha qui diu de’n Javier Marías que és “el peor escritor de todos los tiempos y lugares, porque no sabe puntuar, destroza continuamente la sintaxis, carece en absoluto de elegancia y estilo, es sumamente torpe en la adjetivación, tiene lenguaje de funcionario, pregona una zafiedad intelectual ofensiva para la inteligencia del lector y no sabe expresar lo que pretende porque no tiene las ideas claras ni conoce el significado de infinidad de palabras y expresiones”. Bé, crec que s’equivoca (en bona part).

Com a conclusió: és un llibre exigent que demana una gran dosi de paciència per a ser llegit. Esperava quelcom de més absorvent però és un llibre interesant dintre d’un panorama literari més aviat repetitiu. Si heu llegit altres llibres de l’autor i us han agradat us el recomano sense recança. Si no n’heu llegit mai cap... home... jo potser començaria amb Corazón Tan Blanco o els contes de Mañana en la Batalla Piensa en Mí. Recomanaria la seva lectura sense acceptar responsabilitats i no acceptaria reclamacions. En qualsevol cas, com ja he dit, em sento totalment inadecuat per fer-ne una crítica massa més acurada que el que ja he fet. Si algú, després de passar per aquí, el llegeix, em faria molta il•lusió que deixés un comentari donant la seva impressió, ja que a mi em té una mica confós.

Hipervincles relacionats

• Blog de'n Javier Marías
• Crítica negativa destructiva a en Javier Marías
• Tu rostro mañana. 1 Fiebre y lanza.
• Tu rostro mañana. 2 Baile y sueño.
• Tu rostro mañana. 3 Veneno y sombra y adiós.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: Bun B - Pop It 4 Pimp (featuring Juvenile & Webbie)
via FoxyTunes

Witch Hunter Robin (ウィッチハンターロビ, 2002), Una Crítica

La sèrie segueix les activitats de la STN-J, la branca japonesa d'una organització mundial secreta anomenada "SOLOMON" que s'enfronta a l'ús maligne de la bruixeria. La protagonista de la sèrie és la Robin Sena, una caçadora de bruixes que té, ella mateixa, poders per a dominar el foc. Però la frontera entre els caçadors i els caçats és prima, i la Robin, juntament amb els seus companys de la STN-J, es veuran embolicats en el foc creuat entre l'administrador de la STN-J i la organització mare, "SOLOMON". Quin paper hi juga la Robin, a tot això?

Witch Hunter Robin és una de les millors sèries d'anime que he vist darrerament. Segurament és la que més m'ha agradat després de Fullmetal Alchemist (que segueix en primer lloc i es difícil que cap altra la superi). Amb una dosificació de la informació excepcional el misteri es desplega gradualment i amb un grau notable de suspens fins a arribar a un clímax molt satisfactori que demana a crits una continuació (cosa infreqüent). Els personatges són raonablement complexos i evolucionen continuament. La sèrie es divideix en dos meitats estructuralment ben diferenciades. La primera meitat té una estructura episòdica en la que cada capítol és bastant independent de la resta, seguint la fòrmula batejada per la wikipedia com a "monstre de la setmana". En aquesta primera meitat la Robin i els seus companys investiguen un cas de bruixeria per capítol, perseguint i capturant a la bruixa o bruixot corresponent. Ja he esmentat, però, que aquesta independència entre episodis és relativa, i cap a la meitat de la sèrie totes les llavors que, secundàriament al cas que ocupa cada capítol, s'han anat sembrant arrelen amb fermesa i neix una trama principal que ocuparà tot el que queda d'història, capgirant tot el que s'havia anat construïnt fins al moment. Cadascuna de les dues parts de la història, els episodis de caça de bruixes i els episodis a on s'aprofundeix en els motius que empenyen a l'organització secreta a perseguir-les, aconsegueix captivar l'atenció i construir una història molt atractiva que té la Robin al seu centre, actuant de catalitzador. En certa manera aquesta sèrie és hereva de còmics com els X-Men o sèries com Expediente X, però aconsegueix apartar-se d'elles establint una personalitat pròpia seriosa que dona més importància a la relació entre els personatges i la creació de suspens que a l'acció. És al·lucinant que els japonesos aconsegueixin amb dibuixos animats el que tan poques sèries occidentals aconsegueixen amb actors reals i molts més recursos: una història que val la pena veure.



Vincles Rellevants

• Witch Hunter Robin a la wikipedia (english)
• Witch Hunter Robin a la wikipedia (spanish)
• Witch Hunter Robin a Anime News Network (english)
• Witch Hunter Robin BlogOtaku (spanish)

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Los 12 Reinos (十二国記, Jūni Kokuki), Una Crítica

La Yoko és una estudiant d'institut japonesa. És una noia tímida, que sempre intenta agradar a tothom, és la primera de la classe i no és gens feliç. La seva vida és rutinària, monòtona i gris, fins que un dia, a classe, se li apareix al davant un home estrany que s'agenolla al seu davant i li jura lleialtat. "Accepta, accepta la meva lleialtat que el temps s'acaba. Accepta ràpid si us plau" vé a dir en Keiki, doncs així es diu el personatge. Confosa i sense saber com reaccionar la Yoko accepta i no passen gaires segons abans de que les finestres de l'aula esclatin en mil bocins i quelcom, dificil de dir el què, entra a l'habitació i comença a atacar tothom. La Yoko, aprenem, és la reina del país de Kei, a un altre món connectat al nostre. En Keiki aconsegueix salvar-la del monstre i se l’emporta, a ella i a dos companys seus, al seu món.

Juni Kokuki (Los Doce Reinos) és una llarga història adaptada a partir de la també llarga sèrie de novel•les de Fuyumi Ono. Al llarg de 45 capítols se’ns expliquen les històries corresponents a 7 de les novel•les, cadascuna d’elles en un arc argumental format per uns quants capítols. Les diferents històries segueixen, d’una banda, el creixement de la Yoko, que haurà de deixar enrera la seva inhibició i por permanents i ser capaç d’assumir les regnes del seu regnat i transformar-se en l’heroïna de la història. D’altra banda visitarem el ric passat i la mitologia del món dels 12 regnes i, poc a poc, anirem entenent com està organitzat i la seva relació amb el nostre món. El que trobarem aquí és la recreació d’un món fantàstic d’un abast imaginatiu enorme, comparable al de’n Tolkien en quant a coherència y a grau de detall. No tots els arcs argumentals tenen el mateix nivell d’interès, però aquest sempre és alt. L’animació i el dibuix són, gairebé sempre, extraordiaris. De quan en quan et trobes un capítol que sembla que li hagi tocat animar-lo al becari, però això és poc freqüent i fà ràbia, cert, però es dilueix en la festa pels ulls que és la resta de capítols. No és, s’ha de dir, una sèrie d’acció. Bona part de la història es construeix a base de diàlegs i de reflexions sobre el món en el que es troben, amb un paper important de la psicologia dels personatges. És, en essència, una història de personatges, i tots ells evolucionen i se’ns ofereixen desde diferents punts de vista que els descriuen molt bé. Una altra història és que el sistema de govern per designació divina que descriu la sèrie revolti el meu esperit democràtic, pero això és secundari. També cal dir que la sèrie està inacabada. Ja he esmentat que els 45 capítols inicials es basen en 7 de les, fins ara, 11 novel•les escrites sobre le món dels 12 regnes. Els responsables de la sèrie d’animació han anunciat la seva intenció de fer més capítols, però consideren que amb les novel•les escrites fins ara no tenen prou informació i estan esperant a que se n’escriguin més. És una llàstima perquè una de les històries més maques i amb més suspens queda inacabada. No se si la serie es clourà algun dia, però per la meva banda espero fervorosament que sigui així, perquè de veritat que m’ha agradat molt. A poc que us interesi la fantasia i el món de l’animació aquesta és una sèrie que no s’ha de deixar escapar. No se si m’atreviria a qualificar-la d’obra mestra però no deixa de ser una meravella i un regal per a la imaginació.

P.S. Us incloc un tros de capítol del primer arc argumental. Per cert, acabo de veure que el doblatge és absolutament patètic. Tireu de subtítols els que volgueu veure la sèrie, guanya moltíssim.



Vincles rellevants

• Pàgina oficial japonesa
• Pàgina oficial americana
• The Twelve Kingdoms a Anime News Network
• Los Doce Reinos a la Wikipedia (Spanish)
• The Twelve Kingdoms a la Wikipedia (English)
• Els Dotze Regnes al 3xl
• L'autor de les novel·les

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Iron Man, de Jon Favreau - Una Crítica

Si hi ha un subgènere que s’ha estès darrerament és el dels superherois, tant que amenaça desfer-se del prefixe i constituir-se en gènere per dret propi, per quantitat sino per qualitat, i també per èxit comercial. Suposo que el superheroi apel·la a quelcom que portem molts a dintre, al desig de ser especial i poder fer coses impossibles pels demés, increïblement valentes i que provoquen l’admiració. No és que com a figura narrativa sigui particularment novedosa, la mitologia n’està plena, d’herois amb poders extraordinaris i les històries superheròiques tiren molt de la mitologia. El principal problema per constituïr-se en gènere, al meu entendre, és el limitadíssim ventall de recursos narratius que empra. En certa manera vista una pel·lícula de superherois, vistes totes. I llavors hi ha les deconstruccions, és clar, com l’anticipada Watchmen, inspirada en la novel·la gràfica (aquest és un terme molt criticat, però jo el trobo útil, que voleu que us digui, per a distingir còmics amb una ambició i un abast narratiu per sobre de la mitja) homònima. Watchmen és una història impressionant, que tothom a qui agradin les històries de qualitat hauria de llegir, i es mereix una adaptació cinematogràfica que faci història. El temps dirà si la té. Les deconstruccions, deia, no deixen de ser intents de desafiar els recursos tradicionals d’un tipus d’història i en aquest sentit no les posaria al mateix sac que la resta del gènere o subgènere. Els ingredients típics d’una pel·lícula de superherois a més de ser típics semblen ser omnipresents, sobretot a les primeres entregues. És més, també és cert que els superherois, sovint, tendeixen a ser desequilibrats amb una vena psicòtica, violenta i feixista que s’agafen la justícia com volen. Això no treu que hi hagi pel·lícules de superherois que brillin amb llum pròpia i siguin fantàstiques pel·lícules de gènere fantàstic (valgui’m la fantàstica redundància), i em venen al cap les 2 primeres dels X – Men, les 2 primeres de Spiderman, la darrera de Batman, Hellboy, la primera de Matrix... Ara faré un parell d’afirmacions que es mereixen un parell de punts i part.

M’encanten les pel·lícules de superherois.

M’ha encantat Iron Man.

Iron Man no és cap gran pel·lícula, no té cap gran guió i ni tan sols està especialment ben dirigida. Fins i tot hi ha una crítica a la indústria d’armes absolutament superficial i que es contradiu a si mateixa continuament. Però el que és veritat és que Iron Man és una pel·lícula entretingudíssima, amb un protagonista que en el moment menys pensat esclata de tant carisma com té i uns efectes especials astoradors i que contribueixen moltíssim a la diversió. Com diuen a Las Horas Perdidas: “Si te aburres, es que estás muerto”. El Robert Downey Jr. fa una interpretació divertidíssima (i no només divertida, el paio ho fa molt bé, és l’ànima de la pel·lícula, un autèntic mamón si se'm permet la paraula) i els secundaris també cumpleixen més que bé. És una pel·lícula que no enganya ningú: vol divertir i diverteix. Si el que voleu es passar una estona molt divertida sense tenir la sensació de que insulten la vostra intel·ligència que no us importi pagar l’entrada de cine, que s’ho val. És una pel·lícula per menjar amb un bol enorme de crispetes i per sortir alegre del cinema. Per sortir del cinema, val a dir, després dels títols de crèdit, que tenen sorpresa Kinder al final.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: SFDK - No eres feo ni ná
via FoxyTunes

Defensant Terramar

En Xevi, de Xelu, ha fet una crítica molt negativa d'un llibre que li vaig recomanar jo, Un Mag de Terramar, de l'Ursula K. Le Guin. Que no li hagi agradat m'entristeix, em sorprén i m'extranya. M'entristeix perquè sempre esperes que els llibres (o el que sigui) que recomanes perquè t'han agradat, agradin al seu torn als destinataris de la teva recomanació. Em sorprén perquè són uns llibres que he recomanat a altra gent, sovint lectors habituals, i com m'ha dit avui un conegut al twitter "Que raro. Si siempre gustan". I és cert, sempre agraden (ara ja no, però). I m'extranya perquè era justament el tipus de llibre que creia que li agradaria a en Xevi.

D'una manera o d'una altra: m'ha tocat la fibra sensible. Estem parlant d'un dels meus llibres preferits, el que més vegades he llegit i rellegit a la meva vida, ja devem anar per la cinquena i ara hi haurà una sisena per curar la pupa que m'ha fet en Xevi. Un atac inmerescut com el seu no es mereix quedar sense resposta, així que resposta l'hi he donat.

Podeu llegir la seva crítica de'n Xevi clicant aquí (I de pas visiteu Xelu, que s'ho val).

I la meva resposta és la següent:

Estem parlant d'un llibre que per a mi és una de les cimeres de la literatura fantàstica. He llegit els 3 llibres que formen la trilogia original unes 5 vegades, en català i en anglès, i els 2 llibres que va escriure l'autora després continuant la història un parell de vegades cadascun d'ells, i cada vegada que els he llegit m'han enganxat com la primera i hi he trobat més virtuts. El món que s'empesca és dels més suggerents i rodons que s'ha inventat en aquest gènere, i al mateix temps original, amb prop de cap punt en comú amb altres coses que s'han escrit. Els 3 llibres formen un conjunt molt maco: en el primer se'ns explica la infància, adolescència i entrada a la vida adulta de l'Esparver (o Ged), al segon la seva vida adulta i al tercer la seva ancianitat, i cadascun d'ells ens ofereix una perspectiva diferent i complementària no només del personatge, sino del món de Terramar. A la versió catalana la Madeleine Casas (em sembla recordar que s'escriu així) fa una de les millors traduccions que he llegit mai, bonica i poètica, i l'edició original té una prosa magnífica, cosa que no és extranya a l'autora, l'Ursula K. Le Guin (que a part d'aquests llibres n'ha escrit d'altres magnífics, i altres que no ho són tant. Un especialment recomanable és Els Desposseïts). Tot aquest vagarejar de'n Ged que en Xevi no aprecia està, no obstant, ple d'una melangia i una sensació de derrota (autoderrota, seria) impressionant, potser crepuscular. Per a en Ged, vèncer l'ombra que el persegueix és vèncer-se (o com s'escrigui) a si mateix, conèixer-se i acceptar-se i aprendre a arriscar-se i a acceptar les seves responsabilitats. L'ombra és una creació literària meritòria, al meu entendre, una metàfora del mal que fem quan obrem sense saviesa i que és responsabilitat nostra reparar. La màgia de Terramar, la importància de la paraula i el poder que dona conéixer el nom, la natura, d'allò que t'envolta, és una de les propostes de màgia més convincents i suggerents que se m'han posat al davant, a un llibre o a una pel·lícula. NO és un llibre d'aventures, però és una de les millors històries que s'han escrit.

I ja faré una contracrítica més estructurada, que aquesta l'escric en calent i tal com raja.

M'agradaria acabar, responent a una al·lusió mig apuntada per en Xevi, dient que comparar el Harry Potter de la Rowling (del qual sóc fan i defensor) amb el Mag de Terramar de la Le Guin és com comparar l'església de Montcada amb la Sagrada Família (i a la meva comparació, en Harry Potter NO és la Sagrada Família). I si de cas, em quedo curt.

Si voleu participar a la discussió, sou més que benvinguts.

Dennō Coil (電脳コイル, Dennō Koiru) - Una Crítica

El 2026, onze anys després de la popularització de les ulleres de realitat augmentada connectades a Internet, la Yūko Okonogi i la seva familia es traslladen a Daikoku, el centre tecnològic del nou món semi-virtual. La Yūko s'uneix a la "agència de detectius" de la seva àvia, formada per altres nens equipats amb eines virtuals i metaetiquètes. A mesura que la seva recerca va revelant proves de la desaparició de nens que han estat "robats" a l'altra banda de la realitat, es van embolicant en una conspiració dedicada a amagar la perillosa natura autèntica i la història d'aquesta nova tecnologia.

Dennō Coil és una sèrie excel·lent, que referma la meva convicció de que l'animació, sobretot, però no només, japonesa és una de les formes de narració audiovisual més importants i amb una potencialitat i personalitat més gran. Dennō Coil (la seva traducció aproximada seria “Cercle d'Ordinadors”) transcorre en un futur proper i possiblement probable a on fa pocs anys que s'ha desenvolupat una tecnologia de “realitat augmentada” que ha revolucionat les comunicacions d'una manera que recorda l'impacte de l'internet actual. Aquesta realitat augmentada consisteix en una capa de realitat virtual sobreimpressionada a la realitat física, visible només utilitzant unes omnipresents ulleres que permeten, també, interaccionar amb ella. Així, molts dels ginys que avui utilitzem, com ordinadors, telèfons o semàfors, existeixen només com a metàfores visuals tridimensionals que poden ser invocades i manipulades a voluntat. Daikoku és la ciutat pionera a on més gran és la implantació d'aquesta tecnologia, que amara gran part de les àrees de la vida quotidiana. Aquí coneixem un grup de nens i nenes preadolescents que han crescut quan les ulleres ja són un objecte popular i que se senten més còmodes amb elles que els adults que els envolten, que han viscut el seu desenvolupament però l'han incorporat als seus costums, o l'han incorporat poc als seus costums, ja en etapes avançades de les seves vides. Al voltant d'aquest escenari o pretexte la Yasako, la Isako i els seus amics escenifiquen les seves rivalitats i jocs davant d'uns adults preocupats i convençuts de que els seus fills tindran problemes per a diferenciar la realitat i la fantasia sintètica que viuen a través de les ulleres. Però què és la realitat? Amb una imaginació visual elegant i fora de mida, amb les possibilitats gairebé màgiques que dona la realitat augmentada, la sèrie explora una sèrie de temes com la ja esmentada diferenciació entre realitat i fantasia, el procés de fer-se gran, l'amistat, les llegendes urbanes, el valor i la responsabilitat, sense deixar mai de banda l'aventura i el misteri que fan que un cop es comença no es pugui abandonar la sèrie. Amb un argument principal que gira al voltant d'un misteri que es va originar quan les nenes protagonistes prinicipals eren petites, veurem començar i acabar una sèrie d'històries menors que són petites obres d'art per mèrit propi i acompanyarem als nens a les seves aventures per un món que, com succeix segurament amb cada generació, a ells els pertany més que no pas als adults. Què s'amaga darrera les ulleres? Què intenta amagar l'empresa que les va inventar? Per què hi ha nens que entren en coma quan les utilitzen i ja no desperten? Obrirà els ulls el germà de l'Isako? Qui, o què, és la misteriosa Srta. Michiko? Són molts misteris que la sèrie no deixa sense resposta, però la resposta no vé ràpid. El to de la sèrie és melancòlic i pausat, allunyat d'aventures anfetamíniques, poètic fins i tot i filosòfic, sempre preciós i també preciosista, mai avorrit i a punt d'esclatar de tanta meravella continguda.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

The Savages, de Tamara Jenkins - Una Crítica

És curiós com algunes històries et remouen els sentiments. Un dels (molts) problemes no resolts de la nostra societat és que fer amb la gent gran quan no deixen de ser capaços de fer-se càrrec d'ells mateixos. És aquest un problema al que, en primera instància, molts de nosaltres haurem de donar resposta: en primera instància amb els nostres pares, en darrera algú altre l'haurà de donar per nosaltres. La resposta més freqüent, eficaç i alhora absolutament inadequada, és recòrrer a les temudes (pels que hi han d'anar) residències d'avis. En altres temps, ens diuen i molts hem vist, la família funcionava diferent i no s'entenia només cap endavant sino també cap endarrera. Vivim una altra època, però, i sense ser culpa de ningú però també una mica de tothom l'estructura de les famílies ha canviat, o l'estructura dels valors de les famílies si més no, que no és ben bé el mateix però pel que fa el cas s'hi assembla notablement, i ara és difícil integrar una persona gran, normalment necessitada de molta ajuda per a realitzar les tasques cotidianes, als pisos petits i als temps escasos. Tampoc és que aquesta solució sigui ideal, però és que solucions ideals n'existeixen molt poques, només pels problemes ideals i d'aquests gairebé no se'n veuen. En certa manera, per pragmatisme, necessitat, o com n'hi volgueu dir, ens comportem com salvatges (i ara em sap greu, políticament correcte com sóc, haver pogut ofendre a un salvatge). I vet aquí el pretext de la pel·lícula, i tot el que m'ha fet pensar. I a més la pel·lícula és molt interesant, ben escrita i magníficament interpretada i compassiva, o comprensiva, o segur que hi ha una paraula que acaba en "iva" que l'hi va bé però com que no sóc poeta m'hi barallo, amb les paraules, i no trobo l'adient. El cas és que en Jon i la Wendy Savage fan honor al seu cognom, i quan el seu pare comença a perdre el senderi decideixen internar-lo en una residència sense gairebé ni mirar-lo als ulls, com qui posa un jersei vell al fons de l'armari per que no destorbi però saber a on està guardat. Actuen malament de totes totes, amb una insensibilitat desmesurada, però no és fàcil condemnar-los (què faríem, nosaltres? La pel·lícula no deixar de preguntar-nos-ho) quan aprenem que el pare va ser brutal, que durant anys no han sapigut res els uns dels altres i que, amb poca gràcia, és cert, però amb una constància que s'ha de valorar les vides dels dos germans es paren mentres el pare està a la residència, i no deixen de visitar-lo ni un sol dia ni d'intentar millorar la seva situació. Tot això ho fan empesos pels remordiments, per a què negar-ho, que són una forma més, una de les més freqüents de fet, d'egoïsme. I mal saben com recolzar al senyor Savages o amagar-li el malestar i l'incomoditat que els produeix, però ho fan i, si com jo, heu passat per l'experiència de tenir un avi a una residència, vivint lluny, sabreu que la majoria d'avis no en reben gaires, de visites. La pel·lícula aconsegueix, al meu entendre, fer un retrat realista d'una situació complexa que és difícil jutjar d'una manera fàcil, sense oblidar-se de que és una pel·lícula i, per davant de tot, o potser a la vegada que tot, ha d'explicar una història interesant. No s'oblida, tampoc, d'arribar a una conclusió i quan s'acava en Jon i la Wendy Savage han aprés alguna cosa sobre la vida i sobre ells mateixos, igual que els espectadors.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Sayonara Barcelona, de Joaquim Pijoan - Una Crítica

El llibre comença amb una prosa desbocada que se li escapa de les mans a l’autor, que triga ben bé mig llibre en recuperar les regnes de la narració (tot i que quan ho fa és un mestre). Val a dir que vaig estar a punt d’abandonar el llibre, però en un moment donat el propi narrador et demana (literalment) que aguantis una mica més i confesso que val la pena: al final, en conjunt, és una novel·la que m’ha agradat molt. Tota la història gira al voltant de tres temes: la situació de l’art i els artistes a Catalunya (fonamentalment parla de la pintura, però també de la literatura. En aquest sentit no estic qualificat per estar d’acord o en desacord amb l’autor, però resulta interesant), la situació actual de Catalunya com a país i del català com a llengua pròpia (pel protagonista, i la falta de contrapunts fa pensar que l’autor opina el mateix, extremadamente negativa i mancada de futur. Personalment no comparteixo el seu judici, però estic segur de que molts hi estaran d’acord. En qualsevolc cas resulta interesant i provocador, si bé sovint trenca el fil de la narració) i, finalment, la necessitat que té el protagonista de trobar una conclusió dels temes que va deixar oberts quan va fugir, 25 anys enrere, de Barcelona, incapaç d’acceptar la responsabilitat d’haver deixat embarassada a una noia (i és en aquest apartat a on la novel·la se’n surt admirablement, quan deixa de banda l’aspecte més assagístic o ideològic i es centra en la literatura, si més no tal com jo l’entenc). En conjunt és un llibre curiós, més aviat anàrquic en la seva estructura, escrit amb un llenguatge barroc i utilitzant uns diàlegs en absolut realistes però ben escrits i que captiven. Amb certa manca de coherència en la utilització dels recursos narratius que, paradoxalment, fa que sigui un llibre fresc i bastant espontani que funciona molt bé malgrat la seva descompensació. És un llibre que recomano malgrat trobar-li molts problemes. L’autor escriu molt poc, però si trobo algun altre llibre seu, ja sigui passat o futur, el llegiré amb gust.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Atonement, d'Ian McEwan - Una Crítica

He llegit el llibre poc després de veure la pel·lícula, que va agradar-me molt. És el primer llibre que llegeixo de l’Ian McEwan i l’he agafat amb moltes ganes, perquè havia llegit crítiques sobre l’autor que el deixaven extremadament bé. El cert és que el llibre m’ha semblat una mica irregular. Tinc la sensació de que un dels personatges (la Briony) és molt més important per a l’autor que tota la resta, i aquesta preferència s’entreveu massa al llarg de tota la novel·la. La història és molt lenta, però és emocionant i commovedora. Destaca especialment la construcció de la psicologia dels personatges, que tenen personalitats molt diferenciades i vives. Una de les coses més difícils (i parlo com a lector, que escriptor és evident que no ho sóc), i en aquest sentit la novel·la triomfa amb totes les de le llei: té un dels finals més impactants i millor escrits que he tingut el plaer de llegir (m’agradaria afegir, per aquells que, com jo, han vist la pel·lícula abans que jo, que respecta l’esperit d’aquesta darrera però que la seva resolució és bastant diferent i molt més el·laborada) i que és el millor del llibre. Entre línies hi ha tota una reflexió metaliterària sobre l’art d’escriure què, si bé és molt secundària al fil principal de la història, és molt interesant. És un llibre molt recomanable.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

The Interpreter of Maladies, de Jhumpa Lahiri - Una Crítica

Jhumpa Lahiri és una escriptora americana, nascuda a Londres l'any 1967 i d'ascendència India bengalí. La majoria de les narracions que ha escrit tenen com a tema principal les vides dels bengalís a Amèrica i a la Índia. Bona part dels seus escrits són narracions curtes, recollides en el llibre que ens ocupa (The Interpreter of Maladies, guanyador del premi Pulitzer de Ficció a l'any 2000) i a Unaccustomed Earth, de propera publicació. Ha publicat també una novel·la (The Namesake), que ha estat ben acollida per la crítica i ha inspirat una pel·lícula homònima.

The Interpreter of Maladies és un recull de 9 relats curts que fan de molt bon llegir. Tots tenen en comú que els seus protagonistes són d'origen bengalí i s'exploren, desde diferents punts de vista, les diferències entre les cultures americana i l'índia. Geogràficament els relats s'ubiquen a Boston o Calcuta. Molts dels personatges són adults joves que han anat a Amèrica per completar els seus estudis i tots els contes comparteixen una atmosfera melangiosa i un estil d'escriptura elegant. Alguns dels temes que van apareixent a les diferents històries són el matrimoni, la família, els embarasos i la distància. Els protagonistes de les diferents històries són diversos, com per expemple una jove parella índia que viu a Boston i acaba de perdre un embaràs, la filla petita d'uns professors de Cambridge, un taxista de Calcuta, un nen petit occidental amb una cangur índia, un indi acabat d'arribar a Boston per fer el seu doctorat i que està esperant a la seva dona, amb qui s'acaba de casar i a qui amb prou feines coneix, etc. Les històries estàn escrites amb gran bellessa, amb molt de detallisme i gran capacitat d'observació. La gràcia de les històries està en l'elegància de la escriptura i l'exotisme del seu contingut i, amb excepcions, no són contes que busquin un desenllaç sorprenent o un climax emocional. M'ha semblat un molt bon recull, molt maco, i crec que pararé atenció a les noves publicacions de l'autora i a la novel·la que ja té escrita. No se si l'han publicat en català o castellà, però si trobeu el llibret doneu-li una oportunitat, que s'ho val.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: The Libertines - Road To Ruin
via FoxyTunes

No Country For Old Men, dels Germans Coen - Una Crítica

Com m'ha agradat No Country For Old Men! És una adaptació impecable de la novel·la de'n Cormac McCarthy, amb final anticlimàtic inclòs. Les imatges flueixen plenes de significats apilats en capes mentres seguim la història de'n Llewellyn Moss, l'Anton Chigurgh i el Sheriff Bell, perseguint-se l'un a l'altre per culpa de la, com dir-ho, imbecil·litat imprudent de'n Llewellyn. Mancada per complet de banda sonora, només els diàlegs, extrets fidelment de la novel·la, i les imatges ens acompanyaran al llarg d'una història inquietant i hipnòticament violenta. És una peli d'aquelles que veure-la doblada és poc més que no haver-la vist, doncs heu de saber que en Cormac McCarthy és un mestre en el dificilíssim art d'escriure tal com es parla i els actors, desde el justament oscaritzat Javier Bardem fins al menys conegut Josh Brolin, passant pel Tommy Lee Jones o en Woody Harrelson, els hi aporten una vivacitat fantàstica. La novel·la era molt cinematogràfica, i segurament els germans Coen eren els més adients per transformar-la en guió i dirigir-la. La pel·lícula aconsegueix capturar tot l'esperit de la història del McCarthy a la vegada que recull la personalitat característica dels Coen, que l'esquitxen d'humor negre i girs argumentals sorprenents. La peli avança amb pas lent, però amb una seguretat i una implacabilitat personificades en l'assassí interpretat pel Bardem, ens porta cap a un final que és com una galleda d'aigua freda i demana un cert esforç per contextualitzar-lo amb el que acabem de veure, fins al punt que semblar una història inacabada. El final, per cert, s'entén molt més a la novel·la, a on el personatge del Sheriff, protagonista reticent d'una història pràcticament paral·lela a la de'n Llewellyn i en Chigurgh, té un pes molt més gran. És, amb diferència, la pel·lícula menys comercial que han fet els germans Coen i, en aquest sentit, em sembla que la gran campanya de marqueting que l'ha acompanyat li ha fet un flac favor. Al cinema, en finalitzar la pel·lícula, es va sentir, a prop meu, un veredicte que he sentit o llegit moltes vegades: "Quina merda!". No puc estar-hi més en desacord. I recordeu: o en versió original o caca de la vaca.

Podeu trobar una altra crítica bona a Lo Bloc de l'Ivan i una crítica dolenta a El Rincón de Blagdaros.

Boscos Endins, de Dagoll Dagom - Una Crítica

Boscos Endins és l’adaptació al català del musical Into The Woods, estrenat per Stephen Sondheim al 1986 i interpretat ara pel grup Dagoll Dagom. La història està dividida en 2 actes, en els que se’ns ensenyen una sèrie de contes dels Germans Grimm coneguts per tothom (la Ventafocs, Jack i les Mongetes Màgiques, Rapunzel (la princesa que vivia presonera en una torre sense portes i llençava una llarga trena per a què hi grimpés el seu príncep) i La Caputxeta Vermella. Al segon acte els contes han arribat al seu final i veiem el que va passar després, que en essència consisteix en demostrar que el famós “i van viure feliços per sempre més” no va arribar a fer-se realitat. Tots els contes s’expliquen barrejats i els personatges que els protagonitzen interaccionen entre ells i comparteixen temps i ubicació. La idea és molt bona i la posada en escena espectacular. Desde la magnífica La Celestina dirigida per Robert Lepage al Teatre Lliure no havia vist uns efectes especials tan espectaculars i ben fets a una sala de teatre. Els personatges, uns més que altres, són interesants i divertits i en conjunt la història es fa amena i està ben interpretada. Val a dir que no sóc un entusiasta dels musicals ni tinc cap mena de formació musical que em permeti valorar els aspectes més formals de la música ni de la interpretació que fan de les cançons els diferents actors, tot i que vaig gaudir com el que més a Mar i Cel, el Sweeney Todd del Constantino Romero i la Vicky Peña i Flor de Nit. Dic això perquè estic una mica esbiaixat en contra d’aquest gènere, i això s’ha de tenir en compte abans de donar massa pes a la meva opinió sobre l’obra que ens ocupa. L’obra que ens ocupa, doncs, no m’ha semblat estar a l’alçada de les 3 que he dit. Tampoc és que em sembli excessivament just basar una crítica en una comparació amb altres obres que no hi tenen res a veure, però és que el cert és que vaig avorrir-me una mica (a estones). Hi ha alguns dels números que són al·lucinants, la veritat, i la caputxeta vermella i la bruixa dolenta són fantàstiques durant tota l’obra, però en conjunt em va semblar més aviat irregular. Bé... no del tot... en conjunt està molt bé perquè la posada en escena és una sorpresa constant, la música és collonuda i està plena de sentit de l’humor, però el “guió”, les cançons pròpiament dites, em van semblar l’aspecte més fluix de l’obra. Dit això també us dic que als companys amb qui vaig anar al teatre, més incondicionals del gènere musical que jo mateix, l’obra els va semblar una meravella. A mi? Em sembla una obra bona, digna i interesant, però ni de tros una obra mestra.
Annex: Al canal de Dagoll Dagom a Youtube podeu un reportatge interesant sobre com es va fer Boscos Endins.



----------------
Escoltant: Balmorhea - The Summer
via FoxyTunes

Lluvia Negra (黒い雨; Kuroi ame), de Masuji Ibuse - Una Crítica

El 6 d'Agost de 1945 Hiroshima fou colpejat per la devastació, inimaginable fins aleshores, de la bomba atòmica. Es calcula (Wikipedia dixit) que 70.000 persones van morir al moment de caure la bomba i que en finalitzar l'any les ferides i la radiació havien augmentat el nombre de morts fins a 90.000 - 140.000. Al voltant del 69 % dels edificis de la ciutat van ser completament destruïts pels efectes de la bomba. La novel·la segueix les vides d'alguns dels supervivents durant els dies que van seguir a l'atac i alguns anys després, recollint, a partir dels diaris d'alguns dels protagonistes, les seves experiències i l'impacte que va tenir la radiació sobre les seves vides.

El primer que he de dir és que fa poc que Un Que Passava va escriure una magnífica ressenya d'aquest llibre. A ella us remeto, doncs el que jo pugui escriure no reflectirà millor el que és la novel·la. I el que la novel·la és és un testimoni esfereïdor de un dels esdeveniments més terribles que s'han produït en els darrers anys. Amb un estil tant planer com pla que no amaga res però tampoc pretén escandalitzar, el llibre posa els pels de punta si intentem imaginar quelcom tan destructiu que la imaginació difícilment ho abasta. Durant la Segona Guerra Mundial l'autor, en Masuji Ibuse, va treballar escrivint propaganda pel govern japonés, que va establir un control extremadament estricte sobre la informació que es difonia entre la població. Quan la guerra va finalitzar l'autor es va dedicar a estudiar la documentació existent sobre l'atac i a registrar els testimonis de molts supervivents. A partir d'aquest material Lluvia Negra va començar a ser publicat en forma seriada a la revista Shincho al Gener de 1965, i li va valdre a l'autor el premi Noma, el més prestigiós premi literari del Japó. La novel·la recull la història, parcialment certa, d'una família formada per 3 supervivents (El cap de família Shigematsu, la seva esposa Shigeko i la seva neboda Yasuko) intenten superar l'estigma que arroseguen els afectats per la radiació de la bomba. El desig més gran de'n Shigeko és aconseguir un bon matrimoni per a la seva neboda, però la sospita de que aquesta pugui desenvolupar la malaltia de la radiació fa que tots els possibles pretendents s'apartin d'ella. En un intent de aturar les xafarderies, en Shigeko comença a transcriure el diari que va escriure just després de caure la bomba, ampliant-lo amb altres documents i els diaris d'altres persones. Així doncs, la història alterna entre el present (vaja, 1965) i el passat, que és la part principal de la història i explica el que va succeïr durant la caiguda de la bomba i els dies inmediatament posteriors, reflectint molt bé una situació de desinformació i desamparament angoixant. Tal i com està escrita, la història està esquitxada d'un humor suau i amable que la fa més fàcilment digerible. Se'm fa difícil destriar la novel·la del que explica, i sospito que bona part de la (enorme) força i intensitat de la novel·la procedeix del fet que els esdeveniments narrats han succeït realment. Ningú se sorprendrà si us dic que no se japonès, així que no he pogut llegir el llibre que va ser realment escrit sino l'aproximació del traductor. Amb aquesta (també enorme) limitació al cap, l'estil del llibre és molt senzill, de fàcil lectura, destacant una capacitat de descripció dels petits detalls molt gran i la construcció d'uns personatges als que agafes molta simpatia i pels que et preocupes realment. En conjunt m'ha agradat molt.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Zwartboek (El Libro Negro), de Paul Verhoeven - Una Crítica

La Rachel Stein és una cantant jueva que viu amagada a l'Holanda de 1944, durant l'ocupació Nazi. Un atac de l'exèrcit Alemany l'obliga a fugir i canviar d'identitat, i acaba unint-se a la resistència holandesa. Per ajudar-los a rescatar a uns presoners holandesos de la base militar Alemanya la Rachel comença a treballar com a secretària d'un capità nazi i descobreix una conspiració organitzada per robar els diners dels jueus rics amagats al país. Qui s'amaga darrera de la conspiració?

Després de molts anys dirigint pel·ícules a Hollywood, en Paul Verhoeven torna al seu país d'origen per a rodar una història que porta 15 anys escrivint en col·laboración amb el guionista Gerard Soeteman. És un thriller ambientat a Holanda durant l'ocupació nazi que s'aguanta bé (molt bé, hauria de dir) gràcies a la gran interpretació que fa la Carice van Houten del personatge Rachel Stein. La peli avança a travès d'un seguit d'enganys i traicions que fan que mai no poguis donar res per segur i obliguen a mantenir l'atenció en un argument una mica confús però seductor. M'ha agradat molt la fotografia i la posada en escena, amb un to de brusquedat bastant efectiu. També em va semblar una història original sobre un tema que ja s'ha tractat moltes vegades al cinema, com és el nazisme. Una peli emocionant i interesant, que us agradarà si us agrada que us fagin ballar el cap.

[Escrit originalment per a Xelu.net]



----------------
Escoltant: Jonny Greenwood - Open Spaces
via FoxyTunes

Perfect Creature, de Glenn Standring - Una Crítica

Fa molts anys, mentres investigaven el desenvolupament d'armes biològiques, un grup d'enginyers genètics va arribar a dissenyar i alliberar dos virus inesperats. Un d'ells era una forma intractable i letal de grip, l'altre, més sinistre, convertia a la gent en vampirs. Els vampirs, temuts al principi per la resta d'humans, van posar la seva inteligència superior al servei de l'humanitat dissenyant una vacuna temporal contra el virus de la grip, i es van agrupar en el que avui dia es coneix com La Germandat. Això va donar lloc a una nova forma de religió a on els vampirs eren els sacerdots i es cuidaven de sintetitzar la vacuna de la grip per als humans, que al seu torn els feien ofrenes de sang (sense sacrifici, entenem-nos, tot de bon rotllo) per mantenir-los amb vida. Ara, però, els temors originals dels humans s'han fet realitat: un dels germans vampírics ha començar a caçar-los i a alimentar-se d'ells. El vampir Silus i la policia humana Lilly hauran d'atrapar-lo abans de que el pànic s'escampi per la població i doni lloc a una guerra entre humans i vampirs.

El punt de partida de Criatura Perfecta, pel·lícula neozeladesa, em va semblar atractiu. En mala hora. Tot i que visualment té alguns trets d'Steampunk atractius, narrativament la història no convenç. El personage de la Lilly, tormentat per un passat en el que la grip va endur-se el seu marit i la seva filla, no té cap mena de força. En Silus és un personatge sobrehumà que suposadament està tan per damunt dels éssers humans que es comporta amb una fredor i una distància que, més que reforçar el caràcter del personatge, fa pensar que l'actor s'està avorrint enormement i està repassant mentalment la llista de la compra. Fa ben fet. L'Edgar, el megalomaníac vampir assassí (i germà petit de'n Silus), sembla sortit d'un dels (pocs) capítols dolents de Buffy Cazavampiros i, simplement, no dona la talla com a potencial causant de la fi de la pau entre els vampirs i els humans. La història avança a trompicons i sense cap mena d'interès. L'interés visual inicial s'esvaeix ràpidament i el desenllaç és absurd i totalment desprovist d'imaginació. Total, un producte absolutament convencional que a sobre no aconsegueix ni entretenir.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: The Postal Service - The District Sleeps Alone Tonight
via FoxyTunes