Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llibres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llibres. Mostrar tots els missatges

dijous, 3 de juliol del 2008

Incandescence, de Greg Egan - Una Crítica


Quan em sento hiperbòlic, que és sovint, tinc tendència a pensar que en Greg Egan és l’únic escriptor de ciencia ficció de veritat que existeix. En el sentit marcià de l’expressió. Ningú com ell descriu una realitat humana (transhumana, de fet) tan radicalment transformada per la ciència, amb una visió còsmica que abarca milenis i anys llum de distància, o es pren tan seriosament la base científica de la seva ficció. I a sobre sap escriure. Només se li ha de donar una ullada a l’absoluta meravella que són els seus reculls de contes o novel·les com Permutation City o Quarantine per captar la seva mestria estructurant narracions o el seu domini del llenguatge. És ben cert que sobresurt més en les distàncies curtes dels contes que en les novel·les, amb certa tendència a la precipitació al desenllaç. És ben cert, també, que aquesta mestria no l’exerceix en la mateixa mesura a totes les seves novel·les que, sempre arribar mai a ser dolentes, son dispars en la seva qualitat (i si no llegiu Teranesia si teniu nassos). La imaginació no se li pot qüestionar, no li falla mai, però sí que se li pot retreure (i tanmateix és qüestió de preferències) que l’equilibri entre ciència i ficció de vegades se li’n va de les mans. Això és un prejudici meu, que les novel·les les llegeixo per que m’expliquin històries i no perquè em donin classes. Així, a Incandescence, la seva darrera novel·la, adopta una estructura pràcticament idèntica a la molt més reeixida Schild’s Ladder, sense absorvir al lector com sí que ho aconseguia aquesta darrera. Schild’s Ladder era una novel·la exigent, difícil, que tensava la capacitat de visualització i de raonament abstracte i matemàtic del lector fins a límits insospitats, però que era gratificant i hipnòtica si es perserverava en la seva lectura gràcies a una història sorprenent. Incandescence és igualment difícil, possiblement fins i tot més, però té al darrera una història descompensada, poc teixida, aspra i, llavors, menys recompensant. Sense l’ajuda que el propi autor, a través del seu web, dona per entendre els principis físics que fan de fonament per l’història, és impossible de seguir. Amb l’ajuda i tot... jo he comença a gaudir-ne en deixar d’intentar entendre en detall els raonaments físics dels protagonistes. Una de les dites més famoses del finat Arthur C. Clarke va ser que “qualsevol tecnologia prou avançada és virtualment indiferenciable de la màgia”. És una bona manera d’expressar la meravella del futur descrit per Egan en aquesta novela i, en bona mesura, a Schild’s Ladder. I és aquesta, la visió de futur, la principal virtut de Incandescence, que justifica sobradament la seva lectura. Un futur pessimista, al meu entendre, on la victòria de la inteligència ha donat lloc a l’avorriment en un univers pràcticament desprovist de límits per travessar, a on només la trobada de nous límits permet encendre una petita espurna d’esperança.

En resum, Incandescence és una novel·la irregular, difícil i àrida, que se’m fa difícil recomanar a no ser que, com jo, sigueu incondicionals de l’autor. Si heu llegit les novel·les anteriors i us han agradat no deixeu de llegir aquesta, si no és així... agafeu Permutation City o qualsevol dels reculls de contes i tindreu una bona lectura garantida.

Hipervincles Rellevants


[Escrit originalment per a Xelu.net]

dimarts, 10 de juny del 2008

El Asombroso Viaje de Pomponio Flato, de Eduardo Mendoza - Una Crítica


Una crítica petita per un llibre petit.

En Pomponio Flato és un fisiòleg romà malalt de flatulències a qui, al segle I d.C., el destí porta a Nazareth a investigar l'assassinat d'un ric jueu. El fuster Josep, marit de Maria i soposat cornut, és el principal sospitós del crim, però el seu fill, el nen Jesús, està convençut de la seva inocència. Aconseguirà en Pomponio Flato descobrir l'autèntic culpable abans que en Josep sigui executat a la creu?

La meva opinió del llibre ha anat millorant conforme el llegia (a Anobii li he posat 3 estrelletes, però 2 i mitja seria més ajustat a la realitat). Si hagués de posar-li un únic adjectiu seria "simpàtic". No és un fart de riure (m'havien dit que si) però és una novel·la menys sencilleta del que sembla. Magníficament ambientada tenint en compte la seva extensió i el tipus de llibre que és. En molt poquetes planes se li agafa molta estimació a en Pomponio Flato. Molt irònic. Està molt ben escrit, amb una artificiositat agradable. No serà el llibre de l'any, això està clar, però val la pena donar-li una ullada, i més pensant que es llegeix en un sospir.

Hipervincles relacionats



[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: My Morning Jacket - Aluminum Park
via FoxyTunes

dilluns, 9 de juny del 2008

Tu Rostro Mañana (llibres 1, 2 i 3), de Javier Marías - Una Crítica

He trigat però ja està. Fa uns dies vaig tombar la darrera plana de l’extensa novel•la en tres volums de’n Javier Marías. Com n’he fet costum, ara el que tocaria seria fer-ne una valoració i mirar de fer entendre que m’ha semblat el llibre. Se’m fa difícil. No és el primer cop que em trobo mancat quan vull mirar de criticar quelcom que he llegit, però davant d’aquest llibre sóc més conscient de les meves mancances. És massa complicat, massa extens, massa ambiciós i jo no ho sóc, res d’això, la veritat. Remeto al primer article que vaig escriure sobre el llibre a títol d’introducció doncs un cop llegit sencer no varien les meves impressions inicials. No acabo d’entendre del tot en que pensava l’autor en escriure aquesta novel•la. El cert és que m’ha agradat. M’ha agradat molt, fins i tot. Però tant com m’ha agradat se m’ha fet pesada. Té virtuts evidents, però al meu entendre també té molts defectes i em costa valorar quin dels dos elements té un pes molt gran. En Javier Marías és un exhibicionista, un onanista de la llengua i un autor sense mesura i més aviat pedant... però ho és perquè pot, això no estic en posició de discutir-li. Escriu amb una ploma excessiva i barroca però, al mateix temps, és en les distàncies curtes i en els petits detalls de la seva escriptura a on trobem petits tresors i paràgrafs fulgurants. El problema principal, però, és que no parlem d’una novel•la de distàncies curtes. És cert que acabat el llibre es difícil no treure’s el barret davant del prodigiós retrat del protagonista que hem presenciat: no és en va que la història esmerça planes i més planes farcides de reflexions, al•literacions, enumeracions, traduccions, refranys, anècdotes i tots els recursos literaris que us vinguin al cap per deixar clara una cosa: que el prota pensa. Pensa molt. Pensa bé. És un paio llest. És un plasta de tio que dormiria a les pedres. Però vaja, plasta i tot està molt ben descrit i té moments de geni. La història? Està molt bé. Segurament es podria fer una peli i tot. Curta. I seria molt interesant, la veritat. Al llibre està massa dilatada, naufraga en els detalls, i fins al tercer volum que, aquest sí, és magistral en tots els seus aspectes, demana un esforç molt gran per a mantenir l’atenció.

Si heu arribat fins aquí deveu estar pensant: “Però aquest paio no havia dit que li havia agradat la novel•la? Molt, fins i tot?”. Doncs mira, . A la banda positiva, doncs, tenim que amb aquest protagonista pesat i que no pot deixar d’explicar tot el que li passa pel cap, que és antipàtic i amb qui, francament, jo no me n’aniria de copes... amb aquest protagonista és molt fàcil sentir-s’hi identificat. Quan en Jaime, Jack, Jacobo, doncs amb un nom no en té prou, reflexiona inacabablement sobre el seu cor trencat, els seus coneguts, els seus defectes o les coses que observa al seu voltant, és molt difícil no acabar pensant: “Doncs sí, tens raó”. Un altre aspecte positiu és l’extraordinari domini del llenguatge de l’autor. És un domini exigent, que demana paciència i que t’agradin les paraules i les construccions de frases sorprenents. De vegades cansa, però d’altra banda quan aconsegueixes oblidar que estàs fent un esforç, quan sintonitzes amb la manera de fer de l’escriptor, és com sentir una simfonia ben composada i millor interpretada. En aquest sentit en Javier Marías escriu com ningú i, ni que sigui per això, paga molt la pena el llibre. D’altra banda, arrel dels seus trets estil·lístics, hi ha qui diu de’n Javier Marías que és “el peor escritor de todos los tiempos y lugares, porque no sabe puntuar, destroza continuamente la sintaxis, carece en absoluto de elegancia y estilo, es sumamente torpe en la adjetivación, tiene lenguaje de funcionario, pregona una zafiedad intelectual ofensiva para la inteligencia del lector y no sabe expresar lo que pretende porque no tiene las ideas claras ni conoce el significado de infinidad de palabras y expresiones”. Bé, crec que s’equivoca (en bona part).

Com a conclusió: és un llibre exigent que demana una gran dosi de paciència per a ser llegit. Esperava quelcom de més absorvent però és un llibre interesant dintre d’un panorama literari més aviat repetitiu. Si heu llegit altres llibres de l’autor i us han agradat us el recomano sense recança. Si no n’heu llegit mai cap... home... jo potser començaria amb Corazón Tan Blanco o els contes de Mañana en la Batalla Piensa en Mí. Recomanaria la seva lectura sense acceptar responsabilitats i no acceptaria reclamacions. En qualsevol cas, com ja he dit, em sento totalment inadecuat per fer-ne una crítica massa més acurada que el que ja he fet. Si algú, després de passar per aquí, el llegeix, em faria molta il•lusió que deixés un comentari donant la seva impressió, ja que a mi em té una mica confós.

Hipervincles relacionats



[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: Bun B - Pop It 4 Pimp (featuring Juvenile & Webbie)
via FoxyTunes

dimecres, 7 de maig del 2008

L'Alegria d'Esperar Llibres

Estic molt content, perquè acabo de llegir a L'Illa dels Llibres que el que és, o com a mínim acabarà sent (tret de, tal vegada, en Miquel de Palol) el millor escriptor en català viu està a pocs mesos de publicar 2 llibres. Un recull de contes al Juny i la novel·la Fungus al 2009. La notícia detallada aquí.

----------------
Escoltant: Talib Kweli & Hi Tek - Too Late
via FoxyTunes

divendres, 28 de març del 2008

Sayonara Barcelona, de Joaquim Pijoan - Una Crítica

El llibre comença amb una prosa desbocada que se li escapa de les mans a l’autor, que triga ben bé mig llibre en recuperar les regnes de la narració (tot i que quan ho fa és un mestre). Val a dir que vaig estar a punt d’abandonar el llibre, però en un moment donat el propi narrador et demana (literalment) que aguantis una mica més i confesso que val la pena: al final, en conjunt, és una novel·la que m’ha agradat molt. Tota la història gira al voltant de tres temes: la situació de l’art i els artistes a Catalunya (fonamentalment parla de la pintura, però també de la literatura. En aquest sentit no estic qualificat per estar d’acord o en desacord amb l’autor, però resulta interesant), la situació actual de Catalunya com a país i del català com a llengua pròpia (pel protagonista, i la falta de contrapunts fa pensar que l’autor opina el mateix, extremadamente negativa i mancada de futur. Personalment no comparteixo el seu judici, però estic segur de que molts hi estaran d’acord. En qualsevolc cas resulta interesant i provocador, si bé sovint trenca el fil de la narració) i, finalment, la necessitat que té el protagonista de trobar una conclusió dels temes que va deixar oberts quan va fugir, 25 anys enrere, de Barcelona, incapaç d’acceptar la responsabilitat d’haver deixat embarassada a una noia (i és en aquest apartat a on la novel·la se’n surt admirablement, quan deixa de banda l’aspecte més assagístic o ideològic i es centra en la literatura, si més no tal com jo l’entenc). En conjunt és un llibre curiós, més aviat anàrquic en la seva estructura, escrit amb un llenguatge barroc i utilitzant uns diàlegs en absolut realistes però ben escrits i que captiven. Amb certa manca de coherència en la utilització dels recursos narratius que, paradoxalment, fa que sigui un llibre fresc i bastant espontani que funciona molt bé malgrat la seva descompensació. És un llibre que recomano malgrat trobar-li molts problemes. L’autor escriu molt poc, però si trobo algun altre llibre seu, ja sigui passat o futur, el llegiré amb gust.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Atonement, d'Ian McEwan - Una Crítica

He llegit el llibre poc després de veure la pel·lícula, que va agradar-me molt. És el primer llibre que llegeixo de l’Ian McEwan i l’he agafat amb moltes ganes, perquè havia llegit crítiques sobre l’autor que el deixaven extremadament bé. El cert és que el llibre m’ha semblat una mica irregular. Tinc la sensació de que un dels personatges (la Briony) és molt més important per a l’autor que tota la resta, i aquesta preferència s’entreveu massa al llarg de tota la novel·la. La història és molt lenta, però és emocionant i commovedora. Destaca especialment la construcció de la psicologia dels personatges, que tenen personalitats molt diferenciades i vives. Una de les coses més difícils (i parlo com a lector, que escriptor és evident que no ho sóc), i en aquest sentit la novel·la triomfa amb totes les de le llei: té un dels finals més impactants i millor escrits que he tingut el plaer de llegir (m’agradaria afegir, per aquells que, com jo, han vist la pel·lícula abans que jo, que respecta l’esperit d’aquesta darrera però que la seva resolució és bastant diferent i molt més el·laborada) i que és el millor del llibre. Entre línies hi ha tota una reflexió metaliterària sobre l’art d’escriure què, si bé és molt secundària al fil principal de la història, és molt interesant. És un llibre molt recomanable.


[Escrit originalment per a Xelu.net]

dijous, 28 de febrer del 2008

The Interpreter of Maladies, de Jhumpa Lahiri - Una Crítica

Jhumpa Lahiri és una escriptora americana, nascuda a Londres l'any 1967 i d'ascendència India bengalí. La majoria de les narracions que ha escrit tenen com a tema principal les vides dels bengalís a Amèrica i a la Índia. Bona part dels seus escrits són narracions curtes, recollides en el llibre que ens ocupa (The Interpreter of Maladies, guanyador del premi Pulitzer de Ficció a l'any 2000) i a Unaccustomed Earth, de propera publicació. Ha publicat també una novel·la (The Namesake), que ha estat ben acollida per la crítica i ha inspirat una pel·lícula homònima.


The Interpreter of Maladies és un recull de 9 relats curts que fan de molt bon llegir. Tots tenen en comú que els seus protagonistes són d'origen bengalí i s'exploren, desde diferents punts de vista, les diferències entre les cultures americana i l'índia. Geogràficament els relats s'ubiquen a Boston o Calcuta. Molts dels personatges són adults joves que han anat a Amèrica per completar els seus estudis i tots els contes comparteixen una atmosfera melangiosa i un estil d'escriptura elegant. Alguns dels temes que van apareixent a les diferents històries són el matrimoni, la família, els embarasos i la distància. Els protagonistes de les diferents històries són diversos, com per expemple una jove parella índia que viu a Boston i acaba de perdre un embaràs, la filla petita d'uns professors de Cambridge, un taxista de Calcuta, un nen petit occidental amb una cangur índia, un indi acabat d'arribar a Boston per fer el seu doctorat i que està esperant a la seva dona, amb qui s'acaba de casar i a qui amb prou feines coneix, etc. Les històries estàn escrites amb gran bellessa, amb molt de detallisme i gran capacitat d'observació. La gràcia de les històries està en l'elegància de la escriptura i l'exotisme del seu contingut i, amb excepcions, no són contes que busquin un desenllaç sorprenent o un climax emocional. M'ha semblat un molt bon recull, molt maco, i crec que pararé atenció a les noves publicacions de l'autora i a la novel·la que ja té escrita. No se si l'han publicat en català o castellà, però si trobeu el llibret doneu-li una oportunitat, que s'ho val.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: The Libertines - Road To Ruin
via FoxyTunes

dilluns, 18 de febrer del 2008

Lluvia Negra (黒い雨; Kuroi ame), de Masuji Ibuse - Una Crítica

El 6 d'Agost de 1945 Hiroshima fou colpejat per la devastació, inimaginable fins aleshores, de la bomba atòmica. Es calcula (Wikipedia dixit) que 70.000 persones van morir al moment de caure la bomba i que en finalitzar l'any les ferides i la radiació havien augmentat el nombre de morts fins a 90.000 - 140.000. Al voltant del 69 % dels edificis de la ciutat van ser completament destruïts pels efectes de la bomba. La novel·la segueix les vides d'alguns dels supervivents durant els dies que van seguir a l'atac i alguns anys després, recollint, a partir dels diaris d'alguns dels protagonistes, les seves experiències i l'impacte que va tenir la radiació sobre les seves vides.

El primer que he de dir és que fa poc que Un Que Passava va escriure una magnífica ressenya d'aquest llibre. A ella us remeto, doncs el que jo pugui escriure no reflectirà millor el que és la novel·la. I el que la novel·la és és un testimoni esfereïdor de un dels esdeveniments més terribles que s'han produït en els darrers anys. Amb un estil tant planer com pla que no amaga res però tampoc pretén escandalitzar, el llibre posa els pels de punta si intentem imaginar quelcom tan destructiu que la imaginació difícilment ho abasta. Durant la Segona Guerra Mundial l'autor, en Masuji Ibuse, va treballar escrivint propaganda pel govern japonés, que va establir un control extremadament estricte sobre la informació que es difonia entre la població. Quan la guerra va finalitzar l'autor es va dedicar a estudiar la documentació existent sobre l'atac i a registrar els testimonis de molts supervivents. A partir d'aquest material Lluvia Negra va començar a ser publicat en forma seriada a la revista Shincho al Gener de 1965, i li va valdre a l'autor el premi Noma, el més prestigiós premi literari del Japó. La novel·la recull la història, parcialment certa, d'una família formada per 3 supervivents (El cap de família Shigematsu, la seva esposa Shigeko i la seva neboda Yasuko) intenten superar l'estigma que arroseguen els afectats per la radiació de la bomba. El desig més gran de'n Shigeko és aconseguir un bon matrimoni per a la seva neboda, però la sospita de que aquesta pugui desenvolupar la malaltia de la radiació fa que tots els possibles pretendents s'apartin d'ella. En un intent de aturar les xafarderies, en Shigeko comença a transcriure el diari que va escriure just després de caure la bomba, ampliant-lo amb altres documents i els diaris d'altres persones. Així doncs, la història alterna entre el present (vaja, 1965) i el passat, que és la part principal de la història i explica el que va succeïr durant la caiguda de la bomba i els dies inmediatament posteriors, reflectint molt bé una situació de desinformació i desamparament angoixant. Tal i com està escrita, la història està esquitxada d'un humor suau i amable que la fa més fàcilment digerible. Se'm fa difícil destriar la novel·la del que explica, i sospito que bona part de la (enorme) força i intensitat de la novel·la procedeix del fet que els esdeveniments narrats han succeït realment. Ningú se sorprendrà si us dic que no se japonès, així que no he pogut llegir el llibre que va ser realment escrit sino l'aproximació del traductor. Amb aquesta (també enorme) limitació al cap, l'estil del llibre és molt senzill, de fàcil lectura, destacant una capacitat de descripció dels petits detalls molt gran i la construcció d'uns personatges als que agafes molta simpatia i pels que et preocupes realment. En conjunt m'ha agradat molt.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

dilluns, 4 de febrer del 2008

Els Llibres al 2007

Ja he escrit sobre els llibres que vull llegir, ara escriuré sobre els llibres que he deixat enrera durant el 2007. Els he puntuat segons l'esquema d'Anobii, un màxim de 4 punts (1 punt = Decebedor; 2 punts = Regular; 3 punts = Bastant bo; 4 punts = M'ha encantat!). Crec que tendeixo a puntuar alt... els que em coneixen ja ho saben.

Recomano molt especialment Blood Meridian [Meridiano de Sangre], Rainbows End, The Road [La Carretera], la trilogia de His Dark Materials (format per The Golden Compass, The Subtle Knife i The Amber Spyglass [La Brúixola Daurada, La Daga i El Llargavistes d'Ambre]), Kafka en La Orilla, els còmics de Bone, The Diamond Age [La Era del Diamante], Schild's Ladder (i tots els altres de'n Greg Egan, ja posats), Left Hand of Darkness [La Mano Izquierda de la Oscuridad] (U.K. LeGuin acostuma a valer molt la pena), Inquisitio i The Brooklyn Follies [Les Bogeries de Brooklyn].

Can't Stop, Won't Stop és una història del hip hop realment interesant, molt recomanable si us agrada aquest estil de música, però no particularment fàcil de llegir.

Recuerdos de Una Mujer de La Generación del 98 és la autobiografia de la Carmen Baroja, recopil·lada a partir de notes seves després de la seva mort per l'Amparo Hurtado. És interesant per què recull les opinions i el ressentiment d'una dona envoltada d'una de les famílies més cultes de la seva època, abocada, pel fet de ser dona, a una vida domèstica insulsa i que no li agradava. El millor és el pròleg, el document en si es una mica insuls.

Abstenir-se de qualsevol llibre de'n Martin Langfield.

Amb 25 llibres i 7689 pàgines la llista és:

  • The No. 1 Ladies' Detective, de Alexander McCall Smith: 2 punts
  • Recuerdos de Una Mujer de La Generación del 98, de Carmen Baroja: 2 punts
  • Blood Meridian, de Cormac McCarthy: 4 punts (perquè no se li poden donar més)
  • The Authority, vol. 2, de Mark Miller i Frank Quitely: 3 punts
  • Cuatro Amigos, de David Trueba: 3 punts
  • Travels in the Scriptorium, de Paul Auster: 3 punts
  • Rainbows End, de Vernor Vinge: 4 punts
  • The Road, de Cormac McCarthy: 4 punts
  • Harry Potter and the Deathly Hallows, de J.K. Rowling: 3 punts
  • His Dark Materials (The Trilogy), de Philip Pullman: 4 punts (també li donaria més)
  • Thailand, de Robert Cooper i Nanthapa Cooper: 3 punts
  • Kafka en La Orilla, de Haruki Murakami: 4 punts
  • Malice Box, de Martin Langfield: 1 punt (o cap, segons el dia)
  • La Llavor Immortal, de Jordi Balló: 3 punts
  • Can't Stop, Won't Stop, de Jeff Chang: 3 punts
  • Bone, vols. 1 i 2, de Jeff Smith: 4 punts (o més)
  • The Diamond Age, de Neal Stephenson: 4 punts
  • Schild's Ladder, de Greg Egan: 4 punts
  • Left Hand of Darkness, de Ursula K. Leguin: 4 punts
  • Inquisitio, d'Alfred Bosch: 4 punts
  • The Book of Illusions, de Paul Auster: 3 punts
  • The Brooklin Follies, de Paul Auster: 4 punts
Ha estat un bon any.

----------------
Escoltant: eddie vedder - society
via FoxyTunes

diumenge, 3 de febrer del 2008

El Pròleg de Llúvia Negra, de Masuji Ibuse

Avui he començat a llegir Lluvia Negra, de Masuji Ibuse. El llibre promet. Per anar fent boca copio aqui el pròleg escrit per Jorge Volpi. Ja posa el pels de punta.

PRÒLEG DE "LLUVIA NEGRA", ESCRIT PER JORGE VOLPI

1

A fuerza de una repetición tan inclemente como vana, la imagen se ha vuelto anodina: la sublime belleza del horror. La columna de humo incandescente elevándose hacia el cielo. El paraguas espumoso y criminal. El ángel de la muerte. El hongo de fuego.

Habría que imaginar, en cambio, el primer día.

Ese día. El día de la ira. Hiroshima, 6 de agosto de 1945. Los primeros ojos que presenciaron la explosión. Los primeros ojos que quedaron ciegos. El primer rostro destruido. El primer cuerpo desollado. Los primeros órganos destrozados por la «enfermedad de la radiación».

Y, también, el primer sobreviviente.

2

¿Para qué sirve una novela? Hay una forma de responder que incomoda a escritores y críticos por igual, pero que no por ello es menos verdadera: para vivir las vidas que no tenemos.

Para observar aquello que no podríamos atisbar de otra manera. Para romper el drástico aislamiento que nos sepa-ra de los otros. Para sentir, por un instante, como sienten los otros. Para imaginar, por un instante, la vida de otros. Para ser, por un instante, otros. Para observar por primera vez, sin calcinarnos, el estallido.

3

La bomba es la metáfora del siglo XX, no hay remedio. Es su condensado o su resumen. El viejo pacto de Fausto con el diablo: se ha dicho una y otra vez hasta el cansancio. La ciencia al servicio del poder y sus delirios. Habernos convertido en la única especie capaz de extinguirse por voluntad propia.

Pero, al convertirse en símbolo --en icono--, la bomba casi ha borrado sus consecuencias: las muertes puntuales de miles de inocentes. Las heridas ciertas, dolorosas, inocultables, de las víctimas. Vidas devastadas. Vidas al garete.

Aborrecemos la bomba pero preferimos soslayar sus efectos: nadie quiere acordarse ya de las quemaduras, de los cadáveres. Menos aún de los sobrevivientes. De aquellos que vivieron para contar el asombro y el horror pero de los que por fortuna, a más de seis décadas de distancia, quedan ya pocos. Ellos son los últimos testigos de lo que somos, en realidad, los humanos.

4

Durante la segunda guerra mundial, Masuji Ibuse (1898-1993) trabaja en el departamento de propaganda del Ministerio de Guerra japonés. Ni más ni menos. Podemos imaginarlo redactando informes --mentiras, ficciones de novelista-- y transmitiéndolos a sus superiores, y luego a sus compatriotas, para levantar los ánimos mientras el conflicto se prolonga. Y entonces, un día, recibe una noticia imposible de maquillar. Una noticia que, lo sabe, precipitará la rendición del Emperador. Una noticia que habrá de transformar no sólo el destino de Japón, sino del planeta.

¿Cuánto tardó Masuji Ibuse en comprender que algún día tendría que narrar aquel día? Su empresa literaria es el reverso exacto de sus labores durante la guerra: despojar una noticia de eufemismos, arrancarle toda floritura y toda retórica, despojarla de ideología. Reducirla a lo único que, en realidad, importa. Las vidas de unos cuantos personajes. No: la vida de unas cuantas personas. Una familia. Una familia que sobrevive a la bomba. Una familia que, al sobrevivir, no sobrevive ni a la bomba.

Veintiún años después de la tragedia, Masuji Ibuse escribe, o acaso transcribe, Lluvia negra (Kuroi Ame). Y se vuelve célebre. Pero eso no importa. Importan las personas que habitan su novela. Los sobrevivientes.

5

«Yo soy la muerte», se fustigó con cierta dosis de histrionismo J. Robert Oppenheimer, máximo responsable científico del Proyecto Manhattan, al enterarse de la explosión acontecida en Hiroshima.

Frente a esta frase grandilocuente --y al arrepentimiento del físico que por un momento prefirió la física a la justicia quedan los personajes, no, las personas de Lluvia negra.

Shigematsu Shizuma, su esposa Shigeko y su sobrina Yasuko son el reverso de Oppenheimer.

Son la vida.

6

Lluvia negra posee el estilo de la tierra devastada. Tan árida como la ciudad luego del ataque. Una novela de las ruinas.

7

Como toda gran novela, Lluvia negra da voz a los sin voz.

Y, más que eso, nos permite creer o acaso sentir que esa voz también es nuestra.

Masuji Ibuse apenas comparece en sus páginas. El novelista enhebra con discreción oriental los diarios de sus personajes. Insisto: de esas personas, de los sobrevivientes. Cada uno cuenta, en un estilo adusto, despojado, lo que vio ese día. Y, aún más importante --y mucho menos recordado-- lo que ocurrió en los días subsecuentes.

La Historia resguarda la memoria de algunos hechos. La Novela, su contraparte --su rival, su enemiga--, resguarda la memoria de algunos individuos. Eso hace Masuji Ibuse. Eso hace Lluvia negra: sobrevive.

8

Una escena secundaria concentra la visión japonesa del desastre: estalla la bomba, un regimiento de jóvenes soldados, atrozmente quemados, recibe la orden de suicidarse. Según la leyenda, sólo uno incumple la orden. El narrador de la historia. Como Masuji Ibuse.

9

Más que una novela sobre la bomba, Lluvia negra es un libro sobre la «enfermedad de la radiación». No caben en ella comentarios geopolíticos, discursos sobre la humanidad y sus chacales, reflexiones sobre el fin de la historia o el fin del mundo.

Lluvia negra responde a una sola pregunta: ¿qué ocurrió con quienes contemplaron el estallido y luego tuvieron que continuar con sus vidas? En otras palabras: qué significó no haber muerto. O morir poco a poco.

10

En su diario, Yasuko, la hija casadera de Shigmatsu, escribe en su entrada del 6 de agosto de 1945: «A las 4:30, el señor Nojima vino con su camión a recoger nuestras pertenencias para llevarlas al campo. En Furue hubo un gran fogonazo seguido de una explosión. Un humo negro se elevó por encima de la ciudad de Hiroshima como una erupción volcánica. En el camino de vuelta, fuimos por Miyazu, y desde allí en barco hasta el puente de Miyuki. La Tía Shigeko estaba ilesa, pero el Tío Shigematsu tenía heridas en la cara. No se había visto jamás un desastre así, pero es imposible hacerse una idea aproximada. La casa está inclinada unos 15 grados, así que este diario lo estoy escribiendo a la entrada del refugio antiaéreo». La descripción es casi neutra, sin apenas dramatismo.

Aquí está, justamente, lo terrible.

11

Lluvia negra, lo he dicho, no es una novela sobre la bomba. Es una novela sobre un tío que quiere casar a su sobrina. Shigematsu Shizuma tiene el deber de casar a su sobrina Yasuko. Para lograrlo, debe convencer a su posible marido de que la joven no ha contraído la «enfermedad de la radiación». Convencer al otro de que no ha ocurrido nada. De que la lluvia negra que bañó su piel y su cabello no le ha hecho mella.

Como un propagandista de guerra, Shigematsu se esmera por maquillar la realidad. No quiere que Yasuko se quede sola. No quiere el oprobio para Yasuko. Pero su empresa es, como la de los propagandistas japoneses, imposible. La «enfermedad de la radiación» está allí, en su cuerpo, en sus células. Es, de hecho, lo único que tiene.

12

Yasuko es la víctima perfecta. Joven, tímida, no muy agraciada. Más que casarse, ella quisiera hacer feliz al Tío Shigematsu. No lo consigue. Porque la vida cotidiana no puede ser normal después de la bomba. Porque, más que cambiar el destino de Japón o el de la humanidad, la bomba ha destrozado su vida. Y la vida de los suyos.

Pese a las bienintencionadas mentiras de su tío, Yasuko enfermará. Y su enfermedad se volverá inocultable. Una llaga que no se cerrará nunca.

13

Ahora sabemos, con suficiente dosis de certeza, que Japón se preparaba para rendirse cuando cayó la bomba en Hiroshima. Más que salvar vidas --como insistió la propaganda de los vencedores--, el estallido se limitó a confirmar la superioridad de Estados Unidos. Hiroshima, y luego Nagasaki, fueron los campos de pruebas de dos experimentos exitosos. Nada más que eso.

14

Gracias a Masuji Ibuse, la lluvia negra no se precipitó sólo sobre Yasuko --y miles de víctimas anónimas semejantes a ella-- sino sobre cada uno de nosotros. Después de leer su novela, la «enfermedad de la radiación» también nos pertenece. También destruye nuestras células.

15

Después de Auschwitz juramos que no volvería a ocurrir nada semejante. Después de Hiroshima juramos que no volvería a ocurrir nada semejante. En lo primero nos hemos equivocado, como de costumbre: Camboya, Sbrenica, Ruanda, Darfur son nombres que prueban nuestra capacidad para el olvido. En lo segundo, no ha vuelto a ocurrir algo semejante a Hiroshima o Nagasaki. Todavía.

Cientos de novelas sobre el Holocausto no han impedido nuevos genocidios. No hay demasiadas esperanzas de que Lluvia negra sea un mejor llamado a la razón. Pero la memoria, y sobre todo la memoria literaria, es la única respuesta posible a la crueldad y la violencia inscritas en el corazón

de los humanos. Son una respuesta y también una advertencia. Hay que leer Lluvia negra porque es arte. Arte porque nos obliga a vivir el horror que somos capaces de crear nosotros mismos.


Jorge Volpi

No Country For Old Men, de Cormac McCarthy - La Crítica


No Country for Old Men (No es País para Viejos) és la tercera novel·la que llegeixo de'n Cormac McCarthy (les altres dues són Blood Meridian i The Road), la més assequible de totes i la que menys m'ha agradat de les tres. Entenem-nos, m'ha agradat força, però no he sapigut trobar-li allò especial que feia que les altres dues novel·les em cremessin a les mans. Torna a estar present el gran estilista, el maniàtic de la puntuació, l'extraordinari creador de diàlegs i l'apòstol de la violència que coneixia, però la història i, sobretot, el seu significat se m'han escapat una mica. Potser el sentit és aquest, que no n'hi ha gaire de sentit. Quan en Llewellyn Moss es troba, al bell mig del desert, un grup de traficants de drogues que han estat assassinats i decideix agafar la maleta plena de diners que hi ha abandonada allà, sap que la seva vida canviarà per sempre. Aviat començarà haurà de fugir del Sheriff del seu poble, dels narcotraficants mexicans propietaris del diners, i de l'Anton Chigurgh, un assassí fred i despietat que també persegueix els diners. Al darrera deixa la seva dona i la vida que ha conegut des de sempre, i al davant l'espera un camí ple de decissions desafortunades i de violència. El focus de la història anirà alternant entre capítols protagonitzats pel Sheriff, que pretén salvar la vida de'n Moss i detenir els seus perseguidors, en Moss, que només vol salvar la seva vida, la de la seva dona, i conservar els diners, i en Chigurgh, que vol recuperar els diners i matar l'Anton. Entre capítol i capítol trobem els monòlegs del Sheriff, ja gran, desenganyat per la degradació moral que observa al seu país, i impotent contra les forces del crim i el narcotràfic a les que s'ha d'enfrontar. D'aquesta manera ens trobem amb un thriller típic narrat de manera atípica. Pura acció, descripció dels actes dels personatges amb pràcticament cap concessió a la introspecció o als seus pensaments, la prosa de l'autor ens proporciona la informació justa (sovint amb prou feines) per que reconstruïm la pel·lícula a dintre dels nostres caps. En Cormac McCarthy sap, a més a més, conduir al lector per un paissatge narratiu que sorprén a cada volta de pàgina i que aconsegueix ésser original envoltat de tòpics. És un llibre que s'alça molt per sobre de la mitjana i estratosfèricament per sobre de la majoria d'altres llibres d'acció que hagi llegit (que són pocs), però m'ha sapigut a poc. Tenia moltes expectatives i les expectatives mai no són bones. Li dono un notable, bona nota però per sota de la matrícula d'honor que Blood Meridian i The Road em van fer esperar. A veure que fan els Coen amb la peli.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

divendres, 1 de febrer del 2008

Un altre llibre atractiu - Speed of Dark

Un altre llibre que m'agradaria llegir:

Imágen de Speed of Dark

Sobre ell, a anobii diuen:
Reflexiva, aguda e inolvidable. La velocidad de la oscuridad es una arrebatadora exploración del peculiar mundo de Lou Arrendale, un autista adulto a quien se le ofrece la posibilidad de probar una nueva "cura" experimental. Lou deberá decidir si se somete o no a ese tratamiento que podría cambiar por completo su forma de entender el mundo... y la misma esencia de su personalidad.
Tras éxitos indiscutibles como Restos de población (finalista del premio Hugo de 1997), Elizabeth Moon ha obtenido el prestigioso premio Nebula con esta emotiva y absorbente historia de un autista; Lou Arrendale, en un futuro cercano.
Lou es un personaje sumamente entrañable, llamado a dejar un rastro indeleble en la historia de la mejor ciencia ficción, como ya lo hiciera el Charlie Gordon, protagonista de Flores para Algernon (1959 y 1966), de Daniel Keyes. Si Charlie mostraba su humanidad a través de su acceso y posterior pérdida de una mayor inteligencia, Lou Arrendale nos enseña a ver el mundo a través de la compleja y peculiar mente de un autista.

----------------
Escoltant: Johann Johannsson - Sálfræðingur
via FoxyTunes


----------------
Escoltant: Johann Johannsson - Sálfræðingur
via FoxyTunes

dimecres, 30 de gener del 2008

L'Altra Doña Elena Francis

Avui he sentit a la ràdio una entrevista que m'ha cridat l'atenció. Entrevistaven a la Pietat Estany, una senyora que va treballar, durant 8 anys, a la redacció del programa radiofònic de l'Elena Francis. Suposo que ja el coneixeu però que, com jo, no l'heu sentit mai. Aquest programa era un consultori sentimental que del 1947 al 1984 responia les cartes dels oients (dones sobretot) donant recomanacions i consells diversos, sempre aprovats per la censura. El programa va ser tot un fenomen social i quan va acabar va provocar que milers d'oients enviessin cartes a la redacció protestant desamparats. El cas és que, obviament, només una petita proporció de les cartes rebudes rebien resposta en antena (resulta que a sobre bona part de les cartes eren falses, redactades per un tal Juan Soto Viñolo que treballava de guionista al programa). El és que al programa hi habia una redactora, la Pietat Estany, responsable de proporcionar una resposta per carta (mai emeses) a totes les cartes que es quedaven sense resposta al programa. Aquestes cartes contenien autèntics drames, desde violacions incestuoses fins a maltractaments diversos, i la censura mai va permetre que es llegissin per antena ni que se'ls hi donés resposta, però la Pietat Estany va intentar contestar-les totes amb tota la bona fe i el seu considerable sentit comú, i l'oposició de la censura del programa, no cal dir-ho. Aquí hi ha material per una bona història, sigui novel·la, conte o pel·lícula. El cas és que ara, amb 71 anys, La Pietat Estany ha escrit Estimades Amigues (El Darrer Escrit d'una Doña Elena Francis silencios i silenciada), a on rescata de l'oblit (literalment, ja que no va conservar les cartes) les preguntes que va respondre i la peculiaritat de tota aquesta situació. M'ha cridat l'atenció, m'agradaria molt llegir aquest llibre.

Podeu troba i sentir l'entrevista a la web de El Matí de Catalunya Radio. Us la recomano.

----------------
Escoltant: eddie vedder - society
via FoxyTunes

dilluns, 28 de gener del 2008

The Book Thief, de Markus Zusak - La Crítica


La Lladre de Llibres (The Book Thief) és un llibre curiós. Ambientat a un petit poble a les afores de Munich durant la 2ª Guerra Mundial, una mort comprensiva, cansada i una mica cínica ens explica la història de la petita Liesel Meminger. Per culpa de la militància comunista del seu pare (que mai no apareix a la història) la mare de la Liesel és obligada a donar a la seva filla i el seu germà petit en acollida. Durant el viatge en tren cap a Munich, a on haurà d'entregar els seus fills, el germà de la Liesel mor per culpa del fred, marcant per sempre més el caràcter de la Liesel. Després d'entregar la Liesel a en Hans i la Rosa Hubermann, la seva mare és traslladada a un camp de concentració i la Liesel es queda viure amb els Hubermann. Amb ells, la Liesel viurà la 2ª Guerra Mundial i establirà una peculiar relació amb els llibres i les paraules.
He començant dient que aquest llibre és curiós. Per què? Primer de tot pel narrador: La mort. Una mort enfeinada, una mica sobrepassada per la càrrega extra de feina que suposa la guerra, una mort compasiva que intenta oblidar la natura de la seva feina distraient-se mirant els colors del cel i que només enveja dels homes que siguin capaços de morir, a diferència d'ella. Al llarg de la novel·la la mort es troba 3 vegades amb la Liesel, i a una d'elles troba el seu diari i decideix explicar-nos la seva història. La narració està esquitxada dels comentaris de la mort sobre la conducta dels homes i sobre la guerra, que serveixen, sobretot, per plantejar-nos preguntes i dubtes sobre el que devia ser l'holocaust durant aquest període a Alemanya. És, també, un narrador trampós, i això em porta al segon aspecte que crida l'atenció del llibre: la linealitat temporal de la història es trenca continuament. Com si fos un oracle, el narrador s'avança continuament als esdeveniments anunciant el que ha de passar. És una mostra de la diferència entre suspens i sorpresa, que et fa mantenir l'atenció i esperar, sovint amb ansia, que passi el que ens ha estat anunciat fent més interesant el camí per arribar-hi. Una altra característica de la novel·la és el seu to juvenil. No dubtaria en recomanar aquest llibre a qualsevol institut i de fet ha guanyat algun premi de novel·la per joves. Considerant que estem sent testimonis del drama que es va viure a Alemanya durant la 2ª Guerra Mundial l'atmosfera general de la novel·la està amarada del caràcter vivaç i rebel de la nena Liesel i el seu amic Rudy. Això no vol dir que la història no sigui trista: si sou de plorar plorareu rius. El to lluminós de la història destaca la natura sinistra de la persecució dels jueus i del poder del nazisme entre els alemanys i probablement és un reflexe encertat del que devia significar ser un nen en aquella època i país. Com un "La Vida Es Bella" sense sucre, per dir-ho d'alguna manera. El millor del llibre, però, és que conté algunes imatges, recursos narratius i escenes amb una potència memorable. L'holocaust és un tema delicat, i d'aquest llibre s'ha criticat que banalitza una mica el tema i que idealitza a uns ciutadans alemanys que van permetre que les coses se surtissin de mare. Potser sí, al capdavall és el més bèstia que ha succeït a Europa i va succeir ahir mateix, com qui diu. És veritat que el llibre està més aviat cap a l'heroïsme dels ciutadans normals que cap a altres aspectes més sinistres del seu comportament, però malgrat tot a mi em sembla un llibre honest i ben escrit, amb trossos brillants. Si li hagués de trobar un defecte seria que al final del viatge no saps ben bé a on has arribat, però durant el paissatge que haurem vist durant el viatge de ben segur paga la pena.

He conegut aquest llibre gràcies a Miss Mole.

[Escrit originalment per a Xelu.net]


----------------
Escoltant: Love of Lesbian - 03 noches reversibles
via FoxyTunes

dijous, 24 de gener del 2008

Llibres Temptadors i Llibres en Cua de Lectura

Ja vaig comentar que tenia la intenció de frenar la meva compra de llibres fins que no acabés els que tinc pendents. No ha passat molt de temps, no té molt de merit, però de moment mantinc el meu propòsit. No m'està resultant fàcil, però, i constantment m'he de recordar el meu propòsit. No passa un dia sense que aparegui un llibre que m'agradaria llegir. Aqui en tenim uns quants:

  • The Blade Itself i Before They Are Hanged, de Joe Abercombrie: Aquests dos llibres formen part d'una trilogia de fantasia, amb el tercer llibre pendent de publicació. La crítica destaca el caràcter de novel·la negra de la història i l'enfasi en la psicologia dels personatges. Explica la història d'un inquisidor lisiat i amargat que s'ha convertit en torturador i d'un capità d'origen noble que es dedica a l'estafa i es un tipus egoista i egocèntric. Pot ser una gran decepció, però sempre em sedueix la possibilitat de trobar un llibre de fantasia que no sigui un trunyet.
  • The H-Bomb Girl, de Stephen Baxter: D'aquest autor només he llegit The Time Ships, la magnífica continuació de La Màquina del Temps de H.G. Wells que va escriure fa uns anyets i, per cert, una de les millors històries de viatges en el temps que he tingut el plaer de llegir. A més el progrés de la trama reconstruia amb molta gràcia pràcitcament tots els tòpics del viatge en el temps en la literatura de la ciencia - ficció. The H-Bomb Girl reprén el tema dels viatges temporals, però en essència és una novela d'història ficció ambientat al Liverpool de 1962, durant la crisi dels missils cubans. Els viatges en el temps, crec, són un aspecte més aviat secundaria de la novel·la, que més aviat se centra en les aventures de 3 nens que viuen en aquest Liverpool alternatiu. Dels llibres d'aquesta llista, és el que més em crida l'atenció.
  • Els llibres de la saga de Temeraire, de Naomi Novik: Aquests són els que es quedaran sense llegir. És una barreja de les històries de'n Patrick O'Brian i els dracs d'Eragon. Diuen que és realment entretingut. No se, allà està, al nebulós món de les possibilitats.
  • A Deepness in the Sky i A Fire Upon the Deep, de Vernor Vinge: després de llegir Rainbows End vull llegir més llibres d'aquest autor. Aquests dos llibres formen un díptic i en el seu moment van guanyar el premi Hugo de ciencia ficció. Tracten sobre la singularitat tecnològica, un tema que m'agrada molt i sobre el que algun dia escriuré al blog. Aquests cauen segur.
  • Evil for Evil i The Escapement, de K. J. Parker. Juntament amb Devices and Desires formen la Trilogia de l'Enginyer, una història de venjança amb un component de fantasia no èpica que té molt bona pinta. El cas és que el primer dels llibres de la trilogia (Devices and Desires) va ser el darrer llibre que vaig comprar abans de fer el propòsit de restricció de compres, i és clar, m'agradaria tenir-lo sencer. En qualsevol cas, fins que no hagi llegit el primer no decidiré res al respecte. És molt llarg, i em fa una mica de mandra començar-lo per això, però tinc la sensació de que serà tota una descoberta. Espero bastant d'aquests llibres.
  • I, Claudius i Claudius the God, de Robert Graves: Fa molt de temps que vull llegir aquests llibres... però al final sempre són adelantats.
  • El tríptic de Tu Rostro Mañana de Javier Marías: M'encanta com escriu aquest senyor. Aquesta trilogia és una asignatura pendent que em frena per la seva extensió, però segur que m'agradarà.
  • Els que em falten per llegir, o em fa ilusió rellegir en anglès, de J.M. Coetzee i de Paul Auster. Que no són gaires.
Segur que me n'he deixat algun i segur que la llista creixerà.

Abans, però, he de llegir, si no tots, alguns dels que ara estan acumulant pols a l'estanteria de casa. Els que segur que llegiré són:

  • The Interpreter of Maladies, de Jhumpa Lahiri. És un recull de relats protagonitzats per indis que s'han establert a Anglaterra. L'autora mateixa és d'origen bengalí però viu a Londres i fa temps que escriu. Aquest llibre va guanyar el premi Pulitzer de narrativa curta del 2000 (aquest, juntament amb el premi Booker i el premi Llibreter, són dos dels premis que valoro a l'hora d'escollir un llibre). És un llibre curtet que té pinta de llegir-se en un sospir. L'autora ha escrit una novela anomenada The Namesake de la que s'ha fet una peli que encara no he vist però que està rebent bones crítiques. We'll see.
  • Sayonara Barcelona, de Joaquim Pijoan. Aquest llibre me'l va ser un regal de reis. Va guanyar el premi Sant Jordi de novel·la al 2006 i explica la història d'un home que torna a Barcelona després d'haver marxat a la Francesa i viure molts anys al japó. La portada és absolutament horrorosa. El llibre sembla interesant. Poc més puc dir ara mateix.
  • Lluvia Negra, de Masuji Ibuse. És un clàssic de la literatura japonesa contemporània (1966) i me'l va regalar el meu cunyat seguint un impuls, sense gairebé saber res d'ell. Explica la història del bombardeig d'Hiroshima i dels seus supervivents, que s'han d'enfrontar a la discriminació i a l'aïllament social per l'estigma que comporta haver estat exposat a la radiació i a les malalties que això provoca. No té pinta de ser molt divertit, oi que no? Però sí que té pinta de ser brutal, oi que sí? Aquest tinc moltes ganes de llegir-lo, serà el segon que llegiré després d'acabar La Lladre de Llibres. El primer serà...
  • No Country For Old Men, de Cormac McCarthy. M'agradaria llegir-lo abans de veure la peli així que és el proper que llegiré. Si el 2005 va ser l'any que vaig descobrir en J.M Coetzee i el 2006 va ser l'any que vaig descobrir en Haruki Murakami, el 2007, sense dubte, ha estat l'any que he descobert en Cormac McCarthy. De moment he llegit Blood Meridian i The Road, i cadascun d'ells, a la seva manera, ha estat com una tempesta al meu cervell. M'encanta com escriu aquest paio. Jo vull saber escriure com ell. De debó, és al·lucinant, no se com ho fa.
  • All the Pretty Horses, The Crossing i Cities of the Plain, de Cormac McCarthy. Tots 3 formen La Trilogia de la Frontera, un western contemporani. Res a dir, només repetir que en McCarthy escriu com... no, com Déu no, més aviat com Satanàs.
  • Arthur and George, de Julian Barnes. Fa moooolt de temps que tinc ganes de llegir aquest llibre. No he llegit res de'n Julian Barnes però me l'han recomanat molt. Explica una història ficticia ambientada a principis de segle i protagonitzada per dos personatges que van existir realment: en George Edalji (mande?) i l'Arthur Conan Doyle (Sherlock Holmes? Sí, aquest). És una història de detectius. Tercer llibre a la cua de lectura.
  • Devices and Desires, de K.J. Parker. D'aquest ja n'he parlat abans, oi que sí? Bé, doncs això, que he de llegir el primer llibre de la sèrie i veure si continuo o no.
  • Beloved, de Toni Morrison. Aquest és un clàssic de la literatura nord-americana, va guanyar el premi Pulitzer de novel·la al 1987 i l'han considerat una de les millors 4 noveles americanes dels darrers 25 anys. Feia temps que li anava al darrera. He de dir que el vaig començar fa un parell de mesos i què està magníficament escrit. Perquè no l'he acabat? Era tan i tan trist (i difícil) que no vaig poder seguir amb ell i vaig decidir posposar-lo. Després de Blood Meridian necessitava alguna cosa una mica més positiva. El tema gira al voltant de l'esclavatge als USA a mitjans del segle XIX, i explica la història de Sethe i la seva filla Denver, esclaves fugitives. Un "dramón" de tres parells de nasos. Acumularé bon karma abans de tornar-hi.
  • World Without End, de Ken Follet. Que dir d'aquest llibre? The Pillars of Earth em va agradar molt. Aquest em fa por. I si em cau al dit del peu i em lesiona de per vida? I si m'adormo mentre el llegeixo estirat al sofa i moro d'asfixia? I si en agafar-lo de l'estanteria em quedo clavat? Ja he tingut lumbàlgies abans i us juro que no és divertit. D'altra banda el metge m'ha dit que he de fer més exercici, i aquest llibre és l'excusa perfecta per fer-lo. Queda per l'estiu.
  • I en queden d'altres que tenen més probabilitats de no sobreviure al meu propòsit de no comprar llibres nous. Són llibres que m'han regalat o que he trobat en llibreries de segona mà a molt bon preu, o que s'ha comprat la meva dona i, per tant, no es veuen afectats pel propòsit d'any nou. Aqui trobem La Biblia de Barro, de Julia Navarro (Ecs), Camí de Sirga, de Jesus Moncada (aquest sí que tinc moltes ganes de llegir-lo, però les prioritats el perjudicaran), The Beach, d'Alex Garland (sí, és el de la peli. El vaig comprar a Tailàndia perquè passava allà. Tenia moltes ganes de llegir-lo però, curiosament, sempre hi ha altres que li passen al davant), El Noi del Pijama de Ratlles, de John Boyne (un dels èxits comercials del nadal. El dia menys pensat me'l poleixo), The Dante Club, de Matthew Pearl (Mmmm... aquest té bona pinta, no el recordava :-P ), El Origen Perdido, de Matilde Asensi (ho he dit mai, que no m'agrada gens la Matilde Asensi? Doncs no, no m'agrada) i Exodus, de Leon Uris (aquest em fa una mica de mandra, però crec que quan m'hi posi m'agradarà).
I això és tot! Si heu sobreviscut a aquesta necessitat de fotre un rotllo sou uns campions i us ho agraeixo.

Petons.


----------------
Escoltant: Brightblack Morning Light - We Share Our Blanket With the Owl
via FoxyTunes

dimecres, 2 de gener del 2008

The No.1 Ladies' Detective Agency, de Alexander McCall Smith - La Crítica

Darrerament he sentit parlar bastant de "The No.1 Ladies' Detective Agency", el primer llibre de la sèrie detectivesca escrita per l'escocès Alexander McCall Smith. Al llibre, i en general a la sèrie, la Precious Ramotswe, una dona africana que viu al gairebè utòpic país de Botswana, decideix obrir una agència de detectius, la primera dirigida per una dona de tot el continent. Amb aquesta premisa el llibre està estructurat al voltant d'un seguit de capítols més o menys curts què expliquen els primers casos de la detectiu. La connexió entre els capítols és bastant laxa, de manera que el llibre està a mig camí entre l'antologia de relats curts i la novel·la. És un llibre de lectura fàcil i agradable, escrit amb un llenguatge senzill i cap pretensió d'estil, que es recolza totalment en la personalitat carismàtica i intuïtiva de la protagonisme i en un exotisme idealitzat de Botswana per a tractar un seguit de temes com la superstició, el lloc de la dona a l'Àfrica, el masclisme i l'amor que sent la Precious per l'Àfrica. A mi no m'ha agradat especialment, m'ha semblat massa inconnex, superficial i pla, però és una lectura senzilla i tendra que presenta alguns casos curiosos en un entorn al que no estem (jo no estic, si més no) acostumats. Si no es demana massa de la literatura, pot agradar.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: Niña Pastori - Angelitos negros
via FoxyTunes

dissabte, 15 de desembre del 2007

Blood Meridian, de Cormac McCarthy - La Crítica

"Everywhere there were horses down and men scrambling and he saw a man who sat charging his rifle while blood ran from his ears and he saw men with their revolvers dissassembled trying to fit the spare loaded cylinders they carried and he saw men kneeling who tilted and clasped their shadows on the ground and he saw men lanced and caught up by the hair and scalped standing and he saw the horses of war trample down the fallen and a little whitefaced pony with one clouded eye leaned out of the murk and snapped at him like a dog and was gone."

Blood Meridian, de Cormac McCarthy

La lectura de Blood Meridian, de Cormac McCarthy, és una experiència intensa. Sabia per algunes referències que aquesta novel·la està considerada una obra mestra de l'autor i una de les millors novel·les que ha donat la literatura nordamericana contemporània, i també que era extremadament violenta i difícil de llegir. Tot això que sabia, en realitat, no va aconseguir que estigués gaire preparat per tot el que vaig trobar en començar a llegir les primeres pàgines del llibre. per començar, l'anglès era difícil, molt difícil, amb un estil d'escriptura barroc i líric que em demanava un esforç desacostumat en la lectura. Com m'ha passat altres vegades llegint llibres en anglès, vaig trigar unes quantes planes a sintonitzar amb la veu de l'escriptor i en trobar la musica interna de les paraules a la que ens adaptem sovint sense saber-ho quan llegim en els nostres idiomes materns. Un cop vaig aconseguir, però, trobar el ritme amb el que va estar escrita la història la màgia de la literatura es va fer present i em va fer recordar una altra vegada que l'escriptura és un art i que el total és més gran que la suma de les parts. Blood Meridian és un western ambientat a l'antic oest de la dècada de 1850 a on seguim les desventures d'un grup de pistolers que volen fer diners venent les cabelleres dels indis per a què la noblesa Europea en pugui fer perruques. El personatge que protagonitza més consistentment la història és el noi, que als 15 anys s'uneix al grup de caçadors d'indis, però el focus d'aquest protagonisme, sense abandonar mai del tot al noi, s'allunya d'ell durant bona part de la novel·la per mostrar-nos el fer i desfer d'altres personatges que prenen dimensions mítiques, com el cruel i sovint més gran que la pròpia vida Jutge Holden, el sanguinari Capità Galton o el descregut i covard antic Sacerdot. Sense una estructura clàsica de plantejament, nus i desenllaç la novela descriu un panorama de violència desenfrenada i cruel sense sentit a on tots són els dolents i que, tanmateix, mai no arriba a repel·lir i en la que l'important no és tant la violència en si mateixa com les reaccions, o la mancança d'elles, dels diferents personatges davant de la mateixa. Fent del llenguatge un instrument de precissió tallant com un escalpel i amb uns malabarismes idiomàtics brillants i sorprenents, la sensació que dona és què l'autor és un boig amb una visió extremadament pessimista de la natura humana. Amb l'aparent hipòtesi què la violència és el tret més característic dels éssers humans i del "progrés" de la història, ens trobem davant d'una inmensa novel·la, difícil, complexa, misteriosa, captivadora, colpidora i oberta a interpretació, què se't fica a dins com una punyalada i es queda clavada tallant la respiració. En la meva memòria la tinc arxivada a la mateixa categoria que Waiting for the Barbarians, de J.M. Coetzee, que fins ara no havia trobat una companyia literària mereixedora d'acompanyar-la. Una puta obra mestra.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

diumenge, 11 de novembre del 2007

Cuatro Amigos, de David Trueba - Una crítica

Aquesta novel·la me la va deixar una amiga i, d'entrada, no em sentia especialment atret per la idea de llegir-la. He de dir que entraven en joc una sèrie de prejudicis què ara no em vé de gust explicar en detall, però què no vaig trigar massa temps en llegir en començar a llegir el llibre, degut en part al desig de, per una vegada, no deixar passar massa temps abans de tornar quelcom que m'ha estat deixat i en part com a manera de deixar passar el temps perquè m'arribé, per correu, un llibre que tenia més ganes de llegir (ja ha arribat). Així doncs, vaig començar el llibre sense la millor de les predisposicions, i les primeres pàgines no van fer més que confirmar les meves escases expectatives. Quatre amics lloguen una furgoneta per marxar de vacances per les Espanyes, iniciant el què ells anomenen les seves "veinte mil leguas de viaje subnormal". Els quatre amics són en Claudio, repartidor de cervesses enemic de la responsabilitat i amb el cervell guardat a la polla, en Blas, grassonet lleig i calv amb un gran complexe d'inferioritat obsessionat per trobar l'amor però què sempre es queda a "casi follamos", en Raúl, presoner d'una relació agobiant i pare recent reticent de dos bessons amb una marcada tendència al sadomaso i en, Solo, protagonista personal i narrador en primera persona de la història, cínic amargat què fa poc ha tallat, espantat de la possibilitat de ser feliç, amb la que creu que hauria estat la dona de la seva vida. Amb aquests ingredients comença el que en el cinema seria una "road movie" que s'anticipa una mica idiota i recolzada en l'humor més barroer. Poc a poc, però, la història va a anar prenent tombs inesperats i es va anar amarant d'una qualitat agredolça que desde la riallada més sonora deixa veure una tristesa profunda i té resonàncies, desde la exageració, amb experiències i coneixences que tots podem haver tingut durant la nostra vida. Sense caure mai en recursos fàcils l'argument es va desenvolupant entre situacions sorprenents i sòlidament construides, amb una escriptura enginyosa i absorvent que fa difícil apartar-se de la seva lectura. Al final, aquest llibre ha resultat ser una agradable sorpresa, demostra una vegada més (com si això fos una sorpresa) què els prejudicis molta vegada s'equivoquen, i em fa pensar què és una llastima que en Trueba fill no hagi escrit més noveles (bé, en té una altra escrita abans... així que ja tinc deures...). Al final, la dolçor s'esvaeix entre l'agror, i penso en ella com una novela molt trista.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

diumenge, 4 de novembre del 2007

Travels in the Scriptorium (Paul Auster) - After-reading impressions


[Continuación de esta y esta entrada]

Pues bueno, me corrijo de nuevo: si era metaliteratura. Como cuento funciona bien, me ha gustado bastante. Es uno de aquellos libros que funcionan mejor a nivel oral: está escrito para ser leído en voz alta, por su cadencia y la musicalidad de la prosa. Curioso, pelín tramposo y recomendable sólo si te gusta Paul Auster. Se lee en un plís, vale la pena darle una oportunidad.

divendres, 2 de novembre del 2007

Travels in the Scriptorium (Paul Auster) - On reading impressions

[Continuación de esta entrada]


Me recuerda un poco (a muuuucha distancia) a la monumental Waiting for the Barbarians, de J.M. Coetzee, con un aire de ciencia ficción que no tengo claro si se mantendrá. Es más interesante la historia (ficticia por el momento, o ficticia dentro de la ficción) de Sigmund Graf que la de Mr. Blank. En verdad es interesante, pero no para tirar cohetes. No está siendo lo que esperaba (no metaliteratura) pero me está gustando. Sigo "in the dark", no se que va a pasar.