Hancock!

Ni Superman ni nasos! Hancock!

No More Heroes, O Com Desestressar-se Amb Una Wii

No More Heroes és el darrer joc que he comprat per la Wii. És un joc absurd i ultra-violent, característiques que no solen agradar-me en un joc, però el cas és que m'ho passo bomba amb ell. És una manera divertídissima de descarregar tensió. Aqui us deixo la vídeo-crítica que han fet del joc els de Gamespot.



----------------
Escoltant: Radiohead - The National Anthem
via FoxyTunes

Avatar - The Last Airbender (Behind The Scenes)

Em sembla que els propers dies i setmanes tindré una mica de son. Serà culpa d'Avatar, The Last Airbender. Porto 4 capítols (són només 20 minutets cadascun) i de moment m'està agradant molt. Una mica infantil al principi, és cert, però diuen que millora. A més, bé m'he de preparar i acumular històries per quan arribi el membrillitu o membrillita, no? I què carai, que m'agraden els dibuixos animats i ja està.

Us deixo amb el Behind the Scenes que porta el dvd.

L'Increïble Catapulta Humana

----------------
Escoltant: Itzhak Perlman, John Williams - Oyf'n Pripetshok And Nacht Aktion
via FoxyTunes

LOST pelos como escarpias

Oh my FUCKING God!



Via Espoiler

----------------
Escoltant: Jay-Z - Roc Boys [And The Winner Is]
via FoxyTunes

Joc de Rol, o Donde Hubo Brasa...

... queda rescoldo.

Feia molts anys que no em cridava l'atenció cap joc de rol. En el seu moment vaig dedicar massa, massa, massa, massa i massa caps de setmana a aquest tipus de joc i l'àrea rolera del meu cervell es va cremar. O això pensava. Llegint una anotació de Wkr he arribat a un blog que no coneixia, A Una Urna Griega, a on hi ha una ressenya llaminera de Polaris: Chivalric Tragedy at Utmost North.

Polaris és un joc narratiu per a 4 jugadors què s'aparta bastant dels jocs de rol als que estic acostumat. D'entrada no hi ha director de joc ni, entenc, daus, i funciona en funció d'unes frases pista a partir de les quals els jugadors van creant una història col·laborativament. A més, la funció de cada jugador varia progressivament conforme avança el joc. L'extraordinaria recensió que ja he esmentat és insuperable, de manera que a ella us remeto.

El joc em sembla molt interesant i estic valorant seriosament fer-me'n amb una còpia [Es pot comprar a Indie Press Revolution]. Crec que pot agradar al grup amb qui acostumo a jugar. Mmmm... fins i tot el traduïria per a què estiguessin disposats a jugar-hi.

----------------
Escoltant: Joan Amèric - Dirariu Boreal (Epicentre)
via FoxyTunes

Fira JocJoc

Aquest dissabte (1 de novembre) a Tona celebren la setena Fira JocJoc, la "fira del joc i la joguina diferent". I la diferència, en aquest cas, és bona.

Tot i que la fira està molt orientada als més petits, els més o menys grandets que sigueu afeccionats als jocs de taula més sofisticats també podreu trobar-hi el vostre racó.

Entre altres coses s'organitzarà:

• Un camp de jocs pels més petits. Molt i molt recomanable.
  
• Una exhibició comercial de jocs.
• Es concedirà el premi del VI CONCURS DE CREACIÓ DE JOCS.
• Al vespre se celebrarà la trobada JOCS A LA CARTA, restaurant ludoteca a on molt de nosaltres portarem els nostres jocs (eurogames, sobretot) i tothom podrà jugar als què vulgui i provar-los.

Podeu trobar més informació al web oficial i al web de La Guarderia Teatre.

Si us agraden aquestes coses, és una trobada què val la pena.

Donnie Darko, de Richard Kelly - Una crítica

"You're right, actually. I am pretty- I'm, I'm pretty troubled and I'm, I'm pretty confused. But I. . .and I'm afraid. Really, really afraid. Really afraid. But I... I... I think you're the fucking Antichrist."

Donnie Darko


Hi ha pel·lícules, històries, que comences a veure, llegir, escoltar, sense saber ben bé perquè, potser sense massa ganes, però amb les que estableixes una sintonia tan perfecta que et transporten a una altra esfera de pensament. Són històries que et corprenen, que capturen l'atenció i que durant el temps que estàs amb elles aturen l'avançar del temps i et fan un nus a la gola, que són experiències en si mateixes i que quan s'acaben et fan sentir un buit a la boca de l'estòmac i no tens ganes de fer massa res per no contaminar la sensació una mica psicotròpica amb que t'han deixat. Així ho visc jo, en ocasions, si més no. Donnie Darko l'he viscut així. Amb això no vull dir que l'hagi entés per complert... i després de, als pocs minuts d'haver acabat la pel·licula, llegir la interpretació donada pel propi director... encara l'entenc menys... però intueixo una mica poc el seu significat. Je je. I és què la pel·lícula transmet una sensació d'extranyesa esquizofrènica que comença, però no acaba, amb el pertorbat adolescent Donnie Darko que dona títol i protagonitza la història. Una cadena malsonesca de relacions causals al·lucinògenes fa que en Donnie, després d'haver sobreviscut miraculosament a un extrany accident domèstic gràcies a l'ajuda d'una al·lucinació en forma de conill sinistre, es vegi empés a intentar evitar, o tal vegada provocar, un final del món que li ha estat profetitzat que tindrà lloc 28 dies, 6 hores, 42 minuts i 12 segons en el futur. Amb aquest punt de partida comença una història surrealista, difícil d'entendre d'una manera lògica però fàcil de seguir i dificil d'escapar-hi. En Donnie, però també la seva família, els seus professors, companys d'institut, amics, la seva psquiatra, i altres personatges (inclós en Frank, el conill) estan ben dibuixats i interaccionen com els instruments d'una sinfonia, per a composar una de les històries més hipnòtiques i al·lucinants què he vist darrerament.

[Escrit originalmente per a Xelu.net ]

Profundo análisis psico-sociológico del frikismo

No se si reírme o llorar...

Para comentarios, aquí, aquí, y aquí.

clipped from i94.photobucket.com

Leslie Nielsen se sube a la chepa

(Nota: post compartido con Ok. Ok. It's Me!)

¿Quién no conoce a Leslie Nielsen?

Pues al llegar al trabajo me he encontrado con esto: