He trigat però ja està. Fa uns dies vaig tombar la darrera plana de l’extensa novel•la en tres volums de’n Javier Marías. Com n’he fet costum, ara el que tocaria seria fer-ne una valoració i mirar de fer entendre que m’ha semblat el llibre. Se’m fa difícil. No és el primer cop que em trobo mancat quan vull mirar de criticar quelcom que he llegit, però davant d’aquest llibre sóc més conscient de les meves mancances. És massa complicat, massa extens, massa ambiciós i jo no ho sóc, res d’això, la veritat. Remeto al primer article que vaig escriure sobre el llibre a títol d’introducció doncs un cop llegit sencer no varien les meves impressions inicials. No acabo d’entendre del tot en que pensava l’autor en escriure aquesta novel•la. El cert és que m’ha agradat. M’ha agradat molt, fins i tot. Però tant com m’ha agradat se m’ha fet pesada. Té virtuts evidents, però al meu entendre també té molts defectes i em costa valorar quin dels dos elements té un pes molt gran. En Javier Marías és un exhibicionista, un onanista de la llengua i un autor sense mesura i més aviat pedant... però ho és perquè pot, això no estic en posició de discutir-li. Escriu amb una ploma excessiva i barroca però, al mateix temps, és en les distàncies curtes i en els petits detalls de la seva escriptura a on trobem petits tresors i paràgrafs fulgurants. El problema principal, però, és que no parlem d’una novel•la de distàncies curtes. És cert que acabat el llibre es difícil no treure’s el barret davant del prodigiós retrat del protagonista que hem presenciat: no és en va que la història esmerça planes i més planes farcides de reflexions, al•literacions, enumeracions, traduccions, refranys, anècdotes i tots els recursos literaris que us vinguin al cap per deixar clara una cosa: que el prota pensa. Pensa molt. Pensa bé. És un paio llest. És un plasta de tio que dormiria a les pedres. Però vaja, plasta i tot està molt ben descrit i té moments de geni. La història? Està molt bé. Segurament es podria fer una peli i tot. Curta. I seria molt interesant, la veritat. Al llibre està massa dilatada, naufraga en els detalls, i fins al tercer volum que, aquest sí, és magistral en tots els seus aspectes, demana un esforç molt gran per a mantenir l’atenció.
Si heu arribat fins aquí deveu estar pensant: “Però aquest paio no havia dit que li havia agradat la novel•la? Molt, fins i tot?”. Doncs mira, sí. A la banda positiva, doncs, tenim que amb aquest protagonista pesat i que no pot deixar d’explicar tot el que li passa pel cap, que és antipàtic i amb qui, francament, jo no me n’aniria de copes... amb aquest protagonista és molt fàcil sentir-s’hi identificat. Quan en Jaime, Jack, Jacobo, doncs amb un nom no en té prou, reflexiona inacabablement sobre el seu cor trencat, els seus coneguts, els seus defectes o les coses que observa al seu voltant, és molt difícil no acabar pensant: “Doncs sí, tens raó”. Un altre aspecte positiu és l’extraordinari domini del llenguatge de l’autor. És un domini exigent, que demana paciència i que t’agradin les paraules i les construccions de frases sorprenents. De vegades cansa, però d’altra banda quan aconsegueixes oblidar que estàs fent un esforç, quan sintonitzes amb la manera de fer de l’escriptor, és com sentir una simfonia ben composada i millor interpretada. En aquest sentit en Javier Marías escriu com ningú i, ni que sigui per això, paga molt la pena el llibre. D’altra banda, arrel dels seus trets estil·lístics, hi ha qui diu de’n Javier Marías que és “el peor escritor de todos los tiempos y lugares, porque no sabe puntuar, destroza continuamente la sintaxis, carece en absoluto de elegancia y estilo, es sumamente torpe en la adjetivación, tiene lenguaje de funcionario, pregona una zafiedad intelectual ofensiva para la inteligencia del lector y no sabe expresar lo que pretende porque no tiene las ideas claras ni conoce el significado de infinidad de palabras y expresiones”. Bé, crec que s’equivoca (en bona part).
Com a conclusió: és un llibre exigent que demana una gran dosi de paciència per a ser llegit. Esperava quelcom de més absorvent però és un llibre interesant dintre d’un panorama literari més aviat repetitiu. Si heu llegit altres llibres de l’autor i us han agradat us el recomano sense recança. Si no n’heu llegit mai cap... home... jo potser començaria amb Corazón Tan Blanco o els contes de Mañana en la Batalla Piensa en Mí. Recomanaria la seva lectura sense acceptar responsabilitats i no acceptaria reclamacions. En qualsevol cas, com ja he dit, em sento totalment inadecuat per fer-ne una crítica massa més acurada que el que ja he fet. Si algú, després de passar per aquí, el llegeix, em faria molta il•lusió que deixés un comentari donant la seva impressió, ja que a mi em té una mica confós.
Hipervincles relacionats
[Escrit originalment per a
Xelu.net]
----------------
Escoltant:
Bun B - Pop It 4 Pimp (featuring Juvenile & Webbie)via FoxyTunes
Entrades
