Recensió - La Ribera de Murakami

Ja està. La Gemma m'ha hagut d'esperar impacient per sortir (tard) cap a la feina, però m’he acabat “Kafka en la orilla”. El gruix de feina que se m’ha acumulat just abans de les vacances no em permet dedicar-li al blog tot el temps que m’agradaria, però no volia deixar d’escriure una petita recensió d’aquest llibre que m’ha agradat tant.

Així que vaig a provar de transformar aquest moment de dispersió que pateixo en quelcom de mínimament productiu. Ja he parlat en una entrada anterior de la nostàlgia i l’extranyesa que m’evoquen els llibres de’n Murakami. Aquests són elements que també estan presents i, en quantitats ingents, en aquest llibre, i a diferència del que succeeix amb els que he llegit fins ara, en aquest cas estan amorosits per una dosi considerable -de vegades dissimulada- de sentit de l’humor, focalitzat gairebé exclusivament en el personatge del camioner Hoshino i la seva relació amb el vell Nakata. El llibre està construït al voltant de dues línies argumentals paral·leles que, si bé tenen punts de contacte que es van fent més aparents conforme la narració progressa, mai no arriben a trobar-se, fins al punt que, en certa manera, podrien ser dos novel·les completament paral·leles. Amb això no vull dir que l’autor hagi emprat un artifici per augmentar el volum del llibre ni que aquesta estructura no sigui pertinent. Ni molt menys. Al meu entendre, les dues narracions es complementen; i el sentit de l’humor i l’atmosfera sobrenatural de l’una serveix de vàlvula d’escapament per a la sensació de feixuguesa i d'impossibilitat de trobar un final feliç de la segona.

També us diré que en ocasions l’acumulació de misteris sense explicació que fa de motor de la història té un component Deus ex Machina que, com a norma general (en qualsevol llibre), a mi em molesta: em sento enganyat, com si l’autor hagués optat per un camí massa fàcil.

Malgrat això, el flux de la història és convincent, és fàcil suspendre la incredulitat. I crec que en aquest cas no és tant un “camí fàcil” com un recurs narratiu que permet que la història transiti per un territori proper al somni i a la metàfora, que en última instància la fa més rica i, més encara, la fa possible.

Com a conclusió, crec que ha estat el llibre de Murakami que més m’ha agradat, i el nivell de les altres ja era molt alt.

L’Okokitsme també l’està llegint: una recensió alternativa?

Una abraçada.