Tailandia, setmana 1

[Nota: en aquest teclat tailandes no hi ha accents. Quan torni el corregire]

L’ARRIBADA

Despres d’una setmana d’haver comencat el nostre viatge per Tailandia, la ben anomenada terra dels somriures, ha arribat el moment de recapitular i fer una primera cronica. El viatge de vinguda en avio va ser, com era d’esperar, avorrit, llarg, cansat, agobiant… I emocionant a mes no poder per que era la porta d’entrada al viatge que portavem tant de temps preparant. La primera impressio que dona l’aeroport de Bangkok es la de ser una mica caotic, i el pas a traves de les portes de control d’inmigracio, envoltat d’un milio de turistes xinesos, japonesos i de tot el mon que parlen en un guirigai que fa pensar en Babel contribueix, amb el desplacament horari, a aquesta desorientacio. S’ha de pensar, pero, que aquesta es nomes una primera impressio, i que de seguida que surts de l’aeroport per SUBMERGIR-TE en el brou espes que t’espera a fora i amb el taxi (el nostre amic taxi a partir d’ara) comences a recorrer els carrers i el transit de Bangkok descobreixes que l’aeroport era un paradis de l’organitzacio i que Caos es la manera curta d’anomenar aquesta ciutat.

LES OLORS DE BANGKOK

Sortint del taxi el primer cop d’efecte es aromatic. I es que Bangkok put, fa bona olor, fa venir basques, es el millor dels perfums, tot a l’hora i marejant. Cada passa que dones per la ciutat es com canviar de planeta i el cervell triga uns dies a adaptar-se a aquesta sinfonia. Suposo, perque en 3 dies jo no m’he adaptat. Te el seu costat positiu, pero, perque si sents olor a curry saps que es molt probable que et trobis a prop del barri xines, si sents olor a incens probablement hi hagi un temple proper amb gent pregnant i fent ofrenes, si sents olor a podrit pots estar a prop de qualsevol de les innumerables paradetes que omplen la ciutat… si estiguessis prou temps en aquesta ciutat, crec que podries orientar-te nomes amb les olors.

MOURE’S PER LA CIUTAT

Sent turista el mitja de transport mes eficient es el taxi, perque n’esta ple, son sorprenentment economics (pots voltar mes d’una hora per 1 euro) i son relativament rapids. Al principi pactavem els preus dels trajectes amb els taxistes, pero despres vam veure que si demanavem que utilitzessin el taximetre ens sortia de 2 a 3 vegades mes economic. Un altre mitja de transport popular es el Tuktuk, i son molt divertits per a tots aquells que gaudeixen de les emocions fortes com el puenting sense cable, perque consisteixen en uns petits tricicles motoritzats amb una cabineta afegida al darrera (per als passatgers) que corren com dimonis esquivant o deixant que els esquivin els altres vehicles de la ciutat, que son molts, molts, molts i molts. No se sap que es un embus fins que no s’ha intentant travessar Bangkok en cotxe a les sis de la tarda. La ciutat es bloqueja, i es mou a batzegades com responent a un cor que nomes bategues 1 o 2 vegades cada 15 minuts. I es para. I passen 10 minuts. I avances 5 metres i es para de nou. I llavors penses que els Tuktuk fan molta por pero que no son tan mala idea, fins que aprens que no et porten a on tu els demanes sino a on els dona la real gana, que sol ser a una botiga que els paga una comissio per portar-los clients (el nostre ens va dur a un sastre. I DON’T LIKE SUITS! Vaig dir jo, i el tiu va marxar emprenyat sense voler ni cobrar!). El millor: agafa un taxi i creua els dits per no trobar un embus.

BANGKOK ES VIU

I si, com diria el filosof, si la vida es caos, i el caos esta a Bangkok, llavors Bangkok deu estar viva! I vaja si ho esta. Es una de les ciutats mes vibrants que he tingut el gust de coneixer, a on tothom te un somriure preparat per a tu, a on quan un desconegut se t’apropa i parla amb tu sol ser sense mala intencio (no sempre, alguna experiencia hem tingut…), a on a les set del mati els parcs estan plens de xinets i xinetes grans fent taitxi (una de les imatges mes memorables que m’endure d’aqui), a on menjar es un plaer reservat per als mes valents, pero un plaer tanmateix. Estic molt content de que al final del viatge passarem 2 dies mes a Bangkok.

AYUTTAYA, LA PLANA DELS TEMPLES

A Ayuttaya hi ha temples, temples, temples, temples, i algun Buda. Es com una regio molt gran a la que si dones un cop de peu apareixen les runes de tres temples i d’una pagoda. Es impactant, sobretot quan tombes un stuppa i et trobes un Buda de 10 metres que et mira amb cara de conya. A les fotos us remeto quan hagi pogut incloure-les. Aqui la Berta va aconseguir dominar al pobre conductor de Tuktuk que ens va passejar per tots els temples, que va estar acollonit i no va dir ni mu durant la resta del viatge, pero es va possar molt content quan li vam donar una propina que no s’esperava.

EL PONT SOBRE EL RIU KWAI, O TIRURI, TIRURIRURIRUUUUU.

Doncs si, resulta que a Kanchanaburi hi ha el mitic pont sobre el riu Kwai. Es una reconstruccio, es una turistada, una operacio de marqueting brutal sense mes valor historic que la peli, que a sobre resulta que falseja les dades… em va encantar. No vaig poder ni voler evitar enviar-li un missatge al meu pare desde el pont dient-li a on era, de friki fill a friki pare. D’altra banda Kanchanaburi es una region molt maca, amb una gent molt tranquila i agradable i que es un contrast agradable despres del trepidant ritme de Bangkok. Vam veure un museu sobre els camps de prisoners i la veritable historia del pont que esgarrifava. Per dinar vaig demanar l’arros “spicy” i encara em crema la boca. La Gemma encara riu.

EL TEMPLE DELS MICOS

A Lopburi hi ha un temple, al mig de la ciutat, a on viu una tribu de petits micos. Uns kilometres mes enlla hi ha un altre temple amb una altra tribu de petits micos que, a sobre, no estimen massa als micos del primer temple i s’enganxen a la que poden destrossant el mobiliari urba. Sembla que els beneficis del turisme atret pels micos compensa ampliament les destrosses que provoquen. No hi vam estar massa estona, pero sembla que a Lopburi son els micos els que permeten que els humans visquin a la ciutat, i no al reves. Mentres anavem a agafar el tren caminant amb les motxiles sota un sol de Buda ens vam trobar un mico filos mentjantse un platan al mig de la vorera i el barrut ni es va apartar! El vaig haver d’esquivar! A Lopburi no hi ha res mes de destacable. Vam estar 30 minuts escasos mirant micos. M’hi podria haver passat dos dies.

3 hores de tren cap a Phitsanulok. Ens han donat de dinar! I de berenar! I tot bonissim. RENFE, apren.

PHITSANULOK (mes o menys)

Jo no ho sabia, pero en fer les reserves ens vam apuntar com a Honeymooners i ens han donat una suite impressionant. Phitsalunok es una ciutat petita a la que no hi ha massa cosa, pero ens ve de camir per anar a veure Sukotai i tirar cap a Chiangrai. Em sopat a un restaurant flotant, un dels millors sopars de la meva vida per 10 euros escasos si arriba. Despres ens han donat un massatge d’una hora al vaixell del costat. Jo es el segon que em faig, em vaig deixar aconsellar per la Gemma. Un mal de nasos. Mmmmm… entre aixo, les caminades, les hores i hores encarcarats en autocars pensats per barrufets i les motxilles… no avancem esdeveniments…

VERANO ASUL A SUKOTAI

Esta a la quinta forca, a on Buda va perdre les espardenyes i no les va saber trobar, pero val la pena. De fet l’important no es Sukotai, sino l’antiga ciutat de Sukotai, una mena de parc inacabable que vam recorrer en bici tot descobrint runes de temples i Budes maquissims amagats. De nou, a les fotos em remeto quan pugui colocar-les. Bufff… he acabat tocat de la bici, cremat del sol… ara 6 hores d’autobus fins a Chiangrai… aixo no pot ser bo… pero no avancem esdeveniments…

EN MIKI ES UNA CAQUETA A CHIANGRAI

I aqui esta l’esdeveniment: m’he quedat clavat. No se que es, un esguins, agulletes, el que sigui, pero em fan un mal les costelles que gairebe no puc respirar i he passat mitja nit dormint assentat perque estirat em feia massa mal. Ara: diarrea ni una. La nit ha estat dolenta, pero al mati em trobava bastant millor i he pogut seguir amb els plans amb la Gemma, en Gabri i la Berta: excursioneta en barca fins al riu Mekong, visita a una tribu a terra de Laos que era UN TIMO! Visiteta al museu de l’opi, prou interesant. Dinar a un lloc per turistes que era UN TIMO! Visiteta al temple blanc, una obra d’art inacabada d’una mena de Gaudi tailandes que ens ha agradat molt i que mereix una descripcio mes complerta en un futur escrit, i cap a l’hotel. Aixo es avui, i despres de passejar pel basar nocturn de ChiangRai i menjar alguna coseta aqui em teniu, escrivint a correcuita la primera cronica sabent que em deixo coses, que esta plena de faltes I que trigare a poder-la continuar, pero content de explicar-vos que tot va molt be, que esta sent el millor viatge de la meva vida, que la Gemma pensa el mateix, i que en Gabri i la Berta son uns cracks del regateig. I que tots ens ho estem passant molt be i us enviem tots els records i petons desde Tailandia.

Parecidos asombrosos

Bueno, mientras espero, impaciente, viviendo sin vivir en mí, a que me llegué el último libro de Harry Potter, mataré el tiempo enseñándoos la portada de la edición infantil del mismo.

¿Qué porque hago tal cosa? Porque estoy planteándome seriamente demandar a la Rowling por usurpación de imagen... ese niño no es Harry Potter... soy yo cuando iba al instituto...

Si encuentro alguna foto mía que lo demuestre la posteo.

Recensió - La Ribera de Murakami

Ja està. La Gemma m'ha hagut d'esperar impacient per sortir (tard) cap a la feina, però m’he acabat “Kafka en la orilla”. El gruix de feina que se m’ha acumulat just abans de les vacances no em permet dedicar-li al blog tot el temps que m’agradaria, però no volia deixar d’escriure una petita recensió d’aquest llibre que m’ha agradat tant.

Així que vaig a provar de transformar aquest moment de dispersió que pateixo en quelcom de mínimament productiu. Ja he parlat en una entrada anterior de la nostàlgia i l’extranyesa que m’evoquen els llibres de’n Murakami. Aquests són elements que també estan presents i, en quantitats ingents, en aquest llibre, i a diferència del que succeeix amb els que he llegit fins ara, en aquest cas estan amorosits per una dosi considerable -de vegades dissimulada- de sentit de l’humor, focalitzat gairebé exclusivament en el personatge del camioner Hoshino i la seva relació amb el vell Nakata. El llibre està construït al voltant de dues línies argumentals paral·leles que, si bé tenen punts de contacte que es van fent més aparents conforme la narració progressa, mai no arriben a trobar-se, fins al punt que, en certa manera, podrien ser dos novel·les completament paral·leles. Amb això no vull dir que l’autor hagi emprat un artifici per augmentar el volum del llibre ni que aquesta estructura no sigui pertinent. Ni molt menys. Al meu entendre, les dues narracions es complementen; i el sentit de l’humor i l’atmosfera sobrenatural de l’una serveix de vàlvula d’escapament per a la sensació de feixuguesa i d'impossibilitat de trobar un final feliç de la segona.

També us diré que en ocasions l’acumulació de misteris sense explicació que fa de motor de la història té un component Deus ex Machina que, com a norma general (en qualsevol llibre), a mi em molesta: em sento enganyat, com si l’autor hagués optat per un camí massa fàcil.

Malgrat això, el flux de la història és convincent, és fàcil suspendre la incredulitat. I crec que en aquest cas no és tant un “camí fàcil” com un recurs narratiu que permet que la història transiti per un territori proper al somni i a la metàfora, que en última instància la fa més rica i, més encara, la fa possible.

Com a conclusió, crec que ha estat el llibre de Murakami que més m’ha agradat, i el nivell de les altres ja era molt alt.

L’Okokitsme també l’està llegint: una recensió alternativa?

Una abraçada.

El Jueves, la revista que quan va sortir el dimecres va rebre una garrotada

Doncs ja corre per la xarxa, no és una primícia, però em faig ressó (i creus, creus també me'n faig) de que la portada de la revista El Jueves d'aquesta setmana, ha estat considerada tan ofensiva pel jutge Juan del Olmo (al que rebatejo: Juan del Colmo. Quins nasos...), que ha obligat a que la revista sigui retirada dels quioscs reprenent aquella pràctica amb tanta anomenada en altres temps coneguda com a censura. Doncs bé, no, no em dona la gana. Aqui teniu la portada.


Comentari tangencial: acollonaet m'he quedat amb la velocitat de la Wikipedia (spanish). Si busques Juan del Olmo això ja surt!

Comentari tangencial número 2: as always, okokitsme és més ràpida què ningú. I molt més completeta que jo a la seva notícia!

El cable celeste

Skywire es un juego fantástico. Con sólo dos botones (flecha arriba = acelerar; flecha abajo = frenar) deberás utilizar tu teleférico para trasladar a 3 pasajeros, controlando la inercia de la cabina para esquivar todos los obstáculos. Cada choque mata a un pasajero, si no hay pasajeros no hay galletitas.

Encontrado en jayisgames

clipped from jayisgames.com

Kiwi!

Empieza a ser un poco viejecillo. Mucha gente no lo pilla a la primera. Pero Kiwi! es uno de los cortos de animación más tristes que he tenido la ocasión de ver.

¿Quien fue?

Sin palabras. Encontrado en el blog del genial Alberto Montt.

clipped from bp0.blogger.com

Combinaciones improbables

Hay combinaciones improbables que son joyas.

EMINEM + Dido = Stan

"Stan (feat. Dido)"

Chorus: Dido

My tea's gone cold I'm wondering why I..
got out of bed at all
The morning rain clouds up my window..
and I can't see at all
And even if I could it'll all be gray,
but your picture on my wall
It reminds me, that it's not so bad,
it's not so bad..

1st Chorus: volume gradually grows over raindrop background
2nd Chorus: full volume with beat right after "thunder" noise

[Eminem as 'Stan']
Dear Slim, I wrote but you still ain't callin
I left my cell, my pager, and my home phone at the bottom
I sent two letters back in autumn, you must not-a got 'em
There probably was a problem at the post office or somethin
Sometimes I scribble addresses too sloppy when I jot 'em
but anyways; fuck it, what's been up? Man how's your daughter?
My girlfriend's pregnant too, I'm bout to be a father
If I have a daughter, guess what I'ma call her?
I'ma name her Bonnie
I read about your Uncle Ronnie too I'm sorry
I had a friend kill himself over some bitch who didn't want him
I know you probably hear this everyday, but I'm your biggest fan
I even got the underground shit that you did with Scam
[Stan Lyrics on http://www.lyricsmania.com]
I got a room full of your posters and your pictures man
I like the shit you did with Ruckus too, that shit was fat
Anyways, I hope you get this man, hit me back,
just to chat, truly yours, your biggest fan
This is Stan

{Chorus: Dido}

[Eminem as 'Stan']
Dear Slim, you still ain't called or wrote, I hope you have a chance
I ain't mad - I just think it's FUCKED UP you don't answer fans
If you didn't wanna talk to me outside your concert
you didn't have to, but you coulda signed an autograph for Matthew
That's my little brother man, he's only six years old
We waited in the blistering cold for you,
four hours and you just said, "No."
That's pretty shitty man - you're like his fuckin idol
He wants to be just like you man, he likes you more than I do
I ain't that mad though, I just don't like bein lied to
Remember when we met in Denver - you said if I'd write you
you would write back - see I'm just like you in a way
I never knew my father neither;
he used to always cheat on my mom and beat her
I can relate to what you're saying in your songs
so when I have a shitty day, I drift away and put 'em on
cause I don't really got shit else so that shit helps when I'm depressed
I even got a tattoo of your name across the chest
Sometimes I even cut myself to see how much it bleeds
It's like adrenaline, the pain is such a sudden rush for me
See everything you say is real, and I respect you cause you tell it
My girlfriend's jealous cause I talk about you 24/7
But she don't know you like I know you Slim, no one does
She don't know what it was like for people like us growin up
You gotta call me man, I'll be the biggest fan you'll ever lose
Sincerely yours, Stan -- P.S.
We should be together too

{Chorus: Dido}

[Eminem as 'Stan']
Dear Mister-I'm-Too-Good-To-Call-Or-Write-My-Fans,
this'll be the last package I ever send your ass
It's been six months and still no word - I don't deserve it?
I know you got my last two letters;
I wrote the addresses on 'em perfect
So this is my cassette I'm sending you, I hope you hear it
I'm in the car right now, I'm doing 90 on the freeway
Hey Slim, I drank a fifth of vodka, you dare me to drive?
You know the song by Phil Collins, "In the Air of the Night"
about that guy who coulda saved that other guy from drowning
but didn't, then Phil saw it all, then at a a show he found him?
That's kinda how this is, you coulda rescued me from drowning
Now it's too late - I'm on a 1000 downers now, I'm drowsy
and all I wanted was a lousy letter or a call
I hope you know I ripped +ALL+ of your pictures off the wall
I love you Slim, we coulda been together, think about it
You ruined it now, I hope you can't sleep and you dream about it
And when you dream I hope you can't sleep and you SCREAM about it
I hope your conscience EATS AT YOU and you can't BREATHE without me
See Slim; {*screaming*} Shut up bitch! I'm tryin to talk!
Hey Slim, that's my girlfriend screamin in the trunk
but I didn't slit her throat, I just tied her up, see I ain't like you
cause if she suffocates she'll suffer more, and then she'll die too
Well, gotta go, I'm almost at the bridge now
Oh shit, I forgot, how'm I supposed to send this shit out?
{*car tires squeal*} {*CRASH*}
.. {*brief silence*} .. {*LOUD splash*}

{Chorus: Dido}

[Eminem]
Dear Stan, I meant to write you sooner but I just been busy
You said your girlfriend's pregnant now, how far along is she?
Look, I'm really flattered you would call your daughter that
and here's an autograph for your brother,
I wrote it on the Starter cap
I'm sorry I didn't see you at the show, I musta missed you
Don't think I did that shit intentionally just to diss you
But what's this shit you said about you like to cut your wrists too?
I say that shit just clownin dogg,
c'mon - how fucked up is you?
You got some issues Stan, I think you need some counseling
to help your ass from bouncing off the walls when you get down some
And what's this shit about us meant to be together?
That type of shit'll make me not want us to meet each other
I really think you and your girlfriend need each other
or maybe you just need to treat her better
I hope you get to read this letter, I just hope it reaches you in time
before you hurt yourself, I think that you'll be doin just fine
if you relax a little, I'm glad I inspire you but Stan
why are you so mad? Try to understand, that I do want you as a fan
I just don't want you to do some crazy shit
I seen this one shit on the news a couple weeks ago that made me sick
Some dude was drunk and drove his car over a bridge
and had his girlfriend in the trunk, and she was pregnant with his kid
and in the car they found a tape, but they didn't say who it was to
Come to think about, his name was.. it was you
Damn!

El meu grau de blogadicció

64%How Addicted to Blogging Are You?

Mingle² - Online Dating

La Ribera de Murakami

Segurament, en l'ordre que els volgueu posar, els meus escriptors preferits són en Haruki Murakami, en Paul Auster, en J.M. Coetzee, i en Greg Egan. De tots ells en Murakami va ser el que vaig descobrir més tard, quan va caure a les meves mans el que possiblement ha esdevingut el seu llibre més popular, Tòquio Blues (també titolat Norwegian Wood, com la cançó dels Beatles, en algunes edicions), la segona novela que va escriure i en la que ja es prefiguren alguns dels temes que més sovintegen la seva obra: l'amor, el sexe, el desconcert davant dels propis sentiments i desitjos, la nostalgia, i un surrealisme cada vegada més present en obres succesives. Els seus personatges sempre em semblen el trasllat literari d'un inquietant mirall màgic, de ser uns freaks emocionals en els que ens podem mirar i trobar el nostre reflexe en un paissatge emocional que tendeix al gris. ¿Som així, les persones? El desig que tens és respondre que no, la por que tens és que sigui que si, el desasosec que et produeix és el que t'impulsa a seguir llegint. Segurament la "bona literatura" pot definir-se de moltes maneres, i la meva sospita és que moltes bones definicions de "bona literatura" es contradiuen entre si. Lluny de la meva intenció opinar sobre un tema en el que gent molt més culta, inteligent, i preparada que jo no ha aconseguit posar-se d'acord, prefereixo escoltar el meu estòmac i la meva oïda per dir si un llibre (autor) és o no un gran llibre (autor). En el cas dels llibres de'n Murakami (més amb uns que amb altres) el cervell que tinc a l'estòmac i el que tinc entre les oïdes coincideixen en dir que és un dels millors autors actualment vius. Crec que amb les seves històries sóc una persona a la primera pàgina i algú una mica diferent a la darrera. Ahir vaig començar Kafka en la Orilla. No sé qui seré quan l'acabi.

Ale!

Minicuento: Una visita

Revolviendo en el baúl de los recuerdos, he dado con este microcuento que escribí hace un par de añitos en el es.rec.ficcion.misc, el grupo de ciencia ficción. Quizás sea una mierda, pero es MÍ mierda, y es MÍ blog, así que lo posteo porque todavía me gusta. Dicho de otro modo: ¡El gato es mío y me lo follo cuando quiero!

There you go!

Minicuento: Una Visita

En la sala del trono reinaba el silencio. El emperador observaba sombrío como sus consejeros, uno tras otro, evitaban enfrontar su mirada llena de ira. Afuera, en el patio, esperaba la criatura humeante, venida de no se sabía donde, sentada tranquilamente mientras un grupo de soldados la rodeaba con los arcos tensos y las flechas apuntando nerviosas. Un escudero hacía las veces de enlace entre la sala del trono y el patio, y su corazón latía tan rápido, le dolía tanto después de haber subido y bajado las escaleras de la torre tantas veces ya, que creía que si daba una carrera más caería muerto. "Sois menos que escoria...". Ante estas palabras, todos los consejeros miraron al suelo avergonzados y, aúnque uno de ellos empezó a balbucear una disculpa, el emperador siguió pronunciando sus palabras con fría calma, sin permitirle explicarse: "Tened por seguro que si el imperio se salva yo mismo me encargaré de que vuestra cobardía sea recordada y los nietos de vuestros nietos escupan sobre vuestras memorias". Las últimas palabras se mezclaron con el súbito estruendo que llegó desde el patio y todos los presentes, perdiendo la compostura, se abalanzaron hacia la ventana para observar la situación. Sólo el emperador permaneció en su sitio, confundido y esperando ya el final, por lo que fue el único que vio aparecer al escudero dando tumbos, sudando y gimiendo débilmente. El olor a piel quemada invadió la sala, y el brazo del escudero era un desecho negro que humeaba, pero fueron sus ojos, con las pupilas dilatadas por el horror, los que acapararon la atención del emperador. Por un momento imaginó que veía retroceder la cordura en el fondo de esos ojos. Antes de derrumbarse agotado, el escudero tuvo ánimos para aullar:
"¡Caballeros! ¡La guardia al completo ha sido derrotada! ¡Abrasada!". Los consejeros gritaban asustados, pero el emperador se puso en pie y desenvainó su espada, decidido a plantar cara a la criatura cuyos pasos resonaban ya por la escalera que llevaba a la sala del trono.

A estas alturas sólo quería volver al hogar. Su tutor le había advertido que los habitantes del mundo inferior eran ignorantes, que se enfrentaban con miedo a aquello que desconocían, pero el no le había hecho caso. De su fragilidad había tenido pruebas directas, pues ninguna de las criaturas había sobrevivido a sus intentos de intentar comunicarse. Ahora tenía delante a un individuo diferente del resto, que ni gritaba ni intentaba huir de él. Más allá se agrupaba un grupo de criaturas que temblaba y se abrazaban las unas a las otras, emitiendo sonidos similares a los que había escuchado hasta el momento de los especímenes que se había encontrado hasta el momento. Emocionado por encontrar a un individuo valiente que no quisiera huir de él, el dragón tomó aire para saludar al emperador.

¡Próximo concierto!

Aunque el disco taladra un poco, en directo debe ser acojonante. Y además en el Grec, precioso. Pues ale, 18 de julio comprometido.

Anotación a los cinco minutos: Apa, 18 de julio descomprometido, se acabaron las entradas :-(

Richelieu, de Michael Schacht

Enllaç previ

Per a què no us sentiu obligats a llegir aquest llaaaaaarg post sobre aquest inmens petit joc, podeu veure un video explicatiu que ha fet l’incombustible Mario Águila desde Xile clicant aquí.

L’autor

Richelieu és un petit joc de taula per a 2 jugadors del que fa temps que vull parlar. Ha estat dissenyat per Michael Schacht, autor també de molts altres jocs de complexitat diversa, com el molt cel·lebrat Coloretto o el bonic Hansa. Molt més jove que altres dissenyadors que han assolit una categoria més o menys legendària dintre del món dels jocs de taula, com Klaus Teuber, Wolfgang Kramer, o el mestre Knizia, ha aconseguit trencar la regla de la K i, amb més de 81 jocs publicats (sovint autopublicats a través de la seva petita companyia de jocs de taula, spiele aus timbuktu) en 10 anys, és una de les grans promeses del que s’ha donat en anomenar eurogames.

El joc i les versions

Originalment el joc va formar part de la sèrie de jocs de cartes FUN FOR 2 de Ravensburger, i malgrat que actualmente el joc ja està descatalogat es relativament senzill obtenir-ne una còpia a un preu raonable a través del mercat de Boardgamegeek (així vaig aconseguir jo la meva). Si ets una persona hàbil amb les tisores, tens una bona impressora a color, i tens una plastificadora a mà, també pots descarregar-te les cartes, les instruccions, i els diferents marcadors que s’utilitzen al joc desde la plana web del propi autor i fabricar-te’l tu mateix(a). La tercera opció, i la millor per començar a gaudir d’aquesta petita obra mestra, és utilitzar la fantàstica implementació online que ha fet Mabi a MabiWeb del joc per jugar-hi de manera asincrònica a través d’internet. Aquest sistema et permetrà iniciar o apuntar-te a una partida i t’avisarà per correu electrònic cada cop que sigui el teu torn (poden passar hores si jugues contra algú d’un altre continent, però jo sempre estic disposat a jugar una partida amb qui sigui, així que sentiu-vos lliures de demanar-m’ho als comentaris!). Un alicient d’utilitzar la versió de MabiWeb és que el propi Michael Schacht s’hi passa sovint i no és extrany estar jugant amb ell sense ser-ne conscient. A mi em va clavar una pallissa :-P. A més, també podreu jugar al Hansa, del mateix autor (bastant interesant, aquí podeu veure una ressenya), o a altres jocs com el Samurai (molt i molt recomanable, aquí trobareu una bona ressenya), l'interesant Kreta, el In the Shadow of the Emperor, o l’infumable Gods (també de'n Michael Schacht, però tothom té dret a tenir un mal dia). En definitiva, que si no proveu el joc no serà per manca d’alternatives.

Els components

Ja he dit que per a mi aquest joc és una petita joia. Petit és un adjectiu que li escau, ja que la seva durada és breu (20-30 minuts sempre i quan no hi juguis a través de Mabiweb) i les regles del joc, que no el seu domini, són veritablement senzilles. El tema és el “Dia dels Enganyats” (“Journée des dupes”), al 1630, quan Maria de Medici va intentar que Lluís XIII es desfés del Cardenal Richelieu, i cadascun dels jugadors representa a un d’aquests dos personatges, però a la pràctica el joc és més aviat abstracte. Els elements del joc són 48 targetes o cartes divides en 9 grups de 5 a 10 targetes. Cadascun dels 9 grups està caracteritzat per un escut d’un color (que representa una regió de frança), i cadascuna de les targetes pot tenir 1 o 2 dels escuts del grup al que pertany. Adicionalmente cadascuna d’elles pot tenir un de tres símbols què representa un tipus de poder: religiós (una creu), polític (una torre), o militar (una espasa). A més a més, hi ha 1 marcador amb un escut més per a cadascun dels colors (9 marcadors), 1 per a cadascun dels tipus de poder (3 marcadors), i 2 marcadors de recuperació de propietat (total del total 14 marcadors). Finalment, cada jugador té tres marcadors de propietat propis.

Les regles

En començar la partida es construeix el taulell col·locant les 48 targetes en una graella de 4 files de 12 targes disposades a l’atzar (de manera que el taulell sigui diferente a cada partida), es coloquen 8 dels 14 marcadors a sobre de cartes concretes de manera que el símbol del marcador quedi ocult (a l’esquema es veu molt clar), i s’eliminen del joc els marcadors no utilitzats. Cada jugador es queda els tres marcadors de propietat del seu personatge i comença el joc.

L'objectiu del joc és aconseguir una quantitat d'escuts de cadascuna de les 9 regions franceses més gran que el rival, comptant també els possibles marcadors que hem repartit a algunes cartes al principi i que haguem pogut recollir. El matís aquí està en que, per a cada regió, la majoria és una qüestió de tot o res: és a dir, o bé tenim una majoria i fem tants punts com escuts haguem recollit, o bé no la tenim i puntuem el zero més rodó que ens poguem imaginar per la regió en qüestió. En cas d'empat, aquella regió no la puntua ningú. En cas que d'una regió no haguem aconseguit recollir cap escut, al final del joc se'ns penalitzarà amb 5 punts negatius. Tot això no només s'aplica als escuts, sino també als símbols del poder polític, militar, i religiós, que d'aquesta manera pot modificar el valor d'una carta. Com s'aconsegueixen els escuts? Doncs agafant-los, és clar. El joc es juga en torns alternatius, i a cada torn, el jugador actiu pot fer fins a 2 accions: agafar qualsevol de les cartes situades a la banda més externa de cada renglera, i colocar un dels seus marcadors de propietat a sobre d'una carta o moure'n un que hagi colocat en un torn previ. En principi només pot prendre's una carta, però en el cas que entre les cartes “agafables” (les dels extrems), n’hi hagi 2 amb 1 sol escut els pots agafar tots 2. En quant als marcadors de propietat esmentats, quan els coloques a sobre d’una carta l’estàs “reservant” per agafar-la en un proper torn. Cap jugador pot agafar una carta reservada pel rival sense pagar un preu, que consisteix en desprendre’s d’un dels seus propis marcadors. En aquesta situació, i en el cas que durant el teu procés de recollida de cartes hagis aconseguit un dels marcadors de recuperació de propietat, podràs utilitzar-lo una vegada per rescatar el marcador de propietat que hauràs hagut de pagar. Quan s’acaben les cartes s’acaba el joc, tot i que jo trobo més interesant la variant de MabiWeb, que consisteix en que el joc s’acaba quan es buiden 3 de les 4 rengleres de cartes. Es compten les majories, NO es compten les minories ni els empats, es resten els 5 punts negatius de cada figura de la que no s’ha recollit cap mostra, i es determina el guanyador, tot i que pot haver-hi empats.

La meva opinió

En contra del que pot semblar, el joc té un component d’atzar mínim, reduït a la configuració inicial de la graella i a quins marcadors ocults entren en joc i a on estan situats. El joc és dinàmic i bastant ràpid, i la tendència a la paràlisis d’anàlisi no es dona gaire. Després d’unes quantes partides es pot apreciar que el joc és extremadament tàctic i bastant estratègic. El fet que cada familia de targes tingui un nombre total i una distribució d’escuts variable, la possibilitat de que puguin tenir o no símbols adicionals de poder o marcadors ocults, i el sistema de puntuació de tot o res que fa possible que el recollir una única carta transformi la puntuació (si una majoria canvia de mans, el nou posseïdor de la majoria començarà a puntuar la regió en qüestió i el que l’ha perduda deixarà de fer-ho), fa que el valor que cada carta pugui tenir en cada moment varïi en funció del que ja haguem recollit i del que ja hagi recollit l’altre. De fet, tan important és anar acumulant cartes com deixar de fer-ho quan d’un escut ja tenim suficients com per estar segurs que la majoria és nostra. Si afegim que no sabem quins marcadors ocults té el nostre rival, què en qualsevol moment se’ns pot cruspir una carta protegida, i què conforme avança el joc creix la probabilitat de que algú estigui disposat a sacrificar un marcador de propietat per aconseguir una carta valuosa, potser podrem entendre el grau de tensió que va prenent el joc conforme s’apropa al seu final.

Conclusió

No crec haver set capaç de transmetre l’emoció que pot tenir aquest joc, però ni que sigui pel tamany del post, sí que dec haver deixat clar que és una clara recomanació que us faig. ;-)

I ja sabeu, sempre disposat a fer una demostració pràctica a MabiWeb!

Reverse 2, o el joc dels moviments especulars

De nou via Jaygames, un magnific petit joc que pot fer trontollar les ments més sòlides... porta el cub blau fins a l'objectiu, però... tingues un mirall a mà...

clipped from jayisgames.com

The Chronicles of Narnia, de C.S. Lewis

18 de juny de 2007: Ahir vaig començar el primer dels 7 llibres de Narnia. Només volia fullejar-lo una mica mentres descansava de traduir i fumava una cigarreta, perquè vaig comprar-lo amb un xec regal de l'ABACUS fa prop de 3 mesos i amb prou feines me l'havia mirat. En realitat el llibre que se suposa que estic llegint és una mena de guia cultural de Tailàndia, perquè m'ha sortit la possibilitat de fer-hi un viatge i m'agradaria entendre una mica el país... però quan estic cansat aquest tipus de llibre m'avorreixen, així que vaig escollir el de C.S. Lewis convençut de que només li donaria una ullada. Cagada l'hem, però, perquè ara el llibre m'ha enganxat i no me'l puc treure del cap en tot el dia. Això acabarà malament... no sóc capaç de llegir més d'un llibre a la vegada... qui guanyarà? ....

22 de juny de 2007: Bé, de moment va guanyant Narnia. Estic seguint l'ordre que proposa l'edició que tinc a les mans, que correspon amb la cronologia de Narnia, i no amb l'ordre de publicació, de manera que he començat pel llibre The Magician's Nephew, que va ser el sisé llibre en ser publicat però cronològicament explica la creació del món de Narnia. No està clar quin és el millor ordre per llegir-los, i els pronunciaments de'n C.S. Lewis en aquest sentit no van ser massa definitius, però després d'haver llegit el primer (o sisé) em sembla que no ho estic fent bé. Seguiré igual, però. La meva impressió després d'haver acabat aquesta primera part no és massa positiva, i coincideix més amb les meves expectatives prèvies. La imagineria és potent i té algunes troballes interesants, com el bosc d'entre mons, però narrativament em sap a poc, em sembla com la pedra que llences al riu i rebota a la superfície sense aprofundir. El més probable és que no sigui tant culpa del llibre com meva, per gosar tenir més de 30 anys i llegir un llibre que se que és per nens! Anyway, el mateix em va passar amb el primer Harry Potter i la resta em van agradar més, així que de moment perseveraré amb la lectura. Si pogués reiniciar el meu cervell en mode 10 anys, ho faria... però ai las! No puc!

27 de juny de 2007: Canvi de plans. Aquest llibre m'està avorrint profundament, i queden massa pàgines com per què l'esforç de llegir-lo pagui la pena. Queda oficialment abandonat.

Profundo análisis psico-sociológico del frikismo

No se si reírme o llorar...

Para comentarios, aquí, aquí, y aquí.

clipped from i94.photobucket.com

Leslie Nielsen se sube a la chepa

(Nota: post compartido con Ok. Ok. It's Me!)

¿Quién no conoce a Leslie Nielsen?

Pues al llegar al trabajo me he encontrado con esto:

Juego: El Saltarín del Espacio

Este jueguecito, que he encontrado a través de la nunca suficientemente valorada página de jayisgames.com es sencillamente genial. Utiliza los cursores para saltar de planeta en planeta y recolectar todas las estrellas. Dejate atrapar por los pozos de gravedad y esquiva los obstáculos. Aprende a utilizar la fuerza centrífuga de las órbitas. Aprende que la gravedad varía en función del planeta. Diviértete. Ahora.

clipped from jayisgames.com

Hàbits musicals

Curiosíssim el que es pot fer amb un perfil a LastFM i LastGraph. Aquí teniu, els meus hàbits musicals dels darrers dos anys en forma de gràfic.

Finestres florentines

Abans:


Després!


La meva nena és una crack!